dilluns, 27 de maig de 2013

Talla S

Després d'una seriosa lesió l'any passat, aquests dies he tornat a castells amb el ferm propòsit de no posar-me més en la posició que porto anys i anys fent. Solia ser la base del castell, el que coneixem com a 'baix', la persona que no es veu sota una de les rengles del tronc del castell. Des del dia que vaig tornar vaig deixar clar que no ho volia fer més, no és gens agraït i ja he patit prou.

Com que feia un temps que no em veien, molta gent em va fer les mateixes preguntes en retrobar-me, i em van sorprendre força. La primera, invariable, és si tinc feina, si segueixo treballant. Això m'indica que molta gent a l'atur han tornat als assajos per mantenir-se ocupats, i penso sincerament que la situació laboral del país afecta molt les colles castelleres, que aquest any estan a un nivell altíssim i en surten de noves tot sovint.

La segona pregunta, feta amb cert temor, era si estava bé, si estic malalt o alguna cosa així. Des que em van veure la darrera vegada he perdut una considerable quantitat de quilos i es pensaven que era per malaltia. És cert que es nota molt i que potser és exagerat, però jo no sé fer les coses d'una altra manera, m'hi he posat seriosament i he perdut molt pes. Però no acabo d'entendre certes mirades de preocupació i alarma, si he perdut pes és perquè me'n sobrava, i encara que no ho sembli, encara en podria perdre més, però tampoc hi tinc massa interès. Potser no és comú trobar-se algú amb una determinació tan ferma i espanta veure un canvi tan radical, però només jo sé com em veig ara i l'indescriptible sensació de sentir-se bé amb un mateix, cosa que tothom que em coneix una mica sap que no em passa gairebé mai.

I sí, l'esforç és molt gran, el sacrifici brutal, però el premi s'ho val. Quan pots comprar-te una talla S o uns pantalons dues o tres talles per sota de l'habitual, quan t'emproves aquesta roba i et veus bé. No estic boig ni sóc anorèctic, quin mal hi ha en voler agradar-se una mica? Per què em miren amb por?

31 comentaris:

  1. No volia dir-te res, però sí que et veig més prim, ara això de la talla S... si continues perdent, hauràs de vestir-te en la planta de xiquets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de la "S" no t'ho creguis massa, JOTATPÉ... li va passar UNA VEGADA i ho posa aquí com si fos el més habitual... :-P

      Elimina
  2. I com l'has fet aquesta dieta? pel teu compte o has anat a un especialista d'aquells que... bé hehe... és que jo, quan miro els menús de les dietes, mengen més que jo!! :-DD

    El meu problema és que sempre estaria (estic) picant... sí, què passa? :-P (unes galetetes salades, XeXu?) ;-)

    Jo també tinc molta força de voluntat i, quan dic que m'hi poso "de veritat" m'hi poso... i no ho deixo en quinze dies. Recordo que fa un parell d'anys vaig fer una dieta i anava posant al blog, setmana a setmana el que perdia... vaig perdre més de 12 quilos en uns 7 o 8 mesos, crec... però la dieta era "meva"... i s'ha de passar gana, si no passes gana no t'aprimes.

    Després, vaig començar a menjar normal i estava bé perquè mantenia el pes... i llavors vaig decidir que, ja tocava tornar-se a engreixar una mica i uaaaaaaaaau no vegis la de marranadetes que menjava... Al Mercadona venen "guarradetes" a pes i per 1 Euret t'emportes rosquilles, o pastetes d'ametlla...

    Ah!! No he recuperat els 12 quilos, eh? que consti!! (ara bé... 7 o 8 potser si hehe... és que se li ha acabat la pila a la bàscula)

    En fi, que crec que qualsevol dia hauré de fer un pensament i mirar tornar a perdre pes.

