dissabte, 21 de setembre de 2013

El nivell de cadascú

Els castells estan de moda. Ens trobem en una nova explosió del món casteller, que sol coincidir amb mals moments en altres camps, com per exemple l'econòmic. Han tornat a crear-se noves colles i la majoria de les existents estan a un nivell altíssim. I precisament d'aquest nivell és del que vull parlar. Sempre es posen els castells com a exemple, i no tot és tan bonic, és clar.

Que hi ha rivalitats és ben sabut, però això, fins a cert punt, és positiu perquè esperona les colles. Però també hi ha egos i molta gent que es pensa que perquè la seva colla fa coses grans, moltes d'altres són inferiors i insignificants. Quan sento que algú de la meva colla menysprea colles més petites em poso negre. Jo vinc d'una colla petita, diminuta, diria. Sé perfectament la dificultat de fer els castells més petits quan no en saps, quan no tens la gent ni els coneixements. Qualsevol petita construcció costa, i qui les menysprea no sap el que diu. Si ja comences fent castells grans amb facilitat pots pensar que tot són flors i violes. Greu error, sobretot perquè les colles tenen cicles, i quan s'entra en una mala ratxa, aquesta és la gent que no entén res.

El que vull dir és que cada colla té el seu nivell, l'habitual que manté, i aquell sostre al que aspira a les seves diades importants. Els castells estan puntuats i ordenats per dificultat 'objectiva' (cosa que no aprovo, però és un altre tema), però cal relativitzat cada castell a la colla que el fa. Per la meva colla fer un castell de set no suposa cap dificultat. Per algunes colles, fer-lo és un somni pràcticament inabastable, i quan l'assoleixen l'esclat d'alegria és tal que sembla que hagin guanyat la Champions. Però jo els entenc, perquè ho he viscut. I ja no parlem de castells de vuit, fer els primers ha de generar una eufòria gegantina. Per aquí no hi he passat a nivell de colla.

M'agradaria que es sabessin valorar els èxits en funció de qui els aconsegueix, perquè totes les fites aconseguides han de ser dignes d'elogi, encara que suposin un nivell que nosaltres ja tenim perfectament assolit. I si necessitem una cura d'humilitat per valorar el que fan els altres, només cal que ens comparem amb Castellers de Vilafranca, a veure a qui no li passen les ganes de fer el fatxenda.

31 comentaris:

  1. Em sembla molt encertat el que dius i ampliable a d'altres àmbits. Sempre s'hauria de mirar d'on parteix cadasú abans de jutjar però per desgràcia és més fàcil tenir una vara de mesurar en un lloc fix... i tantes vegades es deix de valorar l'esforç del que parteix de més avall...
    Pel que fa als castells... realment els de Vilafranca són d'un nivell estratosfèric!

    ResponElimina
  2. No hi entenc però suposo que per això hi ha diferents lligues, en els esports, en aquest cas com que és una tradició amb característiques d'esport, les competicions es fan a la vegada... Però realment, l'èxit i el fracàs, més que en relació als altres, moltes vegades està en relació a un mateix. (Precisament, matí dur fent deures amb la Sara, un estiu massa relaxat la fa estar per sota de les seves possibilitats!!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igual jo no he fet gaire bé de cap de colla :(

      Elimina
    2. Deeeeeeeeeeeixa estar, noia... que l'estiu és per descansar, jugar, dormir més, dibuixar, córrer, nedar...

      En quatre dies agafa el ritme! :-DD

      Elimina
    3. Tens raó, Assumpta, no cal ser tan plasta, als grans també ens costa agafar el ritmilllu ;D

      Elimina
  3. En tots els àmbits hi ha rivalitats i, com bé dius, això te una part positiva, però tot el que avui expliques, que és humà, és molt lleig i destrueix tot el que té de bo l'esforç i el treball en equip. Els egos inflats i la falta de respecte per altres colles, que són companys i no rivals a vèncer, treu tota la bellesa d'un espectacle tan emotiu com són els castells. Aquí no hi hauria d'haver espai per la fatxenderia.

