dimecres, 12 de juny de 2013

La teoria

La teoria jo me la sé molt bé. Aquells que intenten donar-me consells perquè ells-ja-han-passat-per-aquí, no acabo d'entendre com em recomanen certes coses, si saben que no els van funcionar, si saben que no pots dir a algú com aixecar el cap si aquest algú no està en disposició d'aixecar-lo. Ah, i dir 't'has d'animar' és de les coses més inútils que hi ha, com em van dir un cop, és com dir-li a un malalt 't'has de curar'. Un cop més, la teoria al respecte està claríssima. I quan has de ser tu el que fas veure al que t'aconsella com s'han de fer les coses i t'ha d'acabar donant la raó, et preguntes en quin món viu alguna gent. Però tu saps que per més que sàpigues la teoria, la pràctica (ja trigava la paraula) és tota una altra cosa, passar d'una a l'altra requereix voler-ho, requereix reunir forces i requereix un treball personal de convenciment. En canvi, no requereix massa consells externs. Amb tot, no trec valor a aquells que s'esforcen per escoltar-te, fan molt més sense pensar-s'ho que quan creuen que t'estan ajudant amb consells. De vegades fins i tot els has d'explicar això, verbalitzar ja ajuda. Però aquesta és la teoria, és clar.

34 comentaris:

  1. De vegades hi ha qui no té la teoria massa clara, i encara que no sigui d'aplicació immediata —perquè encara no està per històries— no va malament anar-la repetint. No dic que sigui el teu cas, eh. Però encara recordo el meu primer gran disgust amorós... creia que el món s'acabava i que no hi havia vida més enllà. Però n'hi ha, i quan he tingut nous disgustos, malgrat estar feta pols ja SABIA que el món no s'acabava allà. I sempre va bé tenir algú que et recordi que tiraràs endavant, no? De vegades costa caure-hi quan estem enfonsats... Ja sé que que et diguin "au, anima't" en certs moments fa una ràbia que escanyaries algú, perquè no et sents comprès. Però tampoc serviria de res que els amics s'asseguessin a plorar les desgràcies amb tu (una estona d'acord, però molt més... no, no?). Millor una patada al cul! L'ideal per mi potser seria un "ja sé que estàs fotut i ho entenc, PERÒ ja n'hi ha prou de lamentar-se, vinga, som-hi".

    ResponElimina
  2. Les teories, com els consells, són de fàcil utilització i de dificil aplicació... però què has de fer quan veus algú que no està bé: dir-l'hi que sí que tot és una merda i que què vols ? la vida és així. Hi ha coses que encara que semblim obvies ( fins i tot pel que les diu), però ha vegades cal sentir-les

    ResponElimina
  3. Saps que li van dir a la meva "alter ego" petitona?... Que moltes vegades les coses no surten com volem... que la vida és així... i que el que hem de fer és celebrar cada cosa bona que ens passa i així ens sentirem millor...
    A ella aquesta resposta la va fer somriure, li va agradar...

    Sí, efectivament, ja sabem que no tot pot sortir bé... A vegades, en alguns temes, sembla que anem caminant en cercles i que no en sortim... però, ni que sigui per càlcul de probabilitats, alguna vegada sortirà bé, no? ;-)))

    ResponElimina
  4. Com que no hi ha persona igual no pot haver-hi solució escrita. Jo normalment aplico allò de: la solució bona és la que més ànsia et dóna.
    Però no és cap consell....eh.

    ResponElimina
  5. De vegades no calen consells, només escoltant i compartint experiències amb algú altre n'hi ha prou per treure el que ens neguiteja i un cop a fora sembla que ja no ens pesa tant la pena. I és que quan estic fotuda i ve algú amb teories newage de pa sucat amb oli per salvar-me la vida també em produeix l'efecte contrari i encara em poso pitjor. I potser algun dia veig la llum i practico el mateix que em va aconsellar aquella persona i funciona, no et dic que no... També tinc alguns "amics" que quan estàs fotut et miren raro i de seguida et diuen "no t'hi capfiquis que no val la pena", "distreu-te"... blablabla... Estic malament i no puc fer veure que no, tenim dret a estar malament també i és normal passar per aquests moments.

