diumenge, 10 de novembre de 2013

Orgull de gesta

'He vingut a fer castells, no amics', vaig dir ja de bon inici. Però en dies com avui és difícil no emocionar-se, no tenir en compte la qualitat humana de les persones que formen la colla, l'esforç, la passió. Treure el cap d'allà on el tens ficat, on ja has estat cridant amb els teus companys, encarar la plaça i cridar més fort, alçar els punys enlaire, amb tots els músculs tensats. Fer un petó a l'escut, un gest de ràbia i d'orgull de gesta. Deixar que t'ajudin a baixar. Abraçar-se amb tots, repartir somriures i rialles, i també alguns plors. Sentir que formes part d'un tot molt i molt gran, però que alhora ets una persona única a qui buscaran i felicitaran. Saber que no, que no es pot ser tan fred ni tan aliè a un sentiment tan enorme.

24 comentaris:

  1. Són vibracions que es desprenen i s'encomanen al món casteller, fins i tot com és el meu cas que tant sols em limito a fer fotografies.

    ResponElimina
  2. Fins i tot el gel més gelat es fon davant d'una bona font de calor ;)

    ResponElimina
  3. La màgia de les emocions compartides i sentides a flor de pell, superen qualsevol racionalització.

    ResponElimina
  4. No, no es pot ser tan fred perquè quan dius no a una cosa, patapám, allà que caus!

    ResponElimina
  5. No he fet mai castells però m'imagino que és molt difícil fer-los i prou. En un treball d'equip tan precís i tan proper han de néixer segur sentiments d'afecte i companyonia. El teu escrit ho transmet molt.

    ResponElimina
  6. Els castells s'han de fer en colla, home! ;-)

    ResponElimina
  7. I ho has pogut mantenir?? Noi quin caracter!!! ;) Bé, sigueu més o menys amics el que és veritat és que es necessita una bona colla per a que pugin amunt...

    ResponElimina
  8. Els amics poden aparèixer en el lloc i el moment més insospitat, o sospitat, per alguna cosa vas voler avisar des del principi... ;)

    ResponElimina
  9. m'agrada el sentiment que transmets :) Apa, a seguir fent castells

    ResponElimina
  10. si no som capaços de deixar anar els nostres sentiments en públic no val la pena que fem res per atrapar-los.
    Ben fet

    ResponElimina
  11. La companyonia dels castellers queda ben reflectida en aquest escrit. Es nota que la sents!

    ResponElimina
  12. ¡Ara m'agrades, home!... :-)

    No em sembla lògic decidir -de bones a primeres- que no vas a un lloc a fer amics doncs l'amistat és una cosa màgica i apareix... "clinc"... de cop i volta, quan no l'esperes, com un regal.

    El meu estimat nebot, casteller entusiasta amb una antiguitat de d'un parell de mesos, està encantat amb l'ambient que es viu a la colla... ja des de que pugen a l'autobús, quan s'ajuden a enfaixar-se, la desimboltura dels més petits, l'afecte entranyable dels més grans, el somriure il·lusionat d'aquell que té una petita disminució però que es sent totalment acceptat i integrat... Com pots no fer amics en un ambient així... És impossible que, entre tanta gent, no hi hagi aquell o aquella amb qui t'agradi més xerrar, "repetir la jugada"...

    ResponElimina
  13. Com canvien les coses des de dins. Sovint pensem massa i l'únic que s'ha de fer és sentir i experimentar. Una gran aventura la teva. Aprofita-la!

