dimarts, 20 d’agost de 2013

Humiliar-se per diners

Em van parlar d'una idea de comiat de solter que consisteix en emmanillar el nuvi a un nan i que hagi d'anar tota la nit així. D'entrada diré que em sembla una idea absurda, com la majoria de comiats de solter, de fet. Però pensant-ho una mica millor, i des d'una altra vessant, no estic del tot d'acord amb les opinions de les companyes de conversa. Trobaven molt denigrant pel nan haver de fer aquest paper, humiliant i d'una gran baixesa. No ens enganyem, no crec que sigui una feina somiada, però aquest home cobrarà uns diners per fer el burro tota la nit.

Quines oportunitats laborals té un nan? Només per la seva condició ja té certes limitacions. Molts s'han de dedicar a ser objecte de burla per guanyar-se la vida, i suposo que ho assumeixen amb resignació. Denigrant? Sí. Necessari? També. Molta gent fa feines desagradables per poder subsistir. Comentaven les companyes que si l'emmanillada fos una dona encara seria més denigrant. Però que no seria el mateix cas? Que no seria una persona que guanya uns diners a costa del seu temps? Estem discriminant dones i nans? No poden rebaixar-se a la humiliació per guanyar un jornal?

Fins aquí es podria pensar que no, que no s'ha de denigrar ningú per diners, però la meva opinió canvia quan veig els còmics de la tele, sense anar més lluny, fent el ridícul en directe, humiliant-se fins a extrems insospitats per fer la seva feina. Que són actors? Que ho inclou el sou? Jo sento la mateixa vergonya aliena davant de segons quines actuacions, com la sentiria per un nan emmanillat al nuvi. Tothom es guanya la vida com pot, i massa sovint, no com vol. Per què és més lloable el còmic de la tele que s'humilia igual que una dona o un nan fent altres feines? Els estem discriminant per la seva condició?

28 comentaris:

  1. Tens raó, jo crec que el nano s' estimaria més que l'enmanillaren a la núvia.

    ResponElimina
  2. Aquesta idea de comiat de solter no l'entenc, no li veig la gràcia per enlloc (als comiats de solter/a, en general, tampoc).

    Bé, aquest tema és el que parlàvem l'altra dia amb una amiga, sortint de la pel·lícula austríaca "Paradise: Love", sobre el turisme sexual de les dones maduretes a Kènia. No vull explicar la peli però està clar que es tracta de prostitució masculina més o menys encoberta amb "amor" (en el cas de la femenina, curiosament, no cal). Perquè et pots humiliar fent el ridícul i també llogant el teu cos, en els dos casos és per al gaudi d'un altre. Potser podríem dir que "denigrant" és una activitat que ningú voldria fer si no s'hi veiés obligat per diners. Però això és "universal"? És a dir, per a tu el còmic de la tele es denigra, però dubto que ell tingui la mateixa opinió sobre la seva feina. És molt interessant això que planteges de si pensem que s'humilia més algú que ja "d'entrada" està més humiliat pel seu gènere, raça... Diria que d'alguna manera és més fácil denigrar (més impunement) algú que ja està denigrat per la societat d'alguna manera, és a dir, que sí que veig diferència entre el còmic i el nan...

    D'altra banda, també hi ha les "condicions denigrants" d'una feina, de qualsevol feina, i aquí estem una mica tots en el mateix sac...

    I ara de què treballarà la noia que sortia d'un pastís en els comiats de solter??

    ResponElimina
  3. Trobo que és una bona reflexió i el comentari de la Gemma és molt encertat. Per a mi és denigrant si la persona que fa aquesta feina se sent vexada i ho fa a contracor. En el moment que ho accepta a canvi de diners per pròpia voluntat deixa de ser-ho. Suposo que tothom marca els seus límits.

    ResponElimina
  4. mmmm, crec que hi ha dues coses. La humiliació com a forma de guanyar diners. Cert, és guanyar diners, xò... el que sent qui s'humilia constantment per guanyar diners, vols dir que se sent bé? En el fons no ho crec. Una puta, per exemple. Vols dir que en el fons se sent bé?

    No sé si has patit alguna humiliació pública, xò o s'ha de ser molt fort o no sé com es pot subsistir amb dignitat a la humiliació per diners. Per això, en el fons, sento molta pena i alhora ràbia pel que pot sofrir una puta (i tb perquè una amiga advocada treballa amb elles i sé de prop el que passen).

    En quant a la conversa del nan.... el trist és que la condició física d'una persona suposi una humiliació. Un nan se'l descrimina per la seva alçada, i una noia grassa? o un noi gras? mai seria denigrant anar emmanillat d'una model, oi? o algú molt lleig... el trist de tot plegat és que la condició física sigui encara tanta burla.