    ResponElimina
  6. Ai XeXu, ara no sé pas què dir-te perque si deixo anar un consell és just el que menys necessites. I això d'escoltar-te, que és el que sembla que et va bé ho veig dificil pel blog. Crec que necessitaves parlar i expressar-te i ho ha fet en el teu espai, el blog. Tot el que et puguem dir, o deixar de dir, serà absolutament addicional.
    Només et dessitjaré una cosa: que et sigui breu. Ptns.

    ResponElimina
  7. Entre la teoria i la pràctica hi ha un abisme.... sempre hi ha estat i tots ho sabem, però és inevitable donar aquests consells que tu has dit quan saps que algú està malament. Tot es cura d'una sola manera: amb el creixement personal, i és així, els de fora et poden ajudar a realitzar aquest canvi interior, però el canvi ha de ser teu, sol teu.... i no és fàcil. Així que.... sol cal desitjar FORÇA! molta força! I si no la tens..... te l'hauràs d'inventar! Una abraçada XeXu!

    ResponElimina
  8. Un altre post que em costa comentar... no sé què dir.

    Saps, hi ha una cosa que no he explicat encara a la catosfera. Un dels motius pels quals no trobo música que m'agradi té a veure que una amiga del grup proper té càncer de pit. En dues setmanes ja l'han operat. Avui anava al gine a mirar resultats i la setmana vinent sabrà quin tractament ha de fer. Dins lo dolent, sembla que ha tingut sort. Doncs el que volia explicar és que el dia després d'operar-la vam anar a veure--la a casa i a sopar allà. I ella és una persona molt freda, reservada i tremendament efectiva i pràctica. I semblava portar-ho bé. En un moment em va dir, "si, xò és una putada". Què li podia dir?.... res. Tenia raó. I en aquell moment només vaig poder assentir el cap.

    De vegades penso que no cal dir res, només ser-hi. Poder plorar, si cal i es pot, poder estar en silenci.

    Però de vegades calen les paraules, encara que ja ens les sapiguem. Perquè ens reafirmen que els bons amics hi son. Et referàs, tornaràs a caminar i a sentir-te bé. Ho saps. Ho sabem, només necessites pair-ho i poder tenir força.

    ps. em sap greu, xò mira, el teu post m'ha fet ser egoista i parlar d'algo que no n'he pogut parlar gaire.

    ResponElimina
  9. Res, aprofitar les paraules que t'ajudin (que poques vegades tenen forma de consell) i deixar esvair-se les que no. Molta sort!

    ResponElimina
  10. No et pensis, la teoria tampoc la tinc clara, quan algú està malament de vegades et surt una abraçada i de vegades un "anima't" que fa ràbia. Quan estic fotuda, ara mateix no sabria dir què m'ajuda més, tambè hi ha molts graus, no és el mateix estar una mica girat, o xof, que estar fet pols o deprimit. M'agradaria saber com estàs ara mateix, com que no tinc molta imaginació em ve al cap dir-te que els mals moments també se'n van com llàgrimes en la pluja (això també és pràctica, eh?), ah, i una abraçada.

    ResponElimina
  11. No hi té massa a veure, però a la pel·lícula Lugares comunes, d'Adolfo Aristarain, hi ha un moment on la protagonista li pregunta al metge si l'actitud i les ganes de viure del seu marit l'ajudaran a superar la malaltia per la qual està ingressat a l'hospital. El metge li respon que si depengués de les ganes de viure, no moriria cap nen...

    La frase em va quedar gravada al cap...

    ResponElimina
  12. Com a mi m'agrada més escoltar que donar consells, potser perquè així em sento més a prop del dolor de l'altra persona i penso que ella de mi, el que faig és just això.
    I després abraçar-te, o donar-te un petó, o simplement donar-te la mà.

    Bon dia!

    ResponElimina
  13. Haig de reconèixer que alguna vegada he demanat algun consell, ara bé, que els hagi contingut en compte, això poques vegades, i que els hagi arribat a posar en pràctica encara menys. El que si que va bé, com dius, es explicar les coses a algú, sobretot em va bé a la feina, que quan explico un problema a algú altre, jo mateix trobo la solució mentre ho estic explicant, i fins hi tot deixo la explicació a mitges, tot dient gràcies, gràcies, ja pots fotre el camp, perquè tampoc es qüestió de perdre el temps innecessàriament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ser company (o companya) de feina teu deu ser absolutament surrealista... Estic segura que m'ho passaria pipa... No necessiteu pas algú per fer feines petites a un sou ínfim?

