dissabte, 14 de setembre de 2013

Ho desmenteixo!

Com a qualsevol persona, m'agrada fer coses amb els amics. Una d'aquestes coses pot ser passejar tranquil·lament. S'esdevé que algun d'aquests amics, pot ser una amiga. I fins i tot pot ser que aquesta amiga tingui un fill i el porti a la passejada. Llavors és quan, com no pot ser d'altra manera, et creues amb mitja colla de castells i et veuen en aquesta circumstància. Bé, no exagerem, no cal que sigui mitja colla, només que et vegin uns quants ja n'hi ha prou perquè es facin la idea, la interioritzin i la transmetin a qui sigui que ho pugui preguntar. I això em va passar en dues ocasions fa unes setmanes, i diria que amb amigues diferents i nens diferents!

La passada setmana vaig poder confirmar les meves sospites. En qualsevol grup gran de gent es poden trobar múltiples variants familiars, i per tant costa menys sorprendre's o assumir certes situacions vitals. Així que ara jo, a ulls d'un sector de la colla, estic ajuntat amb una dona que té un fill. Visca la imaginació! Es veu que ningú no pensava que el nen fos meu, no sé com prendre-m'ho. Vaig haver de desmentir-ho, i em sembla que els va saber greu i tot que no fos així! Però bé, només vaig parlar amb alguns dels que m'havien vist, així que encara en deu haver que pensen que sóc un pare de família. Suposo que els ho podré anar explicant quan em preguntin quan penso portar el meu fill a la colla...

35 comentaris:

  1. Això et passa perquè no vius en un poble petit.
    On visc jo, abans, tothom sabia amb qui sorties, quina noia t'havia deixat, amb qui et casaries, sabien fins hi tot si el fill era teu o no.
    Coses de la vida en un poble.
    Per cert no deus pas ser del meu poble tu ??
    ho sabria ¡¡

    ResponElimina
  2. Home, ja saps allò de la pel·lícula "Sliding Doors" i dels diferents camins que pot agafar una vida... fins i tot en el cap dels altres!
    Tu per si de cas, ves pensant quan portaràs el teu fill a la colla :D

    ResponElimina
  3. La gent de vegades pensa massa, si et veuen moltes vegades amb la mateixa persona té excusa, però si a la primera de canvi t'etiqueten ja és passar-se.
    Fa un temps vaig anar a fer un Mcdonals amb els nens, la meva parella es va quedar a casa....als pocs dies algú em va preguntar si m'estava separant......

    ResponElimina
  4. M'ha semblat en llegir-te que et sabia greu tot plegat, que no ho encaixaves amb prou humor. Fins i tot el títol porta exclamació. Encara que potser m'equivoco...

    Recentment m'he trobat amb una situació similar. Un amic em va acompanyar a comprar roba (sovint l'acompanyo jo a ell). La dependenta em diu: el teu marit... i jo: no, no, no estem casats. Ella: ai perdona, la teva parella... i jo: que no, que no, no som parella tampoc, que és un amic... i ja no va saber què dir.

    Vam riure tots plegats de la confusió. Has rigut tu amb la confusió que t'ha afectat? Riu, XeXu. Treu ferro a tot plegat i riu-te'n!

    ResponElimina
  5. Així que tens fills? hehehe. És broma.^-^
    La gent sempre es munta unes pel·lícules...

    ResponElimina
  6. I jo, com a mare d'una de les teves "suposades" criatures, corroboro la teva no paternitat. Ara, sobre l'altre no em puc pronunciar.... jjajaja

    Ho vam parlar un dia i m'ha fet gràcia el post. La gent es munta unes històries!!

    Xxx

    ResponElimina
  7. La gent té fam d'històries, no? De seguida se les inventen si no hi són... :D Té la seva gràcia!!!

    ResponElimina
  8. Ja ja... això s'ho diràs a tots ! Però fins que no et vegi jo a un 'polígrafo' del 'Sálvame Deluxe' jo no m'ho crec !!

