diumenge, 4 d’agost de 2013

El baix del pilar

Vaig estar una temporada retirat dels castells i l'any passat vaig tornar, però em vaig fer mal i no sabia si allò seria l'adéu definitiu. Aquest any, però, en un moment immillorable del món casteller en el que totes les colles presenten un nivell sorprenentment alt, torno a participar de manera activa, en altres posicions i amb noves motivacions. Queda enrere tota la meva trajectòria en la posició de baix, és a dir, la persona que està a la base de les rengles que formen el castell, sota de tot, aquell que ningú no veu, el primer pis.

Relacionat amb això, hi ha una petita anècdota que personalment és un orgull i que em fa sentir bé. En tornar, he vist que moltes coses segueixen igual, i d'altres han millorat. Hi ha força gent nova que no té els prejudicis i els complexos dels més antics, només miren cap amunt. I per descomptat, molts nens han crescut i ara són pre-adolescents, els conec des que no aixecaven ni un pam de terra. És precisament la canalla més granadeta i alguna gent que porta pocs anys la protagonista de l'anècdota. He vist que em coneixen, em recorden, i no perquè sigui algú que crida l'atenció. La frase que em va sorprendre feia així: 'no sé com et dius, però tu ets el baix del pilar de sis, oi?'.

Jo vaig ser el baix del primer pilar de sis descarregat de la colla (una sola rengla, sis pisos, un castell important). Ens van fer una foto als sis integrants d'aquell castell que no sé ni si he vist, però que deu haver passat a la posteritat, ja que la gent em recorda per això, m'ho he sentit dir més d'un cop. El nom no perdura, però els fets sí. Em fa sentir que vaig fer alguna cosa important, que encara que sigui a petita, ínfima escala, ja sóc un bocí de la història de la colla. Ara les coses van bé, estem en el millor moment i de vegades sembla fàcil, però tot això data de quan no ho era tant. I per més que en fem, sempre quedarem aquells que vam descarregar el primer.

28 comentaris:

  1. Enhorabona! X poder continuar fent castells, x el reconeixament i sobretot xq aquestes petites coses son petites recompenses d'un matriz.

    ResponElimina
  2. Vosaltres també sou dels que porteu la camisa verda?^-^
    Una vegada anava per Berlin amb un vestit de casteller. Tota la gent l'aturava perquè el reconeixia. Duguis la camisa del color que sigui, avui dia sou mundialment reconeguts. Felicitats pels vostres mèrits!

    ResponElimina
  3. Carregar-se dos cents kilos a l'espatlla i mantenir-se sencer fins l'últim instant no ho pot dir tothom, i ser el primer de la colla encara menys. Amunt i força.

    ResponElimina
  4. Déu n'hi do això de fer de baix. Jo l'altre dia vaig fer la meva primera incursió al món casteller, afegint-me a la pinya d'una colla jove.

    Més o menys m'esperava la calor i el contacte "íntim" que suposa formar part de la pinya. La meva sorpresa va ser quan es va acabar el castell i vaig sentir als castellers preguntant "com ha anat? L'hem aconseguit carregar?". Perquè fins aleshores no era conscient que els castellers no veuen el castell que estan carregant. Només els dels pisos més alts i el cap de colla tenen una informació semblant a la que té el públic.

    ResponElimina
  5. Marededeusinyor!!! Els que pugen amunt han de ser valents, però els que us quedeu a sota de tot encara més, amb tot el pes i la gent al voltant... Uuufff
    Endavant amb força!!

    ResponElimina
  6. Aquestes coses són les que et fan estarrufar com un pollastre, eh! ;)
    No m'estranya que et trenquessis la clavícula, amb tants quilos a sobre. Però bé, de les coses dolentes també en poden sortir de bones, com ara un bloc!

    ResponElimina
  7. Ostres, doncs seria maco veure la foto, encara que encara és més maco el teu record i que et recordin i que tu els recordis (ai que em liu) i, sobretot, que seguiu fent-los!

    ResponElimina
  8. Està bé haver fet coses que mereixin ser recordades. A la teva colla sempre seràs el baix d'aquell primer pilar de sis.

    ResponElimina
  9. Fa il.lusió que ens recordin per quelcom que hem fet amb ganes i de cor, oi?, clar que sí! i que per molts anys segueixis gaudint-ne Xexu!. Són cosetes que omplen d'orgull i pugen l'autoestima. Ja tens raó quan dius que es recorden els fets, s'obliden els noms...i en un altre ordre de coses, s'obliden les paraules, els fets deixen la seva emprenta, aquí ben bonica i ferma!.

