dissabte, 27 de juliol de 2013

La mala sort

Tinc un amic que sol escoltar-me sempre que tinc alguna cosa per explicar. Les seves aportacions sempre m'ajuden perquè relativitza qualsevol situació, ni me l'endolceix ni la converteix en un drama. Cap dels dos som de la corda de buscar la part positiva de les desgràcies, si són desgràcies ja milloraran, però no em feu posar-hi un somriure, si us plau. En els últims temps arrossego una ratxa de mala sort en molts àmbits diferents, i sóc més de pensar que les coses passen per algun motiu en comptes d'atribuir-ho a l'atzar, però fins i tot el meu amic, la darrera vegada que vam parlar, es va quedar sense arguments i em va dir que realment era molta mala sort tot plegat, i que tard o d'hora canviaria, però que ara mateix...

Sobreviuré, ja ho sé. I tot i estar més a prop del 'què més pot passar-me?', intento animar-me, que tot pot canviar en un segon i ho sabem. Només falta arribar al segon que ho canviarà tot. De moment, m'aniré repetint el que deien els Gorillaz a la cançó Clint Eastwood que ha enllaçat la rits: I ain't happy, I'm feeling glad, I got sunshine, in a bag, I'm useless, but not for log, the future, is coming on... (No sóc feliç, però em sento bé, tinc la llum del sol al sarró. No serveixo per a res, però per poc temps, perquè el futur s'acosta...)

43 comentaris:

  1. Sempre hem de pensar que vindran temps millors.... així que salut i força XeXu!!

    ResponElimina
  2. Doncs podríem fer una associació... A mi tampoc em surten les coses bé :-(
    Alguna petitesa que havia aconseguit, a l'estiu me l'han pres... (un motiu més per odiar l'estiu)

    Porto molt de temps pensant que arribaran temps millors... però m'equivoco, perquè no venen. Potser ja no vinguin per a mi. Tu tens la sort de ser jove.

    Ara no t'hi veus massa de jove, oi? Doncs t'equivoques: ho ets.

    Vaig trobar una llibreta meva, molt bonica, amb poques fulles escrites, totes entre el juny i el juliol de 1996. Era més jove que tu ara ;-)) i em sentia gran... GRAN ERROR.

    En fi, vaig a arrastrar-me per algun altre lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Assumpta, el teu comentari m'ha colpit. Et tenia per una persona positiva i aquestes parauales d'avui delaten que deus estar una mica xafada, però amunt, no ens em de deixar vèrcer, hi ha mals moments en la vida, però tot passa, tard o d'hora, ja ho veuràs. Jo quan estic depre escolto aquesta cançó del Llach (http://www.youtube.com/watch?v=FuIFk3WnAoE), em faig un fart de plorar, però em va bé. I l'edat no és el determinant, per tant no busquis excuses per veure la vida d'un altre color. Un petó.

      Elimina
  3. Durant molt de temps he tingut aquesta sensació i per consolar-me sempre penso que algun dia tot aquest "mal temps" em serà útil, que vindria a ser com tenir la llum del sol al sarró. La gent sol dir que són èpoques, d'acord, però i quan aquestes èpoques s'allarguen més del compte què? Fas bé de no somriure si no et surt de dins, avui en dia hi ha el costum de dir "no t'hi atabalis, distreu-te i passa-t'ho be". Això és falsejar els sentiments. Quan s'està trist s'està trist i punto, és clar que vindran dies millors, però perquè arribin primer s'han de passar els dolents. A més, qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood? ;)

    ResponElimina
  4. La sort és quelcom relatiu, pega una miradeta al voltant i t'adonaràs de que la teua no és tan mala.
    Ânims!

    ResponElimina
  5. Tot pot canviar en un instant. No ho dubtis mai. No cal posar un somriure, jo tb sóc d'aquesta opinió, però també sé (xq ho he fet moltes vegades) que donar voltes i voltes a les desgràcies tampoc ens ajuda.

    Saps, m'ha fet gràcia la traducció. No hi havia caigut. De fet, quan he escollit la cançó per al post, simplement ha estat perquè m'ha vingut directe al cap quan escrivint-lo m'ha sortit el Clint Eastwood. Ara, llegint la lletra.... just és el que li deia a un amic!! No sóc feliç, simplement intento sentir-me bé. I afegia, no amargar-me.

    Cal confiar que canviarà! Amunt!!!

    ResponElimina
  6. Algun motiu hi haurà, però no li donis moltes voltes perquè això empitjora la situació en comptes d'ajudar-te. És cert que hi ha temporades que sembla que no surts d'una i n'arriba una altra. Sembla que totes les energies negatives es confabulen en contra teu i et veus incapaç de sortir de tot plegat.
    No et servirà que et digui que no ets l'únic a qui passen aquestes coses, però és un fet i he de dir que quan aconsegueixo tornar a tenir un temps de respir, suo pensant què i quan vindrà la propera...

    Aferradetes i salut!

