dijous, 6 de juny de 2013

L'últim dels pensaments

El meu cap gairebé sempre bull, com que no em sé relaxar, sempre estic pensant en una cosa o altra. Ara, a més, miro de mantenir-me ocupat i hi ha unes quantes activitats que omplen els meus pensaments de manera gairebé constant. Si explico això és perquè m'adono que hi ha un tema al que no dedico ni una desena part dels pensaments que hauria: la feina. D'un temps ençà la feina és per mi un simple tràmit diari, una molèstia d'unes quantes hores. Em preocupa la meva total desmotivació, això sí, però prefereixo no prestar-hi massa atenció. I sent sincers, no hauria de ser així, perquè el moment és complicat. Ni tinc la feina assegurada, ni és segur que l'empresa mateixa duri massa, i tal i com està el mercat, em veuria amb greus problemes si em quedés al carrer. Tot i així, faig poc per revertir la situació i dubto que el meu lloc de treball em torni a motivar algun dia, però com que en la meva escala de valors la feina sol estar sota zero, em pregunto si tant li fot tenir una feina que no m'aporta res per tal de seguir sobrevivint, o és gaire necessari gaudir de la feina que fem. Uns dubtes una mica frívols en els temps que corren, suposo. El cas és que totes les activitats que ocupen els meus pensaments valen diners d'una manera o altra, i per tant, sense feina, no hi han activitats. I sense motivació, ganes ni implicació... potser deixarà d'haver-hi feina.

33 comentaris:

  1. Sembla que amb això de la feia t'hauràs d'imposar una autodisciplina més seriosa que lade perdre pes... Realment, no és bona època per quedar-se a l'atur!

    ResponElimina
  2. Jo crec que si fas la feina ben feta no tens perquè quedar-te sense.... la motivació és quelcom molt important, però si no hi és per alguna cosa serà! Treballar motivat és una gran sort i crec que poca gent la té, jo a partir d'ara.... com que m'he convertit en freelance i m'he llençat al carro de l'autoocupació penso que no hi ha res més bonic que treballar d'allò que t'agrada, perquè no tens mai la sensació de que estàs treballant.... i a sobre (si tens sort) cobres! Jo a aquesta darrera part encara no hi he arribat..... però hi aspiro! Hehehe!

    ResponElimina
  3. Això em passa a mi quan porto molt temps fent el mateix, la motivació necessita estímuls, coses/persones noves, encara que només siguin una mica noves, una mica mica. No sé si és el cas, tampoc hi ha moltes oportunitats de canviar/millorar ara mateix en els llocs de feina, així que el que se m'acut és intentar motivar-te en el lloc on ets, no ho sé, pensant en coses per millorar, etc. Vinga, planteja't-ho com un repte.

    ResponElimina
  4. Està bé aquest post, tu mateix fas d'advocat del diable quan reconeixes que la feina és innevitablement necessària. No em sembla preocupant mentre la facis bé. Per sort, els pensaments encara són lliures i gratuïts.

    ResponElimina
  5. Passem moments diferents... i tenim al cap i al cor moltes coses diferents... si trobes la manera de motivar-te, perfecte, però sinó, una mica de disciplina per no deixar mai de fer els coses ben fetes i esperar que passi el temps desmotivat... passarà, segur...

    ResponElimina
  6. Si ens ho passem bé a la feina les hores passen més rapidament, malauradament ja de ben jove vaig entendre que quasi no hi ha cap feina que sigui bona per qui l'ha de fer.
    La jubilació als cinquanta estaria molt bé crec...

    ResponElimina
  7. si ho penses, veuràs com d'aquesta desmotivació bàsicament en surts perjudicat tu. Tens dues opcions, o intentar trobar-hi algun alicient o buscar una feina que realment t'ompli.

    ResponElimina
  8. Per sort a gairebé totes les feines m'ho he passat bastant bé, potser no són exactament el que voldria fer, però com que la gent amb la que m'he trobat ha estat bona companya i alguns han esdevingut bons amics doncs no em puc queixar, de més joveneta estava més motivada, ara amb algun "revés" dels que et dona la vida faig el que haig de fer i punt. Estic amb el Joan la jubilació als cinquanta JA!!!

    Bon dia genteta!!
    Bon dia XeXu!!!

