divendres, 21 de juny de 2013

Els personatges

Hem parlat moltes vegades de la dualitat de la persona i el personatge en els blogs. Fins a quin punt la persona que escriu és ella mateixa o es crea un personatge? Bé, segur que hi ha de tot, personatges totalment inventats, personatges que són un posat o només una vessant de la persona, o el simple reflex de la persona que escriu, com si el blog fos una part d'ella mateixa. Qualsevol opció és bona sempre i quan no es busqui perjudicar els altres. Jo sempre he afirmat que el meu és un cas clar del darrer tipus que esmentava i penso que tothom ho dóna per cert. I no patiu, ho seguiré afirmant, perquè és la veritat.

Però dins de ser jo mateix, i d'haver signat tots i cadascuns dels posts d'aquest blog, m'he adonat que al llarg del temps m'he servit de diferents 'personatges' que he fet parlar per boca meva, i que he utilitzat per explicar les coses d'una altra manera. Fa molt de temps tenia 'la veu vermella', que seria la part més crítica i destructiva de mi mateix, que quan em parlava em deixava fet pols. També tenia el 'XeXu petit', que mirava de connectar-me amb el meu passat remot i amb qui les converses eren més agradables. També he fet parlar els meus dos gats, cadascú a la seva manera, amb la seva personalitat, el malaurat Bamboo i el panxacontent Blog. Darrerament a la festa s'ha afegit 'l'excursionista de pa sucat amb oli', i al meu blog de llibres també hi tinc 'el caçador de llibres'. I a banda d'algunes converses amb personatges imaginaris, segur que me'n deixo algun altre, no recordo tot el que he escrit!

Personalitat múltiple? Simple bogeria? No ho sé, però tinc afecte per aquests personatges i cadascun em serveix per explicar-me de maneres diferents. No descarto que en surtin de nous, no els penso, senzillament apareixen. Això sí, tots ells són una part de mi mateix, perquè ser jo mateix és l'única manera que conec de fer les coses.

30 comentaris:

  1. Jo sempre he pensat que inventar-nos de zero un personatge i ser aquest l'únic que mostrem al blog ha de ser esgotador i no crec que ningú que faci això tot el temps aguanti gaire en aquest món. D'això que parles tu, però, és una altra cosa. Aquests "personatges" no són res més, com admets, que diferents parts de tu mateix que surten segons les circumstàncies i segons el teu ànim, que evidentment no pot ser sempre igual.
    En el meu cas i en el d'altres companys, potser no mostrem tantes facetes de la nostra personalitat (i això no vol dir que no les tinguem) però el que mostrem també som nosaltres, d'això no en tinc cap dubte.

    ResponElimina
  2. Jo soc jo mateix, 100% Pons. O potser algú pensava que era un personatge inventat i que a la vida real no em comporto com en Pons? De fet es estrany que no m'hageu vist al mig d'una plaça d'alt d'una peanya discursejant sobre les meravelles d'en Terry Pratchett o trucant de porta en porta tot repartint pamflets sobre el pastafarisme, ah calla, que això últim no ho fem els pastafaristes.

    ResponElimina
  3. És la màgia d'escriure. Descobrir parts de nosaltres mateixos que no coneixem fins que apareixen en forma de veueta, o personatge.
    Llegint aprenem a viure més intensament i escrivint a conèixer'ns millor.

    ResponElimina
  4. Benvinguts aquests personatges que crees, si són la teva veu, el teu altre jo.Encara que com bé dius d'opcions n'hi ha moltes, en el món blocaire. En el meu a, sóc jo mateixa, clar que el món virtual és petit i les nostres facetes diverses ...També és pot donar el cas que, de les nostres paraules, qui ens llegeix se'n formi una imatge i després es sorprengui, no?.

    ResponElimina
  5. Una vegada vaig sentir dir a un artista que no ens hem de preocupar per tenir un estil propi perquè inevitablement l'estil som nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  6. I tot això és molt maco!... Ningú pensarà que "estàs fent un paper" o que no ets tu perquè parli en "XeXu petit" o en "Blog"... Mira, ara m'has fet pensar en el meu blog més amagat de tots... un que gairebé ningú ha descobert encara (hehe) però que, tot i parlar a través d'una nena petita sóc jo i absolutament jo.