    ResponElimina
  7. "La vida ens regala moments impagables, però a vegades, ens sacseja amb cops secs dels que difícilment pensem que ens en podrem sobreposar, però ho fem. I n'estic segura que tu tens la força suficient per tal de no vacil·lar." Aquestes paraules pertanyen a l'apunt que vaig penjar ahir i ara quan t'he llegit, m'han vingut al cap. Potser és una de les coses que et diria si vinguessis a parlar amb mi...
    Ànims, guapo!

    ResponElimina
  8. De vegades costa tirar endavant, però anar cap endavant és l'única manera de deixar enrere els mals moments. Sé que ho saps, com també saps que una cosa és saber-ho i l'altra poder fer-ho. Tot i així, ho hem d'intentar. Ànims!

    ResponElimina
  9. M'has recordat a un capítol d'Anatomia de Grey, on un noi creu que li ha caigut la mala sort al damunt fins que li cau el sostre quan l'estan operant i descobreixen que tenia uns inicis de càncer. Resumint li extirpen tot i a partir d'aquí li canvia la seva sort. Gràcies a la seva mala sort li ve la bona sort; no sé si m'he explicat.
    Caldrà que espereu aquest segon que us farà veure les coses d'una altra manera.

    ResponElimina
  10. Porto dies desconnectada però et segueixo d'amagat! I ostres, m'ha sabut greu, noi... Primer de tot, una abraçada i molts ànims.

    Com dius tu, no cal buscar tres peus al gat ni el per què de les coses, senzillament de vegades tenim èpoques de mala sort en què les coses no surten i que tot son entrebancs. Però una cosa és afrontar la realitat i no buscar la part positiva de la desgràcia (en això hi estic d'acord, si ens passa una desgràcia és una putada i punt), però a mi de vegades m'ajuda analitzar la resta de la meva vida, de les coses que tinc, de l'oportunitat que he tingut de fer el que faig. Intento practicar-ho perquè crec que sóc un estereotip de dona en termes de donar voltes a les coses dins el cap, i això ho considero un sistema d'autodefensa contra mi mateixa. No és buscar el punt positiu de la desgràcia sinó relativitzar-la i fer que no sigui el leitmotiv del dia a dia. Quan s'acumula la mala sort costa més, ja que t'entrabanques una vegada i una altra, cada cop costa més aixecar-se i som humans, les forces s'acaben. Tenir algú amb qui parlar-ne amb una cerveseta davant, però, també és d'agrair!

    PD. Tinc una xafarderia a preguntar-te... No vas participar pas com a casteller a la inauguració dels Mundials de Natacio, o si???

    ResponElimina
  11. Ostres... No sé massa què et puc dir... la meva experiència em diu sempre que són temporades, una mala ratxa sembla que no acaba mai fins que de sobte hi ha un tomb i tot torna anar bé... fins que deixa d'anar-hi,,, es clar,... de tota manera ànims, molts ànims!!!! segur que sobrevius!!! (com bé tu mateix has dit!!).
    En situacions així, a mi m'agrada dir "Endavant les atxes!!"
    Salut i Bona Sort!!!!!!

    ResponElimina
  12. Un cop algú em va dir (no recordo ben bé qui, ni quines eren les paraules concretes) que si un problema no té solució, no val la pena capficar-s'hi perquè no té solució i, per tant, res del que facis (ni per més voltes que li donis) pot solucionar-ho. I si resulta que aquest problema (digues-li desgràcia, digues-li com vulguis) sí que té solució, llavors, per què t'amoïnes? ja se solucionarà.

    A veure, està clar que no són paraules màgiques, i que un no deixa de "menjar-se el tarro" d'un dia per l'altre, però si més no, fa que pensar.
    No cal ficar-hi un somriure, jo també sóc més de causalitats que de casualitats, però no per això un ha d'abaixar el ritme. Millor anar fent, seguir endavant, i intentar trobar alguna cosa que et faci sentir millor, per no tenir la sensació constant que tot va de baixada. Jo que sé, per exemple... cuinar. T'ocupa el temps pensant què faràs, poc poc t'animes a anar fent experiments i resulta molt gratificant (no només a l'estat d'ànim, sinó també a l'estomac ;) )!

    ResponElimina
  13. La felicitat està sobrevalorada! :P Si et sents bé ja hi ha molt de guanyat. Jo de totes maneres intento posar somriures encara que no toqui o no en tingui ganes, s'encaren millor els dies si somrius, però és una opció personal, i tb tinc dies grisos o negres del tot on tot i el somriure les llàgrimes tb surten a fer una volta.

    Petonets XeXu!!

    ResponElimina
  14. viure es una mica com una cursa d'obstacles
    pero val la pena
    per tant...posem-nos un somriure i amunt !
    no et sembla?

    a pesar de tot, crec que tenim mes motius per somriure que per plorar
    ;-)

    ResponElimina
  15. Jo també tinc una amiga així i és molt bo tenir algú al costat que t'ajuda a posar les coses en el seu lloc (no és que tingui tendència a veure tragèdies gregues o no n'hi ha, però de vegades se me'n va la pinça i perdo l'objectivitat). En tot cas, ànims!