    Tu, a part de prim... fas bona cara? tens uns cercles foscos sota els ulls?... perquè, clar... si no no s'entén que la gent et pregunti si estàs malalt... (és pura enveja) :-DD

    ResponElimina
  3. Jo no crec que sigui por, més aviat et miren amb preocupació de que no et passi res. Un cop descarregats un parell de castells ja no et faran més preguntes.
    I si, perdre pes costa moltíssim i a la que t'encantes torna a sobrar pes. Ah, per cert, amb els anys encara costa més.

    ResponElimina
  4. Jo ara mateix el que he fet és augmentar pes per un motiu justificat jeje.
    M'imagino que els teus companys no tenen por sinó que es preocupen per si et trobes bé. Ja s'hi acostumaran a el teu nou look.
    Però entenc perfectament el que expliques. Com a persona tirant a grassa he tingut grans alegries quan després de perdre una mica de pes he pogut entrar a talles més petites (en el meu cas la 42). Per fi podia anar a comprar a tot arreu... encara que al límit perquè no sé per què però la 42 sempre s'acaba aviat... en canvi de 32 sempre n'hi ha... Espero que d'aquí uns mesos hi torni a cabre... sinó hauré de renovar tot l'armari!

    ResponElimina
  5. Quan fem canvis d'aquests més o menys radicals és inevitable que la gent de l'entorn s'estranyi o faci preguntes. En la major part dels casos no ho entenen, així que ni cas. Si tu et sents bé amb el que estàs fent, això se sap de molt endins, és que has de continuar per aquest camí i el premi és veure que ets capaç de canviar coses que abans ni et podies imaginar que es poguessin canviar. Tota la resta són beneficis!

    ResponElimina
  6. T'entenc perfectament. Jo també he perdut força pes, voluntàriament i seguint una dieta que no és cap dieta, és només menjar bé, sa i ecològic. I també m'han preguntat com amb por "has perdut pes per dieta o...?"

    ResponElimina
  7. Si que tenen coses en comú els nostres posts avui. Tens raó. Com m'agradaria tenir la teva determinació i perseverància en aconseguir allò que et proposis. És molt d'admirar. I potser si que és cert que es té o no. Xò he de pensar que potser la tinc i està amagada, no?

    A més, el teu post dóna per molt. Certament, veure's bé és fonamental. Si et veus bé, si estàs bé amb tu mateix, tot rutlla molt millor. Xò això no et pot esclavitzar, i menys quan porta a hàbits no saludables (tornem a coincidir). El culte al cos pot arribar a esclavitzar.

    I de fet ens esclavitza a tots. És inevitable.

    Altra cosa és el que dius sobre la pregunta. Si has perdut molt de temps en poc temps (quan feia, mesos?) és normal que et preguntin si estàs bé. De fet, ho trobo fins i tot sincer i bo. Podrien no dir-te res i comentar-ho, xq no és un tema fàcil de comentar. Per tant, i ara ja em poso potser en coses que no em pertoquen, potser t'has de preguntar si no en tens prou així. Si et pregunten per la teva salut és que potser el teu aspecte tampoc és saludable, doncs si només seria aprimar-se, et dirien que et troben molt bé. I una S en un noi, doncs .... vaja.... els nois que connec solen portar M o L i no estan grassos. Tu mateix.
    Però potser tb té a veure amb els nous hàbits que has adquirit com anar a la muntanya ... potser el teu cos tb està canviant. Això tb ho has de notar tu mateix.

    Això si, quina bona notícia que continuis amb els castells malgrat la lesió de l'any passat!! endavant!!

    ps. Em passaràs algun truquet per perdre pes?

    ResponElimina
  8. Home jo penso que els canvis massa ràpids o molt contundent, sobten i si queda el dubte de si estàs bé, doncs és pregunta, no?

    Jo crec que es sincera preocupació, no pas por.

    ResponElimina
  9. Això si que s'ho val. Felicitats per les teves fites.Ho pintes com si no hagués costat gaire, però suposo que al darrere hi ha molt d'esforç. Uau! ja m'agradaria ser com tu^-^...