    Doncs això, tots aquests personatges són part de tu i, per tant, absolutament tu... Les persones, sortosament no som "planes" o "lineals"... sempre iguals. Fins i tot a vegades... A veure si ho sé explicar: A tu no t'ha passat que, segons amb qui parles et sembla que potser ets més educat, o més delicat i segons amb qui, potser ets més dur o més seriós?... i no vull dir que fingeixis... no, no... que "de natural" "surt" així.

    A una persona gran, que et fa una pregunta amb un punt de timidesa i un somriure... segur que no li parles igual que a un ximple que et passa fregant pel costat amb una bicicleta.

    Tampoc som iguals quan ens acaben de donar una bona notícia o una de dolenta, quan les coses ens van bé o malament, un dia que tenim mal de cap o un dia que tot sembla sortir bé...

    Personatges? Potser sí... però tots nostres i ben nostres, res de fingit ;-))

    ResponElimina
  7. a mi m'ho expliques??
    jajajajjajajajj

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, ara ens voldràs explicar que NO ets una sargantana, oi?... va, va, no cola, no cola :-P

      Elimina
    2. ejem....
      tu disimula, coi
      jajajajja

      un peto, Assumpta

      Elimina
  8. I perquè neix un blog si no es per expressar el que ets? potser una part teva que a vegades està una mica més amagada i es va alliberant, ajudant-te a créixer i veure el teu camí una mica més nítid. D'això va la vida, descobrir mica en mica nous camins que porten al mateix fi: ser un mateix.

    Tants caps tants barrets! Tothom es serveix del que necessita. Inventar un personatge per omplir un blog. Uf, quina feinada! ha de ser esgotador.

    XeXu blog, XeXu petit, excursionista ..... al cap i a la fi: XeXu. :D

    ResponElimina
  9. Tots tenim moltes facetes i mil colors, pel que és normal que a través del blog es vagin veient reflectides. I crec que ja està bé que així sigui, seria molt avorrit si només tinguéssim una faceta i no evolucionéssim. Què hi ha més divertit que anar-se descobrint?

    ResponElimina
  10. És el poder de la literatura, jo penso que sempre que s'escriu es crea un personatge o un alterego d'un mateix. Encara que expliquis coses que t'han passat realment o que penses, en el moment que s'escriuen quasi sempre agafen matisos de literatura, penso que és inevitable. Però, de moment, els blogaires que he conegut en persona els reconec d'alguna manera o altra en els seus escrits. Fins i tot, quan actuem com a persona de carn i ossos, la major part de vegades duem un personatge a sobre. El llenguatge del cor no sempre aflora. El meu personatge preferit teu és el Xexu reflexiu! Ah, i en Blog també m'agrada molt perquè em recorda el meu Bitxo.

    ResponElimina
  11. Em quedo amb la teva darrera frase que jo la penso i la sento ben bé igual: ser jo mateix és l'única manera que conec de fer les coses.

    Jo tampoc en conec d'altra...i i tot i que jo no he creat gaires personatges, (potser només se m'acudeix ara mateix, la pobra Maira, que tothom sabia que era jo... i que vaig destruir en un moment d'autoexigència o ximpleria perquè creia que no en sabia treure el partit que jo imaginava) escrigui com escrigui: ficció, reflexió, o sentiment real, sempre tot és una part de mi mateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I em sembla genial inventar (o deixar sortir) els personatges sobre la marxa, tal com arriben i després deixar-los marxar quan ens convé... tot són moments i maneres de ser nosaltres mateixos...

      Elimina
  12. Un pintor... no recordo quin... Pissarro, potser? (no ho sé, eh?) Deia que tots els quadres són autoretrats... i la frase és genial.

    Bé, potser la frase no sigui exactament de Pissarro sinó de Martí Domínguez que en el seu llibre El Fracassat sobre la història de Cézanne, la posa en boca d'un dels pintors impressionistes del grup d'en Paul... i crec que li fa dir a Pissarro...

    Bé, és igual... (no és igual, però com si ho fos) la qüestió és que la frase és xula, eh?

