dimarts, 5 de novembre de 2013

Decepcions

Analitzo les decepcions perquè sovint em deixen molt tocat, i em costa recuperar-me'n. Com que sempre miro de donar la volta a les coses, penso que és fàcil culpar els altres de les nostres decepcions, la gent no actua com ens agradaria, les pel·lícules no són tan bones com prometien, o el nostre equip no guanya el títol pel qual era favorit. Però si m'hi fixo més, en tots els casos es tracta d'il·lusions que ens hem fet, potser en alguns casos perquè ens n'han convençut des de fora, però tenim criteri propi i hem de saber relativitzar. Les persones no fan tot el que volem, les pel·lícules van a gustos, i els equips de vegades perden. Només tenim decepcions quan esperem coses, quan ens il·lusionem sense tenir una base en la que posar els peus. He conegut persones que m'han dit que no esperen res, que s'ho agafen tot tal com ve. Senzillament, i amb totes les lletres, no me'n crec ni mitja paraula. És propi de la condició humana esperar coses, especialment de les persones, que ja ens coneixem. I quan allò que esperem passa, festa major. Però quan no, decepció proporcional al grau d'il·lusió que ens feia. I de qui és la culpa? Doncs no pas de l'altre, o de la pel·lícula, o del nostre equip favorit. La culpa és nostra, com la majoria de vegades que acabem amb la cua entre cames. Però com que em considero un humà de cap a peus, seguiré esperant i seguiré decebent-me. Algú ho dubtava?

33 comentaris:

  1. Bah, XeXu, home, no siguis així... Ja sé que aquest post va per mi... que estàs decebut i trist perquè ja no poso mai el primer comentari... però t'asseguro que això no vol dir que el teu blog m'agradi menys; en absolut!... Mira, les coses van com van...

    De fet, crec que és dels pocs blogs que comento sempre... fins i tot algun del Llibres i Punt ja estic deixant si no conec el llibre... Abans entrava a comentar fos quina fos la obra... si creia que em podia agradar o a fer alguna broma sobre l'autor o el títol, però, de fet, suposo que en un blog de ressenyes tampoc cal posar comentaris d'aquest tipus...

    Dius que no et creus quan algú diu que no espera res... Jo no ho tindria tan clar, doncs. Sí... certament, és molt difícil no esperar res de res, no tenir ni la més mínima il·lusió... però també és cert que, si passa el temps i les il·lusions gairebé mai s'acompleixen, també t'acostumes a "il·lusionar-te" menys... i això sí que és absolutament cert.

    ResponElimina
  2. Ei... que els dos primers paràgrafs del comentari anterior van en broma eh? :-))

    Ni per un moment m'ha passat pel cap que la causa de les teves decepcions fos si jo comento abans o després :-P

    Ara bé, el tercer paràgraf sí que va de veritat. Quan veus que moltes il·lusions -fins i tot de ben petites- no s'acompleixen... arriba un moment que prefereixes no il·lusionar-te per res perquè ja tens massa cicatrius i hematomes :-(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si em permeteu,.... doncs jo no sé si estic gaire d'acord amb tu, Assumpta. Jo tb he passat una època de no tenir il·lusions, de no esperar res de ningú ni voler-ne res. I si, potser ni cicatrius ni hematomes, però la buidor,... hi és.

      Costa molt tornar-te a il·lusionar, a creure en les persones quan t'han decebut i fet mal, xò s'ha de fer. Un mateix no es mereix aquesta amargor. Sigui com sigui cal tornar a il·lusionar-se. Amb el que sigui.

      Elimina
    2. Mmmmm... dius que no estàs gaire d'acord amb mi i després dius el mateix que jo ;-))

      Jo ja ho sé que és bo tenir il·lusions, el que dic és que en XEXU diu que ell no es creu que hi hagi gent que no en tingui... i jo sí que m'ho crec. Tu també t'ho creus i ho defineixes molt bé: hi ha una buidor. Una tristesa.

      Que cal mirar d'il·lusionar-se? I tant!... Però que estic segura que hi ha molta gent que, poc a poc, va perdent aquesta capacitat.

