dilluns, 21 d’octubre de 2013

Injustícia?

Llegeixo en el llibre en curs la següent reflexió:

Sap quin és l'odi més fort que una persona pot sentir? Doncs el que sents en veure que algú obté sense esforç allò que tu desitges amb totes les forces i no pots aconseguir. El que sents quan et quedes mamant-te el dit veient com algú entra per la cara a un món al qual tu no tens accés. I com més propera és aquesta persona, més intens és l'odi que sents per ella. És així.

Potser és exagerat parlar de l'odi més fort, però si ens posem en la situació que descriu aquest fragment, no podem negar que ens resulta molt frustrant veure com algú obté sense esforç allò que nosaltres no podem aconseguir partint-nos les banyes. Una reacció és odiar-lo i envejar-lo. L'altra pot ser lamentar-se i enfonsar-se per no ser prou bons, això va a gust del consumidor. Però tendim a pensar en injustícia, i no sé si tenim raó de pensar-ho. Té menys dret l'altre d'aconseguir una cosa gràcies a unes capacitats innates que nosaltres no tenim? Potser en un altre tema les tornes canviaran, i serà l'altre qui ens envegi.

També és dur això d'odiar més a una persona propera si aconsegueix allò que nosaltres no podem aconseguir. És ben cert que passa, però em sembla trist, si no ens miréssim tant el melic i penséssim en l'altre, potser podríem admirar-lo i felicitar-lo per la fita aconseguida, encara que no li hagi costat massa, però no puc dir que la frase vagi desencaminada, pel que passa en realitat.

Sempre dic que sóc més d'admirar que d'envejar, però en general, som una colla d'envejosos que només pensem en nosaltres mateixos, odiem els que són millors només perquè ens passen la mà per la cara. Hi haurà excepcions, que ningú s'ofengui, però no es pot negar que el nostre 'meravellós' món funciona així.


El fragment és de Crònica de l'ocell que dóna corda al món de l'Haruki Murakami.

19 comentaris:

  1. Home, si es tracta de capacitats innates (n'hi ha?? O tot és treball i constància?) l'enveja és lletja, lletja... no sé si la cosa canvia una mica quan algú obté una cosa que voldríem per nosaltres gràcies als contactes i sense esforç de cap altre mena (depèn de com, fer la pilota per aconseguir beneficis també implica un esforç). Bona nit XeXu!

    ResponElimina
  2. Jo sóc més d'una altra variant: jo a qui odio és a aquell que es salta totes les normes hagudes i per haver i no li passa mai res i que es riu a la cara d'aquells que ho fan bé.

    A tota aquesta colla els enviaria a l'infern sense pensar-m'ho un nanosegon de quatre en quatre !

    ResponElimina
  3. Emules si ho pots aconseguir, enveges si no pots (o no et deixen).

    ResponElimina
  4. Home, jo també crec que sóc més d'admirar que d'envejar, però penso que per admirar s'ha d'estimar una mica, de la manera que sigui, però estimar. Clar que també penso que per estimar s'ha d'admirar una mica (potser no sempre) ... però no m'ofenc gens pel que dius, tots envegem en algun moment o altre, no sé si jo he sentit mai aquest odi del que parla Murakami, però enveja sí, sense gaire odi... el poc odi que pugui haver-hi en mi, el guardo per altra mena de persones, pels que fan mal més que pels que em passen al davant en tantes coses...

    ResponElimina
  5. També hi ha molts cops que no sabem pas l'esforç que hi hagut de dedicar l'altra persona. És a dir, quan de sobte, te n'assabentes que algú ha aconseguit un èxit, un objectiu, nosaltres només veiem el resultat final, però no pas tot el procés anterior d'esforços, desenganys, de caure a terra i tornar-se a aixecar. És molt fàcil jutjar amb les primeres impressions que ens venen al cap i sense un coneixement profund de causa. Llavors, el més fàcil i comprensible, és que ens vingui l'enveja al cap.

    Potser si fessim l'esforç de saber d'on ve aquell èxit, com ha estat de treballat... potser llavors començaríem a sentir una petita espurna d'admiració.

    ResponElimina
  6. Som envejosos, oi tant! Uns més que d'altres, però envejosos tots! Sempre diem que ens alegrem de les victories dels altres (sobretot si són gent propera que estimem), però sempre hi ha una tendència a pensar.... i perquè no jo?