    Bona setmana!

    ResponElimina
  10. Perquè després diguin que no tens responsabilitat sobre les teves espatlles xD

    ResponElimina
  11. Això deu ser emocionant! Tots d'alguna manera o altra passarem a la història i de la majoria ningú se'n recordarà.... però almenys en XeXu va quedar retratat com aquell jove que va aconseguir una fita castellera important! OLE TU! ;))

    ResponElimina
  12. Xexu si senyor els fets es recorden i queden per a sempre .....ha de fer molta il·lusió ser recordat com el baix de la pila de sis.....els castells i els castellers per a mi són metàfora de la vida ....l¡esforç conjunt, una construcció on tothom té el seu paper i la seva importància....un fer i refer continuo , un fer llenya i un tornar a fer....bé m'he embolicat però m'imagino que més o menys he dit el volia dir....enhorabona!

    ResponElimina
  13. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet recordar d'una costum dels indis (segons fons no gaire fiables) que consistia a posar el nom a una persona segons una particularitat o un fet que hagués protagonitzat. A tu t'anomenaran "el baix del pilar de sis" És important fer-se un nom en el món dels castellers i en tots els mons.

      Elimina
  14. Que valent! Jo, com diu el meu nebot, sóc una poruga.

    ResponElimina
  15. Tot el que envolta els castellers ho trobo molt emocionant, és una construcció valenta i tot i que em fa patir força, mai deixa d'emocionar-me.
    Tens molta raó, sempre feu història.

    ResponElimina
  16. És ben bé allò que diuen, que tots els granets de sorra formen una platja: en el teu món casteller, ets un granet de sorra que ajuda a formar espectaculars "platges" verticals, i per això se't felicita, XeXu!

    ResponElimina
  17. Els castells em fan posar la pell de gallina, sobretot quan comencen a tremolar, però són espectaculars. I un exemple de companyonia.

    ResponElimina
  18. Felicitats, ser part d'un tot és molt gratificant. M'alegra saber que continues fent castells!

    ResponElimina
  19. Que bonic que et coneguin, que et reconeguin, que et recordin... quina sensació més bona... I que bonic poder formar part d'una cosa com aquesta. :)
    Fets com aquests, conformen la felicitat d'un mateix. Són petites felicitats que ens ajuden a tirar endavant després de cops com el del post anterior...
    T'envio una abraçada plena d'ànims per allò i de felicitat per això... i perquè em dóna la gana, coi! :D

    ResponElimina
  20. Molt bonic: dius que hi ha una foto i no penges la foto. Que cruel :( I sí que hi ha un bon moment casteller. Abans no en coneixia cap i vet aquí que en són un company de la feina, la xicota del meu nebot i el fill de mon cosí (l'enxaneta més rosset i maco que et puguis imaginar). Ep, i un dels meus bloguers favorits, per descomptat :)

    ResponElimina
  21. Hahahaha ho confesso!! He googlejat una mica a veure si podia trobar aquesta foto! :-DDD

    No m'hi he matat massa, però estic segura que, en algun lloc, en algun arxiu, en algun raconet, es pot trobar... La trobaré!! ;-)))

    En tot cas... quina il·lusió formar part de la història així, i que la gent et reconegui...

    Ara, com t'has aprimat tant, ja pots pujar una mica més amunt, eh? ;-))

    ResponElimina
  22. Crec que una vegada digueres que no eres molt alt, no m'estranya sent el de baix del pilar, cinc tios al damunt no deixen créixer molt.

    ResponElimina
  23. No hi hauria dalt sense baix. No s'arribaria mai a tocar el cel sense el primer esglaó, el segón, el tercer...

    Ànims en aquesta nova etapa!!!

    ResponElimina
  24. Gràcies per comentar aquesta entrada. Un petit reconeixement que per mi és molt important, encara que només sigui una anècdota que s’acabi oblidant, però que em fa sentir que vaig fer alguna cosa important.

    rits, em sembla que quan has estat casteller, no ho acabes de deixar de ser mai. I detalls com aquests animen a seguir també, els que fem portem uns anys a la colla som història viva pels nous que van entrant.

    maria, d’uns anys ençà s’estan exportant els castells a l’exterior, i molta gent els coneix. Els guiris flipen quan veuen un castell, encara que sigui el més petit que et puguis imaginar. Són realment un patrimoni cultural que cal cuidar i tractar bé, crec que la fama és ben merescuda. Jo només sóc un granet de sorra en un desert de castellers i castells, però sempre em sentiré orgullós d’haver-ne format part. De vegades me’n queixo, però és un món bonic.

