dilluns, 12 d’agost de 2013

Escapar

Si sóc sincer, em rondava pel cap escriure un post molt reflexiu que es deia 'el passat en el present', perquè m'adono de la meva poca capacitat de lliurar-me de les experiències viscudes, recents o llunyanes, i no en termes de no oblidar, sinó d'una vigència molesta. Tinc la impressió d'arrossegar molts i molts anys de vida i de remuntar-me fins a temps remots com si haguessin passat ahir, i exerceixen una influència que no té cap sentit ni lògica, perquè he viscut molt pel camí.

Si sóc sincer, no tinc cap ganes d'escriure aquest post. Si sóc sincer, necessito unes vacances mentals. Si algú inventa una màquina que permeti escapar de nosaltres mateixos, ni que sigui per unes hores, amassarà la fortuna més gran que mai hagi existit.

34 comentaris:

  1. Home, una màquina per escapar d'un mateix, no la tinc no... però maneres de deixar enrere les coses i que no molestin el present, prou que n'hi ha. Tot és posar-s'hi.

    ResponElimina
  2. Jo no vull renunciar a la meva motxilleta, Xexu, forma part de mi, sóc com sóc per les experiències viscudes, de tots colors!, llunyanes i més presents. Sí m'agradaria, a vegades, carretejar-la millor. Que no em fos feixuga, saber caminar lleugera amb ella, apendre d'ella, sí!, aquesta serà la meva cerca.

    ResponElimina
  3. Ni els moments pitjors són una càrrega per la nostre existència. A la llarga es converteixen en una assignatura gairebé sempre aprovada. Ara no et dic jo que unes vacances mentals siguin molt millor que el creuer més luxós.
    Buscar amb qui compartir una cervesa, és sempre una bona teràpia. Tancar-se és just el contrari.

    ResponElimina
  4. Ens vols ajudar amb el Blog-Via? ;-))

    Jo també em sentia molt cansada, tristona (malalties de familiars que van rosegant el temps amb la preocupació... impossibilitat de fer coses per trencar la rutina, de sortir, vacances...) tot se'm queia al damunt. I aquell parell em van donar feina i, au! a enllaçar blogs!


    Bromes a part... Tu també estàs passant una època difícil, xiquet... això de la feina és gros (i em sap tant de greu que potser quan t'ho dic pots pensar que exagero... però no... greu i ràbia. En altres coses potser no, però en aquesta puc posar-me en el lloc de tothom que s'hi troba) i unes decepcions es sumen a altres, i es fan una muntanya...

    Però tu ara ets un bon excursionista!! :-)

    Què t'hem de dir, xiquet... si estàs cansat, tanca l'ordinador... posa't música, tanca els ulls... deixa tot això i, quan en tornis a tenir necessitat, ja escriuràs de nou. Existeix la possibilitat de mirar de pujar aquesta muntanya i vèncer-la... Cal posar-se en marxa (encara que a vegades costa tant... però cal!)

    ResponElimina
  5. XeXu, fes alguna cosa que t'entusiasmi i, si no saps quina, busca-la fins que la trobis. A mi sempre m'ha funcionat, encara que cadascú ha de buscar la seva manera de sortir-se'n i continuar creixent.

    ResponElimina
  6. Ai XeXu, tots portem històries, que de vegades semblen recents, i formen part d'un temps viscut fa molts i molts anys. Com bé diu la Carme, la màquina per escapar de nosaltres mateixos, no hi és; però només nosaltres mateixos ens podem permetre escapar, i remuntar novament el que sigui.
    Cal creure que pot ser possible, i jo hi crec!!!

    ResponElimina
  7. Fes una reserva en Marina d'Or, ciudad de vacaciones.

    ResponElimina
  8. És que igual com hem de descansar dels altres, també hem de descansar de nosaltres mateixos, a mi també em passa. Com es fa? Potser alterant alguna rutina, fer més "cap enfora" i no tant "cap endins", potser uns dies sense bloguejar (perquè sovint "t'exposes" i reflexiones sobre tu, i és fàcil que el passat se't faci present...), potser només et calen unes hores d'exercici, a la muntanya o no, no ho sé, no hi ha fórmula, l'has d'anar trobant, però es poden fer petites vacances mentals, crec que sí. Potser llavors el passat deixarà d'emprenyar-te o podràs pensar amb més claredat per què t'emprenya... Abraçada.

