dilluns, 20 de maig de 2013

M'alegro de veure't

A qualsevol acte festiu que es fa al poble la gent surt al carrer, ni que sigui una estona, i pots trobar-te persones que fa molt temps que no veus. És sempre curiós perquè no és que els retinguis a la memòria, mai no hi penses, però quan te'ls trobes refresques la relació que vas tenir amb ells en el seu moment, fos quina fos. Llavors és quan surt una frase de cortesia que em genera desconcert: M'alegro de veure't.

Amb els amics sempre fem mofa d'aquesta frase, quan se'ns acosta algú a saludar tots tenim al cap que ens la dirà, i quan els pronòstics es compleixen, ens fem un bon tip de riure. Fins i tot, si no ens la diu, salta algú de nosaltres amb l'afegitó, a mode totalment d'escarni, perquè no falti. Perquè ara quedaré malament, però no puc dir que ens alegrem especialment de veure'ls. Ja sé que és una formalitat, una simple forma de ser agradable, però no és veritat, no fotem. Si ens alegréssim de veure'ns potser faríem alguna cosa perquè això passés més sovint, i és segur que aquest no serà el cas.

Tanta broma n'hem fet, que jo no la dic mai aquesta frase, sinó és que em surt del cor i ho sento de veritat, és clar que hi ha persones que t'agrada retrobar i que pel motiu que sigui els vas perdre la pista. Però no amb tothom, això no s'ho creu ningú. Almenys jo no em puc creure que tanta gent s'alegri de veure'm a mi. Així que si és només per quedar bé, la veritat és que no se'n surten. Encara que, ben mirat, encara que seria més realista, quedaria més estrany que algú s'acomiadés dient: 'ei, me la bufa haver-te vist!'.

32 comentaris:

  1. Ostres, XEXU, tu només tens un NIVELL d'alegria? :-P

    - O t'alegres una barbaritat o
    - no t'alegres gens?

    Si jo trobo una persona que fa temps que no veig, molt de temps, anys, en la qual no he pensat ni una vegada però que, en veure-la, recordo que teníem una bona relació, doncs m'alegra saber que està bé... Evidentment, no em posaré a plorar d'emoció, ni l'ompliré d'abraçades i petons i la convidaré a passar una setmana a casa... Però si veig que se'n va sortint i que les coses li van bé, doncs tindré MÉS alegria que NO PAS tristesa... Potser (segur) serà una alegria momentània... potser ho recordaré un parell de dies i ja no hi tornaré a pensar, però segur, segur, que si dic "Ei, m'alegro de veure't" és sincer totalment.

    Aquest home!! Mira que arribes a ser esquerp, eh?...

    Per cert, aquesta nit passada he somiat amb tu... sí, sí, amb tu i amb en MAC... Sortíeu en un programa de la Ràdio a promocionar els Premis C@ts!! T'ho prometo!!! :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta, m'has robat el comentari...

      Jo també volia parlar dels nivells d'alegria... no afegiré gran cosa més... no tot el que et pugui semblar hipocresia ho és a vegades és un nivell molt més "superficial" (amb un sentit neutre de superficialitat, ni bo ni dolent) del que potser tu valores, però no pas de mentida. Jo m'hi he trobat molts cops.

      I fins i tot hi ha persones amb qui has pensat molts cops, de tant en tant i no has fet res per trobar-los... potser perquè era complicat o per inseguretat personal... jo què sé!!!

      Jo tinc una colla (ja us n'he parlat algun cop) amb qui vam estar una trentena llarga d'anys sense veure'ns. Ningú va fer el pas durant aquest temps i ara, ja en fa 6 o 7 (d'anys) que ens veiem 3 o 4 vegades l'any. L'alegria de veure't va ser ben sincera malgrat els esforços nuls durant 30 anys. I sí tot va sortir d'una trobada casual...

      La vida és complexa... XeXu, molt més encara del que sembla. Em costa veure les coses d'aquesta manera tant blanc o negre.