    ResponElimina
  16. sempre aconsello que quan un es sent així miri enrrere i per veure que hi ha molta gent que encara està molt pitjor. El que s'ha de fer és caminar cap al futur vigilant sempre de no trepitjar merda, sabent que tot i així segur que un dia o l'altre acabarem amb les sabates brutes.

    ResponElimina
  17. No sempre és bo aconseguir allò que volem perquè a vegades té unes conseqüències, no previsibles per a nosaltres, que ens pot fer molt desgraciats. Crec que el mateix passa amb la dissort, sorprenentment, allò que temem i fem tot el possible per evitar, a vegades és una oportunitat per dirigir el nostre destí cap a una altra direcció. Potser allò que resulta ser més important és estar satisfets de la manera que actuem en situacions difícils, siguin quin siguin els seus resultats.

    ResponElimina
  18. Si els teus problemes tenen solució, cal relativitzar-los -com fa el teu amic- i desitjar que els problemes que no en tenen, es demorin molts anys. Tenim sort de ser-hi!

    ResponElimina
  19. He estat llegint els comentaris que hi han i és clar que no et puc dir res que no hagin dit els altres.
    La vida és com anar caminant per un camí i saltant els obstacles, però és clar....no tots anem pel mateix camí, ni tots tenen la sort d'altres, però davant les dificultats cal posar-hi la ràbia necessària per arrancar i pujar amunt, frenar quan tot és pla i ve de baixada. Però creu-me jo no sóc pas un mestre, sóc un pobre caminant que intenta esquivar les batzegades d'un camí força brut.

    ResponElimina
  20. Ja saps el refrany castellà: No hay mal que 100 años dure…
    De segur que tard o d'hora les coses et canvien. I sort de tenir un amic que sempre t'escolta, això no ho té tothom.

    ResponElimina
  21. Amic Xexu, tu no t'has d'amoïnar per a res. Ara deu ser el que toca, baixar, baixar, baixar, per quan arribis a baix de tot, donar-te un gran impuls cap a dalt!!!
    Hi ha un petit llibret de l'Àlex Rovira "La bona sort", és una bonica faula que segurament t'anirà be fer-hi un cop d'ull...
    Abraçadeta de quars =:)

    ResponElimina
  22. Jo anava a dir el que diu Noves Flors. Jo tampoc sóc de mirar la part positiva quan em sento trista, desgraciada o enfadada, crec que s'ha de mirar cada emoció a la cara per superar les coses. Per ni enganyar-nos, per ser una mica coherents. Però si que penso que res no dura per sempre, i que hi ha males temporades i altres no tant i sempre que em sento malament penso... ja passarà. I mira si sóc bleda, que això em consola... :)

    Una abraçada, maco!!!

    ResponElimina
  23. Tinc una amiga que en tot hi veu la part positiva. A mi em sembla una mica ingènua, però no s'estressa tant com jo i se'n va sortint. El seu exemple m'anima una mica, doncs jo no sóc tan optimista.
    Es fa difícil opinar del malastruc que dius que et semble perseguir, sense saber quin són exactament els teus problemes. Però pel que sé tens feina, que ja és una cosa important avui en dia. I un bon amic.
    Hi ha temporades dolentes. S'ha de fer el cor fort fins que millorin.

    ResponElimina
  24. Quantes portes una ratxa de coses negatives encara ets més propenç a continuar la ratxa, no per què realment et passis més coses dolentes, sinó perquè estem més atents a tot lo negatiu per afegir-ho a la llista, som així de massoquistes.

    ResponElimina
  25. A vegades ens toca passar èpoques terribles. Són reptes que et posa la vida? No ho sé, però quan hi ets no ho acabes d'entendre i en aquest punt deus estar tu. Te'n sortiràs, ja ho veuràs. Però hauràs guanyat la batalla, no la guerra. Males i bones èpoques van alternant-se. Només cal anar sent fort i superar etapes. Quan arriba la bona època, s'esta tant bé! Pensa en el que tens: salut (imprescindible), diners (= feina) tot un luxe avui per poder anar tirant, i amor (si parlem de parella, no sé com tens el tema, però en tot cas aquest també té les dues cares i si parlem d'amics, crec que en tens un quants). No està pas tant malament. Respira fons, allibera tensions i no pateixis més del compte pel que hagi de venir, que encara no està aquí. Neda amb estil en el mar en tempesta on ets ara, i arribaràs a la costa per a recuperar-te amb calma.
    Escolta això: http://www.youtube.com/watch?v=FuIFk3WnAoE

    ResponElimina
  26. Doncs sí, reconéixer cada emoció i cada època que ens toca viure, no disfrassar-les, fer-hi front, si cal!, això sí, amb la mirada fixada per sortir-nos-en d'aquelles èpoques més dolentes. Com diria el meu pare, quan s'està al ball, s'ha de ballar...i no sempre ens agrada la música que sóna.