    ResponElimina
  9. Ja t'ho han dit (i tu mateix ja ho suposes): La màquina d'escapar de nosaltres mateixos no existeix i per tant no ens podem desfer d'aquesta motxilla que hem anat omplint durant la nostra vida i que tots arrosseguem. Ara bé, que no ens en podem desfer no vol dir que no ens la puguem acomodar millor a les espatlles i fer-la més suportable de portar. No hem de permetre que el passat se'ns faci massa pesat i no ens permeti avançar, Potser em preguntaràs què com es fa això, però ja et dic que no tinc la resposta. La solució no és universal i cadascú de nosaltres ha d'intentar trobar la manera de tirar endavant que pot assumir a cada moment. Així que ànims i sort!!

    ResponElimina
  10. M'hi apunto!
    si algú inventa aquesta màquina jo m'hi gasto tots els estalvis sense ni pensar-m'ho!!
    No per desfer-me del que he viscut, que això suposo que encara que de vegades no ens ho sembli, ens ajuda a viure el que ens va arribant. Sinó per desconnectar de tant en tant la ment i donar-li un descans necessari perquè després funcioni millor.

    ResponElimina
  11. No hi ha bones respostes sinó bones preguntes. Potser s'han de fer noves preguntes si les que ens fem no tenen cap resposta.

    ResponElimina
  12. A mi també m'aniria bé aquesta màquina. Penso com la Gemma, la millor manera és deixar el "jo" i mirar cap enfora, la teoria la sé però la pràctica em costa moltíssim. Però amb bona voluntat segur que es pot aconseguir!

    ResponElimina
  13. escapar-se d'un mateix dius....no sé , distreu-te llegint un llibre que t'agradi, camina....fes excursions...jo a l'únic lloc del món on no penso és al gimnàs.... serà absurd però és així simplement camino a la cinta de córrer i no penso o em poso al jacusi i no penso ....
    ànims!

    ResponElimina
  14. Això d'amassar la fortuna més gran que mai hagi existit m'ha fet certa il·lusió, així que he estat tota la nit sense dormir mirant a veure si podia inventar aquesta màquina... però -de moment- no me n'he sortit...

    Una abraçada de bon dia!! :-)))

    ResponElimina
  15. Tot és arriscar-se amb un mateix. Fer-se un reset a un mateix.
    Intentar fer coses compeltament diferents de les que has estat fent fins ara.
    (Quins exemples que et dono. Si trobes la màquina aquesta me la passaràs?) Gràcies.^-^

    ResponElimina
  16. Jo tb vull aquesta màquina!!! Millor que no hagis fet el post, ja és una manera d'escapar-te.

    Goso fer-te una proposta, que més enllà de superficial o que pugui semblar poc oportuna, és el que se m'acut, no sabria altra manera d'ajudar-te. Xq no agafes un vol i te'n vas allà les terres on els nois van amb faldilles? Estaràs fresquet i amb els teus. Ja sé que marxar o escapar no és la solució, xò quan estem tan embotits dins dels nostres monstres antics o nous, un canvi d'aires és un canvi de xip que fa moltíssim. Només tenir converses diferents, jugar,.... això ho pot canviar tot. Segur que no és possible?

    Molts ànims, Xexu, i endavant!! sempre endavant, que el millor ha d'estar per venir.

    ResponElimina
  17. segur que algun tipus de droga et podria servir. Ara bé, no ser pas quina, no soc un expert en això...

    ResponElimina
  18. Reprenent el que diu la rits, la "màquina" potser és l'avió (o algun altre mitjà de locomoció), tan simple com això, perquè per alguna cosa, quan fem vacances, volem moure'ns, si podem. Poc o molt, el canvi físic té un correlat mental, i si a més t'estimes el lloc on vas... (intento parlar de tu i no de mi :) Potser no pots per pasta, llavors s'ha de passar al pla B... mmm... let's think about it...
    Benu, ja veus que això de fer-nos fastigosament rics ens esperona :D

    ResponElimina
  19. Escapar, quina gran opció! Tot i que voldríem fer-la possible, no ho és. Quan hi passem pensem que és un mal tràngol no poder-hi escapar. Quan ens en sortim, pensem que si hem estat capaços de superar-ho. Així que potser no és tan dolent no poder escapar-nos.
    Tots hi hem passat per voler escapar. No serà consol però és així.

