dimecres, 4 de desembre de 2013

Collonuts

Fa uns dies vaig assistir a un sopar organitzat pels meus ex-companys de feina que teníem pendent des de l'estiu, ja que no ens vam poder acomiadar com Déu mana. Al final vam ser un munt de gent, treballadors de diverses èpoques de l'empresa, i molts ni es coneixien entre ells. En aquest sopar, els pocs supervivents que encara malden per aixecar l'empresa van voler obsequiar amb un detallet als acomiadats, i com que aquest cop érem molts més els que estem fora que els que queden, va ser molt modest, però personalitzat, és molt d'agrair que hi pensessin.

L'obsequi és un imant de nevera amb una imatge i una frase encoratjadores igual per tots, i a sota un missatge personalitzat. A mi em van posar 'XXX, un petit gran home... Ets collonut'. Els missatges no eren tan afalagadors per tothom, així que és per estar content que tinguin aquest concepte de mi. Senyal que veuen en mi alguna cosa que em fa de fiar, que em tenen en bona consideració.

Aquestes coses sempre animen, però no hi vaig donar més importància ni hi vaig pensar més fins que el dia següent em va venir a la memòria un detall de fa molts i molts anys. Un bon dia, el meu pare va arribar a casa amb un regal (no recordo quin) i un dibuix emmarcat fet pels seus companys. Acabava d'acomiadar-se d'ells, se n'anava a una altra empresa. El dibuix sí que el tinc present, va estar molt temps penjat en una habitació de casa. Allà estaven caricaturitzats els companys i ell liderant no sé quina animalada. La llegenda deia alguna cosa com 'T'enyorarem, ets collonut!'.

Algunes vegades he parlat malament del meu pare, o amb poc entusiasme. Sempre l'he tingut per algú una mica avorrit, amb poca empenta i que sempre posa pegues a tot. En segons què, tampoc massa espavilat. No m'hi he volgut assemblar mai, vaja. Però qui era realment mon pare? És casualitat que als dos ens acomiadin igual? Potser per la seva implicació els companys el veien de fiar, noble... qualitats que mai li he atribuït? Potser m'hi assemblo més del que pensava i amb nosaltres no s'ha mostrat mai com interactua amb l'altra gent? Preguntes que em faig... qui sap si porto tota una vida equivocat amb la manera de ser del meu pare. Qui sap si en sóc un reflex i no ho sabia.

28 comentaris:

  1. Un pare ha de procurar que el seu fill no se li assemble, i un fill ha de procurar assemblar-se al seu pare, després la vida ja dirà la última palabra.

    ResponElimina
  2. Les persones podem comportar-nos de maneres ben diferents, en contextos diferents. Potser amb els companys de feina era ben diferent que amb els seus fills... Potser t'hi assembles una mica, ara m'has fet pensar... Què pensaran els teus fills de tu? :D em fa somriure pensar-ho...

    Tot són potsers... Peró uns potsers força segurs.

    Si algú no et sembla colonut, no li poses a la dedicatòria... No hi ha cap necessitat... El teu pare també deu ser collonut. No ho dubtis.

    ResponElimina
  3. Parles, com diu la Carme, de dues coses diferents: una la interactuació en llocs diferents (la vida social i la familiar); una altra, què som i què volem ser (i si som capaços de ser-ho).

    I encara... les percepcions que en tenim nosaltres canvien en el temps. La imatge que tinc del meu pare d'infant, res té a veure amb la que tenia d'adolescent, o de jove, o d'emancipat o d'adult o de quan va morir. I la relació amb ell? Tampoc.

    Si vols, com a científic saps que la genètica hi és. Podem pel lliure albiri provar de forçar el pensament i, si en som capaços, actuar amb coherència a idees diferents dels nostres progenitors. Però... sempre hi ha un però... qui no ens diu que amb el pas dels anys tornem a activar mecanismes de forma innata?

