dimarts, 26 de novembre de 2013

Pare adoptiu

Aquests dies no he publicat res perquè estava a Edimburg en la meva visita anual i les estones que he tingut he preferit passar per les vostres cases. La visita d'aquest any ha estat una mica diferent, ja que m'ha tocat fer una mica de 'pare adoptiu', tenir una mica de cura d'una nena preciosa i molt espavilada. Un bitxo, vaja. Naturalment, només he fet d'ajudant, però he passat moltes estones amb la nena mirant de fer-la creure, donant-li menjar, abrigant-la i jugant amb ella. Es podria dir gairebé que estava de pràctiques. Però no, no cal que rigueu per sota el nas i digueu que se'm desperta l'instint (sé que ho fareu igualment...), només és que tocava, i m'ha agradat ajudar en el que he pogut.

L'experiència ha estat positiva, però és més fàcil quan la responsabilitat última no és teva. De totes maneres, he pogut comprovar que tenir cura d'una criatura (parlem de 2 anyets), és esgotador i et fa estar en alerta constant. Després ja és com s'ho pren cadascú, però que la ratio de dos adults per cada nen de vegades sigui justa ja dóna una idea de com n'és de complicat. Una altra estadística que podria donar és la quantitat de pàgines llegides del llibre que venia amb mi, que ha estat una xifra alarmantment baixa, cosa que no em fa gens de gràcia!

Ara ja sóc a casa i regna el silenci, un altre bé preuat del que t'has d'acomiadar si tens nens al voltant. Així que sense pressa, eh! Fer substitucions de tant en tant no està malament, però això de la canalla és molt cansat, tu!  Me'n vaig a llegir una estona!

31 comentaris:

  1. És ben bé així, XeXu... no hi ha manera de tenir temps per llegir... :)

    ResponElimina
  2. No és el mateix cas, però m'has fet recordar les èpoques en què marxava de colònies amb els nens... 8 dies, 24 hores al dia. I després empalmava amb un mes de Casal d'Estiu, cada matí cinc horetes. Moníssims... però acabaves esgotat! Tampoc eren tan petits com aquesta monada de nena que descrius, i se sabien valdre una mica més per ells mateixos, segurament. Però si l'experiència la descrius com a positiva, ja és tot un què!

    Una xifra alarmantment baixa de pàgines... la volem saber! No anem a l'hora, tu i jo, ja que volia fer un post de la meva reincorporació al món de la lectura... (mai al teu nivell, déu me'n guard!)

    ResponElimina
  3. Només de llegir-te he pogut notar l'estrés que se sent de tanta responsabilitat. Bufa!!!
    Prefereixo un bon llibre.

    ResponElimina
  4. Hi ha tòpics que són absolutament certs, i aquell que diu que els fills esgoten però que tot plegat compensa molt més, és un d'aquests (si no fos així, ja ens hauríem extingit!).

    Edimburg... quina meravella... hi tornaria ara mateix... o millor d'aquí a un mesos, que ara hi deu fer un fred del cagar!

    ResponElimina
  5. Ets dels meus totalment :) On hi hagi un bon llibre ...

    Edimburg...aaargh la tinc tant pendent aquesta ciutat!!

    ResponElimina
  6. sempre els pots lligar i amordaçar, però després et vindrà els defensors dels drets humans amb la cantarella de que no es correcte...

    ResponElimina
  7. ni de llegir ni de res tens temps quant hi ha quitxalla a casa, però es un soroll i una manca de temps del mes gratificant

    ResponElimina
  8. Ja t'imagino, quin riure! A mi m'agraden els nens i quan estic amb ells sempre em donen molta vida, però, d'altra banda, també és veritat que xuclen molta energia i que et deixen esgotat. Penso que fer pràctiques d'aquestes et servirà de cara al futur ;) A mi, estar amb els nens sempre em dóna idees per quan escric algun conte. Bona tornada i bona lectura!

    ResponElimina
  9. 2 anyets és una edat màgica! Ser pare també!! I al final arribes a un equilibri fràgil entre nens i lectura...

    ResponElimina
  10. Doncs jo ja en porto tres i et puc dir allò de nens petits problemes petits, nens grans problemes grans.....Molte vegades buscaries el botó de desconnexió però ja et dic jo que no existeix. Però desprès de tot repetiria tot el que he fet.