      Elimina
  14. també pots elegir entre dos clàssics (acostumats a donar consells): un capellà i un psicòleg...

    ResponElimina
  15. De vegades ens sembla que escoltar sense respondre queda inacabat i no podem evitar dir qualsevol cosa.
    Segons com està el que t'explica els problemes és molt difícil saber el millor que es pot fer. Callar, parlar... abraçar.
    A mi m'agraden molt les abraçades, però només les d'un nombre molt determinat de persones, és clar.

    ResponElimina
  16. Davant una d'aquestes situacions és difícil dir el més encertat però callar a vegades tampoc se sap si és el millor. Crec que tots fem el que bonament podem o sabem i es tracta d'animar realment a l'altre. Ho has d'entendre. Són els típics tòpics. Els processos s'han de passar i cadascú decideix com fer-ho, si és que ho sap. Tot necessita el seu tempus, tot se supera, de tot se n'ha de treure al cap i a la fi, algun aprenentatge i trobar-hi la part positiva, que segur que també n'hi ha. Les males digestions acaben en vòmit o paint poc a poc. I a vegades ni tan sols tu ho pots triar. El procés es va determinant gairebé sol.

    ResponElimina
  17. Som racionals i a vegades tendim a voler resoldre les coses immediatament buscant una solució com si es tractés de resoldre un enigma, i hi ha situacions que no es tracta d'això. Hi ha processos que necesiten temps.

    ResponElimina
  18. Alguna cosa has de dir quan algú comenta que ho està passant malament. No pots dir-li pas "ja t'ho faràs" o " a mi que m'expliques"
    Ja sabem que aquests consells són només frases fetes,que és donen amb més bona voluntat que convenciment. Doncs si una persona no és de la nostra intimitat tampoc gosses aprofundir massa en els motius que provoquen el seu estat d'ànim. Potser opinaries de manera que podria ferir-la enlloc de fer-la reaccionar.
    Jo quan ho he necessitat ajut no he tingut problema en anar al psicòleg.

    ResponElimina
  19. Jo l'únic que et puc dir és que el temps ho cura tot. Ara bé, com passaràs aquest temps fins que curis varia mala cosa, tot i que et puc dir que segurament les passaràs de tots colors.

    Ara bé, si com ja comentaves hi ha bons samaritans disposats a escoltar-te, aprofita'ls.. va d'allò més bé buidar allò que et menja per dins.

    "la vida es así, no la he inventado yo...." lalalaaaa :P Una abraçada company !

    ResponElimina
  20. Verbalitzar el que ens cou dins l'ànima ordena els pensaments i els alinea amb les emocions. La clau es trobar algú amb grans orelles (o sigui, uns bons oïdes) i una boca ben petita, perquè t'escolti quan ho necessites i no t'atabali amb consells que probablement no et serán vàlids perquè les seves experiències vitals i les teves han anat transitant per camins diferents i no hi ha comparativa possible.
    La resposta o el consell que busquem ja els tenim dins del cor, però ja sabem que a la ment li agrada confondre'ns una mica.
    Tu tens la saviesa de la teva experiencia i un gran punt a favor: un tarannà lògic i equilibrat. Aprofita-ho! a altres els és imposible fer-ho perquè no tenen aquestes (grans) qualitats, no ho oblidis. :)

    ResponElimina
  21. Jo crec que quan algú se sent malament per algun motiu, per una banda necessita estar sol i per l'altra necessita sentir el caliu de la seva gent, almenys això és el que em passa a mi... Sé que quan estic malament tinc unes persones que són incondicionals i que estan allí sempre i no caldrà que jo les truqui o hi vagi perquè em coneixen i ja veuran com estic. I no fa falta que em donin consells, com tu bé has dit, potser nomes cal que m'escoltin o potser que m'expliquin alguna cosa graciosa que em distregui o simplement que estiguin allí en silenci aguantant el meu malestar. Potser això ja és una manera de dir "t'has d'animar", que d'altra banda pot sonar tan inútil com aquell "t'has de curar", però que penso que és necessari simplement per recordar que no ens en podem anar avall.