    Coses que ens podien sembla incomprensibles a ulls d'un infant, d'un adolescent o d'un jove... tornen coherents en la maduresa. I allò que no s'entenia es comença a entendre.

    ResponElimina
  4. Els testos s'asemblen a les olles diuen, però la veritat és que sempre acaben sent diferents. Quedat amb això....ets collonut.

    ResponElimina
  5. em vaig pasar mols anys sentint-me dir que era igual que el meu pare
    quan el temps va evidenciar que a aqui em semblava era a mamare
    els meus fills diuen que lluiten contra la genetica per no semblar-se a nosaltres, sense donar-se conta que cada cop son mes iguals
    jajajajjaja
    crec que en Joan Gasull te prou rao....si ets collonut ja esta be..no?

    molts, molts petons Xexu

    ResponElimina
  6. Ai, coi... un post que m'ha arribat al cor... ♥

    Jo, que era una "nena enamorada de son pare" sempre he viscut amb certa tristesa aquests posts en que criticaves ton pare o, potser, sense fer una gran crítica, no el deixaves massa bé. Em costava d'entendre. Pensava que si ell ho pogués llegir es posaria molt trist.

    Què més pots demanar a uns pares que que t'estimin? :-) I, pel que tu explicaves, estava claríssim que els teus pares t'estimaven...

    No tinc cap dubte, cap, que el teu pare és collonut, cap.

    I bé... com són coses que tu mateix has explicat aquí al teu blog, en altres posts, et diré el que jo sempre he pensat: Tots estem condicionats per un munt de coses i circumstàncies, tant presents com records del passat... Recordes una vegada que ens vas comentar que el teu germà i tu anomenàveu la "iaia dolenta" (cosa que també em va glaçar la sang, ho confesso hahaha... és que jo m'adono que he viscut sempre en un núvol com una princeseta) a la mare del teu pare... La qualificàveu de dona dura, gens afectuosa...

    No m'estranyaria gens que la faceta familiar del teu pare es veiés una mica "marcada" pel fet d'haver tingut una mare així (al mateix temps, tampoc sabem per què la pobre "iaia dolenta" era d'aquesta manera... qui sap què va viure ella... no és fàcil jutjar els demés si no ens calcem unes jornades els seus mocasins, que diuen els indis americans)

    Per tant, si el teu pare, amb els companys de feina, era vist com un home collonut és que ho era sinó, com diu la CARME, no li haurien posat... i a tu t'han dit el mateix... el més probable és que us assembleu :-D

    Fer de pare no ha de ser fàcil i hem de pensar en els exemples de pares que han tingut els nostres...
    Segur que si tu posessis una miqueta de part teva i de tant en tant truquessis al mòbil aquell que té la música de "Missió impossible" descobriries que t'estàs perdent moltes coses bones :-D

    ResponElimina
  7. És molt bo que als dos us diguin "collonuts", crec que t'ha agafat un punt d'orgull familiar molt sa! També crec que és propi de "fer-se gran" recuperar en positiu la figura dels pares, tot i que en alguns casos ens ho posen difícil (parlo del meu pare, quina mala llet estructural que té!).
    En fi, em fas pensar que potser no acabem de conèixer mai del tot ningú...

    ResponElimina
  8. Ens fem i actuem segons les circumstàncies que ens envolten. Vull dir que no és el mateix paper el de pare que el de company de treball, encara que sigui la mateixa persona.

    Jo tenia una imatge del meu pare poc afectuós, molt treballador (això sí) i brusc en el tracte amb la gent. Fins que no vaig créixer no em vaig adonar que per les seves circumstàncies no podia ser d'una altra manera. Germà de nou, va començar a treballar als set anys deixant el que més li agradava, llegir i escriure. Es va enamorar de la meva mare i -no amb pocs problemes d'acceptació per part dels meus avis materns- es van casar i va muntar una petita fleca on va passar totes les hores de la seva vida (exceptuant cinc diàries destinades al descans) fins a jubilar-se. El seu món va ser treballar i treballar per pujar el negoci i que no els faltés res als seus tres fills. La seva vida ha estat dura i la seva forma de demostrar el seu "afecte" ha sigut aquesta.
    No ets ni penses igual quan ets nen, adolescent, pare, avi... Cada etapa de la vida et marca el caràcter.