    Odio els comiats de solter. Mai he anat a un d'aquest tipus i espero no haver-ho de fer mai. Ma germana té por pel què puguin voler unes amigues seves molt d'aquest estil i ja m'ha demanat que coordini jo el comiat,.... buf... quin pal em fa... xò almenys serà alguna cosa digne.

    ResponElimina
  5. la feina està molt fotuda, però les idees de comiat encara ho són més, si ens ho rumiem bé som molts els que cada dia ens baixem els pantalons per quatre duros. Som lliures diuen, però som esclaus del sistema.

    ResponElimina
  6. Sembla que tothom té un preu per fer gairebé qualsevol cosa. El problema ve quan estàs necessitat de calers i el preu comença a baixar.

    ResponElimina
  7. El que em sembla realment humiliant i que diu ben poc de la nostra societat és que hi ha gent que pensa que anar emmanillat a un nan és una cosa "divertida". En una situació així, per mi no és el nan qui es denigra (s'entén que per ell és una feina on fa un paper com faria un actor) sinó que es denigren els que el contracten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puc estar més d'acord amb tu! :-))

      Elimina
    2. I jo també hi estic del tot.

      El que són denigrants són aquesta mena de diversions.

      Elimina
  8. Quina pena tot plegat que per a divertir-se hagin de recórrer alguns a coses com la història del nan emmanillat. Només demostren el nivell que tenen. Respecte a les putes, ep! n'hi ha que si que potser se senten humiliades i denigrades però n'hi ha que d'això res. També aquí hi ha categòries! Al final el més pintat a vegades s'ha d'empassar moltes coses i aguantar més del que voldria i això també és humiliació, però tot i que pot semblar més digna, no ens hem d'enganyar.

    ResponElimina
  9. És trist viure de la humiliació. Trobo que has d'acabar amb una autoestima molt baixa...

    ResponElimina
  10. Partint de la base de que això de emmanillar-se a un nan no li veig cap gràcia, més aviat ho trobo penós, penso que potser és de les poques feines que en els moments actuals poden trobar persones d'aquestes característiques físiques. Humiliant si que ho és, però per guanyar un sou, per conservar una feina, són molts els que han d'accedir a coses que en altres circumstàncies podrien semblar inacceptables.

    ResponElimina
  11. I qui determina allò que és denigrant? Que jo no vulgui fer una cosa, que jo em senti denigrat si la faig, no vol dir que no sigui denigrant per se.

    D'exemples n'hi ha molts: qualsevol manifestació folklòrica allunyada de la nostra cultura ens ho semblaria.

    ResponElimina
  12. tot té dues cares i en ocasions més d'una...home això d'humiliar-se per diners....primer hauríem de conèixer l'opinió de l'interessat...podem mirar des de fora i considerar que allò que fa és humiliant però tot dependrà del valor que li doni el protagonista, és a dir si ell es considera o no vexat....encara que en un altre context quants programes nefastos de tele hi ha en que almenys vistos des de fora els concursants són vexats, denigrats i humiliats? i ells si accepten les regles és que no s'hi senten ....tanmateix si és per menjar , per pagar el lloguer etc....no es que tingui justificació però sempre t'hi pots negar suposo

    ResponElimina
  13. No he entès mai que, per fer un "comiat de solter/a" s'hagi de fer una colla d'imbecilitats tan grans.

    Bé, de fet, si em poso estricta és que tampoc entenc què és això del "comiat de solter"... si amb els amics hi surts freqüentment i, probablement després de casat/da i seguiràs sortint (al menys fins que arribi algun petit que reclami atenció a casa).

    Tot i així, podria estar bé sortir tota la colla a sopar, o anar a un concert... i ja està. A que venen aquestes coses estúpides que s'han posat de moda.

    En aquest cas, jo no crec que sigui humiliant pel nan. Imagino que si s'ha apuntat a una feina així ja sap què ha de fer i sap què guanyarà. Penso exactament com ha dit en MAC: Pel nan pot ser una feina qualsevol (de fet, és un actor i prou) però els que demostren no tenir cervell són els que troben que anar emmanillat a un nan és divertit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. vols dir que es diverteixen?
      crec que ni tan sols aixo...pero es el que toca !!
      aiii senyorrrr !!