    ResponElimina
  9. Com que hi passem tant temps hem d'aspirar a estar el màxim de bé possible. Si ens agrada molt i ens omple molt, perfecte; si no ens agrada tant però tenim bons companys i bona relació amb elss, doncs també estarem bé; ara si tenim la mala sort de tenir una feina que no ens agrada, que no ens motiva gens i a més a més tampos estem bé amb els companys... potser ens ho haurem de fer mirar. Jo crec que hem de procurar estar-hi a gust. També és difícil mantenir la motivació alta en molts moments i més quan fa temps que fas el mateix... sempre et pots plantejar buscar alguna altra cosa. Ara bé, irònicament, és més fàcil buscar feina mentre treballes que si et quedes a l'atur o sigui que...
    Espero que trobis la motivació altra vegada ben aviat!

    ResponElimina
  10. No et creguis les pel·lícules i series americanes on veus els nord americans motivats amb la seva feina que només viuen per treballar, en especial policies i metges, com per exemple els de CSI Las Vegas que comencen els casos en torn de nit però els veus treballant tan sigui negre nit com a ple sol. La realitat es diferent, no t'ho creuràs, però la gran majoria de la gent ho fa per calers, la gent treballa a canvi de diners! T'ho pots creure? intercanvia el seu temps a canvi d'un concepte que et permet adquirir bens materials! No pateixis, es normal que durant la feina no sigui el moment més feliç del dia.

    ResponElimina
  11. La feina no motiva, per això es diu feina.

    ResponElimina
  12. Reconeixe-m'ho, els que tenen la sort de gaudir de la seva feina, passar-s'ho pipa mentre la fan i amb un elevadíssim grau de motivació són quatre privilegiats.

    A mi em sembla que, en general, gairebé tothom està descontent amb la feina que fa i que, si fossin sincers, la majoria afirmarien que treballen en una activitat que no els agrada però que s'esforcen per no caure en el parany de la desmotivació perquè les coses no se'ls posin més difícils.

    Ens hem d'aferrar a les coses bones que tenen les nostres feines. Parlo de les petites coses del dia a dia amb els companys, amb l'entorn... ni que sigui el fet que la feina et dona diners per pagar-te coses que t'agraden. No trobes que aquesta és una gran motivació? Si perdessis temporalment la feina te n'adonaries de seguida.

    Ànims!!

    ResponElimina
  13. Jo intento no pensar-hi massa en la feina, per què si ho faig acabo pensant que tinc ganes de plegar. I com dius tu, ara no és bon moment per fer-ho. Així que, a passar les hores per sobreviure i en sortir de la feina, a viure.

    ResponElimina
  14. Potser això de no fer la feina amb ganes fa que no és faci tot el bé que s'hauria de fer, però hi ha algunes empreses que s'aprofiten tant de la situació, que van estrenyent i estrenyent fins que ells mateixos provoquen aquest malestar, i potser en conseqüència, el rendiment menys efectiu.

    ResponElimina
  15. Em veig totalment identificat amb el que dius. La feina m'agrada però necessito reptes i he arribat a un punt on no en tinc i menys amb la crisi. No obstant, els reptes poden estar fora i pots treballar per a viure.

    ResponElimina
  16. Ostres, la teva reflexió em fa pensar que l'altre dia li vaig fotre bronca a una amiga que es queixava dient que era una pringada i no estava motivada a la feina. Des del meu punt de vista que ara m'estic quedant sense feina, envejo les persones que en tenen una de més o menys fixa que els permet ser independents. Tot i així, si miro enrere quan tenia feina i em podia pagar un lloguer, era independent i lliure però com que no estava bé a la feina tampoc m'anaven bé les coses. Conclusió: l'única solució és poder treballar fent el que t'agrada. I jo ho veig impossible, sobretot pel moment que vivim, encara que la gent et digui "si vols pots" i que les èpoques de crisi són ideals per emprendre nous projectes... Continuaré somiant per si de cas!

    ResponElimina
  17. És talment com ho descrius el cercle viciós de la vida. Un depén de l'altre.

    ResponElimina
  18. Sincerament i de tot cor... Deixa't estar de si la feina t'agrada o no... perquè t'agradi ja tens altres coses i aficions a la vida: la lectura, els blogs, els castells, i tot compartint-ho amb amics...

    Evidentment és molt millor si tens una feina que t'agrada, és clar... Però no t'hi capfiquis ni comencis a pensar "no m'agrada, no em motiva, no em satisfà" perquè llavors tu mateix estaràs agreujant la situació... Pensa que és la teva forma de viure... que unes quantes hores al dia les has de dedicar a això i que has de mirar de fer-ho el millor que pots, com a persona honesta que ets... Gràcies a això podràs gaudir d'uns dinerons que et permetran comprar una mica de roba, fer algun viatget, anar a algun concert, sortir a sopar algun dia, comprar llibres... és així.