    (Si et va bé contacta amb mi que vull enviar-te una info)

    ResponElimina
  20. No fa gaire vaig fer un post ==> ESCAPADA ==>>, no sé si ho recordes, i parlava d'aquesta necessitat de "fugir". El teu comentari va ser el següent:
    "XeXu 15.00
    M'apunto a fugir. El problema és aquest, que a la tornada algunes coses segueixen estant al mateix lloc. És més, moltes les hem portat amb nosaltres, encara que no els haguem fet cas durant una estona. No podem fugir de nosaltres mateixos, i em temo que gran part del que ens pot afligir ho portem dins. Almenys podem gaudir de tranquil·litat unes hores i dies. Boniques les fotos".

    Ara porto més d'un mes malalta, encara no sé exactament per què estic en un continu mareig que no em permet portar una vida "normal". No puc treballar, no puc passejar, només puc treure el cap un parell de minuts a aquesta casa, llegir una miqueta i, si em sento "bé", puc deixar un o dos comentaris.
    M'he adonat que quan em falta la salut és quan li dono menys voltes a les coses, serà perquè el meu primer objectiu és sentir-me bé de nou. Ja veus, podria ser aquesta la màquina, la solució, però no la recomano ni la desitjo a ningú.
    Crec que com em van apuntar al seu dia en el meu post i com t'aconsellen aquí al teu, la solució està en un mateix i que, de vegades, el fet de canviar d'escenari o fer una activitat nova, pot ajudar-te a sortir d'aquest cercle.

    Espero trobis la fórmula!!
    Aferradetes i sort!!

    ResponElimina
  21. A mi la practica de ioga em serveix per escapar de tot allò mental que m'aferra al present.... però sé que a tu això no et va.
    A tu et veig més d'agafar un bon llibre i endinsar-te en la seva lectura.... és també una bonica manera d'escapar no?

    ResponElimina
  22. És cert que el temps passa volant i si mires enrere veus que hi ha molt viscut però posa't a mirar endavant... Deixant a banda que el futur és incert i que no podem saber fins on arribarem, quan em poso a pensar els anys que em queden encara abans de jubilar-me, m'esgarrifo i em canso nonés de pensar-hi però paral·lelament penso que no només treballaré en aquests anys sinó que també dec tenir moltes històries per a viure, moltes coses per a descobrir i noves experiències per a gaudir. Mai sabem el que ens espera a la cantonada. Jo en pocs anys he tingut uns canvis importants en la meva vida que no m'esperava i que m'han donat moltes vivències i això ens pot passar a tots quan menys hi pensem. Tu no ets tan gran per a pensar com dius, ni t'imagines el camí que encara et queda i les coses noves per viure. Estigues receptiu i ja veuras, que la vida és un regal, que no et regalen, que te l'has de guanyar dia a dia però que val la pena. Ànims!

    ResponElimina
  23. Comentaris llargs en aquesta entrada, i respostes llargues també. Entre tots buscant aquesta màquina que ens permeti escapar de nosaltres mateixos una estona, que veig que a més d’un li agradaria provar. Uns la volen, i els altres la volen construir, per això de fer-se rics. A veure si entre tots n’acabem traient l’entrellat. Moltes gràcies a tots per aquests comentaris, heu dit coses molt interessants, de veritat.

    Carme, penso que va a persones, estic segur que a algunes els costa menys desempallegar-se d’algunes vivències i convertir-les només en records. A mi em costa força. Quines maneres proposes?

