dilluns, 22 de juliol de 2013

Ritmes

Darrerament sento que vaig amb pressa, que m'irrita més que mai la lentitud o el que solem conèixer com a patxorra (paraula acceptada a l'Alcover-Moll). Se'm posa malament la sensació d'estar perdent el temps, especialment quan me'l fan perdre. Temo que no és una reacció que se'm quedi dins, sinó que mostro força signes externs al respecte. Això fa que la gent que em coneix es pugui sentir malament si pensen que van massa lents pels meus estàndards.

La muntanya és l'últim exemple que tinc, anar-hi amb gent que es mou a un ritme molt inferior m'atabala, em posa nerviós. Però això no és vàlid quan hi vaig amb amics*, ja que la mentalitat és una altra. Potser jo podria o voldria córrer una mica més, però l'objectiu és fer l'activitat amb la gent que vas, gaudir de la companyia tant com de la muntanya, i llavors no importa que el ritme sigui més baix, importa fer-ho junts. Vaig pensar que no és mala metàfora per explicar el que passa a la vida, si pretens fer camí al costat d'altra gent el ritme sempre l'imposa el que va més lent, i no parlo només d'activitat física.

Cadascú té el seu ritme vital, el seu ritme per fer les activitats, adaptar-se a les situacions, el que sigui. Podem triar anar per lliure, però si ens estimem algú no el farem anar traient el fetge per la boca, és just esperonar-lo perquè millori si és el que s'escau, però ens posarem al seu nivell per poder caminar al seu costat. Hi ha gent que no em fa perdre mai la paciència, el temps millor aprofitat és aquell que passo amb ells.


*Hom es pot preguntar que si no hi vaig amb amics, amb qui hi vaig. Parlo de gent amb qui no hi tinc tanta confiança, per exemple, els del centre excursionista. Sento no tenir la mateixa consideració per tothom, però encara hi ha classes.

27 comentaris:

  1. Crec que a l'inrevés passa el mateix, si haig d'anar a la muntanya miraré d'anar-hi amb gent amb un ritme més lent perquè em posa nerviosa veure que no puc seguir el ritme i que els altres s'han d'esperar o afluixar per mi. Alguna vegada també m'he trobat que si vaig amb algú que va a un ritme més ràpid, tots dos mirem d'adaptar-nos, ell afluixant i jo esforçant-m'hi més. També és saber trobar un "equilibri" i si no es pot, doncs, com tu dius buscar persones amb qui puguis compartir el ritme. A la vida, la qüestió de ritmes és més complicada...

    ResponElimina
  2. Reconec que sovint jo escullo la gent en funció de l'activitat, i cada vegada més. De més jove havia arribat a fer activitats que no m'agradaven només per la companyia. Però ara crec que no val la pena.

    ResponElimina
  3. anar al mateix ritme és el secret de l'èxit, potser. Però adequar el nostre ritme a qui ens envolta per tal de que tot sigui pla i senzill és sens dubte el gran èxit nostre, per acostar-nos als demés.

    ResponElimina
  4. Adaptar el nostre ritme a la majoria que ens envolta, és una qüestió fonamental, si volem gaudir d'alguna activitat en companyia. Penso que anar per lliure...queda per altres ocasions, però alhora de compartir és imprescindible. Fet extensible per la muntanya i altres àmbits del dia a dia que volem compartir.

    ResponElimina
  5. A la meva graduació, els nostres delegats van fer un discurs. Hi van incloure una cita, diria que és un proverbi africà, que diu "Si vols anar ràpid, ves sol; si vols anar lluny, ves acompanyat." Crec que s'adiu molt al tema del teu post, oi?? Segurament a la muntanya (i a la vida) val més arribar lluny que ràpid.

    Tema a part: els meus companys del CE són molt macos, i la majoria em cauen de conya, però no tots són amics meus. De fet, la majoria no ho són, i no crec que sigui un problema. Ser un bon company muntanyenc ja és una bona categoria, no?