    Pensa que no et pots ni imaginar com n'és de fotut i que negre es veu tot actualment quan no tens feina... Un no s'ho imagina fins que no ho viu... i llavors és massa tard. Així que ànim, ànim... esforç... mira, busca, rebusca el cantó positiu que pugui tenir la teva feina (el que sigui)...

    ResponElimina
  19. Un conegut em digué un dia que si fós agradable fer feina i divertit fer feina, no ens pagarien, sinó que hauríem de pagar per fer-ne.
    Duc 17 anys al mateix lloc i he passat per totes les etapes, també he estat desmotivada, i durant molta estona. Ara torn a estar en certa manera il·lusionada i tot perquè tenc nous reptes i fites concretes a assolir.
    Xexu, sentir-se desmotivat no té perquè ser dolent: potser les altres parts de la teva vida mereixen tota la teva atenció i el fet de control·lar la feina al 100 % t'ho permet.

    ResponElimina
  20. Tinc una feinada que no me l'acabo i ara estic força out dels blogs com ja deus haver constatat però he tret el cap per aquí i no puc estar de contestar-te. Ni et plantegis deixar la feina! Ara, això sí, com diu l'Assumpta busca i rebusca el que hi pots trobar de positiu, que segur que hi ha coses i dóna gràcies a aquesta part que pot compensar la resta. Segur que tens bons companys, a vegades n'has parlat, aferrat a això per a tirar endavant. I la feina ben feta, of course. Jo he passat de tot també, i crec que és difícil trobar la feina de la teva vida amb totes les circumstàncies al teu favor però el que si que et dic és que l'estar bé depen molt de cadascú. A totes les feines que he fet li he intentat treure sempre el màxim profit, veure el que m'aporaven de positiu i fer-les meves al màxim, és la manera de sobreviure i ser feliç. I si no hi ha reptes externs nous que et motivin, crea'ls tu. Busca una millor manera de fer el que fa temps que fas, una manera més tècnica, més eficient, més ràpida, més... Tot és millorable. I sinó, busca una altra feina, però sense deixar la que tens. "No estan los tiempos como para altos riesgos".
    Escolta això: http://www.catradio.cat/audio/736144/Lofici-de-viure-Connectar-amb-el-cor.
    Ànims. Paciència. Sort!!!

    ResponElimina
  21. Xexu dons a mi em passa just el contrari i ara que hi penso dec estar super motivada perquè més de la meitat dels meus pensaments van entorn de la meva feina .....és clar que això de la "motivació" és molt particular...la feina ens permet viure, o cada vegada més sobreviure i alguna ni això jo com que estic de cara al públic, és a dir al grup classe que són 30 o més persones si no estigués "implicada" o motivada" suposo que es notaria molt i les coses anirien a pitjor...jo tinc una mena de proverbi que m'aplico: si no pots fer el que t'agrada fes que t'agradi el que fas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. "si no pots fer el que t'agrada fes que t'agradi el que fas..."

      M'agrada molt aquest proverbi... molt, molt...

      Elimina
  22. Com és normal, el tema de la feina i la implicació que tenim avui en dia ens importa molt. També n’he parlat molt aquest cap de setmana amb amics, i aquestes converses i els vostres comentaris m’han servit molt per fer-me una idea de diverses maneres de veure-ho. Moltes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris i consells, com sempre, un plaer.

    Yáiza, sembla que no sortim dels mateixos temes, però aquest exemple servirà per demostrar-vos que la meva voluntat i la meva disciplina no són a prova de bales, només funcionen per coses que vull realment, pels propòsits que vull complir i m’hi esforço. Com ja comentava en el post anterior, la feina entra dins l’apartat d’obligacions, i aquí no hi ha voluntat que s’hi valgui, almenys per mi. I sí, no és bona època per quedar-se a l’atur, sincerament espero que no em passi.

    Alba, la pregunta és si es pot fer la feina ben feta si no s’està motivat. No és que descuidi res, però posant-hi més ganes es fan més coses i millors, i sóc conscient que en el passat m’esforçava molt més. Ah, i actualment no només depens de com de bé treballes, l’empresa pot tancar o et poden fer fora perquè sí, ja saps de què parlo. El teu cas, que és un bon exemple per tots i el que els experts diuen que hem de fer, està molt bé, però fer una feina d’una afició té els seus riscos, potser t’acabaràs cansant d’unes coses que t’agradaven molt. Esperem que no passi. I a banda d’això, és necessari arribar a cobrar, és clar. Perquè fer el pas, ser valent, per després no poder pagar les factures, ja m’explicaràs quina gràcia té.