    :P

    ResponElimina
  9. "Ningú no pensava que el nen fos meu, no sé com prendre-m'ho"... Potser és perquè si n'haguessis tingut ho haguéssis proclamat als quatre vents, no? Jo a tots els pares amb criatures petites que conec se'ls cau la bava, n'ensenyen fotos, etc.

    També pots fer la bola una mica més grossa per passar una bona estona, ja posats. Un casori il·legal, una nit de borratxera... Total, si ho has de desmentir igualment, què més dóna desmentir una confussió que una brometa! Això sí, potser se t'escapa de les mans i t'acaben perseguint perquè expliquis els detalls morbosos de la teva aventura.

    ResponElimina
  10. Aquestes coses passen. A la gent li agrada molt fabular històries sobre coses que ha vist sense plantejar-se si pot ser veritat o no.
    Després del teu categòric desmentit queda clar, entre els blogaires, que el nen no era el teu fill ni ella la teva parella. Ara ho hauràs de fer saber a tota la colla castellera, perquè no hi hagi confusions.
    Quina feinada, XeXu!

    ResponElimina
  11. Ostres, no sé perquè a la gent els hi agrada tant ficar-se a la vida personal dels altres... :\

    ResponElimina
  12. Al meu poble saben de quina mida és l'esternut abans de que esternudis ;-)

    Til·la i somriures, XeXu. Aixines lo de ser "pare de família" se farà passador...

    Petonets.

    ResponElimina
  13. Ai, fill meu! Què t'he de dir jo que una vegada una "cotilla" em va veure passejant i rient amb mon germà (d'això deu fer uns vint-i-sis o vint-i-set anys hehe) i es pensava que li posava les banyes al meu xicot... Sort que la molt xerraire ho va anar a explicar a una altre xerraire que coneixia a tota la família i aquesta li va respondre "pero si este chico es su hermano!"...

    Has de sortir amb dues o tres amigues més, així constarà que tens cinc fills de diferents mares ;-))))

    ResponElimina
  14. som així.....sovint la gent deixa volar la imaginació ....quan el més fàcil seria preguntar....què passa no et veuen com a pare? curiós això que el fill no fos teu....

    ResponElimina
  15. Poca feina té la gent! Si molts canalitzessin bé la seva imaginació ens anirira molt millor a tots plegats.
    Què hi farem, som així!

    ResponElimina
  16. I el munt de coses estranyes que deu pensar la gent de nosaltres que mai descobrirem! Millor no fer-los cas.

    ResponElimina
  17. La gent té poca feina i/o molta imaginació :-) i mira en aquest cas...fa força gràcia! i suposo que si ja és té una edat, sense ànim d'ofendre ;-), i la resta d'ingredients hi eren, doncs voilá!, ja tenim una bonica història :-)

    ResponElimina
  18. Per cert... estava pensant que, amb tantes criatures, deus tenir unes despeses molt bèsties en escoles, no? :-DD

    ResponElimina
  19. Prent-ho amb cvalma. No pensaràs que un simple desmentit per la teva part farà desaparèixer una bona xafarderia oi? Estàs a punt d'entrar a la fas "està ajuntat amb una dona que te un fill... i per algun motiu, ho volen ocultar!"
    Molt més sucós!
    :-D

    ResponElimina
  20. I a sobre amb dos dones diferents! si es que aquest Xexu es un tarambana!

    ResponElimina
  21. jejejeje
    Si t'ho prens bé, aquesta rumorologia pot ser divertida i tot

    ResponElimina
  22. Jo com visc en un poble se que hi ha molta imaginació a l'hora de crear un rumor. Encara que sembla que un s'hi pugui acostumar, els veïns sempre et poden sorprendre.

    ResponElimina
  23. Si vols bons rumors, jo et puc fer de guionista.

    ResponElimina
  24. Neeeen! Que callat ho tenies!! jajaja ains, quan hi ha tants rumors és que la gent està molt avorrida!