      Elimina
    2. Ah, noia... hehehe

      T'he guanyat de dues hores i quatre minuts :-P

      Elimina
    3. :-P Dues hores i quatre minuts que he trigat a saber que pensàvem més o menys el mateix... ;)

      Clar que des d'aquest punt de vista són les mateixes hores i els mateixos minuts que tu has trigat en saber-ho també... he, he, he...

      Elimina
    4. Estic d'acord amb l'ASSUMPTA i amb la CARME amb això dels "nivells d'alegria" per tant no hi afegeixo res més.
      Però després de llegir que l'ASSUMPTA ha somniat amb nosaltres, deixa'm dir-te que, malgrat no creure en els somnis premonitoris, si hem d'anar a la ràdio a promocionar els C@ts, et deixaré parlar a tu que estàs més acostumat a que t'entrevistin. :-DD

      Elimina
    5. Hehehehe és ben cert això del somni, eh?... però més que una entrevista era com un programa que us havien cedit perquè vosaltres parléssiu dels C@ts. Més aviat era com una exposició que fèieu, parlant una mica tu, després ell... i així. El to era seriós, molt cultural... :-)))

      Elimina
  2. Suposo que és una frase d'aquelles predefinides, que deixem anar sense pensar en què diem, no? Segur que jo l'he dit molts cops sense ser conscient del seu significat.

    Trobo més polèmica la de "a veure si fem un cafè algun dia...", ja que comporta una intencionalitat de quedar en un futur que després mai té lloc. Al cap i a la fi, "alegrar-se o no" de veure algú és una sensació que només es cenyeix a l'encontre i ja està.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí... totalment d'acord... o aquella mentida premeditada i intencionada de "ja ens trucarem"... :-P

      Elimina
    2. I jo que penso que a vegades ni això és realment mentida? penso que és més falta de realisme que no pas mentida... pot ser mentida, evidentment, però no sempre ho ha de ser forçosament.

      Elimina
    3. Mmmmmmmm jo moltes vegades quan ho dic sóc perfectament conscient que és molt difícil -no diré impossible- que jo truqui :-DDD

      Elimina
  3. Entenc què vols dir, és com tantes frases que fem servir de crossa quan no sabem gaire què dir i volem quedar bé. Tot i així, també estic d'acord amb l'Assumpta, hi ha persones que tot i no veure sovint en el seu moment van ser importants i quan ens les trobem se'ns desperten records (com la magdalena de proust) i llavors tenim la necessitat de dir-los que estem contents. I també és veritat que hi ha gent que te la bufa i per quedar bé deixen anar aquestes paraules que en el fons són buides. S'ha de saber destriar, penso jo.

    ResponElimina
  4. M'alegra la indiferència de segons qui. Perquè és (hauria de ser) recíproca.

    ResponElimina
  5. Mira doncs jo ahir vaig dir aquesta frase en retrobar-me una persona despres de dotze anys, ja que vivim força lluny un de l'altre. Però la vaig dir amb el cor, si no no la dic ni per casualitat.

    ResponElimina
  6. Estic amb la Assumpta i la Silvia, hi ha vegades que et retrobes amb gent que malgrat no haver vist en molt temps i que potser tornaran a passar "anys" t'alegra veure'ls. No son amics intims, no hi tens relació però pel que sigui tens un bon record. Això si, no acostumo a dir coses que no sento, si la persona que em trobo no representa res x mi doncs segurament li diré algun altra cosa, "Quan de temps!!!" "Què hi fas per aqui?" "Vagi bé!!" ;P

    Bon vespre XeXu!!

    ResponElimina
  7. Jo també pense que no hi ha només dos nivells d'alegria però entenc el que vols dir. Moltes vegades he tornat al poble i m'he trobat amb gent que no és que "me la bufen" sino que no em provoquen cap sentiment (i cal recordar que l'indiferència també és un sentiment).
    De vegades aquesta frase també crea una situació incòmoda perqué et veus a l'obligació social de "estar feliç" d'haver vist algú.
    Jo també dic altres coses abans que un "m'alegre de vore't" i de vegades queda un poc pobre però almenys és real.
    Clar, que després estan aquells que s'han quedat al poble i només pregunten per tafardetjar amb aquella frase tan típica (i que és molt utilitzada quan ha ocorregut algún esdeveniment a la teua vida) de: Què n'és de la teua vida? I ahí ja...saps que l'interés amb bones intencions és mínim i que quan acabes de contar-ho a eixa persona ja ho sabrà tot el poble amb una versió ben diferent ;)

    ResponElimina
  8. Penso que s'ha de ser correcte -tant si t'alegres com si te la bufa- si no pots evitar la trobada. Perquè queda clar que si veus algú que "no t'agrada" i pots evitar unes paraules, fas com si no el veiessis i punt.