    ResponElimina
  22. No m'atreviria a dir el que has de fer.. penso que el primer que un ha de tenir clar és el motiu (sigui bo o dolent)del perquè està com està. Del pensament sorgeixen les decisions, i aquestes exigeixen reflexió, el que és important és que el pensament no és converteixi en un moviment tancat de forma circular.Jo he intentat sempre ser coherent acceptant les meves contradiccions personals (que en tinc unes quantes). Ara, el que sempre he fet davant de pensaments, emocions, decisions, accions... quan hi ha dos camins; el que et diu el cor i el que diu el cap, he escollit sempre el que m'ha dit el cor. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  23. M’heu donat feina a contestar, però és que el tema és conegut per tots i tothom té la seva opinió. M’encanta veure les múltiples visions de la gent, posts així serveixen molt, també per afinar el que penso jo mateix quan us responc. No seria el primer cop que m’adono que caic en contradiccions. Moltes gràcies a tots per aquests comentaris tan raonats.

    Yáiza, és clar, que et recordin la teoria i sobretot que et diguin que el món no s’acaba pot estar bé, encara que en determinats moments no tolerem ni això. En els moments més baixos potser penses que el món sí que s’acaba, i qui són els altres per dir que no és així? Després t’adones que no, de fet, ja ho sabies que no, que estàs fotut, però que tard o d’hora, amb una mica d’esforç per part teva, te n’acabaràs sortint, com sempre fem. També sabem que no serà fàcil, però que no és una situació que durarà sempre. Llavors és quan els comentaris aquests de ‘au anima’t’ no serveixen de gaire, perquè nosaltres volem estar animats, però no ens surt. Ha de sortir de dins per estar-ho, no perquè t’ho digui un altre, i és això el que vull dir. Potser ho acabem fent tots per consolar un altre, però hi ha qui, de la manera que ho diu, sembla que hagi de ser facilíssim, i evidentment no ho és. És clar, prefereixo la puntada de peu al cul, no espero que es quedin plorant al meu costat, però potser sí que em planyin una mica inicialment. Els que et coneixen et saben escoltar, raonar, i quan cal esperonar una mica. A mi em sol funcionar que no mirin de dir-me què he de fer, sinó que m’ajudin a analitzar la situació. Així com em sembla que hi ha gent que no se’n surt gaire, almenys amb mi, d’altres compleixen la funció a la perfecció. És molt fàcil voler transmetre a l’altre el que hem viscut, però no li servirà, perquè cada persona i situació són diferents, i perquè per més que diguem, l’altre ho ha de passar a la seva manera. El pas s’ha de fer sol, i el món no s’acaba, aquestes són les bases de la teoria.

    Mireia, per difícil que sembli fer-ho, jo prefereixo que em parli algú que entengui que estic fotut, algú que em recordi que tot passarà, però que no serà fàcil, que cal un temps prudencial i mirar d’aprofitar aquest temps. Algú que em digui que he de prémer les dents i menjar-me les males estones, perquè no podré fer altra cosa. Que m’he d’animar, sortir del pou, que el món no s’acaba... totes aquestes coses ja les sé, aquesta és la teoria. Però com sortir-se’n és el que no sé, i ningú no sap, no tenen les claus que a mi em poden ajudar, per això m’agrada que m’acompanyin en el procés, amb suport incondicional, però que no em vulguin forçar a millorar de cop.

    Assumpta, no em puc imaginar quina mena de degenerat podia fer un comentari similar. Bé, aquesta mena d’ensenyament a mi em ve del món de la ciència, que és molt frustrant i generalment et dónes cops de cap contra la paret. S’ha d’estar acostumat al fracàs, i quan alguna cosa surt bé, saber que és festa major i que s’ha de celebrar. Això es pot aplicar en certa mesura a la vida quotidiana, sabem que moltes coses surten malament, i les que surten bé s’han de celebrar. Però tot depèn molt del nostre estat mental, i quan estem una mica enfonsats no hi ha alegries que valguin. Tot acaba sent cíclic, pot sortir bé com pot sortir malament, però es tracta d’anar vivint, que no és poc.

