dimarts, 2 de juliol de 2013

El mur


Per més alts que siguin els murs que trobem davant, per més difícil que se'ns presentin les situacions, tenim a dins les eines necessàries per poder superar-los. Digues-li paciència, digues-li empenta, voluntat o força. Sempre hi ha un camí. 

Per què m'és tan fàcil entendre com hauria de ser i transmetre-ho a tothom, però em crec tan poc les meves paraules?

29 comentaris:

  1. Com sempre dir-ho és infinitament més senzill que fer-ho, però tot mur té la seva escletxa.

    Fins i tot la fenomenal paret que ens has posat a la foto té un viarany que la permet superar.

    ResponElimina
  2. Això passa a les millors famílies, XeXu, de la teoria a la pràctica hi va molta diferència. Però per altra part, saber-se la teoria ja és tenir una part de feina feta, si ja saps el que has de fer... un dia o altre ho faràs.

    I parlo també per a mi. Fa molts dies, setmanes i mesos que sé què he de fer... (en tres temes diferents) i donar-hi més voltes no m'ha canviat gens l'opinió. Ara falta fer-ho... simplement fer-ho... I parlo de tres coses d'ordres ben, ben diferents i tot just n'he començat a fer una. Que no decaigui...

    ResponElimina
  3. Potser a base de repetir-les ... ;)

    ResponElimina
  4. Tinc una amiga que quan anem de marxa per la muntanya s'empenya en veure animals en les muntanyes. No he pogut veure una sargantana en aquesta :)

    ResponElimina
  5. Hem de buscar la força per superar els murs o, de vegades, per aceptar-los.

    ResponElimina
  6. Sigui com sigui ens ho hem de creure!

    ResponElimina
  7. Sí que és veritat que tenim les eines per solucionar els nostres problemes, ho crec totalment... però, tot i saber que les tenim, a vegades no les trobem :-(

    Sé què hi són, hi han de ser... però, ON?

    ResponElimina
  8. Les tres primeres línies tenen molt de suc! Són teoria i solució a la vegada. Suposo que, en algun moment de la nostra vida, és inevitable que ens topem amb un "mur" que a priori ens pot semblar impossible de travessar, però que, com dius tu molt bé, tenim a dins les eines necessàries per poder-lo superar. Quan algú sap això, crec que té mig camí fet. No és només saber que pot fer-ho sinó que també és saber que vol fer-ho i, saber el que un vol és molt important.
    Un cop sabem quina és la nostra voluntat només cal tenir paciència i esperar el moment adequat: un senyal o les paraules d'algú que ens facin reaccionar i potser llavors apareix la força que pensàvem que no teníem. I ens encoratgem per tenir la suficient empenta per travessar, escalar, tombar (o digues-li com vulguis...) el mur. En general, crec que som capaços de més coses de les que ens pensem.
    Aquest post teu me l'he sentit meu perquè m'ha fet recordar una situació personal i també m'ha fet recordar les paraules que em va dir un amic mentre passejàvem, fa poc, pels carrers de Barcelona. Les seves paraules em van fer reaccionar i això és un primer pas. Ara, em cal una empenteta per deixar de tenir el mur al meu davant. No és bo ni sa quedar-se estancat i res ens hauria d'impedir mai fer un pas endavant. Així que ànims i molta força!

    ResponElimina
  9. Perquè una cosa és parlar de murs i l'altra tenir-los plantificats davant teu. Tot té solució en aquesta vida, o no. Però mentres hi ha vida, hi ha possibilitat d'actuar, de fer, de canviar les coses. Domés cal tenir l'esperit i l'empenta necessaris (i aquí topam amb un mur addicional a vegades...).
    Ah, guapa foto.

    ResponElimina
  10. Jo encara escalo XeXu, i com diuen per aquí, sempre hi ha en algun lloc una escletxa o un pas, que per estret que sigui permet avançar. Jo ara vaig plenes de nafres, però s'estan cicatritzant molt bé.
    Una abraçada i pensa que sempre, sempre en un algun moment, apareix un raig de llum que et permet veure en claredat el pas a seguir.

    ResponElimina
  11. Serà perquè entre la teoria i la pràctica hi ha un "catxo" i de vegades per petit que sigui no arribem a fer-les coincidir. No sé quin pot ser el mur, però com un diu una dita, si té solució no hi ha problema i si no en té per que preocupar-se...

    Bon dia XeXu!!!

    ResponElimina
  12. És que saltar murs no es fa amb un dia, ni dos ni tres... és una feinada i ens ho hem de prendre amb calma, el primer pas com et diuen més amunt és ser-ne conscient i començar a treballar-hi amb honestedat i bona voluntat.

