dijous, 21 de novembre de 2013

Relats conjunts, Esmorzar amb diamants i Tardor


L'Audrey mirava estupefacta el televisor. Un cop més, per enèsima vegada, es veia baixar d'aquell cotxe i esmorzar davant de l'aparador de Tiffany's, engalanada amb un increïble vestit de nit i un pentinat digne d'un arquitecte. Com odiava aquella pel·lícula. Com odiava també el llibre del qual havia sortit. Però sobretot, odiava la Holly Golightly, el personatge que més fama li havia donat, i a ella mateixa quan es veia presumint i fins i tot cantant el Moon River. Hagués preferit que la imatge que quedés d'ella fos la de Vacances a Roma o la de Sabrina. Fins i tot les de Xarada o My fair lady. Però no, la maleïda Holly Golightly d'Esmorzar amb diamants

S'estava posant nerviosa, més que apagar l'aparell tenia ganes de rebentar-lo amb la cadira sobre la que tenia posades les mans. I perquè no? A la seva edat encara tenia forces i vitalitat per fer-ho, per què no donar-se el gust i deixar anar tota la seva ràbia contra aquell personatge desgraciat i desagraït? Quan ja aixecava la cadira de terra, presa d'un atac de fúria, va sentir unes notes que la van fer aturar. 


En girar-se va veure en Robert somrient al costat del reproductor de CDs nou. La tardor, la seva estació preferida, i també una música deliciosa que sempre la calmava i la tranquil·litzava. Com la coneixia el seu company. Va deixar la cadira al seu lloc i, encara amb la pel·lícula de fons, però amb la melodia de Vivaldi passant-li per sobre, va lliurar-se a un ball pausat amb l'home que estimava i que sabia fer-la feliç per detalls com aquell.


La meva aportació a Relats Conjunts d'aquest mes.

18 comentaris:

  1. Deu ser veritat allò de que la música amansa les feres.

    ResponElimina
  2. M'agrada la teva història, sembla que et trobes a la pell de l'Audrey i sents la ràbia que li fa aquest paer que a ella no li agrada...

    Per cert que porto un despiste a sobre... acabava de preparar el meu relats conjunts per demà i havia oblidat la tardor... falta de costum, sort que t'he llegit i encara puc canviar-ho.

    ResponElimina
  3. ooooh!! Un homenatge a la dona, a l'actriu!
    m'encanta. I ple d'amor!!!

    Això si, em costa d'imaginar que a l'Audrey no li agradés aquest personatge. Aquesta actriu la recordo de gran, en un reportatge, envoltada de flors, de roses. I era.... era tan hetera, tan elegant i transmetia tanta pau, que em costa molt pensar que un personatge el pogués arribar a odiar.

    ResponElimina
  4. Veig que tot i l'edat continua tenint molt de caràcter. Sort que també sap rectificar a temps, encara que sigui gràcies a Vivaldi.

    Sembla que aquest cop has necessitat més temps de l'habitual per inspirar-te però ha valgut la pena. Molt ben escrit XeXu

    ResponElimina
  5. Un final preciós, ple de calma, de complicitat... de la pau que dóna estar amb algú que et coneix bé i a qui coneixes...
    Qui pensa ja en la pel·lícula si la millor escena l'està vivint en aquest precís instant? :-)

    ResponElimina
  6. És important tenir gent al costat que et conegui i et sàpiga fer veure que és el millor en cada moment. I en aquest cas, no hi ha dubte que és millor ballar amb la persona que estimes que no destrossar el televisor a cops de cadira (bé, en aquest cas i en tots els casos). :-)

    ResponElimina
  7. Ha de ser dur que et recordin per un personatge que no t'agrada, els passa a molts artistes que els recorden per una cançó o un llibre del qual es volen distanciar. Però així és la vida i tot el que fem té conseqüències! M'encanta el final del teu relat, aconsegueixes que la tensió desapareixi just quan sona la melodia. Genial!

    ResponElimina
  8. Quina llàstima que arribara en Robert, la trencada d'un televisor és un bon final.

    ResponElimina
  9. Ha de ser dur viure tota la vida amb l'etiqueta penjada del coll amb el nom d'un personatge, de fet aquest personatge també li va donar molta fama, m'agrada el final amb la musicoteràpia. Ja he afegit al meu relat el tema de la tardor, no me'n havia adonat de les normes.

    ResponElimina
  10. Un detall molt bo el de la tardor. I a més, aparegut en el moment més oportú.

    ResponElimina
  11. Un bona companyia pot capgirar-ho tot per millorar-ho. En els braços de qui estimes es poden oblidar frustracions i enrabiades.
    Un relat molt ben trobat!

    ResponElimina
  12. ui sento arribar tard però carai quin relat! sobretot el ball final en braços de qui s'estima....molt bon relat Xexu!!!

    ResponElimina
  13. No ho sé, el relat està molt bé però "la meva" Audrey la diverteix el personatge de la Holly que es mira el món com si fos una aparador (i no tant sols els diamants) Això sí, també li agrada Vivaldi.

    ResponElimina
  14. Els petits detalls... són la sal de la vida, Xexu.M'agrada!

    ResponElimina
  15. Gran ispiración la teva en aquest relat, ara amaga l'ordinador abans que no t'agradi el que has escrit ... encara que potser, abans que ho destrossis, un petit detall t'arribi d'algú estimat. ;)
    Un final molt romàntic!!

    Aferradetes!

    ResponElimina
  16. Seria genial una conversa entre l'Audrey i la Holly (potser una mica violenta, segons la veus tu), una mica com el XeXu i el XeXu petit, una mica La rosa porpra del Caire..... I el Robert fent de mediador....

    ResponElimina
  17. Si he de ser sincer, no tinc ni idea de si l'Audrey podia arribar a tenir aquesta mala llet, això em va sortir, però no em semblava pas una dona violenta, és clar. A més, aquest cop he posat un final bonic i positiu, no us queixareu! Però tampoc us hi acostumeu, eh! Moltes gràcies per llegir i comentar el relat.

    ResponElimina
  18. Has humanitzat a l'Audrey!!!

    Molt bon relat!! final inclòs!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.