    Xexu, ets collonut! ;)
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que maco, LLuneta... Fins que no vaig créixer no em vaig adonar que per les seves circumstàncies no podia ser d'una altra manera

      De totes formes, si li agradava llegir i escriure, ha deixat bona llavor en la seva filla, poetessa ;-))

      Elimina
  9. Jo sí que vull assemblar-me al meu pare! Sóc una "daddy's girl"!

    ResponElimina
  10. Aquestes semblances positives són les que fa que ens reconeixem en els pares. A mi m'ha costat moltíssim arribar a comprendre'ls i acceptar-los tal com són. També m'havia passat mil vegades pel cap això de no voler-m'hi assemblar però em descuidava de les coses que sí que valen la pena d'ells i que m'agradaria conservar quan sigui mare i poder-les transmetre als meus fills. És molt xula la dedicatòria! I encara més el fet que sense saber-ho, aquests companys t'han despertat tota la reflexió que fas i que encara et fa més "petit gran home".

    ResponElimina
  11. Un detall maco sí .....potser tal com tu reflexiones , t'assembles més al teu pare del que creus i a més tu has conegut el teu pare fent de pare però com a company dels seus companys .....jo de gran m'he descobert en mi aspectes dels meu pare o de la meva mare, d'alguna manera si tut et comportes com ho fas és que n'has tingut l'exemple, el model a casa.... encara que no en siguem conscients....

    ResponElimina
  12. Jo adorava als meus pares, però no se si m'hi volia assemblar... És quan ens falten que descobrim qualitats que no hem sabut valorar i que enyorem.
    Per altre banda és molt normal que segons l'ambient o les circumstancies ens comportem de d'una manera o d'un altre. Fer de pare és complicat, no tothom se'n surt amb nota, tot i fent-ho el millor possible.

    ResponElimina
  13. o simplement "collonut" es una paraula comodí que es fa servir quan vols dir alguna cosa bona d'algú però no se't acudeix res més concret

    ResponElimina
  14. jo t'entec perfectament... en el meu cas es ma mare, però ve a ser el mateix. No en vull semblar a ella en res, tot i que hi ha coses meves que me l'ha fan recordar més del que voldria

    ResponElimina
  15. Em sembla que mai podrem arribar a saber com són els nostres pares en realitat. Per això hi ha coses que encara ens sorprenen...

    ResponElimina
  16. Els testos s'assemblen a les olles i ens fan de mirall. La nostra llibertat consisteix en la capacitat per construir-nos una imatge pròpia en la que ens sentim còmodes.

    ResponElimina
  17. Qui sap si aquesta coincidència t'està convidant a redescobrir el teu pare, a veure'l amb uns altres ulls.

    Sempre veiem dels pares defectes fins que un dia aprenem a veure'ls com a persones, no com a pares, no com voldriem que fossin sinó com son. I descobreixes moltes coses. En alguns casos, sobretot quan els has tingut en un pedestal, no gaire bones, xò en canvi quan sols veies el que t'allunyava d'ell, potser ara pots descobrir coses que t'hi acosten i que et poden servir.

    ResponElimina
  18. Segurament us assembleu.... el fet d'haver conviscut amb una persona durant els principals anys d'aprenentatge fan que ens assemblem més del que volem. Crec que encara que nosaltres no ho veguem (i parlo per mi també) sovint actuem igual que els nostres progenitors... i quan me n'adono em fa una rabia!!!!!! hehehe! Però bé... ser collonut és guay! :)

    ResponElimina
  19. Caram, quin tema! Jo sempre he pensat que no vull ser com els meus pares, però crec que em refereixo als meus pares de grans. Quan eren joves no sé com devien ser però sospito que no gaire diferents de mi. De vegades costa acceptar segons quins coses, però convé que ho intentem. Una abraçada!