    Una abraçada ben forta, Xexu!

    ResponElimina
  27. He obert una galeta de la sort per a tu i m'ha sortit això:
    Follow your bliss and the Universe will open doors where there were once only walls. ;-)

    ResponElimina
  28. Moltes gràcies per tots aquests comentaris, sempre hi sou per donar-me noves visions de les coses que explico. Molt útils tots plegats perquè fan pensar, tots i cadascun, i també puc veure que cadascú de vosaltres té maneres diferents d’afrontar les dificultats. Tots hem de trobar la nostra. Gràcies a tots altre cop, i ens en sortirem, segur que ens en sortim!

    Alba, és clar, han de venir temps millors, però la pregunta és quan. I quines altres coses dolentes han de passar abans de començar la remuntada.

    Assumpta, no negaré que el factor de l’edat m’influeix, però sobretot per comparació amb la gent de la meva edat que m’envolta. Veure’t lluny de les coses que fan i la manera com viuen és una mica difícil. Ja no parlo de luxes i de tenir molts diners, sinó de l’estabilitat que et permet deixar de pensar en certes coses, perquè ja les tens cobertes, i dedicar-te a saber com millorar, o senzillament a viure. Si em comparo, anem malament. I quan parlo de mala sort vull dir que encara he baixat uns graons més respecte ells. Però què hi farem, hem de pensar que les coses milloraran, en un sentit o altre, però després estarem com sempre, he millorat aquí, però em falta allò altre. I és que som especialets. Sobre tu no puc dir massa, sé que no ho passes bé, però sempre hi ha lloc per l’esperança, que un cop de sort et situï allà on t’agradaria estar. I el que està clar és que aquests cops de sort no es donen si no els busquem una mica. Jo m’hi poso, no deixis d’intentar-ho tu tampoc.

    Sílvia, com la vas clavar! El comentari està molt bé, però amb la frase final, que em va venir de sorpresa, te’m vas guanyar totalment! Qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood? Doncs és clar, no hem de dubtar! Expresses una opinió molt semblant a la meva, són coses que hem parlat aquí mateix quan vaig fer un post sobre els consells. Treure ferro a l’assumpte no serveix de massa, almenys a mi em va millor que em diguin el que dius tu, que s’han de passar els dies dolents abans que vinguin dies millors. Cert que de vegades ens sembla que s’eternitza, però bé, hem de seguir confiant, i sobretot, fent alguna cosa perquè tot millori. Quedar-nos quiets i lamentant-nos no serveix per res, l’acció, però l’acció que nosaltres ens imposem, no la que ens conviden a tenir, és la que ens farà sortir del pou.

    Jpmerch, sempre trobarem gent que està pitjor, però ens preocupem del que ens passa a nosaltres. I sense voler anar de víctima, pensa que no he explicat en què consisteix la meva mala sort, potser ja no estic tan lluny d’aquests altres que esmentes...

    rits, jo sóc de donar volte si voltes a qualsevol cosa, però d’un temps ençà em sembla que sóc més positiu fins i tot amb mi mateix. No direm que ho aconsegueixo sempre, que passo molts mals moments, però hi ha coses que relativitzo, que miro de pensar-les d’una altra manera, però sense treure’ls la importància que tenen. Això permet no enfonsar-se, però d’aquí a posar-hi bona cara ja hi va un altre tros.
    La traducció és una mica lliure, és clar, però no la volia fer literal del tot. La teva és encara millor, no sóc feliç, només miro de sentir-me bé, probablement s’escau encara més que com jo ho he posat. Genial aquesta cançó, i encara m’agradava més ‘19-2000’!

    Sa lluna, no penso que sóc l’únic, però cadascú pensa en les seves coses. Si em ve algú explicant-me les seves desgràcies no sortiré jo amb les meves, encara que pensi que són pitjors, miraré de fer-li costat en tot el que pugui. Però ara sóc jo qui parlo, no dic coses concretes, però sí que passo una mala ratxa per diversos factors. Explicacions? Cap ni una, senzillament és així. No em menjo el cap pensant què he fet malament per merèixer tants cops alhora, senzillament han coincidit en el temps. Motiu de més per demostrar tota aquesta força que portem dins i que normalment no surt, però quan es tracta de sobreviure, s’ha de recórrer a ella.

    Josep, ara no sé si et dirigeixes a Sa lluna o què, però només et puc dir que jo sóc home!

    ResponElimina
  29. Guspira, i probablement jo et contestaria que em sento justet de forces ara mateix. Potser la visualització no és la correcta i s’ha de partir d’aquí, però m’ho imagino com estar més o menys fent equilibris i de sobte et cau una pesada llosa a sobre. Quan t’estàs aixecant suportant el pes, te’n cau una altra que et fa trontollar, de sobte carregues el doble. Però tot i això tornes a posar-te dempeus. I així anar caient lloses, cada cop és més difícil aixecar-se i mantenir-se dret, a més amb la idea al cap que en qualsevol moment te’n pot caure una altra. Molta imaginació i poques solucions és el que tinc jo.