    Audrey, no, no renuncio a la motxilla. De totes les experiències s’aprèn, i totes ens modifiquen d’una manera o altra. Però una cosa és poder dir que d’una relació antiga et va quedar tal cosa, o que d’un desengany amb una amistat vas aprendre tal altra, i una altra és viure tot això com si encara estigués vigent, com si en qualsevol moment es pogués tornar a aquell temps sense que res hagi passat. I no és cert, passen els anys i passen moltes coses a la nostra vida, la motxilla se’ns segueix omplint, però em sembla que la majoria de gent només carrega el pes dels records, mentre que jo em sento com remenant el contingut de la motxilla tot el sant dia. No em dec explicar bé, però en el meu cap s’entén perfectament, és clar. És el que dius, jo voldria aprendre a caminar amb la motxilla, sense remenar el seu contingut, que ja sabem prou bé què hi portem sense necessitat de mirar, però no en sé. Per això voldria trobar la manera de deixar la motxilla abandonada una estona, però em sembla que és impossible.

    Sr. Gaull, en realitat parlo del conjunt de la meva vida, no específicament de que ara passi un moment baix i de recordar coses. No és això, sinó que vaig acumulant experiències, i no deixo que aquestes marxin, les mantinc properes, i tot plegat és una suma estranya. Justament, el que tu dius, que la majoria d’assignatures queden aprovades. Doncs això és el que penso que ha de ser normal, i em sembla que jo les segueixo cursant. Massa temps cursant aquestes assignatures, les vacances mentals m’anirien bé. Les cerveses, en realitat, només et distreuen una estona.

    Assumpta, no crec que em servís embolicar-me en més projectes blogaires. En aquest post no parlo de les mateixes coses que en alguns anteriors. No parlo de mala sort, i dels entrebancs que m’he trobat darrerament. Potser sóc un passerell, però he de dir que el tema de la feina ara mateix em preocupa més aviat poc. Segurament perquè és temps de vacances i jo no he acabat d’anar-hi encara. Quan vegi que no tinc res a fer ja em començaré a espavilar, però no hi dedico massa pensaments. Segurament és difícil d’entendre el que vull dir en aquest post. Saps quan et diuen que quan plores un difunt d’alguna manera l’estàs retenint en el nostre món i no el deixes marxar? Bé, no sé, jo ho tinc sentit de casa això, em sembla. Doncs així em sento jo. Deixem de parlar de difunts, però no ampliaré la metàfora per aquí. Les experiències viscudes no les acabo de deixar marxar, i en comptes de deixar-les al fons de la motxilla, sempre les vaig remenant i pensant que no fa tant temps, que encara estan allà, i no té cap lògica. No acabo de generar el record. De records en tinc molts, però és una altra cosa. Mantenir vigents certes coses no és bo, no et permet avançar correctament. És no fer net, vaja.
    Ho he meditat Assumpta, ho he pensat molts cops. Però em sembla que no en sé de tancar l’ordinador i aparcar tot això una temporada. Potser n’aprendré, però ara encara no. I per cert, no sóc un bon excursionista, però se’m dóna molt millor pujar muntanyes reals que no pas les mentals.
    Comentari 2: Segueix insistint en la màquina! I sobretot, pensa que la idea ha estat meva, eh! Hauré de cobrar ‘royalties’. Això sí, no creus que tindries millors idees si dormissis una mica més. Dormir bé és important, que es fixen els coneixements. Si no, no anirem enlloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He perdut totalment el control sobre el meu "son" igual que sobre el color del meu cabell.
      Quan em mori, si us plau, analitzeu-me... crec que sóc "diferent".

      :-)

      Elimina
  24. Loreto, no hi ha massa coses que m’entusiasmin, i de coses per omplir el temps ja en tinc unes quantes, tot i que fins i tot aquestes fan vacances. No es tracta d’això, tot plegat només són maneres de distreure la ment una estona. Però aquest no saber espolsar-se els fantasmes del damunt no ho arreglarem així. Créixer... molt estic sentint aquest concepte darrerament... jo fa 21 anys que no creixo ni un centímetre.

    Dafne, quina mania d’aferrar-nos a històries passades fa tan temps, doncs. Jo penso que no podem escapar de nosaltres mateixos, però segur que hi ha maneres de pal•liar els efectes d’aquesta mena de records que mantenim tan vigents. No em preguntis quines, però a mi em sembla que hi ha gent que sap passar pàgina molt millor que d’altres, i jo tinc la impressió d’estar-me llegint totes les pàgines del llibre alhora. Potser no totes, però moltes alhora sí.

