dilluns, 7 d’octubre de 2013

La percepció de la soledat

A la vida passem moments de tot, alts i baixos. I en els baixos hi ha algunes conseqüències associades que vivim tan intensament que acabem creient que són veritat, i ja ens poden dir el que sigui, que no ens convencen. En el meu cas, un agreujant als mals moments que he viscut els darrers mesos ha estat la percepció de la soledat. He arribat a sentir-me terriblement sol perquè no sabia a qui recórrer, no veia a ningú que em pogués acompanyar en el mal tràngol. Odio dir-ho, perquè a banda de fer-me sentir malament, hi ha algunes persones que llegiran aquest post que es poden sentir ofeses per això, però els sentiments no es controlen, i eren aquests. Aïllament. Ceguesa.

Llavors arriba un dia que tens una bona notícia, una magnífica notícia per compartir, i t'adones que hi ha un munt de gent per avisar. I ho vols dir, vols treure-ho, i envies un mail a tots aquells, i quedes amb uns altres, i un missatget a aquella, i que no et deixis aquell altre de més enllà, i que a aquells ja els ho diràs quan els vegis. I fins i tot ho vols explicar al teu blog. On era tota aquesta gent fa un parell de mesos? Doncs exactament al mateix lloc que ara. On tenia el cap jo? I ara, on el tinc?

27 comentaris:

  1. Escriure aquest post ja és un senyal que estàs començant a sortir d'aquest aïllament. On eres? No importa. Ja no ets allà. on ets? en camí de tornar a començar. Sols des d'aquí es pot tornar a començar. I és alliberador.

    Em sep molt de greu que t'hagis sentit així. És molt dur.

    I me n'alegro que una bona notícia t'hagi fet adonar de tot això. Ara, tingues present que ara ja veus que no estàs sol.

    Endavant! Encara que plogui i troni fort segur que hi ha qui et dóna la mà. :)

    ResponElimina
  2. Segueix endavant XeXu, en el fons només ens tenim a nosaltres mateixos

    ResponElimina
  3. Jo penso una mica com la Loreto, en els mals moments només ens tenim a nosaltres mateixos. No sempre he pensat així, més aviat pensava tot el contrari. Tot allò dels amics de veritat que sempre hi són. Hi són, són al mateix lloc, però no poden fer gran cosa per nosaltres. A vegades perquè no els deixem fer res, a vegades perquè no saben que han de fer i s'inhibeixen, a vegades perquè creuen que saben el que s'ha de fer i s'equivoquen i et fan sentir pitjor del que estaves, que de tot hi ha i ens trobem en circumstàncies de tota mena.

    Sentir-se sol és una cosa molt dura... i sentir-se sol quan tens gent que hi són, encara més dura.

    Per tant, Visca les bones notícies! I que durin...

    ResponElimina
  4. No entenc perquè el cap ens fa aquestes contradiccions.
    Pot ser ens fa veure que hem de ser més conscients del que ens envolta? A aquestes hores la meva filosofia barata no s'aguanta per enlloc. Espero que hagis trobat les teves respostes i felicitats per les bones notícies.

    ResponElimina
  5. Bé, potser quan et senties tan sol estaves una mica (dic una mica) deprimit i llavors no podies o no veies la manera d'arribar als altres, no és que els altres no hi siguin. Quan estàs content l'energia és molt diferent, centrífuga, així que no hi ha culpables, els estats d'ànim són molt poderosos. Vinga, endavant, que hi són, hi som, ens necessitem!

    ResponElimina
  6. Coincideixo amb el que et diu la majoria...Jo ja ho he experimentat i davant d'aquesta soledat només ens tenim a nosaltres mateixos... En moments de tràngol, ens sentim molt atormentats i necessitem sortir de tot allò que ens fa mal, i busquem i esperem que algú ens ajudi a trobar un altre camí...Però no, no hi ha respostes màgiques, només s'arriba quan fas tu mateix el procés... aceptes la situació, i treballes per tornar a surar...El temps i les experiències t'ajuden a anar aprenent del que som capaços.
    L'altre procés, el de voler compartir les alegries, penso que és el més natural, el que surt espontàni en les persones "sanes, sobretot de ment"....
    Com pots veure, aquí pels blogs, un mai està sol...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. hi ha gent que es així, compartint lo bo i guardant-se lo dolent només per un mateix, son així de generosos...

