diumenge, 14 de juliol de 2013

Em reconeixen

Molta gent se sorprèn quan explico que estic molt poc arrelat al meu poble, generalment no en parlo massa bé. A mi m'agrada Barcelona, i encara que hi he viscut molt poc temps, me la segueixo sentint molt meva. El poble, que no té res de petit, sempre se m'ha fet una mica aliè. Potser és perquè no hi conec gent, ni mai m'ha vingut de gust conèixer-la, més enllà dels que m'he anat trobant. Però ara comença a ser diferent. M'he implicat en algunes activitats que m'apropen al funcionament intern del poble i, per tant, a la seva gent. M'adono que d'un temps ençà em trobo pel carrer persones que he anat coneixent, els reconec i els relaciono amb el seu cercle d'influència. Però suposo que el que més em sorprèn és que ells em reconeguin a mi i que clarament també em relacionin amb les meves activitats. Una experiència totalment nova, però que té pinta d'anar a més. M'hauré d'acostumar a no ser tan anònim, almenys al poble! 

23 comentaris:

  1. Començar a fer activitats, t'apropa a la gent, és indubtable. I tot arriba, vas fent caliu, vas estrenyent llaços i coneixent gent nova. Celebro que t'agradi.

    Jo fa 5 anys que dic que vull fer coses al meu barri, i no ho aconsegueixo, i mentre tant, el barri m'és completament anònim. I no m'agrada. Gens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'has d'integrar, RITS... això és com els emigrants que venen de fora. Ara toca aprendre els costums del nou barri :-DDD

      Elimina
  2. Jo trobo que està molt bé que et reconeguin... dóna gust. I reconèixer, també.

    ResponElimina
  3. Ja ens tindràs informats de l'experiència. A mi, els pobles, (o el poble) no m'acaben de fer el pes però potser sí que tot depèn de la gent que hi tinguis.

    ResponElimina
  4. Ja ho veuràs com en mica en mica acabaràs convertinte en una d'aquelles avies que es posen en un banc junt amb dos àvies més en un banc de la plaça major del poble i ho control·len i ho comenten tot.

    ResponElimina
  5. Les ciutats mitjanes o pobles grans et permeten diferents opcions, ser anònim o no, moure't en alguns cercles o canviar-los i fins i tot desaparèixer durant un temps. Però hi ha una cosa que és segura: no es pot ser casteller i pretendre passar totalment desapercebut. O una cosa o l'altre.

    ResponElimina
  6. Pel que dius el "teu" poble deu ser més aviat gran o molt gran.
    Si et toca un poble de 250 habitants, t'asseguro que no és que et reconeixin, és que et coneix tothom i la majoria millor que no pas et coneixes tu mateix. La situació és complicada si el teu taranna és (de fet, preten ser...) anònim. Ara, passar d'aquesta situació a la de "ciutat" que al principi podria semblar el paradigma de la felicitat, també és complicat.
    Pel que dius sembla que has anat a parar a la mida òptima de tot plegat. Disfruta-la!

    ResponElimina
  7. El meu poble, que sí que és petit, no m'agrada gens i si hi hagués d'anar a viure crec que em moriria. Però suposo que faria com tu o com la meva germana, que participa en algun grup de tal o qual, hi treballa, fa coses... A través d'ella veig que la relació és diferent. Una cosa és que jo hi vagi de tant en tant a visitar els pares i l'altra és que hi hagués de viure-hi, aleshores, per força, faria alguna cosa per integrar-m'hi (o morir en l'intent)...

    ResponElimina
  8. Tot té la seva gràcia i no cal que renunciïs a res: veig que pots gaudir dels avantatges de la gran Barcelona i del petit X. Ets un home amb sort :)

    ResponElimina
  9. És molt millor que et reconeguin que no ser un anònim sempre.....la gent fa les persones

    ResponElimina
  10. Jo com que sóc de conèixer, i anar saludant i compartint; òbviament, no amb tothom, però hi ha qui en un determinat moment el seu salut i petita conversa girin l'espessor d'un dia ranci o trist!!!
    Sóc així, què hi farem!!!!

    ResponElimina
  11. Hahahaha ara ja saps què és la fama, fill meu.

    Jo, veritablement, gaudeixo d'una gran popularitat aquí a Reus. Algun dia ho aprofitaré i em presentaré per alcaldessa (però alcaldessa honesta, no corrupta, eh?) ;-)

    El fet de portar més de 15 anys fent catequesi fa que un munt de mares, pares, avis, tiets, amics i veïns de personetes -bé, que alguns ja en tenen 25!!- que han passat pels meus grups.