    ResponElimina
  13. Qui diu que la vida és fàcil?
    Jo penso que la vida és un gran mur, o com aquesta muntanya de la teva foto, hi ha cims que costen menys i altres més. A vegades estem més predisposats per superar-los i altres menys, però l'important és anar avançant, pas a pas, o a trot. Crec que de tot aprenem i en aquest aprenentatge també està el saber com enfrontar millor el proper mur que sorgeixi.

    Tens raó, és més fàcil predicar que fer, però jo et veig molt capaç de salvar obstacles, fins i tot de caure i tornar a aixecar-te.

    Aferradetes i bona tarda!

    ResponElimina
  14. Sempre em de pensar que podem superar un mur, però si és com aquest de la foto, fes-ho decidit i sense por, i si no és pot no és cap vergonya tirar enrere i tornar a començar, potser un altre dia, potser un altre any, i si no un somriure als que ens ho fan difícil, i una abraçada als amics que anem trobant pel camí.
    Salud, amic.

    ResponElimina
  15. És bonic pensar que sempre hi ha un camí. És l'esperança que mai perdem. Dit això, per què no em crec que hi pugui haver camí? De moment, no n'hi ha. Si espero gaire més, no és que em surtin 'canes', sino que criaré malves. Mentres, el temps va passant...

    ResponElimina
  16. Ens passa a tots, Xexu; quan és una altra persona qui té un problema acostumem a veure la solución tan clara que no parem d'aconsellar, d'oferir sortides, de voler ajudar... Però quan som nosaltres qui passa per una idéntica situación complicada som incapaços d'autoaplicar-nos la teoría i de veure-hi clar... Llei de vida, noi! Mentrestant, si et serveix una abraçada... :)

    ResponElimina
  17. Si miro enrera veig que hi havia situacions en que no hi podia fer res per més que m'hi esforcés i d'altres podria haver fet més coses. Potser en realitat es tracta d'avaluar bé quina és la situació.

    ResponElimina
  18. si et serveix...passa a les millors families

    pro treguem força de flaqueses quan cal

    un peto pr si ajuda en res..

    ResponElimina
  19. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Això ja ho han dit alguns companys, però és una veritat irrefutable.
    Però si hi ha un camí i se'n tenen ganes, tenim moltes possibilitats de superar aquest mur que semble inabastable, encara que ens suposi un gran esforç.

    ResponElimina
  20. xq hi ha paraules que, x més que les sapiguem, fan mal. I no som màquines. I necessitem guarir-nos per poder pujar els murs i superar-los.

    Algun dia, guarit de dolor, descansat, podràs superar aquest mur, segur. La força i la voluntat la tens, ja ho has anat dient en darrers posts.

    ResponElimina
  21. Gràcies a tots els que heu comentat aquest post. Ja sé que de la teoria a la pràctica hi ha un bon tros, però de vegades hi ha més tros encara del que sembla. Tots tenim murs, això està clar, però com que el de cadascú és de diferent consideració, només nosaltres hem de poder sortir-nos dels nostres. Amb esforç sempre es troba l’escletxa que dieu alguns.

    Porquet, si ho dius tu que ets l’expert en trobar escletxes i passar, t’hauré de creure. Sempre estem amb les mateixes coses, és fàcil de dir, però no tant de fer, i a mi no em costa convèncer a algú altre, però a mi no em faig cas. Haurem de fer com a la muntanya, buscar aquests viaranys que dius.

    Carme, això diuen, que el primer pas és saber la teoria, però jo sempre dic que la teoria me la sé molt bé, fins i tot me la recito en prosa i en vers, però no hi ha manera de fer-me cas. En canvi a altra gent li serveix quan miro d’ajudar-los. Espero que cap de les tres coses que et planteges fer no sigui deixar els blogs, ni poc ni gens. Ara m’encurioseixes amb aquests propòsits teus. Ànims, i a veure quan comences el procés de la pràctica i deixes enrere la teoria.

    Anna, no et pots arribar a imaginar les vegades que em repeteixo les coses al llarg del dia...

    Maria PB, no sé si t’acabo d’entendre, vols dir que busca semblances amb animals en les formes que fan les muntanyes? En aquest cas nosaltres vam veure clarament la silueta d’un gosset, però no en aquesta vista. On veus la sargantana.

    Loreto, aquest és un altre tema. Probablement hi ha murs que no calgui ni saltar, potser els podem tenir allà i no fan nosa, però d’altres, pel nostre bé, més val que sí, que els deixem enrere, perquè no són només una molèstia, sinó un impediment.

    maria, l’autoconvenciment és una cosa que de vegades falla.