    ResponElimina
  20. Interessant, sens dubte, el tema que planteges. Com mirar-te a l'espill i descobrir un gest automàtic de la cara que has heretat sense adonar-te'n.

    ResponElimina
  21. "els testos s'assemblen a les olles"
    "si el pare és lleu i la mare és freixura, què pot ser la criatura?"

    ResponElimina
  22. Em penso que, qui més, qui menys, ha tingut algun conflicte generacional, o ha volgut distanciar-se de la manera de fer dels pares, amb èxit escàs. Però és que la genètica i la convivència hi fan molt, no ens en podem escapar. Em sembla que al final assumim que no tenim per què escapar-nos-en, és part de la nostra herència, potser no l’hem demanada, però si no la tinguéssim no seríem aquí. Moltes gràcies pels comentaris.

    Jpmerch, no m’ha semblat mai que el meu pare volgués que jo me li assembli, però jo tampoc he intentat mai fer-ho. A veure si al final resultarà que som més semblants del que jo pensava. M’estranyaria, però qui sap.

    Carme, això pensava jo, en una dedicatòria es poden posar moltes coses, i crec que el que coneixem per ‘collonut’ és força explícit, encara que em costi d’explicar amb paraules. Per això em vaig posar a pensar que potser ens assemblem més del que jo sempre he pensat. Físicament sí que ens assemblem, i no és que m’entusiasmi, la veritat. Però en caràcter i manera de ser jo em veia força més fort que ell, i potser ha tingut les seves èpoques. O com dius tu, es comporta diferent a casa que fora, però em sorprendria. I saps per què? Doncs perquè jo crec que sempre sóc igual, segurament m’equivoqui, però tot i que tinc mil i una vessants, sempre mantinc la meva manera de ser, com ja he dit molts cops, no sé ser d’una altra manera. Així que, contestant a la teva pregunta, m’agradarà que els meus fills, si algun dia els tinc, em vegin com un paio collonut. No serà així, naturalment, que sempre ens cauen millor els pares dels altres que els propis, però almenys espero que no tinguin un concepte baix de mi com jo tenia pel meu pare, almenys fins ara.

    gatot, he de dir que la percepció que he tingut de mon pare no ha canviat al llarg de la història. Quan era ben petit era el papa i prou, no recordo que em qüestionés com era o deixava de ser. De més grandet li vaig començar a descobrir defectes i ja no em va agradar com era, pel simple tarannà, i mira que penso que és bon home, eh, però té molts trets de personalitat que jo no vull tenir. La cosa no ha canviat amb el temps, si de cas, potser l’he trobat encara més adotzenat cada cop.
    La genètica és un tret important, però també ho és l’ambient, això ens ensenyen a classe als biòlegs. En aquest cas, no queda clar quin factor té més pes. Ens assemblem als pares de caràcter perquè ho portem en els gens o perquè hem après a moure’ns amb ells? Es tracta d’una barreja entre les dues coses, però la línia divisòria és poc clara. Jo sé que conscientment he volgut allunyar-me d’alguns comportaments, però de vegades m’he descobert fent allò que no vull veure ni en pintura, i m’he fet molta ràbia. Per sort, han estat moments puntuals, i crec que, en termes generals, la meva manera de ser no coincideix amb la meva percepció d’ell. I fixa’t que no he dit ‘amb la seva’, ja que en realitat no sé quina és la seva, i si com comenteu pot ser que fora de casa jugués un rol molt diferent que amb nosaltres.

    Sr. Gasull, és bo saber com et veuen els altres, si és que en surts ben parat. Vulgui o no, segur que comparteixo molts trets amb mon pare, però com que els testos acaben buscant el seu camí, també espero ser molt jo mateix i no assemblar-me a ningú altre.