    Jo, que era súper fan de l'anonimat barceloní (bé... crec que encara ho sóc) ara no m'atreveixo ni a insultar a un conductor que es salta un pas de vianants perquè "segur" que algú conegut em veu i, clar, amb la meva "feina" he de donar bona imatge, tu... :-DDDD

    ResponElimina
  12. Jo sempre he estat a Barcelona. Al Eixample, on he viscut gairebé sempre, era una desconeguda, en canvi ara, que visc a Sants, em coneix -hi conec-un munt de gent. I m'agrada.

    ResponElimina
  13. Aquí fan número 1 de l'anonimat basant-se amb l'experiència de fer anys informa: com més grans ens fem més apreciem que l'entorn ens conegui.

    ResponElimina
  14. La ciutat et permet l'anonimat, però per poc que facis alguna cosa es fa un teixit de coneixences que te les trobes amb freqüència. Si algun dia no estàs per romanços no és gaire difícil escapolir-se'n.

    PD. Per cert, records a Glo.Bos.blog de Sants, t'he reconegut. :)

    ResponElimina
  15. Als pobles ho saben tot de tu fins i tot abans de saber qui ets :-)

    ResponElimina
  16. M'ensumo que t'està agradant això de deixar de ser anònim al poble.

    ResponElimina
  17. Aixo té els seus avantatges i inconvenients.
    Si en fas alguna, tot el poble et recordarà.hehehe^-^

    ResponElimina
  18. Doncs a mi que no em treguin del poble. He viscut també a ciutat però no m'agrada.
    El meu poble és potser massa petit i tot, això comporta que la gent es fiqui una mica massa on no toca... tradicions dels pobles. Se'n podria escriure un llibre d'aquestes "altres" tradicions.
    A part d'això sóc una enamorada dels pobles.

    ResponElimina
  19. Gràcies a totes i tots els que heu comentat aquesta entrada. Era només una explicació, no valorava si m’agrada o no m’agrada això que he detectat que passa, i si dic la veritat, ni m’entusiasma ni deixa d’agradar-me, senzillament passa i me n’he adonat. Veurem si realment va a més com em sembla, i llavors ja veurem.

    rits, bé, la gent que estic coneixent no és que m’interessi especialment, però intueixo que és bo tenir alguns noms al cap, i saber amb qui et jugues les garrofes. Vull dir que quan no coneixes a ningú, totes les cares et semblen iguals, però si saps que un és el president de tal entitat, i l’altre forma part de tal altra agrupació, estàs al cas de moltes coses que abans desconeixies. És a això que em refereixo, però has captat bé el tema d’implicar-se en coses de barri. Pel que he vist, és només posar-s’hi i tenir ganes de fer coses. A mi abans no em deia res, però ara li trobo la gràcia. T’animo a que facis el pas endavant.

    Carme, quan dic que em reconeixen, la part bona que li trobo és que em relacionin amb el meu cercle, que pensin ‘aquest és el tio de...’, més que sàpiguen com em dic, que tot arribarà. Però està bé estar al cas de quin paper juga cadascú al barri o al poble.

    Loreto, em sembla que tu parles de pobles més petits on la tafaneria està a l’ordre del dia, però no és el meu cas, que és un poble molt més gran, encara que segur que també n’hi ha, de tafaneries. Si m’haguessin de conèixer per això segur que no em faria cap gràcia.

    Pons, no ho dubtis, el meu futur com a ‘senyora que’ està garantit. Elles sempre ho saben tot, i a mi ja m’agrada aquest rol.

    Consol, ja tinc les esquenes guardades en aquest tema perquè no faig castells al meu poble, els faig en un altre lloc. Però de totes maneres, no et pensis que els castellers som gaire famosos! Jo mateix no conec gens als de les altres colles, i això que els trobo sovint per les places! El que he vist és que en pobles de la mida que dius és molt fàcil ser completament anònim, però a poc que t’esforcis també pots tenir una visibilitat notable.

    Jo rai!, no cal posar les cometes, visc en el meu poble de sempre, tret de quatre anys que vaig viure a la ciutat. És gran, i es pot ser anònim si vols, naturalment en un poble com el que descrius no et pots amagar enlloc i fins i tot es fomenta la coneixença entre tots! En realitat a mi m’agradava força l’anonimat que proporciona la ciutat, és una mena de sentiment estrany de saber que la ciutat està plena d’oportunitats, molta gent a la que conèixer, però alhora et pots emparar en la teva invisibilitat. El descobriment que he fet ara no és que m’agradi ni que em deixi d’agradar, senzillament és que abans passava pel carrer i tothom m’era desconegut, i ara començo a saber de quin peu calça cadascú, és curiós. La contrapartida és que ells també saben de quin peu calço jo, però bé, és part del joc.

    Susanna, em sembla que no és la primera vegada que et sento parlar del teu poble i de que no t’agrada que allà tothom es coneix i no pots fer un pas sense que te’l valorin. Jo que sóc una mica asocial mai no he fet grans esforços d’integració, però ara m’he implicat una mica. No està malament, es veuen les coses d’una altra manera, francament. Però depenent de com, al poble és millor anar-hi només de visita, i segur que igualment xerren de tu!