    Assumpta, això mateix, en determinats moments no som capaços de trobar res al nostre interior que ens serveixi de massa. És llavors quan ho busquem fora, demanem ajuda, parlem, el que sigui, però res no ens servirà del tot fins que comencem a fer servir les nostres pròpies eines. De vegades sabem que les tenim per costum, perquè acaben sortint i ho sabem, però no hi ha manera i toca esperar.

    Guspi, no estic tan segur d’això que dius, i que diria qualsevol psicòleg, d’altra banda. Per força jo no puc ser diferent de la resta de mortals, però a mi no em serveix saber com he de fer les coses, precisament potser perquè ho sé molt bé, no em surt de fer-ho. Saber el problema és la meitat de la solució. Doncs no ho sé, això diria jo també a algú altre, però d’alguna manera em sembla que m’autoenganyo quan em dic això. Aplicar la solució, per més que la coneguis, no és gens fàcil, els pensaments van per on volen. Fins i tot la voluntat falla. En un moment t’estàs esperonant de valent, que sembla que t’has de menjar el món, i al moment següent abaixes les orelles i gires cua com un gosset mullat.
    Això sí, estic molt d’acord amb dues coses que dius. Que som capaços de molt més del que pensem és un fet, però cal trobar aquesta força, i sovint no sabem on ens l’hem deixat. L’altra, que és quan ja hem començat el camí, amb la nostra voluntat i les forces de les que disposem, que és útil escoltar els altres, llavors les paraules ens podran ajudar. Però fins que nosaltres no hem donat els primers passos, la veu dels altres ens rebota. Com dius tu, segur que al teu mur ja has començat a veure-li les esquerdes, i quan el teu amic et va dir les paraules justes era l’empenteta que necessitaves. Potser en necessitaràs més, però ara ja estàs predisposada a enderrocar el mur, i a prendre tota l’ajuda que necessitis. I sobretot, no dubtis en demanar-la, segur que t’anirà perfecte.

    ResponElimina
  22. Xicarandana, ben cert, parlar és fàcil, quan no t’hi has d’enfrontar tu. Potser sí que quan ens costa saltar un mur és que en realitat n’hi ha dos, la pròpia dificultat que tenim davant, i la nostra pròpia incapacitat d’enfrontar-nos-hi. De fet, m’agrada aquesta manera de veure-ho i penso que ho aplicaré a partir d’ara. És quan aconseguim superar aquest mur suplementari, quan superem la incapacitat, que podem mirar el mur gran de tu a tu i descobrir com afrontar-lo. M’agrada molt quan aprenc coses amb els vostres comentaris!

    Dafne, segurament tots tenim el nostre propi mur, més alt o més baix, que ens toca escalar cada dia. Aquest símil ja fa temps que el fas tu, és cert. Les nafres s’aniran curant, i ja dius que veus escletxes i raig de llum, així que és esperançador. Costa aplicar-se a un mateix el que ja sabem què cal fer i el que sabem que passarà en un futur, però tot es va relativitzant fins que ens ho creiem, suposo.

    Lluna, aquesta frase sembla que digui que no t’has de preocupar de res, i em sembla que això no va amb mi. Més aviat sóc partidari del ‘si té solució, busca’n almenys una altra per si de cas, i si no en té, segueix buscant, que qui sap...’. En aquest cas és un mur molt imaginari, la importància del post és un cop més destacar que la teoria me la sé, però que quan es tracta d’aplicar-me-la a mi no me’n surto.

    Sílvia, jo el primer pas sempre el faig de seguida, solc ser conscient d’on és el problema i què cal fer per arreglar-lo, però per més que ho sàpiga després no puc aplicar les solucions que tinc tan clares a la meva ment. Ja sé que és tot un procés, però així com amb els altres puc tenir molta paciència, amb mi en tinc molt poca.

    Sa lluna, començaré per dir que he caigut i m’he aixecat moltes vegades, però tinc la sensació de no haver-me acabat d’aixecar del tot. Tu em veus capaç, però jo no me’n veig tant, perquè sé com em costen les coses, i que sóc una persona que de vegades s’ofega en un got d’aigua. La vida no és fàcil, ens cal treballar cada dia per estar bé, o per mantenir el que tenim, perquè viure ja és això. Tampoc no crec que sigui bo pensar que estem en una guerra constant, en algun moment ens hem de poder relaxar i estar conformes amb el que tenim i com estem. No sé, tinc la sensació de no aconseguir-ho, i això em posa pressió a sobre.

