dimecres, 17 de juliol de 2013

Arrels

Busco metàfores que m'ajudin a explicar allò que no sé ni com dir, i em torna al cap l'exemple de la planta de bambú. Durant anys, les arrels i el rizoma del bambú es fan forts de manera subterrània, sense que hom percebi res. Quan per fi la base és estable i hi ha prou nutrients, comencen a créixer les canyes que tothom coneix, fortes, imparables, i s'enlairen a molts metres del terra en molt poc temps. Queda clar que aquesta empenta, aquesta seguretat, no són fruit de quatre dies, ni tan sols d'uns mesos, sinó de molt més temps de fer una feina fosca i necessària.

I quan més falta fa deixar caure aquestes canyes, mirar de plantar alguna altra variant, t'adones que les arrels són profundes i molt fortes, que eren allà encara que no les veiés ningú. I és ben cert que fins i tot les arrels es podreixen, però no deixen de ser els fonaments de la casa, cal molt més esforç per fer aquesta neteja. De vegades és molt més important allò que no es veu, encara que segueixis sense valorar-ho. Almenys fins que decideixes que has d'arrencar la planta.

26 comentaris:

  1. I quan sabem que costarà tant, ens plantegem mil vegades si realment s'ha d'arrencar o no, encara que estigui tan clar com l'aigua.

    I així passa molt de temps, mentre no ens decidim i quan ens hi posem... com costa d'arrencar, coi!

    Mira, XeXu, no sé de què parles, però ho he vist tan claríssim com si ho sabés. I segueixo la teva metàfora... al meu rotllo.

    :D Una abraçada

    ResponElimina
  2. Jo també la segueixo, i també al meu rotllo...em semblava que les arrels que anava alimentat sense que de moment s'enlairés fortament cap bona planta, serien, finalment fortes. No sé si me n'he sortit. Hi ha un parells de plantes que he cuidat amb molta cura, i, ara, de vegades les voldria arrencar...però es resisteixen, i l'endemà em retornen una fulla sana i verda... D'altres, que he volgut també servar amb amor però sense tant temps de dedicació, han crescut fortes i han suportat malures, i encara sobreviuen i encara les reconec..-

    ResponElimina
  3. Amb aquesta metàfora dius molt! Em va molt bé per l'època que estic vivint. Pensaré que m'estic fent forta subterràniament, m'agrada.

    ResponElimina
  4. No és la primera vegada que ho dic, però la millor solució sempre sol ser la que més ànsia ens dóna. Si s'ha de arrencar, com més aviat millor.

    ResponElimina
  5. tinc la sensació de que ens vols dir algo que no soc capaç d'entendre del tot
    pero em quedo amb la reflexio de la Silvia, que sent que creix subterraniament

    ResponElimina
  6. Si per cas endevino el que dius -com la CARME- doncs estic totalment d'acord...

    Ara bé, a vegades, sense adonar-nos, una nova plantació es menja les arrels de l'anterior... i és que passa cada cosa! ;-))

    ResponElimina
  7. I potser no cal arrencar tota la planta i només les males herbes que l'envolten i l'han acabat amagant. No ho sé. Ben bé tu sabràs segur que s'hi amaga darrera aquestes paraules, però entenc que hi ha records, vivències, històries molt profundes, d'aquelles que marquen i que, en el fons, ens fan ser com som, encara que no ens n'adonem.

    ResponElimina
  8. Sovint és més important el que no es veu que el que es veu. I sovint valorem -valoren- més el que es veu que el que no. S'ha de buscar la justa mesura

    ResponElimina
  9. M'he quedat amb la idea de que allò que hem estat alimentant i construint com a base de la nostra personalitat, arriba un moment que ens esclavitza i no ens deixa evolucionar cap a altres maneres de ser. Aleshores cal cremar i renéixer de les cendres com el Fènix. La vida és així de dura i ens cal persistir.

    ResponElimina
  10. Si la solució és arrencar-la, el que hem de fer, com diu en JOAN, és arrencar-la el més aviat possible perquè deixar que es podreixi segur que només complicarà les coses. Ara bé, el problema no és saber que hem de fer sinó fer-ho i quan l'arrel s'ha fet tan forta costa molt passar a l'acció perquè la feina se'ns fa una muntanya. Potser la solució (com tantes altres vegades) està en el terme mig, sense permetre que tot s'enquisti però deixant passar un temps que serveixi per agafar una mica de distància i aleshores potser tindrem l'empenta i les forces suficients per a fer net d'una vegada. Ànims!!