    ResponElimina
  4. Jo mateix he creat una colla, però de moment només estic jo. La cosa té molt de mèrit no cregues, no saps el que patisc quan faig un 3 de 9 amb folre en aquestes circumstàncies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, però el pilar d'1 et queda clavat, eh?

      Elimina
  5. de fantasmes n'hi ha arreu, i el que no es pot fer mai és comparar equips de primera amb regionals que treballen amb tota la seva il·lusió.
    Moltes vegades em quedo més amb l'esforç dels que comencen que no els èxits dels que tenen més solera. Endavant amb els castells i tot el conjunt de gent que hi ha al darrera. Això fa Catalunya més gran

    ResponElimina
  6. Des de fora es veu un món competitiu però també molt ben avingut.
    molt bona la comparació dels castells al cel que de vegades ens fem i els castells que feu vosaltres. Molt bona!

    ResponElimina
  7. En realitat, es parli de castells o del què es parli, la cosa és respectar la feina de cadascú. Respectar, vaja, així en general. Per cert, saps que MAI he viscut una jornada castellera en directe? no és broma, no :-O

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ooooooooooooh!!! Ooooooooh!! i jo que em vaig colar fins i tot a una casa que no era la meva per poder gaudir d'un bon espectacle!! :-DDD

      A posar-hi morro poca gent em guanya, eh?

      Elimina
  8. Vistos des de fora, els castellers semblen tant ben avinguts. Però com a tot arreu, hi deu haver de tot. Realment el que dius es podria aplicar a un munt de situacions, la principal que se m'acut és a l'escola, on en comptes de avaluar els alumnes a partir del nivell de cadascú es fa en funció d'uns criteris que se suposen objectius.

    ResponElimina
  9. Em sembla una molt bona reflexió la teva, et refereixes al món casteller que tant coneixes, però la veritat és que podria extrapolar-se a altres àmbits de la vida quotidiana, on trobem enveges, judicis gratuïts, on sembla que no sigui possible valorar l'èxit de l'altre. La condició humana?, no sé pas, tampoc vull generalitzar.
    Per sobre de tot, visca les colles castelleres tant pròpies de casa nostra, les grans i les petites!.

    Bon solet de diumnege!

    ResponElimina
  10. Mira la teva reflexió es pot fer extensiva a altres camps vitals...ens parles de valorar les fites en el seu context, de saber els propis límits, de comparar sense menystenir ni sobrevalorar.....tant debò en el món de la política, en les feines, en la docència apliquessin també el noble art de reflexionar ..i pensar, que d'això es tracta, de respecte, de contextualitzar ....i encara que sigui tòpic, o potser no ho és, a la vida com els castells fer la base, la pinya i pujar sense pressa amb pas ferm i amb col·laboració de tothom , és un dels valors que hauríem de conrear.....

    ResponElimina
  11. Tal i com apunten alguns comentaris, el que dius pel món casteller serveix per qualsevol àmbit de la vida. Cal valorar els objectius assolits però també l'esforç per arribar-hi. Cap de les dues coses és menyspreable i crec que ho hem de tenir present tant qual valorem els merits i les circumstàcies dels altres com dels nostres propis.

    ResponElimina
  12. No podria estar més d'acord! cadascú ha d'estar orgullós dels seus èxits i ningú té dret a menysprear-los, sigui en el camp que sigui!

    ResponElimina
  13. Ai, mira, aquest post m'ha fet somriure així en "plan" tieta amb pitet, doncs el meu nebot gran (que, com tothom sap és guapíssim, molt intel·ligent, bon nano, divertit... i que demà farà 18 anys) s'ha fet casteller! ;-))

    Si, si, d'una colla "de pa sucat amb oli (segons expressió molt emprada en aquest blog hehe) de la seva Facultat (oooooooh!! és que aquest any ha començat a la Uni!!) i està radiant de felicitat amb els assaigs de castells de 5 :-DD

    Aquest noi seria un boníssim exemple del "niño catalán adoctrinado" que diu el PP (huaaaaaassss) és que adora qualsevol cosa que sigui catalana i, clar, ja només li faltava això.