      Elimina
    3. A les dues, i abans que us contesti per separat, no confongueu els conceptes 'tenir il·lusions' i 'fer-se il·lusions'. A aquesta segona, que és del que va el post, se li pot afegir un 'fer-se falses il·lusions', i és el que fa mal. Sobre tenir il·lusions a la vida, somnis, ja n'hem parlat recentment aquí mateix, i encara que molts cops acabem pels terres també perquè no es compleixen, i potser com diu l'Assumpta, al final s'acaba deixant de tenir-ne, per mi és tota una altra cosa. Miro de centrar el post, perquè si no marxarem de tema, i d'això ja en vam parlar.

      Elimina
    4. Ah, d'acord :-)
      Llavors era jo que ho havia interpretat malament.

      Elimina
  3. Estic completament d'acord amb tu. L'únic que hi ha una línia fina que no sé si ben bé és així: crec que hem de diferenciar entre les decepcions d'estar il·lusionats i esperar alguna cosa que no té perquè passar de les decepcions de quan creus que coneixes algú, que saps com actúa i és i llavors en fa alguna que et decep. I per més que ho analitzis i puguis pensar si té un mal moment o el que sigui, no li trobes explicació. Aquesta decepció fa molt de mal. I crec que aquest tipus de decepció pot passar amb els amics que t'estimes i creus conéixer. Xò tp estic segura si tb és que esperem o ens pensem que és d'una manera que no és.

    Per altra banda, en el que expliques hi veig un límit no sé si gaire sà; analitzar la dececpció, ser conscient que esperes alguna cosa o que t'havies il·lusionat i després culpabilitzar-te per haver-ho fet. Quan passa això, et fas molt de mal. Per sort, com som humans, ens tornem a refer i a il·lusionar-nos.

    ps. He llegit el post i m'ha sorgit un post que ja he publicat. Coses que passen.

    ResponElimina
  4. Llavors hi ha el cas contrari, com per exemple, d'una cosa no n'esperes gran cosa de bona no et fas gaires il·lusions i després et sorprèn gratament, després si que fa il·lusió ^^ Això passa quan et convencen per veure una peli que no et crida gaire i al final t'acaba agradant o per posar un exemple més recent amb The West Wing que acabo de començar, esperava una avorrida sèrie sobre política i resulta que m'encanta :D Però bé, si mai l'has de veure, tu pensa com jo pensava, que es tracta d'una sèrie avorrida de política.

    ResponElimina
  5. Jo m'havia fet la il·lusió que hui isquera dissabte i el calendari m'ha tornat ha decebre. Potser demà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, amic, Jotapé, demà tampoc... però no pateixis... un parell de dies més i el teu somni serà realitat ;-)

      Si tingués així de segurs els meus... (sospir)

      Elimina
  6. Jo tampoc em crec que hi hagi persones que no esperen res, tots ho fem d'una manera o altra. Per tant és ben normal que ens sàpiga greu quan aquestes "il·lusions" no es compleixen. El que hauríem de procurar però és no permetre que aquestes decepcions ens deixin massa tocats. A què treu a cap fer-nos-hi mala sang quan es tracta de coses que no podem controlar?. Sóc conscient, de totes maneres, que això és més fàcil de dir que de fer.

    ResponElimina
  7. Home! No esperar res de res no ho crec, encara que si t'has emportat més d'una decepció és normal que vagis amb peus de plom. Però tens molta raó quan dius que som nosaltres els que la fem més o menys grossa, esperar d'algo sobre lo que no tenim control doncs és complicat, i si no surt com esperavem... patapam
    Em sembla que tots, si volem seguir gaudint de la vida, ens decebrem algun que altre cop, però què avorrit seria tot sense una mica de risc i de decepció :P

    ResponElimina
  8. Xexu, vols que et digui un secret? Hi ha quelcom molt més pitjor que decebre't a tu mateix (per no haver conseguit alguna cosa que desitjaves) i és decebre als altres. Això sí que és xungo!
    Si has tingut decepcions, és pq has tingut desitjos; si has tingut desitjos, és pq estaves il.lusionat en algú o en alguna cosa, genial!!!!!!!!! Hi ha, i t'ho puc assegurar de totes totes, que hi ha gent que no desitgen res, que no estimen res, que no valoren res, que són morts amb potes. Així és que, estigues content de tenir decepcions! Que entre somriures i tristeses, va passant la vida!