    ResponElimina
  10. Bè, ja et vaig comentar que quan em vaig aprimar (bastant), ma mare em va dir que feia mala cara, però si fas bona cara i estàs a gust amb tu mareix, no t'has de preocupar ni de la preocupació dels altres.... Tens sort de tenir aquesta força de voluntat (almenys per a això), la rits i jo volem unes classes, a canvi de tota l'obra futura del Murakami.

    ResponElimina
  11. Jo crec que et miren amb por per si et dona per menjar-te'ls per recuperar el teu pes d'abans !! :P

    Moltes felicitats per la teva gran autodeterminació, al teu cas la talla S vol dir Superman !!!

    ResponElimina
  12. Ara entenc perquè el bloc es negre, es perquè aquest color aprima!

    ResponElimina
  13. "Sentir-se bé amb un mateix"... Fer un esforç per aconseguir un objectiu i desprès fer aquesta afirmació, això sí que és important!!
    Enhorabona per aquest bon moment que vius!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. No saps com n'estic de d'acord amb el teu post d'avui! Jo també m'he aprimat bastant, voluntàriament, per sentir-me bé amb mi mateixa i perquè havia arribat un punt que no m'agradava veure'm amb aquells quilos de més (i no eren pocs!!). M'he aprimat bastant i a simple vista es nota i em fa molta ràbia quan la gent se t'acosta i et diu: prou eh?? Ara ja estàs bé. O fins i tot et pregunten si estàs bé o t'ha passat alguna cosa.... Vivim en una societat de gent malalta! Malalta per no trobar mai res bé del que faci el del costat..... Si m'he aprimat, alegreu-se per mi no??

    ResponElimina
  15. Són coses que passen. Un meu amic, que sempre ha estat molt, realment molt gras, va posar-s'hi de debò i es va aprimar un piló de kilos. Sobtava, el primer cop que el vaig veure després de temps de no fer-ho (pel fet de viure fora), i ell reia amb les cares de sorpresa que posàvem els amics.

    És genial poder fer coses per sentir-se millor amb un mateix, esclar que sí.

    ResponElimina
  16. A mi em convindria rebaixar quilets, però no tinc força de voluntat per això!!! :'(
    Pel que fa al que dius estic amb algú més que comenta que si fa temps que no et veien i a més n'has perdut uns quants de vegades sobta i no saps bé si és volgut o no, i potser no gosen preguntar x si de cas...
    Segur que si et veuen bé se'n alegraran.

    Un petó xeXu

    ResponElimina
  17. No, et miren amb enveja perquè molts ja voldrien perdre pes però... No és una pena que aquells que estan a sota del castells no se'ls vegi ni a la colla?

    ResponElimina
  18. Ui, això del pes costa molt. Diuen que quan fas un canvi físic important és que hi ha altres coses en la teva vida que també estan canviant. Si és a millor, benvingudes siguin.

    ResponElimina
  19. Home, ja és maco que es preocupin per la teva salut i és que de vegades quan es perden molts quilos al principi es fa carona de llàstima (quan es consolida el pes ja no). En tot cas, m'hi jugo el que sigui a que un cop comproven que estàs bé la següent pregunta és "i com ho has fet???" (si més no, és la que jo et faria ;) )

    ResponElimina
  20. Si l'atur segueix pujant n'hi haurà molts que en perdran, de pes (no he pogut evitar relacionar els dos temes que preocupen als teus companys castellers)

    ResponElimina

  21. potser mes que por es interes per tu
    o es l'enveja que els fa parlar hahah
    ...costa molt perdre pes noi,
    felicitats !!

    ResponElimina
  22. La veritat és que tots tenim amics o família a l'atur o amb alguna malaltia greu, i potser només és interès amistós, encara que una mica emprenyador.
    T'entenc perfectament en això de sentir-se bé i és admirable que hagis tingut aquesta força de voluntat. Costa molt. Encara que a mi només me'n sobrin pocs (i així i tot no me'n acabo de sortir) a la meva mare sempre n'hi han sobrat molts, ja no tant sols per veure's bé, també per problemes de salut, i no hi ha manera.