    McAbeu, et contesto una de les meves frases que diverses vegades ha sortit per aquí al blog. S’ha d’anar endavant, sempre, que és l’única manera, però primer de tot s’ha de saber on està aquest endavant. Saber cap on dirigir els passos és el primer que s’ha de fer. I no hi fa res si ens equivoquem una mica i hem de retrocedir per recuperar el camí, però depenent del moment això ens pot esgotar, cal triar el millor possible.

    maria, t’expliques bé, però espero no haver d’arribar a aquests extrems! És una bona lliçó, d’una mala situació pots descobrir-ne una de pitjor però que té remei, gràcies a l’infortuni pots tirar endavant amb més facilitat. Pot ser, com també no pot ser, no oblidem que es tracta d’una sèrie, i que les lliçons que pot donar són sempre molt teòriques. L’única part positiva de tot plegat és que toca reinventar-se, com diuen, i si ets capaç de fer-ho, potser arribaràs a estar fins i tot millor del que estaves.

    Laia, t’imagino tot el dia a la terrasseta fent cerveses! No és broma, però és cert que darrerament no se’t veu gaire, això és el que explicaves al darrer post, però segur que a dia d’avui estàs treballant força. Gràcies per passar per aquí.
    M’agrada el teu sistema, però no sé si a mi em serveix. En el meu cap no totes les parcel•les d’activitat tenen el mateix pes específic, i llavors comparar unes amb altres no sempre funciona. És evident que ens podem trobar coses bones, coses que rutllen a la vida, però si la comparació amb les que no rutllen no ens satisfà, aquest sistema falla. Ara, segur que ajuda, i aferrar-se una mica a les coses que ens queden també. Tot i així, em penso que la meva manera de funcionar és diferent, centro els pensaments (massa potser) en les coses que manquen amb la intenció de recuperar el camí. El problema és que cal tenir el cap clar per fer les coses bé, i si no el tens les presses no són bones conselleres. Per exemple, probablement d’aquí poc em podria comprar un cotxe nou i seria una cosa menys en què pensar. Però de què em serviria? Només per fer quatre coses, i la meva economia patiria un revés de la que potser no se’n sortiria. I tot i això, darrerament penso molt en tornar a tenir cotxe, quan era un neguit que no tenia mai abans de compar el primer. Doncs per més que hi pensi, per més que vagi valorant opcions, més valdrà que centri els pensaments en altres coses i me n’oblidi, no seria assenyat. Potser és l’exemple més materialista de tots, però espero que serveixi per fer-se una idea.
    També m’agrada això que dius que les forces s’acaben, això d’anar acumulant pes sobre les espatlles fa que quan iniciem qualsevol remuntada costi més, i qualsevol petit revés ens tomba, quan en altres circumstàncies no seria res. És com si tinguéssim una barra d’estat d’aquestes dels videojocs, ens cal reomplir-la perquè estem als mínims, amb un copet més tornem a zero. Si anem fent, va pujant poc a poc. És un bon símil, sobretot si has estat aficionat als videojocs, però em sembla que no és el teu cas.
    Vostè és molt espavilada, senyoreta. No, no hi vaig participar com a casteller en el mundial de natació. Ni com a casteller ni com a res, tot el que m’interessa de la natació són les teves competicions amb en múscul-man. Això no vol dir que no conegui perfectament els que van participar en aquest acte...

    ResponElimina
  30. Thera, la vida són cicles, això està clar. N’hi ha de millors i pitjors, però el d’ara és d’una cruesa una mica irònica. Només queda anar fent camí, entomant el que vingui i treballant per superar-ho i millorar. El primer que cal fer és recuperar les forces, a això hi ajuda que alguna cosa surti bé, però haurem d’esperar el moment. Aquests dies pensava que la meva vida d’ara és com un mal telefilm de diumenge a la tarda, a veure per quan hi ha una bona estrena cinematogràfica.

    m, tinc sentit això que expliques, però no hi acabo d’estar d’acord. La cosa és que es tracta d’una postura molt còmoda que invita a la inacció. Si no té solució, no importa, no s’hi pot fer res. Si té solució, per què patir-hi, ja se solucionarà. Però en qualsevol dels dos casos, no hauríem de fer alguna cosa al respecte en comptes de creuar-nos de braços? Si no té solució, busquem una alternativa. Si té solució, mirem d’aplicar-la el més ràpid possible. O el millor possible. És actuant que sortirem dels mals passos. En definitiva, és el que dius tu després, seguir endavant, estar distret i no deixar que el desànim ens venci, que aquest és un dels principals problemes, sobretot al principi, no hi ha manera d’aixecar el cap. I sobre això d’estar distret, cadascú ha de trobar la seva manera, perquè a mi cuinar em fa una mandra que no t’explico. M’agrada molt menjar, però que em cuinin! En canvi, puc trobar l’activitat que em mantingui ocupat a mi i que no em cansi de fer. És anar provant també. Llàstima que moltes coses valguin diners...