    ResponElimina
  6. Anava tan de presa que es va passar tres muntanyes.

    ResponElimina
  7. Home, si triem fer-ho sols no hi ha problema, oi? Al nostre ritme i apa, però és ben veritat que si vols compartir (el que sigui) doncs ens haurem d'adaptar, en funció de l'implicació emocional el grau d'adaptació serà major o menor. Tot depen de si amb qui comparteixes és una parella, uns amics, uns companys de feina o d'alguna activitat o uns blogaires atrevits ;P

    Bona nit XeXu!!

    ResponElimina
  8. Quina casualitat, no puc dormir amb els nervis del viatge, et vinc a veure, que sempre estàs de guàrdia, i parles de ritmes. Avui quasi em costa el divorci la meva lentitud. Escollint regals, embolicant, planxant (no, planxant sóc ràpida!), però és que vull trobar el regal perfecte o quasiperfecte... I m'encanto, com la Sara a l'hora de menjar (i em posa dels nervis!). En fi, XeXu, encara que arribis a perdre la paciència algun cop, no defalleixis, els lents tenim altres virtuts, potser el mateix encantament que portem a sobre (encantar-se amb el paisatge muntanyenc també pot ser una bona "excusa" per a la lentitud, o el mateix esforç físic...)

    Ostitu, com es fa per dormir quan no pots? Trobo que el temps passa molt lent...

    ResponElimina
  9. Això d'adaptar ritmes no és pas senzill. Des de l'escola un ja s'adona que hi ha d'haver un estira i arronsa que esdevè tot un aprenentatge que molts no aconsegueixen assolir. Paraula de mestra ;)

    ResponElimina
  10. La vida es massa curta com per anar lent! Aparti's senyora de davant la màquina de picar el bitllet si encara l'ha de buscar a dins de la seva gegant bossa de ma! Que el Pons té pressa! (metafòricament parlant i literalment parlant)

    ResponElimina
  11. Jo vaig al ritme d'un nen de 22 mesos, i molts cops fem dues passes endavant i tres enrere... Cal paciència, sí, però sovint també és molt divertit!

    ResponElimina
  12. Hi ha una dita que diu més o menys que les muntanyes s'han de pujar com un vell per arribar a dalt com un nen. El bons guies, quan van amb un grup, sempre marquen un pas lent i un ritme continuat per aconseguir que tots pugin amb bones condicions i evitar riscos.

    ResponElimina
  13. Jo també sóc de les que sembla que perden sempre el tren i vaig ràpida fent les coses. I els lents em posen dels nervis. M'ha costat molts disgustos aquest tema a l'hora de fer coses amb els altres i necessàriament he hagut de trobar la manera d'equilibrar la meva pressa amb la patxorra dels altres. La vida mateixa m'ha posat la prova a superar dins de casa. Els meus fills són d'aquells que seeeempre tenen temps i el que no es fa, es queda per a fer. I jo em pujo per les parets. Però si no volia caldo, una olla plena! Perquè a la feina, a l'escola, doncs he de fer anar les regnes de la calsse amb 25 ritmes diferents. Imagina't!
    I en algunes ocasions encara no ho tinc gens assumit però en d'altres he après això que ja apuntaven, que no per córres més s'arriba més lluny i que a vegades és tot un plaer parar, respirar a fons i gaudir plàcidament del moment.

    ResponElimina
  14. Doncs si, la gràcia és anar-se adaptant, els uns amb els altres, als ritmes i maneres de fer. Xò de vegades no és fàcil.

    Avui escriure des de l'altra banda, des dels lents. De vegades, seguir als ràpids és difícil. T'intentes amotllar al seu ritme, xò hi ha dies que dius, prou, de què va. Al grup d'amics hi ha alguns ràpids i d'altres lents (encara que no ho verbalitzem així) i sovint som els lents els qui ens acabem adaptant al ritme ràpid, simplement per no sentir rondinar l'altre.