    Jpmerch, allà l’únic que se m’escaparan seran els estalvis.

    Gemma Sara, descansar dels altres em sembla molt més senzill, no trobes? Em sembla bona cosa això de fer coses cap enfora, però no n’hi ha prou. He vist que fent certa activitat física descentres els pensaments, però tampoc no tota l’estona. I a més, si ho fas sol és inevitable dedicar-se molta estona a pensar. Fer coses amb altre gent, mantenir el cap ocupat amb converses i activitats plegats, això va bé, però només dura una estona, és clar. Deixar de passar pels blogs? Doncs cert que fa pensar, que de vegades et sents identificat amb coses i tornes enrere, però també escriure algunes coses pot expulsar algun fantasma, et quedes descansat. Després tornen, eh, però escriure sempre està bé. En el meu cas no és que el passat deixi d’emprenyar, és que no sé deixar-lo marxar, ho veig clar. Si et dic que veig properes coses de fa 10 anys, 10 anys en els que he viscut moltíssim, però que em sembla com si fos ahir... però saps l’error? Pensar que a aquest passat meu el temps tampoc no li ha avançat. La gent normal deixa les coses on estaven, encara que les recordi. Jo permeto que m’acompanyin.
    Comentari 2: No hi ha com dir-vos que guanyaríem molts diners perquè afileu l’enginy. Bones propostes, la de la rits ho és, però com li dic a ella, els meus amics ara estan aquí, així que com no em donin les claus i vagi jo cap allà, malament. I seria una llàstima anar-hi ara que ells estan aquí, no? Bé, de fet ell ve a final de setmana. Potser viatjar és una bona solució, no quedar-se a casa és definitivament beneficiós, en això hi estem d’acord. Potser podria viatjar, per diners ara no seria, encara que m’agradaria conservar-los. No tinc ningú amb qui anar-hi, i fer-ho sol aquest cop no serveix, m’emportaria la meva ment amb mi, i tots els pensaments. Segueix proposant coses, potser al final trobaràs la tecla!

    McAbeu , he provat d’explicar-ho més amunt. No renego pas de la meva motxilla, les experiències viscudes han suposat aprenentatges, he obtingut coses molt valuoses, tan bones com dolentes, però que més val tenir presents. La motxilla és necessària per definir-nos. Però jo m’entesto en no només carregar-la, sinó en obrir-la sovint, mirar dins, remenar, canviar les coses de lloc... m’explico? Si no tongués aquest mal vici, podria considerar el meu bagatge molt positiu. Llavors he de dir que he anat tirant endavant, però amb una companyia excessiva. Probablement, això frena un avenç amb pas més ferm. Hom pensaria que més val anar lent però segur, i mira, no et dic que no, però em temo que lent sí, però segur no tant. Ja comentava que una solució universal amassaria una fortuna, però de moment em conformo en trobar una manera per mi. Si la trobo la compartiré, a veure si us va bé.

    ResponElimina
  25. Jomateixa, ja m’ho semblava a mi que l’inventor faria fortuna... i si ens hi posem? Alguna idea? Has captat bé la idea, és justament el que vull. No es tracta de lliurar-se dels records ni de les experiències passades, totes ajuden, totes ens han fet com som. Però poder desconnectar-se de tant en tant? Oh god! I és que és el que et dic, no només tinc present les darreres experiències, de vegades algunes de molt més antigues se’m fan igualment presents, i això és esgotador.

    Consol, aquest sí que és un bon consell, però és difícil canviar les preguntes quan n’hi ha unes quantes que es repeteixen un cop rere l’altre i no acaben de marxar mai.

    Sílvia, en som uns quants que la reclamem. Quan s’inventi, serem els primers a fer-la servir, segur. Ja podem estalviar. Això de la teoria i la pràctica és el que sempre dic jo, per què és tan difícil passar d’una a l’altra? Tard o d’hora n’haurem d’aprendre, oi?