    ResponElimina
  8. Entenc perfectament això que expliques perquè jo també ho he viscut de la mateixa manera.
    Generalment no ens agrada proclamar que no estem bé a la gent que ens envolta i per tant no els hi diem. Però, al mateix temps, ens agradaria que se n'adonessin sense haver de dir-lis. Si el contacte amb aquestes persones no és molt directe, aquest desig gairebé mai es compleix (els altres no ho veuen o si que poden veure que no estem bé, però pensen que si no els demanem ajuda serà perquè no la volem) i per això aquest sentiment de que ens deixen sols.
    En canvi, en cas d'una bona notícia no ens costa compartir-la i clar aleshores com tu mateix admets trobes fàcilment a tota aquesta gent que et semblava que no hi eren però que no s'havien mogut de lloc.

    ResponElimina
  9. Me n'alegro que vegis un camí de sortida al mals moments.

    ResponElimina
  10. La de cops que pensat això ultimament. Certament només ens tenim a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  11. Els teus ulls t'enganyen, la teva ment t'enganya... només pots confiar en La Força ! ;)

    ResponElimina
  12. Tot porta el seu temps. No tots sabem demanar ajuda i més d'un no ho fa per no molestar, per no ser pesat ... i passen els dies i t'envolta un sentiment d'abandonament, perquè realment penses que si fos un altre que estigués al teu lloc, tu ja li hauries donat la mà.
    Sortosament sempre arriba un bona notícia - unes vegades més prest, altres més tard - que et recupera, et fa veure les coses d'una altra manera i tot torna a començar.
    En el fons sabem que tots hi són, però no veiem ni quan ni on són.

    Una aferrada ben forta!

    ResponElimina
  13. Ai XeXu, la soledat només la pots vèncer tu sol; et pots envoltar de molta gent, pensar que rodejats ens sentim millor; però després quan retornes al teu jo, t'adones que allí només hi romans tu, i la soledat. Acceptar-la és guanyar-la, i quan assaboreixes tot el que pots fer sentint-te lliure, sol, aleshores és quan avances.
    Jo he plorat molt de temps, perquè tot i està envoltada de qui pensava estimar, em sentia sola. I amb una càrrega que no podia suportar, vaig comprendre, que sola podria tirar endavant. I et voilà, tot flueix, tot canvia!!! La gent sempre hi és, i en aquests moments, si necessitem cal demanar-ho, perquè malauradament, no són vidents, i sempre no s'entreveu o comprèn el què ens cal,
    Una abraçada XeXu!!!!

    ResponElimina
  14. de fet quan passen aquestes coses un sense adonar-se el que fa és una tria de la gent que l'envolta per saber en un futur amb qui es pot confiar. Explicar el problema sempre ajuda a avançar.

    ResponElimina
  15. És complicat!! Els amics, els bons, hi són gairebé sempre, un altra cosa és que nosaltres siguem capaços de demanar el que necessitem, la gent et pot veure més bé o més malament, però tal com s'ha dit no tenim bola de vidre, no saps si la vol o no una ajuda, companyia o el que sigui. Hem d'aprendre a demanar, que hi siguin o que no.
    Les bones noves ajuden a veure-ho tot d'un altra manera.

    Tan de bo tot vagi millorant!!

    ResponElimina
  16. De vegades ho veiem tot tant negre que ens ho semblen fins i tot les coses més positives.
    de vegades explicar-ho a segons qui no t'ajuda, però pot ser que et sorprengui, i qui menys t'ho esperes et dona el suport i consol que necessitaves.
    encara que siguem una mica virtuals, som reals i potser de vegades podem ajudar una mica també.