    Com s'ha exposat anteriorment, tampoc crec que sigui blanc o negre, almenys per a mi. Potser perquè pas molt de temps sola, m'alegro amb facilitat (amb més o menys intensitat) si em trobo amb algú conegut. Per tant la meva reacció seria m'alegro de veure't bé, perquè és el que sento i és veritat.
    La intensitat és la que marca si dono una aferradeta forta o uns bessets, però mai la paraula.

    Aferradetes Xexu!! (tot i que pugui semblar embafador o fingit, no ho és) :)

    ResponElimina
  9. Bon dia,
    Jo també hi he pensat, en aquesta frase.
    Sovint és pur formalisme. Però el cas és que jo no l'he incorporada, encara. Deu ser per això que tu dius. No em surt de l'ànima.
    És més: molt sovint et desconcerta trobar algú que no acabes d'identificar ni de situar en la teva història personal; després, al cap d'una estona, pot ser que te n'alegris d'haver-lo trobat (o no!), però llavors ja no cal dir-ho, de fet. Es nota.

    ResponElimina
  10. A mi la meva millor amiga de l'institut un cop em va dir "m'he distanciat de tu". Prefereixo la hipocresia mil cops.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uix, jo no!! Les coses clares i la xocolata espessa. M'he trobat en alguna situació similar (m'ho han dit, o ho he dit jo), i tot i que és dur, prefereixo saber què passa i mirar d'entendre-ho, que no tenir algú que em posi bona cara per compromís i prou.

      Elimina
  11. Potser que per les raons que sigui un es distanciï de gent a la que li agradaria veure sovint o simplement perquè la vida ha separat, no hi ha raons per mantenir el contacte però si un record. Llavors la frase és molt certa. Jo només l'empro quan és veritat i a vegades, quan es tracta d'una persona a qui m'agradaria trobar-me més, la frase deixa de ser un formalisme per convertir-se en un càstic (fa mal):

    ResponElimina
  12. Jo no soc dels "m'alegro de veuret" jo soc més del "Ei! com va?" no pas perquè m'importi com els hi vagi, sinó perquè tinc l'esperança que em diguin "fatal tio, perquè bla bla bal..." però no! la majoria de gent poc coneguda que em trobo em respon amb un "Anar fent" o encara pitjor un "Bé, bé" i penso, seran malparits, a tothom li va bé! Ja saps, per allò de que jo soc malvat i tal.

    ResponElimina
  13. No m'allargaré, venia a dir la meva opinió, però coincideixo amb l'Assumpta i la Carme. Jo dic sovint m'alegro de veure't (típica circumstància de trobar-te tot el poble per festa major, inclosos els companys de parvulari). I sí, tot sovint és gent amb qui no tinc cap tracta (ni cap necessitat de tenir-ne), però els veig i m'alegra que els vagi bé la vida i veure com hem crescut tots (oh, que bonic). Evidentment, no puc negar que algun cop ho hagi dit per compromís, per dir quelcom... però crec que és una mínoria de les vegades.
    Clar que potser els teus amics i tu sou molt rancis i NO us alegreu de veure a cap d'aquests personatges!! (o potser realment eren mala gent i és totalment normal que no us alegreu de veure'ls... ves, ja desvariejo!).
    Apa... m'alegro de llegir-te..!

