dimecres, 19 de juny de 2013

La (meva) Facultat

Per un atzar inesperat, he hagut d'encaminar els meus passos a la Facultat, la meva, la que em va acollir durant 11 anys en total. Ara feia molt que no hi anava, no solc tenir motius per fer-ho. Des que vaig acabar la carrera que no em moc per l'edifici, tot i que després vaig passar una bona temporada més en edificis annexos. Segur que en tot aquest temps hi dec haver tornat esporàdicament, però avui ho he viscut diferent. He tingut la sensació que tot està igual, el camí d'accés habitual des del metro, el pati, el vestíbul... i la inoperància de la secretaria del centre, és clar, algunes coses segur que no canviaran mai. 

He sentit que en qualsevol moment em passarien pel costat grups d'alumnes coneguts, quan en realitat no hi pot quedar ningú de la meva època. He reviscut records en molts racons que continuen intactes. M'he creuat amb antics professors, una mica més calbs, amb uns quants cabells blancs més, però sorprenentment clavats a com els recordava. M'he posat nerviós perquè, tot i ser el meu lloc, tot i haver-hi viscut tant, ja no em pertany, no ha canviat pràcticament gens, però ja no en formo part, és d'una altra gent. És com si el lloc tingués vida i em digués que el meu pas per allà no va significar res per ell, com el de tants que em van precedir, i tants que vindran.

M'he sentit estrany a la meva pròpia casa, perquè d'alguna manera ja no ho és, i no obstant hi tinc un lligam que no es trencarà mai. No sé si és normal que se m'hagi remogut alguna cosa en caminar per aquells espais, he volgut passejar una mica per allà abans de marxar; estranyament familiar, estranyament desconegut. Qui sap si el futur em tornarà a portar a la meva vella facultat per desenvolupar-hi alguna funció, però ja no serà el mateix, associo massa aquelles parets amb una època, una gent, una mentalitat i moltes vivències. L'edifici romandrà, però aquells temps mai no podran tornar.

32 comentaris:

  1. Una sensació agredolça no? dolça perquè reconeixes i recordes, i agre perquè notes el pas del temps i la distància, això pot passar també al barri on vas viure o a l'edifici de l'insti on vas estudiar i fer campanes... nostàlgia, crec que es diu, i té la seva part agradable i la seva part desagradable, el que deia, agredolça.... Per cert, aquest estiu faré un exercici d'aquests i aniré a la universitat on vaig fer l'Erasmus i veuré els meus amics francesos, aquesta és la part que em fa més il.lusió, les pedres no varien gaire però les persones van creixent amb tu, tens amics de la facultat?

    ResponElimina
  2. Tinc exactament la mateixa sensació cada cop que vaig a la meva (9 anys, hi vaig passar), és curiós...

    ResponElimina
  3. Tinc sensacions semblants quan passo per la meva, però acabo pensant que ens hem fet grans; que aquella va ser una etapa de les nostres vides,que ara ja estem a un nivell superior ( o inferior) però amb més experiència.^-^

    ResponElimina
  4. A mi em passa exactament el mateix quan torno a la meva i pel que veig, en som uns quants :)

    ResponElimina
  5. A mi també em passa. I si anèssim a l'escola de primària encara seria una sensació més potent, crec. A la meva encara queden professors que vaig tenir, i mira que fa gairebé 25 anys!

    ResponElimina
  6. Sempre dic que em faria molta gràcia tornar a entrar a la facultat on vaig estudiar, però des que vaig anar a recollir el títol ja no hi he tornat més. No trobo mai el moment.
    I potser és millor així, perquè probablement també tindré sensacions estranyes en veure que res és el mateix.
    Millor em quedo amb els records, no trobes?

    ResponElimina
  7. Sensacions innevitables fruit del pas del temps...,penso que res torna a
    ser el mateix passst el sedaç del temps i la distància,però hi tot allò vviscut i compartit?,això el temps no s'ho enduu,pi?,roman dins nostre!.
    Salut!.