    ResponElimina
  17. Sap greu llegir que t'has trobat tan sol, la soledat no escollida fa de mal portar. A vegades compartir-nos alleuja sofriments. Situacions com la que expliques posen de manifest amb qui pots comptar realment, perquè els que hi són, hi són en els bons moments i en els que no són tan bons i ja se sap que millor la qualitat, que no pas la quantitat.
    Celebro la teva bona notícia!, llum després dels mals moments.

    ResponElimina
  18. Hi ha estats d'ànim que fan que ho veiem tot negre i que ens sentim sols. M'alegra tant que les bones noticies arribin i et facin veure les coses d'altre manera!
    Està sol no és trist necessàriament, ara TROBAR-SE sol ja és una altra cosa...

    ResponElimina
  19. Ostres, i mira... jo m'he quedat amb les ganes de saber la bona notícia, perquè soledat amunt, soledat avall, tot plegat per despistar!
    Benvingudes bones notícies!!!!!!!

    ResponElimina
  20. Una d’aquelles vegades que amb els comentaris em feu entendre bé els dubtes que em generen els meus propis posts. Entre el que dieu i el que vaig responent em faig una idea molt més clara del tema. Així que moltes gràcies per fer-me pensar amb les vostres reflexions, i sobretot per fer-les, és clar!

    rits, en realitat vaig fer esforços per sortir-ne mirant de fer activitats, i a la llarga m’ha importat més l’activitat en si que les persones que hi havia. Sempre hem d’estar batallant pel nostre benestar, de vegades trobem un bon camí, i de vegades no, però s’ha d’anar fent. Ara veig les coses diferents, petits detalls m’han fet sentir acollit, canvis de mentalitat que em fan recordar coses, i sobretot, grans canvis vitals que espero que ho capgirin tot. Ara, els sentiments no es poden canviar, ens sentim com ens sentim, i de vegades és injust, però no veiem més enllà, impossible. L’únic que es pot fer és desitjar no tornar enrere, no tornar a passar per allò, i no sé si servirà el record de quan les coses van bé. Però ara que m’agafen la mà, per força es veu tot d’una altra manera.

    Loreto, ara que ho veig diferent, deixa que discrepi amb tu, que en algun altre moment puc donar-te la raó absoluta. Sé que em tinc a mi mateix, però necessito compartir-me, jo sol em faig més nosa que servei.

    Carme, de mals moments n’hi ha de moltes menes. Com més enfonsat estàs, més et costa veure qualsevol altra persona i més sol et sents. Però alguns mals moments t’enganxen amb la companyia adient, i és un goig com l’altra persona et pot treure del forat només amb la seva presència i el seu suport incondicional. Ara vull pensar que hi ha gent, que si la necessito hi són, i és que és veritat. És evident que he patit un canvi de mentalitat, fa uns mesos no ho veia així, i ells estaven al mateix lloc. Potser no tots són d’aquells que busques en un mal pas, però que els busquis per explicar-los coses importants significa que t’importen, i segur que tu els importes, per què no fer-los servir? Intentar-ho almenys. Em sembla que ens enceguem, per les coses que dius tu, però ja directament el nostre cap ens impedeix veure ningú. No hi ha persona que hagi de complir les nostres expectatives del moment, així que pequem d’inactivitat i encara ens queixem. Com dius, la sensació és fatal. També espero que les bones notícies durin i es multipliquin. Almenys us deixaré de donar la tabarra una temporada amb certs temes.

    maria, algun circuit estrany es deu quedar tocat, o es tanca, perquè no veiem res de res al nostre voltant. Aquest és el problema, per més que vulguem, no hi ha manera de ser-ne conscients. I en canvi, ara per ara tot em sembla molt més fàcil i veig tots els amics que tinc repartits. Cosa de les bones notícies, tu!

    Gemma Sara, és ben bé com ho expliques. Convindria saber per què ens passa, un estat depressiu, o fastiguejat, perquè no m’atreviria a dir tant, ens encega de tal manera que no veiem res. Si en aquests moments sabéssim obrir els ulls, segurament no ho passaríem millor. De fet, jo buscava molt, moltíssim un amic, però no el tenia sempre, és clar, que té la seva pròpia vida. Més enllà d’ell, em costava saber a qui recórrer. I ara mira, surt la gent per explicar-los bones noves de sota les pedres. El blog pot ser teràpia i vosaltres un bon consol, però molts cops també costa, i jo ja em refugio prou aquí.

