dissabte, 1 de juny de 2013

Límits

Fa uns dies comentava la meva manera de fer les coses, sóc força d'extrems, i per poder realitzar una activitat necessito prendre-me-la seriosament, si no acabo parant o deixant-la estar. Això fa que sovint, quan agafo una dèria, la vulgui portar fins el límit, i justament l'exploració dels propis límits ha estat un motor a la meva vida, encara que també hagi tingut llargs períodes d'apatia, ho reconec. Fa un temps ja en vaig parlar, en relació amb els castells, però també ho podria aplicar als blogs o a llegir. No sóc gaire alt, ni gens fort, ni massa intel·ligent. Però totes les carències es poden suplir amb l'empenta, amb creure's que pots, en estar segur que pots.

Per casualitat, he ensopegat amb la figura de Josef Ajram (un altre coetani meu, per cert). Potser alguns el coneixereu ja que surt força als mitjans, és famós per haver-se fet ric a la borsa sense estudis i per ser un gurú de l'esforç físic i la recerca dels propis límits. Sentint-lo parlar, no cal dir que és el tipus de persona de la que fugiria i no em creuria ni mitja paraula, tant per la imatge que desprèn, pel posat, com per les seves flipades. Però en realitat se'n pot extreure alguna cosa positiva del seu discurs, i no és diferent de la meva filosofia de vida, per dir-ho d'alguna manera, salvant les distàncies.

Com deia, la confiança en les pròpies capacitats és bàsica per pal·liar les altres mancances que tenim, i l'esforç, la perseverança. Si fer una cosa no ens costa, vol dir que podríem fer-la més ràpid o més complicada. Cal fer-ho, però? Doncs no, no cal, però depèn del que vulguem aconseguir, i de com de bé ens pot fer sentir saber fins on podem arribar. El problema és que això també enganxa, i si assoleixes fites, sempre en vols més, a més dificultat, més satisfacció. Un peix que es mossega la cua cada cop amb més acarnissament. I per més que digui aquest home, estic segur que tard o d'hora topem amb el nostre límit. No hi ha cap mal, crec que hauria de ser més motiu de satisfacció que de decepció: hem arribat tan lluny com podíem. Això, sempre i quan tinguem al cap que tot i poder molt més del que solem oferir, no ho podem tot.

35 comentaris:

  1. Ho he estat pensant, i crec que jo mai he tingut interès per descobrir els meus propis límits. Evidentment, intento superar-me i millorar en tots els aspectes que puc, però no tinc massa interès en excel·lir en res. Crec fermament que els extrems són dolents. Per posar alguns exemples: aquest any m'he aprimat, i suposo que podria perdre el doble de quilos, però no tinc interès en saber quants quilos podria arribar a perdre si hi posés ganes, només tinc interès en veure'm a gust amb el meu cos. També he estat fent gimnàs i anant més a la muntanya: però no tinc intenció d'anar al límit amb l'esport, no m'interessa esculpir-me els abdominals, ni pujar 5000s. Estic acabant Medicina i se m'ha donat bé, en general he anat aprovant totes les assignatures a la primera. Sé molt bé que si hi hagués dedicat algunes hores més, tindria qualificacions molt més bones, però és que tampoc m'interessa donar el meu màxim en això. Total, que tota aquesta tebiesa no sé si és bona o dolenta. No sé si hi ha coses en les que hagi volgut donar el 100% de mi mateixa... potser sí, potser algunes. Però no les típiques, potser. I malgrat tot, sento que visc amb molta plenitud, sense límits.

    ResponElimina
  2. Doncs jo estic amb la Yáiza, em sembla perfecte els que vulguin superar els seus límits i els d'algun veí, jo vaig fent, al meu ritme, intento ser millor persona això sí, la resta doncs depen del dia, no em treu pas la son.
    Bon vespre XeXu!!!

    ResponElimina
  3. Encara estic en el procés de confiar en les meves possibilitats, veig molt lluny l'explorar-ne els límits. Tot i això penso que fixar els límits és limitar-se, perquè en el fons no existeixen, són una manera de posar ordre i dir fins aquí arribo. I això és molt relatiu...

    ResponElimina
  4. límits vs mandra fight! guanya de la mandra de pallissa. Vaig a veure si mirant a consciència el contingut de la nevera aconsegueixo que el sopar es faci sol...

    ResponElimina
  5. De vegades penso que he arribat al llindar dels meus límits, però després descobreixo que no; però no sóc persona que visqui pensant si puc o assolir més i més. Vaig vivint, i de vegades m'adono que els he superat amb escreix.