    Lluna, avui he de dir que estic en desacord, encara que potser només ho dius per treure ferro. Crec que no valorarem mai prou el que és ser feliç. Però en realitat, què és ser feliç? El que sí que dic és que no és un estat permanent, és més puntual, però per arribar-hi cal tenir una bona base. I amb això dels somriures tampoc hi estic d’acord, per mi són molt especials, un somriure sincer és la cosa més bonica que hi ha i per mi és producte d’estudi de mil tesis doctorals. No puc posar un somriure si no em surt de dins, o almenys no un somriure de cor, sincer. Quan surt me n’adono i em fa sentir molt bé, però em surt poc, ho reconec. Per això els valoro tant. Són maneres de fer, no vull dir que els teus siguin falsos, però per mi és una solució que no funciona. Cadascú se sap les seves coses.

    Sargantana, si tens més motius per somriure que per plorar, fes-ho, no ho dubtis, i sigues feliç. Jo penso que no, ara mateix no. Però és la meva visió, un altre en la meva pell potser pensaria que no n’hi ha per tant. I sobre els somriures, ja li deia a la Lluna, jo no en sé posar enlloc si no em surten de dins i ben sincers. Així que ja veus.

    MontseLladó, per això és tan recomanable tenir algú al costat que et posi perspectiva. Ja vaig dir fa uns quants posts que això de parlar amb gent i que et digui que t’animis, que no n’hi ha per tant, és molt poc útil, almenys per mi. Però com veus, fins i tot el meu amic veu visos de tragèdia grega en la meva temporada, i això és el que m’ha despertat el post, que fins i tot ell es va quedar amb cara de circumstàncies i no va poder aplicar les seves tècniques de relativització.

    Sr. Gasull, en Jpmerch també aconsella mirar al voltant per veure que hi ha gent que està pitjor, i no lamentar-nos perquè sí. Jo us dic que teniu raó, però que sense saber en què consisteix la meva ratxa de mala sort penseu que potser m’aproximo a la gent que està pitjor. A més, cadascú es mira com està, i no ens enganyem, és difícil preocupar-se pels altres quan ens veiem força fotuts.

    ResponElimina
  31. Consol, la que dius és l’única part positiva que es pot treure de certes desgràcies, sense pensar amb alegria i bona cara que és l’oportunitat de la vida, però sí sent conscient que davant les dificultats hem de treure la millor part de nosaltres mateixos, fer-hi front i superar-nos per recuperar l’estabilitat en els camps on l’hem perduda. Això ens dóna opcions, potser el que teníem no era el millor, per més que ens ho semblés, i ara podrem redreçar el camí cap uns verals més profitosos. Qui sap. Aquesta satisfacció de superar les situacions difícils és molt important, puja la moral segur, però en determinats moments també ens sentim incapaços d’aconseguir-ho, i són els més baixos. Mica en mica les forces van tornant, si és que en algun moment deixem de rebre revessos, i anirem fent camí.

    Loreto, no em puc quedar només amb això. Aquesta em sembla l’última píndola de l’optimisme, tenim sort de ser aquí, i jo no la comparteixo. Ja sé que hi ha molts tabús al respecte, però de vegades vindria de gust plegar veles, si ja no hi fotem res en aquest món, per què no marxar? Menys problemes. I sí, ja ho sé que és una solució covarda i que no agrada, però a mi no se’m cauen els anells per pensar-la, tot i que no tinc cap intenció de dur-la a terme, no fotem!

    Pep, tots trobem pedres al camí, és indubtable. Però cadascú té les seves, i jo ara em preocupo per les meves, tot i que no us les he explicades del tot, però us en podeu anar fent idea. És ara, quan els entrebancs són més grans i les parets a saltar són més altes, que cal treure aquesta ràbia que dius, mossegar-se el llavi i empènyer cap endavant tant com es pugui. Com més gran és la dificultat, més empenta hi hem de posar, oi?

    Novesflors, esperem que no duri 100 anys, jo no penso durar tant! Segur que canviaran les tornes, tot són cicles. Ara, el que m’ha de durar és aquest amic, que si no malament anirem.

    Judit, és tot un seguit de valls i pics. Arribaré al fons de la vall i tocarà escalada de nou, passant per diferents punts clau fins assolir el cim. El que veurem és si el nou cim que tinc davant és més o menys alt que l’anterior. La seva dificultat és només qüestió d’empenta. No sé si tinc jo el cap per llegir certs llibres ara... I què és això d’abraçadeta de quars... ara m’has deixat intrigat...

    Carme, molt assenyat el teu procedir, i és un magnífic consell. En un moment de tristesa, s’ha de mirar la tristesa a la cara. Potser hi podem parlar i tot. En un moment d’infortuni, també hem d’assumir la mala sort que tenim i valorar com solucionar els problemes. Saber que passaran, tant l’un com l’altre, és un primer pas, el que sempre diem, però a part de saber-ho hem de treballar per seguir caminant i no quedar-nos aquí. Si a tu et serveix, és perfecte. Jo crec que necessito una mica més.