    Montse, potser el secret està aquí, en esperar que els altres s’adonaran per art de màgia que alguna cosa no va bé i vindran corrents a fer-nos companyia, fins i tot sense demanar-los-ho! Dit així sembla tan ridícul que faríem molt bé de recordar-ho quan tenim un mal moment. Amb moltes d’aquestes persones no tenim un contacte constant, hi són, però els és impossible saber com estem si no som nosaltres els que els busquem, perquè a més ells també tenen les seves pròpies preocupacions. Hi ha dues coses, doncs. Que d’alguns pous només en podem sortir nosaltres, i que si no demanem ajuda és molt difícil que la puguem tenir. Continua a baix

    ResponElimina
  21. Les alegries són l’altre extrem, oi? Sembla que llavors sí que volem buscar a tothom per explicar-ho. Però bé, de vegades és un tema d’informació, de que estiguin al cas. No totes les notícies les volem difondre de la mateixa manera. Som rarets els humans, eh! Els blogs sempre són el meu refugi, he pecat d’això molt temps, i no perquè no sigui útil ni bo, però hom no s’ha d’amagar del món real i d’allò tangible, si espanta o es fa feixuc, més motiu per fer l’esforç de mostrar-se, per més baix que s’estigui.

    Pons, estaria bé compartir les coses dolentes, potser encara seríem més generosos, però les bones són més fàcils de gestionar.

    McAbeu, abans de res, dir que lamento que t’hagis vist també en situacions d’aquestes. Crec que demostres saber de que parles perquè encertes molt, almenys encertes la meva manera de veure-ho, i és d’aquelles vegades que els comentaris et fan adonar de coses que saps però que no tens en compte. No volem explicar les desgràcies, sobretot si aquestes són sempre la mateixa i es perllonguen en el temps, però alhora volem que estiguin pendents de nosaltres i que endevinin quan ens cal companyia i una mà amiga. Ho volem tot, eh! Esperem una cosa que no es pot complir. Potser d’amics o persones a les que recórrer no en tenim tan poques, però si no les avisem, si no les busquem, tampoc no són endevins, sobretot si, com dius, no hi tenim un contacte constant i diari. Ells assumeixen que estàs bé perquè no dius res, i tu esperes coses que no poden ser, i et deprimeixes perquè no et fan cas. Desastre total. Vaja, que en definitiva la culpa és nostra, no sabem estar a les verdes i les madures amb nosaltres mateixos. Saber demanar ajuda quan ens cal, i també compartir les bones noves quan les tenim. La gent hi és, això no ho hauríem d’oblidar, i per més que tinguin les seves vides, que estiguin lluny i que semblin aliens al que ens passa, només cal una trucada per posar-los en marxa.

    Ariadna, els camins de sortida no venen perquè sí. Un pas endavant i els mals moments desapareixen. Cal una mica de sort, però jo n’he tingut molta, moltíssima. Ara tot sembla diferent.

    Anna, estàs a punt de casar-te, de veritat que segueixes pensant així? La veritat és que no m’agrada la idea, m’agrada pensar que tinc algú a prop i que ella em té, a banda d’altra gent de la que depenem més o menys. No és dolent, i per mi una necessitat. D’aquí sentir-se tan sol quan penses que no hi són, però és culpa meva, no d’ells.

    Carquinyol, m’ho anoto per si em torno a sentir així. El proper cop, m’empassaré les dues trilogies de Star Wars, a veure si així surto del pou.