    Pep, amb aquesta actitud tan positiva que demostres és impossible que res surti malament. Realment, és tota una filosofia de vida, no obligar-nos a impossibles, fer les coses pas a pas, i sobretot no deixar-nos vèncer encara que no superem les dificultats, si no és aquest camí serà un altre, més fàcil o més adient, però si ens quedem mirant el mur sense fer res segur que no anirem enlloc. També ens hem de saber adaptar. Tant de bo pugui interioritzar aquest missatge teu.

    Ariadna, curiós que el teu comentari i el d’en Pep hagi arribat pràcticament al mateix moment, sembla que us hagueu posat d’acord per mostrar cadascú una de les cares que pot mostrar una persona. La teva, és clar, la més pessimista. No cal dir que de normal jo tinc una idea molt semblant a la meva, potser sí que hi ha un camí, però no el trobarem, així que és una merda. Però no podem pensar així, hi ha diferents maneres d’agafar-s’ho, i si sempre ho fem de la pitjor manera no en sortirem mai, això segur. Com es fa per ser optimista i positiu? No m’ho preguntis a mi. O bé, si m’expliques la teva situació et seré tan positiu com et puguis imaginar, intentaré animar-te i fer-te veure que potser en fas un gra massa (sense menystenir ni un gram la teva preocupació, eh!). Però si m’ho he d’aplicar a mi mateix no ho sabré fer de cap manera. I sí, el temps va passant...

    ResponElimina
  23. Galionar, no sé si te n’adones, però això és per pensar-hi. No és que no ho hagin dit abans, però de la manera que ho escrius, em fa pensar que alguna cosa ens passa al nostre interior quan el que té el problema som nosaltres mateixos. Què ens impedeix dur a terme totes les solucions que som capaços de veure pels altres? És només que és més fàcil dir-ho que fer-ho? O que, com dèiem amb la Xicarandana, ens construïm un altre mur incapacitant que no ens deixa enfrontar-nos amb el gran, i fins que no l’enderroquem no podem dedicar-nos al problema real? Digne d’estudi psicològic, segur que està més que estudiat. Les abraçades sempre serveixen!

    Consol, o potser el millor que podem fer és no mirar massa enrere... ja sé que és inevitable, però ho dic en el sentit de no retreure’ns, ni per bé ni per mal, el que vam fer en un passat. Si ho vam fer, conservem-ho com la millor opció que hi havia, perquè un cop fet ja no s’hi pot fer massa.

    Sargantana, som més forts del que pensem, però en molts moments ens costa veure-ho, és per això que ho passem malament els primers temps de tenir el mur davant dels nassos.

    Glòria, sembla que de vegades no és tan inabastable, només ens ho sembla perquè no estem encara preparats per la pràctica. La teoria està bé saber-la, però per aplicar-la falta saltar també algunes barreres. És després d’això que ens podem dedicar a afrontar el mur, sigui del tipus que sigui. Posar-hi ganes pot fer la transició més ràpida.

    rits, en els posts he dit que tinc força i voluntat, i en els comentaris que no les tinc per qualsevol cosa, només per allò que em plantejo fermament i no és una obligació, com ho hauria de ser sortir-se’n dels mals moments. Els murs se superen tard o d’hora, però després en venen d’altres, ja ens els anem trobant. Però el que sí que és cert és que s’ha d’estar en unes bones condicions per poder afrontar els murs, primer hem d’estar més o menys bé i després fer la feina, i llavors serveixen els consells i les mans que ens allarguen els amics. Abans és cosa nostra.

    ResponElimina
  24. Sí que hi ha un camí, crec, no per a tot tot tot, però algunes coses es poden aconseguir, de vegades mirant-te-les d'una altra manera!

    ResponElimina
  25. Una mica tard, però no volia deixar de comentar el post...La foto xul.lísima!. El primer paràgraf m'ha agradat molt (i també m'ha sorprès...), pel que fa al segon paràgraf, doncs sí, portar la teoria a la pràctica, mai és fàcil quan topem amb murs, però com em deia una bona amiga, cal enfilar la vida com ens ve i mirar endavant, sense por, ep!, sé que els camins poden ser costeruts..., però amunt!.

    Bona nit!

    ResponElimina
  26. Tots tenim aquesta "virtut" de veure clares les coses de cara a la galeria però no saber-les autoaplicar. Jo crec que hi ha alguna mena d'impediment no físic que ens bloqueja, aliè a la nostra voluntat. Potser ens fa por enderrocar el mur, potser la novetat ens espanta, els canvis. Dins el cercle de comfort, encara que hi hagi coses desagradables, són coses a les quals estem acostumats.

