Per tancar la setmana tenia pensat explicar un nou concepte que he descobert recentment, però m'agradaria compartir una experiència nova que vaig viure: anar a un concert amb una criatura de dos anys. Sí, sí, es tracta d'un d'aquests fills secrets que tinc, també se'ls ha de treure a passejar algun dia, no?
Un concert gratuït d'Antònia Font no es pot deixar escapar, però com sempre passa, ens vam posar d'acord tard i malament. Els pares de la criatura no van trobar amb qui deixar-la, i posteriorment els va fer gràcia provar l'experiència. I ja ens tens allà, tres adults granadets amb una xiqueta de dos anys a espatlles del pare, picant de mans al so de la música que tant enamora els seus grans. I feia goig de veure, acaba de néixer una nova antoniafònica, ja s'ha apuntat el seu primer concert. Estrictament, també en va viure un altre dins la panxa de la mare.
No estàvem al rovell de l'ou, ni podíem estar completament absorts per la música. A més, a mig concert N va agafar son, i això és imparable (reconec que aquell tram del recital era massa pausat...). Sempre amb un ull a l'aguait, però la vetllada va resultar molt gratificant. Ens grans vam xalar amb un concert dels d'abans, i la petita va fer un bon paper, fins que va caure rendida. Estrany, un vespre estrany, però d'aquells que et fa marxar cap a casa amb un somriure. Encara m'encantem.