    Sr. Gasull, hauries d’explicar millor la teva solució, perquè no l’acabo d’entendre, però la primera frase sí que la trobo molt encertada, no hi ha normes en això, cadascú trobarà la seva manera. Escoltar els altres va bé, però cadascú és cadascú.

    ResponElimina
  24. Sílvia, m’agrada la teva manera de veure-ho, escoltar i compartir. Sí que sembla que les coses, un cop fora, ja no neguitegen tant. Quan trobem aquests salvadors no sé si és que ens posem pitjor, crec que esperem que ens facin bon efecte però ens fastiguegen, no ens serveixen de res. No es pot canviar el ritme d’algú, que cadascú té el seu. I encara m’agrada més el que dius al final, que ens deixin estar malament, és clar! El cas és que no volem que ens trastoquin massa, però necessitem tenir-los a prop, per sentir el suport, per poder treure les coses, però no perquè ens posin pressa. Per mi un bon amic, entre d’altres coses, és el que sap fer això, no deixar-te de banda i estar allà quan cal, però no fent-te cap pressió perquè milloris, que això només ho pots fer tu, només donant suport i companyia, que ajuda molt més del que alguns es pensen. Per cert, que darrerament també et veig tocada a tu, espero que no sigui res.

    Ariadna, les paraules que fas servir en el comentari són del tipus que consideraria positives. Saps què és estar malament, i saps què et serveix a tu per estar una mica millor, però potser no és el mateix que em cal a mi. Aquest ‘que et sigui breu’ final vol dir que saps que les coses volen la seva maduració, que no serà immediat, però que passarà. I ho trobo molt encertat. Però no pateixis tampoc, no és un mal moment. No és que estigui eufòric, és clar, però el post anava més per aquest tipus de consells fora de lloc que alguna gent et dona quan els comentes que estàs fluixet. Suposo que tots ens hi hem trobat alguna vegada.

    Alba, compto que en dec haver parlat un miler de vegades sobre això de la teoria i la pràctica. I pel que expliques, tu la teoria també te la saps molt bé. Jo ja he començat a aplicar la pràctica, potser el post ha fet la impressió que estava molt baix, però tampoc és això. Tinc mals moments, això és veritat, però vaig fent passos, aquests del creixement personal, encara que no m’entusiasma aquesta manera de dir-ho. Aniré fent la meva, i tard o d’hora aixecaré el cap. Dels altres espero que es mantinguin al meu costat en el procés, sense mirar de convèncer-me que és més fàcil del que en realitat és.

    rits, darrerament només faig posts que et costa comentar. Prometo que aviat en faré algun que faci gràcia... almenys que me’n faci a mi. No cal que et disculpis, només faltaria, i gràcies per explicar una cosa que costa parlar i trobar la manera d’expressar-ho. Malauradament, he passat per un cas com el teu i sóc dels que pensa que sí, que és una putada. Però la persona afectada sembla ser totalment diferent de la teva amiga, perquè és positiva, lluitadora i se n’ha sortit de totes, sempre amb un somriure. Tinc una admiració pura per ella, és increïble.
    Bé, el cas és que importa ser-hi, això és el que em va bé a mi, sentir que tinc gent al voltant que està pendent de mi, o almenys que hi puc recórrer en cas de necessitat.Els processos pels que hem de passar generalment ja els coneixem, però els moments baixos ens fan no veure-hi tres dalt d’un burro i la realitat se’ns distorsiona. Quan som capaços de pensar, el camí està clar, però no n’hi ha prou amb l’autoconvenciment, cal que el recorrem. I si l’autoconvenciment no funciona, com ens han de convèncer els altres del que és millor per nosaltres i com fer-ho? Cadascú té el seu camí, es tracta de no fer-lo sol, perquè van bé els comentaris que ens van fent, però ningú no ens ha de portar a braços o fent-nos de crossa, millor que caminin al nostre costat, i sobretot al nostre ritme, que segur que ens caldrà parar alguna estona, no poden pretendre que ens posem a fer sprints.