      Elimina
    2. Dubto sincerament que es diverteixin. Em sembla quelcom artificial, forçat, on tothom ha de posar bona cara i fer veure que s'ho passa molt bé però, interiorment, més d'un deu estar desitjant que s'acabi (consti que em refereixo a aquestes estupideses, no a fer un sopar o a prendre unes copes)

      A vegades vas pel carrer i et trobes un grup amb xiulets, disfressats de qualsevol mamarratxada, i la pobre víctima al mig, amb els ulls embenats i unes orelles de burro, amb uns bolquers per damunt dels pantalons o amb la cara pintada de colors... i fent veure que s'ho passa molt bé.

      Elimina
    3. Jo he conegut algun cas, que ha arribat a les meves orelles, de tant malament que s'hi han passat. Nuvi o núvia. Ximpleries i animalades que poden arribar a fer mal i a ser cruels. Tampoc no cal, la veritat.

      Elimina
  14. ASSUMPTA: el que cal celebrar són els comiats de casat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mentre no sigui per viduïtat!! (hahaha ostres, què macabra m'ha quedat!!)

      Elimina
  15. Jo ho veuria al revés: la persona denigrant és aquella que denigra a altres. La responsabilitat està en el poderós, aquell qui paga, no en la víctima d'aquest comerç. El mateix passa amb la prostitució, el treball amb sous escombraria i altres.
    Hi ha algun exemple més dubtós, els farsants de la tele, on els responsables són diversos i entre ells hi ha qui s'ho miren.

    ResponElimina
  16. Em sembla que majoritàriament pensem que és més denigrant llogar aquesta mena d’espectacles que no pas la feina en si del nan. Ja sabem que de vegades hem de fer coses que preferiríem no fer per tenir un sou, i per dolentes que semblin, segur que al final ens hi acostumem. Espectacles com aquest no tindrien sortida si no hi hagués públic. Al final, no deixa de ser una transacció comercial com tantes altres. Gràcies a tots aquells que heu comentat malgrat estar tothom de vacances!

    Jpmerch, això millor que ho facin ells pel seu compte, i en un altre moment...

    Gemma Sara, sóc de la mateixa opinió que tu, no entenc els comiats de solter de cap tipus, però n’hi ha de més inofensius que d’altres.
    El punt de partida és diferent. Socialment, no es veu de la mateixa manera un còmic de la tele o un nan. El nan s’entén que només està per fer riure, per la seva condició. I després és quan veus l’actor que fa de Tyrion Lannister (un nan) a la sèrie de Joc de Trons i t’adones de com n’és de bo, un actor d’alçada, i no és broma. Clava el paper, i mira que és un caràcter difícil del llibre, per molts el millor personatge també. És trist de dir, però amb les dones passa una cosa semblant, socialment sempre se les ha considerat inferiors d’alguna manera, i aptes per fer feines més denigrants que els homes. Potser la comparació que he fet no és prou encertada, però per mi el còmic de la tele també es denigra per diners, o fa el ridícul, o es deixa humiliar. És clar que després li donen un programa a ell i ja no cal que faci el passerell, seran els altres els que cauran més baix, i aquesta possibilitat segurament no la té un nan. Sobre què opina el còmic de la seva pròpia feina (ben vist això), no t’ho sé dir. Però sí que et puc dir que no sé jo si em prestaria a certes baixeses només per guanyar un jornal. Per alguna cosa són còmics i jo no. Crec que en tots els casos que diem altra gent en surt beneficiada, i ells s’embutxaquen uns diners, alguns per exigències del guió, i altres perquè no tenen una altra opció.
    Sobre condicions denigrants a les feines millor en parlem un altre dia, amb les noves condicions que estan imposant, com llegia avui en un blog, tornem a poc menys que esclavatge. Qui deia que aquells temps ja havien passat?
    De la noia del pastís no en sé res, tens el seu telèfon?

    Sílvia, la Gemma Sara posa un contrapunt molt sensat. Crec que a tot ens acostumem. Algunes feines no es fan per gust, això segur, i probablement els que les fan es maleeixen dia rere dia per la seva sort, però no tenen un altre mitjà de subsistència. Quan necessites els diners sempre fas coses que preferiries no fer, i això té molts nivells, també. Si es fa per voluntat a canvi d’un bon sou, segurament també pots negar-te a algunes coses, cosa que no poden fer els que ho fan per pura necessitat.