    ResponElimina
  6. Doncs mira que els seus llibres tenen èxit.
    Abans em passava el mateix, no em queia massa bé; però no sé pot ser el veure'l participar en aquelles curses tan extremes (Iron Man o la de Sables) vaig anar canviant d'opinió. Tinc ganes de llegir algun dels seus llibres, a veure si realment es pot descobrir fins on arriben els nostres límits. Tot i que vosaltres teniu molta força de voluntat...

    ResponElimina
  7. Qui vol arribar a saber on són els seus límits potser pert el temps en l'intent de viure més plenament. Tot és qüestió de gustos.

    ResponElimina
  8. Jo crec que mai no ha volgut arribar als meus límits, en cap aspecte... I com més gran em faig menys interès hi tinc. Però tots ens motivem de diferent manera i allò que a mi em motiva a un altre no li dirà res. Com sempre dic, les persones som molt iguals i molt diferents a la vegada.

    ResponElimina
  9. les persones més perseverants que he vist mai són els skaters. Ho proven una i una altra vegada, i més i més fins a l'infinit. I pobrets... (vists des dels meus ulls) mai no se'n surten. Però segur que deuen tenir alguna motivació especial per seguir i seguir...

    ResponElimina
  10. És cert que tots tenim uns límits i d'això n'hem de ser conscients. Però penso que moltes vegades ens els marquem més avall d'on són en realitat i que no ens atrevim a fer moltes coses que, si ho provéssim, veuríem que sí som capaços de fer. De totes maneres, tampoc crec que la vida hagi de consistir en un continu intent de superar-nos a nosaltres mateixos, si ho féssim aquesta vida seria un malviure.

    ResponElimina
  11. a mi això dels límits és un tema que no m'amoïna, potser no els persegueixo , potser no els he trobat, el gust de superar-se en allò que fem potser sí....conec , és un dir, el tal Ajram ,i és un tipus que admiro encara que no crec que estigui aprop de la meva manera de funcionar....

    ResponElimina
  12. Doncs jo sí que estic bastant d'acord amb tu, XeXu. Bé, no sé ben bé què significa el límit extem però sí que alhora de fer una cosa que m'agrada i faig per plaer (no obligacions) intento fer-la el millor possible. Treballar per una cosa, sigui el que sigui, és el que dóna sentit a la vida, penso.

    ResponElimina
  13. Segueixo amb les meves reflexions, com toca. Crec que ens hem d'ESFORÇAR (només) per assolir allò que realment VOLEM, independentment que considerem que aquesta fita està dins o fora dels nostres límits.

    És a dir, jo penso que amb treball, entrenament i esforç, podria pujar una muntanya de 6000m (físicament el meu cos podria estar preparat, per a què ens entenguem), però no hi tinc un especial interès, no és res que em tregui el son, per tant dedicaré el meu físic i el meu temps a coses que SÍ que vull aconseguir.

    Lligant això amb el meu primer comentari... suposo que l'única cosa que ara em sembla que voldré fer tant bé com pugui i per la que donaré el màxim de mi mateixa, és preparar-me per ser una bona profesional de la medicina. Tant bona com pugui. I quan arribi el moment, també voldré ser la millor mare del món, segur, però això em queda mooooooolt lluny. Són coses molt abstractes, que no es podran mesurar, com el pes o com els músculs. Però és el que jo trio!

    ResponElimina
  14. I suposo també que (en relació amb l'esport) com més t'entrenes més resistència guanyes i més ganes tens de continuar fent exercici... No coneixia al Josef Ajram aquest, donaré un cop d'ull per la pàgina que ens has linkat...

    ResponElimina
  15. Una emoció ben agradable, quan assoleixes una fita que veies difícil. Una altra cosa és disposar de l'energia per arrancar, aquí és on jo "pinx" darrerament...

    ResponElimina
  16. Mai m'ho he plantejat, ni ara, ni quan tenia una edat més adient per fer-ho. L'únic que m'amoïna és donar el millor de mi mateixa als que estimo i si em corresponen de manera semblant, doncs ja he assolit la meva fita!

    ResponElimina
  17. A mi em sembla que el discurs del Josef Ajram és una mica oportunista i molt enfocat a extreure'n el màxim rendiment econòmic amb el seu personatge mediàtic. Cert és que amb esforç, constància i perseverança es poden aconseguir fites que ni tan sols podies haver somniat, però precisament perquè les somnies hi poses esforç, constància i perseverança, si no el cos i la ment tenen una tendència innata a mandrejar sense cap mena de problema.
    Límits? Sóc del parer que en l'esport els límits els posa la ment i no pas el cos. El mateix Ajram amb totes les curses que ha fet ho ha demostrat, però no és l'únic. En Kilian Jornet n'és un altre però hi ha molts més esportistes anònims que cada dia s'esforcen per donar el millor de si mateixos i aconseguir aquells objectius proposats.
    Ara bé, cal arribar als límits? Sincerament penso que no cal, però respecto i admiro tots els que ho fan. Jo mateixa algun cop m'he posat a prova, però només ha estat en alguna ocasió i perquè volia aconseguir alguna fita esportiva en concret. Després continuo amb les entrenaments moderats perquè em semblen els més sans.

