dissabte, 17 d’agost de 2013

De picar, sí que Pica

Una mica desolat, l'excursionista de pa sucat amb oli mirava la llista dels 212 tresmils del Pirineu i el seu recompte personal de reptes aconseguits: l'escandalosa quantitat de 1. A aquest pas, mai no podria aconseguir una xifra destacable. Però espera, per què anar sumant d'un en un, quan es pot fer de sis en sis? L'excursionista de pa sucat amb oli va proposar al seu Soci una ruta molt temptadora trobada per internet, la de la Pica d'estats per la via del Gabarró.

A punta de dia, després d'una bona estona 
de caminar, l'entorn era increïble.

Aquesta no és la via clàssica per pujar a la Pica, inclou una ruta alternativa que permet coronar quatre tresmils d'una sola tirada, i fer-ne dos més de propers si les ganes, les forces i el temps ho permeten. Les tres condicions es van complir, i l'excursionista de pa sucat amb oli i el seu Soci van completar una jornada d'onze hores i mitja amb una mica de tot (zones amb neu, grimpades, tarteres...) i sis pics d'entitat al sarró, amb un desnivell acumulat de 4100 metres.

 Des de l'Estany de Sotllo, la Pica i els seus 
companys treuen el cap per intimidar-nos.

La ruta comença a l'aparcament de la Molinassa, d'on també surt la via clàssica. Després d'una llarga caminada s'arriba als estanys de Sotllo i d'Estats. En aquest segon, la ruta es desvia cap el nord-est per enfilar la carena de la Pica per la vessant oriental. Primer et trobes el Pic Rodó de Canalbona (3004m), sense massa problemes. Després cal enfilar-se al Gabarró (3115m), però ho vam fer per la tartera, no per la cresta. Llavors el plat fort, una cresta molt distreta i força aèria per arribar all sostre de Catalunya: la Pica d'Estats (3143m). Una gran sensació, tant pel lloc on es trobaven com per haver-hi arribat per la cresta.

Perdoni, on són les escales mecàniques 
d'aquesta cresta, si us plau?

Semblava que el pitjor havia passat, però a l'excursionista de pa sucat amb oli i al seu soci els quedava molt per caminar encara. De la Pica al Pic de Verdaguer (3131m) és un moment de no res, i com que les forces no fallaven, ràpidament cap el Montcalm (3077m), al que es puja i baixa en mitja horeta. Ja demanant l'hora, quedava el Sotllo (3072), i per què no? També el van pujar i va resultar ser molt més complicat del que semblava.

 Massís de la Pica d'Estats amb el Montcalm 
de fons, des del cim de Sotllo.

Ja només quedava recuperar el llaaaarg camí cap el cotxe, i la no menys llarga tornada a casa (sota la pluja i amb molta guerra al cos). Però sobretot, la satisfacció d'haver realitzar una ruta destacable que manté l'estatus d'excursionista de pa sucat amb oli, però que demostra una bona condició física i una capacitat de sacrifici per estar-ne content.

Informe de danys: cansament nivell expert, genolls ressentits, cruiximents moderats als quàdriceps.

30 comentaris:

  1. A aquest ritme, no sé fins quant podràs mantenir el nom d'excursionista de pa sucat amb oli. Unes fotos molt maques.

    ResponElimina
  2. Oitant que pot estar ben satisfet l'excursionista de pa sucat amb oli, déu n'hi do!, demostra tenir una bona forma física, voluntat ferma i constància. Qualitats extrapolables a als altres àmbits...i molt útils, no trobes?.

    Bon dissabte!

    ResponElimina
  3. Tinc un amic que diu, que tot català algun cop a la vida hauria de pujar a la Pica. Molt bé, XeXu!!! Felicitats!!!

    ResponElimina
  4. i jo que em sentia orgullós d'haver fet la pica i prou...

    ResponElimina
  5. carai més que excursionista de pa sucat amb oli diria excursionista per sucar-hi pa! sis d'una tirada! estàs en forma ! a mi m'haurien de posar genolls nous i recollir-me en helicòpter ....impressionant XeXu !

    ResponElimina
  6. De pa sucat amb oli diu!!! Jo que només de pensar en el que vas fer ja se'm posen els pèls de gallina! Aquest estiu encara no he anat a muntanya.... BUUUAAAA!!!! Necessito una escapada muntanyil però ja!