    ResponElimina
  9. Jo tampoc penso que sigui possible no fer-se gens d'il.lusions, però t'he de dir que durant molts i molts anys he tingut aquestes expextatives o il.lusions molt a ratlla. I que m'anava molt bé.

    Crec que m'he estalviat moltes decepcions greus, però evidentment, no totes. I les decepcions, com diu la rits, que et trobes quan la gent canvia d'actitud molt de cop o fa el contrari del que havia fet sempre o et deixa a l'estacada, a part que fan molt de mal, no formen part d'una il.lusió gratuita que un mateix s'havia inventat, formen part d'una manera de funcionar que era habitual i que per tant creava expectatives raonables. Aquest mena de decepcions, fa que posis altre cop distància entre tu mateix i les persones i potser torna acomençar la roda...

    Quan poses poques expectatives i tot va bé aleshores t'acostumes a que pots fer-te unes il.lusions raonables i augmenten, fins que arriba una patacada... Aleshores tornes a disminuir-les, gairebé a zero i a vegades a zero del tot amb la buidor que diu la rits... Ja sé que h diferenciat els dos temes, però en aquest moment de desil.lusió es connecen els dos.

    O sigui que per a mi el camí del mig, és el millor...

    ResponElimina
  10. Uf, jo també sóc reincident en aquest tema. Cada cop que em desil·lusiono i haig de posar els peus a terra em dic a mi mateixa que no tornarà a passar, però no me'n surto perquè enlairar-se i fer castells de sorra és part de la il·lusió de ser viu. I també penso que amb el temps aprenem a refer-nos més ràpidament de les desil·lusions. O potser no. No ho tinc clar! M'agrada aquest final: "seguiré esperant i seguiré decebent-me".

    ResponElimina
  11. tots esperem quelcom alguna vegada o altre. Desil•lusionar-nos forma part del camí i en part es bo per que vol dir que primer en estat capaços d’il•lusionar-nos. De decepcions he tinc un màster, però no en segueixo il•lusionant arriscant-me a una nova decepció. No n'ha prenc, però saps una cosa? no en vull aprendre, perquè el dia que ja no tingui il•lusió per res o no esperi res... es que ja no serè jo.
    Ostres quin rotllo que te clavat! :)

    ResponElimina
  12. Crec que és bo analitzar les decepcions, però en la justa mesura perquè es corre el perill de sentir-se culpable en excés i entrar en una espiral de desconfiança total.
    Quan ens fem "falses il·lusions" no som conscients del grau de falsedat o preferim donar aquest vot de confiança, encara intuint que pot sortir malament ... per allò de la "presumpció d'innocència".
    Crec que sol succeir a persones transparents, sempre esperes dels altres aquesta mateixa transparència i encara que creguis que hauria de ser "normal", et fa mal quan no és així.

    Esperem més del que rebem? Segurament si.
    Trobar l'equilibri per il·lusionar-se només fins al punt que no et faci mal és, per a mi, una tasca molt difícil.
    No ho dubto gens, jo també seguiré esperant i seguiré decebent-me. :)
    Aferradetes.

    ResponElimina
  13. Crec que menteixen o simplement ho fan veure que no s'il·lusionen, segurament perquè una petacada anterior ha fet més mal del que s'esperaven. És impossible no il·lusionar-se, no tindríem sentiments...
    Penso que tot és com una roda cíclica: il·lusionar-se, caure, decebre's. I així anar seguint.^-^

    ResponElimina
  14. Si et digués que generalment no m'il·lusiono o espero coses mentiria, però la veritat és que fa temps que no ho faig amb tanta intensitat com abans. De fet sovint em diuen que sóc fred o que no tinc sang perquè sóc més del parer de preocupar-se o viure les coses segons venent ja que preocupar-se o fer castell als núvols abans d'hora ho trobo poc pràctic i una pèrdua de temps.

    ResponElimina
  15. Il·lusions si però corregides per la probabilitat per no arribar a tenir grans frustracions.