    ResponElimina
  11. En aquesta metàfora segurament ens hi podem veure reflectits tots en un o altre aspecte de la vida. I com en tot també, cada cara té la seva creu.
    Avui ens toca viure el contrast de crear la base sòlida i capejar amb aquest món, ja batejat com a líquid, que ara impera. Vulguem o no el mòn líquid imposa comportaments, canvia caracters i maneres de fer i si ets al ball, t'agradi o no t'agradi, has de ballar. La gran sort és que puguis esperar la peça que t'agradi però a vegades ni això.
    Serenitat en les decisions!

    ResponElimina
  12. aquest escrit és d'aquells que, realment, tots acabem fent nostre. En poca estona se'm passen pel cap tantes coses a les quals puc aplicar aquesta metàfora... És tota una barreja de realitats, somnis, pensaments, situacions, fets concrets, viatges en el temps, personalitats, persones, efectes positius, negatius... Una metàfora: tot un món! De vegades quan vols arrencar la planta és quan descobreixes, amb sopresa, o no, les arrels, llavors l'esforç i el temps que calen per arrencar la planta del tot, deuen ser prororcionals a aquestes arrels.

    ResponElimina
  13. Com que no sé de que parles no sé cap on decantar-me, si pensar en un arrelament que et fa fort o et una mala herba que s'ha de treure, així que vostè mateixa, però si necessites res... xiula!

    Una abraçada XeXu!!!

    ResponElimina
  14. Crec haver entès la teva metàfora, si més no..., a la meva manera. Els fonaments es van solidificant amb el pas del temps i no ens n'adonem de com està d'arrelada la 'cosa', però hi són!. Desfer-se de les arrels és difícil, a una per exemple li costa trencar tot allò aferrat.Però a vegades cal..., preserva allò que té de bo el bambú: la seva fortalesa, la seva adaptabilitat, la seva fermesa, tant de bo, trobis unes planta que t'arreli amb força. Ben segur que tot allò aprés en aquest camí, et serà d'ajut!.
    Bon vespre!

    ResponElimina
  15. El mateix que fa del bambú una planta extremadament resistent --els seus rizomes invisibles-- la converteixen en una invasora temible que no deixa créixer altres plantes i que resulta extremadament difícil d'eradicar quan es troba ben arrelada. Hi ha molta metàfora dins la teua metàfora, em sembla...

    ResponElimina
  16. Potser val la pena intentar entendre aquestes arrels observant-les des d'una altra perspectiva. Les arrels són les que són, no les pots canviar. En canvi, d'una planta sempre se'n pot treure una part i fer-la servir de plançó. D'alguna manera no deixa de ser la planta antiga, i tanmateix no deixa de tenir altres arrels.

    El que vull dir amb aquest rotllo, és que som com som gràcies a les experiències que anem adquirint. I si alguna cosa he après amb el temps, és que no hi ha experiències únicament dolentes.

    La pregunta que no deixa de rondar-me pel cap és, realment vols arrancar-les? Què t'aporta?

    ResponElimina
  17. Arrencar una cosa tan arrelada s'ha de fer si és verdaderament necessari, però costa, i gairebé sempre deixa senyal.

    ResponElimina
  18. El millor d’aquest post és veure les interpretacions que n’heu fet cadascú. Encara que no s’encerti el tema concret del que parlo, moltes d’elles són encertades, ja que he vist que la metàfora es pot aplicar a molts camps. En els comentaris potser he parlat una mica més clar, no sé si us servirà per entendre’m millor, però en definitiva, m’ha interessat molt el que heu dit, gràcies a tots per l’esforç interpretatiu.

    Carme, per no saber de què parlo, el teu comentari és encertadíssim. Això de plantejar-se si cal arrencar les arrels és el pa de cada dia, i ens preguntem per què, però si en realitat no volem! Però sí, cal fer-ho, i ho hem de fer. No sé si ser més explícit, contesto el teu comentari tan bon punt l’he rebut, veurem què diuen els altres, però ja em va bé que aquest post sigui una mica críptic. De totes maneres, crec que tu m’entens molt bé...