    D'altre banda, quan veig vídeos dels Castellers de Vilafranca, tinc la sensació que no veig Castellers sinó directament Enginyers Doctorats... Són tan perfectes! Gaudeixo una burrada veient-los, ho he de reconèixer... una passada!
    Però que ells puguin fer això no vol dir que no s'hagi de valorar aquestes colles petites que, amb poca gent, sense experiència i amb moltes ganes "fan el que poden".

    Em fa pensar en aquell vídeo tan bonic (al menys a mi em va agradar moltíssim) que vaig veure per primera vegada a ca la RITS però després anava sortint a mil llocs més i fins i tot per la tele de l'equip petit... Quina cosa tan dolça, si us plau! :-))

    Doncs això, que tothom que ho intenta mereix esser felicitat! ;-)

    D'altre banda, una vegada em vaig empipar molt en un fòrum casteller que un integrant dels Minyons de Terrassa (o al menys ell deia que ho era i, en principi, no tinc per què dubtar-ho) deia que li molestava venir a actuar a Reus perquè la plaça no s'omplia del tot i el públic era "poc entès"... en general, que hi havia poca afició. I jo vaig pensar que amb gent tan "simpàtica" com ell era difícil que l'afició cresqués:

    La plaça de Reus on es fan els castells -la Plaça Mercadal- és molt, molt, molt gran. Res a veure amb la mida d'altres places petites que sempre s'omplen. És cert que a Reus no hi ha "bogeria" pels castells, però sí que hi ha una bona afició i aquesta va creixent amb el temps.

    En fi, vaig a llegir els altres comentaris ;-)

    ResponElimina
  14. Doncs, jo també estic totalment d'acord amb tu. Cadascú al seu nivell i anar progressant, amb els castells i amb tot.

    ResponElimina
  15. Estan de moda els castells, si, xò pensava que era per un tema d'identitat nacional, d'orgull, no pas per la crisi econòmica.

    Xò suposo que tb té a veure amb la necessitat de recuperar les nostres arrels i és una activitat molt lloable.

    Llàtima el que expliques. Xq som com som els humans? Xq la enveja ens ha de fer perdre el nord, fins i tot en qüestions completament desinteressades i on ens hauríem de reconéixer els uns als altres?

    En tot cas, endavant i amunt!! ben amunt. Si et consola, com no hi entenc d'alçades, per mi veure pujar qualsevol castell ja és un acte de valentia.

    ResponElimina
  16. No sabria pas què afegir, crec que ja s'ha dit tot... El que no se és si tots hi acabem "caient", en aquest error, tard o d'hora. El món dels castells m'és desconegut a nivel de funcionament intern de colla, però això que has comentat m'ha recordat a quan et treus el carnet de conduir i portes la "L". Molts cotxes et piten amb el clàxon a la mínima que se't cala, et posen nerviós, i no tenen la paciència d'esperar una mica quan la persona va indecisa. I tots hi hem passat, per això. Potser a alguns ja els van ensenyar abans d'anar a l'autoescola, i d'altres hem après a base d'errors, de cagar-la, i hem anat agafant experiència i confiança amb el pas dels anys. Jo quan veig una situació d'aquestes encara em recordo a mi mateixa quan en vaig aprendre, i com se m'havia arribat a calar el cotxe en llocs crítics (al bell mig de Plaça Espanya, per exemple). I no tinc la impaciència ni la mala llet d'altres conductors. I dintre de deu anys? Perdré la paciència? M'hauré oblidat de tot el que estic dient ara? O això va amb el caràcter/bondat de cadascú?

    Sempre és bo tocar de peus a terra i tenir un toc d'humilitat. I ja de manera extraoficial, algun dia podries fer un post d'aquest "altre tema" de les puntuacions, m'ha picat la curiositat.