    ResponElimina
  16. les decepcions ens ensenyen a viure. Encara que com allò que diuen que ensopeguem dues vegades en la mateixa pedra, no podem evitar fer-nos il·lusions de coses que ens acaben decebent malgrat experiències anteriors.

    ResponElimina
  17. Home, sense decepcions tampoc no hi hauria il·lusions... hem d'aprendre a conviure-hi i acceptar les coses tal com vénen.

    ResponElimina
  18. Crec que allò que em passa està molt relacionat amb això això que expliques de les decepcions. És possible que un sigui tan crític amb les situacions i les persones perquè en el fons espera molt més d'elles. Gràcies per la teva aportació :)

    ResponElimina
  19. Com ja he anat explicant, i jo mateix vaig dir, no crec que sigui el mateix fer-se il•lusions amb alguna cosa sense massa fonaments, que és del que anava el post, que tenir il•lusions en aquesta vida, que això sí que ho considero recomanable. Aquí parlàvem d’expectatives, d’esperar molt d’alguna persona o situació, i després no obtenir el que volíem. Però les expectatives ens les creem nosaltres, i si no es compleixen és culpa nostra per pensar massa enllà. Si ens les creen amb falses promeses, això ja és una altra cosa, però no era el tema del post. Gràcies a tots per aquests comentaris tan raonats i interessants.

    Assumpta, és que això ja no és el que era, si ja no seguim les tradicions, on anirem a parar? I això sí, eh, al Llibres se’t troba a faltar. Però ja ho entenc, el més estrany era comentar sempre, que de vegades llegeixo cada cosa... com Murakami, per exemple, quines ocurrències. La veritat és que com a principal fan del Llibres, des del principi, tant m’és els comentaris que deixis, sempre ets benvinguda.
    No cal que siguin grans il•lusions Assumpta. Tu esperes coses com tots, segur. No ser rica, o escriure un llibre, això poden ser il•lusions que en alguns casos depenen de tu, són diferents. Però esperes cosetes de la gent que t’envolta, potser perquè t’hi han acostumat. Et posaré l’exemple més directe per no embolicar, sé del cert que jo t’he decebut algun cop per alguns comentaris fora de lloc que he fet. Potser eren bromes, però no esperaves això de mi, i se t’ha posat malament. Després se’t passa, però la decepció no te la treu ningú, oi? Doncs això vull dir. Més enllà d’això, controlar els il•lusions perquè saps que segurament no es compliran, pot ser un mecanisme de defensa. Aquí ens trobem amb una dicotomia, parlem de dos tipus d’il•lusions, com us he respost a la rits i a tu, podríem dir que tenir il•lusions no és el mateix que fer-se il•lusions. Suposo que la diferència s’entén perfectament, si no en parlem més a bastament.

    rits, el post se’m complicava una mica si treia el tema que tu menciones, però estava segur que apareixeria als comentaris i en podríem parlar. He fet referència a les decepcions de quan ens fem il•lusions sense fonaments, però és ben cert que la gent falla i ens decep allà on no ens pensàvem que fallarien, ja que generalment no han fallat. Però són humans, això primer. I després, que seguim sent nosaltres els que pensem que les coses no canviaran mai. El que hem d’analitzar és si allò que tant ens decep és puntual o és un tret que no coneixíem de la persona que ens fereix. Fins i tot el millor dels meus amics m’ha decebut algun cop, però passat el mal moment, em vaig adonar que el que m’aportava era molt més gran que una relliscada puntual. A altra gent, en canvi, els n’he passat una i prou.
    El mal ens ve amb la decepció, a mi personalment em deixa molt tocat i em dura dies, fins que alguna altra cosa m’alegra. La decepció, és clar, és més gran en funció de qui te la provoca i de les il•lusions que t’havies fet. El que no vull és culpar una persona per una decepció que en definitiva m’he emportat jo. Si esperes que algú faci alguna cosa, però no t’ha mostrat que ho farà, la culpa és teva, no fotem. Tornem a entrar en allò que no podem esperar mai que els altres actuaran com nosaltres, o com nosaltres esperem que actuïn. Cadascú és com és, i de vegades un NO és un NO i prou, no hi haurà canvi d’idea. Fer-se il•lusions amb aquest canvi d’idea està condemnat al fracàs. Per això m’auto-culpo, si m’ho busco jo mateix no li fotré les culpes a l’altre.

