dissabte, 2 de novembre de 2013

A què vols jugar?

—Ei petit, que ets per aquí?

—Mmm... sí, però m'acabes de despertar...

—Perdona, ja sé que fa molt temps que no parlem.

—Doncs sí, i normalment era jo el que et venia a buscar, com és que ara em busques tu?

—Mira, vaig estar repassant posts antics i et vaig trobar per allà, volia saber com estaves.

—Jo bé, com sempre. Esperant fer-me gran, però no arriba.

—No tinguis pressa, sempre t'ho dic. Gaudeix ara, que no tens preocupacions ni res.

—Sí, ja ho sé, sempre la mateixa història. Però ara és una mica diferent, oi? Ara no et veig com altres vegades, em sembla que ser gran no ha de ser tan dolent! Jo també vull!

—Home, té coses dolentes, creu-me, però no cal que te les expliqui!

—Més dolentes que els deures del cole?

—Una mica més dolentes, sí.

—Em recordo d'una paraula que em vas ensenyar... cobàires... caboires... com era?

—Cabòries.

—Això! Ara no em sembla que en tinguis tantes, no? M'agrades més!

—Sí que en tinc home, i algunes de grosses.

—Doncs no sembla que et preocupin massa!

—Home... diguem que altres coses passen per davant, i no em preocupo tant.

—Quines coses?

—Marrec tafaner! Coses, altres coses, ves!

—Però quines coses?

—Serà... res! No t'he buscat perquè m'interroguis, només volia assegurar-me que estàs bé, i dir-te que encara et queden moltes coses per viure, fins i tot algunes de bones! No saps res, Jon Neu!

—Jon Neu? Per què em dius així?

—Res, res, aquest també el coneixeràs en un futur, ja ho veuràs.

—Tot passa en un futur, és que no hi ha res que em passi ara??

—Poca cosa, però aprens molt cada dia, oi?

—L'escola m'agrada, els deures no tant.

—La majoria de coses no les aprendràs a l'escola.

—La mestra vindrà a casa?

—...eeeeh, no exactament. Ja ho veuràs.

—Gnygny, t'odio! No m'expliques mai res!

—Home, no et faré spoilers de la teva pròpia vida, quina gràcia tindria?

—Spo... què? Avui dius coses molt rares, eh!

—Ai sí, em sap greu. Coses del Martini, un amic que faràs d'aquí un temps.

—Vull fer-me graaaaaan!

—Que nooooo, que cada cosa al seu temps. Poc a poc i bona lletra. Per cert, això sí que t'ho puc dir, mai arribaràs a fer massa bona lletra, que ho sàpigues.

—Bah, m'és igual, escriure és un rotllo!

—Doncs prepara't, que te'n faràs un fart...

—Mira, perquè et veig somriure, però només m'expliques desgràcies, eh!

—Més te n'explicava abans, no et queixis. I escriure no està tan malament, home.

—M'agrada més llegir, he començat a fer-ho.

—Llegir... sí una mica també ho faràs...

—Però saps què, el que més m'agrada encara és jugar!!

—Això sempre, petit, no en perdis mai les ganes.

—Avui jugaràs amb mi? Va, vaaaaa, que m'ho deus d'altres vegades!

—Vinga va, avui sí, juguem una estona menut! A què vols jugar?

22 comentaris:

  1. Una de les becàries que no em dona cabòries és amiga només dels Martinis.

    I au.

    ResponElimina
  2. I a què jugueu?... No s'hi val la Play ni coses així, que encara no existeixen en "el seu temps", eh? :-))

    Ostres... jugar "de veritat"... amb fitxes, daus, paperets... jugar a pilota... a amagar... Res que tingui bateria (val, si, pot tenir piles hehehe)

    ResponElimina
  3. Les presses per fe-nos grans i la ganes de frenar-ho quan ho som.....mentrestant moltes vegades deixem escapar coses vitals que mai podrem enganxar a l'album de la nostre vida.
    Aprenentatge non stop.

    ResponElimina
  4. és un soliloqui? (o com s'escrigui?) Quan som petits volem crèixer i saber què farem quan serem grans i un cop crescuts.... crec que pagaríem per tornar a ser infants i no preocupar-nos de gran cosa! Aix.....

    ResponElimina
  5. Jo vull saber a què vau jugar... És molt bonic poder parlar amb el nen que vas ser i tranquil·litzar-lo, fer-li veure que malgrat tot li esperen un munt de coses bones per viure. Veig que ja apunta maneres, ha començat a agradar-li la lectura. M'agrada aquesta conversa, em sembla que me'n vaig a parlar amb una ploramiques que no vol anar a dormir perquè té por a les nits. Bon diumenge, a tots dos!

    ResponElimina
  6. Ostres, bon text! T'imagines que el nen no hagués estat tant innocent com va creure de gran? Tots ens imaginem de petits com infants angelicals ... però potser érem insuportables !