    Nosaltres no pugem muntanyes, x més que ho hem fet alguna vegada i ens ho proposem diverses, xò si compartíem vacances i qui és ràpid, ho és en tot. La gràcia és justament el que vens a dir al post, l'adaptació i renúncia, l'adaptabilitat els uns amb els altres, i segur que perquè una activitat funcioni cal que hi hagi qui tiri del carro en alguns moments i qui demani descans en d'altres.

    Tot i així, crec que no pujarem mai muntanyes junts ;) això de treure el fetge per l'estòmac encara no em va gaire.

    ResponElimina
  15. Ai, xiquet, amb mi no podries pas anar... et cansaries ràpidament.

    Jo no puc córrer, és una qüestió física, de la meva artritis, de la meva poca "vitalitat"... així que, quan vaig pel carrer, vaig poc a poc. Les iaies m'avancen ;-)

    També vaig molt poc a poc a fer-ho tot... des d'un entrepà, a fer el llit, escombrar o fregar... llegir, dibuixar...

    ResponElimina
  16. Eing? Fa dues setmanes t'autodenominaves "excursionista de pa sucat amb oli" perquè ets novell pujant cims i ara ja pateixes amb els ritmes lents? Coi, vas fort, Xexu, vas fort! :D :D :D

    ResponElimina
  17. Jo no vaig gaire depresa, però em treu de polleguera quan la gent que va més lenta que jo em barra el pas, encara que em sobri el temps per arribar al lloc no ho suporto.

    ResponElimina
  18. Aquesta vegada t'has comentat a tu mateix, Xexu.

    Primera frase, primer comentari: és el que tu sents, que no vols dir que els altres ho sentin igual, ni tampoc que se n'adonin que hi pugui haver velocitats diferents.

    Última frase (abans *), comentari final: hi ha gent que no em fa perdre mai la paciència. Ho veus? És un tema subjectiu. És la teva sensació.

    Nota al marge del post: quans diccionaris fem anar pel català? Coions, entre l'altre dia que parlaves de paraules més o menys aceptades i avui, n'he arribat a comptar uns quants. Ens en calen tants? Sobretot perque el que pugui estar aceptat en un, no ho està en un altre... i llavors a qui fem cas?

    ResponElimina
  19. Entenc el que vols dir.... i crec que a tots els que tenim el ritme més accelerat ens deu passar el mateix quan topem amb persones que van més lentes fent qualsevol cosa que nosaltres pensem que podríem fer més ràpid. Últimament me n'he adonat al curs que faig de disseny gràfic... quan ens manen fer un exercici no soporto veure com el del costat va lent, abans de posar-se a treballar fa mil i una coses més i clar, llavors arriba l'hora de l'entrega (que jo ja la tenia llesta mitja hora abans que tohtom...) i el personatge "encara" no ha acabat. Grrrr!!!! Llavors és quan sento que perdo el temps. Haurien de fer classes dividides per RITMES. Hehehe!

    ResponElimina
  20. Solidaritat, comprensió, paciència, companyerisme ... equilibri Xexu, si volem compartir qualsevol activitat amb una o altres persones, en totes les situacions de la vida que ens puguem imaginar, això o
    anar-se'n a viure sol a una illa deserta.
    Imagino que no ets ràpid en tot, tot. Per tant en alguna ocasió segur que ets a "l'altra part", oi?

    Jo, normalment, sóc molt ràpida en les coses que no m'agraden gens i molt lenta en les que vull assaborir, això si estic sola, si tinc companya busco l'equilibri, imagino que la Santa Paciència i la Santa Col·laboració em protegeixen molt. ;)

    Molt bona tarda!
    Aferradetes.

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies pels vostres comentaris. L’avantatge de que aquí hi hagi una mica de tot és que cadascú ho explica des de la seva vivència, n’hi ha de més lents i n’hi ha de més ràpids, però una conclusió que en traiem, que és la que volia destacar amb el post, és la subjectivitat de l’assumpte, no ens sembla una pèrdua de temps quan baixem el ritme per equiparar-nos a qui tenim al costat, però si és gent que no coneixem ens podem posar dels nervis per la mateixa cosa. Som complexos, aquí està la gràcia.