    Gemma Sara, et preguntes que no saps si el cas que em passa a mi és el que et passa a tu, i em sembla que la claves força! La rutina, les mateixes cares, i en el meu cas la manca de les cares que m’agradava tenir al voltant. No hi ha estímuls, la motivació està per terra. Penso que en temes de feina no he tingut mai una empenta fora de mida. Sóc capaç de pencar molt això segur, però si he de ser jo el que s’auto-motivi, em sembla que no anirem enlloc. Seria una bona estratègia per mi això de plantejar-m’ho com un repte, veig que algunes esteu ben al cas de les coses que explico, però en temes d’obligacions els reptes es compliquen molt, la veritat és que tot em fa mandra. Però reflexionaré sobre el teu comentari.

    Loreto, en el sistema que vivim, no anem enlloc sense diners, i si ets un ciutadà qualsevol, l’única manera honrada d’aconseguir-los és treballar, prou que ho sabem. Vull creure que la faig bé, la feina, però també sé que quan estava més motivat feia més i m’esforçava molt més, estava més implicat. Per això suposo que en realitat no la faig tan bé, però em costa molt rectificar.

    Carme, vols dir que passarà? Darrerament penso que només un canvi de feina em podria motivar, però el simple fet de pensar-ho, passar per un procés de selecció, em fa una mandra terrible. No deixa de ser una guerra, i no m’agrada participar-hi. Per tant potser sí que m’hauria d’auto-imposar més disciplina, convertir-ho en un repte com deia la Gemma Sara, però amb les obligacions no em funciona tan bé com amb altres temes més voluntaris.

    Sr. Gasull, mira’l que espavilat, així tu ja t’hauries jubilat! Doncs ja saps que la cosa tendeix a endarrerir-se cada cop més. Jo abans ho passava millor, la feina era més estimulant, i si no ho era les meves companyes feien que valgués la pena, però ara ni això. Em falta motivació i bona companyia, mal negoci.

    ÀnimaAlada, he estat mirant ofertes, però el mercat està malament, a banda que no sé si vull fer una feina similar, em temo que em tornaria a desmotivar de seguida, encara que un entorn nou, companys nous, és un bon principi per posar-se les piles. Segurament sóc jo el perjudicat, però segueixo pensant en altres coses per davant de la feina.

    ResponElimina
  23. Lluna, en la feina que faig ara vaig tenir molta sort pel que fa als companys. El grup en general, amb algunes excepcions, era prou agradable, però les meves companyes directes, sempre noies, eren impagables. Era un goig anar-hi cada dia, quan la feina no acompanyava, pel motiu que fos, elles sempre estaven allà per alegrar-me el dia. Però totes han marxat, i ara no estic tan ben acompanyat. Això s’ajunta amb que la feina m’interessa poc, i ho multiplica en negatiu. És una llàstima, però potser és un bon senyal que ha arribat l’hora de marxar. El problema és que coincideix amb un moment molt difícil, el meu sector està patint ara el que no patia al principi de la crisi, i ho estem pagant. Si fos fàcil trobar feina crec que ja hauria marxat.

    Myself, just li explicava a la Lluna com ha anat l’evolució. Al principi la feina em resultava atractiva, però el que la feia genial eren les meves companyes. Gaudia de l’aprovació dels superiors i a més amb elles vam fer molta pinya. Però elles han anat marxant, i la feina s’ha tornat monòtona i avorrida, cosa que és normal després d’uns anys de fer el mateix. Si elles continuessin, seria diferent, però ara em trobo amb els dos supòsits que dius tu que m’ho hauria de fer mirar. I això faig, però no és gens fàcil. Com deia a dalt també, si trobar feina fos un bufar i fer ampolles, crec que ja hauria canviat. Però el mercat està molt malament, les poques ofertes que hi ha estan molt sol•licitades perquè hi ha molta gent en la mateixa situació o pitjor. De moment vaig tirant, però no crec que pugui recuperar la motivació si no és que canvien molt les coses, i no té pinta.

