dijous, 4 de juliol de 2013

Relats conjunts: Lunch atop a Skyscraper (segona versió)


L'ancià esguardava la fotografia, els ulls fixos, envoltats d'arrugues, semblava que miraven molt més enllà, a través del paper. El jove periodista, impacient, va simular una sobtada tos per despertar l'home del seu somieig. Amb una veu clara, assotada pels anys, l'home va començar a parlar.

"Tinc 97 anys, fill. No em pot quedar massa en aquest món, i no voldria marxar sense explicar la veritat sobre aquesta fotografia. Ara ja no té sentit callar, tots els meus companys han traspassat. Sóc aquest d'aquí, el de la camisa blanca i la gorra negra, tenia només 16 anys en aquell moment. Ens pensàvem que seria un dia com els altres, a l'hora de dinar ens pujaven unes caixetes amb les viandes. Però aquell dia va ser diferent. Dins de les caixes no hi havia res per menjar, només unes cartes signades pel capatàs de l'obra, el senyor Montgomery. Era un mala peça, tots ho sabíem, però no ens pensàvem que tant. Només quatre de nosaltres sabíem llegir, però no hi va haver trampa, en Francis va llegir en veu alta i puc garantir que no va mentir. L'obra estava costant més diners dels previstos i l'empresa es volia desfer d'alguns treballadors. El senyor Mongomery no volia acomiadar ningú, això donava mala imatge, calia mantenir les aparences de bonança. Ens obligava a triar un de nosaltres onze, i un cop presa la decisió, de la manera que fos i costés el que costés, llençar-lo daltabaix. Havia de semblar un accident laboral, com tants altres, un jove obrer de la construcció mort no sorprenia ningú. No cal dir que la carta acabava amb una amenaça seriosa, si ho explicàvem a algú podíem patir un càstig encara pitjor que el pobre malaurat. Quina ironia que fos precisament aquell dia que un fotògraf va decidir venir a immortalitzar la nostra hora de dinar.

El senyor Montgomery ja fa anys que cria malves, però jo no m'he atrevit a parlar fins avui. No teníem cap altra opció, qui paga mana, i no volíem perdre la feina, o alguna cosa pitjor. En Gordon era el més fatxenda i les seves bromes ens resultaven sempre pesades. No era mal nano, però aviat vam mirar tots cap a ell... el pobre Gordon..., pobre Gordon..."


La imatge d'aquest més és tan bona que m'ha sortit un segon Relat Conjunt!

19 comentaris:

  1. Déu n'hi do la de tragèdies soterrades que inspira aquesta foto! Molt xulo, el text, a veure si t'inspira un tercer ;)

    ResponElimina
  2. És una bona manera de que puge l'atur.

    Ja sabia jo que si el xino no volia pujar era per alguna cosa.

    ResponElimina
  3. Si no fos mort, aquest Montgomery es mereixeria que se li aparegués el fantasma d'en Gordon, pobre Gordon.
    Molt bo aquest segon relat i ben diferent de l'altre. M'agrada!

    ResponElimina
  4. No donis idees que algun empresari pot agafar nota i posar-les en pràctica...

    ResponElimina
  5. T'has superat amb aquest segon relat! La trama és brutal, molt ben pensat i escrit.

    ResponElimina
  6. M'he quedat glaçada!!
    Vols dir que no pot ser ben real això que expliques?

    M'agrada aquesta nova versió, tot i que encara em marejoooo!! ;)
    Aferradetes.

    ResponElimina
  7. Que fort!!! I que cabró aquest Montgomery! I en Gordon, pobre desgraciat... no sabia llegir, oi?

    ResponElimina
  8. tal com van i anaven les coses trobo que té un caire molt realista, cruel com la vida laboral ....brutal i contundent!

    ResponElimina
  9. Aquest Montgomery el devia tenir acollonit, mira que no explicar-ho fins al 97 anys!

    ResponElimina
  10. Un relat enginyós i macabre!, quina peça el capatàs :-O

    ResponElimina
  11. A sobre els traspassa la responsabilitat de triar als treballadors xq visquin tota la vida engoixats. I ell, les mans netes. Segur que després devia entrar en política, aquest senyor Montgomery.

    ResponElimina
  12. Quin element el "senyor" Montgomery! Té raó la Rits, reuneix tots el requisits per entrar en política.

    ResponElimina
  13. Ostres, què bèstia!!! Quina angoixa només de pensar en poder trobar-te en una situació així... Pobre Gordon!

    M'agraden els relats "diferents" i aquest ho és! ;-))

    ResponElimina
  14. Molt bé! (pel relat, no pel Montgomery).

    ResponElimina
  15. Moltes gràcies a tots els que heu llegit i comentat aquesta segona versió del relat. A mi també m'agrada més aquesta, és una idea que vaig tenir al principi, però em semblava que sortiria molt llarg perquè volia donar moltes més explicacions. Al final he aconseguit que surti més o menys curt, no està malament.

    ResponElimina
  16. M'has fet venir esgarrifances, XeXu... uff!!! no se perquè m'ha semblat tot de cop tant possible que passés això!!!

    ResponElimina


  17. Sí, pobre Gordon, malgrat que fis fatxenda i insuporable.
    Com et deus sentir quan has de prendre al llarg de la vida una decisió tan dràstica? I a més saps que mai no podràs desempallegar-te del sentiment de culpa

    ResponElimina

  18. Encara que hagi estat per preservar la supervivència. Fa pensar molt, m'ha recordat la pel.lícula 'Delictes i faltes' del Woody Allen.

    ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.