    ResponElimina
  7. Cruiximents moderats??? No m'ho puc creure, jo tinc cruiximents pertot només de llegir-te. Uff... enohorabona, com diuen per aquí, això de pa sucat amb oli està començant a quedar obsolet. Voto per la proposta de l'Elfree!

    PS: Molt xules les fotografies.

    ResponElimina
  8. Jo crec que de pa sucat amb oli ja no en pots parlar. Tires més a excursionita professional!!!!
    Enhorabona!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso com tu :-) però ell no et farà cas. Diu que "excursionista de pa sucat amb oli" és el nom que ha triat i que, ni que pugi l'Himalaia seguirà amb el mateix nom. És molt tossut :-DDD

      Elimina
  9. Jo també voto per la proposta de l'Elfree... Si els fas de 4 en 4... D'aqui no res en tindràs un munt!
    Enhorabona! Tot un èxit

    ResponElimina
  10. Això de "pa sucat amb oli" sona a molt modest per part teva davant les fites que estas aconseguint. D'un en un o de quatre en quatre es veu que això del excursionisme se't dona d'allò mes bé.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  11. Ara no sé si sóc al bona nit a a cal porquet.......Bona grimpada, si senyor.

    ResponElimina
  12. Si haguéreu anat en bicicleta, haguéreu pogut haver fet quatre o cinc tresmils més.

    ResponElimina
  13. La meva admiració, xiquet :-)

    A la Via catalana estem a un tram que ja és "fora" de Reus (carretera) tot i que és el primer que és "fora"... i jo ja estic patint pensant com "aguantaré" ;-))

    ResponElimina
  14. Et veig molt animat i vivint moltes emocions noves a la muntanya. Això és bo, però a la muntanya, sobretot, i abans de res, seny. I si pot ser, sempre amb algú experimentat. Enhorabona pels cims.

    ResponElimina
  15. Si em permets, jo et veig més com un excursionista de pa sucat amb oli i camembert (o gorgonzola).
    Ostres, amb aquests posts que feu muntanyils em sembla que m'estic perdent, ens estem perdent unes experiències ben especials i potents (una mica com medir-se amb els propis límits, no? I envoltats de bellesa...). El que dic jo, menys cultura i més natura... Felicitats, XeXu!!

    ResponElimina
  16. ostres, XeXu!!
    ja pots anat esborrant l'apel·latiu de "pa sucat amb oli"....
    ara que.... et persegueixo, saps? demà marxo a fer travessa per la mateixa zona de La Pica.... a veure si també puc estar a l'alçada, ooops!! ;)

    ResponElimina
  17. Això són, sens dubte, paraules majors! I sense treva; no en vas perdonar ni un! En fi, suposo que "és així l'excursionista de pa sucat amb oli..."

    ResponElimina
  18. Per no ser menys, m'agrada la proposta de "l'excursionista per sucar-hi pa!" ;)

    Hauré de pensar-m'ho seriosament, apuntar-me a un centre excursionista... Ja en tenia prou amb el Porquet i ara ja en sou dos fent-me dentetes!

    ResponElimina
  19. Déu ni do!!
    últimament t'estàs guanyant moltes medalles.

    ResponElimina
  20. Res a comentar, senzillament espectacular campió!

    ResponElimina
  21. Un cop més, moltes gràcies pels vostres comentaris i les felicitacions. La veritat és que aquesta excursió no és pot considerar fàcil com he dit altres vegades, no és falsa modèstia quan faig una ruta i dic que és assequible. La d’aquest cop és exigent, llarga i difícil en alguns punts, per això estic molt content i orgullós d’haver-la completat. Això no vol dir que em consideri millor excursionista, ja us ho vaig dient en els comentaris, em falta molt per saber, per aprendre i per sentir per considerar-me un bon excursionista, però veig que puc fer algunes coses grans, i em fa sentir bé.

    Loreto, el mantindré fins que no canviï mentalment la meva percepció de la muntanya i l’activitat, i fins que jo vegi que sé el que em faig. Coses que, la veritat, no sé si arribaran a passar.

    Audrey, quan em posen una muntanya davant, la determinació i la fermesa es reforcen. La idea és fer-ho o no fer-ho, però mai intentar-ho. Físicament he pogut fer-ho, i això és un orgull per mi. Aplicar-ho a altres àmbits? Com sempre dic, la meva voluntat no sempre és igual de ferma en tots els terrenys. Deixa’m gaudir que ho sigui almenys en alguns!

    Dafne, així doncs, de moment ja em puc considerar català! Potser algun dia em podré considerar excursionista i tot.