    Zel, em temo que no va per aquí la cosa, però ja m’agrada que cadascú interpreti el post a la seva manera i se’l faci seu. La metàfora és bona per explicar moltes coses, les arrels poden ser les que nosaltres vulguem. Jo parlo d’unes arrels concretes, però ben mirat les podria aplicar a altres coses, i potser el post no canviaria. Hi ha arrels que cal arrencar encara que no ho haguem triat nosaltres, però ves amb compte amb les que vols arrencar tu, que encara et poden portar sorpreses.

    Sílvia, com deia més amunt, la metàfora es pot aplicar al que vulgueu. Qualsevol cosa que vivim ens va calant i inicialment no ens n’adonem, però quan s’acaba es poden veure els efectes d’aquesta penetració silenciosa. Ei, però que si el que vius és bo, que no s’acabi, eh! Hi ha altres vies per adonar-se’n!

    Sr. Gasull, tampoc serà la primera vegada que ho diré jo, que sàpiga perfectament que s’han d’arrencar les arrels no vol dir que sigui fàcil fer-ho. Teoria i pràctica, com sempre.

    Sargantana, no és que no us ho vulgui dir, per mi està claríssim tal i com està, i creia que es captaria molt més. Com sempre, alguns ho entendran perfectament, altres pensaran que ho entenen, i encara hi haurà gent que no ho veurà clar. Els que aneu seguint els meus posts us en podeu fer una idea, n’hi ha prou amb veure les coses que em van passant darrerament i conèixer-me una mica per saber de què va, encara que potser ja no us va quedar clar quan ho vaig explicar... els posts surten com surten, i de vegades no es pot dir tot el que caldria, però a mi escriure-ho així ja em serveix.

    Assumpta, em dónes poca feina a contestar. I ara no sé si t’entenc jo a tu. Una nova plantació? Doncs ja es veurà. Les arrels no es poden quedar allà per sempre, així que veurem què passa.

    Porquet, tota vivència ens modela i ens fa com som. Però en aquest cas no es tracta d’arrencar les males herbes, són les arrels el que cal arrencar perquè en algun moment s’hi pugui plantar alguna altra cosa. Els records no estan en les arrels, aquests no es perden, romandran sempre, i espero que així sigui. Tot el que hem après ens ha de servir, les coses dolentes, però és especialment important guardar les bones.

    Loreto, el que es veu sempre és més aparent, i si som francs, el que no es veu potser nosaltres ho podem notar, però com sabran que hi és les altres persones? Quan estem parlant de sentiments, si no es demostren és com si no hi fossin, per més que hi siguin. Una altra cosa és que ni tu mateix sàpigues que hi siguin. A veure qui és el guapo que troba la justa mesura a això!

    Consol, el teu anàlisi és molt profund i assenyat. A mi no se m’acudiria mai tractar-ho d’esclavatge, potser aquest és un problema que tinc que no veig dolentes les coses que em lliguen, i no sempre són bones, això ho tinc clar. Però no deixen de ser cadenes, segar-les no és fàcil, i com sempre no sabem que les portem posades fins que decidim alliberar-nos. Renéixer no és una cosa fàcil, però ens toca fer-ho. M’agrada la visió que tens del que he escrit, a falta d’explicacions més clares, la interpretació que cadascú en fa m’està servint molt per entendre’m més.

    ResponElimina
  19. Mac, el sentit que donava a això de podrir-se les arrels era precisament el fet de fer-ho fàcil. Si estan podrides, ja no són fortes, ja no tenen importància i es poden eliminar fàcilment. La dificultat, com dius, és arrencar-les quan encara són profundes i ben fermes. La feina es multiplica. La distància que dius té dues avantatges, agafar força per poder arrencar-les millor, però també no cuidar-les i deixar que s’afebleixin, de manera que la tasca també es facilita. Com sempre, la primera vegada que t’hi enfrontes se’t fa tot un món, i el que és pitjor, no penses que allò hagi de canviar mai. Però mica en mica, oi?

    Laura T, crec que sí, jo mateix he pensat que puc aplicar aquesta mateixa metàfora a altres aspectes, tot i que he fet el post per motius ben concrets. Que cadascú se’l faci seu en el terreny que prefereixi ja em sembla bé. No he sentit parlar del món líquid que dius, però sembla que tu encares el post per la vessant laboral. S’ha d’anar en compte amb les decisions, però de vegades et forcen a prendre-les... també és un tema en el que el post me’l puc aplicar, la inestabilitat que vivim ens juga molt males passades.