    Pons, potser has trobat la demostració perfecta al que jo estava explicant. Si sempre que esperem alguna cosa ens podem decebre perquè no passa, quan no estem al cas i ens cau alguna cosa bona l’alegria està assegurada. De vegades no creiem que sigui bo, com una pel•lícula que ens acaba sorprenent gratament, o potser una sorpresa que ens fan que no ens esperàvem, sempre fa il•lusió. Les expectatives mai no són bones perquè pugem el nivell d’exigència. Continua baix

    ResponElimina
  20. I mira, per un cop et diré que la sèrie que esmentes l’he començat a veure! Vaig veure uns quants capítols i vaig parar, però no perquè no m’agradés, sinó perquè els capítols són massa llargs i solc mirar-los mentre dino, em va millor una sitcom de 20 minutets. Me la van recomanar els del partit, ja veig com aprenen política alguns... però bé, és una bona sèrie, a veure si no l’abandono del tot. En Leo és un crack!

    Jpmerch, aquesta esperança la tenim molts i només es compleix un cop de cada set, la decepció està assegurada, amb aquestes estadístiques no es pot fer res.

    McAbeu, en la meva llarga llista de defectes incloc la inestabilitat que em provoquen aquestes decepcions, probablement m’és fàcil fer-me il•lusions, i la caiguda posterior fa mal. Potser perquè m’ho prenc com una cosa personal, una cosa que no pot fallar perquè ho veig molt clar. Fins i tot podria dir que alguns cops crec que m’ho he guanyat i tot. I llavors, patapam. Ben cert que no ho podem controlar i hauríem de mantenir els peus a terra, però a mi em costa, ja veig. Tan racional que sóc, o que era, i grinyolo per totes bandes. Crec que no tot es pot aprendre, i per aquí se m’escapen anys de vida, què hi farem.

    Maurici, no us queixeu que darrerament estic escrivint coses més animades, però si no no seria jo.

    Lluna, jo em sembla que caic un cop rere l’altre, no escarmento i sempre em faig il•lusions. Allò de l’home que ensopega dos cops amb la mateixa pedra? Devia parlar de mi. Per això dic que és culpa d’un mateix si ens fem il•lusions quan no toca, després la patacada està assegurada, i ens l’hem buscat. Bé, moltes decepcions no són per tant, i fer-se il•lusions també es posa bé, el problema és que no es compleixin. Com deia més amunt, no és el mateix fer-se il•lusions que tenir il•usions, que d’aquestes, dels somnis, sí que se n’han de tenir.

    Judit, complicat això que dius. Decebre els altres és posar-se a l’altre cantó. Si una persona m’ha decebut, pot ser perquè les expectatives creades eren altes. Però depèn de qui les ha generat. I el cas que explico és que les expectatives ens les hem generat nosaltres mateixos, hem cregut unes coses com a possibles, i en no ser-ho, ens hem decebut. Quan algú promet alguna cosa, i finalment no ho fa, potser ens decebrà, però potser relativitzarem més els motius. Si no ho fa per mala fe potser no la voldrem més, però si no ho fa per impossibilitat qui sap si encara li haurem de donar el nostre suport, perquè com tu dius, sabrà que ha decebut a l’altre, i això fa mal. És clar que decebem a altra gent perquè no som capaços de tot, però potser ens valoraran per altres coses i no per no haver arribat tan lluny com volíem.
    Bona manera de veure-ho, sempre optimista, tu. Tenir decepcions és que vivim, que hem tingut desitjos. Però jo et diré, quina persona sana és un mort amb potes? Sembla que has descrit persones que per malaltia no desitgen ni estimen res. Perquè no crec que qualsevol persona sana pugui tenir una apatia similar, almenys de manera continuada, que tots tenim dies de tot. Una depressió clínica, que potser quadraria amb els símptomes, no seria un exemple d’estar sa. Una altra cosa seria la definició d’aquest ‘estar sa’, però potser que això ho deixem per un altre moment.