    Sargantana, em sembla que no et falta raó, els fills no es volen assemblar als pares, generalment, i intenten ser diferents. Però la genètica i que ho han après gairebé tot amb ells fa que s’hi acabin assemblant igualment, i no és tan greu. Sempre hi haurà alguns trets diferents i propis, per començar, perquè som barreja de dues persones, i perquè també hem après coses fora de l’entorn familiar a través de les nostres relacions amb altres persones. Jo físicament m’assemblo a mon pare, no ho puc negar. Però molts trets de personalitat vull creure que són de ma mare, o això espero perquè m’agrada més com és ella! Definitivament, l’obsessió pels llibres em ve del cromosoma X!

    ResponElimina
  23. Assumpta, sé que a molta gent se li fa estrany que parli així del seu pare, però pensa que no tots tenim la mateixa relació amb la família. Ja saps que de la meva mare sí que en parlo bé i he heretat d’ella coses que m’agraden, per exemple, com deia a la Sargantana, no us donaria tant la tabarra amb els llibres si no fos per ella. Ja sé que la teva relació amb el pare era increïble, les coses que n'expliques són fantàstiques. Però cada persona és un món, i ho saps. Jo no puc veure el meu com tu veus el teu, i en canvi probablement sí que veuria el teu com tu el veies, si l’hagués conegut.
    Un cop més, estic pagant la gosadia d’haver-te dit que estàs perdent la memòria, quina nova demostració! Està clar que tot el que ens envolta ens condiciona. M’és difícil descriure com és la iaia dolenta, d’una manera que no m’agrada, però de vegades penso que és més per falta de bull que per malícia. De totes maneres, certa rancúnia m’ha semblat endevinar-li algun cop. Sigui com sigui, no m’agrada aquella dona, i ara que està gran ja, és més el concepte ‘ella’ que no el que fa realment. La meva aprensió ja existeix abans de veure-la. És normal que hagi tingut alguna influència en com és mon pare, però en tot cas, aquestes ‘virtuts’ de la branca paterna de la família no les vull heretar.
    Potser sí que de portes enfora el meu pare era d’una manera totalment diferent, però jo no me l’imagino massa en les relacions socials, com a molt com un paio complidor i prou. Collonut... no ho hagués dit mai, però si els companys el consideraven així, seria per alguna cosa, efectivament. Dubto que el truqui més, sé que ha canviat de mòbil, però no sé si conserva la melodia. El moment en que havia d’admirar el meu pare ja va passar, ara no em cal fer-ho, el puc acceptar tal com és i prou, i mirar de corregir aquelles coses d’ell que no m’agraden. Espero aconseguir-ho. Ah, i també aconseguir que els futurs companys que pugui tenir pensin que sóc collonut també.

    Gemma Sara, no sabria dir-te si és que m’estic fent gran. Bé, que m’estic fent gran és cert, però fins ara res no apuntava a que havia de canviar la meva percepció. I només es tracta d’un fet puntual, dubto que ara vegi el meu pare diferent, però no estaria malament tenir-li una mica de respecte. És cert que alguna gent ens ho posa difícil, però no seria el cas del meu pare, és bona gent, senzillament que té moltes coses que a mi no m’agradaria tenir. Ara, potser en tinc algunes de bones que no sabia que em venien d’ell. No sé si l’arribaré a conèixer, saber com és o com era en realitat, però ara me’l miraré de reüll!