    ResponElimina
  11. es comença fent pràctiques .....la veritat és que sí els crios demane atenció constant....però a que t'ho has passat bé ?

    ResponElimina
  12. Tu almenys tenies xifra de pàgines… quan la situació s'allarga en el temps imagina't que passa...

    ResponElimina
  13. Ja veig que l'experiència a sigut gratificant, però que el teu instint patern segueix sense despertar.
    Les criatures són una preciositat...una estoneta.

    ResponElimina
  14. Ai XeXu, de tant en tant et va sortint el tema (amb curiositat, tendresa i mesura, està molt bé). Els dos anys són esgotadors, però també màgics, és veritat, sobretot perquè comencen a parlar, no només paraules sinó frases, que són paraules majors (la Sara amb la seva famosa frase blogaire, sense anar més lluny :) I després passen més coses, bones i dolentes (dubtar de si ho fas bé o no poder anar al cine quan vols, per exemple!), però it's worth it (i per llegir no cal sortir de casa! ;)

    ResponElimina
  15. Jo de fet venia a queixar-me que el porquet s'ha emportat 2 primers premis c@ts i el Pons cap...

    La cosa que els pares sempre obliden és que els nens són unes criatures noves, que no tenen més en comú amb ells que la genètica. Com que són criatures noves ho han d'aprendre tot, i això és molt més que temps. Com que no tenen més en comú amb ells que la genètica hi haurà tot tipus de diferències i nervis gastats en intents de fer la criatura anar pel camí dels pares.
    I al final no és el temps, no és el silenci, no són els llibres, no són els records dels bons o mals moments els que importen. Importarà només que hi hagi una ànima que t'acompanyi o no en la vellesa, segons la sort que té cadascú.
    Resumint, és una loteria a la qual no tothom vol jugar.

    ResponElimina
  16. Jo ara el tinc gran i llegeixo poquíssim, de petit en canvi si calia li treia hores de la son... Suposo que tot són prioritats i/o ganes.
    Veig però que vas fent pràctiques... ;)

    ResponElimina
  17. És esgotador i, si són teus, més!
    Tot i que t'haig de dir que els moments especials que et donen,
    tampoc els canviaria per res del món.
    T'aniran bé aquestes pràctiques pel futur!! ;)

    Aferradetes!

    ResponElimina
  18. Ai XeXu,jo ara camino en solitari, dos fills amb edats que precisen molta atenció emocional i afectiva. Aquí el DESGAST és majúscules. La veritat és que només, hom pren consciència del què suposa criar uns fills, quan realment s'hi troba. Bé, en tot és així.
    Celebro que t'otorguin la confiança d'aquesta criatura, i hagis compartit el teu temps més enllà de la lectura.

    ResponElimina
  19. Però si l'E. és un nen... Què feies tenint cura d'una nena a Edimburg, XeXu?...

    No sé per què -bé, sí que ho sé... hehehe per una frase que vas dir un dia tipus (no sé si serà exacte però més o menys) "ser pare no ha de significar tornar-se imbècil"... quan et vaig dir si escoltaries els Beatles si t'ho demanés una nena teva- sempre havia pensat que no eres massa "criaturero"... i, ves, ara em sorprens tenint cura i jugant amb una nena petita.

    Tingueu (els dos, tu i la nena) a veure si us agrada , que ja he sentit la notícia avui...

    ResponElimina
  20. Va que se’t nota que et queia la baba... Definitivament t’estàs estovant.
    Hi ha etapes. Primer no pots llegir tot el que voldries, després els ensenyes a llegir amb tu, els llegeixes, i més tard, comparteixes lectures i les comentes. Genial. Potser encara no, però segur que algun dia gaudiràs també d’aquestes experiències.

    ResponElimina
  21. Sí, són molt cansats. Aprofita ara que "encara tens forces" per anar repetint l'experiència sempre que puguis.

    ResponElimina
  22. Segur que ella s'ho va passar genial al teu costat! tenir fills o infants sota la teva responsabilitat és tota una aventura, hi ha moments boníssims, hi ha moments que es pateix moltíssim i la veritat és que no hi ha cap vareta màgica que valgui`, però segur que ho vas fer d'allò més bé, no en tinc cap dubte!

