dilluns, 6 de maig de 2013

Discontinuïtats quotidianes

La rutina fa que el temps passi sense massa variacions, els dies són semblants i sovint monòtons, però sempre hi ha lloc per aquella anècdota, aquella broma que ens fa gràcia, una situació que ens neguiteja o una notícia que ens sorprèn. Són les petites discontinuïtats quotidianes, les que fan que un dia sigui diferent de l'altre, per poc importants que semblin. Algunes són de domini públic, les podem tractar tot fent safareig, però d'altres només té sentit explicar-les a aquella persona especial que ens acompanya, a la que volem fer partícip de qualsevol petit detall, en un acte íntim de conversa, pel simple plaer, egocèntric potser, de compartir. Si no les compartim amb la parella, sembla que ens les haguem de quedar, perquè a qui li pot importar? Ningú més no comprendrà que algun fet ens hagi cridat l'atenció, o un petit detall ens alteri i el vulguem explicar, o potser es farà estrany que ho expliquem, de tal manera que ja no ho fem. Però som egocèntrics, o tenim la necessitat de parlar, expressar-nos. Haver-se de guardar el que fa diferent el nostre dia, no poder explicar-ho, és una cosa per trobar a faltar. I ho trobaré molt a faltar.

27 comentaris:

  1. Ja sé que no és el mateix, però aquí ens tens!

    ResponElimina
  2. La darrera frase del post no sé si llegir-la entre línies... Desitjo que, sigui el que sigui el que hagi passat, no et deixis vèncer per la melangia d'aquestes converses, xerrades, gairebé íntimes, farcides de mirades, de gestos, tot sovint més que de paraules. Sé que és més fàcil de dir que de fer, però aquest món bipersonal (de dues persones), encara que sigui difícil i complex, sempre es pot tornar a construir, amb paciència, esforç i, sobretot, dedicació i estima.

    Espero que si d'ara endavant, pel que sigui, no disposaràs d'aquestes discontinuïtats, sàpigues cercar i trobar altres racons de la vida, altres persones, altres mitjans que et permetin fer aquests saltirons diaris a la montonia.

    ResponElimina
  3. Sí és cert, amb la parella és on més adequat ens sembla, però jo no crec que sigui l'únic lloc on es pot fer... aprendre a expressar que alguna anècdota del dia ens ha fet sentir això o allò altre, crec que es por fer amb altres persones. No amb qualsevol, clar! Jo crec que és maco fer-ho també fora de la parella...

    ResponElimina
  4. El que s'ha de fer és cercar de seguida amb qui compartir moments, quedar-s'ho per un sól no és el que hauria de ser.

    ResponElimina
  5. Segurament tindràs gent propera a qui li agradi conèixer allò que fa diferents els teus dies. Potser només cal que la busquis.

    ResponElimina
  6. T'entenc, però estic amb la Carme. Es pot arribar a tenir confiança amb persones fora de la parella com per explicar aquestes coses. En el meu cas, és ma mare, amb qui ens expliquem mútuament els ais i uis del dia.

    ResponElimina
  7. Jo això no ho he tornat a trobar des que no estic en parella, però suposo que és un defecte meu de caràcter... He après a viure les discontinuïtats d'una altra manera, que tampoc no és tan dolenta. Em guardo moltes més coses per a mi i també les visc d'una manera més meva. I també és veritat que t'obres d'una altra manera amb la gent que t'envolta, encara que no sigui el mateix que amb la parella. Diuen que hi ha un temps per a cada cosa i per a cada persona. Una abraçada!

    ResponElimina
  8. pens que aquest és el lloc perfecte per a explicar les discontinuïtats quotidianes. Aquí et podem escoltar a qualsevol hora i a qualsevol lloc...

    ResponElimina
  9. Doncs si, és difícil i només se m'acut donar-te ànims. I com que m'ha agradat molt el comentari de la Sílvia, t'encoratgo doncs a això, a viure les discontinuitats del dia d'una altra manera, sense pensar massa en tot això que dius al post i a viure el dia a dia d'una altra manera.

    Com deien els amics, redescobrir els amics...

    ResponElimina
  10. Ho has explicat molt bé... Són aquelles coses que potser nosaltres mateixos ens adonem que són "tonteries", però unes "tonteries que ens fan gràcia", que ens fan pensar en alguna cosa, el que sigui... i la parella és la millor persona que entendrà aquelles tonteries nostres... i que compartirà les seves amb nosaltres.

    Per tant, tens dues solucions:

    a) Tornar amb la parella.
    b) Fer el que diu la Carme... Suposo que és possible trobar també graus alts de complicitat amb altres persones... Jo amb la meva germana, per exemple.