    Robadestiu, si parlem de metàfores, et tenim aquí la primera, hehehe. És ben cert, a mi em costa quan llegeixo un post a una altra casa i no l’acabo d’entendre, però és bona cosa fer-te’l teu, interpretar-lo com vulguis. Si l’autor no ha volgut explicar les coses amb tots els ets i uts, ens dóna dret a fer les nostres interpretacions, i aquest és un cas, cadascú se l’ha agafat a la seva manera. La proporcionalitat hi és, però també la perícia de cadascú, suposo. Les arrels normalment no es veuen, però no es poden menystenir, sabem que hi són i no preocupar-nos d’elles és un mal negoci. Ara, tan despistats estem que de vegades pensem que ni tan sols s’hauran format arrels, en el meu cas no és que desconegués la seva existència, però la sorpresa ha estat majúscula en adonar-me de les seves proporcions.

    Lluna, no és pas una mala herba, era una planta amb arrels tan profundes que ni jo mateix sabia que hi eren, ara la feinada serà de por, però ja m’estic arromangant. Xiulo en forma de post, i no em falleu mai.

    Audrey, a mi també em costa molt desaferrar-me de les coses i les persones, però de vegades cal, certament. Els fonaments, la cola que ens va enganxant, es va solidificant amb el temps fins que ens tornem difícilment divisibles. Quan has plantat bambú em sembla que ja no vols tenir res més, perquè la seva fermesa és important. Ara, si fos una planta que creixés una mica més ràpid, perquè es veiessin els efectes de tenir unes arrels sòlides, tampoc no estaria malament. Però per si serveix per entendre-ho una mica més, en l’exemple que explicava el bambú seria jo...

    Alfred, la teva interpretació m’ha agradat molt, és ben cert això que dius. Costa d’arrencar, i no deixa que hi creixi res més de manera fàcil, planta batalla i defensa el territori que tant li ha costat aconseguir. De tanta metàfora potser al final ja no sabrem de què estem parlant, però així com vosaltres interpreteu a la vostra manera, jo també interpreto els comentaris com més em convé, i el teu m’ha fet pensar.

    m, sort que m’ho has explicat una mica, perquè de tanta metàfora al final costa saber de què estem parlant. En realitat no parlo d’una experiència dolenta, és al contrari en aquest cas, una bona experiència, potser no tan bona com podria ser, i d’aquí que les canyes del bambú hagin trigat tant a créixer, anava de manera subterrània la cosa, però no es deixava veure quan tocava. Sens dubte he après i m’he reinventat a mi mateix gràcies a aquesta experiència. Per què vull arrencar les arrels? Doncs no és que vulgui, és que toca fer-ho. M’hi veig abocat pel meu bé, no em puc quedar amb aquestes arrels dins tota la vida, i convé eliminar-les aviat. Però que convingui no vol dir que sigui fàcil.

    Glòria, molt bon punt! Això és segur, costi el que costi arrencar les arrels, deixaran marca, m’agrada com ho has exposat!

    ResponElimina
  20. Una metàfora molt encertada, XeXu.

    ResponElimina
  21. Jo no m'he arrelat mai massa a res i menys a les coses materials, ja que penso que tot és molt temporal com la vida..les arrels no cal que les arrenquis deixa-les allà on són, però en pots plantar de noves. Penso que les arrels estant en tot allò que em fa feliç.

    ResponElimina
  22. I quan alguns veuen les canyes enlairant-se vigoroses i ufanes cel amunt s'esgarrifen i salten de seguida amb la història de què si estan així és perquè les han regades amb grans dosis d'alliçonament i que el que cal és arruixar-les amb espanyolitzador concentrat i tallar-les de soca-rel i no deixar ni un brot verd i... aix, no sé si la cosa anava per aquí, però reconec que darrerament estic molt susceptible :(

    ResponElimina
  23. La teva metàfora em porta a una vivència pròpia (i sense ànim d'interpretar el sentit) i per explicar-te-la, primer t'he d'explicar un text de l'evangeli (uix, em sona tan estrany comentar això així i aquí...) que ve a explicar el cas d'un pagès que té una figuera podrida. I la vol arrencar. Jesús agafa i li demana que abans d'arrencar-la, la deixi un any més, que la cuidi, podi, regui,... i llavors, si al cap d'un any no ha crescut ni donat fruit, llavors l'arrenqui d'arrel xq no serveix per res. El missatge és clar, oi? donar una segona oportunitat des del treball, sense esperar el fruit.