    MontseLladó, el meu poble no és pas petit, ni de bon tros s’acosta a Barcelona, però suposo que es pot dir que és ciutat. Però com que estem acostumats a dir-li poble... Fins ara no és que li hagi trobat massa avantatges, però les seves gràcies té.

    Sr. Gasull, estic segur que molta gent se sent perfectament còmoda sent anònima. Jo no és que tingués cap ànsia de ser conegut al poble, però he vist que, a poc que t’impliquis, això passa.

    ResponElimina
  20. Dafne, jo no sóc així ni de bon tros, en realitat sóc molt asocial, però hi ha un món entre com sóc jo normalment i com ets tu. Ara m’ho miro d’una altra manera, però més des de la perspectiva de conèixer què fa cadascú, que no pas de compartir res amb ells. Encara que mai se sap, oi?

    Assumpta, jo no diria tant, fama segur que no, però si em van coneixent, doncs la cosa anirà en augment, suposo. Quan siguis alcaldessa no cal que siguis corrupte, però te’n recordaràs dels teus amics blogaires, oi? Gràcies.
    Això de la catequesi és un bon exemple, t’ha permès conèixer un munt de gent i ells t’han conegut a tu, et relacionen totalment amb aquesta activitat, és la mena de coses que volia dir.
    De l’anonimat barceloní ja en vam parlar també, et dóna una altra mena de sensacions. No és que jo no em senti còmode amb aquest anonimat, però també fa certa gràcia ser algú una mica conegut, i pensa que parlo de molt petita escala, almenys de moment, res a veure amb la famosa Assumpta, la catequista per excel•lència de Reus!

    Glòria, és que a Sants són molt tafaners, hehehe! Si et sents còmode en aquest paper, molt millor. Jo vaig viure quatre anys a l’Eixample de Sant Antoni i era un desconegut total, és clar. Tret per la iaia tafanera del pis de sota, quina dona, ho sabia tot de mi!

    ÀnimaAlada, em sembla que això li deu passar una mica a tothom, fa pinta. I a què creus que es deu? Com més grans, més hem de reforçar el nostre ego? O potser que donem importància a unes coses que abans ens eren igual?

    Rafel, pensa que tu vius en un barri que és com un poble, té mentalitat de poble, si més no. Allà segur que el sentiment de barri et pot fer molt conegut a poc que t’impliquis. Jo abans vivia a l’Eixample i allà no feia pinta de conèixer-se ningú. Però segur que si furgaves acabaves trobant les relacions entre la gent, entitats, agrupacions... jo no vaig furgar, és clar.

    Sara B, amb aquesta frase ja està tot dit, i em sembla que millor no es podia expressar!

    Ariadna, doncs jo no ho diria ben bé així, encara que no t’ho creguis. Em sorprèn, perquè és una sensació nova, i crec que pot anar a més si continuo, però no et pensis que és una gran il•lusió. No dic que no pugui proporcionar certa satisfacció, al cap i a la fi, qualsevol cosa que reforci l’ego ens va bé, però tampoc et pensis que ho explico per demostrar que m’estic fent famós, res més lluny!

    maria, aquest és un bon punt! Com que sempre penso en els inconvenients més que en els avantatges, miraré de no fer-ne cap de grossa, que després em perseguirà tota la vida.

    Jomateixa, sembla ser que a ningú li agrada la tafaneria que gasten els pobles, però també hi ha molt enamorat de la vida en petits nuclis, així que, o bé no us molesta tant, o bé ja assumiu que ve amb el pack i que és un joc al que cal jugar. Jo crec que no sabria viure en un poble, potser estiuejar-hi sí, i no només ho dic per la tafaneria, se’m faria molt estrany.

    ResponElimina
  21. A que els valors canvien. Però de moment seguim a Barcelona, tan grans encara no debem ser ;)

    ResponElimina
  22. Bé, els pobles, com les ciutats, tenen les seves coses bones i les no tan bones. Per una banda a mi m'encanta la familiaritat amb que es tracta la gent, i per altra banda (i ho he viscut ben de prop) no m'agrada (i sovint no entenc) els odis i males relacions que hi pot acabar havent entre dos dels quatre gats que a vegades viuen en un poble.

    La ciutat és fantàstica per perdre-s'hi, per deixar la ment en blanc i caminar tot mirant cares i cares desconegudes. A mi m'agrada, de tant en tant, fer-ho (compte però, que Barcelona tampoc és gegant i tot sovint t'hi acabes trobant gent!).

    Ara, també et dic que dins la pròpia barcelona, als barris vivim com si fossim un petit poblet! Tothom es coneix i si tens la sort de tenir una mare ben flamenca i coneguda... ja has begut oli!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.