    Pons, tenint en compte que la feina és una obligació, això ja ens diu que no la fem per plaer. I jo sóc d’aquests que treballa per diners, és clar, com la majoria. Vull dir a compte d’algú altre. I de fet, com suposo que estaràs d’acord, és l’únic motiu pel qual treballo! Però ja que ho hem de fer, no està malament que, com a mínim, no sigui desagradable. Si estàs molt a disgust a la feina potser t’has de plantejar marxar. Si almenys el sou et compensa i ja et va bé, doncs mira, aguantes i passes de tot. Però si ni el sou ni la companyia no valen res, treballar es torna una càrrega, i són moltes hores cada dia, la meitat de les que passem desperts, com per aguantar sense més. Evidentment que la vida no és com una sèrie, i molt menys com CSI. Pensa que, si així fos, segur que un dels dos hauria mort ja, si no els dos!

    Jpmerch, algun detall etimològic que se m’escapa? Home, al principi sí que és motivador, però sempre acaba cansant, ja se sap.

    Marion, quatre privilegiats, o la majoria al principi, perquè els canvis sempre motiven, però de seguida et vas apalancant i avorrint. No sé si la majoria pensen així, en teoria jo treballo del que vaig estudiar, que ja és una sort, i a priori és força interessant o almenys té possibilitats. Però quan hi ha poc moviment i el que fas és sempre el mateix te n’acabes cansant, i caure al parany és inevitable, almenys per mi ho ha estat. Després està també que t’encaselles en la feina que fas i quan penses en canviar no se t’acut què pots fer que no sigui això. I ara mateix, francament, no sé ni tant sols si m’agradaria continuar fent el que estic fent.
    Buscar motivació? Bé, els diners en són una, però tampoc no tinc gran ambició al respecte. Faig una feina i em paguen, considero el tracte just. Mentre pugui viure i permetre’m fer algunes cosetes (no sóc de gustos gens refinats), ja en tinc prou. Respecte als companys, ja he explicat més amunt que abans tenia una gran sort amb les companyes, eren unes joies, però ara ja han marxat i el panorama canvia radicalment sense elles. Al llarg del temps els he anat dedicant posts aquí, sobretot quan han marxat, perquè eren persones importants per mi. I no se m’acudeixen més coses a les que aferrar-se, perquè tot segueix igual que sempre. Hi ha petits detalls, però crec que ara em caldria un gran canvi perquè el meu estat mental es reestablís.

    ResponElimina
  24. Jomateixa, veig que estem en un moment similar. Fa un temps ja vaig escriure sobre la meva capacitat (positiva, crec) de desvincular-me de la feina un cop poso un peu fora de l’edifici. Saber desconnectar està bé, perquè cal que visquem sense preocupar-nos de la feina. Però ara sovint em trobo que no penso en la feina ni quan sóc allà... i com bé dius, això, per força, ha de fer que el rendiment sigui pitjor. De moment no m’ho han fet notar, però jo mateix m’adono que ha de ser així. També és cert que la situació inestable que viuen totes les empreses no fomenta precisament el bon ambient i les ganes de treballar a gust, i si l’empresa és com la meva, que no ens diu ni ase ni bèstia de com estan les coses, pitjor m’ho poses.

    Jordi, de reptes fora ja en tinc, és el meu motiu de vida. Ara falta saber si també se n’han de tenir a la feina, o fent el que toca ja n’hi ha prou, ja que ens paguen per fer una feina ben feta, no per deixar-nos-hi la pell. De vegades volem donar més, i d’altres no tant.

    Sílvia, poder treballar del que t’agrada és i s’ha de considerar una sort. Dintre d’aquesta categoria també podria entrar treballar del que vas estudiar, perquè se suposa que t’ha d’agradar, encara que no és sempre així. En el meu cas, faig una feina per la qual m’habiliten les meves llicenciatures, que m’agradaven molt. Però tot i així, no hi ha feina que no s’acabi tornant rutinària al llarg del temps, i si les condicions de l’entorn no acompanyen, la sensació de desmotivació i avorriment crec que està garantida. Tu ho pots veure com un capritx si perdràs la feina, per això incloïa això de que és una reflexió una mica frívola pels temps que corren, però a mi m’agrada escriure les coses quan les penso, i sovint no em deixo influir pel moment actual pel que fa a la meva manera de pensar. Sobre la feina jo tinc les meves teories. Si estem tan malament no és perquè hi hagi una crisi molt gran, és perquè els governs volen que estiguem malament. Si posessin els diners allà on calen i no allà on ja n’hi ha i se’n poden perdre a cabassos, tots tindríem feina i aquí no passaria res. I pel que fa a reinventar-se... és molt bonic, segur que coneixes casos de gent que ho ha fet i els va estupendament. No crec que sigui el meu cas, també cal una empenta, uns coneixements i de vegades un recolzament que jo no tinc. Ara, un aplaudiment i una felicitació a aquells valents i valentes que han sabut fer-ho i tirar endavant, total admiració.