    Sr. Gasull, no és ni de bon tros el castell més pesat que he carregat a les espatlles, però n’és un d’important, dels que dóna prestigi. La meva posició era la menys compromesa, tot s’ha de dir, però en formava part, i per mi és un orgull.

    Sergi, caram, t’estàs introduint en aquest món, o només vas donar un cop de mà puntual? Ves amb compte que enganxa, eh! Idealment, els castellers de pinya estan amb el cap acotat per si cau, és perillós mirar amunt perquè el coll està molt desprotegit. Tot i així, molts d’ells miren, és inevitable. De totes maneres, aquesta no és la manera de saber si el castell s’ha fet, les gralles hi són per alguna cosa. De vegades hi ha certa confusió, i les preguntes i els dubtes tenen més lògica, però un castell que es completa sencer no ha de portar cap dubte, les gralles toquen el toc de castells, l’aleta quan és el moment, i tota la descarregada. També per la reacció del públic pots saber com va la cosa. Però és clar, com a tot arreu, hi ha gent que no n’aprèn mai ni sap interpretar els senyals, ni les gralles, ni res de res. És qüestió també de disciplina, coneixement i fins i tot de posar-hi una mica d’interès en l’activitat que estàs realitzant, però de curts de gambals te’n trobaràs arreu.

    Lluna, no et pensis, la posició aquesta de baix no requereix una gran força ni tampoc tècnica, ve a ser només patir i aguantar, però si saps el que et fas sempre en surts més ben parat, com passa a tot arreu. Requereix una mica de control mental del ritme del castell, però reps molta ajuda de tota la gent del voltant. Sense ells, els que fan de baixos no aguantarien. En canvi, els que porten a sobre, els segons, aquests sí que han de ser molt i molt forts.

    Laia, tu t’has proposat que encara m’estarrufi més! Perquè és clar, recordar que em vaig trencar una clavícula (ara fa sis anys i mig) i que d’aquí en va sortir el blog, té molt mèrit. És un plaer compartir aquest espai amb gent com tu després de tant temps, hi ha un munt de records en els nostres blogs. I què vols que et digui, doncs sí, que et recordin per una cosa que vas fer sempre es posa molt bé. També em recorden per la clavícula, eh! El paio que me la va trencar encara campa per allà, maleït!

    Gemma Sara, normalment no vull ensenyar fotos meves, però aquest cop ni que volgués podria fer-ho. És una foto que no tinc, i que estic pensant que hauria de mirar d’aconseguir, perquè és ‘històrica’. S’ha tornat a fer el castell i se n’ha fet una foto similar, però no podran dir que és el primer, és clar. Curiosament, tota l’alineació és diferent, i això que no fa tant temps que vam fer aquell pilar.

    Yáiza, suposo que tot acaba passant, però ara per ara encara es conserva en la memòria d’alguns, i això és una petita satisfacció personal.

    Audrey, en aquell moment jo tenia la condició física adient per fer-ho, moltes ganes i una gran il•lusió perquè aquell castell es descarregués finalment. No era el primer intent que feia la colla, però sí que va ser el primer cop que el feia jo que es va descarregar. Un fet, d’aquests que queden. Poc important, potser, però no pas per mi, que no l’oblidaré.

    ResponElimina
  25. Pons, aquí has estat bé! En aquest cas sí que tenia responsabilitat, com en tants altres. En el meu historial poques vegades el castell va trontollar per les meves espatlles, fins i tot quan em vaig trencar la clavícula a mig castell, es va acabar descarregant.

    Alba, com pots pensar, serà una fita petita, molt petita, i només important per mi, una anècdota per alguns altres, però tampoc no passaré a la història dels castells per això. Però que et vinguin diversos joves que et coneixen per això m’omple d’orgull en aquests moments, és clar.

    Elfreelang, fa il•lusió ser recordat per alguna cosa. Porto 10 anys a la colla i he fet tots els castells grans en la posició de baix. Això ja em dóna cert nom, però els nous no ho saben això, em veuen ara i no s’imaginen que jo estava allà sota. Però el pilar és especial, és un castell diferent, menja a part, que diuen. Als baixos no se’ns considera massa, generalment es mira dels que nosaltres tenim a sobre cap amunt. Però en el pilar gran, el de sis, són només sis persones els que el formen (sense obviar la pinya, naturalment, que és importantíssima, però l’estructura del pilar només són sis persones), i fa gràcia recordar l’alineació completa. Abans del meu s’havia carregat algun cop, però descarregat mai, i per això ens hem fet ‘cèlebres’.