    ResponElimina
  17. A vegades és més fàcil mirar que fan els altres, per criticar o envejar, que no mirar-se un mateix i que vols i ets capaç de fer realment.

    ResponElimina
  18. el millor de les colles castelleres és les lliçons que donen de companyerisme, esforç, constància...
    estic totalment d'acord amb tu, cada colla ha de ser valorada dintre de les seves pròpies metes.

    ResponElimina
  19. És el mateix que en competicions esportives menystenir els últims. Aquests últims fan tant esforç o més quan s'entrenen i és el que s'hauria de mirar. És el mateix que quan la gent intel·ligent considera maratonià a aquell que s'ha entrenat per fer la marató, surti bé o no el dia de la prova.

    ResponElimina
  20. L'altre dia llegia una reflexió en el blog d'una il·lustradora que segueixo en què explicava com pot arribar a ser de frustrant el fet de comparar-se amb els altres.
    Les metes sempre han de ser pròpies. Cada u té la seua pròpia mesura i aquest és el barem en què ens hauríem de moure. Però ara (no sé si més que mai, però sí que en fa la sensació) sembla que la màxima hagi de ser "i jo més". I amb tant d'ego "suelto", les cures d'humilitat es fan molt necessàries. Després falta que facin efecte, clar.

    El món casteller és ple de metàfores de vida. ;)

    Per cert, avui m'he estrenat com a espectadora en viu i en directe d'una jornada castellera, la de les colles de Barcelona, per la Mercè. Uf, pell de gallina! Sensacional! I pel que dius, sembla que no he vist el millor, però per al meu barem ja et dic jo que ha sigut increïble. :)

    ResponElimina
  21. Com molts heu dit, això que explico pels castells es pot aplicar també en altres àmbits de la vida. El respecte és fonamental, i saber valorar els altres pel que fan, i no per la comparació amb uns tercers. Com més costa una cosa, més mèrit té realitzar-la, i hem de tenir en compte que no a tots ens costen les coses igual. Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Myself, he estat a punt d’afegir al post això d’aplicar-ho a altres àmbits, però ja he pensat que ho relacionaríeu. Efectivament, és més fàcil posar un llistó i que uns estiguin per sota i per sota, però si podem triar, jo trio valorar cada èxit de manera específica, i les meves felicitacions seran les mateixes si l’esforç realitzat és d’igual intensitat, encara que el nivell no sigui el mateix. I sí, també ho aplico a altres àmbits, és clar. Uf, Vilafranca estan uns quants passos per davant de tots, i mira que hi ha colles en una forma estratosfèrica!

    Gemma Sara, tret del concurs que es fa a Tarragona cada dos anys, els castells no són per competir, encara que és molt difícil no pensar en aquests termes. Agrada marxar de plaça havent fet millor actuació que les altres colles, i de vegades diem que hem guanyat i tot. Però no és aquest l’objectiu, sinó exhibir un bon nivell. Tenint en compte això, no hi ha enfrontaments directes com en els esports tradicionals (vallenques a part...), i per tant podríem dir que tots estem a la mateixa lliga. Però no és així, perquè diguem que hi ha uns nivells i generalment cada colla actua amb altres colles de nivell similar, o potser superior en les seves grans diades pròpies, com a convidades. Per això m’ha agradat que treguis el tema de que hi ha lligues diferents, perquè oficiosament és així, i tots ho assumim amb naturalitat.
    Ben cert que l’èxit i el fracàs es mesura sobretot per un mateix, tu ets qui té objectius i qui els compleix o no, independentment del que fan els altres. És clar, cal assumir que n’hi ha de millors que tu, i també pitjors, però quan a poses a fer el que sigui, competeixes amb tu mateix. A la Sara fot-li canya, que ha de recuperar el ritme. Ara ja va a classe, no? Doncs ja tornarà al nivell, dona. No en tens prou amb ser cap de família que vols ser cap de colla?