    ResponElimina
  18. Arribo tardíssim!! Què raru fins ara no veig el post!!

    Comento sense llegir els demés, ja els llegiré després... Doncs mira, mentre et llegia estava pensant que jo no exploro res, que no em pregunto on són els meus límits perquè penso que potser ja hi he arribat... Que a vegades hi ha coses que em fan il·lusió però que jo mateixa m'encarrego de "torpedejar-les" pensant "no podràs"... i ja està.

    Ara em ve al cap un post molt maco que va posar la LLUNETA al seu blog, amb una foto en que hi havia una bicicleta. Una foto que em va agradar especialment. La CARME i jo vàrem dir que en faríem un dibuix. La CARME n'ha fet dos i jo no n'he fet cap... I el volia fer!! Quan ho vaig dir, ho vaig dir totalment convençuda i il·lusionada... però després ja em venen els pensaments de que "no em quedarà bé"... i ni tan sols ho provo...

    I mira que a mi m'agradava dibuixar!! M'agradava molt... i no ho feia malament. Si m'hi hagués esforçat, si hagués practicat, si n'hagués volgut aprendre, crec, de veritat, que ara podria dibuixar força bé... però no... no dibuixo gens bé. Mai he après cap tècnica... no en sé... Aquelles petites "dots" que semblava apuntar quan era una nena petita allí es van quedar...

    El mateix em passa amb l'anglès... Com m'agradaria parlar bé l'anglès!! Quina il·lusió em faria dir "Ei, aquest llibre l'he llegit en anglès"... sí, m'ha costat, però ho he fet... i ara en llegiré un altre... i quan en porti tres o quatre, ja no em costarà tant.

    Vaig demanar a la meva amiga Vero que em fes una comanda a una llibreria anglesa que ella coneix, súper bé de preu (crec que no va arribar a 7 Eur) del llibre de butxaca d'Agatha Christie "The Murder of Roger Ackroyd" pensant que, com ja l'he llegit un munt de vegades en castellà i em sé la història, doncs el podria llegir bé en anglès... Fa mesos que el tinc damunt d'una tauleta i ni l'he començat...

    Cada vegada que em ve una idea bona, positiva, de quelcom que podria fer... és com si el meu alter ego es convertís en la meva enemiga per dir-me que "no podré".

    Suposo que hi ha molts factors que influeixen en aquesta sensació... El fet que faci anys que no tinc una feina decent, amb uns ingressos ja dic "normals"... Allò de que ni l'arbre, ni el llibre, ni el fill... I és que jo no tinc límits... ni màxims, ni mínims...

    Vinga doncs, ja m'he desfogat una miqueta... au.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs saps que el tens pendent, oi?
      N'estic convençuda que ens sorprendràs a tots!!
      Apa. ja t'hi poses!! ;)

      Elimina
  19. no penso on son els limits
    pero de vegades despres de fer el que considerava que tenia que fer i girar el cap enrera he vist que els habia superat sobradament
    (llavors no eren els meus limits reals??)

    ResponElimina
  20. Voler és poder. I moltes vegades nosaltres mateixos ens podem arribar sorprenent de fins on som capaços d'arribar.

    ResponElimina
  21. No dic mai un NO rotund. He fet moltes coses que mai se m'haguessin passat pel cap, i quan ho he fet em sento bé. Però no són fites. La vida ja s'encarrega de marcar unes quantes proves de foc i si les he superat, perfecte, i si no he pogut ... potser en la propera, perfecte també. Vaig posar el meu cos al límit una vegada per les circumstàncies que m'envoltaven i crec que n'he tret una lliçó.
    El meu "limit" seria tornar a la vida desprès de gairebé no ser-hi, i sortosament n'he sortit guanyadora un cop.

    Salut i bona tarda!
    Aferradetes.