    Loreto, és el que hem d’acabar fent, quedant-nos només amb allò que ens és útil, perquè de paraules buides en sentim moltes, per més benintencionades que siguin.

    ResponElimina
  25. Gemma Sara, abans de res, dir-te que no pateixis, el post no és que respongués exactament a un mal moment, era més per destacar la poca utilitat d’algunes paraules que rebem quan no estem bé. No són dies fàcils, però vaig fent. De totes maneres, agraeixo l’abraçada i el teu interès. Suposo que en cada cas ens van bé unes coses o altres, depenent, com dius tu, de l’estat real en que ens trobem. Però si només és un moment baix i no va a més la cosa, en termes generals ja sabem què ens va bé, quina mena de xerrades ens convenen i quines orelles ens escoltaran de manera convenient. Tant bé ho sé que de vegades tinc por de sobre-explotar-les! Un amic et diu que està allà pel que sigui, però si li fots la xapa massa sovint... pobre. Crec que quan posem el cap clar la teoria la sabem bé, però és difícil tenir les idees clares quan el cervell està del revés.

    Maurici, hi ha molta gent que creu que una actitud positiva ajuda a tirar endavant algunes coses. Probablement sigui vàlid en molts temes, però no en tots, és clar. Malgrat això, fins i tot en el cas del càncer els professionals insisteixen que aquesta lluita es guanya amb més facilitat amb una bona actitud, no sé si les estadístiques ho avalen, però sempre he cregut que, en tot cas, deuen ser estadístiques agafades amb molt bons ulls.

    Sa lluna, no és que estigui en contra de les paraules, jo miro d’aconsellar, però mai des de la meva perspectiva, sinó la de qui em parla, o això intento. Crec positiu acompanyar l’altre, escoltar-lo i posar-se en el punt en que es troba, sense dir-li que ha de tirar endavant, que s’ha d’animar, ni res d’això. Segurament de vegades també hi caic, però no és el que m’agrada fer. Tinc un amic que ho fa molt bé això d’acompanyar i de fer-me veure que les coses volen el seu temps.

    Pons, no cal que ho juris, que cada cop que ens has fet votar alguna cosa del teu blog al final no ens has fet ni cas! Però bé, entenc el que dius, en el pla laboral és cert que de vegades ens enceguem de mala manera, i quan ho parlem una mica de seguida ens desencallem, però en temes més personals també passa. Explicant el problema ens adonem de la solució, o veiem el camí a seguir. Potser no és tan fàcil com reescriure unes quantes línies de codi, però per algun lloc s’ha de començar.

    Totvedudol, una tria molt difícil. A un no li faria cas perquè no sóc gens creient, i l’altre em cobraria un ronyó i part de l’altre!

    Jomateixa, no et falta raó, saber actuar de manera que a l’altre li vagi bé no és gens fàcil, i també depèn del que ens està explicant. Bàsicament, el que no m’agrada a mi és la gent que mira d’aconsellar-te basant-se només en la seva experiència personal. Això té molts defectes. El primer és que no mires de posar-te en el lloc de l’altre, saber com està en aquell moment. Un altre és que cada cas i cada persona és un món. Cal parlar en la mesura justa, i mirar d’acompanyar l’altre en el seu dolor, perquè hem de saber que res del que diguem no el farà canviar en aquell moment. Potser l’ajudarà, o li servirà en un futur, però si està pels terres, continuarà així fins que ell mateix es vulgui aixecar. Les abraçades estan molt bé i ajuden, reconforten, però si són de desconeguts són una mica violentes, certament!

    Laura T, ningú ha dit que sigui fàcil, això està clar, però de vegades pequem de no voler quedar-nos callats perquè sembli que fem alguna cosa al respecte del que ens expliquen, i ens equivoquem. No sé si es tracta d’animar l’altre, potser es pot aconseguir per una via totalment diferent, però no funciona en tots els casos, i de tota manera, només funcionarà una estona. Aquesta via seria la de fer riure, fer una mica el pallasso i que l’altre acabi somrient per força, però no sempre és el moment, i saber triar quan poder-ho fer és encara més complicat. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  26. Però animar, pujar l’ànim de l’altre quan està enfonsat... com? Crec que és millor acompanyar-lo, estar al seu costat i que noti el suport, que no està sol, sense pressionar-lo perquè recuperi un estat que no pot assolir. Després d’un temps, però només si hem fet alguna cosa al respecte, tot es relativitza i podem gaudir dels bons moments amb els altres. Aquest temps és diferent per cadascú i per cada situació, ja ho sabem, i és per això que no es poden forçar les coses.