    Pons, la Pica no és cap broma, pots sentir-te molt orgullós d’haver-la pujat! A més, és el cim important, i quan tu el vas pujar fa unes setmanes t’hi vas trobar molta més neu, devia ser una ascensió complicada.

    Elfreelang, jo hagués firmat que em recollís un helicòpter un cop vam fer el darrer tresmil! La tornada és un pal, molt llarga i ja estàs molt cansat, es fa molt pesat perquè ja no tens el cap per gaudir del trajecte. He d’aprofitar mentre encara em quedin forces, de moment en tinc i el cos respon. Algun dia a mi també m’hauran de canviar els genolls, entre els castells i això...

    Alba, doncs no t’ho pensis més, només has de pensar el dia i el lloc, i anar cap allà! La muntanya no es mourà, així que si t’endarrereixes uns dies, tampoc no passa res. Però si el cos t’ho demana, no esperis!

    Sílvia, ja m’agradaria ser un excursionista per sucar-hi pa! Però em sembla que tampoc és el cas, m’escau més això de pa sucat amb oli, encara que tingui capacitat física per fer algunes coses una mica serioses. Miro de mantenir-me en forma, i això evita que acabi fatal quan faig una excursió. Però bé, de moment el cos aguanta, ja veurem quan dura! Les fotos no fan justícia al que veien els ulls.

    Xicarandana, res de professional! Això és el que menys s’assembla a la realitat. Segueixo dient que em falta molt per tenir els fonaments d’un excursionista expert. Però sembla que la capacitat física la tinc, ja és alguna cosa.

    Carme, no et descomptis, que en vam fer 6! De moment no s’aprova la proposta del l’Elfreelang, seria molt cregut per part meva que m’auto-anomenés l’excursionista per sucar-hi pa, no creus?

    Glòria, a gairebé totes les respostes he d’explicar el perquè del nom del meu personatge. No és modèstia, és un respecte que tinc als excursionistes que porten tota la vida fent muntanya i saben com enfrontar-se a ella, saben estimar-la i el valor de les excursions per elles mateixes. A mi em falten fonaments en tots aquests camps. Començo a aprendre coses, i pel que sembla, tinc la capacitat física per completar fites d’aquestes. Però senzillament sóc això, algú que pot fer aquestes coses, però a la seva manera, com un repte, amb pressa i sense gaudir especialment de les activitats complementàries que comporta l’excursionisme. Avui t’ha tocat a tu l’explicació llarga. Veig que tinc certes aptituds per aquesta activitat, no ho negaré, perquè m’ho demostro a cada sortida, però encara falta molt perquè em consideri un muntanyista.

    Sr. Gasull, ens podràs diferenciar perquè aquí no hi ha poesia, i perquè ell sap el que es fa i jo vaig amb peus de plom. Fins i tot les fotos estan a anys llum de les seves.

    ResponElimina
  22. Jpmerch, no et pensis, en aquella zona crec que no n’hi ha cap altre, el desplaçament hauria estat massa llarg, i no sé jo si ens quedaven forces per un més. Bé, un cop t’hi poses...

    Assumpta, he d’aprofitar ara que el cos em respon. Però entre els castells i això, si arribo a la teva edat, probablement també em preguntaré si les cames m’aguantaran anar a comprar el pa a la cantonada.

    Yáiza, suposo que ho dius perquè sembla una ruta força agosarada, potser per sobre de les meves aptituds a la muntanya. No et puc dir que no tinguis raó, però en realitat té pocs llocs conflictius, tot i que no saps mai quan pots tenir una relliscada. Com vaig comentant, físicament estava al nostre abast, fins i tot les grimpades més difícils. De seny no me’n falta, creu-me, i vaig amb algú que té força coneixements en la matèria, tot i que no en alta muntanya. Per reptes superiors, cas de donar-se, caldrà algú que aporti més experiència.