    Glòria, al final acabo pensant que hi ha gent per tot. Una persona optimista potser no s’embolica tant i li costa menys sortir-se’n, però la seva solució no serveix per tots, cadascú tenim maneres diferents d’afrontar els processos de recuperació, i els dels altres no ens valen, encara que sentir diferents versions pugui ajudar-hi.
    Vols creure que ets la primera, després de 24 comentaris, que qüestiona quines són aquestes coses de la meva ratxa de mala sort? Això en part em diu que la gent em creu, si jo dic que em passa, és que em passa, encara que no digui el què. Però també cal tenir el criteri de qüestionar el que diu un blogaire qualsevol. Em permetràs que no en parli, tot i que potser ho aniré explicant al llarg del temps i dels posts. Només et diré que t’acostes força a una de les parts, i que més val que aneu oblidant les idees preconcebudes que teniu del meu estat actual.

    Pons, he passat per aquest pensament, quan li vull buscar tres peus al gat també els hi busco. Però malauradament no és el cas, la ratxa inclou fets negatius objectius i palpables. Que jo hi pugui afegir altres fets de la meva invenció per seguir justificant la ratxa és una altra cosa, però de moment no ho he fet.

    ResponElimina
  32. Laura T, la normalitat que imagino és tenir una base sòlida i que la vida et vagi posant entrebancs. És llavors quan has de treure el millor de tu mateix per superar-los, aferrant-te a les coses que sí funcionen, i buscant les solucions més adients. Haver d’afrontar algunes coses em fa més por que altres. Haver-les d’afrontar totes alhora se’m fa una muntanya que necessito temps per assumir que cal escalar. Per poder ser més específic i contestar el teu comentari correctament, hauria d’explicar més enllà del que he dit en aquest post, i de moment m’ho guardo, si no us fa res. Però el que sí que he comentat més amunt és que algunes de les idees preconcebudes que teniu del meu estat han passat a la història. Potser mica en mica us aniré explicant quines. No estic tan malament? Bé, segons amb qui em comparis segur que no, però en els moments baixos no ens podem comparar, són els nostres moments i ens és una mica igual com estan els altres. Potser la part més important de totes és saber que així, precisament així, no vull estar. I és d’esperar que aquest pensament m’ha de donar forces per lluitar a la contra. Gràcies per la cançó, diu coses molt positives, encara que, tot s’ha de dir, en Lluís Llach amb la seva manera de cantar, més que missatges optimistes et fa venir ganes de tallar-te les venes!

    Audrey, ostres, m’agrada molt i molt la frase a mitges del teu pare i teva, la seva part en cursiva, i la continuació que tu li has donat. Et semblaria bé cedir-me-la perquè la posi al capdamunt del blog? Ja toca canviar la frase que hi ha, i aquesta m’agrada molt. Si me la deixes ho faré. A banda d’això, savis consells. Mirar la cara dels problemes sense endolcir-los, però tenint clar l’objectiu de solucionar-los, com es pugui i quan es pugui, però sense frivolitzar-los. Farem el que podrem.

    Sara B, que fàcil que ho pinten a les galetes de la sort, però em quedo a la primera meitat de la frase, ja m’explicaràs how do I have to follow my bliss...

    ResponElimina
  33. Oitant Xexu!, te la cedeixo amb molt de gust, serà un plaer!. Li ensenyaré que les seves paraules surten a la xarxa, :-D i segur que li farà molta gràcia!, ell que és tan pràgmàtic, home de ciutat per obligació i ànima de poble, per orígen.

    Bon vespre!

    ResponElimina
  34. Home!, espere que no, que els que esmente estan molt fotuts.

    ResponElimina
  35. Imagino que si modifiquem el pensament sobre allò que ens passa, ja ho estem començant a canviar ;-)

    ResponElimina
  36. No pretenia restar importància als teus problemes, ni tampoc donar-li massa bombo. Ja sé que quan s'està malament, només sembla que ho estàs passant tu.
    Era un forma de transmetre força, encara que no ho entenguessis així.

    Ja veus, de vegades és millor no dir ni piu!
    Salut i bon dia! :)

    ResponElimina
  37. Potser sí que vivim algunes ratxes de bona o mala sort, però jo crec que, en general, vivim en un vaivé constant, ara una de freda i ara una de calenta. Segur que si hi penses una mica veuràs que no tot està essent mala sort en aquest període. Ja ho sé, sona a teràpia cutre i tòpica, però no voldràs que et digui que t'ensorris????

    En fi, que el que volia dir és que, possiblement els fets més importants han estat creu, però alguna careta per allà deus tenir, segur!

    ResponElimina
  38. Audrey, ja deus haver vist que la vaig posar, moltes gràcies per cedir-me-la. Ja em diràs què en pensa el teu pare!