    ResponElimina
  22. Pel que dius, crec que jo tinc un caràcter diferent al teu. A mi m'agrada fer les coses per gust, perquè allò que faig m'agrada, perquè em satisfà i arribo fins on arribo, sense que hi hagi imposicions ni obligacions, si les hi ha, malament rai, perquè ja no és per gust. Si ho he de fer ho faig, però ja no és el mateix. Mai he estat una persona competitiva en res. No m'ha importat que els altres siguin millor que jo en el que sigui. Simplement intento ser bona en allò que faig i ja està... Dic tot això perquè al meu parer va una mica lligat al tema de posar-se límits per tal de motivar-se o simplement posar-se límits per veure de què som capaços. No et diré que no ho he fet mai perquè segurament t'enganyaria, però tampoc et puc dir en què ho he fet, perquè no ho recordo. El cas és que no sóc d'aquesta manera de fer, potser perquè mai he tingut interès en excel·lir en res, no ho sé... De tota manera, la diversitat de fer o de ser, l'entenc positivament.

    ResponElimina
  23. Tens tota la meva admiració: em declaro mandrosa profunda... i no me'n sento orgullosa :(

    ResponElimina
  24. M'assemblo a tu una mica, però no hi poso tanta força de voluntat en tot. Per exemple, em vaig apuntar a un curs de Coursera, i vaig començar a passar-m'ho bé quan vaig començar a esforçar-me i a estudiar fort per a l'examen final, resulta que aquell curs m'agradava i jo sense saber-ho. A més, hi havia "quizzes" i això m'estimulava. Però en altres àmbits sóc fatal, els bons propòsits per cuinar bé o per aprimar-me s'esvaeixen quasi en el mateix moment de formular-los... Crec que la motivació ha de ser prou forta com perquè valgui la pena l'esforç, i l'esforç, que ha de ser mínimament "plaerós", com l'esport (per a molta gent) o estudiar (per a mi), hi afegeix "èpica", i si hi ha resultats creix la motivació, etc. És veritat que podem empènyer alguns límits però alguns fan un pal...!

    ResponElimina
  25. Gairebé sempre ens sembla que tenim uns límits i en realitat, si ens ho proposem o ens és necessari els podem sobrepassar.
    Jo acostumo a ser més prudent, no acostumo a ser d'extrems.

    ResponElimina
  26. Està molt bé parlar d’un tema que genera certa controvèrsia, molts de vosaltres no esteu d’acord amb el meu punt de vista o la meva manera de fer, millor dit, no sou com jo en aquest sentit. Sempre va molt bé conèixer altres maneres de pensar i actuar, de funcionar en definitiva. Per això agraeixo que doneu la vostra opinió sincera quan no hi esteu d’acord, poder-ne parlar és tot un privilegi i a mi m’agrada fer-ho. Moltes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris tan argumentats!

    Yáiza, parles d’excel•lir, i això té dues vessants. Suposo que el que vols dir és millorar-te a tu mateixa, que estàs contenta amb els esforços que fas tot i saber que potser podries fer més, però no et cal. Si és així, cap problema, i en molts casos jo també aplico aquesta filosofia. Si parlem d’excel•lir en el sentit de destacar per sobre d’un altre, en això sí que no hi entro, perquè sempre trobarem algú que ho fa millor que nosaltres. Jo no necessito destacar per sobre d’un altre, si competeixo, i sí que sóc molt competitiu, generalment és amb mi mateix, sempre que no es tracti d’un joc o similar, en el que intento guanyar, és clar. La competició amb mi mateix em motiva, quan se’m posa una cosa al cap em serveix per fer-la millor pensar que puc superar el que vaig fer la darrera vegada. Això ho faig a moltes escales, alguna molt petita, i d’altres més grans, i em sol funcionar, perquè trobo una gratificació en veure que m’he superat a mi mateix en el que sigui, m’ajuda a tirar endavant. Sé també que això no serveix per tothom, naturalment, cadascú té la seva manera d’assolir els objectius, i que jo posi les mires en objectius llunyans amb la idea d’arribar-hi no vol dir que aquesta sigui una bona manera, ni lògica, ni millor que qualsevol altra. Tu fas moltes coses, com has comentat, i amb fer-les al teu nivell estàs contenta, i sincerament, penso que en pots estar i molt. Jo sóc de posar-me una mica més de pressió, i així vaig fent. Com deia al post, després m’agafa un període d’apatia d’aquells i no faig res de bo.
    El teu segon comentari va força en la mateixa línia que el primer, però el contestaré a part, com si fos totalment diferent. Podria estar molt d’acord amb la primera frase que escrius, però què passa si el que VOLEM aconseguir és el màxim que siguem capaços de fer? En algun tema ens podem marcar una fita X, i quan l’aconseguim ja en tenim prou i parem. Però en el meu cas, si hi arribo, solc voler més, i obtinc satisfacció d’aconseguir encara més del que havia pensat que podria. Són maneres diferents de veure-ho, i sobretot de viure-ho. Però el que també crec és que pot anar a temporades. Pel que sigui, de vegades t’agafa fort amb alguna cosa i t’hi tires de cap, i llavors fas tot el que pots. És inevitable que tard o d’hora te’n cansis una mica i la cosa frena. Qui sap, potser a tu et sortirà l’oportunitat de fer un 6000 en alguna ocasió, et vindrà de gust, i llavors cada setmana aniràs a entrenar per poder-ho fer. Ara no et treu la son, però podria ser que algun dia sí que te la tregui.
    En el sentit de la feina o ser mare, m’ha agradat una especificació que ha fet la Loreto sobre les coses que fem per obligació o per oci. Les que cites són obligacions, potser morals, però està molt bé que t’imposis voler-ho fer el millor que puguis en tot moment, però no és un tema de superar-se. Són temes que s’aprenen, que l’experiència fa que resultin més fàcils, que s’optimitzin. Però no és allò de dir ‘avui he aconseguit ser millor mare que ahir!!’, com podria ser ‘la setmana passada vaig fer un 3000 i aquesta un 4000, adrenalina a tope’. No sé si m’explico, però crec que són coses lleugerament diferents.