    Tots els dibuixos de la Carme, són autoretrats de la Carme... ella és present allí, en la selecció de les imatges, de les formes, dels colors... La mateixa escena podria ser dibuixada ben diferent per una altre persona...

    Doncs això, que tots els nostres personatges són NOSALTRES

    Vaig a fer nones... fa ja més d'un quart d'hora que ho dic i no ho faig. Apa. Bona nit i tapa't! ;-)

    ResponElimina
  13. Ai ai ai.... segons t'anava llegint m'esperava que al següent paràgraf diguessis : ... i el meu nom és 'Legió' perquè som molts !

    Jo per si fa falta ja estic preparat: crucifix, Bíblia, aigua consagrada, el disc de Mike Oldfield,.. al menor símptoma avisam.

    PD: Tot i que jo penso que el mètode Winchester (veure Supernatural) és més efectiu...

    ResponElimina
  14. Som el que som, i som el que sentim; per això de ben segur que tu ets sempre en XeXu, però amb matisos, i això forma part de la teva essència.
    Jo de vegades, per por a les interpretacions, parlava per boca d'altri, tu ja sabies que era jo, per tant, sense dir, diem!!!
    Bona revetlla!!!!

    ResponElimina
  15. Però hi ha escrpiptors famosos que tb ho fan, son els alter ego, no? Per tant, no t'hi pensis massa. Tenir un alter ego per temes determinats, per poder expressar d'una manera concreta i diferent el que sents, ja és prou bo.

    Dels que cites no recordo ni la veu vermella ni el caçador de llibres, potser xq el Llibres i punt el tinc una mica més oblidat.

    ResponElimina
  16. Tots tenim diferents facetes, sent nosaltres mateixos. Conscient o inconscientment unes vegades en mostrem una, d'altres vegades un altre.
    No tenim que renunciar-ne a cap, són part nostre, al contrari, quantes més inquietuds i vivències tinguem més ampliarem el nostre potencial per viure, gaudir i poder compartir-ho.

    ResponElimina
  17. Pessoa un magnific escriptor es va inventar uns altres jo que en deia heterònims, cadascun tenia la seva biografia, el seu nom i la seva manera d'escriure diferenciada ....més o menys tant als blogs com a la vida anomenada real tots tenim i exercim diversos personatges i està bé que sigui així perquè tots som nosaltres, una part de nosaltres.... a mi personalment m'agraden tots els teus personatges al capdavall tots formen part de tu.....bona revetlla de part nostra a tots vosaltres els Xexus,el petit, el excursionista, el.....

    ResponElimina
  18. A mi em resultaria complicat que el personatge "principal" del blog (deixant de banda les altres veus que poguessin sortir esporàdicament) fossin un personatge diferent de mi. Sobretot per parlar d'opinió, de situacions personals, de vivències. Perquè quan escrivia al blog (esperem que aviat "escriuré" i canviaré el temps verbal) m'agradava fer-ho a raig, amb una idea al cap però començant a picar tecles en funció de com em picava la mosca. I aquesta era la gràcia, el post de vegades acabava sent una cosa totalment aliena al que m'havia imaginat, fins i tot de vegades canviava el títol perquè ja no lligava gens amb el tema del post. Tenint un personatge, això no ho podria fer... Perquè si pogués, llavors sí que tindria personalitat múltiple, el tindria tan interioritzat que arribaria a ser tan fort com per substituir-me.

    A mi el Xexu petit m'agradava... a veure si el tornes a fer xerrar algun dia.

    ResponElimina
  19. El XeXu petit o la meua Menuda, són simples elements de la nostra metaficció. Com diria la meua professora de literatura contemporània: hi ha una relació marcable entre literatura i vida. Si la vida és qui explica la literatura, ara serà la literatura qui explica la vida.

    ResponElimina
  20. Per això m'agrada el teu blog (entre d'altres): perquè no hi ha impostures. No sabem com ets, però sí com penses i veus la vida, i no sembla que exageris ni falsegis quan ens ho contes. Rere els diferents personatges, s'hi intueix sempre la mateixa persona.