    Sílvia, parles bàsicament de la muntanya, doncs parlem d’això. Ja et dic que per mi és important amb qui vaig, si és gent que no conec, em surt aquesta impaciència, que en cap cas dic que sigui bona. Entenc la teva postura, però també és feina dels teus acompanyants fer-te veure que no t’has de sentir malament, que hi heu anat junts per passar-ho bé, no per fer cap cursa. Evidentment, tu hauràs de posar-te les piles, i els altres reduiran el ritme per trobar un equilibri, una velocitat que permeti fer l’activitat plegats, i no passa res. Justament jo comentava això, si volgués córrer més em buscaria una altra gent, o hi aniria sol. Sortir a fer qualsevol cosa amb els amics és per fer-la amb ells, i els ritmes s’han d’adaptar. A la vida, com dius, pot ser més complicat, i sobretot difícil d’entendre, però crec que la filosofia és la mateixa.

    Loreto, a mi no em resulta estrany això que dius, generalment la companyia ho és tot per mi. Hi ha algunes coses que m’agrada molt fer, per exemple els castells, i aquí sí que hi vaig per gust, però tantes altres coses canvien completament de fer-les amb gent estimada o amb gent no tan estimada.

    Sr. Gasull, tinc la impressió que és d’aquestes coses que no es valoren massa, però que tenen importància. Saber posar-se al ritme dels altres, si és que ens toca rebaixar-lo, és un bon exercici que permet millorar molt en concòrdia.

    Audrey, tu ho has dit. Suposo que hi ha qui ja gaudeix de fer coses, independentment de la companyia, però si pretens estar amb gent, has de saber acceptar com són i adaptar-te als seus ritmes. I crec que això val per moltes coses, no només per activitats físiques o d’habilitat. Les relacions humanes acaben sent un art.

    Yáiza, sí que s’escau aquest proverbi, perfectament! De fet, ens el podríem aplicar molts cops, o tenir-lo ben apuntat per no oblidar-lo. Bé, segur que tu no l’oblidaràs ja que te’l van dir en un moment important de la vida, són coses que es queden. És millor anar lluny, naturalment, especialment a la vida. Hi ha qui se sent perfectament bé sol, però crec que estem fets per tenir gent al voltant en la que poder-nos recolzar si defallim.
    Referent al centre excursionista, penso que també hi ha gent maca al del poble, el problema no és d’ells, sinó meu. Aquí pots veure les diferències entre tu i jo, la primera és la predisposició. Tu t’ajuntes amb una gent amb qui comparteixes interessos i aficions, i ho passes bé amb ells, perquè tens ganes de passar-ho bé. Jo, en canvi, em sento còmode amb gent que conec i en qui confio. Potser m’hi hauria d’esforçar més, però no em vaig sentir especialment bé amb la gent (potser tampoc no són tan receptius com els teus, qui sap) quan hi vaig anar. Tampoc jo hi posava massa de la meva part, però una mica sí. Tot i així no descarto repetir. I una altra diferència és que tu ets una excursionista de veritat, estimes l’activitat perquè l’has feta des de petita. Per mi és una afició nova, un repte personal, i encara que en gaudeixo, estic segur que no ho visc com tu o com els altres, 100% segur. Tu ets de les poques, per no dir l’única, que no discuteix l’etiqueta d’excursionista de pa sucat amb oli, però és que estic segur que entens perfectament la diferència entre un excursionista i algú que físicament pot pujar una muntanya.

    Jpmerch, ens regales un nanoconte dels teus, però podríem dir que és un proverbi com el que citava la Yáiza, no serviria de res passar-se tres muntanyes, tota una lliçó.