    ResponElimina
  23. Us he de donar les gràcies perquè majoritàriament no heu fet brometa amb el tema de l’instint paternal i us heu centrat en la dificultat de tenir cura d’una criatura, que ja era això. Moltes gràcies també pels comentaris, és clar, hi ha molta gent amb experiència per aquí i ja sabeu de què va. Jo de moment, només de pràctiques, i ja em sembla tot molt complicat!

    Carme, ah no, això sí que no, eh! Si no hi ha lectura, parem màquines!

    Laia, si jo he quedat baldat tenint cura només d’una nena, no vull ni pensar què ha de ser portar grups d’aquests d’esplai, tot i que n’he sentit a parlar molt i ja sé que costa, però que també és gratificant. Són més grans, a més, la dinàmica és diferent. També recordo les teves empalmades els estius, ho havies explicat al blog. Déu n’hi do, segur que jo et deia en aquelles èpoques que per què estaven les vacances. Anant d’esplai, ni vacances ni res!
    Número de pàgines... una vintena com a molt, que en quatre dies és per tallar-se les venes. Però bàsicament era pel transport, un cop allà tampoc no esperava llegir massa. Res, que hauré de recuperar el ritme. Ja està bé que tu hagis tornat a la lectura, si es disposa de temps em sembla que és una cosa fantàstica a la que dedicar-se. També és cert que és de les primeres que cau quan es va de bòlit, així que aprofita!

    maria, un llibre s’acaba, però un fill és per sempre! És una gran responsabilitat, és cert, però quan és teu estic segur que també és la cosa més important que tindràs mai entre mans, així que l’assumeixes encantat.

    Maurici, això del fred d’Edimburg també és un tòpic! Bé... la veritat és que no, feia una rasca considerable, tot i que només ens va ploure el dia de marxar, cosa estranya. Ara, carregats com anàvem, ja ens va valdre per com si ens hagués plogut cada dia. Jo no parlo en condicional, hi tornaré, si no és que els amics que tinc allà tornen abans aquí. D’aquí a un any, com a molt tard, hom sabrem. El problema de les meves pràctiques és que la nena no és meva, llavors tampoc és que em compensi, per més afecte que li tinc. Però d’esgotar, esgota igual.

    Anna, dona, tu ara que estàs casada ja toca fer un pensament, no?? Comentari que em reportarà una cleca segur. Ja trigues a anar a Edimburg! Llavors diràs que Londres no val res.

    Pons, no només els defensors dels drets humans, la mare també m’hagués dit el nom del porc. Quan siguin de la meva propietat ja triaré jo com els faig callar.

    Bruixeta, suposo que quan són teus no deus pensar en gaire cosa més, pel que veig dels pares de les criatures que conec, els nens són principi i final de tot.

    Sílvia, és cert que sovint surten nens a les teves històries, però no arribo a saber mai si expliques experiències pròpies o són situacions inventades. En tot cas les narres molt bé. Els nens poden ser una passada, sempre et sorprenen, però també et deixen molt esgotat, ells no es cansen mai, però a banda de seguir-los el ritme, has d’estar tota l’estona pendent d’ells perquè no prenguin mal o trenquin alguna cosa, i això et fa estar en una tensió que encara cansa més. És molt xulo interactuar-hi, però et deixa baldat!

    Anna Tomàs, de moment no sóc pare, així que espero llegir molts llibres encara. Segur que el dia que hagi de cuidar d’un fill aquestes petites aficions em seran igual, encara que ara em sembli mentida.

    Sr. Gasull, el botó de desconnexió em sembla que té pena de presó, i no està gaire ben vist per la societat. Però la gràcia és no voler-los desconnectar, aporten una cosa especial, ho veig molt clarament pels pares que conec. Els fills ho són tot i qualsevol sacrifici és petit. Jo de moment a estones curtes, més endavant ja es veurà.

    Elfreelang, m’ho vaig passar bé, però a estones més que a d’altres. Quan estan de bones dóna gust jugar amb ells, però davant d’una rebequeria...

    Carquinyol, no em diguis això! Em sembla que això de tenir canalla és el negoci d’en Robert i les cabres. Sort que compensa tant, perquè els sacrificis que s’han de fer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La cleca te l'emportes igualment però he desenvolupat (o "estoy en ello") un 7è sentit per ignorar aquest tipus de comentaris :P

      Edimburg ... del 2014 no passa!!!