    ResponElimina
  23. Com ja he anat dient, els meus mètodes són efectius perquè són molt estrictes, exercici i menjar molt poc, sense permetre’m cap errada. Tinc molta voluntat per algunes coses, si m’ho proposo no fallo. No és que es passi especialment bé, però t’acostumes a aquest ritme, tot i que s’hi ha de seguir posant voluntat. Amb tot, no ho recomano a ningú, cadascú ha de trobar la manera més efectiva de perdre pes per ell, segur que hi ha maneres millors que la meva. Moltes gràcies pels comentaris.

    Jpmerch, no home! Encara que com que sóc baixet, no descarto que algunes peces de roba em poguessin anar bé, almenys per llargada! Però cordar-les ja no crec...

    Assumpta, res d’especialistes, no tinc diners per anar a cap lloc a que m’imposin un ritme. El ritme me l’imposo jo, exercici i menjar molt poquet, només el necessari per viure, que en realitat és molt poc. I naturalment, menjo coses calòriques, però en els àpats importants, o els caps de setmana, que no m’hi miro tant. Això sí, durant la setmana no em permeto res, això de picar entre hores és impossible per mi. I aquí està la dificultat, perquè jo em passaria el dia menjant.
    Recordo perfectament la teva dieta, i està molt bé, vas aconseguir molt bons resultats. El problema és que quan tornes a menjar normal et tornes a engreixar, però si has mantingut part de la feina està molt bé! És clar que cal passar gana, però en el meu cas m’he acostumat a menjar molt poc, i el meu cos ja sap que no té ni una engruna de més, va fent amb el que li dono.
    Jo em veig bé, però se’m nota moltíssim, i pensa que ells m’havien vist amb molts quilos de més no fa tant temps, i de com em veuen amb la cara força prima, i s’estranyen. No sé per què la cara s’aprima tant, tant de bo ens poguéssim aprimar només selectivament d’allà on volem! Jo em miro i em veig bé, almenys estic content amb el que veig. No crec que sigui enveja, sinó sorpresa, perquè la gent no sol perdre tan ràpid com jo, sóc una mica bèstia.
    Ah, mala persona, ara és cert que puc portar una talla S! Tota la roba que tenia em va gran.

    Sr. Gasull, no és pot dir que sigui por, és clar, és el que dius tu, preocupació, perquè no és comú una pèrdua tan gran en tan poc temps. Ja sé que va costant més amb l’edat, però ara mateix estic millor que mai, des de la meva vida adulta no havia pesat tan poc, i això és un goig. Eh, que tampoc no era una bola de greix, eh! Potser en alguna temporada sí...

    Myself, tu has augmentat de pes, però no t’has engreixat, o molt poquet! I el motiu no només és justificat sinó una magnífica notícia. És cert que pot generar certa preocupació, però s’hi acabaran acostumant, és clar, sempre ho fem.
    El tema de la roba és complicat. Pots alegrar-te perquè fas servir talles més petites, però què fas amb tota la roba que tens a l’armari. Ara a mi em va tot gran, m’ho poso, però vaig una mica pengim penjam. Així tampoc no acabes de lluir, perquè la roba no t’escau. Però tant és, tampoc no és que vulgui lluir, el que m’agrada és veure’m a mi mateix molt millor que fa una temporada, és el que em fa sentir bé. Per això m’estranya una mica que algunes persones no ho vegin com una cosa incontestablement positiva.

    Sílvia, els canvis sempre sobten. Jo he vist el procés, més ràpid del que sol ser habitual en les persones que fan dieta, però tot i així ho he anat veient dia a dia. Ells s’ho han trobat tot de cop, i és fàcil de pair, no és la imatge de mi que tenien al cap i sobta, això és normal. El camí que jo trio és molt estricte, potser massa, i ja no el seguiré massa més. Però ara l’esforç estarà en mantenir-ho, perquè la feina feta és molt fàcil de perdre si et despistes.