    ResponElimina
  8. *Uuuuuups perdona les errates!,és el que té escriure des del mòbil :-S

    ResponElimina
  9. Sensacions innevitables fruit del pas del temps...,penso que res torna a
    ser el mateix passst el sedaç del temps i la distància,però hi tot allò vviscut i compartit?,això el temps no s'ho enduu,pi?,roman dins nostre!.
    Salut!.

    ResponElimina
  10. Reconec perfectament aquest sentiment. Al principi de marxar, tornava de visita un cop l'any fins que em vaig trobar fora de lloc.

    ResponElimina
  11. Lúltim cop que vaig tornar a la meva facultat va ser fa temps per anar a buscar el títol i només recordo haver pensat: Si que es jove la gent per aquí.

    ResponElimina
  12. A mi també em va passar el mateix l'últim cop que hi vaig anar. Era com ser a casa... amb uns "companys de pis" diferents, molt més joves i amb el portàtil a tot arreu (quan a la meva època amb prou feines hi havia una sala d'ordinadors...)

    ResponElimina
  13. Quan ets a l'últim curs et creus el rei del mambo i uns anys després, no se'n recorda de tu ni aquell professor que havia fet del putejar-te la raó de la seua existència. Així és la vida.

    Per cert, no et fixaries bé, però de segur qui hi havia algun repetidor de la teua època, hi ha de molt tossuts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A Dret sé de persones que han tardat 16 o 17 anys en treure's la carrera del damunt... i no és broma, eh? (I mira que Dret no té cap fórmula matemàtica ni res que la faci difícil hehe)

      Elimina
  14. és una sensació molt especial la que es té amb els edificis, oi? en veus les millores, les esquerdes i tot el que hi vas viure. jo no m'he allunyat gaire de la meva facultat, però és curiós notar la sensació d' "estar a casa" cada cop que hi entro.

    ResponElimina
  15. Jo no he tornat mai a la facultat d'història, aquella de les torres a Pedralbes, i crec que ara ni tan sols és ja la facultat d'història...

    ResponElimina
  16. Oooooh! Aquest post m'ha fet una sensació també com d'una mica de tristesa o enyor... i és que, mentre et llegia, he imaginat que jo feia el mateix: Passejar-me per la Facultat de Dret de la UB... i, la veritat, fa tants i tants anys que no hi vaig que igual em trobaria que han fet obres, l'han remodelat tota i no coneixeria res...

    I em sabria greu no conèixer res de tot allò...

    Em fa gràcia recordar el primer dia de classe a la Facultat... Uaaaaaau!! A la Universitat!!... Em feia una il·lusió!! ;-)

    Jo sempre havia estat una estudiant pèssima, molts problemes per concentrar-me en una sola cosa. Quan em posava a estudiar em recordava de cinquanta mil coses que havia de fer abans. Capaç de seure una bona estona per dibuixar o llegir algun conte però incapaç de seure deu minuts seguits per estudiar o fer els deures (de fet, gairebé mai feia els deures) Estic segura que avui en dia m'haurien diagnosticat alguna mena de TDA d'aquests famosos (ho dic amb respecte, que consti, però també amb molta desconfiança)

    Ai, que ja m'estic enrotllant...

    Doncs bé, com jo només estudiava les assignatures que m'agradaven (i, de fet, no les estudiava, me les aprenia només d'escoltar-les a classe, precisament per això, perquè m'agradaven) doncs sempre estava amb el rotllo que no volia estudiar més. Jo, després de l'EGB ja hauria plegat :-P

    Però el meu papi (hola papiiiiiiii!!!) no em va deixar... i llavors, per portar una mica la contrària, vaig dir que no volia fer BUP, que faria FP...

    Total, que després de CINC ANYS d'FP em va venir de gust fer COU... i res, que com per la tele feien una sèrie molt xula que es deia Vida de estudiante que anava sobre uns nois que estudiaven Dret, doncs llavors vaig voler estudiar Dret.

    Per a mi, el sol fet d'anar-me a matricular era com entrar en un altre món... El món de la saviesaaaaaaaaa... uuuuuuuuuuuuuuuuuuuiiiii... Què faria jo allí?... Em tornaria "gran" de cop?... Aules amb centenars d'alumnes... gent "guardant lloc" no de seients sinó de trossos de tarima o d'àmpits de finestra...