    ResponElimina
  14. Normalment saludo amb un Com anem? i generalment em contesten Anar fent!, Anar tirant!.
    Quan dic M'alegro de veure't! sóc sincera, m'alegra veure a aquesta persona que fa temps que no veia, encara que no sigui una persona important per mi, ni m'hi uneixi una gran amistat: feia temps que no la veia, l'he trobada i veig que està feta un gínjol. I jo que me'n alegro.

    ResponElimina
  15. Buf, tot depén del què senti per aquella persona. Si és indiferència, no tan sols no els dic que m'alegro de veure'ls sinó que miro d'escaquejar-me per no coincidir i evitar una situació incòmoda. En algun cas, però, sí que m'alegro de veure'ls -especialment a persones que, pel que sigui, respecto molt o considero que m'han ajudat en el passat-. Però entenc a què et refereixes.

    ResponElimina
  16. Me la bufa haver-te vist?! lleig! no cal dir sempre el que es pensa, que no vol dir dir mentides. Però a vegades l'hipocresia moderada serveix per no ferir al personal.

    ResponElimina
  17. És veritat que en aquests "actes festius" que es fan als pobles et retrobes amb gent que, potser, fa molt temps que no veus, però d'aquesta gent, clarament en faig dues distincions; la que "m'algro de veure" i la que "me la bufa haver-la vist". De manera que als que "m'alegro de veure" hi vaig i hi parlo o vénen i em parlen i realment tenim alegria d'haver-nos trobat i podem estar parlant una bona i llarga estona i contar-nos com ens ha anat sense tenir la sensació de no saber què dir-nos. En canvi, als que "me la bufa" no hi vaig perquè vertaderament me la bufa haver-los vist i realment, a aquests, sí que no sabria què dir-los...

    ResponElimina
  18. Un altre d’aquells posts en que la discussió no va pels cantons que jo volia. Us ho he dit a molts de vosaltres, és evident que hi ha gent que sí que m’alegro de veure, i així els ho faig saber, però amb sinceritat. En el post em referia a la gent que em genera total indiferència, i jo a ells, però igualment em diuen que s’alegren de veure’m, i no me’ls crec. Nivells d’alegria? Sí, segurament hi pot haver diferents graus, però alguna gent no te’n genera cap ni una, total indiferència, i això no vol dir que et disgusti trobar-te’ls, senzillament et quedes igual. No us passa? Només em passa a mi? No m’ho crec. També tenim alguns exemples entre els comentaristes que pensen com jo. I bé, no pretenia ni quedar malament ni fer enfadar ningú. Gràcies pels vostres comentaris i ja sabeu, m’alegro de veure-us!

    Assumpta, no sé si sóc d’extrems, crec que és una qüestió d’indiferència. No és que no me n’alegri gens, senzillament m’és igual. Quan m’alegro de veure a algú també ho demostro, ja ho he dit, i no és que em torni boig d’alegria, només normal, però ho demostro. Però és que hi ha tanta i tanta gent que m’és igual, i que sé del cert que jo els sóc igual, que dir aquesta frase no deixa de ser una mentida. Pietosa, si vols, però no és cert. Ara, si tu ho dius ben sincerament, cap problema! Si jo ho dic també és sincer.
    Mareta de déu, aquestes coses somies? Només ens faltaria això a en Mac i a mi, anar a les ràdios a fer propaganda de c@ts...

    Carme, et contesto encara que hagis comentat en forma de resposta a l’Assumpta. Potser no m’he expressat prou bé al post, és evident que hi ha gent que em fa gràcia veure, i encara gent que realment m’alegro de veure i fins i tot amb qui podria recuperar la relació. Però no parlo de relacions tan profundes en el passat! Podria dir que els meus amics de la carrera també van estar un temps desapareguts, no tan llarg com el teu, i gairebé de manera casual vam recuperar el contacte i encara dura i durarà. No parlo d’això, parlo de coneguts, de gent amb qui no havies viscut coses, ni ho vas intentar ni volies. Gent de poca importància amb qui no vas arribar a cap nivell de profunditat encara que compartissis temps o activitat. Em nego a creure que siguin sincers quan fan servir la frase, potser algú sí, però la majoria la diuen com una formalitat, i com que jo no sento la frase com a certa, no la dic. Si algú em genera indiferència, no puc dir que m’alegro de veure’l, em sap greu.

