dimecres, 16 d’octubre de 2013

Relats conjunts, Nens menjant raïm i meló


Te'n recordes, Manuel? Abans era tot molt més fàcil. Tants anys fent el que ens venia en gana, i finalment ens han enxampat. Qui ho havia de dir, oi? Bé, no podem dir que no haguem temptat la sort, és clar, però semblava que podíem fer qualsevol barrabassada i que ningú no ens descobriria mai. Ara m'ha vingut a la memòria quan érem uns marrecs. Recordes la parada de fruita del vell Antoniu? Mentre tu el despistaves jo li pispava el que trobés més a l'abast, fins i tot li havíem furtat algun meló i tot! Ens en fèiem un fart, de fruita! I el vell que no s'assabentava de res, pobre home. Però saps què? Que no em penedeixo de res. Si la gent és tan ruca com per deixar-se entabanar, és el seu problema. Aquesta vida és dels espavilats. I per més que ara seiem al banc dels imputats, ja saps que a tu i a mi no ens passarà res, si nosaltres caiguéssim, caurien també la meitat dels que seuen a l'hemicicle. Aguantem la tempesta, i després a seguir fent la nostra. Espera, que ara puja a l'estrada aquell diputat pollós, mira com va vestit, no sé com deixen entrar hippies al parlament. Segur que només dirà ximpleries.


Escrit inspirat en la intervenció de David Fernández (CUP) davant els ex-directius imputats de Caixa Penedès, i la meva aportació als Relats Conjunts d'octubre.

21 comentaris:

  1. Oooooooh!! No, no... hahahaha... No pot ser que aquest parell de xicotets mig dickensians hagin arribat a ser "això" que insinues!! :-DDD

    Clar que... per algun lloc es comença... qui sap!!

    ResponElimina
  2. Doncs potser sí, que hi ha qui ho porta dins... i ho va desenvolupant amb el temps...

    Molt bon relat, XeXu i desgraciadament molt actual...

    ResponElimina
  3. El més trist és que segurament aquests espavilats tenen raó quan pensen que se'n tornaran a sortir "de rositas" igual que quan robaven la fruita al vell Antoniu.
    Et felicito pel relat. M'ha agradat... encara que m'hagi posat de mal humor.

    ResponElimina
  4. Em passa com a en Mc, m'agrada el relat, però això de que pensin que se'n sortiran (que a més segurament serà cert) em fa posar de mala lluna...

    Esperem que poc a poc aquestes coses deixin de ser així (santa inocència!!)

    Bon dia a tothom!!

    ResponElimina
  5. Tant bons nois que semblen així menjant tranquil·lament... i de fet al llarg dels anys també han degut gaudir tranquil·lament del que han robat...

    ResponElimina
  6. Molt bon relat XeXu... M'ha remogut la panxa... Tot fa tanta ràbia!!! En David diu les coses a la cara i almenys traspassa la veu del poble a tota aquesta colla de desgraciats, perquè no tenen cap paraules més bonica per descriure's.

    ResponElimina
  7. un bon relat inspirat en una realitat demolidora.

    ResponElimina
  8. Un relat que l'actualitat (i el passat) el fa molt creïble. Vull creure que quan tenien l'edat de la pintura eren més innocents i no tenien la mala fe de la que ara presumeixen.

    ResponElimina
  9. Ja ho diuen que de porc i de senyor se'n ha de venir de mena......llàstima que aquests lo de senyor no ho tenen massa per mà.
    Algun dia no se'n sortiran tant fàcil, o això espero

    ResponElimina
  10. Molt bo! li hauries d'enviar al David Fernàndez (perquè als de Caixa Penedès no val la pena, crec que no estan gaire alfabetitzats).

    ResponElimina
  11. I tant que els arribarà el seu moment! I seran jutjats, segur! I me'n vaig corrents a escoltar el David Fernández, que n'he sentit a parlar molt d'aquesta intervenció però encara no l'he vist.
    És clar que després d'aquella al de Catalunya caixa que li deia lladre, ja no sorpren. A seguir endavant!

    ResponElimina
  12. La pitjor frase és "Aquesta vida és dels espavilats". Quan deixarà de ser un mèrit l'engany i la picaresca en aquest país ???

    ResponElimina
  13. Hi ha coses que es fan des de petitts, ja!

    ResponElimina
  14. Molt encertat! m'agrada el relat, m'agrada la dedicatòria.....

    ResponElimina
  15. Ja veig que el raïm és de Caixa Penedès, però el meló no l'acabo de veure...

    ResponElimina
  16. Molt bon relat. I molt ben lligat a la trista realitat que ens envolta.

    ResponElimina
  17. "Aquesta vida és dels espavilats" no, aquesta vida és dels bandarras, però d'una manera o altra pagaran les seves malifetes, tot arriba prest o tard.
    Bon relat!

    Aferradetes.

    ResponElimina
  18. No solc basar-me en l'actualitat per escriure els relats conjunts, i generalment no m'agrada quan ho veig fer, perquè els relats els entenc per inventar, no per reivindicar res, però aquest cop vaig fer una excepció amb mi mateix, perquè em va sobtar molt el vídeo del David Fernández, se'm va quedar a la retina, i quan vaig veure aquests nens i vaig veure lladregots. La relació d'idees estava servida. M'alegra que us hagi agradat, no passarà massa més, el proper espero que sigui una bona anada d'olla! Gràcies a tots per comentar.

    ResponElimina
  19. Vaja, Xexu, en canvi a mi sempre em surt la cosa de l'avui... M'agrada molt!

    ResponElimina
  20. El que dol és que tenen raó: la gent és tan ruca que es deixa entabanar.
    A veure si ens espavilem!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.