S'al·loteta

Per tancar la setmana tenia pensat explicar un nou concepte que he descobert recentment, però m'agradaria compartir una experiència nova que vaig viure: anar a un concert amb una criatura de dos anys. Sí, sí, es tracta d'un d'aquests fills secrets que tinc, també se'ls ha de treure a passejar algun dia, no?

Un concert gratuït d'Antònia Font no es pot deixar escapar, però com sempre passa, ens vam posar d'acord tard i malament. Els pares de la criatura no van trobar amb qui deixar-la, i posteriorment els va fer gràcia provar l'experiència. I ja ens tens allà, tres adults granadets amb una xiqueta de dos anys a espatlles del pare, picant de mans al so de la música que tant enamora els seus grans. I feia goig de veure, acaba de néixer una nova antoniafònica, ja s'ha apuntat el seu primer concert. Estrictament, també en va viure un altre dins la panxa de la mare.

No estàvem al rovell de l'ou, ni podíem estar completament absorts per la música. A més, a mig concert N va agafar son, i això és imparable (reconec que aquell tram del recital era massa pausat...). Sempre amb un ull a l'aguait, però la vetllada va resultar molt gratificant. Ens grans vam xalar amb un concert dels d'abans, i la petita va fer un bon paper, fins que va caure rendida. Estrany, un vespre estrany, però d'aquells que et fa marxar cap a casa amb un somriure. Encara m'encantem.

Cançons i il·lusions

Hi ha cançons que ens agraden sense que sapiguem ben bé per què. O ni tant sols ens agraden, però les escoltem o coneixem. Un bon dia, aquestes cançons es tornen diferents, de sobte totes i cadascuna de les paraules dels seus versos se'ns fan entenedores i perfectament comprensibles i ens preguntem per què no les havíem entès mai abans. És quan sabem que aquella cançó la van escriure per nosaltres, o per commemorar la nostra situació actual. És quan aquestes cançons fan mal.

Hi ha il·lusions que no ens hauríem de permetre perquè estan contraindicades en tots els manuals de la bona vida. I malgrat saber-ho, ens les permetem perquè són necessàries, la bona vida deu estar molt bé, però no la vius sense les il·lusions. I si al final només és això, una il·lusió, almenys et queda el regust dolç de quan la vas viure. No miris enrere. I així anar fent, perquè d'il·lusions, igual que de cançons, n'hi ha moltes, i encara no les hem cantades totes.

Perfil complet

Sóc una persona hermètica, especialment amb la gent que no conec, em sembla que ja ho he explicat moltes vegades. Em costa deixar que se m'acostin, donar un vot de confiança per obrir-me una mica. O potser era així. He ensopegat amb una persona que em coneix de fa quatre dies, només vam parlar seriosament un cop, i tampoc no massa. I resulta que, perquè una conversa posterior ens hi va portar, li vaig demanar mig en broma que em digués què pensava de mi, i em va fer un perfil complet que em va posar la pell de gallina. D'on redimonis es va treure tot el que em va dir, no en tinc ni idea, però m'ho va clavar d'una manera preocupant. Ara dubto si és que té una gran capacitat per llegir les persones, digna d'elogi, o si jo m'he tornat un fluix i se'm veu el llautó per totes bandes.

El nivell de cadascú

Els castells estan de moda. Ens trobem en una nova explosió del món casteller, que sol coincidir amb mals moments en altres camps, com per exemple l'econòmic. Han tornat a crear-se noves colles i la majoria de les existents estan a un nivell altíssim. I precisament d'aquest nivell és del que vull parlar. Sempre es posen els castells com a exemple, i no tot és tan bonic, és clar.

Que hi ha rivalitats és ben sabut, però això, fins a cert punt, és positiu perquè esperona les colles. Però també hi ha egos i molta gent que es pensa que perquè la seva colla fa coses grans, moltes d'altres són inferiors i insignificants. Quan sento que algú de la meva colla menysprea colles més petites em poso negre. Jo vinc d'una colla petita, diminuta, diria. Sé perfectament la dificultat de fer els castells més petits quan no en saps, quan no tens la gent ni els coneixements. Qualsevol petita construcció costa, i qui les menysprea no sap el que diu. Si ja comences fent castells grans amb facilitat pots pensar que tot són flors i violes. Greu error, sobretot perquè les colles tenen cicles, i quan s'entra en una mala ratxa, aquesta és la gent que no entén res.