    ResponElimina
  27. Lluna, com ja li deia a ella, no intento superar cap veí, a l’únic a qui vull superar és a mi mateix, és la meva manera de tirar endavant. És un repte personal, sempre mirar de fer-ho una mica (o molt) millor que la darrera vegada. No entro en el ser bona persona, això ho haurien de dir els que em coneixen, però vull creure que això ja ho sóc, i encara que sempre es pot millorar, crec que hi puc treballar menys que en altres camps.

    Sílvia, m’agrada el teu comentari perquè esmentes una cosa important, és vital creure en les pròpies possibilitats si et disposes a fer qualsevol cosa que suposi un mínim esforç, per posar un exemple senzill, començar amb bon peu en una nova feina. Un cop saps que pots, no crec que la recerca dels límits sigui limitar-se, perquè no parlem de fixar-los, sinó de cercar-los. Tu vas fent cada vegada més, cada cop una mica més lluny, i si arriba un dia que veus que ja no pots anar més enllà, doncs pots fixar el teu límit, però això no vol dir que mantenint l’esforç no el puguis arribar a superar, o que no et quedin camps per treballar i assolir nous reptes que fins llavors t’eren impensables. De fixar res, només parlo de buscar-los.

    Pons, però si tu ets un esportista consumat! Ara no puc recordar quin esport de raqueta practicaves, però no te n’amaguis! Ara, una cosa et diré, si aconsegueixes que el sopar es faci sol, si us plau, explica’m com ho fas!

    Dafne, si els superes amb escreix és que no eren els teus límits, no? El que suposo que vols dir és que pensem que no podrem donar més de si, però ens posem a fer el que sigui i veiem que ho superem. És el que comentava, generalment no donem el màxim ni molt menys, potser perquè tampoc no cal, però això no vol dir que, sota pressió, no puguem donar molt més, i això és aplicable a qualsevol àmbit de la vida, penso.

    Maria, he de dir que el conec poc, i no crec que m’interessi llegir res d’ell ara per ara. Però si l’escoltes amb atenció veus que no diu res tan descabellat. No és que ara ens haguem de posar tots a fer Iron Mans, però cadascú en el tema que vulgui pot explorar els seus límits, ens podem aplicar la seva manera de pensar als nostres interessos, encara que siguin molt diferents als seus. Ja ho vaig dir, jo tinc molta voluntat per algunes coses, però per altres sóc un desastre, ja em pots ben creure.

    Sr. Gasull, hi ha una altra manera de veure-ho, que crec que és la manera que fan servir aquest tipus de persones. Explorar el seu límit en l’àmbit que sigui és la seva manera de viure la vida plenament, obtenen la més gran satisfacció d’esforçar-se al màxim. A mi no em sembla mala manera tampoc, o puc compartir almenys part d’aquesta satisfacció en aconseguir l’objectiu.

    Carme, com sempre intento fer veure, i si no ho explicito ho podeu assumir, parlo per mi, explico les coses que em serveixen a mi, per exemple en aquest cas concret, per motivar-me. En cap cas no vull dir que siguin millors ni pitjors que les de l’altra gent, m’agrada compartir la meva opinió i hi haurà qui es veurà identificat i qui no, doncs perfecte, perquè així podem debatre el tema una mica, és molt avorrit quan estem tots d’acord! No només podem ser iguals o diferents entre nosaltres, sinó ser-ho en casos concrets. De vegades estem molt d’acord, i de vegades diferim, coincidim només en algunes coses. Ho trobo fantàstic.