    Glòria, el nostre món no és ideal, i al cap i a la fi, les colles castelleres estan formades per persones, i de persones n’hi ha de totes menes. Jo sempre advoco per la humilitat, l’esforç i la feina ben feta, però si digués que mai he fet un comentari desagradable d’una altra colla, o que no he caigut en això d’estar una mica crescut segur que mentiria. Som humans, no sempre controlem el que pensem, però dins meu hi ha aquest sentiment de respecte i de saber d’on vinc, i com costa tot. El món casteller és maco, els valors són potents, però les persones fallen i tenen perfils baixos, no s’hi pot fer res. Potser no hauria d’explicar com són les coses per dins, però crec que val la pena compartir-ho.

    Jpmerch, com m’ha fet riure el teu comentari! Escolta, encara que et costi molt i pateixis, si aconsegueixes fer tu sol un tres de nou és que tens un nivell espectacular! No vull ni pensar què faries si t’ajuntes amb un parell o tres d’amics.

    Sr. Gasull, tots els èxits s’han de celebrar, els dels més experts també, perquè el seu nivell serà altíssim i fan coses d’autèntic mèrit. Els petits no arriben aquí, però per aconseguir els seus sostres també s’ho han de treballar moltíssim, els cal un esforç d’igual intensitat. Hi ha comparacions que no són possibles, com tu dius, per tant s’ha de mirar que fa cadascú de manera específica, i en quines condicions ho fa.

    maria, som competitius, això no es pot evitar, però com dic, fins a cert punt, això ens afavoreix. Ara, de ben avinguts... això no tant, en molts casos. No sé a quina comparació et refereixes.

    ResponElimina
  22. Ferran, el respecte és fonamental en tots els àmbits, i precisament és un concepte que molta gent no té massa clar. Però quina mena de català ets tu!? No has vist castells?? Com pot ser? No és pas obligatori, home. Ara, si et ve de gust, actualment hi ha mil i una actuacions cada any, de tots els nivells possibles, així que ho tens molt fàcil, qualsevol dia que estiguis per la nostra terra segur que n’hi ha alguna.

    Loreto, les desavinences no només es donen entre colles, també dintre una mateixa cosa hi ha tensions, però això és normal en qualsevol grup gran de gent. La qüestió és que quan et poses a fer un castell, tots treballin junts. No ho he posat al post, però és cert que això de l’avaluació personalitzada es pot aplicar a molts camps. Ara, no sé si l’escola n’és un, però no vull posar-me en un jardí, desconec els criteris ‘objectius’ que es demanen, però tinc la impressió que són necessaris, perquè hi ha alumnes bons i alumnes no tan bons. També s’han de diferenciar, que després l’expedient sí que et permet avançar a la carrera, són mèrits que guanyes. Si avalues cadascú de manera individual vol dir que has de premiar un nen que ha treballat molt i molt per aconseguir un aprovat justet? És digne d’elogi, potser un altre treu excel•lents sense esforç, i a aquest se l’ha de valorar menys? Crec que no. Però ja et dic, és només la meva opinió personal.

    Audrey, sí, la reflexió es pot extrapolar a altres àmbits, en realitat els valors i els respecte sempre s’han d’imposar, i serveixen en totes les ocasions. En el món casteller hi ha qui només felicita entre dents encara que la fita sigui estratosfèrica, hi ha enveges i ràbies injustificades, però és això que dius, la condició humana i les nostres baixeses, que de vegades ens fan no ser persones.

    Elfreelang, m’ha agradat la teva manera de dir-ho, ho analitzes molt bé, valorar les fites en el seu context. Els castells tenen una sèrie de valors i de procediments que donen per moltes metàfores, i per fer-los extensius a molts àmbits de la vida. Sempre us dic que viure’ls per dins és diferent que veure’ls per fora, però algunes coses estan clares i res no les taca.