    En fi... ai, que em perdo.

    Doncs res... que em faria molta llàstima anar allí i no reconèixer res... i, sobre tot, que les parets no em reconeguessin a mi...

    ResponElimina
  17. Que ben expressat, és ben bé així! A mi també m'ha passat els dos cops que hi he tornat, i també em passa quan vaig a votar al meu col·legi. El col·legi encara se'm fa més estrany perquè el trobo encongit, sobretot el pati, les escales i les classes. En el meu record era molt més gran, immens. Això deu ser senyal que he crescut ;)

    ResponElimina
  18. Però sempre serà aquell lloc que et portarà uns records especials, concrets. D'uns moments de la teva vida viscuts. Potser passejar-hi fa aquesta melangia, xò no crec que sigui dolenta, al contrari, et recorda el que has viscut. I si et sents diferent, tb vol dir que has canviat, que la teva vida ha anat evolucionant, potser millor o pitjor, xò com a mínim no t'has quedat en la vida universitària. Tot té el seu temps i el seu moment, i la gràcia és haver-ho viscut.

    Sempre serà un lloc especial i passejar-hi ha de ser justament aquesta barreja de d'enyor i de record. Que no diguin que no, els vint, la joventut, és per ser viscuda i ens acompanyarà sempre.

    ResponElimina
  19. Jo fa poc que he sortit de la facultat, i a l'institut per diversos motius hi he tornat sovint, però em passa el mateix que a la Sílvia: aquesta sensació que descrius la tinc quan vaig a votar a l'escola on anava de petita, per exemple. Tan a prop de casa i tan lluny alhora, cadires minúscules, escales que abans semblaven gegants, el mateix color blau a les portes, el mateix porxo al pati... però ja no em pertany, tampoc.

    De tota manera la sensació que tens tu és especial, jo no la podré tenir de la mateixa manera. El teu pas per la universitat pre-doctorat va ser força especial crec, i més tenint en compte que deu anys després encara formeu una pinya preciosa, cosa que en aquell moment no sabíeu tampoc.

    PD. Sento dir que en la guerra UAB-UB, la secretaria de la UB s'emporta la palma per mi... A la UAB jo no he tingut tants problemes, maldecaps i horaris d'atenció inexplicables!

    ResponElimina
  20. Això ens passa en molts llocs on d'alguna manera hem deixa't empremta, primer et fa il.lusió i després sents aquella nostàlgia, que et diu al mateix temps que ja no ets d'allà.
    Això vol dir que hem de gaudir encara més del lloc on estem ara.

    ResponElimina
  21. Fa un parell d'anys vaig tornar a la meva i em vaig sentir igual. Extranyament desplaçada, i vaig enyorar un temps que ja no tornarà, i una manera de veure el món, també. La nostàlgia, agre i dolça a la vegada.

    ResponElimina
  22. Sembla que el temps s'atura i no és així. Quan tenim una relació llarga i agradable amb un lloc ens ho fem nostre. Tenim gravats tants moments que sembla que tot s'ha de mantenir intacte. Només en el moment -passats uns anys- quan tornes allà, t'adones que la vida segueix i amb ella tot canvia, fins i tot la nostra manera de veure les coses.
    Ens fem grans!! ;)

    Aferradetes i bon dia!!

    ResponElimina
  23. Jo hi vaig ser aquest dissabte, davant mateix, fent temps per a una mena de trobada blogaire. I m'impressiona, sí. Aquest mateix dissabte vaig
    recordar que la primera volta que hi havia entrat m'havia impressionat moltíssim, m'havia fet un gran respecte, i encara me'n fa, crec. Però és com si fos casa meva, hi tinc moltes arrels.
    I ara rumiava: no deu pas ser el mateix edifici?

    ResponElimina
  24. els records ja ens ho fan això de remoure'ns per dins. Però si hi tornessis es farien records nous, que no taparien els altres, però que te la tornarien a fer teva.