      Elimina
  24. Glòria, sempre havia pensat que volia tenir fills, no sé si això és tenir instint o no, però pel que veig al meu voltant, és realment sacrificat, i veient-ho des de fora, quan no són els teus costa pensar que hauràs de renunciar a tantes coses.

    Gemma Sara, ja sé que em vaig repetint, aquest s’ha tornat un dels meus temes recurrents, ja que el meu món és petit i és el que nodreix el blog de posts. He pogut comprovar que amb dos anys poden armar unes frases increïbles, totalment sorprenents. Alerta, que la neneta a qui feia de pare substitut fa servir els pronoms febles correctament i tot! Però em queda la frase que va repetir un milió de vegades, amb la seva veueta: ‘què fas, XeXu?’ Suposo que sempre tens dubtes de si ho fas bé o no, però això del cine, per mencionar una cosa, em sembla que som nosaltres mateixos els que ens auto-imposem no fer-ho. Sembla que si ens separem de la criatura un minut ja som mals pares, però és això veritat? No sé, t’ho diré el dia que la criatura sigui meva, ara diria coses sense prou coneixement.

    AhSe, en Porquet arrasava en els premis, sempre tenia molt suport. És evident que alguna cosa fallava si tot aquest suport no anava per en Pons, per això els hem deixat de fer.
    Tenint en compte que la canalla ve amb el disc dur ben buit, no hauria de ser tan complicat fer-los anar per on volen els pares, però tot i que això es fa igualment de manera inconscient, sembla que fa de bon progenitor deixar que el nen es forgi com ell vulguis, deixant-lo triar els seus camins sempre en la mesura del possible. Està bé assegurar-se un futur i tenir algú que tingui cura de nosaltres quan ja no puguem amb la nostra ànima, però ha de ser aquest el nostre objectiu a l’hora de tenir fills? Suposo que no. Es veu que l’amor que diposites en aquesta petita criatura és superior a qualsevol altre, i sempre, sempre, ens diran que no ho podem entendre fins que el fill no sigui nostre. Doncs bé, a mi em sembla que és una loteria a la que sí que voldré jugar algun dia, però de moment em conformo amb alguns números que no entren en sorteig.

    Lluna, serà difícil que jo pugui prescindir de més hores de son, i més si he de cuidar d’una criatura, així que ja m’ho manegaré per seguir llegint... o aparcaré el vici com fa la fent normal. Pràctiques, però no massa continuades, no fos cas.

    Sa lluna, però em convaliden alguna cosa amb aquestes pràctiques? No sé, quan siguin meus podré lliurar alguns dies al mes perquè ja he fet aquestes pràctiques? No, oi? Llàstima. Es viuen moments màgics amb aquesta canalla tan petita, són sorprenents. Ja ho diuen, a aquestes edats te’ls menjaries, i després et penedeixes de no haver-te’ls menjat.

    Dafne, tampoc no parlaria de confiança, jo era allà i el pare no, calia una mica d’ajuda i vaig intentar aportar el que vaig poder per descarregar una mica la mare. Però és clar, responsabilitat poca, i tot i així acabes baldat. Suposo que totes les edats tenen les seves dificultats, quan no és una cosa és l’altra, però amb dos anyets són totalment dependents, necessiten la presència d’adults en tot moment, i l’esforç és molt gran.

    Ai Assumpta, que això d’haver-te de refrescar la memòria a tu se’m fa estrany i tot. E és un nen, efectivament, però també tenim N! Aquests any hem tornat a anar-hi uns quants a Edimburg, no només jo sol, i venien els altres amics amb descendència. El pare va haver de marxar abans, però, i em vaig quedar jo fent la substitució. A mi ja m’agraden els nens, però veig que són una feinada de por. Quan són teus suposo que la fas de grat i ni penses en els sacrifici que suposa, però vist des de fora és com per pensar-s’ho.
    La notícia ens ha caigut com una llosa a tota aquesta gent que va estar a Edimburg i a mi. Prefereixo l’original, però gràcies per pensar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, ja conec N. que ha estat als concerts d'AF, un dins la panxa de la mama i l'altre fa menys (per això us he dedicat aquesta versió a tots dos, a tu i a la nena)... però, clar, jo pensava que si N. era a Edimburg, també hi seria el seu papi... Ara ja m'ha quedat més clar hehehe

      Elimina
  25. Jomateixa, mareta, hauré de fer alguna cosa xunga perquè no em diguis que m’estic estovant! Ara que, tu em dónes esperances, quina gran estratègia la teva! Els ensenyes a llegir perquè agafin el vici i així en no res els pots tenir distrets llegint i de pas llegeixes tu també, molt ben pensat! Les teves perquè ja són ganàpies, però tu ets l’exemple que la lectura sobreviu també a la descendència!