    ResponElimina
  7. Ai senyor... què seria de nosaltres sense el "desdoblament" amb el xiquet que un dia vam ser? Si esque... estem molt mal!

    ResponElimina
  8. Pobret XeXu petit!!! El deixes ple de dubtes, em sembla. Vols dir que no li hauries d'explicar millor les coses? Potser jugant, jugant et va entendre millor, oi? segur que sí!!!

    ResponElimina
  9. El menut que jugui i que no tingui pressa a fer-se gran. La vida s'ha de assaborir dia a dia i així i tot passa molt ràpidament.

    ResponElimina
  10. Ahir quan ho vaig llegir jo tb em vaig quedar una mica "pallà", un cop vist alguns comentaris ho he pillat... De vegades no dono per més!
    Em sembla que jo mai he tingut converses amb mi mateixa en aquest plan, potser ho hauré de provar, encara que no sé si la trobaré a la nena.
    Juga XeXu, juga, que això no t'ho podrà prendre ningú!!!

    Petonets

    ResponElimina
  11. Spoilers de la pròpia vida... molt bo, no sé si algun spoiler estaria bé deixar anar, com a avís, esclar que llavors nosaltres tampoc seríem qui som ni podríem estar parlant al nen que vam ser (heus ací una bonica paradoxa temporal), així que millor jugar, sí. M'ha encantat el text.

    ResponElimina
  12. Ui, a m'has fet riure molt amb això dels spoilers i d'en Jon Neu. Jugar sempre és una bona idea

    ResponElimina
  13. Si us plau, quan el Xexu us truqui agafeu-li el telèfon, que sinó després passen coses com aquesta...

    ResponElimina
  14. No m'hagués agradat gens que la Cli gran m'expliqués el futur. Sobretot perquè m'hauria dit que no seria astronauta i m'hagués pres el munt d'hores de jugar a ser-ne.

    ResponElimina
  15. es pot jugar a ser gran, que és més divertit que ser-ho de veritat.

    ResponElimina
  16. Ara sempre mostres el teu moment dolç. Em fas gràcia! Molt interessant aquest escrit! Tens un puntassos genials!

    ResponElimina
  17. Que bé, un post de'n XeXu petit! En podria dir moltes coses... Com que em fa gràcia, aquest menut xafarder (jo de petita era igual). I que m'hi sento identificada, tinc pressa per créixer jo també. I... que dies enrere fessis un post del teu historial alcohòlic passa, però que li parlis a en XeXu petit del Martini... talla't una mica home!

    Però deixant de banda tot això, em quedo amb la segona frase del XeXu petit. El per què aquest cop el vas a buscar tu. Li dius que vols saber com està, però tu ja ho saps, com està, és el teu jo petit, ja saps què ha viscut i com és el seu món. És ell, pobret, qui està encuriosit per saber què passarà. Potser es una reflexió tonta i senzillament tenies ganes de parlar-hi, però se m'ha quedat aquest detall. Res, paranoies, no em fotis gaire cas! ;)

    ResponElimina
  18. Molt pocs devíeu recordar el XeXu petit, m’he adonat que en vaig parlar en un post del juny d’aquest any, però no apareixia al blog des del 2009. Abans hi havia parlat algunes vegades, el meu jo petit que té pressa per créixer, i jo que li dic que vagi amb calma, que la vida no són flors i violes i que no ha de tenir pressa per viure les meves ensopegades. De vegades també convé comentar-li que en aquesta vida no tot és dolent, encara que s’emprenyi perquè callo més del que li explico, el missatge ja està passat. Gràcies a tots pels vostres comentaris en aquesta conversa amb mi mateix.

    Gatot, un comentari encara més críptic que el post, tot i que en podria ser un bon resum.

    Assumpta, jo jugo al que ell vulgui. Probablement muntarem alguna cosa amb Tente, o no sé si voldrà anar a fer quatre xuts. Com que no li faig massa cas, deixem que triï ell a què vol jugar, que també s’ho mereix.

    Sr. Gasull, jo estic bé com estic, he viscut moltes coses, algunes bones i d’altres no tan bones. Una vida gens espectacular ni emocionant com la d’altres, però és la meva, la que he triat. No em fa res seguir fent anys, però no vull que el XeXu petit tingui pressa per créixer, que també ha de gaudir de ser nen!

    Alba, ja ho he dit altres vegades que jo no pagaria res per tornar a ser nen. Potser tiraria alguns anys enrere, però no gaires. Tot allò queda molt enrere, ja va passar i no em cal tornar-hi. Però no vull que el XeXu petit tingui pressa, que es quedi com està, que ja aniré jo fent el camí.