    Totvedudol, encara que sembli mentida, segur que se n’acaben sortint. De fet, hi ha professionals i competicions, i aconsegueixen desafiar la gravetat de maneres que mai podríem pensar. Són un bon exemple, perquè els surti alguna cosa s’han d’endur mil patacades, però no defalleixen, busquen arribar a aconseguir-ho, i aquesta cerca els porta la motivació que necessiten. Naturalment, molts no se’n surten, no n’hi ha prou que t’agradi una cosa per fer-la bé, però ja és un gran pas intentar-ho.

    ResponElimina
  28. McAbeu, no crec que constitueixi un malviure depenent del tipus de persona que ets. Voler millorar-se sempre no pot incloure tots els aspectes i en tot moment. Són coses concretes, com quan vaig començar a fer castells, que no en tenia mai prou, el volia més gran a sobre meu, i no només un, els volia fer tots a cada actuació. I jo que venia d’una colla petita on amb prou feines havia fet res decent, veure que podia amb aquelles bèsties de castells era una injecció de moral. Enfrontar-te a un de nou, no saber si podràs, però creure que sí que pots, i aconseguir-ho... bé, la sensació s’entén, no? El fet d’anar competint amb mi mateix a mi em motiva. Evidentment, hi ha aspectes de la vida que directament em fa mandra començar-los, i així és força difícil buscar els límits en això. Cadascú té les seves motivacions que l’ajuden a tirar endavant, i jo funciono força així com explico.

    Elfreelang, en realitat veig el tal Ajram molt diferent de mi, però sempre es pot aprendre algunes coses. És un gurú de l’esforç, i aquí sí que coincidim, però és evident que per trobar sentit a algunes de les seves paraules has de ser un tipus determinat de persona. Jo en puc treure alguna aprenentatge, però no em vull tornar boig. Ara, sí que m’agrada superar-me a mi mateix en la majoria de coses que faig, és la meva motivació i funcionar així em va bé.

    Loreto, m’agrada la puntualització aquesta de fer les coses per plaer, el que fem perquè volem, i per tant ens prenem de manera molt diferent a les obligacions. I m’agrada el que dius precisament perquè amb el tema de les obligacions és on jo fallo i on no faig massa per buscar el límit, per dir-ho d’alguna manera. O en tot cas, faig molt menys del que puc fer per una activitat que m’enganxa i en la que vull superar-me i fer-ho millor sempre. Està bé aquest post perquè tu i jo coincidim, però com veus hi ha majoria d’opinions contràries, i sempre està bé contrastar idees amb gent que pensa diferent.

    Alba, si parlem de temes físics, jo penso que enganxa molt veure com millores. Això ho he pogut comprovar en una activitat que torna bojos a alguns dels meus amics i que precisament a mi no em diu res, que és córrer. Quan veus que pots fer més que ahir, sempre et vols superar i cada cop et planteges reptes més grans. Més que res, perquè el que ja pots fer sense massa esforç ja no et proporciona aquell plaer i aquella satisfacció de fer-te sentir bé. Aquest home tot això ho porta a l’extrem, però si ens ho mirem de manera més domèstica, se’n poden treure alguns aprenentatges. Jo no vull fer el que ell fa, però vull que les coses que m’agrada fer siguin el màxim que puc donar.

    Xicarandana, potser és que no has trobat una cosa que t’interessi prou, i això també va a temporades, és clar. Com deia al post, jo he passat èpoques d’autèntica apatia en que no era possible arrencar res. Però quan trobes les ganes i el convenciment tot ve rodat.

    Glòria, si et sents ‘pagada’ pels esforços que fas per la teva gent, estimant-los com ho fas, vol dir que realment estàs donant el màxim per ells, que ningú no regala res. Generalment podem veure si ho fem bé per com ens tracten els altres, i tu segur que t’has d’adonar com n’ets d’important per ells. Pel que fa a altres coses, han d’importar, i si no t’importen, doncs ni pensar-hi.