    Maria, sense diners no anem enlloc, oi? I ja sabem què fa la gent honrada per aconseguir-ne, ni que siguin pocs. Què hi farem.

    Assumpta, són bons consells els teus. Sóc treballador a compte d’un altre, i potser no m’hi hauria de capficar massa, senzillament fer la feina que toca tan bé com pugui, però sense voler donar un 100% inabastable. Està clar que dono molta més importància a altres coses que sí que vull fer perquè m’omplen i em distreuen molt. Si t’hi fixes, ja he inclòs al post una frase dient si això no eren reflexions molt frívoles pels temps que corren i per la situació que vivim. Penso que no, que és legítim plantejar-se aquestes coses, però vist des d’una altra perspectiva, la teva, per exemple, segur que es veu molt diferent. Demà puc ser jo el que estigui sense feina i llavors veuria si realment segueixo pensant igual (que no sé massa bé com penso al respecte, la veritat...), però sí que és una sort seguir tenint una font d’ingressos, encara que sigui minsa, que em permet fer altres coses que m’omplen de veritat. Dedicar unes hores a treballar per poder viure després. És una manera de prendre’s-ho, el difícil és arribar a actuar d’aquesta manera i no seguir donant-hi voltes i sentir-se pitjor cada cop perquè aquestes hores que passem allà ens semblen completament perdudes. És com pensar que puc oferir molt més de mi en aquest temps, i em deixa mal cos aquesta apatia.

    ResponElimina
  25. Xicarandana, també ho tenia sentit això, per fer una cosa que t’agradi i que la gaudeixis generalment sempre has de pagar. És pel que patim que ens paguen! És bo el teu testimoni per saber que després de tant temps una mateixa feina pot seguir il•lusionant i portant alegries, encara que per força segur que es passen períodes més avorrits i monòtons. I m’agradaria creure la teva darrera frase, però jo no diria tant. La feina és fàcil, però massa rutinària. No em cal parar-li atenció per fer la base, però potser m’hi podria esforçar molt més per implementar el que ja tenim, segur. Ara, i això em passa sempre, les altres coses de la vida sempre mereixen molta més atenció que la feina, en la meva escala de valors està molt a baix.

    Laura T, sempre m’adono quan algú de vosaltres baixa o puja el seu ritme de publicació o de comentaris, així que t’agraeixo que deixis comentari en aquest post. No em plantejo deixar la feina perquè ara mateix és virtualment impossible trobar-ne una. Però això no vol dir que no em vegi forçat a deixar-la, que ja saps com van les empreses. Vaig parlar de les meves companyes estimades, però és cosa del passat. El bon grup que formàvem es va dissoldre perquè elles van anar marxant, i no és que ara treballi amb ogres, però no és ni de bon tros el mateix. Per aquest cantó, també estic una mica cansat, l’ambient no és comparable. I si l’estat en que estàs allà a la feina depèn molt de cadascú, jo no sóc d’aquest tipus de persona que van trobant els punts positius per estar bé, més aviat tot el contrari, ja em coneixeu! Ara, els teus consells són bons, crec que és la manera de procedir, però no s’adiu massa amb mi. Necessitaria alguna cosa on agafar-me que m’animés a tornar a treure el millor de mi, que segur que hi ha de ser, en alguna banda. Però ara no veig res a la feina que pugui fer aquest paper de catalitzador. De fet, recentment ens han fet una proposta que podria ser prou atractiva, i ni això em motiva, perquè no li acabo de trobar el sentit.
    Ostres, ara em vols fer sentir un ‘Ofici de viure’... em sembla que ho deixaré per un altre moment, si no et sap greu. Però gràcies.

    Elfreelang, potser s’ha de trobar un terme mig, a mi m’agradaria que la meva feina em motivés fins el punt d’estar implicat i voler-la fer millor dia rere dia. Però tampoc no vull que ocupi tant els meus pensaments, només una part justa i necessària. En el teu cas, o estàs motivada o ho has de fer veure. Jo treballo ben amagat i no he de convèncer ningú, però de totes maneres, ja em noten que no treballo tan intensament com podria. El proverbi és realment genial, però depenent del caps, pot ser molt difícil aplicar-lo.