    ResponElimina
  11. Però... això què és? Què és això de 'compartir anècdotes'? Quin escàndol és aquest??? I els drets d'autor de les anècdotes? eh? és que ningú pensa en els pobres creadors d'anècdotes que no guanyen el que mereixen per la seva feina i no tenen ni per menjar?

    ;)

    Hi ha tantes coses que en diferents situacions a faltar...

    ResponElimina
  12. entenc perfectament el que dius i, segurament, ho comparteixo. però també sé que jo he compartit aquestes discontinuïtats quotidianes [parèntesi per meravellar-me d'aquest concepte!] amb d'altres persones que, tot i ser pròximes, no són la parella. i tu també tens a aquestes persones. ara, si em permets ser fugir d'estudi una mica, també diré que per aquestes discontinuïtats quotidianes va molt bé el twitter. una abraçada ben còmplice.

    ResponElimina
  13. Em pareix molt adecuat -i ingeniós!- anomenar aquests moments discontinuïtats quotidianes. Comparteixo l'opinió que és amb la parella amb qui més acertat és compartir aquest moment però també el teu blog pot tindre aquesta funció, pensa-ho :)
    I que seria de nosaltres sense aquestes discontinuïtats! A mi em fan fàstig els dies on tot ha estat igual...o els dies on no sé veure més enllà de la rutina. Et queda una sensació de monotonia al cos i un molt mal sabor de boca. Per sort sempre hi ha gent -a més del a parella- que et pot alegrar el dia amb una anècdota ^-^

    ResponElimina
  14. Jo a vegades tinc la sensació que algunes o moltes de les meves discontinuïtats no interessen a ningú així que he acabat guardant-me-les. "Raret" que és un!

    A vegades pots tenir complicitats per temes. Persona A per tema A, persona B per tema B, etc.

    ResponElimina
  15. No es per tan! He passat molt de temps sense tenir parella amb qui compartir coses i mira que bé que he sortit!
    Bé... potser no soc el millor exemple, però segur que hi ha algú altre que ho seria...

    ResponElimina
  16. Crec que és una manera d'obrir-se a més persones que tinguis a prop. És clar que no és el mateix, però la situació tampoc ho és, i vas trobant la fórmula per poder fer-ho. Fa anys que no tinc parella i em guardo moltes coses i no em sento malament per això, també m'ha servit per conèixer-me més...és com quan escoltes música tu sola...

    Saps que aquí ens tens a tots per escoltar el que vulguis explicar!!
    Aferradetes!!

    ResponElimina
  17. T'entenc molt bé, jo m'hi he trobat i és un gran buit. Però per això estàn els amics, els de veritat, sempre son allà per escoltar-te. No son molts, però els que ho son de veritat, no et fallen mai.

    Ànims Xexu!!!!

    ResponElimina
  18. És aprendre a mirar-s'ho d'una altra manera. I sempre hi han els amics de veritat.
    Força!

    ResponElimina
  19. Ens ho pots explicar per aquí, que per això estem! ;)

    ResponElimina
  20. Benvingudíssimes discontinuïtats! Amb tot, m'apunto decididament al carro dels qui defensen altres àmbits, més enllà de la parella, per compartir-les. El nostre món no gira al voltant d'una sola persona (perdó, rectifico: el meu món), tenim per sort gent al nostre voltant a qui, per diferents motius, atorguem el qualificatiu de "molt important" per a nosaltres. Són persones imprescindibles i les que coneixen les nostres discontinuïtats. Que hi siguin per molts anys!

    ResponElimina
  21. M'apunto al que diu en Ferran. Això és irreversible. Diferents àmbits, més complexitat. Cal que sigui així.

    ResponElimina
  22. Com em passa de vegades, no sé si m’heu acabat d’entendre. He hagut de contestar molts cops que ja tinc amics per explicar les coses que em passen, i que aquí també n’explico una pila, però que per explicar les petites coses del dia, aquelles que no importen a ningú, només m’ho imagino amb una figura concreta. No és necessari, però és agradable, i es troba a faltar. Gràcies a tots i totes pels comentaris i pels ànims.

    Sense Caletre, a vosaltres ja us explico prou sopars de duro, no de la mateixa manera, està clar, però déu n’hi do.