    ResponElimina
  25. No sé si alegrar-me o consolar-me de no ser l’únic a qui li ha passat això, majoritàriament tothom s’ha sentit desplaçat en tornar als seus llocs d’estudi un temps després. D’alguna manera, ja no són nostres, no hi pertanyem, tot i que l’edifici continuï tal i com el vam deixar. Nostàlgia d’unes altres èpoques, sentir-les tan llunyanes és el que ens permet valorar-les en la justa mesura. Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Gemma Sara, sí, totalment agredolça. Les comparacions que fas poden ser bones, però en el meu cas vaig viure la universitat intensament i va significar molt més que l’institut, i sobretot que el barri, on no he fet mai massa vida. Sí que tinc amics de la facultat, tinc les dues versions, un primer grup amb el que em sentia molt malament, i un segon, a la segona carrera, que perduren a dia d’avui i que són algunes de les persones més importants per mi. A ells els conservo, però la nostàlgia de com érem i què fèiem en aquelles èpoques, fins i tot abans de conèixer-los a ells, queda només pel record, cada vegada més llunyà.

    Salvador, potser llavors no és tan curiós, no és només cosa meva, sinó que pot ser un tret comú, veure aquell espai on vam passar tant temps i saber que mai no significarà el mateix. Alguna connexió neuronal deu grinyolar aquí.

    Maria, deu ser això que tu dius, hem canviat de nivell, és un món que queda enrere, encara que l’edifici que ens va acollir estigui intacte, i les seves dinàmiques es mantinguin si fa no fa. Però ja no són les nostres.

    Anna, sembla ser que sí, deu ser un sentiment molt estès, d’un temps que molts hem deixat enrere.

    Loreto, potser sí, però també crec que importa el que vius a cada lloc. De vegades em trobo pel poble mestres de la meva antiga escola, de la que guardo molt bons records, però ara fa anys que no hi vaig. Potser ho hauria de provar, però el centre més recent que em queda és la Facultat, i allà sí que tinc vivències molt clares marcades al cap, potser no te’n sabria dir cap de concreta ara mateix, però si em poso a pensar... i és més aviat la sensació, sentir que formaves part del lloc, que eres un fragment del lloc, i que ja no ho ets... és estrany.

    Marion, per una banda, res no és diferent, tot està al mateix lloc. Però dins nostre sí que no és el mateix, tot ha canviat perquè ja no ho sentim nostre. Probablement també et passaria, certament. Però no hi has tornat més des que vas recollir el títol? Bé, no sé, potser en certes disciplines no és tan comú, però no serà certa por a reviure coses com les que explico? O senzillament no t’atrau la idea?

    Audrey, els records hi són, i molts més dels que ens poden venir al cap en qualsevol moment. Però són això, només records. A la vida hi ha moltes coses que sabem que no tornaran, però l’època d’estudiant universitari és prou important, pel que es viu, per l’edat en que es fa, i crec que queda molt marcada. Pensar que és impossible reviure-la és probable que generi cert neguit. Pensa que sempre et pots tornar a matricular i fer una altra carrera, però oi que no seria el mateix?

    Jordi, un interessant procedir, el teu. I una evolució que em sembla normal, a la vista del que em va passar a mi. De fet, segur que hi havia passat durant aquest temps, però no m’havia sentit mai així, que recordi. Per tant, m’ha arribat el moment de sentir-me fora de lloc, com et va passar a tu. Ja no hi ha camí de tornada.

    Pons, aquesta és una altra. No tenim consciència que ens fem grans, o sí, però quan ens comparem amb la gent que ens ve per sota veiem clarament aquest pas del temps. Les edats a la facultat són fixes, però nosaltres envellim cada any.

    ResponElimina
  26. MaryMoon, la teva època no pot diferir massa de la meva. Nosaltres teníem diverses sales d’informàtica, això estava bé, i els ordinadors es renovaven cada molt temps, però podies fer coses. Pel que vaig veure, les sales continuen igual. D’alguna manera sí és com anar a casa, l’edifici no ha canviat massa, però el que esperaves trobar-t’hi, sigui el que sigui, probablement una sensació, ja no hi és.