    Consol, doncs probablement tinguis raó, volem una solució que és més complexa del que ens agradaria, que requereix mà esquerra i treball per part de la persona afectada. No tornarà a estar bé de seguida, senzillament, no pot ser. Potser és que alguns volen realment que l’altre estigui bé i els agradaria accelerar-los el procés, però no va així.

    Glòria, hi ha un terme mig entre el ‘t’has d’animar’ i el ‘ja t’ho faràs’. Pots fer costat a l’altre, fer-lo parlar i escoltar-lo. Dir que ara és fotut, però que mica en mica anirà passant. Interiorment, l’altre ja ho sap que és així, és part de ‘la teoria’ de la que parlava, encara que en els pitjors moments ni això veurà. Però és més realista dir que aquests moments no es poden evitar i oferir tot el suport, que dir que això dura quatre dies i prou.
    Generalment, quan demanem ajuda a algú és perquè és de la nostra intimitat, però de vegades ensopeguem amb gent no tan propera i per circumstàncies es mengen el marró. Potser els més propers, que et coneixen més, et poden ser de més utilitat, però en els mals moments també t’agafes a un clau roent sense pensar-t’ho massa. Un psicòleg és una opció a tenir en compte, sempre que te’l puguis permetre...

    Carquinyol, en aquest mateix blog ja hem parlat de la frase més tòpica de totes les frases que es fan i es desfan: el temps ho cura tot. Ja vaig dir que no hi estic gens d’acord, però tu ho arregles amb el que comentes després. El que cura és el que fem amb el temps. Si ens quedem tancats en una habitació és molt probable que el pas del temps no ens curi res, tenim més números d’acabar bojos. Però després d’un temps relativament curt en que estem inhabilitats per fer res, llavors ens comencem a posar les piles per moure’ns, i és aquí on pot començar la recuperació. Pots dir que és el temps que ha passat, però és que aquest és tan variable. Crec que et poses les piles uns dies després del mal, i no podries dir que ja estàs curat, sinó que comences el camí. Però també ho he vist fer escassos minuts després d’haver rebut la patacada, només un cop, però la persona que va fer el canvi d’actitud en un tres i no res se’m va quedar gravada de per vida. A aquest, ni temps ni punyetes, va decidir prendre les regnes immediatament.

    Marion, m’agrada això d’ordenar els pensaments i alinear-los amb les emocions, ben vist! I no estic menys d’acord amb el que dius després, orelles grosses i boca petita, comparteixo la teva impressió sobre com ha de ser el receptor dels nostres planys. Si ens ha d’explicar la seva vida per consolar-nos, malament anem.
    No et pensis que sóc tan equilibrat, ho semblo, i de vegades potser sí, però sovint em sento coix en alguns temes, em manca una crossa que sé positivament que hauria de suplir jo mateix, perquè com dius la resposta està al nostre interior, però la ment ens confon, s’emboira i no ens deixa buscar els imputs necessaris en el nostre ordinador intern. Estem molt ben fets, però mal acabats, com diuen, i en algunes circumstàncies, les pitjors, el sistema ens falla. De mi mateix m’agrada pensar que sí que sé actuar com li cal a l’altre per estar bé, en funció de la persona, i no només del que jo penso. Però quan es tracta d’aplicar les coses a mi mateix ja és una altra història. Això passa a tothom, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aix... Xexu, molts ànims i un petó de consol!