    Porquet, em sembla que t’he d’explicar moltes coses, a jutjar pel teu comentari, o potser sóc jo que t’he entès malament. Si no acabes d’entendre el post i la darrera frase et despista, l’explicació la trobaràs en un post de fa uns dies que es diu ‘Fins ara’. Ja ho vaig dir, no hi ha res amagat, aquell post és exactament el que sembla, de vegades les relacions s’acaben. Respecte a aquest post, és una mica més banal que tot això, tot i que per mi el que dic és de molta importància. Em refereixo a aquestes coses que expliquem a l’altre, allò que preguntes ‘com t’ha anat el dia?’, i l’altre respon amb aquelles petites coses que només expliquem a la parella, perquè és qui ens escoltarà. Ja no parlo tant de complicitat, que també, sinó d’allò que expliquem del nostre dia per compartir, encara que no sigui important. I no és que ara no tingui aquestes discontinuïtats, és clar que les tindré perquè els meus dies seran els de sempre. El que passa és que no les podré explicar, o no tindré a qui. Espero que ara hagi quedat més clar.

    Carme, molts temes segur que sí, hi ha moltes anècdotes que fan bo d’explicar. Però és el que li comentava a en Porquet, al que m’estic referint és a la resposta a la pregunta ‘com t’ha anat el dia?’, que de vegades ja no cal ni que es faci, ens surt sol d’explicar-ho a la parella, i només a la parella. Per coses més excepcionals tens molta altra gent, i prova d’això és que jo us explico moltíssimes coses del meu dia a dia a vosaltres.

    Sr. Gasull, compartir moments és una altra cosa, això és més important, en realitat. El que jo volia dir ara és comentar els moments que precisament no hem compartit amb l’altra, per simples que siguin.

    Loreto, tinc gent a qui explicar moltes coses, però sempre hi ha allò que no cal explicar, però que a la parella li expliques, i això és el que trobaré a faltar.

    Yáiza, sí, probablement tingueu raó, però entre les amistats no se m’acudeix algú amb qui fer-ho, em sembla força absurd, i no convisc amb la meva família, encara que si ho fes, probablement tampoc no compartiria aquestes coses. Per mi són pròpies d’una figura concreta.

    Sílvia, en principi tu em confirmes que fora de la parella és complicat tenir aquesta confiança d’explicar-se fins les coses més simples del dia a dia, només per compartir. Però també t’ho has sabut muntar d’una altra manera, ben bé no ho entenc, però si a tu et serveix ja va bé. Suposo que es tracta d’adaptar-se a la situació, a la que sigui, en cada moment. En tot cas poden ser coses per enyorar, però d’altres fan sentir molt pitjor, és clar.

    Totvedudol, agraeixo el gest, aquí ja us explico moltes coses, gairebé sempre partint d’una base quotidiana, però em refereixo a un altre tipus de coses, no sé si més personals, però que no surt d’explicar a l’altra gent perquè penses que no interessaran a ningú, només les comparteixes amb qui t’és incondicional.

    rits, això hauré d’aprendre a fer, a adaptar-me a viure les coses d’una altra manera, és el que toca. Com ja comentava, no és que sigui res absolutament necessari, només una cosa maca i natural de fer que en segons quina circumstància t’has d’empassar. Però cal reinventar-se, oi? Gràcies per les teves paraules, i pel que fa als amics, sempre he mirat de no deixar-los de banda, tant com he pogut.

    ResponElimina
  23. Assumpta, si jo ho explico bé, tu ho entens millor i encara ho expliques millor, són aquestes ximpleries que et ve de gust explicar i que l’altre t’escoltarà, però que potser et semblaria absurd explicar a altra gent, fins i tot et faria vergonya o no t’hi sentiries còmode. Respecte les teves opcions: a) no depèn de mi, b) no tinc aquesta mena de relació amb la família, és una sort en el teu cas, i no em veig fent aquestes coses amb els amics, ja en faig d’altres.

    Carquinyol, ja està bé prendre-s’ho una mica a conya, però reconeix que tu també ho fas, i segur que no pagues ni un duro als autors de les anècdotes que expliques quan arribes a casa!

    aina, no ets la primera que m’ho diu, i potser teniu raó, però crec que han de ser persones adients, i no totes ho són. Amb qui tens la confiança suficient per comentar-li les coses del dia a dia i no et miri amb cara de ‘què m’estàs dient, busca’t una xicota!’? Potser amb algun familiar, un germà podria ser el cas, però no és el tipus de relació que tinc jo amb la meva família, això segur. I els amics em serveixen per altres coses, prou que m’escolten, però aquests petits detalls, les discontinuïtats quotidianes, no em veig compartint-les amb ningú més. Sóc molt curt de mires, potser. I no, definitivament, una xarxa social no em servirà com a substitutiu, això ho tinc molt clar.