    Jpmerch, ho dius de manera molt dura, però tens tota la raó. Després de 6 anys llargs estudiant com vaig estar jo, i després fent el doctorat, encara que no em mogués tant per trinxeres, penses que coneixes el lloc del dret i del revés, que saps tots els secrets que es poden saber, com dius tu, et creus el rei del mambo. Però a banda que és una percepció molt subjectiva, poc et duren aquests instants de glòria, és posar un peu fora i el teu temps ja ha acabat. I bé, si encara queda algun dels que va entrar amb mi a la carrera vol dir que fa 16 anys que està estudiant... ho veig una mica exagerat, no és pas tan difícil. Encara que, pel que diu l’Assumpta... Això sí, segur que ara alguns dels meus ex-companys estan treballant allà com a investigadors i professors, el recanvi generacional lògic. Això em fa pensar que, d’alguna manera, si continues allà com a treballador potser pots perllongar la sensació de pertinença, a banda de tractar amb els mateixos professors, ara com a companys, i que altres companys propis seguiran el mateix camí que tu, potser pots mantenir la flama viva un temps més.

    aina, millor no parlar de les esquerdes de la meva Facultat, ja quan vaig entrar tenia pinta de no poder durar massa. Però allà continua, tu. Sí que és casa nostra, per moltes coses. Crec que el que es viu a l’època universitària ens marca molt, potser la que més marca, i la nostàlgia de pensar que encara que puguis ser físicament allà, els temps aquells no poden tornar suposo que fa una mica de mal. Són períodes irrepetibles, suposo que això és el que els fa especials i per això els valorem, però l’altra cara de la moneda és... per què no poden tornar!!?

    Deric, doncs no, ara la facultat d’Història diria que està al Raval. En el teu cas, ni tan sols han conservat la casa, així que t’estalvies aquestes sensacions negatives, no? Pots conservar només els records, que estan molt bé on estan.

    Assumpta, m’he passejat molt poc per la facultat de Dret. Probablement, de les que hi havia prop de la meva, és la que menys vaig visitar, així que desconec com era i si ha canviat gaire, amb el parell de vegades que hi vaig anar en total no en guardo cap record. En canvi sí que passava estones en altres facultats, ja sigui per pràctiques, per estudiar o per tràmits diversos. Podria fer una mica de ruta a veure com ha canviat tot allò, però segur que no seria tan traumàtic com la pròpia facultat.
    A l’hora d’estudiar em sembla que a tots se’ns acudeixen un munt de coses millors a fer. Jo em desconcentrava amb qualsevol cosa, perquè de fet, no em sé concentrar. Però tot i així vaig tirar endavant dues carreres, així que sí que es pot, per dispers que siguis. Ara que, la teva història és ben estranya, ja es veu que en realitat no tenies una ferma voluntat per estudiar, però almenys anar a la universitat va ser una cosa important per tu. No et sé dir si reconeixeries el lloc, pensa que no és aquest el problema que descric al post, jo el lloc el reconec perfectament, i segurament d’aquí uns anys seguirà estant igual. Però és el lloc el que no em reconeix, com tu dius, no em sembla que la meva empremta hi sigui per cap lloc. Qui sap si hi vaig deixar algun senyal (força propi de mi) i que encara el podria recuperar, però no ho recordo pas. És una sensació agredolça, certament. Tant que va significar en el seu moment, i que poc que sembla que significa ara.

    ResponElimina
  27. Sílvia, poso l’accent a la universitat perquè considero que és la meva època més important, va significar molt. Recordo vagament haver tingut una sensació semblant, però no tan intensa, un cop que vaig tornar a l’institut. Ara fa moltíssim que no hi vaig, no sabria dir quant temps, però per què hauria de voler tornar a l’institut, oi? I amb l’escola passa una cosa, ara no hi he d’anar per res perquè no és el meu col•legi electoral ni hi faria res, però durant un bon temps els assajos de castells de la meva colla d’abans es feien allà, així que anys després d’haver acabat, hi anava regularment altre cop, i no sé si se’m feia estrany o no, però no devia durar massa la sensació. El que sí que et puc confirmar és aquesta sensació de que tot era molt més petit que quan hi estudiava, és una sensació molt xula que, com dius tu, ens demostra que hem crescut. I no sé si a tu et va passar també, però no veies els de vuitè immensos quan vas entrar a primària, i quan tu vas arribar a vuitè et semblava que eres molt petita? A mi em passava!