    ResponElimina
  21. Moltes vegades penso d'on surt la necessitat de crear un blog. Aquest món virtual és el millor còmplice per a invertar-te una altra vida, una altra peronalitat, un altre jo, sense necessariament fer mal a ningú ni d'enganyar, només amb la intenció de jugar. I possiblement hi hagi casos d'aquests que inventen personatges que no tenen res a veure amb qui són ells. Però el que està clar que ja en som prou nosaltres de "variopintos, plurifuncionals i multitasques" sent nosaltres mateixos, com per haver encara d'afegir-hi altres condiments aliens. Per tant ja està bé ser autènticament tu. Bé prou que ens toca de vegades fer d'altres personatges a la força, per molt que vagi contra els nostres principis. Perquè sí, sí, tot això de ser autèntic en el teu blog és fàcil, però, ah, la vida! Allà és una altra cosa. I allà, el més autèntic de tots ha fet del que no és més d'una vegada. Oh, no? El qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Tot i que sembli una contradicció, no ho és, només és la pura realitat. I tots, tots, fem papers que no són "nosaltres", a vegades justificats i altres menys, però ho fem. Però com que corregir és de savis, sempre ho podem reconduir.

    ResponElimina
  22. M'agrada l'entrada. Proposes una bona reflexió,... de fet som i ens mostrem tan diferents en un i altre àmbit,... en el món real ja és difícil ser un mateix, som un a la feina, un a casa, un amb els amics, un quan estem sols,... imagino que en el món virtual aixo encara se'ns complica més... tot plegat per intentar ser un mateix... perquè tots aquests "jos" deuen formar part d'alguna identitat, dic jo...
    Salut!

    ResponElimina
  23. Un tema que ha generat uns comentaris molt interessants, m’ha agradat molt llegir-los i reflexionar-hi. M’alegra també que alguns recordeu els meus personatges, són ja molts anys i molts posts i no sempre és fàcil recordar el que fan els altres. Moltes gràcies pels vostres arguments i per demostrar un cop més que em coneixeu molt bé, tant a mi com al meu blog.

    McAbeu, jo crec que te’n faries creus del que és capaç de fer la gent. A tu i a mi ens podria resultar cansat mantenir un personatge inventat, però hi ha qui ho fa amb gràcia i sense malícia, i segur que també n’hi ha que ho fan amb males intencions. En el meu cas, gairebé podria parlar de veus i no de personatges, i evidentment no ho faig amb cap mala intenció, com crec que enteneu. Surt com surt, i de vegades em ve de gust explicar alguna cosa des d’una altra perspectiva, ho trobo divertit per mi, i espero que també ho sigui una mica per vosaltres.
    Del que jo no tinc dubte és que molts sou molt més polièdrics del que mostreu, però cadascú ensenya el que vol. Ja ho saps que jo valoro l’autenticitat, i això no es contraposa amb que no em vulguis explicar la teva vida i miracles. Amb saber que la part que em mostres és sincera en tinc més que de sobres.

    Pons, naturalment, tu entraries en aquesta categoria que dic de ser 100% un mateix, això tots ho sabem. Com a gran líder a l’ombra que ets, maldant per estendre els teus tentacles arreu, mostres la teva personalitat sense complexos, i ho valorem molt. Qui dubti de tu és que no sap el que es fa, és evident.

    Loreto, ho pintes com una gran cosa, i no sé si ho puc aplicar als meus ‘personatges’. Són formes d’expressar-me, el meu blog es fa de la manera que ell vol. Jo tinc les idees, però la manera de plasmar-les depèn del dia, de l’ànim, de les ganes, de la imaginació... del que sigui. Em poso a escriure, i surt d’una manera o d’una altra. O senzillament, abans de començar, m’adono que aquell és un tema perquè l’expliqui un personatge o un altre.

    Audrey, tu dius que ets tu mateixa, però ets d’aquelles persones que escriu de manera críptica. Per tu queda molt clar el que expliques, però per nosaltres no. Aquesta fórmula també l’he feta servir en el passat, amb el meu estil, perquè em calia expressar algunes coses sense que arribessin a ser de domini públic. Les altres veus que faig servir són molt més explícites, com jo normalment. Però naturalment que pot passar el que dius, per més autèntics que ens pensem que som, algú ens pot interpretar d’una manera que no és. No et pensis, aquesta ha estat una preocupació per mi a l’hora de conèixer gent de per aquí. He de dir que em sento ben considerat, m’ho demostreu tot sovint, i la por a decebre i no ser qui espereu sempre l’he tingut present.

