divendres, 23 d’agost de 2013

El barret groc

Estava molt nerviós. Era la primera vegada que feia una cosa així i es debatia entre l'emoció del moment i les ganes de fugir corrents. Què pensaria ella quan el veiés? Preferia no saber-ho. No s'havien vist mai, només es coneixien d'aquell xat en el que es trobaven cada matinada, llargues hores insomnes de xerrera en les que s'havien arribat a entendre molt bé. Era tanta la dependència generada en aquelles trobades nocturnes que al final s'havien rendit a l'evidència: s'havien de trobar físicament. Dos tímids en les arenes de la realitat, no sabia què en podia sortir d'allà, però li tremolaven les cames. El neguitejava el simple fet de veure-la i haver-se d'apropar cap a ella, serien uns instants que es farien eterns! També tenia por de no ser del seu gust, de generar-li rebuig i de perdre una bonica amistat. Però era massa tard per fer-se enrere. No havien volgut donar-se cap imatge, tot i que s'havien descrit a bastament, però no volien condicionar l'altre. Havien quedat en un lloc prou cèntric, fàcil d'arribar-hi, i per poder-se reconèixer la clau era portar un barret groc ben llampant, una conya que arrossegaven de feia moltes nits i que havien convertit en l'objecte per descobrir-se. Però en arribar a la plaça en qüestió, el que va poder veure va ser això:


Maleïda marató fotogràfica!


Una previsible participació a les propostes estiuenques de la Carme, en substitució de RC.

20 comentaris:

  1. He de dir, en contra del que diu Helena, que jo sí que m'esperava aquest final però que m'ha agradat igual. Certament molt ben escrit.

    ResponElimina
  2. Volia dir que és sorprenent la idea dels barrets que s'ha escollit per explicar la història.

    ResponElimina
  3. Ho has descrit a la perfecció! Els dubtes i la timidesa dels dos enamorats ben amanida amb aquest final divertit. Tot i això, m'agradaria saber si finalment es van trobar i com els va anar...

    ResponElimina
  4. Això els passa per no seguir les tradicions i portar una rosa vermella dins d'un llibre de poesia romàntica! Però posats a ser rarets... un barret groc? En sèrio? No podien triar un objecte més discret...? No sé, una carpeta groga! De totes maneres, segur que es van reconèixer, al final. Deurien ser els únic sense una súper càmera rèflex!

    ResponElimina
  5. oooooh!!! segur que es van descobrir mentre s'enreien de la situació. D'una manera o altra, t'acabes reconeixent.

    ResponElimina
  6. Hahahahaha si a mi em passa això em moro!! :-))
    Després de tot el nerviosisme, la tensió, el patiment... arribar i trobar-se un munt de gent amb barret groc! ;-))

    Boníssim!! Jo també he vist aviat -i el títol no pretenia pas amagar-ho- que és el que passaria, però això no treu que no estigui súper ben descrit... Però no ens deixis així, home! Com s'ho fan per trobar-se? perquè el pitjor final seria que, arribats a aquest punt, la timidesa els venç, donen mitja volta i marxen!! Nooooooooooooooooooo!!

    ResponElimina
  7. Molt enginyós!,m'ha agradat molt la descripció de la situació i el final!,ostres...,després del neguit,quina planxa!,però segur que s'acaben reconeixent.

    ResponElimina
  8. Hi ha casualitats ben empipadores... Ha, ha, ha...

    Au, va!!! Com ho fan per trobar-se?

    Gràcies per participar amb aquesta història divertida...

    ResponElimina
  9. Està molt ben descrit el procés, el neguit, la incògnita sobre què passarà. I, ara què, com s'ho faran?

    ResponElimina
  10. Mmm m'ha agradat molt, aquestes històries romàntiques i divertides em poden :)) Jo també vull saber com continua la cosa, reconeixeran les seves ànimes gràcies i a pesar dels barrets??

    ResponElimina
  11. Però al final hi va haver marro o no? Perquè si no altres oportunitats si que tenia.....la de blau pinta bé.

    ResponElimina
  12. És un relat... molt "tu". Vols dir que no va proposar portar el barret groc i l'indret a propòsit? ;)

    ResponElimina
  13. quina mala pata pobre....el carrer ple de gent amb barrets grocs! bon relat!

    ResponElimina
  14. Jo també estic molt intrigada en saber com pot acabar la història. És un final obert o hi haurà una segona part? A mi m'agradaria que continues...

    ResponElimina
  15. Magritte en féu un quadre: més important el barret que qui el duu. M'agrada!

    ResponElimina
  16. La intenció d'aquest relat tan previsible, com ja avançava, era mostrar el nerviosisme, la timidesa i tots els dubtes que es plantegen al protagonista abans de la trobada, que espero haver descrit prou bé. I després, és clar, arribar amb totes les pors allà i trobar-se aquest panorama, el pitjor que pot passar! Naturalment, no hi haurà segona part, que cadascú pensi el final que vulgui. Alguns apunteu a que al final es trobarien segur, perquè eren els únics sense càmera com diu la Yáiza, o perquè els entraria un atac de riure com diu la rits. La qüestió és que serien els únics a comportar-se diferent, i que tindrien possibilitats de reconèixer-se igualment. Però i si eren tan i tan tímids que van marxar corrents al primer entrebanc? No ho sabrem mai, oi? Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

    ResponElimina
  17. Amb aquesta mala sort, no se'ls passarà mai la timidesa. Potser que provin l'onze de setembre amb una samarreta groga. ;)

    ResponElimina
  18. Un relat amb un final divertit, jus en aquest moment, tot i que el trobar-se ja era una altra història ...
    Quantes trobades han pogut acabar així o d'una manera semblant!! :)

    Aferradetes!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.