    Elfreelang, jo tinc el defecte de poder pensar en qualsevol circumstància, com una veu interior que em llança preguntes, imatges i em fa reflexions que jo no vull fer, la meva capa més exterior s’esforça en estar pensant en altres coses, en fer la feina que toqui en cada moment, però per dins la cosa va per lliure. A veure si tindré un problema de veritat... Les activitats com les que dius em fan deixar de pensar una estona, però després, invariablement, torno enrere.

    maria, doncs mira, això de fer coses que no hagi fet mai potser podria funcionar, ja que com a mínim et manté atent una bona estona fins que t’acostumes a l’activitat. Però no es pot estar començant coses noves cada dos per tres, i tampoc tinc tants interessos! No pateixis, si trobo la màquina la compartiré amb tots vosaltres.

    rits, d’alguna manera, sí que he fet el post, però he evitat aprofundir, que probablement hauria estat pitjor. No et dic que no fos bona idea anar al país dels homes amb faldilla (tot i que francament, prefereixo les dones amb faldilla), però si els meus amics estan aquí aquests dies, em sembla que no em serviria de massa anar cap allà ara mateix! Però bé, no és descartable per un futur no massa llunyà, això sí. No et dic que no et prengui la paraula, tot i que la idea és anar-hi al novembre, que ja no està tan lluny.
    El millor ha d’estar per venir? Potser sí. Però saps si li falta gaire?

    Pons, tampoc en sóc expert, i prefereixo seguir així. Realment, no et falta raó, amb drogues seria ben fàcil, però prefereixo trobar una altra solució.

    Ariadna, demano només escapar a estones. No vull esborrar res, ja m’està bé tot el meu bagatge. M’agradaria també aprendre a tenir el passat a ratlla, però com que no en sé, poder-me aïllar de tot plegat un temps prou llarg m’aniria bé, però no sé controlar els meus pensaments, que van totalment en contra del que jo mateix em dic i del que miro de convèncer-me. Escapar de mi mateix no ho puc fer, potser sí que tots ho hem volgut algun cop, però deixar-me descansar una mica no podria ser?

    Sa lluna, per davant de tot, em sap greu que ho estiguis passant malament, no sabia res. Espero que et recuperis ben aviat, o milloris. És una murga passar tant temps arrossegant una mal que ni tan sols saps què és. Ànims, això no pot durar gaire, has de fer el que sigui per guarir. Ah, i gràcies per invertir una part del teu temps limitat en comentar-me.
    Veig que en el meu comentari era més optimista que ara, que tinc la impressió de no poder evadir-me ni una estona. Però segur que és possible. En realitat es tracta d’omplir el cap amb una altra cosa que tingui més importància que les que t’afligeixen. En el teu cas, la malaltia centra la teva atenció, i no et deixa pensar en res més. Com tu dius, no és una solució òptima, però no deixa de funcionar. Com trobar altres coses prou importants perquè centrin la nostra atenció i no ens deixin pensar en altres coses? Aquí està el secret. Què és més important? Continua al comentari de baix.

    ResponElimina
  26. M’apunto al canvi d’escenari. Ho faré a mitges, però segurament és molt útil. Estar en un entorn diferent et fa estar a l’aguait per mil coses que obvies quan estàs a casa o als llocs més coneguts. Si has d’estar a l’aguait, no estàs tan pendent d’altres temes. Aplicable també a activitats noves. Però pensa que tot està dintre del nostre cap, i això vol dir que en el moment que podem relaxar l’atenció en allò que és nou, tornem a pensar en les coses negatives. Ara, segur que el descans s’agraeix!

    Alba, com em coneixes, m’estalvies de dir-te que a mi el ioga no em tira i que no crec que em servís. Llegir ho faig sense parar, però si el llibre no és bo no aconsegueix evadir-me. El que llegeixo ara m’enganxa prou, però l’anterior no vaig entendre ni de què anava pràcticament, no em va permetre parar de pensar en les meves coses. He de llegir només llibres bons!