    Consol, sembla que el meu estil té moltes cares. De fet, en aquest blog predominen els posts reflexius de múltiples temes, i suposo que és el que la gent espera trobar-hi, per costum. Quan apareixen altres veus i altres formats és gairebé una excepció, potser per això jo gaudeixo fent-les i la novetat també us pot agradar a vosaltres.

    Assumpta, tens raó. Penso en el teu personatge en ‘el més petit de la casa’ i m’ha vingut que podria perfectament formar part d’un dels altres blogs, ser un personatge a part que fas servir de tant en tant, però com que són posts molt curtets i el petit blog és tan esbojarrat, no sé si encaixaria. El teu personatge, que fins i tot respon els comentaris, té un blog propi. Jo l’hauria integrat, és clar. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  24. No acabo de veure clara la teva comparació. Està clar que som molt polièdrics i que podem mostrar unes vessants o altres en funció de la necessitat, i de tantes altres coses. Ens podem comportar de moltes maneres diferents sense deixar de ser nosaltres mateixos, i en poses alguns exemples. Però les veus o personatges que jo dic són una mica diferents. Quan parla en Blog no és una manera de comportar-me que tinc jo, és un personatge inventat a qui jo poso veu, i li faig explicar alguna cosa meva des de la seva perspectiva. És un personatge, no una vessant de la meva personalitat, encara que expliqui coses meves. L’excursionista, per exemple, és la veu d’una de les activitats que potser faig, com podria tenir un personatge que fos el casteller i que parlés d’una determinada manera. Però ja avanço que no voldrà ser un expert en muntanya, sinó algú que es riu d’ell mateix per ser tan urbanita, aquest sí que s’acosta més a personalitat, però igualment serà un personatge que no reflectirà la meva manera de ser o pensar. No sé si m’explico, però el que importa és que no ho faig amb mala fe, ho expresso com surt i em serveix per divertir-me, i espero que per divertir-vos.
    Comentari 2: Sí que està bé la frase, i com li dic a la mateixa Carme, en tots i cadascun dels nostres posts hi deixem una part de nosaltres, sigui quina sigui, i de la vessant que sigui. De tots i cadascun es pot aprendre alguna cosa nova de qui l’escriu, per això aquí ens acabem coneixent fins i tot pels relats que fem.

    Sargantana, tu per començar, tens una sargantana, que no és poc! I el cosí... que més val no recordar-lo, que ve l’estiu...

    Drapaire, ho tens molt clar, i jo penso igual, però em temo que les motivacions de la gent per obrir un blog no sempre són les mateixes. Molts cops he fet servir el blog com a teràpia, de què em serviria donar-li aquest ús si no estigués sent sincer amb el que escric? Vosaltres ho llegiu, però prèviament jo he tingut la feina de plasmar-ho de la manera que em convenci, així que, en primera instància, és una cosa que només em serveix a mi. Tot i així, hi ha qui crea un personatge, o només ensenya una vessant d’ell mateix tan aferrissadament que no és del tot creïble. Algun benefici deu treure aquesta gent, i mentre no sigui el de fer mal als altres, totes les opcions són vàlides.

    Barce, és cert que tothom té diferents perfils i aquí al blog decideix mostrar-ne uns o altres. En el meu cas, crec que ja no me’n queden per mostrar, pot ser que faci coses noves a la vida i les comparteixi amb vosaltres, però ja he mostrat en algun moment o altre totes les meves cares, fins i tot aquelles menys amables i agradables. Suposo, per les respostes que rebo, que això em dóna credibilitat i autenticitat, i ja em va bé, és el que desitjo.