    Marion, no et pensis ara que agafaré aquest Josef Ajram com a ídol. Senzillament el vaig sentir i algunes coses que deia em van semblar força assenyades. Que el seu objectiu, precisament és fer diners a costa de les seves experiències? Doncs sí, ja ho sé. No es guanya malament la vida el noi amb aquests temes. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  29. Crec que tota activitat física té una part mental importantíssima, ja ho deia al post, creure’t que pots és més de la meitat de la feina, i també ho he explicat detalladament més amunt parlant del tema de castells. El meu físic no és ni era res de l’altre món, però creure’m que podia em va permetre fer castells grandiosos i sobreviure a l’intent. Això de posar-se a prova a mi em funciona, tant per les grans fites a aconseguir com per coses més senzilletes del dia a dia. És com si em digués a mi mateix un ‘no hi ha collons!’, i em sol anar bé, perquè m’agrada competir amb mi mateix i superar-me. Tu tens una altra manera de fer, que em sembla força assenyada. Si cal esforçar-s’hi, ets capaç de posar-te a prova de valent, però si no cal, doncs en arribar fins a cert punt ja et satisfà prou. De vegades mantenir ja és un repte per si sol, i gens fàcil!

    Assumpta, entenc el que dius, però aquesta és justament la mentalitat que caldria canviar. Pots pensar sempre que no pots, però jo t’he vist proposar-te de fer alguna cosa i sortir-te’n perfectament. I també t’he vist molts cops dir que no te’n sortiràs en alguna cosa i que ja no ho intentes, i els altres sabem segur que podries fer-ho perfectament. Ara has fet un exercici de les coses que no has pogut o que no t’has posat a fer, però per què no proves de mirar les coses que sí que has pogut fer i que et pensaves que no, aquí als blogs mateix. Per exemple, abans de posar-te a fer relats creies que podries inventar històries? I ara ho fas com si res, gairebé sense esforç, i no valores la dificultat que té fer-ho. Pensa que hi ha molta gent que encara no s’hi atreveix, eh? Ja havies parlat també de dibuixar, i vas ensenyar alguns dibuixos teus que no estaven malament. Com a afició podries continuar fent-los, no cal que siguin perfectes ni molt menys. I tantes altres coses, molts cops és només voler-ho per fer-ho a un nivell més que acceptable, i si després encara vols fer-ho millor, potser et costarà un esforç, però potser el faràs de bon grat. Llegir en anglès, per exemple. Segur que ho podries fer, però et deixes endur per la mandra, i encara pitjor, per la desconfiança en tu mateixa. Ningú t’hi obliga, si no vols llegir en anglès, pots fer-ho sempre en altres llengües, però si ho vols intentar, i esforçar-t’hi una mica, potser t’enduràs una sorpresa. Tots podem donar més del que donem, i tu segur que no n’ets la excepció. T’animo a explorar-te una mica més, a treure’t la son de les orelles i aconseguir petites fites com aquestes que hem estat dient. Entén-les com a petites, per pintar-ho més fàcil, però després t’adonaràs de com en són de grans.

    Sargantana, si en una cosa podem estar d’acord tots és que generalment podem fer molt més del que realment fem. Una altra cosa és que ens interessi o ho vulguem, però quan se’ns posa a prova, per alguna obligació per exemple, sempre traiem el millor de nosaltres mateixos i podem dur a terme coses que no pensàvem que podríem aconseguir. El que potser ens hem de plantejar llavors és si encara hauríem pogut estirar una mica més la corda. Però potser no cal!

    Thera, totalment d’acord. Per aconseguir alguna cosa primer ho hem de voler. Si ho volem i creiem fermament que podem, gran part de la feina està feta. Llavors és quan ens emportem sorpreses molt positives pel que fa a la nostra capacitat.

    Sa llunya, suposo que t’adones que no parlem de la mateixa cosa. Hi ha límits que no triem, i que tampoc perseguim. Podem dir que el nostre límit final és la mort, i algunes vegades la freguem i miraculosament podem tornar a la normalitat, com és el cas que expliques tu. Però sense entrar en aquests temes, parlem de fer coses per sobre del que pensem que són les nostres possibilitats. Jo penso que sí que són fites, potser a petita escala algunes, però si creus que no seràs capaç de fer una cosa, t’hi poses i ho aconsegueixes, és normal sentir-se bé amb un mateix, encara que sigui de manera efímera. El cas és que sempre podem molt més del que ens sembla.