    Ara sembla que sigui la persona més egoista del mon, hehehe, i no és així, però sí que crec que tinc un fons involuntari i inconcient en mi mateixa que és la gelosía.... Jo dic que no, però sé que és que sí.... Ara no sé si m'he explicat gaire bé! :P

    Tot i això si els èxits de les altres persones es deuen a un esforç sempre me n'alegro molt ja que hi ha un bon mèrit, ara bé, si l'èxit ve donat perquè sí, sense esforç ni res.... llavors sí que em surt una mica més la vena de l'odi! hehehe! Potser perquè jo sempre m'ho he hagut de currar tot.... i no sempre hi ha hagut un final feliç.

    ResponElimina
  7. Home, tant com odi? Ràbia, enveja, sentiments vulgars.

    ResponElimina
  8. A mi odiar tb em sembla molt fort, segurament em faran enveja i si ho han aconseguit sense escarraçarsi gaire doncs molta ràbia tb, però odiar em sembla una perdua de temps :P Requereix massa energia.

    ResponElimina
  9. Depèn de la situació. Un esportista d'aquells amb qualitats innates fa marques excepcionals és d'admirar. Aquelles persones que d'innat tenen la fortuna o les influències de la família, partit, o el que sigui, doncs d'enveja cap ni una però una injustícia segur.

    ResponElimina
  10. Com que no hi ha res que no pugui aconseguir, no tinc aquesta sensació... Bé, si, ja no puc aconseguir un c@t i em fa molta ràbia! Tanta que mataria a algú! a poder ser algú de la organització... Ho veus lo traumatitzat que estic encara? Per cert, lo de Enganxa't a c@ts no ho hauries de treure?

    ResponElimina
  11. Jo crec que és més enveja que odi, i tot s'ha de dir, no és el mateix. Jo prefereixo encaminar aquesta enveja posar més ganes per poder-hi arribar. Ara si la cosa és per pura jeta, endoll, real decreto o com li volguem dir, aleshores la paraula odi es pot quedar petita i tot.

    ResponElimina
  12. Considero que hi ha més enveja que no pas odi, tot i que aquesta enveja pugui anar acompanyada de compartaments de rebuig, de confrontació cap a l'altra persona. Tampoc parlaria d'injustícia, perquè no hi és, ens costa alegrar-nos per l'altre...Aquests sentiments que descrius serien lícits, som humans, però cal saber gestionar-los i saber felicitar o alegra-se per les fites de l'altre.

    ResponElimina
  13. ODI, quina paraula més lletja!!!! No m’agrada gens. Si fóssim capaços de deixar l’ego en un racó ben amagat, no desitjaríem res del que no tenim i ja no sentiríem ni enveja ni ràbia, i molt menys odi. Si som capaços de ser feliços amb el que tenim, sigui poc o molt…. res no ens pot fer mal. Ja sé que és molt difícil, però crec que és l’únic camí. D’altre banda, m’encanta en Murakami.

    ResponElimina
  14. Em sembla que he descobert perquè no m'acaba de fer el pes Murakami. Tens la sensació que t'agafa el cor i et fa sentir. Et fa sentir massa pel meu gust.
    Pel que fa el tema d'odiar, fa pocs dies vaig conèixer una persona que tot el que tenia al seu voltant ho veia amb odi. Per molta raó que tingués , francament ho vaig trobar molt trist...pobra gent.

    ResponElimina
  15. Ens costa reconeixer la nostra enveja, encara que crec que la nostra és encara més sana que la de les generacions que venen ara.
    Crec que ara estan més acostumats a desitjar tot el que tenen els altres i això va de mal en pitjor...

    ResponElimina
  16. Alguns de vosaltres heu reconegut sentir-vos identificats amb el que diu el text, o amb el que dic jo després. Gràcies per aquesta sinceritat. Jo no me’n trec la culpa, segur que envejo i rabio pels èxits dels altres, però em sembla que és a petita escala, prefereixo alegrar-me’n i felicitar, admirar més que envejar. Ara, no sóc perfecte ni molt menys, només faltaria. Mentre tothom ‘competeixi’ amb els seus propis mitjans, perdre no ha de ser un gran drama ni motiu d’odi. Ara, si l’altre té empentes externes i no s’ho mereix més que nosaltres, llavors ja entraríem en altres temes que no contemplava, en principi, el post. Gràcies a tots pels vostres comentaris i reflexions.