    McAbeu, també et contesto encara que has comentat en forma de resposta, i normalment interpreto que és un comentari directe a aquella persona. L’Assumpta somia coses rares, però les meves entrevistes són virtuals. No sé què tal se’m donaria parlar per la ràdio, però crec que no vull comprovar-ho. Com a propaganda no estaria malament, però. I si hi enviem directament l’Assumpta?

    Laia, blasfema! Has fet servir la frase maleïda? La veritat és que és ben normal, pel que he vist, com dius tu és una d’aquestes frases comodí, però nosaltres l’hem adoptat com a motiu de diversió, ja veus tu, perquè sabem que no és certa. Naturalment, portar-ho a frases que impliquin tornar-se a veure està encara més fora de lloc. Potser no s’ha entès bé al post, no em referia a gent amb qui en el passat haguéssim tingut una relació profunda, sinó només coneguts, per això no seria creïble ni una cosa ni l’altra.

    Sílvia, és clar, naturalment! Sabem molt bé la persona que tenim davant i la importància que va tenir, d’això em queixo! Ja veig que no m’he explicat bé. Creieu que reaccionaria igual davant d’un company d’aventures de l’institut o d’un casteller amb qui vaig compartir anys però cap conversa concreta? És l’exemple que m’ha vingut. Un me la bufa, i no li concediré una mentida pietosa. A l’altre m’alegraré de veure’l sincerament i li faré saber, si no és que vam acabar malament, i fins i tot podria passar a la fase següent d’interessar-me per tornar-lo a veure. Del que parlava en el post és del tipus del casteller, gent que et diu la frase i saps que no té cap motiu per dir-la.

    ResponElimina
  19. Josep, si la indiferència és manifesta per les dues parts, per què has de dir una frase com aquesta. No m’alegro especialment, me la bufa veure’t, sincerament. No ho diràs, però si els dos ho pensen, ja està tot dit.

    Sr. Gasull, no esperava menys de tu. Naturalment, fer saber a l’altre que ens ha agradat veure’l està molt bé, i agraïm que ens ho diguin, però no quan està clar que és mentida, o una expressió buida, si més no. Potser és ser tossut, però a mi no m’agrada dir les coses, ni que siguin formalismes, si no me els crec de veritat.

    Lluna, tu ho has dit. Hi ha gent que no significa res per nosaltres, i aquesta és la que em refereixo, no als que t’alegres de veure de veritat. M’esteu fent quedar com un insensible, i és clar que m’alegro de retrobar certes persones, però no totes. I a les que no, no és que detesti trobar-me-les, senzillament és que em quedo igual. Em nego a creure que aquestes persones que a mi em deixen indiferent tinguin cap mena de motiu per alegrar-se de veure’m. Així que m’apunto les fórmules que tu dius, que em semblen molt més convenients i més neutres.

    Rosa, en realitat no he parlat de dos nivells d’alegria com m’han atribuït per aquí, perquè parlava d’un tipus concret de gent, els que et desperten indiferència, sigui un sentiment o no, i no pas d’aquells que et fa il•lusió retrobar. A mi no hi ha cap obligació que em faci estar content de veure algú. O ho estic, o no, i així ho demostraré.
    En canvi, no veig tan conflictiu això del ‘que n’és de la teva vida’. Home, si és per tafanejar i per utilitzar-ho després tampoc no m’agrada, però si tens un mínim interès per saber-ho, ja que fa molt que no veus a aquella persona, doncs pot estar bé que et posi al dia. Però això no seria ni el nivell més alt, persones que et fa il•lusió veure, que probablement ja saps alguna cosa de la seva vida actual, o persones que et deixen indiferent, que tampoc tens interès en que et fotin el rotllo. Amb això ja demostro que no em baso en el tot o res, cada persona es mereix una consideració diferent, però el que no m’entra al cap és que tantes persones que a mi em deixen indiferent s’alegrin de veure’m. És senzillament mentida, se senten com jo, però fan servir el formalisme que jo m’estalvio.