    Sílvia, accepto que ho diguis de tu, que expliques moltes històries en clau literària i no sabem mai si són teves inventades. I les escrius molt bé, dit sigui de passada. Però no diré que el que faig jo és literatura, de vegades sí que m’esforço a redactar-ho una mica més, però generalment només explico, relato coses meves sense floritures ni pretensions. I no em sento que creï cap personatge, sóc jo i prou. Quan jugo a fer un personatge és diferent i m’ho passo molt bé, ho reconec! Però ja em va bé que el teu preferit sigui el XeXu reflexiu, perquè aquest sóc jo sense inventar res, que em menjo molt el cap jo! I en Blog... quin un!

    Carme, la Maira era un gran personatges i tots ens l’estimàvem molt. No hi havia res d’amagat ni dolent en ella, tots sabíem que eres tu, però tot i això parlàvem amb ella com si fos una altra persona, perquè era part del joc. I les reflexions que fèiem entre tots a casa seva eren dignes d’estudi! Només tu saps si el personatge i el blog anaven en la direcció que volies, els altres només podíem seguir-te. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  25. Em sembla que tu i jo fem els nostres blogs amb la mateixa mentalitat, però amb formes molt diferents, d’això no hi ha dubte. Però com hem dit altres vegades, hi ha un trosset de nosaltres en cadascuna de les entrades, ja sigui de caire reflexiu, personal o de vivència, i fins i tot si ens endinsem en la creació literària.

    Carquinyol, de moment no crec que calgui un exorcisme, però si veieu que empitjorar, doncs feu el que calgui. Crec que els controlo prou bé, em costa menys controlar el personatge del gat que no pas el gat en si! Avui m’agafes en fora de joc, desconec el mètode aquest que dius de Supernatural, ens l’hauràs d’explicar.

    Dafne, podem triar la manera de dir les coses, que de vegades ens resulta més útil o més fàcil. Això no vol dir que no siguem nosaltres mateixos, no parlem de mentir ni d’enganyar ningú, només de dir allò que ens veiem amb cor de dir, i de la manera que ens surt. No sempre es pot explicar tot, ni dir les coses de la mateixa manera.

    rits, ho dius com si fos completament normal, i potser ho és. Però no és que hi pateixi, és només una observació que he fet i m’ha fet gràcia. Són molts posts ja a l’esquena, i he fet una mica de tot. Aquest cop destacava una de les vessants dels meus blogs, aquests personatges que apareixen de tant en tant. Vosaltres no cal que els recordeu, només faltaria! Però jo sí que els tinc presents, encara que alguns fa moltíssim que no surten, i potser n’he oblidat algun, és clar.

    Glòria, el que em resulta més curiós és que em surt de natural. No és que forci l’aparició d’un personatge, és que quan se m’apareix un post al cap també es dibuixa la manera com vull construir-lo. La majoria de vegades és des de la meva perspectiva, però fins i tot aquí hi ha variacions en temps verbals, persona, nombre i tantes altres coses. Surt com vol, no com trio, i un cop començat ja no hi ha possibilitat que el reescrigui d’una altra manera. I quan un tema em ve associat a un dels personatges, doncs el mateix, el post serà escrit des de la seva perspectiva. És com si no ho triés, surt i prou.

    Elfreelang, desconeixia això que expliques de Pessoa, no conec la seva obra, però quina feinada. És veritat, més que personatges són les nostres vessants, a la vida real passa molt, on, per exemple, en diferents grups socials exercim rols molt diferents, fins i tot contraposats. No és que fem un paper, és que prenem la figura que cal prendre en cada moment, si és que està en el nostre interior poder desenvolupar aquell rol.

    Laia, tot depèn de la utilitat que li donem al blog també. Tu has escrit moltes coses personals, a la teva manera, perquè ets molt menys explícita que jo per exemple, però la mentalitat dels dos blogs és semblants, tota la teva trajectòria des que vas començar ha tingut un reflex al blog. I si aquest és l’objectiu, anar parlant dels canvis, les vivències, els neguits de cada moment, no sembla que tingui massa sentit que tot això sigui un personatge que no lligui amb la realitat. Hi ha altres maneres de fer-ho i explicar coses semblants, però és més fàcil ser un mateix i que surti com hagi de sortir. Com dius, de vegades el que volem dir muta a mig escriure, i tot i que jo solc tenir molt clar on vull arribar, també m’ha passat això que un post acaba sent una altra cosa, de vegades una barreja estranya per deriva de pensaments. No deixa de ser una prova de que tot ens surt de dins, i que no sempre controlem el que diem, la nostra ment va més ràpida del que ens pensem.
    El XeXu petit... qui sap, no em sento amb massa connexió amb ell darrerament i no m’agrada forçar les coses. Però qualsevol dia demanarà pas, i no li ho impediré.