    Loreto, aquest és el problema de no posar les frases o els fragments en context. El tema era aquest, de fer les coses senzillament perquè es té capacitat de fer-les, no entrem en temes de nepotisme ni res d’això, encara que també en podríem parlar, perquè qui no se n’aprofita quan pot? Però bé, jo sí que crec en capacitats innates, i si no innates, gent que té facilitat per fer les coses millor que d’altres sense tant esforç. Envejar això és una ximpleria, dedica’t a una altra cosa en la que siguis millor. Ja sé que és molt fàcil de dir, però és que l’enveja no duu enlloc, només a posar-nos pedres al fetge.

    Carquinyol, estàs parlant d’un tipus diferent de gent, o no necessàriament, però sí d’una actitud molt concreta, la impunitat amb que alguns fan les coses. Naturalment, aquí estaríem d’acord, a tota aquesta gent se’ls pot enviar a prendre pel cul, no cal ni odiar-los, senzillament, pinya seca i a la foguera.

    Josep, hi ha gent que és senzillament millor, si els emules no arribaràs al seu nivell. Si ets conscient d’això, potser podràs no envejar-los.

    Carme, no nego que sentim odi, i d’això no me n’amago ni em disculpo, moltes coses em fan ràbia i he arribat a sentir molt odi per situacions i persones. Però com dius tu, no en el cas que estem parlant. Si algú és millor que jo, ho he d’acceptar. Si aconsegueix més coses, doncs potser se l’ha de felicitar, fins i tot més si són les coses que jo voldria aconseguir. Naturalment, quan parlem d’una ‘competició’, com pot ser guanyar una plaça laboral, si coneixes l’altre i la guanya ell no el tindràs en massa estima inicialment, però tampoc cal odiar-lo. I l’enveja no és una reacció que a mi em surti massa, ja tinc prou defectes! No em cal conèixer massa a algú per admirar-lo, si crec que es guanya les coses per mèrits propis, i això pot ser amb l’esforç o perquè té unes capacitats innates. Cal valorar-ho tot, que a algú li costi poc no l’ha de fer objecte d’odi. Si no estem castigant els genis pel sol fet de ser-ho, i crec que és una bajanada.

    Porquet, molt cert el que dius! Ens posem en el supòsit que la persona que ho aconsegueix ho fa sense esforç, perquè així ho considera la frase de Murakami, però realment no sabem què hi ha darrere d’aquest èxit. Motiu de més per no envejar, si a l’altre li ha costat tant com ens costaria a nosaltres però se n’ha sortit abans. Llavors ens hauríem de preguntar perquè nosaltres no ho hem aconseguit, no culpar l’altre. Però la primera reacció és emprenyar-nos i espolsar-nos les culpes, no pot ser que sigui perquè nosaltres som dolents o uns dropos, segur que l’altre ha fet trampes! Condició humana, però del pitjor tipus que hi ha. Ja dic, ens cal deixar de mirar-nos el melic i començar a ser objectius amb els altres.

    ResponElimina
  17. Alba, doncs més enllà del que semblis o no, jo valoro molt la sinceritat i el no amagar-se els propis defectes, o aquells trets que no són sempre agradables, però que ens defineixen igual. Per això t’agraeixo el comentari, és cert que tenim aquest fons, sempre ens mirem de reüll els èxits dels altres, però jo miro de minimitzar-ho, no sé si és perquè conec els meus límits, o perquè penso senzillament que els altres són millors. Però és un comportament tan comú, tal i com tu el descrius, que és inútil que alguna gent intenti amagar-se’n, som força així i punt.
    Com diu el Porquet, sovint no sabem l’esforç que ha costat a l’altre aconseguir alguna cosa, potser li ha costat horrors i no ho sabem, o no ho sembla. Però encara que li sigui fàcil, per què odiar-lo? Si té aquesta capacitat és digna d’elogi, no de ràbia. Vaja, penso jo. Si nosaltres no tenim aquell do, per més que treballem potser no arribarem al nivell, i a l’altre li resultarà fàcil. Per posar-te un exemple, a mi m’encanta fer fotos, sempre vaig amb la càmera a mà. Però sóc un patata, sempre ho he reconegut, em distreu fer les meves fotos, però no aspiro a res. T’he d’odiar a tu perquè fas molt bones fotos? Per començar, no sé què t’ha costat aprendre’n, però tant és. Tens els mitjans, les ganes i t’agrada. Te’n surts molt bé. Prefereixo admirar-te la feina que envejar-te. Segur que alguna altra cosa jo la dec fer millor, i esperaré que em felicitis, no que m’odiïs per això!