    Mireia, nosaltres mateixos ens coneixem les fites. Quan saps que tens límits i que evidentment no arribaràs a certs nivells, és important que sapiguem valorar allò que aconseguim que potser està per sobre del nivell que havíem pensat que teníem. Jo puc posar l’exemple de les muntanyes. Naturalment que si em comparo amb aquells alpinistes que van a l’Himalaia sóc una piltrafa, però dono molt valor a poder assolir tresmils, que per mi són fites importants, no tinc ni la formació ni el bagatge necessaris per fites més grans, i cal que reconegui que té mèrit per mi.

    Kuroi, algú celebrant un èxit implica que ha aconseguit alguna cosa que no li ha estat fàcil. Si nosaltres estem més per sobre i ho menyspreem, no demostrem tenir gaire dignitat. S’ha d’aplaudir, que no tothom té les mateixes capacitats.

    Assumpta, així que el teu nebot també ha caigut a la temptació, oi? No sóc massa partidari de les colles universitàries, però són un bon planter, i una font de distracció pels estudiants, de vegades massa, em temo. Però d’aquí a que s’apunti a una colla més gran hi va només un pas. A veure si l’afició li dura.
    Vilafranca està un parell de passos per sobre de qualsevol altra colla, i mira que actualment n’hi ha algunes que estan a un nivell altíssim. Però ells són els que millor treballen, i els fruits demostren aquesta feinada que fan. Es podria dir que són semiprofessionals! No hi ha ningú que els faci ombra, però com dius, cadascú al seu nivell fa el que pot, i fer el que pot de vegades també és un èxit rotund. Quan puges un nivell, sigui quin sigui, l’alegria és immensa. Aquells que no han viscut els castells des de baix de tot potser no ho saben valorar prou. El vídeo de l’equip petit és un exemple d’això, és molt dolç i és d’aquestes coses que t’han de fer pensar, per força. Continua a baix

    ResponElimina
  23. Es diuen moltes animalades entre castellers, i ara amb les xarxes socials ja ni t’explico. A més, hi ha gent que té maneres molt bèsties de dir les coses, és un fet. Crec que jo he actuat a Reus, no et diré que sigui la millor plaça per fer castells, però és la plaça de la colla local i s’ha de respectar. He actuat en llocs molt pitjors, creu-me. I creu-me també que poques places són enteses. Els Minyons solen ser respectuosos, almenys com a colla, però individualment ja no es pot controlar les ximpleries que diu cadascú.

    Carme, no cal sempre ser objectivament el millor, el mèrit es valora per altres coses, com que tots tenim límits, si ens hi apropem és que estem fent una feina digna de ser aplaudida.

    rits, les modes van i venen. Quan jo vaig començar, fa 20 anys, també hi havia un boom casteller, i crec que no estava relacionat amb temes d’identitat. Potser no se li ha de buscar explicacions, senzillament passa i prou. Tu ho has dit, enveges i egos, d’això es tracta tot plegat. En comptes de valorar el que fan els altres, ens hi comparem i traiem pit si podem. I si no podem treure pit encara és pitjor, els agafem mania perquè són millors. Així anem. Però la mentalitat bona és la teva. Cal valorar quan una construcció té mèrit de manera objectiva, no tots els castells són iguals, és clar, però si mires cada colla per separat també veus les diferències, i per tant pots valorar l’esforç que fa cadascuna amb les capacitats que té.