    rits, hi ha molta gent que ha de fer feines denigrants, i probablement no se senten gens bé, però tenim una capacitat d’adaptació i de tolerància molt grans. Jo crec que al fina tot s’assumeix, o la majoria de persones ho fan. Algunes en voldran fugir, altres es quedaran atrapades i malviuran com podran. Per sort, no parlo en cap cas d’una experiència pròpia. Hauré patit alguna humiliació davant de gent, sí, però no per feina, i mai per guanyar-me les garrofes. Creuarem els dits.
    Vivim en un món on l’aparença és molt important. Potser no ho és per la gent que coneixem del dia a dia, tothom és com és. Però hi ha uns estàndards de bellesa, d’estil, i alguna gent no entra en aquests canons. No està bé, és clar que no. Es pot ser gras i es pot ser lleig, però un nan té uns problemes afegits, uns impediments físics reals que l’exclouen de moltes feines. Alguns es guanyaran la vida la mar de bé, com el nostre amic Peter Dinklage, l’actor que fa de Tyrion a la sèrie. Per mi és un actoràs, però quants n’hi ha d’aquests. Molts hauran de fer un altre tipus d’actuacions per guanyar-se la vida com poden, el que bonament puguin i els permetin. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  17. A mi tampoc no em fan gens de gràcia els comiats, aquest descontrol no l’entenc i no sé a què treu cap. Per sort, ara es fan coses molt més lleugeres i més participatives, això encara pot estar bé, prendre-ho com a excusa per fer alguna cosa plegats que no es fa normalment. Però sortir a cremar-ho tot... bé, no és el meu estil.

    Sr. Gasull, a tu et pot semblar que et baixes els pantalons i que reps poc pel que treballes. Però hi ha gent que literalment se’ls ha de baixar, els pantalons, i dubto que això li faci massa gràcia a ningú. Hi ha feines molt pitjors que d’altres, en això estarem d’acord.

    Pons, precisament, la necessitat de diners és el que fa baixar el llistó de cadascú. I encara ens hem de sentir afortunats per treballar, encara que sigui humiliant-nos. Alguna cosa falla en el nostre món.

    McAbeu, no puc estar més d’acord amb tu, més que fixar-nos en el treballador, ens hem de fixar en qui pensa que això serà una passada de divertit. On tenim el cap? I on queda la idea de diversió? Sembla que passar els límits de la decència fa les coses especials, i la veritat és que s’ho haurien de fer mirar.

    Laura T, alguns nivells de diversió resulten realment incomprensibles, oi? Realment, no li veig la gràcia, però segur que hi ha gent que ho troba súper divertit. El nuvi no crec. Sobre les putes, realment és un món que desconec, tot el que en sé és de veure algun reportatge, i sembla que hi ha moltes vessants, i sobretot classes, com tu dius. Però si ens posem en l’escorça més baixa de la societat, ja saps com està el tema. És una sortida poc digna (depenent de com es miri, perquè no deixa de ser un recurs i té mercat) a una situació econòmica molt difícil. És molt difícil pensar que ho puguin fer per gust. I sí, tard o d’hora a tots ens toca humiliar-nos una mica, però crec que no es pot comparar.

    maria, probablement és més difícil començar que al cap d’un temps. Tenim una capacitat d’adaptació infinita, al final es deu convertir en una rutina més, sobretot si aconsegueixes no pensar-hi gaire.

    Glòria, em sembla que compartim totalment l’opinió. L’activitat com a motiu de diversió no l’entenc, per això el meu post se centra en la perspectiva del nan, no dels eixelebrats que obtenen plaer amb això. Respecte el nan, és una feina. Segurament no la de la seva vida, però és el que hi ha per poder viure. Fins i tot podríem dir que hi ha coses pitjors que poden fer. S’humilia per diners, però no deixa de ser el seu sosteniment. En canvi, els altres paguen per això i als meus ulls s’humilien moralment. També estem d’acord en que la situació actual marca molt dins on estem disposats a arribar. Ara bé, una pregunta per reflexionar. Quan vivíem bonança econòmica i no era tan difícil trobar feina, fins i tot per un nan, ja existia aquesta mena de proposta d’oci? Ja es podia haver fet aquest comiat, o és cosa d’ara.

    Josep, tens molta raó, vivim envoltats de canons i hi ha coses que estan socialment acceptades i altres no. Més enllà, també hi ha el nivell de tolerància de cadascú. És com el concepte de bé i mal, no és una cosa universal, depèn molt de qui ho considera. Respecte al post, l’únic que puc dir és que entendrem que és més denigrant haver d’emmanillar-se a un nuvi i ser motiu de mofa i escarni que no pas estar treballant en una oficina. Com a mínim, en aparença ho sembla, però probablement hi haurà algú que discrepi, no sé si seria el teu cas. I pel que fa a manifestacions folklòriques... potser tens raó, són tan idiosincràtiques dels llocs que si no pertanys a la cultura en qüestió molt probablement no les entendràs.
    Per cert, que als comiats de casat sí que m’hi apuntaria.