    rits, et dono la raó en que tot té el seu moment, si aquella època no hagués acabat ara no podria valorar-la en la seva justa mesura, i li dono molta importància. La gràcia és que una de les coses que em faltaven en el quadre era la gent, i part d’aquella gent, una part molt petita però important, continuen a la meva vida. Però això no modifica la sensació de sentir que ets a casa, però que ja no et pertany, que ja no la podràs tornar a sentir o viure com ho vas fer. I potser no toca, és cert, però no deixa de ser una presa de consciència, i com totes, costa. És com si, en aquest cas, els records no fossin prou. Els tenim de normal, són importants, però un cop poses els peus allà la cosa canvia, et falten moltes coses i saps positivament que no tornaran.

    Laia, encara és d’hora per tu per tenir aquesta sensació a la facultat, tot és massa recent. A la Sílvia ja li he explicat perquè a mi no em passa amb l’escola, tot i que això de veure-ho tot molt més petit si que em va passar en el seu moment, és clar, i això justament ho veig com una sensació sorprenent, però agradable.
    A la universitat jo vaig viure de tot, pensa que vaig fer dues carreres, i en matèria d’amistats les dues van ser molt diferents. Pel que fa a vivències potser no tant, perquè el simple fet d’estar allà i compartir el temps amb gent tan diversa ja aporta molt. A Biologia em movia amb una gent pels qui era l’últim mono i em tractaven molt malament. No ho vaig passar massa bé durant un temps, francament. En passar a Bioquímica la cosa va canviar, allà és on vaig fer els amics que encara perduren i la veritat és que vaig estar molt bé en el seu moment, i encara avui, els que queden, són molt importants per mi. Un cop més em sorprèn gratament veure com alguns de vosaltres coneixeu tant la meva història... molta dedicació a llegir les bajanades que explico, fins i tot en puntualitzar en l’època pre-doctorat. Gràcies Laia.
    D’alguna manera jo també he percebut que tu no has fet grans amistats a la facultat, però mai no has parlat clar de la teva vida, ni nosaltres t’hem preguntat, és clar. Pel que ara dius, intueixo que no consideres l’època universitària massa especial, i potser no l’has viscut intensament. Bé, seguint les teves pròpies normes, no m’hi ficaré, cadascú ho viu a la seva manera, però potser el vincle amb la facultat mateixa sí que existeix, i el comprovaràs d’aquí a un temps.
    No discutiré el tema de les secretaries! Més que res, perquè desconec la de la UAB, i massa que conec la de la UB. Ara, tot s’ha de dir, com comentava al post, no em va semblar que la noia que em va atendre tingués massa sang ni coneixement del que li demanava, però en honor a la veritat, el paper ha arribat en només un dia a destinació quan se suposava que triga una setmana, això no ho havia vist mai i m’ha fet pensar que han millorat moltíssim el servei. Però em temo que sigui un cas puntual... Per cert, ara estàs a la UB tu? A veure si rondaves per allà quan jo hi vaig passar...

    ResponElimina
  28. Sr. Gasull, sempre el contrapunt positiu. Segurament recordaré amb molt més afecte la facultat que no pas el meu lloc de feina d’ara. Potser sí que passa en altres àmbits també i passem sempre per aquests estadis que dius. Però la Facultat és molta Facultat.

    Xicarandana, sense haver llegit les meves respostes abans, el teu comentari és un resum perfecte dels sentiments que em va provocar la visita. Aquí ho he desenvolupat molt més, però a tu no t’han calgut tantes paraules.