    Segur que hi ha escletxes, però de vegades dónen ganes de no buscar-les, deixar-se de tonteries i passar a l'acció, pic i pala directament. Si no hi ha escletxes o estan amagades, a prendre pel cul, les fem nosaltres i rebentem els murs.

    Veus? Cadascun dels comentaris del post crec que és una exemplificació del que comentes tu. Tots donem consells, jo la primera, però... qui de nosaltres es fa cas a sí mateix i pren la iniciativa a l'hora d'enderrocar murs?

    ResponElimina
  27. he, he, he... no penso pas deixar els blogs, no!!! Ni poc ni gens... ara mateix, s'està gestant un blog nou... amb l'ajuda inestimable de dues blocaires expertes... per fer una cadena de blogs per la independència paral·lela a la via catalana de persones que es farà per l'11 de setembre...

    Els meus propòsits són dos de tipus pràctic i un de tipus mental... uix.. ara així en públic millor que no els digui... :)

    ResponElimina
  28. Gemma Sara, potser és aquí on la visió dels altres ens pot ajudar. Quan ens enfrontem al nostre mur només el veiem d'una manera, i potser se'ns fa impossible. Però si algú ens ensenya a veure'l d'una altra manera, la cosa pot canviar. No ho puc assegurar, però. N'hi ha que som molt tossuts.

    Audrey, suposo que t'ha sorprès que llancés un missatge positiu, oi? Ja ens coneixem força, per aquí. Però saps, jo pels altres puc ser extremadament positiu, puc mostrar-me molt optimista quan miro d'ajudar a algú, però quan es tracta de mi no hi ha manera. M'ho dic, m'ho aplico, però no m'ho crec, senzillament. I com dic sovint, cal mirar endavant, i tirar endavant, però el que primer hem de saber, i això és potser el primer mur que ens auto-imposem, és cap on és aquest endavant. No sempre és fàcil veure-ho, no creus? Si sempre sabéssim el camí a prendre potser acabaríem abans. Tot i que jo crec que solc saber el camí, però alguna cosa que desconec em priva de seguir-lo.

    Laia, dius amb altres paraules el que hem comentat una mica més amunt. Hi ha un mur, i sabem que serà difícil superar-lo, però no ens quedem aquí. De seguida apareix el 'no me'n podré sortir', i aquest és un altre mur que ens creem, a banda de l'altre, més gran, que s'ha interposat en el nostre camí vital. El que primerament hem de fet és enderrocar aquesta barrera auto-imposada del 'no puc', que segurament és un mecanisme de defensa d'alguna mena, ens evita les primeres patacades perquè realment ens inactiva, no xocarem de cap contra el mur perquè de principi no hi anirem. Fins que no ens hi veiem amb cor, és a dir, saltem la primera barrera, no tenim cap garantia d'èxit.
    Potser hi ha a algú a qui li funciona, o depenent del tema en qüestió pot anar bé, però sempre es diu que no s'ha de començar la casa per la teulada. Si respectes el mur i li busques les escletxes, segurament acabaràs passant. Però seguint amb el símil, potser si l'ataques descontroladament se t'acabarà esfondrant a sobre. Ara, potser algú ho preferirà així. No sé què triaria jo si sabés tirar-me de cap contra el mur sense pensar en les conseqüències.
    En realitat, el que comentes al final ho has dit tu mateixa, no jo. Ens passa a tots, en el post jo parlava del meu cas particular, mal m'està de dir-ho, però crec que puc fer bé als meus amics, i suposo que no tothom se'n surt igual. Però en definitiva, sí que és cosa de tots això de saber què fer amb els altres (ja sigui meditat o a base de consells gratuïts) i no saber o poder fer res per nosaltres mateixos.

    Carme, em deixes més tranquil, no només no deixes els blogs sinó que encara t'emmerdes més, ole tu! Ja ens explicaràs aquest projecte, no sé si podré participar en la cadena humana, dependrà dels compromisos castellers, però veurem què s'hi pot fer a nivell blogaire. I bé, em deixes encuriosit amb els teus propòsits, però és cosa teva, potser en algun moment ens en faràs partícips.

    ResponElimina
  29. Avui veient Redes m'he recordat de la foto i del teu post..., han anomenat al poeta Rilke, va dir: Converteix el teu mur en un esglaó (bé ho han dit en castellà...), hi ha feina!, però saps?, no deixaré d'intentar-ho!.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.