    ResponElimina
  26. Et llegeixo després de molts dies sense passar pels blogs (ho confesso). L'últim mes ha sigut mogut, emocionalment i mentalment, però m'agrada tornar i veure que seguiu aquí i també entendre't tant, en aquest post. Just ahir ho comentàvem amb unes amigues, de si la feina és un pur tràmit que ens permet anar tirant o si hi hem de trobar una motivació per integrar-la a la nostra vida.
    Jo sempre he pensat que la feina havia de formar part de mi, que m'hi havia de sentir identificada, que m'havia de satisfer i fer créixer, i que si no era així, no valia la pena seguir-hi i havia de seguir buscant. Ens hi passem massa hores perquè no sigui així, pensava. I suposo que en el fons encara ho penso, però ara com ara, estic en un moment en què veig la feina com un temps invertit i un mitjà per viure bàsicament a fora, que és on trobo el que realment m'omple i em satisfà.
    Ahir, durant la conversa, em vaig sentir dient que "quin pal, això de la feina", però de seguida em vaig adonar de la frivolitat de les meues paraules, sobretot quan l'atur fa la vida tan difícil a tantes persones, algunes de molt properes. I penso que sort en tinc, de treballar, de passar-me unes hores fent una cosa que, encara que no em motivi, em dóna els recursos per poder fer el que realment m'agrada i m'interessa.
    Implicar-m'hi, sí, per compromís amb l'empresa i amb mi mateixa, i intentar trobar la motivació per fer-la tan bé com pugui i perquè passi de la millor manera, però potser hauré d'aprendre a ser conscient que no serà la feina de la meua vida, si és que això existeix realment.
    En tot cas, XeXu, ànims, que segur que trobes la manera de motivar-te, si més no per poder gaudir de tot el que fas a fora.

    ResponElimina
  27. Un altre post difícil de comentar. Ara mateix els que tenim feina hem de dir que som afortunats de tenir feina, i x això,estar desmotivat, sense ganes ni motivacions a la feina és molt complicat.És més, crec que el fet de com està tot plegat tb afecta a les motivacions per treballar. Si veus que tot està fatal, no et pots sentir amb ganes, crec que hi ha un sentiment negatiu en general, com que trobar el costat positiu sigui ben difícil en general

    Tenint en compte com està el teu sector, encara deu ser més difícil d portar.

    Potser no mirar de pensar i anar fent. Igual que t'has desmotivat potser pot haver-hi alguna cosa que et motivi.

    ResponElimina
  28. Ara hi ha moltes coses que ens desmotiven a la feina. Les relacions amb els altres treballadors, la pèrdua de tots els drets, que no hi hagi metes per aconseguir, que cobrem tard i malament ... Et podria dir que les pateixo totes i que en aquests moments, el diumenge a la nit es converteix en un infern en pensar que demà he d'anar a treballar, com els nens quan no volen anar a l'escola, el mateix!!

    El que sí sabem tots és que no ens queda més remei per viure, com també sabem que si treballéssim amb il·lusió no hauríem de comptar les hores que ens resten per arribar al proper cap de setmana. :(

    Ànims!!

    ResponElimina
  29. Pati, espero que les aigües s’hagin calmat una mica i que tant moviment no t’hagi passat factura. Sempre és un plaer rebre els teus comentaris. El que expliques sobre la teva evolució de pensament, que crec que em podria aplicar a mi també, obre encara més preguntes. És un procés normal, aquest? De principi sempre agafem amb il•lusió les feines i volem demostrar la nostra vàlua, però acaba sempre d’aquesta manera, pensant que és només un mitjà per sobreviure i tenir diners per les coses que realment volem fer? Potser sí, en major o menor grau.
    Et pot semblar frívol el comentari, però és que els que tenim feina no tenim dret a queixar-nos ara? Ja sabem que molta gent ho passa fatal, però nosaltres no en tenim la culpa. No m’agrada que ens condicionin fins i tot les queixes, no els aturats, vull dir aquests setciències que ens posen la por al cos dient que som uns autèntics privilegiats per treballar. No hi estic d’acord, només faltaria! Ens paguen per una feina que fem, i punt, com sempre ha estat, i mai no ens consideraven privilegiats, per què ara sí? Bé, m’allargaria massa si ho argumentés, no vull ofendre els aturats, tenim sort de conservar una feina, però no som uns afortunats de la vida, que molts fem feines de merda o que no ens omplen en absolut, ni moralment ni econòmicament. On és la sort aquí?
    Això de la implicació per mi és un punt clau. Quan he estat motivat, em sento molt identificat amb l’empresa i m’ho treballo molt. Quan cau la motivació, també cauen altres coses, com que no et sents tant en deute amb l’empresa i perds empenta i ganes de fer més del que et pertoca. No sé si és que estic un punt més desmotivat que tu o que va a persones, però em veig força incapaç de revertir la meva situació. Miro de fer la feina bé, és clar, però bé i prou. M’agradaria esforçar-m’hi més, però la situació força precària que tenim també em desanima, no em motiven els companys, ni els projectes ni res. Seria moment de buscar una altra cosa, però no sé què, ni hi ha feina enlloc, i a més, estic tan a baix amb el tema que fins i tot sento que em faria mandra començar en un altre lloc, que sol ser infal•lible per recuperar la motivació.
    Jo aquest cap de setmana també he parlat força sobre el tema amb uns amics, han sortit moltes coses, i ara et vaig fotent el rotllo a tu...