    Sa lluna, que cert el primer paràgraf! En el meu cas, més aviat no veia a qui poder ‘molestar’, en tenia alguns, però ja els molestava tant que em sabia greu. Però això que dius que si fossin ells els que estiguessin malament tu ja hi hauries anat... aquesta és la idea que tenim! Però ho fem realment quan li cal a algú? Estic segur que no tant com pensem.
    Sí que hi són, i s’alegren de les bones notícies com es comprometrien amb les dolentes, si sabéssim tractar tot el que ens passa de la mateixa manera. Suport no me’n va faltar, però la meva necessitat estava poc repartida, i no pots carregar a una sola persona, o molt poques, amb tots els teus problemes.

    Dafne, tens tota la raó i ho sé molt bé, almenys pel que fa a aquests moments tan baixos que et sents tan terriblement sol. Però la companyia de la gent és un pal•liatiu, considero que poder sortir a fer una cervesa amb uns amics, encara que sigui un pedaç, i després a la nit tot torni, és millor que passar el vespre sol a casa i lamentant-se. La companyia ajuda, no a superar la soledat, però sí a sentir-se millor, almenys una estona. Per mi era molt necessari, quan sabia que no en tindria em posava molt nerviós. El pensament d’un cap de setmana sencer tancat a casa em feia basarda. Continua a baix

    ResponElimina
  22. Ara ja no me’n faria, seria avorrit, però no passa res.
    I no és menys cert que per tenir aquesta companyia i ajuda s’ha de demanar, perquè els altres no són endevins i tenen les seves pròpies cabòries. Si busques, veus que els amics responen, estan allà, però no pots esperar assegut a que tots et vingui a vetllar. El problema és que en alguns moments no ens surt res més que això, espera molt dels altres sense moure un dit i lamentar-nos molt. Realment, algunes èpoques som una piltrafa. Però acaben passant, oi?

    Sr. Gasull, no és ben bé així. En tot cas, pots fer la tria si has estat demanant ajuda a les amistats i algunes responen i les altres no, llavors sí que saps amb qui t’has de quedar. Però en el cas que explico, és un moment de no veure a ningú, i per tant no saps quins són els bons o els dolents, simplement no els veus. Però sempre acabes trobant algú amb qui parlar, sinó sí que estàs fotut.

    Lluna, començaré per dir que tot ha millorat, per això ara em veig capaç de fer un post com aquest. Hem d’aprendre a demanar, i una idea que ens hem de posar al cap és que, quan ens demanen a nosaltres, sempre mirem de ser-hi. Per què no han de fer el mateix els nostres amics, si són dels bons? Doncs no hi ha motiu, justament és el contrari, si poden ens ajudaran, no ens ha de quedar dubte. Però continuem com sempre, esperant un miracle que no arriba i fent molt poc per solucionar les coses.

    Jomateixa, el que he descobert jo amb el temps és que t’acabes aferrant a persones que no haguessis pensat mai. En absència dels que consideres importants, n’hi ha d’altres que s’hi tornen, encara que només sigui per uns dies, o un temps curt. Entre ells, qui sap si algú podria esdevenir més especial i ser un amic d’aquests més importants, però això ja és una altra cosa. Vosaltres ja feu molt, aguantar xàfecs en forma de post i sempre aportar els vostres ànims. Ajuda, però si es tracta de no sentir-se sol, el contacte real, encara que no sigui el més volgut, crec que és més efectiu.

    Audrey, és contradictori això que dius al principi. Si sentís que podia compartir alguna cosa amb algú no em sentiria sol, és precisament per no veure ningú amb qui compartir el que et passa que et sents tan sol. A més, no és que no hi sigui els amics, és que no els veus. A les persones que vaig recórrer tinc molt per agrair-los, ja que els vaig trobar de seguida i van fer molt per mi. Però no era capaç de veure més enllà, d’adonar-me que hi havia altra gent a la que demanar ajuda, i com han dit per aquí, no són endevins, si no els busques difícilment faran cap pas cap a tu, l’absència de notícies se sol interpretar com a bones notícies. Diferent seria que hagués buscat a tothom i la meitat m’haguessin fallat, això sí que em demostraria amb qui puc comptar i qui no.
    Aquest és el moment que, quan penses fredament, ja saps que acabarà arribant, però que quan ho veus tot negre et sembla que falta una eternitat. I de vegades no falta tant.