    ResponElimina
  14. Sempre acabes fent amics... es llei de vida :)

    ResponElimina
  15. Carai, noi... pell de gallina. Es nota clarament en les teves paraules que la teva premissa ha pres un altre aire. I de fet, éssent una activitat d'equip tan bèstia, on depeneu tant els uns dels altres, trobo que és normal, i lògic, i fins i tot beneficiós, que es generin vincles d'aquesta mena. Jo, que els castells els veig com una espectadora més, em feu tremolar quan aconseguiu gestes importants, i crideu, i alceu els braços al cel, i us abraceu allà dalt, fins i tot quan no heu acabat de baixar, i ploreu... Gegants que aguanten a saber quants quilos de pes que ploren a llàgrima viva. Això s'ha de sentir per força i no pot deixar indiferent. Sobretot pel fet de saber que sou un equip, que un castell no el fa una persona, i que tots hi poseu de la vostra part.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'oblidava, seré borde... Que el post descriu una gesta important, pel que sembla! Felicitats a tu i a tota la colla, carai!

      Elimina
  16. Uauuu Xexu ho descrius a la perfecció, ser un i ser tots... per mi els castells és una de les coses més emocionants que hi ha, precisament perquè els sentiments que expliques són els que transmeten els castells... i això que em limito a contemplar, aplaudir i plorar d'emoció.

    ResponElimina
  17. Mai sabem on ni quan apareixerà la màgica amistat. Per molt que vulguem no implicar-nos en afectes, sempre acabem cedint davant el caliu humà.
    Ho expliques i ho transmets molt bé.

    Molt bona dia!
    Aferradetes. :)

    ResponElimina
  18. Un petit escrit que em va sortir després d’un gran èxit col•lectiu. Perquè de vegades m’han de fer notar com em canvia la cara parlant d’algunes coses, ni jo mateix m’adono que puc apassionar-me per segons què. Però aquest cop no va fer falta que ningú m’ho digués. Gràcies a totes i tots pels comentaris.

    Rafel, un sentiment que es viu conjuntament. Tenim fotògrafs oficials i oficiosos, i tots ells participen de la joia col•lectiva, la colla som tots.

    Carquinyol, i perquè ara ja fa fresca, però t’asseguro que fent castells es passa calor, com per no fondre’s si a més els resultats acompanyen!

    Totvedudol, la passada és el sentiment, el que se sent en viure-ho.

    Audrey, però no em passa amb tot a mi, molts cops sé gestionar força bé les emocions, o no em deixo portar, però els castells em superen, quan la colla fa alguna gesta important et deixes anar i treus tot el que portes dins, l’esclat és tan gran que em sorprèn a mi i tot. I m’agrada. Potser altres coses senzillament no m’emocionen tant.

    Pons, els castells difícilment es podrien fer si no fóssim gregaris. De vegades me n’alegro i tot.

    Deric, va amb la meva manera de ser, però m’he trobat molta gent que val la pena, i tancar els ulls a això és ser ruc. Poder compartir aquest gran sentiment amb gent maca val molt la pena.

    Sílvia, jo porto molts anys fent castells i enganxa molt. Però a mi m’atreia l’activitat, a banda d’un èxit col•lectiu també ho entenia com una gesta personal, i no m’havia involucrat massa a nivell de colla. Sempre trobes alguns que et cauen millor i hi tens relació, però actualment a la colla tenim un gran ambient i molta il•lusió, és difícil no deixar-se portar, i la veritat és que m’alegro de fer-ho, és maco també sentir que formes part d’alguna cosa.

    Tirant, fer-los segur, però abans no participava d’altres activitats a banda dels castells pròpiament dits, i ara veig que involucrar-se una mica més tampoc està malament.

    Lluna, abans no em costava gens mantenir aquesta manera de pensar, la immensa majoria de la colla no em desperta massa interès, o hauria de dir que no em despertava, ja que per mi el que importava era fer castells. No et diré que ara sigui el que més colla fa, però sí que m’implico una mica més amb la gent, ja que val la pena. L’ambient a la colla ha canviat tant en positiu que és impossible no estimar la camisa i la gent que la porta.

    Jomateixa, em sembla que no és la primera vegada que m’ho dius... ho veus com una cosa dolenta? Hauré d’endurir el meu discurs.

    Gemma Sara, no sé si m’atreviria a dir amics, però sí que he conegut alguna bona gent amb la que val la pena establir una relació i que probablement fan que m’alegri encara més dels èxits de la colla.