    ResponElimina
  22. Lluna, que poc que m’enteneu de vegades, i que bé que ho feu d’altres! El teu comentari és un resum perfecte del que deia al post, depenent del grau d’implicació amb la companyia, es té més o menys paciència, a mi em passa. I com dius tu, si vols anar al teu ritme i que ningú et destorbi, pots anar sol pel món, en qualsevol situació. Però no és millor compartir les vivències, encara que això impliqui haver de baixar del burro de vegades? Jo penso que sí.

    Gemma Sara, t’agraeixo que aprofitis el teu insomni per fer-me una visita, però em sap greu que et costés dormir, és fatal estar donant voltes al llit i que no hi hagi manera d’agafar el son. Espero que realment només fossin els nervis del viatge, de vegades passa.
    No tothom és lent per les mateixes coses, probablement jo puc ensopegar amb algú que faci alguna activitat més ràpid i l’arribi a posar nerviós la meva lentitud. Tenint en compte això, caldria no oblidar-ho per quan som nosaltres els que ens posem nerviosos. Si coneixes bé una persona saps on és que va més ràpida o més lenta, i li coneixes les virtuts que compensen els defectes. Si és sabut que tu et distreus molt triant regals, la paciència que s’ha de posar en aquests casos és més gran. Potser ets molt resolutiva en altres casos, i això ho compensa tot. O potser no, però cal acceptar les persones com són, si és que hem triat mantenir-les al nostre costat. Amb la Sara ja saps, amor incondicional, encara que sigui una lenta menjant!

    ÀnimaAlada, com a mestra suposo que no et pots permetre enfadar-te gaire amb els alumnes més lents, seria un gran greuge. Tot i així, entenc que ha de ser difícil que una part de la classe capti a la primera un concepte i a uns altres se’ls hagi de repetir mil cops, per no quedar convençut que l’han après. Toca mossegar-se la llengua segur.

    Pons, aquest seria un bon exemple, gent que et fa un tap i que genera cua en una activitat tan senzilla com posar una targeta al torn. Si això li passa al teu acompanyant potser no et molesta, però si ho fa algú que no coneixes... ja és una altra història. Lents, més que lents!!

    Maurici, un punt de vista que no contempla el post, però els arguments que dono són perfectament vàlids. Està molt bé que ho hagis mencionat. No hi ha una persona que et faci alentir més el ritme que un fill, evidentment t’has d’adaptar a la seva velocitat a cada moment, però segur que és una de les tasques més plaents, també. L’amor és incondicional, i tal estimació es tradueix en tota la paciència del món. De què serviria no tenir-ne? Només per ser un mal pare, perquè la canalla ho té això, quan hi són, ja deixes de manar tu sobre el teu temps.

    Consol, he anat a excursions guiades, o almenys organitzades per una gent que van tenint cura de tothom. Potser no imposen cap ritme, però baixen el seu per fer costat als que van més lents, evidentment, no poden deixar ningú enrere. Ja veig que jo no m’hi podria dedicar, oi? Bé, una cosa és quan no tens responsabilitat i l’altra quan la gent d’alguna manera depèn de tu, t’ho agafes diferent.

    Laura T, tantes discrepàncies que tenim tu i jo de vegades, però en això coincidim, ja n’havíem parlat en un altre post en que et declaraves ràpida, i jo també. La veritat és que si miro enrere, potser en el passat no m’hagués considerat així, no sé què pot portar a un canvi així, o a que una temporada ens irriti més o menys la lentitud dels altres. Potser té alguna explicació psicològica.
    Ja ha comentat una altra mestra, ha de ser difícil coordinar els ritmes diferents dels alumnes, però és feina de l’educador/a aconseguir-ho, és part de la qualitat de l’ensenyament de cadascú. Amb els fills és una mica diferent, no és feina, i suposo que quan són més grandets es pot perdre la paciència fàcilment. Quan són més menuts i depenen dels pares, com diu en Maurici, no t’importa tant que et facin alentir infinitament el teu pas. Ja de ganàpies la cosa canvia! Continua al comentari de baix.