    Laia, em sembla un bon exemple aquest del carnet, en el sentit que tu ho expliques. La poca paciència amb els conductors novells és equivalent al menyspreu i a la sensació de pèrdua de temps que tenen alguns quan veuen a plaça castells petits i de nivell inferior als que fa la colla pròpia. Em sembla una falta de respecte molt gran, sembla que no tothom té dret a fer castells, igual que no tothom té dret a ser novell en la conducció, ja m’explicaràs tu si els anys d’experiència al volant et fan millor conductor o pitjor. Ara, també et diré que el cotxe treu el pitjor de nosaltres mateixos, a mi també em posaven de mala llet els altres conductors, però curiosament no els que portaven la L, ja que es tracta d’això, si algú està començant has de tenir paciència amb ell. Però els que no la porten i no posen els intermitents, se’t creuen, van més lents del que haurien... aquests no tenen perdó i a mi em posaven molt nerviós. No és que em justifiqui, diuen que la paciència és la mare de la ciència... però al volant... uf!
    Algun dia faré un post parlant de les puntuacions i les valoracions que tenen els castells. És tot un món, i a més és canviant. No és que m’agradi especialment, però per altra banda també sóc amant de les llistes i les classificacions, així que tinc el cor dividit!

    Tirant, precisament això és el que defenso jo, mirar només el que fem nosaltres, i no el que fan altres. En tot cas, per admirar-los i aplaudir-los, però no per fer comparacions que no porten enlloc. Una mica de rivalitat és bona, però massa és perillosa.

    Jomateixa, els valors que exporten els castells són molt importants i es poden aplicar a la vida i a la feina en equip, però no em canso de dir que no sempre és tot tan bonic com sembla. El que sí que dic és que cada colla té un sostre en cada moment, i si s’acosta és digne d’elogi, tant se val on estigui objectivament aquest sostre.

    ResponElimina
  24. Jordi, està molt bé que cadascú entengui el post i el porti al terreny que coneix més bé. Em serveix la comparació, però en realitat hauria de dir que en una cursa, la que sigui, es tracta de fer marca i quedar ben posicionat. Ja sé que molta gent les fa per fer marca personal i gaudir, eh, una cosa no treu l’altre, però en els castells, en teoria, i això és important, no hauríem de mirar qui queda primer o segon, tret del concurs, ja que allà sí que es va a competir. A la pràctica, evidentment, si una colla fa castells de més entitat, es considera millor, i de vegades es miren els punts al detall per fer millor actuació que una companya de plaça. Així funcionem.

    Pati, mira que jo sóc competitiu, eh, però entenc molt bé el que expliques. Si aquesta competència et porta a comparar-te amb altres que són millors i voler-los guanyar, el més normal és que pateixis moltes frustracions. I et fas mala sang. En canvi, si mires de ser una mica millor cada dia, en el que sigui, és probable que et puguis anar superant i sentir-te millor. A mi és el que em funciona, sempre competeixo amb mi mateix, i m’agrada evolucionar. I quan s’escau, també competir amb els altres, és clar, però no em dedico a competir professionalment, així que sempre és a petita escala.
    Dels castells es poden treure bones metàfores, però també les forcem una mica, hahaha. Ens agrada quedar bé. No ha estat gens malament la diada de colles locals de Barcelona, les colles han exhibit un nivell altíssim, i és un molt clar exemple del que explicava al post, i ja que hi has anat, t’ho explico. Barcelona té colles mitjanes-grans, i mitjanes. Altres èpoques hi ha hagut molta més diferència, però les petites han crescut. Cinc de les sis colles participants han fet la seva millor actuació de la història, almenys igualant registres, i això indica que era una diada de màxims on tothom hi anava a fer un gran paper. Naturalment, cadascuna d’aquestes grans cinc actuacions (l’altra també ha estat bé, però no ha arribat al millor nivell de la colla) no eren del mateix nivell, dues colles estaven molt per sobre de les altres tres, però quant a il•lusió, eufòria i esforç realitzat, tots han empatat. Totes cinc poden estar orgulloses de les seves fites, i com a tal s’ha valorat. Si miréssim la taula de puntuació, només hauríem de felicitar una de les colles, la que ha fet millor diada. Però totes es mereixen reconeixement, han estat fantàstiques. Suposo que he fet entendre el que vull dir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uau! Resposta-lliçó magistral. Gràcies, XeXu! I em sembla que, sense dir noms, ja sé qui és qui. Ara m'he de posar a entendre les estructures... :S Però tranqui, axò ja m'ho busco a la Wiki! ;)

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.