    ResponElimina
  25. Hahahahahaha!! Em fa molta gràcia, què bo! Però jo entenc als de la colla... És prou normal que si et veuen passejant amb una dona assumeixin que sou parella. I més venint d'una persona discreta com deus ser tu, no? Jo també em faria una història similar si em trobés un home de la meva colla de qui sé poques coses, passejant amb una dona i un nen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I pel tema de que el nen no sigui teu, em sumo a això que ja t'han dit... Si tinguessis un fill ho sabria tothom!

      Elimina
  26. Ja se sap que als pobles la vida dels altres és tema de conversa...

    ResponElimina
  27. I què fa la gent fincant el nas en assumptes que no són seus?

    ResponElimina
  28. Tots sabem que els rumors poden córrer com la pólvora, i a més tots som aficionats a inventar-nos històries, o fer relacions d’idees sense que ningú ens les confirmi. Però en aquest cas ho explico perquè em va fer gràcia i perquè crec que és inofensiu. Si em suposés un problema suposo que no em faria tanta gràcia explicar-ho. Gràcies a tots pels comentaris, alguns m’han fet riure!

    Pep, estic parlant de la gran ciutat, així que imagina’t. Si fos un poble més petit no sé què hauria passat. Però tens raó, si fos un poblet, no caldria ni que m’haguessin vist, senzillament ja sabrien la meva situació abans que jo mateix. De fet, els la podria preguntar per aclarir una mica el cap. Definitivament, si fos del teu poble ho sabries!

    Gemma Sara, he hagut de mirar quina pel•lícula volies dir, ja que la coneixia pel l’encertadíssima traducció que en van fer (ehem...), i sí, la vaig veure al cinema i tot. Tenia el seu què la pel•li. De moment deixa que no pensi en fills, si volen els puc portar el gat, que probablement es pot enfilar prou bé, però no crec que els agradin que els vagin clavant les ungles...

    Sr. Gasull, som tafaners de mena, ho hem de reconèixer, i a la que detectem algun comportament estrany ens fem preguntes. El problema és que s’acaba compartint la sospita amb altres i la bola es fa grossa. El cas que expliques tu té tela, quina relació d’idees que van fer, només veient-te un cop sol amb els nens. Deu ser cosa del McDonald’s, que fa de pare separat que no sap cuinar i porta els nens allà... o que se’ls vol guanyar per damunt de la mare...

    Ariadna, ja sé que sóc un paio trist i molt negatiu, però no hi busquis sempre la pitjor part! Percep que el post està escrit en un to mig en broma, perquè fa gràcia la situació. Precisament les exclamacions són per afegir-hi aquest toc d’humor exagerat, però entenc que per escrit no tothom ho llegeix d’aquesta manera. No em sap greu, en realitat m’hauria de fer sentir bé que es facin preguntes sobre mi, no? Senyal que tinc un mínim d’importància per ells. No sé si vaig riure, però quan vaig parlar amb ells era una conversa força divertida, feia gràcia. I en general no és que m’agradi que s’escampin rumors falsos sobre mi, però mentre siguin inofensius tampoc passa res. El cas que tu expliques és una confusió força normal, això d’anar a comprar roba sembla ser que es fa amb la parella, i a mi també em va passar. Un cop hi vaig anar amb una companya de feina i ens va veure una altra companya. Naturalment es va quedar amb la idea que estàvem junts, i temps després, un dia que em vaig quedar sol amb aquesta segona al menjador de l’empresa, em va preguntar si ja vivíem junts. Em va sorprendre d’inici, però de seguida ho vaig relacionar amb el dia que ens va veure plegats. És fàcil concebre una idea i conservar-la. I si ningú te la desmenteix, allà es queda.

    maria, no parlis en tercera persona, que ho fem tots! Quan tingui fills tranquil•la que us ho explicaré!