    Sa lluna, estic veient que és així, que una persona pot ser molt diferent a casa i en altres àmbits, però jo tinc la impressió que no canvio mai, que a tot arreu vaig mostrant les meves diverses vessants. Potser se’n mostren unes més que altres en funció de l’àmbit, no ho sé, però no m’imagino el meu pare com sóc jo, i no obstant d’algun lloc m’ha de venir a mi. La percepció que tenim dels pares pot canviar amb el temps, però suposo que el més aparent és que quan som petits els veiem sempre capficats pels diners, per treballar, pels problemes. Això potser d’alguna manera els fa distants, però en realitat ho fan per nosaltres, el més gran fracàs com a pare o mare ha de ser veure que no poden oferir als seus fills els mínims. Quan et fas gran aquestes preocupacions passen a ser teves també i t’adones de moltes coses. No sé, ho veig molt lògic tot això, però no trobo que jo ho vegi d’aquesta manera. El meu ha estat bon pare, no en puc tenir queixa. Senzillament no m’agrada la mena de persona que és, perquè jo no vull ser així. Per força n’heretaré coses i m’hauré de fotre, o treballar per no repetir-les. Però també és possible que hereti coses que ell no mostra habitualment amb nosaltres i que a mi se’m desperten. Aquestes serien d’agrair, però no sé realment si les té, no me les ha deixat veure mai i em sorprèn ara adonar-me de com el veien els seus companys.

    ResponElimina
  24. Helena, és fantàstic sentir-se així! Jo prefereixo assemblar-me a ma mare en algunes coses que sí que m’agraden. És possible que tots retirem més cap el progenitor de l’altre sexe?

    Sílvia, em sembla que el conflicte generacional no el descobrirem ara, és un tema més que recurrent. Ens fixem en els pares per saber com ho volem fer quan els pares siguem nosaltres. Mira si seria fàcil ser animalons i actuar per instint! Però en definitiva, a l’hora de fer de pares segur que repetirem moltes coses del que consideràvem errors, perquè probablement no estaven tan malament i s’adapten a la nostra manera de fer. Acceptar els pares costa, voler ser diferents és normal. Però també els podem trobar virtuts, les coses es fan per algun motiu, conscient o inconscient, però el que podem tenir clar, tret de casos especials, és que van fer tot el que van fer pensant en nosaltres i el nostre benestar.
    No em puc queixar de dedicatòria, no. En vaig sortir ben parat!

    Elfreelang, el que és evident és que el tracte amb els fills i els companys no pot ser el mateix, però jo sé o intueixo per què els meus companys em consideren collonut, i res d’això no ho veig en el meu pare. El meu dubte és per què no ens ho deixa veure. Tinc l’esperança que, si algun cop tinc fills, endevinin en mi aquests calors que fan que els meus companys em considerin així, encara que a ells els tracti diferent. Està clar que ens assemblem als pares, i només ho podem entendre quan tenim l’edat que els hem vist tenir a ells, i passem per les mateixes coses. Tot i així, em costa veure a mon pare ser l’alegria de l’oficina, no me’l puc imaginar.

    Glòria, estic convençut que és complicat fer de pares, sobretot pel paper que toca jugar, educatiu, repressiu en moltes coses, però sempre pel bé dels fills. Ells no ho perceben així perquè sovint els tallen les ales, però al final acabem valorant el que fan per nosaltres, perquè ens creiem molt espavilats i sovint la veu de l’experiència fa molt. Suposo que poca gent trobarem que digui que es vol assemblar als pares, per més que els admirin i estimin, però al final sempre ens acabem descobrint trets seus, crec que és inevitable. El millor del cas és que quan els assumim, ja no ens semblen tan terribles.

    Pons, això també ho he pensat i m’estranya que ningú ho hagi dit encara. En aquest cas, també m’assemblaria a mon pare: els dos seriem igual de ‘pringats’.

    Bruixeta, com deia més amunt, em sembla que tots tenim més afinitat pel nostre progenitor del sexe contrari, suposo que amb el del mateix sexe sabem que ni que sigui per això ens hi sentim més identificats i reflectits, cosa que espanta més. No volem ser com ells, però cal assumir que n’haurem heretat moltes coses. També en tenim moltes de pròpies, apreses fora de la família, som una bona barreja!

    maria, probablement quan ens tenen deixen enrere una part molt important d’ells mateixos, i durant molt temps han de pensar per ells i per nosaltres, cosa que els limita molt. Quan ja no els necessitem és massa tard perquè tornin a ser els que eren.