    Maria PB, no sé si he tingut oportunitat de saludar-te aquí, benvinguda al blog. Aquí a la xarxa vida i literatura es barregen força, encara que jo em resisteixo a creure que alguns escrits són literatura. Molts són molt personals, i no sé on estan els límits, però per mi literatura és sempre inventar, crear, i no ho acabo de lligar bé. Potser vaig errat, sóc de ciències!

    ResponElimina
  26. Xicarandana, situació curiosa aquesta, perquè tu fa relativament poc que passes per aquí i ja saps un munt de coses meves, sobretot de la manera de pensar i fer, tot i que no em coneixes personalment. I tot el que hagis llegit aquí és verídic, ho hagi dit de la manera que sigui. Imagina la gent que porta 5 i 6 anys llegint-me, si els deu semblar com que sóc de la seva família! Ens acabem coneixent moltíssim aquí, i tot i que alguns acaben traspassant les pantalles, en la majoria de casos no ens coneixem personalment.

    Laura T, és possible que passi, gent que es crea un perfil que respon només a una part de la seva personalitat, o fins i tot un perfil que ensenya el que li agradaria ser realment, però no és. Com dius, hi ha moltes opcions, però no creus que tard o d’hora s’acaba notant la manca d’autenticitat? Si és públic i notori que allò és un personatge pot ser divertit i tot, però si algú es fa passar per qui no és, en el moment que es descobreix és impossible tornar a confiar en aquella persona. A més, és veritat que aquí trobem persones de tots colors, no cal inventar res, busquis el que busquis ho trobes!
    És tota una altra cosa fora dels blogs. Aquí ningú no ens obliga a res, ho fem perquè volem, i podem ser nosaltres mateixos, si no agradem a algú, mala sort, que no ens llegeixi. Al cap i a la fi, l’objectiu de tenir un blog som nosaltres mateixos, la necessitat d’expressar-nos, encara que acabi sent indivisible de tenir lectors que ens diguin la seva opinió. Fora, a la vida real, estem subjectes a moltes obligacions. Et diré que jo miro de ser jo mateix sempre i en tot moment, i això m’ha generat enemistats. Segur, segur que no estic lliure de culpa, no puc dir que mai i en cap moment no hagi hagut de fer un paper, però miro d’evitar-ho tant com puc perquè ho detesto. No en sé de mentir, i fer-me passar per algú que no sóc no deixa de ser mentir. A més, de vegades ja no és fer el paper, sinó que ens puguem adaptar a la situació i mostrar una cara que som capaços de fer, però que no ens és pròpia. Tot està dintre nostre, si som capaços de treure-ho, vol dir que no deixem de ser nosaltres. Ara, si ens posem a mentir descaradament per fer-nos passar pel que no som, això ja és una altra cosa.

    Thera, com li comentava a la Laura, potser en el món virtual és més senzill i descansat ser un mateix, si és que això és el que volem, perquè aquí ningú no ens obliga a ser d’una determinada manera, i a la vida real sí que tenim algunes imposicions que fan que no sempre ens puguem comportar com volem. Tot i així, a mi em sembla que mantenir amagades algunes parts nostres per necessitat del guió no ha de ser necessàriament no ser nosaltres mateixos, només en el cas que haguem de mentir i fer beure que som algú que en realitat no existeix. Jo miro que tots els meus jos, tant virtuals com reals, siguin una part de mi, encara que pesi a alguns.

    ResponElimina
  27. Penso que tots deixem una part de nosaltres en cada post, i jo aniria més lluny dient que fins i tot en els comentaris que deixem als altres.
    Un amic em va dir un dia, que les persones som el que parlem i així també ho crec jo.
    Som un fidel retrat de les nostres paraules i, de vegades, dels nostres silencis, per als que saben interpretar-los.

    Molt bona tarda, Xexu!! (a tots ells, que per a mi només és un). :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.