    Jpmerch, l’odi és més exclusiu, l’hauríem de guardar per altres temes!

    Lluna, tampoc no acabo d’entendre l’enveja aquesta cap els que no necessiten un gran esforç per aconseguir una cosa. Si tenen una gran capacitat, per què se’ls ha d’envejar. És digne d’admiració, i si nosaltres ens volem acostar al que fan, treballem per millorar, encara que potser no arribarem al seu nivell. Ser conscient de les pròpies limitacions potser ajuda a no tenir tanta mania als altres perquè són millors.

    Jordi, en esportistes pensava jo a l’hora de plantejar exemples, però vaig preferir deixar-los pels comentaris, si és que s’esqueien. Però és clar, alguns estan tan lluny que ja no ens podem comparar amb ells de cap manera. A Bolt no se l’odia, perquè és inabastable, tret que et diguis Blake, Gay o alguna cosa així. I quan parlo de capacitats innates no vull dir les que s’aconsegueixen per herència, tret que sigui genètica. Pot ser injust que alguns tinguin la vida tan fàcil, encara que per mi s’ho poden confitar, però parlo d’aquells que aconsegueixen alguna fita de manera aparentment fàcil, però per mèrits propis, ja sigui amb esforç o perquè tenen grans capacitats en aquell terreny.

    Pons, en el teu cas, ets tu l’envejable, evidentment. Però després que expliquessis la veritable història de c@ts ni tan sols et cal guanyar-ne un, la gent ja sap que eren fets a mida per premiar el teu blog. El que crec que hauré de canviar és el títol, m’agrada tenir-ho a la barra lateral, però ja no pertoca que ningú s’hi enganxi.

    Sr. Gasull, odi i enveja no són el mateix, és clar. I entenem que no parlem de nepotisme i aquestes coses, que tothom aconsegueix les fites per mèrits propis, ja sigui per una gran capacitat o amb esforç. Si és així, la teva manera de veure-ho em sembla molt correcta, una empenta per mirar de millorar els nostres registres. Però em temo que la majoria de gent es queda amb l’enveja i fent-se mala sang, en comptes d’aprendre la lliçó.

    Audrey, l’enveja en estat pur crec que no té res a envejar a l’odi, i que se li acosta, pot tornar-se molt verinosa. Però ja que ens costi alegrar-nos per les fites dels altres no és bona cosa. Costa, sobretot si nosaltres també ho voldríem, però si l’altre ho ha aconseguit és que ha fet més que nosaltres, ja sigui per la seva capacitat o per esforç. Com diuen per aquí, si ho aconsegueix amb ‘males arts’, llavors sí que seria una injustícia.

    ResponElimina
  18. Anna, tens molta raó, no deixa de ser una qüestió d’ego. El que ens fa pensar només en nosaltres mateixos és el que ens fa envejar els altres si no arribem al seu nivell, i fins i tot odiar en els pitjors casos. Ens costa conformar-nos amb el que tenim, sempre hem d’estar mirant el que tenen els altres. Però bé, mira que tinc defectes, però aquest no en seria un d’important, no envejo gaire, ja en tinc prou amb el que tinc i no m’agrada comparar. A mi també m’agrada Murakami, és un dels meus autors de referència.

    maria, tot depèn de com te l’agafes. Sol anar fins el fons dels personatges, desgranar-los del dret i del revés, i això que sempre descriu personatges simples, sense massa complicacions, però no és cert, perquè tothom és un món. Ja saps que sempre comento que Murakami, o t’agrada molt, o et deixa força indiferent en el sentit de quedar-te a quadres i no entendre res de res. Si ets d’aquest segon grup, no cap donar-li cap més oportunitat, ja saps què et trobaràs.
    Viure amb una ràbia constant contra tot i tothom no pot ser bo. Úlcera assegurada, cal que mirem les coses de diverses perspectives, si no malament.

    Jomateixa, no sabria dir-te si anem a pitjor, com a societat sempre penso que sí, però suposo que tu et bases en el que veus en les teves filles. Penso que la canalla sempre ha volgut el que tenen els altres, però potser ara les coses que potencialment es demanen són més cares, un mòbil d’última generació, una tauleta, tot això abans no existia. Però que als nens els entri tot pels ulls no vol dir que de més grans no aprenguin el valor de les coses i a estimar el que tenen, això ho hauríem de saber fer, i em sembla que ens costa molt.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.