El que vull dir és que cada colla té el seu nivell, l'habitual que manté, i aquell sostre al que aspira a les seves diades importants. Els castells estan puntuats i ordenats per dificultat 'objectiva' (cosa que no aprovo, però és un altre tema), però cal relativitzat cada castell a la colla que el fa. Per la meva colla fer un castell de set no suposa cap dificultat. Per algunes colles, fer-lo és un somni pràcticament inabastable, i quan l'assoleixen l'esclat d'alegria és tal que sembla que hagin guanyat la Champions. Però jo els entenc, perquè ho he viscut. I ja no parlem de castells de vuit, fer els primers ha de generar una eufòria gegantina. Per aquí no hi he passat a nivell de colla.

M'agradaria que es sabessin valorar els èxits en funció de qui els aconsegueix, perquè totes les fites aconseguides han de ser dignes d'elogi, encara que suposin un nivell que nosaltres ja tenim perfectament assolit. I si necessitem una cura d'humilitat per valorar el que fan els altres, només cal que ens comparem amb Castellers de Vilafranca, a veure a qui no li passen les ganes de fer el fatxenda.

El crític

Com ho podria explicar sense dir massa noms? Avui he ensopegat amb un escriptor i emprenedor que em va demanar que li ressenyés la seva segona novel·la. No ens coneixíem, però jo sí que sabia quina cara feia. Per alguna estranya raó, he decidit presentar-me, per contra del que faria normalment, que seria fugir corrents. Ho he fet com a XeXu, això sí, com ell em coneixia. Li ha fet gràcia, i no m'ha agredit ni res, tot i que li vaig fer alguna crítica. 

La gràcia però, era la persona que seia amb ell. Ni la més remota idea, a primera vista, però ha resultat ser un crític literari de renom de diversos mitjans de comunicació importants. Per posar-lo en antecedents, he comentat que tinc un blog de ressenyes i que l'escriptor me n'havia demanat una. Llavors m'ha preguntat de quin blog es tracta, i en dir-li ha contestat 'ah, sí, sí, ja el conec', amb tota naturalitat. M'he quedat de pedra. A més, ha afegit 'ens esteu traient la feina, la gent us fa més cas a vosaltres que a nosaltres'. Pell de gallina, tu. Segons ell, com a periodista, ha d'estar al cas dels blogs de llibres.

Després d'això, hem mantingut una molt interessant conversa sobre llibres i crítica literària a tres bandes. No puc deixar de pensar que hauria de ser jo el que el conegués a ell, i no al revés. En arribar a casa l'he googlejat i és un paio important... Ho explico perquè m'ha sobtat, a banda de pujar-me l'ego uns enters, però com una petita reflexió de l'abast que pot arribar a tenir un blog, fins i tot quan és un humil blog de ressenyes com el meu, que jo pensava que només llegien quatre amics. Sembla que no només el gran germà ens vigila.

Relats conjunts, Ruta 66

Feia una hora que conduïen. No havien dit res des que havien sortit. La carretera era tan monòtona com el soroll del motor, l'únic que es podia sentir en la immensitat d'aquell paratge.

—Creus que ja hem tirat prou —va dir l'Arthur nerviosament.

—Calla i condueix. Encara hem d'anar una mica més lluny.

—Però aquí no hi ha ni una ànima, fa més de mitja hora que no ens creuem cap cotxe.

—Encara hi ha molta llum, hem d'esperar una mica, tu tira —en Jack semblava tenir la paella pel mànec.

Deu minuts més tard.

—Tio, en sèrio, parem ja, no trobarem cap lloc millor, ni pitjor. Fa estona que sembla que no ens moguem de lloc, el paisatge no canvia!

—Joder tio, joder, és que no et pots concentrar en la puta carretera!

—Mira, estic fart de la teva prepotència, qui t'ha nomenat el cap de l'expedició? Estem junts en això.

—Ja ho sé, només espero que baixi una mica el sol, trobar un lloc segur...

—Doncs jo ja me n'he cansat, penso parar ara mateix.

I l'Arthur atura el cotxe al voral. El sol ja va de baixada, la llum s'atenua. Estan nerviosos, és el primer cop que els toca fer aquesta feina. En Jack recull les pales mentre l'Arthur obre el portamaletes i comença a treure el cadàver que han d'enterrar.

La meva macabra proposta per el Relat Conjunt d'aquest mes!

Ho desmenteixo!