    Laura T, els teus són bons consells, se’ns dubte, i algunes coses són per entaforar-les al cap i que no surtin. Sóc conscient que no parem de viure, i d’experiències noves en tenim a cada cantonada. És més, solen arribar quan menys ens les esperem, encara que el fet d’estar receptius o no hi juga un paper força important. Jo ho procuro, no tancar-me portes, i sobretot no tancar-me a provar coses noves que generalment he rebutjat, és part de l’aprenentatge que he fet els darrers temps. Que mai t’hagis dedicat a una activitat i no la vegis per tu no vol dir que, si la proves, no et pugui captivar. Tampoc em definiré com a tastaolletes, no fotem, però potser ara esperaré una mica a dir el meu clàssic ‘No’ davant certes propostes d’oci.
    Em queda molt per viure, o no, perquè mai se sap Laura, potser caic baixant les escales i s’acaba tot, pot passar en qualsevol moment. Però precisament per això no es pot especular amb el temps que tenim. Això que et dic segur que tu ho tens ben clar, per experiències de salut que ens has explicat recentment. Però això de que no sóc tan gran per dir certes coses m’ho sento dir sovint. Potser serà que hauré d’aprendre a no pensar que faig tard, o potser haurem d’estar d’acord que no vull viure certes coses que encara m’esperen sense haver viscut unes altres que crec que em puc haver perdut. Tot té un temps, però afortunadament parlem de rangs, així que ja en parlarem d’aquí uns anys, espero poder-te dir ‘damn god, quanta raó que tenies!’.

    ResponElimina
  27. Tira, tira, que estem massa dominats per les maquinetes diabòliques. El millor és trobar la pròpia manera d'evadir-se de segons quines històries. Cadascú a la seva bona manera. I és que en això, com en moltes altres coses, cada persona és un món. Un s'evadeix a la platja, l'altre a la muntanya, al cinema, llegint un llibre, viatjant, enclaustrant-se a casa i dormint. No ho sé quina és la teva manera (la meva prou que la sé i segur que la pots intuir), però desitjo que la trobis i l'aprofitis al màxim!

    ResponElimina
  28. Veus, jo crec que tinc el problema contrari. Oblidar massa fàcilment, o si més no, apartar-ho del camí, que tampoc és bo. És un sistema d'autodefensa, crec.

    El nostre disc dur és limitat, però tot el que vivim també és bagatge que ens ajuda a tirar endavant o prendre decisions futures, per exemple. Tant a nivell positiu com negatiu. I tenir-ne el record no és dolent, sempre que no t'influexi de la manera que ho està fent. I lliurar-te'n per unes hores no és factible. Si se't menja per dins metafòricament, és un fet prou important com per solucionar-ho de soca-rel.

    I ara, la sessió de psicologia barata de la Laia. Has de plantejar el per què els retens, aquests records o sensacions. Pot ser que realment no els vulguis retenir i no sàpigues com fer-los fora perquè et persegueixen. Aquest fet tindria solució. Per altra banda, si el que t'impedeix tirar endavant ho vols retenir de manera "voluntària", primer s'ha de ser conscient que no cal martiritzar-se.

    Dic que "té solució", i segurament menteixo. I tot seguit diré una tonteria. Materialitzar-ho pot ser una manera de ser-ne conscient, de treure fora del teu cos aquests pensaments. Pot servir fer alguna mena "d'acte simbòlic", com escriure tot allò que et fa mal i veure-ho cremar. Jo ho associo a quan algú que menja molt sense adonar-se'n al llarg del dia i li posen davant un plat ple fins dalt amb tot el que ha menjat. La visió és xocant. Perquè tu vas picant mica en mica, i no sembla que mengis gaire. Però quan ho poses tot junt, espanta. Doncs una mica igual. Escriure, materialitzar els pensaments que has de deixar anar i després fer-los desaparèixer. És psicologia barata perquè segurament és un acte més espiritual que una altra cosa, i si esriure'ls no et serveix de res tampoc servirà cremar-los. És un "ritual" estúpid si notes que estàs fent l'imbècil.

    ResponElimina
  29. Porquet, el meu problema és que jo no aconsegueixo evadir-me amb res. Faci l'activitat que faci, alguns mals pensaments em passen pel cap igualment, a poc que em relaxo perquè l'activitat es torna monòtona, i això passa el 100% de les vegades, el meu cap es posa a funcionar. De vegades penso que si tot el que funciona el meu cap es destinés a pensar coses productives potser ja hauria trobat la solució a alguns dels més grans problemes mundials. Però no, com pots imaginar, no és així. Per això no faria lletjos a una màquina, seria una manera fàcil d'aconseguir el que no he sabut trobar encara, és a dir, la meva manera d'evadir-me. Potser si la trobo la preferiré abans que cap maquineta maleïda.