    ResponElimina
  30. Guspi, probablement sí que tenim maneres de pensar, però sobretot d’entendre aquestes coses. Jo sí que sóc competitiu, això d’entrada, però com sempre dic, amb qui més competeixo és amb mi mateix. Després podem separar les coses que fem en obligacions i devocions. Si parlem d’obligacions, t’asseguro que no sóc competitiu, faig el que em toca i prou, i si és en temes de feina sí que toca esforçar-se més del compte de vegades, però tampoc no ho faig per gust. Parlant exclusivament de devocions, és cert que jo m’imposo cert grau de disciplina per fer-ho el millor possible. Però això no fa que no en gaudeixi, és una pressió que a mi em va la mar de bé, que m’aporta implicació. Tampoc no et negaré que algun cop he intentat ser millor que els altres, si ho fes mentiria, i no tinc perquè fer-me passar per millor del que sóc. Però generalment no és així, a l’únic que intento superar és a mi mateix. Si en l’intent resulta que sóc el més malalt i el més integrista de l’activitat en qüestió, doncs molt bé, però l’únic que m’importa és la satisfacció de saber que ho he fet millor que la vegada anterior, i això no és poc. Tampoc no parlaria de posar-se límits, els límits estan allà. Faria la distinció amb les fites que ens marquem, volem arribar a un punt, i de vegades quan hi arribem ja en tenim prou, encara que és comú voler més després. Assolir una fita no vol dir arribar a l límit, potser encara pot estar molt per sota d’allà on podem arribar, però pot ser que amb això ens conformem perfectament. Depèn de cadascú.

    Montse Lladó, puc assegurar-te que sóc molt mandrós per certes coses, i algunes són obligacions, i tampoc no me’n sento orgullós. Així que d’admiració res, probablement algunes coses les fas amb molta més facilitat que jo, cadascú fa el que pot.

    Gemma Sara, no sé si es pot parlar de voluntat aquí, es tracta de ser caparrut, quan se’m posa una cosa entre cella i cella, no hi ha manera de treure-me-la del cap. Llavors hi poso esforç, és clar, però no és una cosa que m’hagi de forçar a fer, el cos m’ho demana. I no et pensis que jo actuo així amb tot! Les obligacions les porto fatal. Si bé aprimar-me ho he aconseguit, la cuina és una creu per mi també. I ara mateix, francament, no em puc imaginar posar-me a estudiar un curs com has fet tu, crec que em costaria horrors.
    El tema de la motivació és cabdal, però precisament això és el que difereix en les persones, i el que s’ha anat comentant per aquí. Jo trobo la meva motivació de la manera que he explicat, buscant aquesta èpica que esmentes, però és una èpica per mi mateix, veure que em supero, que tiro endavant coses que ni havia imaginat. I t’asseguro que trobo això molt plaent, n’obtinc molta satisfacció, fent l’activitat millor cada cop, i en superar-me un plaer més puntual però molt intens. Altra gent funciona de manera diferent, gaudeix molt més del trajecte, o simplement amb el trajecte, arribar a lloc els és indiferent. Doncs per mi el trajecte està molt bé, faig moltes fotos, creu-me. Però em cal arribar a lloc. I quan més aviat millor. I paro de fer metàfores perquè al final ja no m’entendré ni jo.

    Jomateixa, arribem fins allà on la necessitat ens demana. Si no ens hem exposat a grans dificultats, no sabem fins on podem aguantar algunes situacions, però el que està clar és que sempre és més del que pensem. I som prudents fins que aquesta necessitat ens empeny, així que millor que no et calgui posar-te a prova!

    ResponElimina
  31. uff a mi és que això d'explorar els límits... si fos a l'Enterprise encara, té emocions i tal, però vaja, que jo prefereixo anar fent i ja veurem fins on arribo

    ResponElimina
  32. Avui se'm fa difícil comentar seriosament aquest post. De manera que, si no et fa res, te'l comento frívolament.

    M'has fet recordar el bestiari il·lustrat que li van dedicar i on van acabar fent l'entrevista a sota una taula!!! surrealista. Et passo l'enllaç
    http://blogs.tv3.cat/bestiari.php?itemid=49297&catid=2632

    I llavors, immediatament, les parodies del polonia de la Bibiana Ballbé... hihihi

    ResponElimina
  33. Assumpta, ja m’ho diuen... sobretot les àvies.

    Carquinyol, ja et veig a l’espai exterior explorant l’univers. Però fins que no sigui possible, tampoc no et vols estressar, oi? Doncs res, a veure fins on arribes!

    rits, vaig veure també aquest vídeo, i encara que és una mica esperpèntic per culpa de la Bibiana Ballbé (que em desperta una estranya barreja de sentiments...), ell està molt tranquil i va fent el seu discurs. Fins i tot allà diu coses interessants que ens podem aplicar, o que es poden tenir en compte. Es mostra estranyament humil, però algú amb aquest aspecte no ens entra al cap que pugui ser-ho. No sé, és un personatge mediàtic, mai no l’agafaria com a model, però aprendre sempre està bé. Ah, i les paròdies que fan al Polònia i Crackòvia tant del Josef Ajram com de la Ballbé sí que m’agraden, ara per ara són dos personatges genials, que no els cremin!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.