    Jpmerch, no diré que ho tinc igual que alguns, però amb el post nou potser veuràs que hi estic una miqueta més a prop.

    Sara B, és una cosa que em resulta molt difícil, ho he de reconèixer. M'obsessionen uns pensaments i no me'ls puc treure del cap. Suposo que amb esforç i substituint-los per altres pensaments al llarg d'un temps prudencial, la cosa ja canviarà, però en alguns moments sembla impossible que canviï.

    Sa lluna, això mai, sempre agraeixo les vostres opinions. No sé si gaire gent llegirà això, però suposo que tu sí. Vull dir que si alguna vegada contesto malament, o sec, no és per culpa vostra ni perquè hagueu dit res fora de lloc, és que potser he parlat tantes vegades del tema que pagueu justos per pecadors, potser sóc jo que hauria de comptar fins a deu abans de respondre, o si veig que no estic en condicions, esperar un millor moment. Com a exemple et puc dir que he respost amb molta calma i educació comentaris molt despectius d'individus indesitjables, i segur que saps de qui parlo. Si a personatges així els puc contestar amb educació, com no ho he de fer amb vosaltres? Et demano disculpes si et va semblar un to sec, també has de pensar que, de vegades, la confiança fa fàstic... o oi, com diries tu.

    Porquet, si hi ha alguna cara, queda tan amagada per darrere de les creus que no m'aporta massa benestar. No et pensis que tanco els ulls, eh, per exemple, a castells em deixen fer coses noves i això m'agrada, em motiva per fer-ne. Però si poso un peu fora de l'assaig, em tornen les altres cabòries, i la veritat és que massa coses fallen a la meva vida ara mateix, em sembla que hi ha hagut un curtcircuit en alguna connexió. Sé que la teva intenció és bona, és cert que la vida és molt fluctuant, però l'acumulació de factors negatius importants en un mateix període de temps comença a ser ja digna d'estudi.

    ResponElimina
  39. Hi ha èpoques a la vida en què les coses surten tortes, una darrera l'altra. Jo també penso que això no és per atzar. De fet, crec que tot passa per alguna raó, bò o dolent. No puc ajudar-te d'una altra manera, el que sí puc fer és enviar-te una abraçada energètica i ànims, molts ànims per tirar endavant fins que tot torni a fer baixada!

    ResponElimina
  40. Per cert, recordo una època a la meva vida... era l'an 96 o 97; havia acumulat el que per mi era un excés de mala sort "digne d'estudi", com dius.

    Un dia, tornar del Maresme cap a casa, el cotxe va començar a treure fum, em va deixar tirat a la Nacional. Amb tot el que portava acumulat, no vaig poder més, no ho vaig poder evitar: em vaig posar a plorar. No era pel fum, esclar, sabia que s'arreglaria i prou: era per l'acumulació.

    Al final saps què? sí, sí que ho saps: el sol va seguir sortint per l'est, el planeta va continuar girant sobre el seu eix... i les coses es van començar a redreçar.

    Suposo que havia de passar per tot allò per aprendre que som més forts que les desgràcies que ens pugui tocar viure.

    Molt d'ànim, XeXu, i ja ho veuràs: el sol tornarà a sortir per l'est i un dia a algún amic, virtual o presencial, li podràs parlar de l'època complicada que vas patir.

    ResponElimina
  41. Ferran, jo no sé si les coses passen per algun motiu, però creure-ho ens ajuda, perquè ens fa pensar que potser ens van maldades perquè ens espera alguna cosa bona i necessitem un punt d'inflexió. És una idea molt optimista tal i com està la situació del país, potser en temes més personals podrà ser així, però laboralment seria una sorpresa, francament.
    Que el sol segueix sortint cada dia també és una visió molt optimista. És ben cert, però no ens podem quedar amb el cicle solar, o amb que el temps ho cura tot, perquè això sí que no és veritat. Ja que el sol surt, i que el temps no s'atura, hem de veure que quedar-nos arraulits en un racó no serveix de res. Si vols que la situació millori, espavila. És clar, jo m'ho dic a mi mateix, i no em faig ni cas, igual que me'n faria algú altre que acaba de rebre una patacada. En determinats moments no pots anar amb pressa, el dol s'ha de passar, però no deixar que el dol s'apoderi de nosaltres. Un cop més, dic paraules, però fins que no les acompanyi de fets no tindran cap valor. Com solc dir, jo la teoria me la sé molt bé, a veure quan començo a posar fil a l'agulla.
    Tu, i tanta altres companys blogaires, haureu passat per situacions similars o molt pitjors que jo, però cadascú s'ho pren com pot i té la força que té. Hi ha persones que se'n surten amb facilitat, i d'altres que no tant. Jo crec que estic en aquest segon grup, però el que està clar és que tot acaba canviant. No ens podem emmirallar en les vivències ni les solucions d'altres perquè potser no són aplicables per nosaltres mateixos, però escoltar i aprendre mai no està de més, això segur.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.