    Rach, gràcies per donar-me un cop de mà i reforçar la meva declaració. Recordes el dia? Ens vam trobar uns quants castellers, ja t’ho vaig dir. Doncs és amb alguns d’aquests que he parlat, i efectivament es pensaven que eres la meva parella amb un fill d’algú altre! De fet és cert, el fill és d’algú altre, hahaha. Ja veus. Les històries poden fer gràcia, aquest cop no passaran d’aquí, però poden ser perilloses.

    Carme, insisteixo amb que em sembla que ho fem tots. De vegades ho fem com un joc i tot, amb gent desconeguda, inventar-nos una història per ells. I tu i jo que ja som contistes de per si, què no podríem inventar?

    Carquinyol, si convé li direm a en Dan que ens faci proves d’ADN. Són més concloents que el polígraf, i m’estalviaré la vergonya.

    ResponElimina
  29. Laia, potser tinguis raó, suposo que quan un té un fill es nota. Però precisament jo vaig estar un parell d’anys allunyat de la colla que podrien quadrar perfectament amb el temps necessari per recuperar la meva vida, ningú no ho ha pensat això! Però no, no, crec que em veuen més adoptant, ja veus tu. Ara que, tu em vols buscar merders. Com si no s’inventessin coses ja, vols que posi més llenya al foc? Amb la imaginació que hi poses, no tens excusa per no participar a Relats Conjunts, eh! D’idees no te’n falten... Jo no arriscaria a donar-los encara més peixet...

    Glòria, em sembla que tots parleu en tercera persona del plural i ningú s’inclou en això d’inventar-se històries... jo penso que ho fem una mica tots, però és difícil adonar-se com participem d’aquests jocs creatius de posar imaginació a la vida dels altres. Com a mínim ja tinc part de la feina feta, per si quedava algun dubte, aquí tots sabeu com està la situació ara. I amb els de la colla, paciència, que no sé si la cosa es va estendre massa. No crec que sigui un personatge tan popular com perquè en vagi la colla plena.

    Yuji, en aquest cas no ho veig com una intromissió a la vida personal, perquè no crec que vagin a fer mal. Senzillament em van veure d’una determinada manera i era un buit que tenien, no saben com és la meva vida personal, i van treure les seves pròpies conclusions. Crec que se’ls pot perdonar!

    Cantireta, reconec que això de no ser pare de família en realitat és el que més passador em fa que alguns es pensin que ho sóc. Potser quedarà algú que ho seguirà pensant, però mentre els més propers sàpiguen que no van per aquí els trets ja estarà bé. A saber què em sentiré dir qualsevol dia d’aquests...

    Assumpta, no només constarà que tinc cinc fills, sinó que sóc un triomfador! Si em veuen amb una diferent cada dia... bé, això ho pensarien si no hi hagués fills pel mig. Si hi són segurament pensin que són un degenerat... Em sembla que aquesta història amb el teu germà ja te l’he llegit en alguna banda, segurament aquí mateix, oi? De què devíem estar parlant, d’algun altre rumor? Al final em repeteixo i ja no em recordo de res.
    Comentari 2: No només a l’escola, una criatura és caríssima en tots els aspectes. Mantenir-ne més d’una alhora ha de ser realment difícil a dia d’avui!

    Elfreelang, em sembla que costa molt més preguntar sense semblar tafaner, que no tafanejar després per darrere i muntar-se pel•lícules. Depèn també de la confiança, suposo. Com diuen per aquí, potser interpretaven que si el fill era meu ho hauria anunciat als quatre vents.

    Laura T, sort que al final fas servir la primera persona del plural, perquè em sembla que ho fem tots, de vegades com una simple distracció. En aquest cas va ser una assumpció que van fer després de veure’m, i es van que dar amb aquesta idea. No sé si van fantasiejar gaire, suposo que no.

    Loreto, tenim tendència a omplir els buits que tenim amb informació de tota mena, per pocs indicis que hi hagin, ens muntem la història completa. No els faig massa cas, però té gràcia la cosa.