    ResponElimina
  18. Elfreelang, està clar que sense l’opinió del protagonista només podem especular, però igual que tu i jo acceptaríem una feina millor, més ben pagada i relaxada, vull creure que un nan que es dedica a això també l’acceptaria. És només una qüestió de comoditat, de sentir-se bé i motivat, de guanyar-se la vida de la millor manera possible. Una altra cosa és si realment li genera un problema haver-se de dedicar a això, potser no és el cas i ja li va bé. Si entén que la seva és una proposta d’oci, potser no li veu la vexació per enlloc.
    És clar que a la tele es fan moltes animalades, però no oblidem que allà hi vas de manera voluntària, i saps molt bé què t’hi pot passar. Et jugues la dignitat a canvi de diners o altres premis, senyal que la valores poc. Per més que em paguin, certes coses jo no les faria, o no he descobert encara un preu suficientment alt com perquè les faci.

    Assumpta, tampoc no ho he entès mai, per sort no n’he hagut de patir cap, però espero poder-los defugir si se’m presenta l’ocasió. Però no es tracta d’una moda, fa molt temps que va. I com a cosa antiga i molt establerta, evidentment hi ha qui es dedica a fer negoci. Hi ha empreses que es dediquen exclusivament a muntar comiats de solters, i segurament es guanyen bé la vida. Incomprensible per mi, però passa.
    Estic d’acord amb la teva apreciació i la d’en Mac, però vaig una mica més enllà. El nan pot ser que no s’hagi apuntat a fer aquesta feina, pot ser l’única opció que té. Que sí, que no deixa de ser una feina, i encara que inclogui que es riguin de tu, en definitiva són uns diners que guanyes que d’altra manera potser no podries guanyar. Però fins a quin punt s’assumeix això? Aprens a conviure amb la humiliació com a part de la feina i deixes de prestar-hi atenció al cap del temps? Pots acabar gaudint de fer una feina així? No tinc les respostes, però l’únic que sé, com dieu vosaltres, i és el que defenso jo al post, que per més que faci el ridícul, se’n riguin i l’escarneixin, ell està treballant, i això en principi és respectable. Els que el lloguen ja són una altra cosa.

    Consol, els que es miren aquests programes de la tele no deixen de ser com els usuaris d’aquests comiats de solter. Tots consumeixen un producte que és vergonyant, però aquells que fan l’espectacle, en definitiva, estan treballant per el gaudi dels altres. Encara que hagin de fer actuacions poc dignes, fan un servei i cobren diners per fer-lo. Podríem dir que no és culpa seva, al contrari, que tinguin un públic potencial. Si aquest públic no hi fos, haurien de fer una altra cosa per guanyar-se la vida.

    ResponElimina
  19. Jo també ho trobo una mica denigrant, però potser si que és més denigrant el que vol denigrar als altres.
    Tal com estant ara mateix les coses, i cada vegada sembla que anem a pitjor, cada cop n'hi ha més que volen denigrar i cada cop hem d'aguantar més en els treballs per conservar la feina o per tenir-ne alguna.
    En quan a segons quins programes... la veritat és que ja no en veig cap. Tu parles d'humoristes, però hi ha molts dels que surten en alguns programes, que un dia suposo que van ser periodistes, però que ara... no sabria dir-te que son.

    ResponElimina
  20. Cada dia ho tinc més clar: odio els comiats de solter/a. No sé si denigrant és la paraula, però el mot PATÈTIC s'escau força bé a aquestes festes amb nan o sense.

    ResponElimina
  21. Jomateixa, em sembla que molts pensem així, el més denigrant és que hi hagi gent que gaudeixi amb aquests espectacles, rient-se d'algú que treballa del que pot. És com si algú gaudís fent mofa d'algú que està treballant a l'oficina davant d'un ordinador. En la mateixa línia, alguns programes de la tele són denigrants per si sols, la majoria que es fan avui, de fet. Però no parlava d'aquests, ja sabeu que jo la tele generalment no la miro. Tenia al cap més aviat col·laboradors de programes d'humor, no de telerealitat ni res d'això, sinó els típics que surten a fer alguna secció suposadament graciosa, i de vegades han de fer un espectacle no massa noble.

    ÀnimaAlada, comparteixo força la teva opinió. En alguns casos no són gens agressives, però sents cada cosa... espero estalviar-me'ls, crec que de moment no me n'ha tocat cap, creuaré els dits!

    ResponElimina
  22. guanyar en línia http://www.marketglory.com/strategygame/alyc1

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.