    Laia, el teu sistema d'autodefensa no el vaig malament, potser seria recomanable saber com fer-ho. Ja voldria jo apartar certes coses de la ment, però em costa deixar-les enrere. Un cop més, gran clarividència per part teva. Els records són bons, ens fan estar a l'aguait, però no si els tenim tan presents que ens impedeixen avançar. Arrencar-ho de soca-rel perquè no és possible lliurar-se'n per unes hores. Aquesta és la qüestió, però falta el com. I aquí ve la teva sessió de psicologia, anem a veure-ho.
    A primera vista sembla una mica de pel·lícula americana de sobretaula, fer algun ritual per treure's de sobre mals pensaments. Però no frivolitzo, no sé si es tracta de posar-se a cremar coses (o potser sí!), però sí de trobar una manera, i quan un munt de coses t'ha fallat, potser has d'optar per solucions alternatives. Jo també penso que no saber el com no vol dir que no hi sigui, la solució hi és, cal trobar-la. Més interessant és l'altra opció (interessant per analitzar-la), el fet de mantenir els records de manera voluntària. On hi veig l'interès és en el fet que potser les capes més conscients volen alliberar-se, no tenen aquesta voluntarietat, però capes més inconscients potser fan pressió perquè tot plegat no es perdi. Per un cantó volem tirar endavant, però alguna cosa més enllà de la nostra voluntat ens fa retenir uns pensaments que ens fan mal. Tela això, eh? Em sembla que no seria pas psicologia barata, això li ho expliques a un psicòleg i et cobra una pasta per desenvolupar-t'ho!
    Curiós això de posar en un mateix plat tot el que mengem per adonar-nos que és molt més del que pensem. Potser sí que es pot transportar a un altre pla i materialitzar d'alguna manera allò del que ens volem lliurar per veure-ho des de fora i destruir-ho si cal, però dit sigui d'inici, em sembla una mica esotèric. Qui sap, potser m'hi dedicaré. Només per curiositat... tu ho has provat?

    ResponElimina
  30. Precisament sona a esotèric o "peliculero" perquè no, no ho he provat. Va ser el primer exemple que em va passar pel cap, estic mancada d'imaginació.
    És una veritat a mitges, potser, perquè sí que he materialitzat pensaments que feien mal. Però no els he cremat, senzillament un cop escrits ho he fet desaparèixer de manera corrent: a l'escombraria o clicant Supr. Un exemple: pensar què t'irrita d'algú fins al punt de tenir gairebé un punt d'odi. Normalment em venien al cap tres o quatre coses, i em vaig arribar a sorprendre de la llista qe vaig fer. No és una solució al problema però per mi, extreure els pensaments i fer-los tangibles m'ajuda. He de dir que no ho trobo esotèric perquè no pretenc que s'ho emportin els mals esperits ni res d'això, per mi és un simple exercici. I tal i com et deia, si fent-ho tens la sensació de fer l'imbècil no et farà servei, el propi subconscient deu pensar: escriu el que vulguis però això és una collonada!

    ResponElimina
  31. Laia, només deia això d'esotèric pel fet de cremar coses, eh? No és que menystingui la importància de materialitzar les coses que ens neguitegen i eliminar-les, la idea em sembla bona. És un exercici relativament fàcil de fer, i que no costa res provar. El sol fer de posar-ho per escrit, com et va passar a tu, ja pot fer que t'adonis de moltes coses. L'acte simbòlic de fer-ho desaparèixer després pot ser el puntet que li falta, l'empenta que necessitem. No crec que em senti imbècil posant les coses per escrit, no seria el primer cop. En definitiva, tenim un blog, més coses que escrivim aquí...

    ResponElimina
  32. Millor que millor. Només volia dir que anéssis on tinguis part del cor. Sigui on sigui. Si no et cal agafar avió, no tens excusa.

    Lo d'emigrar.... què pesats que esteu tots els científics.... xò ho entenc.

    ResponElimina
  33. Un dia un amic em va dir "no és bo jugar a tornar al passat" i tenia raó.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.