    Sa lluna, no hi ha cap mal en ser correcte, que et generi indiferència no vol dir que hagis de perdre la cordialitat, però tampoc no cal dir coses que no es pensen. Si algú no t’agrada penso que ja ni t’atures, o que te’n surts com pots.
    Com també he exposat jo més amunt, no es tracta de blanc o negre, no volia dir això al post. Hi ha gent que et fa més gràcia que altra, fins i tot n’hi ha que t’alegres sincerament de veure, però parlava dels que no, dels que no et fan ni fred ni calor i que et diuen que s’alegren de veure’t quan no és més veritat del que sents tu per ells. Cada situació és un món, però i potser tu agraeixes trobar-te gent de tant en tant. M’agrada aquest afegitó de ‘bé’ al final de la frase, crec que en canvia completament el significat. A tu ja et crec, que ets molt bona persona!

    Jordi Dorca, em sembla que has entès el post millor que la majoria. A això em referia, hi ha gent que de vegades no sabem ni situar en quin punt històric ens els vam creuar, però ells sempre s’alegren de veure’t. En algun cas és clar que sí que és possible, però no en tots. A mi tampoc no em surt de l’ànima dir-ho perquè sí, si ho dic és perquè ho sento de debò, per sort encara queden persones que m’alegro de veure!

    Helena Bonals, coincideixo amb la Yáiza. Si les coses es poden parlar, millor. Potser fins i tot tenen solució perquè es deuen a algun fet puntual, però si no, almenys et quedes tranquil sabent què ha passat. Les relacions senzillament es perden amb el temps i la manca de contacte, però si hi ha altres coses millor saber-les. Això de la hipocresia jo no ho tolero en cap cas, em sembla.

    ResponElimina
  20. Jordi, el que passa quan escric un post i ningú no l’acaba d’entendre, o posa l’accent en una altra banda, és que em canso de repetir les mateixes coses, i a tu t’ho hauré de dir un altre cop, no em referia a aquesta mena de persones que dius, amb les quals, és evident, té cert encant retrobar-se. Parlo de gent amb qui ens generem i ens havíem generat indiferència mútua i que no cola que em diguin que s’alegren de veure’m. Si és veritat, no tinc cap inconvenient amb la frase, el que em for és quan no és de veritat.

    Pons, això podria ser un altre post, perquè aquestes respostes que dius solen ser també una gran mentida. O no, però pensa que tens un mal dia i algú et pregunta, però no tens ganes de contestar-li, així que li diràs ‘bé, bé’, i aquí s’acaba la història. Potser l’altre pensa el mateix que tu, que ets un malparit que estàs de puta mare, però tu només te’l volies treure de sobre.

    Yáiza, sempre que te n’alegris de veritat, no hi ha cap problema. Potser sí que tindràs raó i els meus amics i jo som molt rancis, el que la majoria de gent pot considerar una mena d’alegria, a nosaltres ens la bufa profundament. En cap cas no crec que siguin males persones, senzillament que em deixen completament indiferent, veure’ls ni m’espatlla el dia ni me’l millora gens ni mica. Algun cop et trobes algú que et fa gràcia i la fas petar una estona, llavors sí que et queda una sensació agradable perquè recordes moltes coses. En aquest cas, jo puc dir la frase i moltes coses més, però no la diré quan la persona que em trobo m’importa tant com un pal de telèfon. Sentint-ho molt, que siguin persones que un cop es van creuar a la nostra vida no vol dir que tinguin ni tinguessin la més mínima importància. Molt radical, oi? Tampoc no és per prendre-s’ho seriosament, només dic que és un formalisme que la majoria de les vegades no s’empassa ningú. Nosaltres l’hem convertit en una broma.
    T’alegres de llegir-me... grrrrr!

    Glòria, així fas com jo, i per tant, ho trobo bé, hehehe. És natural que se’ns apareixen persones que ens fa il•lusió retrobar, i llavors els ho podem fer saber perquè és ben sincerament. Si no, hi ha altres formes, com les que tu dius. Però al cap i a la fi, hi hem donat moltes voltes i jo he escrit molt per acabar concloent que només és una manera de parlar i prou, que qui ho vulgui fer servir que ho faci i qui no no, però que si m’ho diuen a mi pensaré que m’estan enganyant!

