Relats conjunts, Ruta 66

Feia una hora que conduïen. No havien dit res des que havien sortit. La carretera era tan monòtona com el soroll del motor, l'únic que es podia sentir en la immensitat d'aquell paratge.

—Creus que ja hem tirat prou —va dir l'Arthur nerviosament.

—Calla i condueix. Encara hem d'anar una mica més lluny.

—Però aquí no hi ha ni una ànima, fa més de mitja hora que no ens creuem cap cotxe.

—Encara hi ha molta llum, hem d'esperar una mica, tu tira —en Jack semblava tenir la paella pel mànec.

Deu minuts més tard.

—Tio, en sèrio, parem ja, no trobarem cap lloc millor, ni pitjor. Fa estona que sembla que no ens moguem de lloc, el paisatge no canvia!

—Joder tio, joder, és que no et pots concentrar en la puta carretera!

—Mira, estic fart de la teva prepotència, qui t'ha nomenat el cap de l'expedició? Estem junts en això.

—Ja ho sé, només espero que baixi una mica el sol, trobar un lloc segur...

—Doncs jo ja me n'he cansat, penso parar ara mateix.

I l'Arthur atura el cotxe al voral. El sol ja va de baixada, la llum s'atenua. Estan nerviosos, és el primer cop que els toca fer aquesta feina. En Jack recull les pales mentre l'Arthur obre el portamaletes i comença a treure el cadàver que han d'enterrar.

La meva macabra proposta per el Relat Conjunt d'aquest mes!