    rits, com li deia a la Pati, no estic d’acord amb això de que siguem afortunats, sembla que ens hagi tocat la loteria per tenir una feina lamentable, i de vegades és més una condemna, perquè ni tan sols la podem deixar perquè ens la juguem molt. Vol dir que hem d’aguantar el que no està escrit i resulta que no ens podem ni queixar. Doncs em sap greu per la gent que no té feina, però em sembla injust. Estic d’acord que la situació general d’inestabilitat i les situacions particulars que vivim no contribueixen en absolut a estar motivats i a fer la feina com toca. La sensació general és de ‘si total...’. I això no és gens bo, és l’últim que ens faltava.
    No crec que el meu sector estigui pitjor que d’altres, senzillament és que hi hem arribat tard i ara ho notem amb cruesa. No sé com s’arreglarà la cosa, i el meu cas particular... de moment anar fent, no tinc massa més opcions.

    Sa lluna, mirat fredament, la veritat és que poques coses són les que ens mantenen contents i motivats a la feina a dia d’avui, tot són desgràcies. I jo crec que hi ha un mal ambient general, precisament per la situació, que fa que no estiguem bé amb els companys tampoc. Una cosa que almenys abans ajudava a aixecar-se del llit per anar a treballar. Em sento una mica així el diumenge a la nit també, és fatal! Se’ns allarga la infantesa i el no voler anar a l’escola el dia següent. I respecte al segon paràgraf... no hi puc estar més d’acord! Queda gaire pel cap de setmana??

    ResponElimina
  30. No és una sortida fàcil, però... què tal buscar-se una feina que et doni calers i, al mateix temps, disfrutis? si no pot ser a Catalunya, et plantejaries marxar del país? Perdona si n'has parlat algun cop, darrerament, continuo en fase liat i no passo pels blogs tant com voldria. En tot cas, això, marxar del país podria ser una opció, no?

    ResponElimina
  31. La feina són cinc lletres mal posades: feina! i com a tal hi has de pensar per obligació 8 hores al dia (segons el conveni, a partir d'aquí no s'hi ha de pensar gaire més, tens l'opció de canviar jo ho vaig fer quan tenia 40 anys, de passar de portar la direcció comercial d'una gran empresa voltant per tot el món, fa 6 anys que sóc bibliotecària (després de passar per dues oposicions) d'un poble petitó, no es pot comparar el sou que tenia amb el que tinc, però sóc molt feliç i això no té preu.

    ResponElimina
  32. Ferran, ara mateix no se m'acudeix res que hagi de fer per obligació que em pugui fer gaudir. He de canviar aquesta manera de pensar perquè així no aniré enlloc. Marxar del país és una opció que han adoptat moltíssimes persones. Algun cop m'ha passat pel cap, però no ho valoro realment. Vull creure que tinc coses aquí, encara que no és del tot cert, coses que em lliguen a la terra. A més, tinc ganes d'estar aquí, la putada és que la situació és força catastròfica. Tot i així, m'ho hauria de plantejar, hauria de ser valent, cosa que mai no he estat, i fer un pas endavant. Interiorment crec que sé que no serà mai, i espero no haver-me'n de penedir.

    Marta, admiro la teva valentia. Penso exactament igual que tu, per mi no és un tema de sou, perquè els diners no m'importen gaire. El problema és que t'adaptes a viure amb uns diners i depenent de com, quan no els tens vas malament. Però sóc del tipus de persona que clarament canviaria de feina per estar a gust al nou lloc encara que fos cobrant menys. Saps què passa? Què no sé què és el que m'agradaria fer si canviés d'orientació, ara mateix sento que no sé fer res a banda del que ja faig, i encara de manera justeta.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.