    Loreto, que bé sentir-me comprès per algú amb aquest post! O tu i jo som uns rancis i uns asocials (que en el meu cas pot ser), o és que no m’han entès bé. Però per com descrius la teva manera d’actuar, em sembla que tu l’has entès perfectament. Jo també m’escaquejo d’algunes persones de vegades, suposo que tots ho fem. I també m’alegro de veure algunes altres, però no pas tantes com les que em diuen a mi que s’alegren de veure’m, això sí que no s’ho creu ningú.

    ÀnimaAlada, a mi la hipocresia no m’agrada en cap forma, ni moderada ni res. Segur que hi ha fórmules per no ser hipòcrita, jo prefereixo quedar com a sincer i una mica ranci que no pas dir coses que no sento. I si ho penso en un cas de tanta diplomàcia com aquesta, imagina’t amb coses més importants.

    Guspira, hauria d’agafar el teu comentari i adjunta-lo al final del post. Ben bé és això el que volia dir, i m’agrada veure que hi ha gent que comparteix això d’importar-li una merda algunes persones, siguem sincers, també passa. Em centrava en aquesta gent amb el que he explicat, però és evident que també hi ha gent que sí que m’alegro de veure, i amb aquests no em fa res parar-me a parlar. Tampoc no em fa res amb els altres, per cordialitat, però que no em diguin que s’alegren de veure’m, perquè no m’ho crec. M’agrada la teva manera de veure-ho, suposo que és perquè també és la meva.

    ResponElimina
  21. Com bé li dius a l'ASSUMPTA, només ens faltaria haver d'anar a les ràdios. Així que accepto la teva proposta d'enviar-la a ella. I a més segur que ho faria molt bé. ;-D

    ResponElimina
  22. Al final vivim en societat i suposo que hem d'acceptar certs formalismes. A veure, si una persona a mi no em cau bé ja ni m'hi acosto i no li deixaré pas caure aquest afegitó. Ara bé, la típica persona que fa temps que no veus, i havies compartit molts bons moments, i hi tens una estona de conversa agradable i distesa, doncs a mi em surt de l'ànima dir-la. No ho sé, és la típica conversa que, en certa forma, m'alegra el dia, que la recordes i que fins i tot, quan arribes a casa dius "Saps qui m'he trobat avui?".

    Ara mateix, per exemple, m'has fet pensar en les trobades que, de tant en tant, tinc amb els meus antics companys de l'equip de bàsquet. Vam jugar moltíssims anys plegats, per totes les pistes i vestidors de Barcelona i rodalies, les vam veure de tots colors i ens ho vam passar molt i molt bé. Doncs he perdut el contacte amb tots ells, però conservem alguna cosa especial entre tots que aflora cada cop que ens trobem de casualitat. Llavors, em surt de cor dir "m'alegro de veure't" perquè senzillament és veritat.

    ResponElimina
  23. Mac, queda decidit que a partir d'ara l'Assumpta serà la nostra portaveu per anar a representar-nos als mitjans. La veritat és que crec que ho faria encantada!

    Porquet, precisament, la teva explicació és el que pretenia fer veure amb el post. Si parles una bona estona amb aquella persona i fins i tot ho menciones quan arribes a casa, senyal que era una persona que va ser important en el seu moment, i encara que no sigui l'hora de tornar-la a retrobar, perquè la vida fa el seu camí, és evident que ens podem alegrar de veure-la, només faltaria! Quan l'alegria és sincera, a mi també em surt, però precisament aquest cap de setmana em vaig trobar amb algú que va ser important en el seu moment, però ara no em va fer una il·lusió especial de veure'l. Ell va dir la frase al final, però jo no. El cas que tu expliques és perfectament comprensible, com et deia, la frase en si no és una mala cosa, mentre es digui sincerament. Bé, en realitat no és res de l'altre món perquè és una mera formalitat, però a mi no m'agrada mentir ni en això.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.