    Carme, entenc molt bé el que expliques, boníssim comentari el teu, i molt ben argumentat. Primerament, mantenir aquestes expectatives a ratlla ho trobo molt bé. No vol dir que no esperem res, ni que no sabem valorar el que els altres ofereixen, però controlar una mica el nostre cap està molt bé per evitar-se aquestes decepcions. I quan arriba l’alegria, la celebrem igual, però si no arriba ho sabrem relativitzar. Continua a baix

    ResponElimina
  21. Sobre expectatives raonables, posar l’exemple que al final no li he posat a la rits per no marxar per les branques, però que havia començat a escriure. Portar molt temps convivint amb una persona i que un bon dia marxi, de sobte o no tan de sobte, però ens pot deixar molt descol•locats i decebuts, és clar, perquè esperem amb força fonaments que aquella persona no ens deixarà a l’estacada. Després d’això és normal que tornem a aixecar murs i ens costi confiar en la gent: ens ha fallat el nostre pilar principal, qui no ha de fallar llavors? I no cal anar tan lluny, és clar, els amics també fallen i desapareixen. Em sembla perfectament normal esperar alguna cosa d’ells, potser senzillament això, que estiguin allà si cal, o pel simple gust de la nostra companyia. Si marxen caldria saber per què, ells deuen tenir els seus motius, però la sensació de decepció que ens deixen és molt gran.
    El camí del mig sol ser sempre el més assenyat, però en aquest cas retiraria més cap el control. Deixar-se portar per les expectatives fa mal, i aquest mal de vegades deixa ferida. No esperar res de ningú podríem dir que és no ser humà (sempre entenent que parlem d’humans sans). En aquest cas la via del mig és bona, però millor controlant aquestes expectatives i només deixant-nos anar quan es compleixen, llavors sí, llavors festa grossa. Perquè si no tenim cap expectativa, sabrem valorar les coses bones que ens passen?

    Sílvia, fer castells de sorra i enlairar-se és part de la condició humana, trobo. De la gràcia de viure no ho sé. Recentment em va passar amb una actuació castellera, ara que parlem de castells. Les expectatives eren altíssimes i jo me les creia molt. Tot just el primer castell va anar malament i les il•lusions em van caure pel terra, em va durar uns quants dies la decepció, de fet em sembla que la colla m’haurà de demostrar que ens ho mereixem perquè torni a creure com l’altre dia. Penso que no, que no aprenem a refer-nos més ràpid, almenys jo no. Però dic de mi mateix que sóc racional, per això hauria de controlar una mica les expectatives i esperar que tot estigués al sac i ben lligat. Em sembla que és un defecte fer-se il•lusions, perquè la patacada està assegurada. Que no és el mateix que tenir il•lusions a la vida, això ja ho he dit més amunt!

    Bruixeta, molt benvinguda al Bona Nit, gràcies per passar-te. Com ja he anat explicant, i fa poc en vaig fer un altre post, les il•lusions són necessàries a la vida, tenir somnis, encara que no s’acabin complint mai. Però aquí em referia a fer-nos il•lusions, a pensar que una cosa passarà, i que no acabi passant. En això jo també tinc experiència. Tinc els meus somnis (no gaires, però), i estan allà, tant si es compleixen com si no, està bé i és necessari tenir-nos. Però fer-me il•lusions en coses sense cap fonament i endur-me la patacada, això em passa massa sovint pel meu gust.

    Sa lluna, les teves paraules em podrien reconciliar amb el món. Parlar de persones transparents i dir que esperen dels altres la mateixa transparència és exculpar-me d’una manera que molts cops seria convenient, però tampoc no vull treure’m la culpa i seguiré pensant que els altres no tenen per què actuar com nosaltres, ni com nosaltres creiem, ni tan sols ser tan transparents. Cadascú és com és, feina nostra saber què en podem esperar i què no, i tot i així hi ha expectatives que no es compliran i ens decebran. Una altra cosa és que qui ens provoca la decepció molt probablement no ho fa a mala fe, senzillament que no actua com nosaltres havíem pensat. Per això m’auto-culpo. Si actuen a mala fe ja és una altra història.
    Sobre si esperem més del que rebem no sé si estar-hi d’acord. Probablement pensem el contrari, que donem prou com per rebre certes contrapartides, però hi ha dues coses: a) potser no donem tant, i b) donar no s’hauria de fer per rebre alguna cosa a canvi, sinó perquè volem. Continua a baix