      Elimina
  27. Guspi, a mi em costa molt estar sol si no estic bé, necessito contacte, el caliu que dius. I el problema és que els que més bé em fan segurament no prenen la iniciativa, estan allà sempre que els busco, no fallen mai, això els ho agraeixo moltíssim, però els he de buscar jo. Un preu petit pel bé que em fan, no cal dir-ho, però de vegades agrairia també que algú em perseguís tot el dia fins que s’assegurés que estic bé. Una mica egoista, oi?
    Distracció, converses banals, parar l’orella, amb això n’hi ha prou. Alguns comentaris reconfortants, posar-se en el teu lloc i saber que no és fàcil, que ho has de passar, però que tot anirà bé. Fer-te sentir que tens algú al costat. Tot això ho trobo molt millor que els consells de fes això o fes allò altre. Ja estem avall, i si ens n’hem de sortir ho haurem de fer nosaltres, quan ens en veiem capaços. Però aquest caliu i aquesta companyia ens han d’ajudar a relativitzar que no tot és dolent, que tenim coses bones a les que aferrar-nos.

    Marta, penso que els motius que ens porten a estar baixos els tenim més o menys clars, jo hi penso molt i gairebé sempre els trobo, per no dir que alguns cops són molt evidents. Però això de deixar de pensar en cercle et diré que és un autèntic pal de paller. És justament l’escull que cal superar, i no és fàcil. On estar la propera sortida, que baixo! Però a veure qui la troba. Em parles d’un altre tema una mica diferent i que em podria fer escriure tant com he fet fins ara en la resposta de tots els comentaris. Triar amb el cap o el cor... gairebé ho deixem per un altre dia! En situacions com les que dic, només mana el cor, perquè el cap ens faria estar bé, relativitzar, però en aquells moments no l’escoltem, només param esment a la nostra aflicció. Suposo que és quan entra el joc el cap que les coses comencen a anar a l’hora. I això no vol dir que menystingui el cor, eh? A l’hora de prendre decisions serà una altra història, senzillament que quan estem tristos perquè ens ha passat alguna cosa els dos òrgans treballen en desigualtat de condicions.

    ResponElimina
  28. Jo com molts dels que han comentat crec que va be parlar-ne, millor si es amb gent de confiança o que et coneixen be. La resta doncs es qüestio de temps i una canya ;) Cada un tenim una manera de tirar endavant, n'hi ha que plorem, n'hi ha que criden, n'hi ha que analitzen fins a l'última engruna...
    De totes maneres estic convençuda que qui t'aconsella ho fa amb la millor de les intencions.

    Un petó XeXu!!!

    ResponElimina
  29. Penso que els consells són innevitables, tenen bones intencions, deixant de banda si són encertats o no...Allò guaridor per a mi, és compartir el que es remou per dins, buidar-se, per tornar-se omplir. Que el camí sigui breu...
    Una abraçada!

    P.D Espero retrobar.te, si et ve de gust, pel nou 'Moments...'.

    ResponElimina
  30. Lluna, parlar és una necessitat, d'això no hi ha dubte. Jo puc ser molt reservat, però en algunes ocasions necessito explicar-ho tot, fins l'últim detall (bé, no ens passem tampoc!), i en definitiva poso el cap com un bombo a qui m'escolta. Alguns saben ajudar-me de la manera que a mi em cal, i d'altres es sorprenen que els vagi rebatent tots els consells que em donen, perquè la teoria ja me la sé. Però que tots ho fan amb la millor de les intencions, d'això no en tinc cap dubte, i no saps com ho agraeixo. Tant si m'ajuda la seva aportació com si no, que m'escoltin i em facin costat ja és una benedicció.

    Audrey, comparteixo la teva visió, cal buidar les coses que ens fan rau rau a dins, perquè si ens les quedem acaben fent mal. Un cop fora, doncs mira, ja estan relativitzades. Si a sobre qui ens escolta ens sap fer pensar i encarar una mica, doncs millor. Si ens dóna consells inabastables en aquells moments, doncs com a mínim ens ha escoltat i ens ha permès buidar. Tot el que intentem, mentre no sigui un pas enrere, serà un pas endavant, oi?

    ResponElimina
  31. Oitant Xexu!, oitant que serà un pas endavant...Això sí no et desanimis, si fas algun passet enrera..., som humans i forma part del procés.

    :-*

    ResponElimina
  32. No és fàcil encertar-la sempre, quan del que és tracta és de fer costat a algú que ens importa. De vegades (sovint?) podem equivocar-nos, utilitzant una estratègia que al nostre interlocutor, en lloc d'ajudar, enerva. En fi, com a mínim compta la intenció, oi?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.