    Glòria, és el que sempre diem, passar estones sol quan et ve de gust pot arribar a ser un gran plaer, gaudir d’un mateix i del que et ve de gust fer. Ara, quan és una cosa imposada no fa tanta gràcia. Ja veus, males èpoques en passem tots, però és d’esperar que de bones també, i ara em toca!

    Judit, que espavilada que ets, ets la primera que pregunta per les bones notícies! O potser és que els altres són més prudents que tu i saben que si no les explico és per alguna cosa. I aquesta cosa és simplement que tot té el seu moment. Ara per ara, aquest post serveix per espolsar alguna mala sensació, escriure-la és com passar aquesta pàgina de la història, la ceguesa que et provoquen els mals moments, i com hi tornes a veure quan tot millora.

    ResponElimina
  23. És curiós... però... vaig llegir aquest post i no vaig saber què comentar. No és que passés, eh?... no, no.

    ResponElimina
  24. Bon dia!. Em sap greu que hagis passat per aquests moments de soledat que sempre es fan difícils i me n'alegro que ja n'estiguis sortint. Especularia sobre les bones notícies però temo equivocar-me. Aprofito per comentar la qüestió del pushing: he llegit el post i els comentaris i m'han sorgit dos pensaments. Primer que no ho suporto i jo crec que no ho faig perquè com l'Assumpta no faig servir mai internet i passo dels whatssup si estic amb algú perquè els comentaris no s'esborraran i la conversa real va davant de la virtual. I el segon pensament és que crec que molts dels que et van comentar no són conscients que només el fet de mirar si el watssup que has rebut és important o no ja fa perdre segons de la conversa i ja fa que es trenqui en certa manera el clima, o almenys és el que em passa a mi.

    ResponElimina
  25. Ai, no puc fer un "contestar" directament del teu ... serà complicat això... :) No és que pensi seeempre seeempre així, si no, malament aniriem però tot i estar apunt de casar-me (nervis nervis) no sempre estem 100% d'acord, només faltaria. T'imagines? De vegades, en alguns d'aquests desacords és la sensació que et comentava.

    ResponElimina
  26. Assumpta, que tu no sàpigues que comentar és ben estrany! Però no passa res, ja sé que hi ets, no tots els posts et despertaran alguna cosa.

    Myself, sortosament, aquests mals moments ja van quedant enrere. No crec que t'equivoquessis si especules amb les bones notícies, sobretot si llegeixes el post que ve a continuació d'aquest.
    Sobre el phubbing, en vam parlar molt al post anterior. No agrada a ningú, però molts ho fan. Les teves amistats deuen estar contentes amb tu si no mires mai el mòbil quan estàs mantenint converses. És cert que talla una mica el rotllo, però també ens acostumem a fer les dues coses alhora. I de vegades és necessari estar al cas del que et diuen, perquè poden ser plans que interessen també a la persona amb la que estàs. Tot és relatiu, no es pot dic que està prohibit mirar el mòbil en presència d'altres, depèn molt del cas concret. I a més, hi ha una gran diferència entre mirar un moment el whats, contestar fins i tot, i fer el que és realment el phubbing, és a dir, estar amb algú, i passar-se l'estona xerrant pel whats, mirant el facebook, el twitter, o la mare que el va parir. Estar al cas de si et diuen alguna cosa no és tan creu com ho pinteu.

    Anna, això del 100% de compatibilitat no existeix, obviament. I dintre dels desacords, n'hi ha de més forts i més lleus. Quan hi ha una discussió i sembla que no es pot arribar a un acord, és normal que se't caigui el món als peus, però les coses bones han de passar davant, que us aneu a casar!

    ResponElimina
  27. La soledat no buscada el que fa és posar en perill el nostre equilibri emocional i això és el que passa. La soledat no deixa de ser un trastorn emocional, i penso que el que ens fa mal no és la soledat per si mateixa si no la incertesa de no saber quan s'acabarà...i quanta més incertesa pitjor. En aquest cas l'atzar ha jugat un paper força important

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.