    Deric, llavors ja saps de què estem parlant. Sembla que posar-s’hi seriosament i amb determinació, encara que no se segueixin els criteris estàndard, causa preocupació al personal. Però sobta que com més sans i formosos ens veiem nosaltres més els sembla als altres que alguna cosa dolenta ens ha d’estar passant. És justament la visió contrària, mai no m’he vist tan sa!

    ResponElimina
  24. rits, fa unes setmanes ho comentava en un post de la Gemma Sara, jo tinc els meus mètodes, però segur que molts els veuen com a reprovables, així que no puc dir a ningú que els segueixi, això és una cosa que es fa cadascú. Jo sé què em va bé, i és ser molt estricte. Si hi estic posat, no fallo. Si ho faig perquè sí, llavors no em funciona. Sóc força d’extrems, o ho faig o no. Fer a mitges qualsevol cosa ja sé com acaba. Per això potser sí que tu tens aquesta voluntat amagada, però la meva no te la recomano, i això ja respon a la teva ps final.
    És veritat que és una mica viciós tot plegat, en el sentit d’esdevenir un hàbit. Veus que t’aprimes i vols més. Veus que agafes una mica de forma, i encara vols estar millor. Però crec que jo no ho porto fins a extrems perillosos. És cert que vaig una mica al límit, però en cap cas no estic content i penso que encara em falta, els canvis els he apreciat perfectament i n’estic molt content, ara em veig bé, i sé que puc estar millor, però el que m’esforço és en mantenir-me, perquè no puc anar més enllà. Si de pas encara baixo una miqueta més, a poc a poc, doncs festa major. El que importa és que em miro al mirall i em semblo un altre, un altre que m’agrada més.
    Sembla que a castells no preocupa massa el tema del pes, almenys pel que fa a preguntar. Una altra versió són els que em diuen directament ‘tu has perdut molt pes, no??’. Aquests són potser els que no em tenen tanta confiança i no m’han preguntat abans si encara treballo. Sí que és normal que se n’estranyin, no feia tan que no em veien, i el canvi és molt perceptible. No crec que el meu aspecte no sigui saludable, però suposo que els impressiona la cara, ara les galtes ja no són prominents, no la tinc plena. Però jo em miro al mirall i em veig bé! Que pugui portar una talla S és perquè sóc petit. Abans era petit i portava una M, fins i tot depenent de com una L, i la S se’m cenyia massa. Pensa que és important el llarg també, no només l’amplada de la peça.
    Ah, la muntanya no hi té res a veure, perquè no hi vaig gens sovint. És fer exercici i menjar poc, no hi ha més secret. L’únic secret, és ser estricte amb això.

    Carme, és preocupació, però s’endevina cert temor a la veu que la resposta no sigui l’esperada, o la satisfactòria. Suposo que tothom espera un ‘estic perfectament’, però i si no és així? Pregunten perquè, poc o molt, et tenen cert afecte i el canvi és massa perceptible com perquè passi inadvertit per a algú.

    Maria, no ha estat fàcil. Els primers quilos potser sí, perquè sempre ens en sobren molts, però després és molt d’esforç i sacrifici amb el menjar, per això més val no ser com jo, el que val per mi difícilment serviria per un altre, i no faria gens de gràcia a cap especialista. A mi m’agrada veure els resultats ben aviat.