    ResponElimina
  23. Parar no és mala cosa, això ho tinc molt clar, però estaràs d’acord amb mi que es gaudeix de la parada quan tries tu quan la fas. Mentre no entorpeixis els altres, pot ser un moment genial. Ara, quan no pares, sinó que et fan parar, ja és una altra cosa.

    rits, és bo el teu testimoni, cal que puguem veure-ho tot des de les màximes perspectives possibles. Estic segur que hi ha gent per tot, però seguiré dient que són els ràpids els que han de baixar el seu ritme en nom de la concòrdia del grup. L’esforç dels que els costa més ha de ser ben valorat, se’ls pot esperonar, però si com a ràpid has de rondinar gaire, malament anem. Per què vas amb aquesta gent, si et posen nerviós?
    Separem la gent en lents i ràpids, però no sempre és tot blanc o negre. Hi ha qui físicament sempre ens passarà endavant, l’haurem de seguir amb la llengua fora, però això no vol dir que excel•leixi en altres activitats, que li poden costar molt més. Pot ser que tu t’adaptis millor a certes situacions i hagis de ser qui espera a que l’altre arribi a port. Això va com va, però si tenim en compte això, potser els ‘ràpids’ no han de rondinar gaire, que potser algun cop els toca estar de l’altre cantó.
    I ara em permetràs que rigui una mica de la frase feta que t’acabes d’inventar, que no ho faig amb mala fe, eh, però m’ha fet molta gràcia! Avisa en Víctor Pàmies que l’apunti! Treure el fetge per l’estómac, què difícil que ho veig! Hehehe, encara ric.

    Assumpta, però tens algú al costat a qui no importa que puguis ser lenta, accepta com ets i segur que t’ajuda en el que pot. A això em referia, no és amb mi que t’has de comparar. En el terreny en el que nosaltres tenim tractes, el món virtual, ets extremadament ràpida, quan no fa una calor que ens fon les neurones. Si em cal alguna cosa i te la demano, me la proporciones a l’instant, així que no pots pensar que ets lenta en tot. No ens posarem a fer cap cursa, però pel que respecta a mi, no tinc motius per impacientar-me ni irritar-me amb tu per res, al contrari.

    MontseLladó, no s’han de confondre les dues coses, dona. Ara tinc la sort d’estar bé físicament, puc afrontar alguns esforços sense problemes. Pensa que, tret d’una, cap de les excursions que he fet requeria tenir gaire formació tècnica. Com a excursionista, el concepte, sóc justet perquè no tinc coneixements, ni experiència, ni aquell punt de respecte i por que t’ha de fer una activitat potencialment perillosa. Però el cos de moment aguanta, una cosa no té massa a veure amb l’altra, trobo. Això em permet tenir un ritme bo faci el que faci, però no em converteix en millor excursionista. L’experiència la vaig agafant també, però això va més per llarg.

    Glòria, a mi em passa una cosa molt similar, per exemple aplicat a la conducció. Quan portava cotxe, em posava molt nerviós la gent que anava més lent del que toca i que no podia avançar. Al final no et fan perdre tant temps, però com molesta no poder anar al ritme que tu voldries!

    Ariadna, està clar que és un tema subjectiu, pot ser que vagi amb pressa, però sé parar també quan convé, i valoro les coses que valen la pena. Potser aquest és un bon varem per saber les coses que ens importen de veritat i les que no. Les que considerem que no ens fan perdre el temps, per més reposades que siguin, tenen pinta de ser importants. En canvi, algú que ens entorpeix el pas ens pot posar dels nervis, ens molesta perquè ens fa perdre el temps sense motiu i sense que nosaltres deixem que ens el robin.
    De diccionaris n’hi ha molts, i ben bé no sé quin criteri hem de fer servir per acceptar una paraula. Aquest que dic ara és un diccionari que contempla els dialectalismes, i per això molta gent l’accepta per sobre dels altres, que bàsicament inclouen només el català estàndard. No acaba de ser normal que haguem de consultar no sé quants diccionaris per saber si una paraula és correcta, però bé, ja saps que els catalans som molt nostres...