    Fa uns anys vaig tenir una responsabilitat al moviment que formo part. Per aquells temps hi havia un centre en un dels barris més marginals de la ciutat que no funcionava. Gens. A l'equip coordinador ens preocupava. En vam parlar moltíssim, sobretot pels infants que hi havia. Jo, tenia la sort de compartir colònies amb ells, xò la feina que es feia no era ni mijac ni res. A principi de curs, la comissió vam demanar una reunió amb aquell centre, el nostre sentit era clar. Tancar el centre. I ells ho sabien. Vam arribar a la reunió i vam tenir una situació surrealista. una "encerrona". Ens vam asseure a la taula i ens van treure tot de biblies i ens van llegir el text que t'he explicat a mode d'inici. Ens van desmuntar.
    Qui érem nosaltres per decidir arrencar aquelles arrels. Aquell arbre tan necessari en aquell barri? Com podíem deixar de pensar que allà no s'hi podia fer res? Suposo que tots els de la comi tb tenim les arrels massa profundes i no vam poder tancar el centre. I el vam deixar un any més, cuidant-lo com sempre.

    I el centre, per sort no va tenir cap desgràcia de les que temíem, però al cap de poc va morir per ell mateix. Si les arrels estan podrides, tard o d'hora, more.

    Per tant, si, hi ha arrels, sentiments, pensaments, molt profunds dins nostre i que per més que intentem no tenir-los, arrencar-los, ens poden. Però si no hi ha esperança, ni bri de res, per moltes oportunitats, per moltes vegades que cuidem, podem, reguem,.... si l'arbre està mort, s'acabarà marcint i arrencar-lo serà més fàcil.

    Temps? no ho sé si és qüestió de temps, sols de viure.

    ResponElimina
  24. Ferran, tu no t'has mullat tant com els altres, però gràcies!

    Marta, jo m'arrelo força a tot, fins i tot a les coses materials, però la seva pèrdua no és ni de bon tros tan traumàtica com altres pèrdues. Aquestes arrels eren la base sòlida de la meva felicitat, però tot en aquesta vida s'acaba, i és hora d'arrencar-les. No es poden deixar allà, si hi són no es podrà plantar res més. L'únic que em pot quedar són els records, però les arrels les hauré d'anar desbrossant poc a poc.

    MontseLladó, no t'hi acostes ni de lluny, parlo d'una cosa totalment diferent. Les meves arrels polítiques o patriòtiques segueixen intactes i no les penso tocar per res, ni pensaments d'arrencar-les, sostenen unes canyes molt fortes que potser han trigat a sortir, però que s'hi quedaran una bona temporada segur. I en aquest cas, encara que les canyes desapareguin, les arrels hi seran sempre. No només no em destorben, sinó que són una de les meves més grans conviccions.

    rits, una bona anècdota, i encara que tingui poc a veure amb el tema que tractava, intueixo que tu sí que imagines de què va. Potser tot i tothom es mereix una oportunitat, però si no ha de ser, no ha de ser. De vegades fas tot el que pots amb l'oportunitat que et donen, i tot i així no funciona. Portem molt endins certes coses, però de vegades ens veiem forçats a deixar-les morir. El temps, com sempre comento, per si sol farà poc, però la feina d'anar desbrossant les canyes i arrencant les arrels sí que l'hem de fer. Al principi ens costa, no hi ha manera de posar-s'hi, però mica en mica ho anem fent, i acabarem per poder plantar alguna altra cosa esperant que arreli, i esperant a no haver d'arrencar novament aquelles arrels. Però tot són cicles, això també.

    ResponElimina
  25. Darrerament, penso que parlar de sentiments amb metàfores no sé si és del tot encertat, xq sempre li pots acabar donant la volta. Que tota explicació té una altra vessant que et pot portar cap allà on vulguis.

    Forçats a deixar-les morir? no, ho crec. Moren i punt. No pots matar una planta ni un sentiment per tu mateix. En tot cas, aquesta no serà regada suficientment, no rebrà el sol que necessita ni adob. I si, el temps per si sol, no fa res, xò el que és cert és que sols vivint i gaudint del què tenim, ens podem sentir millor.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.