    Gemma Sara, mira que dic vegades que no passo de pa sucat amb oli, però a tu és a qui més he de dir que vas equivocada! Camembert o Gorgonzola? Però què dius dona de Déu, això són paraules majors! Aquest seria un elogi que sempre estarà per sobre de les meves possibilitats, a la muntanya o a qualsevol àmbit.
    Tota una reflexió aquesta de mesurar-se els límits, i el què us esteu perdent i què no. Primerament, dir que l’entorn en que es realitza aquesta activitat és increïble, és clar. Però per gaudir-ne no cal pujar massa amunt. Caminar una bona estona fins els estanys, abans de començar a pujar de veritat, et proporciona unes vistes dignes de somni. Es pot anar a passar el dia allà, senzillament, a gaudir d’un entorn privilegiat.
    Si parlem d’explorar els límits, doncs això és una mica el que faig jo. No puc dir que senti amor per les muntanyes, com els passa als excursionistes de veritat, però sí que els tinc respecte. Són un món inexplorat per mi, un repte, i les poques coses que he fet, m’han reportat una satisfacció personal. I ja amb un rampell d’immodèstia, et diria que no he trobat els meus límits encara. No vol dir que aquesta ruta, que reconec que és força exigent i no a l’abast de tothom, no em deixi fet pols, tot i que les seqüeles no han estat tantes, però intueixo que el meu cos encara podia donar una mica més. M’interessa descobrir-ho? No ho sé, però les sensacions hi són.

    Hypatia, res d’esborrar l’apel•latiu, cada cop que vaig a la muntanya explico a bastament el perquè d’aquest nom, si mires les respostes veuràs per què. Espero que la travessa et vagi molt bé! A veure si a la tornada ens en fas cinc cèntims, i ens ensenyes alguna foto. L’entorn és fantàstic. Molta sort!

    Gerhart, ho dius com si tu no haguessis vingut! I no et vaig veure plorant en cap moment, ni demanant que no pugéssim algun dels cims! Paraules majors per mi, i paraules majors per tu, gran estrena amb els tresmils!

    Laia, com els he dit a les altres companyes que ho proposen, això d’excursionista per sucar-hi pa no seria massa fidel a la realitat, em temo. I això del centre excursionista pot ser una bona idea, depenent del que et plantegis. A mi, la veritat, és que no em serveix massa, a banda de ser asocial, no hi he trobat gent amb qui fer coses al meu ritme, i per contra he redescobert un amic amb el que ens coordinem perfectament a la muntanya: el Soci. Que per cert, és aquest que ha comentat sobre teu. Pots intentar-ho, potser tu trobaràs un bon ambient per fer cosetes, si és que trobes a faltar l’activitat.

    Jomateixa, de medalla cap, és una activitat distreta i exigent, una manera diferent de passar el temps. El que sí que faig és posar marques a les fites aconseguides.

    Marta, no n’hi ha per tant! Fem el que podem, i sembla que el cos pot força.

    ResponElimina
  23. Jo només dic que prudència. No es pot perdre mai la por i el respecte a la muntanya, molts s'hi han quedat. N'hi ha que la capacitat de decidir encertadament on cal trepitjar a cada pas, de saber quina roca trontollarà i quina està ben ferma, la té de naixement. Altres l'hem adquirit amb anys i panys de proves i errors, esopegades i relliscades. Però hi ha punts a 3000m on més val no cometre errors. El que vull dir és que has fet un progrés molt ràpid: fa sis mesos encara no havies pujat la Mola i ara fas rutes de sis tres-mils d'una tirada. És impressionant, però tingues present que tot vol un aprenentatge, i hi ha habilitats que encara estàs adquirint. L'entrenament no és només a nivell de capacitat física! Perquè m'entenguis, pots estar molt fort i ser incapaç d'escalar per falta de tècnica. Amb l'alta muntanya és més subtil, però això també hi és. Res, que prudència.

    ResponElimina
  24. Em canso només de llegir, Xexu. tot i que d'altra banda em fas una sana enveja.
    Gaudeix de la muntanya, el poc que hi puc anar sé que em va bé. Alimenta l'ànima!

    ResponElimina
  25. Yáiza, t'agraeixo els consells, els d'ara i els de sempre, perquè s'ha d'escoltar la veu de l'experiència, sobretot quan crida a la prudència. És cert que he passat de zero a fer sortides destacables en molt poc temps, i això només respon a descobrir que puc fer-ho, per capacitat física, però encara que et soni estrany, també m'he descobert certes aptituds a la muntanya, no diré que innates, perquè seria exagerar, però ja em coneixia facilitat per saltar de roca en roca des que era petit (sense caure!), i ara veig que vaig prou segur en el terreny, sobretot en pujada. He de dir, a risc de semblar pedant, que el meu Soci Gerhart està gratament sorprès amb mi i va reconèixer que en pujada el deixava enrere. Això no és per condició física, ell té un físic envejable a dia d'avui. Vull creure que és per trepitjar o trescar segur. A la cresta ell passava davant, perquè és escalador també, però no em vaig sentir insegur en cap moment, mesurava molt bé cadascun dels meus moviments. Com et dic, de seny no me'n falta, el vaig demostrar no volent passar per un pas massa aeri per on ell havia passat, em vaig buscar una ruta més segura. Tot i això, entenc que demanis prudència, però t'asseguro que no he perdut la por a la muntanya, sé el que ens hi juguem. I per més segurs que estiguem, una relliscada la té qualsevol, això és indubtable, i un error ximple es pot pagar car. Gràcies per la preocupació.