    Rosa, em coincidit en el temps per parlar de dues coses pròpies de la vida en parella com són aquestes discontinuïtats quotidianes compartides, i el fet de compartir llit. Al final podrem fer un manual. M’esteu donant diferents opcions, però cap d’elles no em sembla un substitutiu. És clar que ara toca adaptar-se al que hi ha, però el blog em serveix per reflexions més profundes, basades en coses quotidianes, però algunes coses senzilles no les comentaré perquè ni és el lloc, ni obtindré la comprensió immediata que requereixen aquestes complicitats.
    Els dies són tots força iguals, però si ens hi fixem bé tenen els petits detalls que els fan diferents, i són els que ens queden, perquè el que no diràs és ‘he treballat dues hores, he pres un cafè de 20 minuts, he treballat tres hores més, he dinat...’. No, el que dius és ‘ostres, avui durant el cafè comentaven el programa d’ahir a la nit, es veu que va sortir un paio que...’. No sé, coses així.

    Jordi, no ets gens raret, és precisament d’això del que parlo! Aquestes coses no interessen a ningú, ni tan sols a la parella. Si no les expliquem, no passa absolutament res, però poder comentar els fets una mica diferents del dia ens dóna pau, l’altra ens escolta i ens explica els seus. No és una cosa que calgui, és gairebé banal, però és molt agradable tenir algú amb qui poder parlar-ho. Es troba a faltar quan no és així i t’hi has acostumat.

    Pons, tots hem estat temps sense parella, és clar. Però quan t’acostumes a fer-ho, costa haver-te de guardar les coses, segueixes tenint ganes de compartir-ho, però ja no pot ser. A tu sempre et quedarà l’AhSe, home.

    Sa lluna, com ja he comentat, a l’hora d’explicar coses importants podem trobar molta gent. Fins i tot coses sense importància però que ens fan gràcia, compartir sempre està bé. Però parlo de les coses més banals del dia a dia, allò que comentem només perquè sabem que algú ens escoltarà. En realitat no és necessari, ens ho podem guardar perquè no té importància, però quan t’acostumes a fer-ho és agradable, i quan et falta ho trobes a faltar. És qüestió d’acostumar-se a la nova situació, no hi ha altre remei.

    Anna, no em refereixo a això, costa explicar bé què vull dir. Per parlar encara em queda gent, tinc bons amics que hi són encara que semblin desapareguts. Però no són coses importants ni que necessito explicar, són aquelles anècdotes del dia que comentes amb la parella quan per fi acabes la jornada. Res important, però sí molt agradable.

    ResponElimina
  24. Maria, els amics de veritat serveixen per una altra cosa, no els infles el cap amb les banalitats del dia. Em sembla que no m’he sabut explicar bé al post, que parleu d’amics significa que no s’ha entès.

    ÀnimaAlada, massa coses que us explico, i és d’un altre tipus de coses de les que parlo.

    Ferran, el nostre món no només es redueix a una sola persona, per sort, però aquesta persona s’empassa molt més del nostre món que no pas les altres. Tinc amics a qui explico un munt de coses, perquè em cal parlar, treure el que porto dins. M’escolten i m’aconsellen, parlem de coses que ens importen i hi ha reciprocitat. Ara parlo de coses més banals. Si no tingués ningú amb qui parlar m’hauria de buscar algú. No buscaré substitut per explicar les petites batalletes del dia, hi ha una figura insubstituïble, perquè em sento absurd explicant segons què, i no m’hi vull sentir. En canvi, amb la parella res no és absurd, tu t’expliques, ella s’explica, i ens fem companyia en la nostra absurditat. Això trobaré a faltar, però com que no és necessari, sinó una cosa agradable de fer, doncs segur que sobrevisc.

    Jordi Dorca, llavors m’he de remetre a la resposta que li he donat a ell, no sé si amb totes les explicacions que he donat a les respostes m’acabareu d’entendre millor.

    ResponElimina
  25. Vist. Degut a la meva menor freqüència de visites per la catosfera no havia llegit el post que esmentes. Ara ja no em queda cap dubte. T'entenc. T'entenc moltíssim. Són moments complicadíssims i dels que pot arribar a costar molt sortir-ne (almenys et parlo per la meva experiència, t'ho ben asseguro) però dels quals segur que et refaràs. Segur. T'envio una abraçada ben sincera.

    ResponElimina
  26. a) Si tu ho dius segur que és així però... gens... gens ni mica? :-)

    ResponElimina
  27. Porquet, no pretenia que sonés a retret, sempre em sap greu 'obligar' la gent a llegir alguna cosa meva. En aquest cas ja veig que et faltava part de la informació i així és molt difícil entendre posts posteriors. Ara que ja sabem de què parlem, t'agraeixo l'esforç de mirar-te l'altre post també i la teva abraçada. És de suposar que sempre que caiem ens aixequem, i ja arribarà el moment de fer-ho. No crec que la meva experiència demostri que sóc més fort o més valent que tu. Ho dubto.

    Assumpta, a) Tu fes-me cas que sé de què parlo.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.