Com a qualsevol persona, m'agrada fer coses amb els amics. Una d'aquestes coses pot ser passejar tranquil·lament. S'esdevé que algun d'aquests amics, pot ser una amiga. I fins i tot pot ser que aquesta amiga tingui un fill i el porti a la passejada. Llavors és quan, com no pot ser d'altra manera, et creues amb mitja colla de castells i et veuen en aquesta circumstància. Bé, no exagerem, no cal que sigui mitja colla, només que et vegin uns quants ja n'hi ha prou perquè es facin la idea, la interioritzin i la transmetin a qui sigui que ho pugui preguntar. I això em va passar en dues ocasions fa unes setmanes, i diria que amb amigues diferents i nens diferents!

La passada setmana vaig poder confirmar les meves sospites. En qualsevol grup gran de gent es poden trobar múltiples variants familiars, i per tant costa menys sorprendre's o assumir certes situacions vitals. Així que ara jo, a ulls d'un sector de la colla, estic ajuntat amb una dona que té un fill. Visca la imaginació! Es veu que ningú no pensava que el nen fos meu, no sé com prendre-m'ho. Vaig haver de desmentir-ho, i em sembla que els va saber greu i tot que no fos així! Però bé, només vaig parlar amb alguns dels que m'havien vist, així que encara en deu haver que pensen que sóc un pare de família. Suposo que els ho podré anar explicant quan em preguntin quan penso portar el meu fill a la colla...

Carta al futur

Benvolguts nens i nenes catalans,

em vull dirigir a vosaltres des del passat, a aquells que acabeu de néixer, i fins i tot als que esteu a punt de fer-ho i els que vindreu. Penso en vosaltres i lamento que no pugueu viure el que estem vivint aquests dies, a la segona dècada del segle XXI els vostres grans estem fent història, ens estem movent com mai, d'una manera ferma i reivindicativa, però pacífica, com marca el tarannà de la nostra terra.

Si us ho explico és perquè no voldria que caigués en l'oblit, encara que probablement ho trobareu en els llibres d'història, cosa per la qual em disculpo, perquè tindreu feina amb aquesta assignatura. Ja sé que us estranya que una vegada Catalunya, el nostre país, va formar part d'Espanya, però és cert, això que us fan estudiar és ben veritat. Penseu que vam passar males èpoques, no ens tractaven precisament bé. És per això que vam decidir fer un pas endavant i deixar la tortura enrere.

Espero que el país en el que viviu sigui just i tingui memòria, però que us expliquin les coses tal com eren, sense inventar res. La realitat dels dies des dels que us escric ja us semblarà prou inversemblant, però anirà quedant enrere. M'agradaria que no es repetissin els errors del passat i per això us animo a treballar per una Catalunya justa, potent i solidària amb tota la seva gent, i si convé amb els altres països que ho necessitin. Ara intentem posar les bases perquè ho tingueu una miqueta més fàcil.

Res més, que ja sabeu que els avis sempre xerren i xerren. Ara sou el futur, però quan ho llegiu sereu el present, un present molt diferent. No el deixeu perdre, d'acord?

XeXu

Encadenats per Catalunya

Quan pensem en cadenes, en encadenar-se, la sensació és més aviat de rebuig, d'ofec. Una cadena ens lliga i ens priva de llibertat, i a ningú no li agrada això. Pot ser que ens deixi ben lligats de mans i peus.

D'aquí.

O que ens faci arrossegar una gran càrrega.

D'aquí.

I fins i tot hi ha cadenes imaginàries que ens lliguen tant o més que les reals.

D'aquí.

Però per sort les cadenes també tenen una vessant positiva, la d'unir, enllaçar i no permetre que es trenquin els vincles. I d'aquestes és la que es farà a Catalunya el dia 11, amb les mans enllaçades, pacífica, solidària i clamant per allò que sembla que les cadenes eviten: la llibertat. I també ho és la que ens proposa el Blog-via, tots els blogs enllaçats per la independència del nostre país. Aquesta és la meva baula de la cadena blogaire.

 

Rebo la cadena de la Carme i la passo a l'Assumpta!

   

A cal desballestador

Ja fa camí de dos mesos que el meu cotxe va passar a millor vida, se'l van quedar a un desballestador de Lleida. Vaig haver d'anar-hi personalment a recollir les coses que tenia allà, discs i material d'excursió, bàsicament. Un cementiri de cotxes és un lloc sòrdid i que fa certa por, sort que era de dia. Hom també es pot fer una idea de la gent que hi treballa, tot i que he de dir que em van tractar molt bé. Justament d'aquí surt aquest escrit que explico com a record.