    Consol, no és mal símil! En els castells hi ha algunes posicions clau que tenen ‘vida’ pròpia. Per exemple, hi ha ‘el terç de la rengla’ o ‘el primeres per dins’. Són llocs específics que sol fer sempre la mateixa persona. ‘El baix del pilar’ pot anar canviant, de fet crec que no l’he tornat a fer, potser en vaig carregar un altre. N’hi ha hagut altres després, però aparentment jo sempre seré el primer. En realitat jo no tinc cap necessitat de fer-me un nom allà, el nom se m’ha fet sol. I veurem si dura gaire.

    Helena Bonals, més que una qüestió de valentia, em temo que es tracta d’inconsciència.

    Jomateixa, és un món que enganxa molt, quan t’hi fiques és difícil sortir-ne. I t’ho dic jo que porto 20 anys fent-ne... Me n’he cansat a temporades, però ara torno a estar força motivat. I això que abans participava més activament. No sé si sempre fem història, però pels qui ho portem dins és una gran satisfacció fer castells, i això no és poc.

    Ferran, és un treball d’equip on totes les peces han d’encaixar. Algunes posicions semblen més emocionants que altres, però totes són necessàries, i hauries de veure l’orgull que mostra la gent de tenir una posició concreta, encara que sembli la menys important. Això ho trobo importantíssim, que no es menystingui ningú.

    Loreto, és normal que tremolin, almenys una mica, pensa que la gravetat fa el seu efecte, mantenir l’equilibri és una qüestió de tècnica i força. Els castells els fan persones, no roques. Però és clar, de vegades tremola massa, i ja sabem què passa. Jo no aplicaria això de companyonia als castells, hauria de ser, però també hi ha massa egos per allà. Sí que és un esforç col•laboratiu i un gran treball d’equip, sense això sí que no aniríem enlloc.

    Sílvia, després d’uns temps amb molt poques ganes torno a estar força animat. Ara faig altres coses, tinc motivació a nivell personal, i a més la colla viu un moment molt dolç que ens té la moral i les ganes pels núvols.

    Guspi, ho has expressat molt bé. Si hi ha coses que ens fan anar cap avall, també n’hi ha que ens fan pujar, i aquest n’és una. Sembla molt petita, però la felicitat està en les coses petites, oi? En realitat és un fet que infla la meva vanitat, em fa pujar una mica l’ego, però no em va malament tampoc. Queda com una anècdota, però per mi és important. Últimament aquí al blog en vaig donant una de freda i una de calenta. Si aquesta és positiva, suposo que el proper post toca negatiu, no?

    ResponElimina
  26. Montse Lladó, home, no només us ensenyo la foto dels sis, sinó que tampoc us ensenyo el pilar! A mi no se’m veia, que estic sota de tot. Ah, no sabia que en Pons era casteller també. I sí, darrerament se’n veuen més per tot arreu, han nascut colles noves i les que ja existien estan fortes. No sé si és que no hi ha feina i la gent s’avorreix, o és pel gran moment independentista que vivim, que la gent té la necessitat de reforçar la seva identitat!

    Assumpta, no facis dolenteries! La veritat és que jo sé que em van fer la foto, i en algun lloc deu ser, però jo no l’he vista, crec. I l’altra gent sí que la devia veure, ja que em recorden precisament per això. Miraré de demanar-la, a veure si me la poden enviar. Ara faig altres coses, sí, pujo al folre i em fan algunes proves al tronc, però crec que el meu debut està molt llunyà, per no dir que potser no s’arribarà a produir mai. Ara que, si es produeix, t’asseguro que ho explicaré!

    Jpmerch, efectivament, sóc baixet. És el que solc dir, jo quan vaig entrar a castells media un metre vuitanta, però m’he quedat en no res després de posar-me tant pes a les espatlles!

    Judit, tots som importants, sense el tronc que tothom admira no hi hauria castell, però els que pugen saben la importància que té la base, sense una bona base ells no fan res, començant per la confiança que els dóna. És un tot format per diverses parts que han de funcionar per separat i juntes, més complex del que sembla.

    ResponElimina
  27. Com et deia abans en el post posterior (estic dos dies desconnectada i ja comento del revés, ja veus) ets el que tens. Tens records, tens anècdotes, i tens gent que et recorda pel que un dia vas fer. Tens molt, XeXu.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.