    ResponElimina
  22. Ara que, qui digui que dóna altruïstament sense esperar res a canvi em sembla que també està mentint. Segur que tu dónes molt, i per tant també esperes de les persones, ni que sigui inconscientment. Jo vull creure que em passa el mateix, així que sí, seguirem esperant, i per força ens seguirem decebent alguns cops.

    maria, però algun cop alguna il•lusió que ens fem es compleix, no? La roda s’ha de trencar per alguna banda. També penso com tu, no crear-se alguna expectativa seria no tenir sentiments, no pot ser que hi hagi ningú sa que no esperi res dels altres, és tot de paraula, però segur que ells mateixos s’ho creuen.

    Carquinyol, m’agradaria tenir una mica d’aquesta fredor teva, segur que com tots et fas les teves il•lusions, però crec que jo peco de deixar-me portar massa, de fer el castell molt alt sense una bona base, coses de pensar massa. I tant penso, que quan finalment és un ‘No’, la caiguda fa mal. Defectes que té un.

    Jordi, el dia que puguem aplicar fórmules matemàtiques a això tot serà molt més fàcil, però llavors serem robotets.

    Jomateixa, si es tracta de decepcions per haver-se fet il•lusions, jo he ensopegat tants cops que haurien de canviar la dita per adaptar-la a mi. I sembla que no n’aprenc, eh...

    Loreto, com ja he anat dient, no és el mateix tenir il•lusions que fer-se il•lusions. Aquí parlo de les segones, quan no tens fonament per il•lusionar-te, i llavors patapam!

    Kuroi, esperem molt de les persones, encara que no ho vulguem reconèixer. I més si creiem que nosaltres els aportem molt, a la que ens fallen, ens cau el món per terra, i potser és una mica injust, que ningú no ens ha promès res. Diferent si ens ho prometen i després no compleixen.

    ResponElimina
  23. Dir que no esperes res és un recurs fàcil, un autoengany lluny de la realitat. Però gestionar les decepcions no és tasca senzilla.

    ResponElimina
  24. Ça tombe bien, que dirien els francesos, no ho sé, em sembla que ens decebem els uns als altres com Déu ens va decebre als 14 anys quan va deixar d'existir perquè malgrat tot no ens coneixem prou, i estem tots en el nostre món, amb la il·lusió que ens comuniquem bé amb els altres, cosa que, de vegades, malgrat tot, passa. Bon dia, XeXu.

    ResponElimina
  25. Quan ja pensava que en la única sèrie en la que coincidiriem seria CSI em sorprens amb El Ala Oeste. Deu ser que només coincidim amb sèries començades al segle XX

    ResponElimina
  26. Rafel, opino com tu. Potser ens diran que pensem així perquè som d'esperar moltes coses, però no fotem, seguiré sense creure que una persona sana pot no tenir expectatives pel que fa als altres, ni que siguin inconscients.

    Gemma Sara, estic d'acord que no controlem perfectament com són els altes, llavors de vegades esperem coses que senzillament no ens donaran, ens fem il·lusions injustificades. Ara, m'has deixat molt parat amb això de Déu que va deixar d'existir quan tenies 14 anys... quines coses. De vegades sí que ens comuniquem bé, però els malentesos de diverses categories també estan a l'ordre del dia.

    Pons, home, també tenim FRIENDS i Futurama i els Simpson, encara que amb aquest darrer és impossible tenir tants coneixements com tu. 'El Ala Oeste' està bé i enganxa, però vaig a pas de tortuga perquè els capítols són molt llargs. L'aniré veient, però poc a poc, de moment encara estic a la primera temporada.

    ResponElimina
  27. Estic d'acord amb la teva reflexió, aquest generar expectatives sobre quelcom o sobre les persones, alhora és senyal de que som vius i sentim!, però també pot arribar a ser frustant, quan no s'assoleix allò desitjat. Sempre em dic que no hi tornaré a caure, que ho gestionaré millor..., però ai, torne-m'hi a caure!.
    Sí forma part de la nostra condició humana, seguirem sentint i intentant una gestió millor de les decepcions.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.