    Mireia, em sembla que si no es viu no es pot captar ni una mínima part del que vam sentir aquest cap de setmana.

    Sr. Gasull, tens tota la raó. Jo solc ser discret i no cridar massa l’atenció, però no ho hagués dit ningú veient-me cridar com un boig sobre la pinya!

    Loreto, no sempre ha estat així, ja dic que jo només hi anava pels castells, però el sentiment col•lectiu és tan fort que t’acabes amarant i has de ser-ne partícip.

    ResponElimina
  19. Assumpta, moltes coses jo me les prenc com a reptes personals, amb el temps que portes per aquí ja no cal que t’ho expliqui. Fer castells és una activitat molt engrescadora i estimulant, més enllà de la gent. Enganxa com una mala cosa, és molt especial com a activitat física i mental, i quan les coses surten bé sempre en vols més i més. Jo sóc força asocial i el fet d’anar a una colla gran em motivava pels castells, no per la gent que hi podia trobar. I he de dir que la major part del temps he viscut la mar de bé sense involucrar-me massa amb la gent. És clar que alguns em cauen bé, i a temporades, sobretot al principi, ens ajuntàvem alguns per anar a sopar després de l’assaig, però més enllà d’assaig i actuacions jo no participava de la vida de la colla. Ara l’ambient és totalment diferent, ha canviat de manera perceptible, no és cosa meva, i una colla força podrida per dins ara gaudeix d’una salut immillorable gràcies al jovent i a la gent nova que ha anat entrant. Ara dóna gust participar de les activitats i m’ho passo bé amb ells, tant fent castells com celebrant-los. Però més enllà d’això, que era per contestar el teu comentari, dir que assolir certes gestes porten a celebració tant si la gent et cau bé com si no, el cos t’ho demana i treus la ràbia de dins perquè hi ha coses molt i molt grans. Una fita personal i col•lectiva comporta un gran esclat d’alegria.

    maria, com en tantes altres coses, no surt sempre com esperaves o comptaves. Davant de certes alegries no pots reprimir l’eufòria, i llavors tot és igual, ho vius i ja està.

    Laia, la idea no m’ha canviat del tot, per mi la motivació principal segueixen sent els castells, i els extres venen després. És impossible no implicar-te, i sempre trobes bona gent que val la pena, però potser és una mica com els companys de feina que hem parlat de vegades. Bé, no és que sigui així, jo ho visc així. La gent d’allà està bé per fer coses mentre duren els castells, fora d’aquestes estones, potser esporàdicament, però no tant. Ara, l’esclat de celebració després d’un castell límit no deixa indiferent a ningú, ja pots ser gran o petit, que el teu cos reaccionarà de la manera que vol, la manera de mostrar les teves emocions. I sí, som un equip, tots ho hem de fer bé perquè el castell surti. I això també es valora perquè felicites els teus companys més immediats, els que has vist pencar de valent de primera mà. Gràcies per les felicitacions, efectivament hem tingut una gran alegria recentment i l’eufòria encara dura.

    Anna Tomàs, els castells són moltes més coses també, esforç, dolor, també frustració. Però quan les coses surten bé, precisament perquè saps com costa, l’eufòria que es desferma és molt gran. Veure-ho des de fora és emocionant, però viure-ho des de dins no té comparació. És com el que diem de vegades dels blogs, si no en tens un i vius la companyonia d’aquí no entens com pot ser que acabem agafant tant afecte a gent que no coneixem. El que se sent fent castells només es pot saber fent-los.

    Sa lluna, com deia més amunt, no sé si m’atreviria a parlar d’amistat, però sí que he trenat una bona relació amb unes quantes persones allà i fan que tot plegat valgui molt més la pena. Implicar-se una mica més a nivell col•lectiu també s’ho val, la gent també et demostra més afecte a tu, tot plegat anima. Però davant d’alguns èxits els sentiments surten sols i els expresses de manera individual primer. Les celebracions venen després.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.