    Audrey, inventar-se la vida dels altres és pràcticament un esport, amb els amics ho fèiem de vegades, però de persones desconegudes que ens trobàvem, dels que no teníem cap informació, i per tant, només ens dedicàvem a inventar, i feia gràcia. Això sí que era tenir poca feina. La veritat és que es donaven els ingredients per inventar aquesta història, però per això és millor aclarir que no és així. Igualment, qui vulgui, ho seguirà pensant.

    Dan, ara sí que m’has mort! Si el rumor està tan arrelat que ara el dubte és per què me n’amago, llavors sí que he begut oli. La Laia ja apuntava possibles idees per posar més llenya al foc, però una cosa és fer-ho com a ‘divertimento’ i l’altra que se les inventin ells per explicar la meva negativa...

    Pons, si ens posem a tenir dones i criatures secretes, almenys fem-ho de dos en dos, que dóna més joc.

    ResponElimina
  30. Deric, ho explico perquè fa gràcia, i no té massa importància. Si fos un rumor que em destrossés la vida suposo que no m’ho passaria tan bé explicant-ho.

    Jomateixa, sempre es diu això dels pobles, i segur que és cert. La ciutat és diferent, però potser podríem dir que la colla de castells és com un petit poble, on tots ens coneixem i sabem coses els uns dels altres. Mira, no sé si mai havia fet aquesta relació, però em sembla força encertada.

    Josep, no calen guionistes, els rumors surten sols, la gent té molta imaginació. I després els demanes que escriguin alguna cosa original i no els surt, desaprofiten els seus recursos!

    Anna, no sé, senzillament ens vam trobar i van veure la situació. Es van quedar amb aquesta idea, en devien parlar una estona, i ja tens la història feta, que es queda a la ment. Dubto que després d’aquell dia n’hagin parlat més, però vaig comprovar que la idea havia arrelat.

    Yáiza, la veritat és que ho explico perquè a mi també me’n fa de gràcia, encara que tampoc no vull que sigui una idea que quedi arrelada allà a la colla, que davant ningú pregunta, però darrere en parlen. Com deia més amunt, una colla castellera és com un poblet, i allà hi ha moltes històries, per això no costa inventar-ne de noves i que res sembli estrany. És bo saber-ho perquè no sempre és agradable ser al centre del rumors. Si són inofensius com aquests no passa res. Tots som aficionats a muntar-nos històries, però si això ha de perjudicar a algú, millor que no les fem córrer massa. I pel que fa a l’altre tema, deu ser això, si tens un fill ho deus explicar a tort i a dret. Encara que pensa que jo vaig faltar un parell d’anys, i efectivament sóc discret amb la meva vida personal. Era temps de sobres per haver procreat i haver estat un temps per la criatura abans de tornar a la colla. Millor no donar idees...

    Kweilan, sí, als pobles sí. Però estem parlant d’un poble d’un milió i mig d’habitants... però bé, com deia més amunt, potser una colla castellera s’assembla una mica a un poblet...

    Jordi, tampoc és per prendre-s’ho així, home, que era inofensiu. Em van veure d’una manera, i van treure les seves conclusions. No crec ni que ho fessin córrer, simplement es van quedar amb aquesta idea. No passarà d’aquí.

    ResponElimina
  31. si, si,... disimula!
    t'hem pillat!!! què no ens has explicat? amb fills secrets pel món.... carai!! ;)

    ResponElimina
  32. Sí, sí, la història del meu germà ja l'havia explicat aquí, fa anys, però llavors la vaig explicar molt més detallada, ara ha estat un "recordatori" ;-))

    ResponElimina
  33. Ai, aquestes coses que passen en les comunitats petites, hehe...

    ResponElimina
  34. rits, no pretendràs que us ho expliqui tot, no? El que passa és que són bastards, suposo que sent de Barcelona s'haurien de dir Platja de cognom.

    Assumpta, si ja ens coneixem totes les històries, aviat no tindrem res nou per explicar!

    Ferran, doncs sí, perquè com ja vaig dir, una colla castellera és com un petit poble, hi ha de tot!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.