    Sílvia, el XeXu petit se m’apareixia fa uns anys i tenia converses amb ell, tu encara no corries per aquí. Generalment era quan ell em veia malament, i per la part que li tocava, venia a preguntar si allò era el que podia esperar quan es fes gran. Encara li queden moltes coses per viure, bones i dolentes, però ell és jo, és clar. No ha de córrer, però té pressa, sobretot quan veu que les coses van bé i que ser gran pot estar molt bé! I sí, ell comença a mostrar el que serà de gran, però encara li queda molt. Però sóc de la creença que mai hem de perdre la connexió amb aquell jo petit, així que tingues cura de la ploramiques, segur que ara ja ha perdut la por!

    Loreto, jo crec que era força bon nen de petit, però tindria els meus moments, és clar. La qüestió és que no oblidem que un dia vam ser nens, i jo al meu petit el pinto força espavilat, probablement més del que era!

    Maria PB, per mirar de no estar tan malament, va bé tenir aquestes converses de tant en tant, que no se’ns oblidi d’on venim.

    Carme, però no és millor deixar que visqui la infantesa i que no es preocupi innecessàriament? Ja li vindrà tot, però al seu temps. Preocupar-lo ara per les coses del seu futur només pot fer que es capfiqui, i a mi ja m’agrada que sigui una mica inconscient, el que hagi de descobrir, que ho descobreixi quan li vingui!

    maria, el XeXu petit que treu el cap per aquí. Feia molt que no hi parlava, però de vegades cal recordar que encara és aquí.

    Glòria, això mateix és el que dic jo! Que no tingui pressa, que es dediqui a jugar, que després tot va molt ràpid, massa ràpid!

    Lluna, jo vaig mirar i des del 2009 que no parlava amb el XeXu petit, 2009! Això és molt temps. I tot i que el tinc present, no ens hem buscat més. Ell solia sortir quan em veia patir d’alguna manera, perquè li preocupa el seu futur. Però ara l’he buscat jo per dir-li que també pot ser que visqui coses bones, que ha de tenir paciència. I com que estic de millor, aquest cop he accedit a jugar una mica amb ell, que també s’ho mereix i sovint el deixo jugant sol.

    ResponElimina
  19. Gemma Sara, si entrem en paradoxes temporals canviarem totalment de tema, però és cert, si li explico el que li ha de venir i ell fa alguna cosa per canviar-ho, de retruc també m’estarà canviant a mi, oi? I no ho volem això, almenys jo no ho vull, que ja m’ha costat prou acostumar-me a ser com sóc, i a tot el que m’ha vingut. Però almenys volia dir-li que no sempre tot és tan dolent, i que també viurà algunes coses agradables. Que accedeixi a jugar amb ell ja és bon senyal!

    Mireia, el nano no coneix aquests conceptes tan actuals, però jo no puc evitar que se m’escapin. Hem jugat una miqueta, també s’ho mereix.

    Pons, tampoc no cal, sóc perfectament capaç que se me’n vagi la pinça sense que ningú m’ho provoqui.

    Clídice, ja ho dic jo que algunes coses més val guardar-se-les, que els petits vagin descobrint la vida per ells mateixos. De totes maneres, la petita Cli podia haver seguit jugant a astronautes, però suposo que ho hauria fet amb menys il•lusió.

    Jomateixa, millor que jugui a ser petit i que no tingui pressa, que ja li tocarà jugar a ser gran, això no es pot evitar.

    Laura T, és el que té tenir un blog on exposo la meva vida, tot va a temporades, i em mostro de determinades maneres quan toca, i quan no, doncs tot el contrari. No feia un post amb aquest personatge des del 2009!

    Laia, el XeXu petit no és més que un reflex del gran, i com a tal, sempre va amb pressa. Això sí, parla d’una manera que no era gens a aquella edat, que sempre fixo als 6 anys per aquest personatge. El pinto molt més espavilat que no era, d’això n’estic segur. Tu et sents identificada ara amb el XeXu petit? Li treus us quants anys ja! A ell el freno, més val que continuï com està, però tu hauràs de buscar el teu propi ritme. I no passa res, ell no coneix el Martini encara, però ja el coneixerà, ja.
    És cert que abans el XeXu petit, com altres personatges, em venien a buscar a mi. Fa poc he pensat que feia molt temps que no sabia res d’ell. Per força ha d’estar bé, però si no té la necessitat de parlar-me serà per alguna cosa. Jo sí que tinc la necessitat de no oblidar-me d’ell, tot i que no hi penso sovint perquè sempre ens capfiquen les ‘coses de grans’. Cal que no oblidem aquell nen que érem, perquè és molt important. Sense ell no hauríem arribat a ser el que som, si és que som alguna cosa. Però si més no estem vius, que no és poc.

    ResponElimina
  20. Al Tente!! què maco! Això jugaves tu? ;-)) M'agrada! :-))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.