    Zel, la satisfacció de completar una ruta així és molt gran, en vam quedar molt contents. Cadascú en la mesura del que pugui, sortir a gaudir de la natura val la pena, i no cal enfilar-se gaire, que bones caminades i paisatges bonics n'hi ha a tot arreu.

    ResponElimina
  26. Enhorabona! fas enveja. No pel fet de fer taaants tres mils sinó per haver trobat alguna cosa que et motivi.

    Aquest cap de setmana mirava el Pedraforca i el veia impossible.

    ResponElimina
  27. Osti, Pedrín!!! Jo vaig fer la Pica un cop i per poc m'han de venir a rescatar els bombers. Vaig perdre les ungles dels dits grossos dels dos peus. Ara, va ser maquíssim però amb un al dia ja en vaig tenir prou!
    L'oli amb el que suques el pa deu ser d'algunes olives especials, eh?

    ResponElimina
  28. Fins ara no havia dit res del teu sobrenom, però ara sí que ja n'hi ha prou. A la Pica hi puja molta, moltíssima gent, de pa sucats amb oli i de pa sucats amb tomàquet. Però per la cresta ja no n'hi pugen tants, ni de conya! Així que prou d'aquest sobrenom, que jo ja no me'l crec. Aquesta ruta és d'alta muntanya en majúscules, i ja no és una sortideta a fer un cimet. La cresta de la Pica té la seva "gràcia" i amb algun pas realment exposat, per tant, no tothom té el cap (i els collons) de posar-s'hi. I si no, mira aquest crack que va fer una ruta similar a la teva, però per la part de Soulcem! ;)

    http://elporquet.blogspot.com/2012/08/emprenyant-els-deus.html

    ResponElimina
  29. rits, el Pedraforca em queda pendent, l'hem de fer amb uns amics però hem de trobar data. És força engrescador quan veus que fas aquesta activitat i te'n surts. Però no he tingut mai cap problema fent muntanya, quan els tingui potser no en parlaré tan feliçment.

    Laura T, he sentit a dir molts cops que la gent perd ungles en excursions així, però a mi no m'ha passat res semblant, les dec tenir resistents. A la Pica hi ha pujat moltíssima gent, és una excursió maca de fer i per la via clàssica és força assumible, encara que el cansament no te'l treu ningú, acabes baldat d'una manera o altra. Són olives d'olivera mil·lenària!

    Porquet, quan descobreixis d'aquí a uns dies que també he pujat l'Aneto... Et diré que vam fer la cresta del Gabarró a la Pica sense protecció, sense encordar, i amb les motxilles pesades a l'esquena. Assumint riscs que cap dels dos no percebia com a tals, perquè estàvem segurs i ens veiem bé físicament per això i per més. De collons no ens en falten, això t'ho puc garantir. De cap vull creure que tampoc, perquè anem amb molta cura, però potser no amb tot el coneixement. No aniré amb falsa modèstia, no era una ruta fàcil ni li resto mèrits. Fixa't bé que quan faig un cim fàcil ho indico al post, i no ho he fet en aquest cas, la ruta era digne de bons excursionistes, com el crack aquest que cites, del qual ja en vaig rellegir la crònica quan vaig ensopegar amb ella tot buscant més informació de la ruta que ja teníem decidida. Però una cosa és la ruta, i l'altra els excursionistes. Podríem dir que fem rutes per sobre de les nostres possibilitats, no físiques, perquè ens en sortim, però que si no tot ens hagués sortit rodat, podríem haver tingut un disgust. Et dic això, i també et dic que som prudents i conscients dels perills i de les nostres limitacions, si no ho veiéssim clar no ho faríem, i et puc dir que a mitja cresta jo no vaig voler passar per un pas totalment exposat per on passava ell, que és escalador, no ho vaig veure clar i vaig buscar la grimpada alternativa.
    En definitiva, una ruta de 'categoria', per uns excursionistes que segueixen sent de pa sucat amb oli, però amb cert bagatge ja, i amb capacitat per fer coses. Fins quan?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.