    Consol, espero encara tenir forces molt temps per si arribo a tenir-ne de propis, llavors l’esforç sí que serà complet, i no només per una estona.

    Marta, no sé si ho vaig fer bé o no, però suposo que això s’ho planteja tothom. Crec que sí que s’ho va passar bé amb mi, almenys reia molt amb els nostres jocs, que ja és alguna cosa. També em feia cas algunes vegades i tot! Segur que la tècnica és millorable, però feia el que podia. La responsabilitat és molt gran, però no ha de fer por. El que importa en definitiva és l’amor que sents per aquella personeta, l’esforç que faràs només per aquest fet ja aporta el que ella necessita, que és saber que pot comptar amb tu pel que calgui. Ni varetes màgiques ni manuals, ni tampoc maneres millors o pitjors de fer les coses sempre que hi hagi afecte.

    ResponElimina
  26. Xexu, jo que estava allà puc dir que la nena et mirava amb uns ullets i tu a ella que ja ho diu tot. El comentari de l'Assumpta m'ha fet gràcia, quina memòria que té!

    ResponElimina
  27. Doncs jo crec que el Porquet, de fet no, jo estic segura que el Porquet va fer trampa i realment no tenia ni la meitat del suport que tenia el Pons però jugant ben brut s'ha llevat 2 primers premis que de ben segur no es mereixia!!
    Que algú pugui donar-li el premi de bloc original al del Porquet és una cosa que no es pot concebre, ja que aquell bloc d'original no té res: d'entrada va copiant una dita popular i intenta fer-se el graciós sense tenir cap gràcia. No entenc què us ha passat, com no ho heu vist, a quin món estaveu, etc. quan heu decidit donar-li 2 primers premis, un dels quals era d'originalitat, al tal Porquet...

    ResponElimina
  28. Si que és complicat i ratifico totes les teves paraules per quan he fet de "mare adoptiva" i si, al final tornar a casa, a la calma personal, és d'agrair.

    Xò,... potser arriba un moment que vols perdre aquesta calma personal. Cada cosa al seu moment, si és pot, és clar.

    ResponElimina
  29. Assumpta, no sé per què dubto de la teva memòria, com ho has clavat! Ja veig que recordes a N i per tant ja has entès millor com va anar la cosa. El pare va haver de marxar abans, i tampoc no va viatjar amb nosaltres, per temes de feina. Quan no hi era ella, jo feia de substitut, per donar un cop de mà.

    Rach, he tornat a veure N aquest cap de setmana, i es recorda perfectament de mi. I no només això, només veure'm va venir corrent, amb els seus passets, i em va fer una abraçada amb un bon somriure. Com vols que no posi ullets davant d'això... Ah, l'Assumpta té una memòria prodigiosa!

    AhSe, és propi d'un porquet anar ben brut, no? Però en aquest cas puc garantir que va jugar sempre net, si s'ha guanyat el suport deu ser per alguna cosa. A més, sempre va ser participatiu i ho passava millor que ningú a les gales.
    Els que organitzàvem els premis fixàvem les característiques de cada categoria, però no posàvem massa traves a les propostes, no volíem limitar res. Hi devia haver prou gent que va considerar que el seu blog era original, i per això va sortir escollit finalista i va guanyar. Jo puc tenir la meva opinió sobre què és original, però no té per què coincidir amb la dels altres. El que sí que tinc clar és quina mena de persona és en Porquet, i no crec que es mereixi aquestes acusacions que fas. Tampoc no em sembla que intenti fer-se el graciós en res, però tu ets lliure de tenir la teva opinió també, és clar. Però sembla ser que prou gent el deu trobar graciós o agradable com per proposar-lo i votar-lo.

    rits, ara per ara, em conformo en fer substitucions puntuals, tenir la responsabilitat no em sembla trivial, pel que estic veient. Agraeixo que no depengui de mi cap decisió ni cap acció, és clar. I quan arribi el moment que vulgui assumir aquesta responsabilitat, si m'és possible, doncs ja veurem què passa.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.