    Gemma Sara, cal preguntar-se si tu et veies mala cara quan la teva mare t’ho deia. Probablement no, i és que és molt diferent com ens veiem nosaltres i com ens veuen els altres. Tu et veus amb la cara més prima, amb la roba més escaient, però els altres veuen que has disminuït, que tens la cara una mica xuclada, i això els alarma. No té per què ser dolent, només que s’han acostumat a veure’t més ple i la baixada sobtada els preocupa. Però crec que importa més com ens veiem nosaltres, segur que en algun moment de malaltia, ni que sigui un refredat, t’has mirat al mirall i has vist que feies por. Però no et passa després d’aprimar-te, que et veus fantàsticament bé.
    Tu ho has dit, i sense llegir encara la resposta que adreço a la rits! Tinc molta força de voluntat per a algunes coses, però per altres no hi ha manera, m’és impossible posar-m’hi. Però creieu-me, no us puc ensenyar com fer-ho perquè els meus mètodes són bèsties i només valen per mi, no els recomano a ningú, ja t’ho vaig comentar en el teu post.

    ResponElimina
  25. Carquinyol, quan arriba el cap de setmana que sé que me’l prenc de manera molt més flexible sí que em menjaria qualsevol cosa! Però no als meus companys de castells, home. Més que res, perquè no tenen pinta de ser massa saborosos. De superman res, si a mi m’encanta menjar, el sacrifici que faig per poder veure’m bé és molt gran!

    Pons, això era necessari quan estava més gras, però ara que ja no necessito que un color m’aprimi, potser que em canviï al rosa, què et sembla?

    Montse, proposar-se un objectiu i aconseguir-lo sempre és bona cosa. Jo no sabia on volia arribar, però en tot cas, he aconseguit més del que pensava, i per això estic content. Potser em compensa una mica altres coses no tan bones que em passen. En realitat no, no ho compensa, perquè hi ha altres coses molt més importants que no van bé, però com a mínim em sento bé amb el meu cos ara.

    Alba, ostres noia, el teu comentari és 100% el que penso jo. De fet, el post el podria esborrar ara mateix i deixar-hi el teu comentari! Fot una mica que després de tant esforç, la gent et vagi dient que ja prou, o que sembles malalt. Ostres, em sento bé, m’ha costat, segueixo esforçant-me per estar bé, per què no us n’alegreu, collons! Si jo me n’alegro, qui són els altres per dir-me que pari? Què volen, que no em senti bé? Doncs ja m’he sentit malament molts anys, ara que no em toquin les pilotes! Ho has fet perquè has volgut, igual que jo, i la nostra voluntat és la que val. Així que: felicitats Alba!! No et veig, però estic segur que estàs guapíssima amb la teva nova figura, ara que ve l’estiu, a lluir-la, a sentir-te bé amb tu mateixa, i a mira-t’ho tot de manera més positiva!

    Ferran, aquest és l’efecte, justament el que crec que sorprèn més és no veure el procés que hi ha pel mig. Si tens al cap l’estat inicial i de sobte veus un estat final que no t’esperaves, la sorpresa està garantida. Però abans de preocupar-se, com diu l’Alba, és millor saber si l’altre ho ha fet voluntàriament, i si és així, alegrar-se’n, ja que segur que se sent molt millor amb ell mateix.

    Lluna, no et creguis, hi ha gent que tot i dir-los que estic bé i content amb el nou aspecte, encara van dient que pari, que vagi amb compte i aquestes coses. Ja ho sé que s’ha de controlar, tenir una alimentació tan equilibrada com es pugui i prou energia per tota l’activitat, per això vaig estudiar tant metabolisme. El que és segur és que mengem molt més del que ens cal, ho puc garantir, això de tenir-ho a l’abast ens converteix en uns golafres, i jo el primer, que adoro menjar. Però quan es tracta de posar-hi voluntat, almenys en aquest tema, llavors m’hi esforço al màxim.

    Jordi, no m’ha semblat que ningú m’ho comenti amb enveja, no és aquest el tipus d’expressió que detecto. Com dic, és més sorpresa i preocupació. Els de sota de tot, no només els baixos, sinó el que es coneix com a nuclis, normalment no surten a les fotos, i si ho fan són imatges des de dalt per veure l’organització de la pinya, però tampoc se’ns veu. Ja saps, és la gent que fa la feina bruta, sense ells no hi ha castell, però no podem parlar de lluïment personal com en el cas dels que pugen.