    Consol, encara que no vulguem ens hi assemblem, i potser no ens hauria de preocupar tant. Acabem tenint personalitat pròpia, i el que recollim dels pares és una herència, sigui bona o dolenta, i nosaltres l’hem de saber gestionar.

    rits, m’agradaria que em passés, qui no voldria admirar al seu pare? No sé si és gaire comú, però preferiria pensar que tinc un pare collonut que la poca consideració que li tinc ara... També és bona cosa el que expliques, veure en els pares el que són i no el que voldríem que fossin. De moment no m’ha passat, però és que tampoc no sé com voldria que fossin. Suposo que precisament les coses que no ens agraden és perquè pensem que nosaltres les heretarem, i no ho volem. Com són ells ens hauria de ser una mica igual, són els pares i amb això n’hi ha prou, però com que ens hi assemblarem, ja no ens fa tanta gràcia. Crec que si poguéssim ser totalment independents de com son ells, els acceptaríem més.

    ResponElimina
  25. Alba, algunes coses que m’endevino d’ells no em preocupen ni em desagraden, vulguem o no, a banda de la convivència també tenim la genètica, i entre una cosa i l’altra al final ens hi hem d’assemblar per pebrots. Ara, sempre hi ha aquells trets que mirem de defugir perquè no ens agraden gens, i quan ens els endevinem se’ns posen els pèls de punta. A la llarga em sembla que tot és igual, què hi farem, no? Mai serem ells del tot, també tenim molt a aportar de la nostra part.

    Loreto, bon punt. De joves tots som d’una altra manera. Els pares que nosaltres coneixem són la personificació de la responsabilitat, dels valors i de les restriccions, perquè és la feina i el paper que els toca fer de cara a nosaltres. No podrem saber del cert com eren de joves quan no tenien aquesta càrrega, o com eren en altres ambients. Per exemple, els meus pares no volien que em fiqués en merders polítics i crec que alguna que altra samarreta indepe havia desaparegut misteriosament, mentre que per comentaris d’aquí i allà he sabut que ells eren sindicalistes. Crec que això ho diu tot. Em sembla que acabarem sent com ells, o la nostra versió pròpia de la responsabilitat, els valors i les restriccions.

    Carles Querol, sigues benvingut al Bona Nit, gràcies per passar. Aquest gest involuntari que comentes jo l’endevino més aviat en les paraules i expressions. Ens fem un vocabulari propi, i resulta que de tant en tant deixem anar alguna perla de les que només hem sentit a casa. Herència lingüística, però llavors és quan ens sona a antic i ens fa rabieta, quan en aquest cas potser n’hauríem d’estar agraïts i orgullosos.

    Totvedudol, aquesta segona frase no la coneixia, d’on ha sortit. Sens dubte no deu ser del català central, és clar.

    ResponElimina
  26. " És possible que tots retirem més cap el progenitor de l’altre sexe? "

    I tant!! :-))

    I de fet, segons diuen els psicòlegs, és bo que sigui així... La bona o mala (fàcil, fluida o difícil, conflictiva) que una persona pugui tenir d'adulta, amb les persones del sexe contrari, pot estar condicionada per la bona o mala relació que hagi tingut amb el pare o la mare. Una bona relació de les nenes amb el pare facilita que, en el futur, aquestes nenes tinguin una bona relació amb els nois... i el mateix amb els nens.

    (Segur que tu tens una especial simpatia o atracció o diguem-li com vulguem, per les noies a les que els agrada molt llegir, com a la mare)

    A la meva mare, la meva germana i jo sempre li diem que el meu germà és el seu "mimat" i és cert!! tot i que ella ho nega... no té res a fer, és una evidència :-DDD
    I mon pare era el pare de "les seves nenes" (ep, clar que estimava mon germà!! hahaha i clar que ma mare ens estima a la Mercè i a mi!!) però amb nosaltres hi havia un punt "extra" de màgia... Fins i tot teníem les nostres cançons (cançons antigues, que mon pare coneixia, i que ens adaptava i ens cantava hehehe

    Ja callo, ja callo... ;-))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.