Quan m'acompanyaven a l'estació en cotxe, perquè era impossible que hi arribés per mitjans propis des d'allà, vaig recordar que m'havia descuidat un CD al lector, el 'Lamparetes' d'Antònia Font. Amb molt poca esperança li vaig demanar al meu xòfer, un home esquerp i de poques paraules, si me'l podrien fer arribar. Em va dir que sí, que passaria el missatge, però de la manera que ho va fer, vaig donar el disc per perdut. Què hi farem, almenys era el 'Lamparetes', recordo que vaig pensar. Per mi és el seu pitjor disc. O el menys bo. Vaig fer un recordatori al conductor quan va parar davant l'estació, per insistir que no fos.

Aquest tipus de coses són les que oblides ràpidament i no hi penses més fins que obres la caixa buida del CD, o en el meu cas, quan reps un gran sobre a la bústia que conté una peça rodona i rígida a dins, després d'un parell de setmanes. La meva sorpresa va ser majúscula: el 'Lamparetes' havia tornat a casa. Vaig estar tan content i agraït que vaig escriure un mail ben efusiu al desballestador, un mail que evidentment mai no ha obtingut resposta, però en el que lloava la seva professionalitat més enllà de les seves obligacions. Un detall d'aquells que et fan creure en les persones, encara que sigui només un segon, i que després se't passi.

Intoleràncies poètiques

Ara que està en marxa un altre mes de poesia a can Itineràncies poètiques, he pensat que jo vaig dient per aquí i per allà que la poesia no l'entenc, però no n'he parlat mai, que recordi, aquí al blog. Entre els blogaires hi ha molta afició a la lírica, a escriure poemes i contestar-los amb més poemes. No renego de les metàfores, però les que es fan servir en vers se'm solen escapar, no em veuria capaç de lligar-les, enllaçar-les, i ja no parlem de la mètrica. Llavors em trobo amb el problema de comentar. Molts blogs que segueixo religiosament, i per motius diversos, publiquen poemes periòdicament i generalment em quedo sense saber què dir. Els llegeixo, o com a mínim els començo, però llavors veig que no estic entenent res, i per dir una bajanada, prefereixo girar cua. Per això cal també una disculpa per aquells poemes que sí que comento, perdoneu les ximpleries que dic.

Tornant a la creació, ho he provat, algun cop per escrit, però generalment fent bullir el cap; no hi ha manera. Miro de trobar la gràcia que molts trobeu a expressar-vos d'aquesta forma, però em curtcircuito. I sense voler ofendre, de vegades em sembla que n'hi ha prou amb prémer 'enter' al final de frases curtes perquè algú ho consideri poesia, però intueixo que la disciplina ha de merèixer una mica més d'exigència.

En definitiva, la poesia i jo no som amics, tampoc no tinc el típic llibre de Martí i Pol al costat del llit (ni enlloc més), em supera i em deixa sense paraules. I de xerrera a mi no me'n falta, així que això encara li resta més punts. Tinc altres tipus de post que no solc comentar, però ja és una altra història, menys poètica!

Bruxisme

M'agradaria parlar d'un hàbit que probablement tots coneixem, però no pel nom que té. El bruxisme és un acte inconscient que consisteix en serrar les dents de manera continuada. El fregament de les dues parts de la mandíbula afecta, a la llarga, a tot l'aparell mastegador, esmalt de les dents, músculs, articulació de la mandíbula i genives, que estan sotmeses a una pressió molt gran i desacostumada. La tensió muscular de la zona fins i tot pot produir mal de cap i malestar. Les causes d'aquest hàbit solen ser períodes de tensió o concentració, o situacions d'estrès i ansietat prolongades.

El pitjor del cas és que es fa difícil de controlar i no ens n'adonem fins que la zona està adolorida, senyal que portem serrant les dents força temps. Patim només de les conseqüències que provoca, però no podem aturar les causes, és una manifestació física de determinats estats mentals. I per estrany que sembli, una manera de pal·liar-lo no és mossegar altres coses que no siguin les dents, com ara un xiclet. Es tracta de reduir l'esforç, no de substituir-lo. Per tractar-lo es proposen tècniques de relaxació i també fèrules dentals que se solen portar mentre es dorm, moment en que el fregament arriba a ser sorollós i tot.

Com en tot, hi ha diferents graus i en els pitjors casos no hi ha manera de parar-ho, la persona ho passa molt malament, n'he conegut algun així. Per sort, també es pot donar en menor mesura i desaparèixer per si sol quan la persona en pren consciència o quan passa la temporada de nervis de punta. Em sembla que és un problema més comú del que sembla entre la població, i a jutjar per la crispació general, crec que serrar les dents està ben a l'ordre del dia.