    Consol, sí que hi ha coses a la meva vida que han canviat, però el canvi físic va començar quan no sabia res d’aquests canvis. Ha estat un esforç i un sacrifici, però fet per pròpia voluntat. Potser tenia motius per començar, però portar-ho tan lluny ja va ser cosa meva.

    Montse Lladó, ben mirat, doncs tampoc és mala cosa que es preocupin, demostra cert afecte cap a mi, oi? També hi ha gent que em coneixen del mateix temps i no m’han dit ni ase ni bèstia, és clar. No sé si faig cara de pena! Crec que no. I suposo que sí que m’han preguntat com ho he fet, però no hi ha secret, menjant poc i fent exercici, amb una voluntat que no sol mostrar la majoria de gent. Si m’hi poso, m’hi poso.

    ResponElimina
  26. Loreto, doncs sí, però no m’ha semblat que aquells que s’han quedat a l’atur i ara tornen a córrer per la colla estiguin més prims. Hauré de fer un estudi al respecte.

    Sargantana, sí, com ja he anat dient a les respostes, és més preocupació que por. Però no crec que ningú hagi mostrat enveja, no m’ho ha semblat. El que sí que sé és que ja s’hi van acostumant.

    Jomateixa, la feina és EL TEMA actualment, és normal que la gent pregunti. En un entorn com els castells, si hi has deixat d’anar i llavors tornes, probablement és que ha canviat alguna cosa a la teva vida i et reenganxes. Avui en dia, malauradament, el que és més probable que canviï és l’estat laboral.
    Perdre pes és molt difícil si ho fas d’una manera sensata, i ja se sap que amb els anys encara costa més, perquè es té menys energia per fer exercici, menys temps, menys ganes. Els meus mètodes no són recomanables, el sacrifici és gran i les privacions moltes, però és el preu per sentir-me realment bé amb l’esforç. He superat qualsevol barrera inferior de pes que hagués arribat mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A misses dites!!
      El cos és molt savi i si l'acostumes bé, els resultats són els que volem. També és normal que la gent que t'aprecia es preocupi per tu i una vegada que saben que estàs bé, la primera pregunta és...
      i com t'ho has fet??

      Aferradetes!

      Elimina
  27. estic impacient per veure el bona nit rosa :D

    ResponElimina
  28. Sa lluna, és cert que pots veure que importes mínimament a la gent. Alguns no s'han molestat a dir-me res, és clar, i ja sé que no els importo en absolut, però em sembla que el sentiment és mutu. Pel to de les preguntes pots veure l'afecte que et tenen. Però he rebut poques preguntes de com ho he fet, francament, serà que a la gent tampoc no li agrada, o l'espanta una mica, perdre pes tan ràpid.

    Pons, tens alguna cadira a mà? Ves seient, que ja arriba, ja arriba...

    ResponElimina
  29. Osti, no havia pensat que això de l'atur pogués afectar positivament a les construccions de les colles castelleres... doncs potser sí que, en part, pot ser per això...

    Respecte a l'aprimar-se... jo fa uns anys tenia uns quilets de més. No estava gras, ni de conya, però pesava alguns quilos més. Llavors és cert que vaig intensificar la meva activitat esportiva, però no per raons de pes, repeteixo que no estava gras, ni de bon tros, ho vaig fer perquè m'agrada força practicar esport. Doncs, al cap d'un temps (i encara avui) molta gent, quan fa temps que no em veu, em deixa caure invariablement la mateixa frase "t'has aprimat, no?". Coi, sí! O potser sí! Però és que ni ho sé, no em peso mai dels remais (al contrari de gent que conec que ho fa un i dos cops al dia) i senzillament practico esport perquè m'agrada. Si això m'ajuda a estar més primet i fer salut, doncs fantàstic!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.