    ResponElimina
  24. Alba, expliques un exemple totalment diferent del que és anar a ritmes diferents, per aquí ja s’ha parlat de diferents ritmes a classe, però només amb infants. Entre grans la cosa sembla que s’accentuï, perquè pots entendre que a un nen o nena li costi més entendre els conceptes, però no tant que un gran vagi amb tota la calma quan hi ha uns temps establerts. Així que tu ets dels meus, on no sé si coincidim és en la subjectivitat que diu l’Ariadna. No m’importa esperar quan es tracta d’algú molt proper, però quan no em van ni em venen em posa del revés que em facin perdre el temps.

    Sa lluna, d’alguna manera ja ho he anat comentant en altres respostes que de vegades ens veiem de l’altre cantó. No voldria que semblés que ara jo faig totes les coses la mar de bé i molt ràpid, només faltaria. En algunes coses sóc lent, i en d’altres dins i tot dolent (que no vol dir dues vegades lent, sinó pitjor). No totes les virtuts que cites es donen sempre juntes. La paciència potser va una mica per lliure, perquè de vegades l’hem de posar tant sí com no. Però potser no va acompanyada de les altres, sinó que és una paciència d’aquestes de mossegar-se la llengua. Però quan es tracta d’algú estimat, la paciència pot ser infinita i les altres també hi són, perquè el que t’importa és la companyia i no el que estàs fent.
    No és mal sistema el teu, les coses amargues millor que passin ràpid, però et diré que és una de les coses que a mi em costa, veus. Quan es tracta d’obligacions, no és estrany que les posposi. Això sempre i quan ningú no depengui de la meva feina, si l’obligació pot endarrerir a algú altre després llavors sí que em poso les piles ràpidament.

    ResponElimina
  25. No t'ho discuteixo perquè el nom l'has triat tu perfer la gràcia i ja està. No crec que seguis menys excursionista que jo, per molt novell que siguis. Una altra cosa són els domingueros!'

    Un consell: deixa de prendre-t'ho tot com un repte. Fes les coses una mica perquè sí... Sense importar si ho fas millor, més ràpid o més cops. Parles com so sempre estiguessis en competició continua contra tu mateix ! Relaxa't!

    ResponElimina
  26. Eeeeeeeeeei!! No m'ho havia plantejat mai! En el món virtual puc arribar a ser ràpida!! :-DDD

    ResponElimina
  27. Yáiza, el nom no només està triat per fer la gràcia, és el que crec que em mereixo i em mereixeré almenys una bona temporada. Insisteixo que veig una diferència entre anar d'excursió amb els coneixements i les ganes que això implica i tenir la capacitat física de fer una activitat gairebé més a nivell esportiu, diria jo. En aquest sentit, em sembla que tu tens un bagatge que t'acredita, i jo a banda de ser novell em falten unes bases apreses i inculcades al llarg dels anys. Anar per la muntanya i veure uns pares entregats amb tres marrecs que no aixequen un pam de terra seguint un ritme com el teu, això és generar una estimació per la muntanya que a mi no se m'ha aplicat mai, ni tampoc no he buscat.
    Respecte al teu consell, és bo, és clar. Però la capacitat de competir amb mi mateix també la porto molt a dintre, i si no veig aquestes sortides una mica com un repte potser deixaran d'interessar-me. Ara, crec que la cosa pot canviar a força d'anar fent, mentre duri, que no sé quant serà. De moment trobo un gustet especial a fer aquesta activitat amb amics, encara que no es tracti del gran cim, és una cosa bonica per compartir.

    Assumpta, jo que sempre penso més aviat en negatiu no em costa gaire veure les coses bones dels altres, i com a companya blogaire no es pot dubtar que en tens moltes. No només la rapidesa, ja saps, el compromís i la voluntat de participar i ajudar. Coses que ens costa de veure en nosaltres mateixos, però que ens ho diguin de tant en tant no està malament, oi?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.