    Sa lluna, efectivament, la vida segueix tal com era en el lloc que nosaltres vam deixar enrere, vam haver de canviar, perquè vam voler o perquè tocava, i vam buscar camí en un altre escenari. Però allà on tant havíem viscut hi segueix la vida, res no desapareix, només les teves vivències i el teu temps que ara passen a ser vivències i temps d’unes altres persones que viuran tan intensament com tu vas fer anteriorment. Les parets de la Facultat tenen moltes històries per explicar, l’experiència de cadascú només és una petita part d’aquestes. I dient això torno a sentir un garbuix a l’estómac, una nova presa de consciència de com en som de poc importants.

    Jordi Dorca, tenint en compte que jo sóc bioquímic i que tu deus ser com a poc filòleg, trobo força improbable que parlem del mateix edifici. Però encara que siguin dues estructures imponents, segur que el teu no em diu res a mi, i el meu a tu tampoc. Cadascú té les arrels allà on les ha fet, i és normal sentir-se impressionat. Però no és el mateix passar per fora que entrar, eh? De tant en tant passo per fora de la facultat, que està a una de les entrades de la ciutat, però no sento el que vaig sentir aquest dia.

    Jomateixa, potser tens raó que me la podria tornar a fer meva, si cada dia passes les hores allà per força generes nous records i noves vivències, però aquests que comentava són d’una època molt intensa que és impossible repetir, per més que gaudeixis la nova. Suposo que no em podria lliurar mai de cert sentiment de tristesa i nostàlgia.

    ResponElimina
  29. Suposo que és normal XeXu, nosaltres canviem, i per tant allò que va ser casa nostra, ara només roman en el record, de la manera que hi vàrem viure.
    A mi també em va passar fa uns anys, i era com si ja no fos la mateixa, però en el fons, és el que té el pas del temps!!
    Que la memòria sigui guardiana dels nostres records, dels que van ser nostres, i ara també són de noves generacions. Cadascú a la seva manera!!!
    Ens fem grans!!!

    ResponElimina
  30. Déu n'hi do, quin llarguíssim comentari em pertoca, senyor Xexu!

    Tot i que el màster que faig pertany a la UB, no hi sóc, ni als laboratoris ni fent classe (he estat una persona itinerant per tots els hospitals de Barcelona...). Així que segur que no hi rondava. Però la secretaria, per problemes de convenis i de matrícula l'he hagut de suportar i... sense comentaris!

    I res, ser críptica és la meva especialitat, a la vida virtual i la real ;)

    ResponElimina
  31. Dafne, el que està clar és que tothom que passa per la facultat se la fa seva, és tan important per ells com ho era per tu, però és clar, nosaltres només ho veiem des de la nostra perspectiva. El teu joc de records és teu, i d'aquells amb els que els vas compartir, però existeixen infinits jocs de records, tants com persones han passat per allà. I el lloc es manté dret com sempre ha fet des que el van construir, i continuarà pel temps que duri. Mentrestant, generacions i generacions aniran passant i l'edifici restarà aliè, per més que nosaltres notem que forma part de nosaltres. I fins i tot arriba el moment en que ja no ens el sentim tan nostres, potser és un d'aquells moments a la vida que se'ns queda tan gravat i ens fa adonar, com dius tu, que ens fem grans.

    Laia, respostes en concordança amb els comentaris que rebo, sempre! No et mereixies menys. La UB és molt gran perquè s'han de comptar els instituts de recerca i els hospitals, és clar, no hi comptava. Però si el màster és en biomedicina, o el que es faci ara, la secretaria de bio te l'has d'empassar amb patates, a mode de gimcana. Així que has fet ruta d'hospitals, almenys és distret i veus diferents ambients. No sé com deu ser el màster ara, abans era molt teòric i sí que fèiem classes a diferents llocs, però la majoria a bio.
    Ho veus que això de ser críptica no acaba de lligar amb el que expliques al post dels 'personatges'? I encara menys lliga amb la resposta que jo t'he donat. Crec que ets molt tu en el teu blog, i també quan comentes, però no sols donar massa informació personal teva, però depenent del tipus d'informació, hi ha moltes coses que sabem de tu, potser tantes com les que calles.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.