divendres, 26 d’abril de 2013

La pesca

Sempre comento que no sóc gens familiar, veig els meus pares poc sovint, i el meu germà encara menys. Cap de nosaltres no sembla enyorar-se massa, o aquesta és la percepció que tinc. No hi ha motius ni explicació per aquest comportament, senzillament és així. I si em sento poc proper a algú, aquest és el meu pare, tot i l'evident semblança física.

Això em porta a pensar que va haver-hi un temps en que mon pare i jo compartíem un hobby, i si mal no recordo, els dos en gaudíem prou. L'afició en qüestió era la pesca. Sona molt de pel·lícula, portar a pescar el fill, però nosaltres ho fèiem i estava bé. Jo era pre-adolescent, vaig aprendre els rudiments de la pesca amb canya, que si la rosca i la llombriu com a esquer (la rosca era més barata!), el sedal, el carret, el plom, el mosquetó... les coses bàsiques per tirar la canya i recollir de tant en tant alguna dorada o un rogent. Una activitat força passiva, en realitat, però era distret i passàvem les hores. Era justament això, una afició, el meu pare mai no va tenir cap aspiració de portar el sopar a casa, tot i que sí que endrapàvem els peixos que pescàvem de vegades.

Tot es va acabar quan van aparèixer els primer amics de joventut. Em venien a buscar, i cada cop anava més amb ells i menys amb el meu pare. Fins i tot recordo algun cop que em vinguessin a buscar en plena pesca i jo deixar-lo plantat allà (sóc un fill modèlic, oi?). Vaig descobrir que les relacions socials m'agradaven més que la pesca, i allà es va acabar una possible brillant carrera com a llop de mar. Pel que en sé, el meu pare ja no pesca tampoc. 

24 comentaris:

  1. Home, si el teu pare devia portar-t'hi a tu! Si tu no hi vas ell tampoc... ;)

    Ja passa, ja passa... això amb la majoria de fills. Allò que comparties, l'adeoescència s'ho endú amb ella. Tampoc no crec que ningú n'estigui massa afectat. Ara deixar-lo plantat, potser era una mica fort, no? :D

    ResponElimina
  2. les relacions socials -les familiars també ho són- es poden alimentar o no; algunes vegades, les relacions socials són "obligades"... digue's-n'hi feina, estudis, compartir vivenda...

    A alguns que som poc sociables les relacions obligades ens irriten menys que les alimentades perquè ja hi són, no hem d'esforçar-nos en res perquè hi siguin. Només ens caldrà esforçar-nos a mantenir un paper i un clima cordial per evitar situacions poc agradables.

    Però les relacions que s'han d'alimentar... penso que als pocs sociables ens costa molt de ser-hi. No en fem prou amb les amistats cordials i superficials que només ens demanen i esperen això: cordialitat.

    No crec pas que tu siguis poc sociable, XeXu, perquè pel que has explicat prou a gust et senties i et sents amb castellers, amb grups d'amics i amb aventures participatives virtuals, així que parlo per mi.

    Potser pel que dius avui, hi ha una diferenciació per tu important en tant que no veure les relacions familiars com a socials. Tots hem viscut el passat d'alguna manera molt concreta. El passat en família. Jo no estava a gust amb la meva família ni amb el meu poble.

    El pare també em duia a pescar. I de més gran a fer quilómetres. No em parlava gaire. També m'hi semblo. Però miro de no fer com ell va fer amb mi, amb els meus fills.

    ResponElimina
  3. Encara gràcies que vas tenir una afició en comú! Jo ni això...

    A mi m'agrada la ciència ficció i a ell els westerns >_<
    A mi m'agraden els videojocs i a ell els sudokus >_<
    A mi m'agraden els blocs i ell no sap ni encendre l'ordinador >_<
    A mi m'agrada el frontó i a ell futbol i la petanca >_<
    A mi m'agrada BattleStar Galactica i a ell Deadwood >_<

    Podria continuar, però el resum es que no tenim aficions en comú, parlem poc però tot i així no ens portem pas malament, estem bé així i no li donem més voltes :D

    ResponElimina
  4. Jo trobo que és una situació ben normal, ara, des de la perspectiva que em dona l'edat, jo, si fós tu, un dia qualsevol proposaria al teu pare d'anar a pescar plegats. No cal que us digueu res si ja no us deieu res quan hi anàveu, i potser tens sort perquè hi ha la possibiitat que no accepti la proposta o, encara més que directament et prengui per ximple, però potser li farà gràcia saber que te'n recordes i potser a tu algun dia et sabrà greu de no haver-li proposat.
    I perdona la intromissió...

    ResponElimina
  5. suposo que és llei de vida jo també anava de caça amb el meu fins que vaig trobar conills de més bon caçar.
    En el teu cas suposo que no vares parar de tirar la canya....encara que fos en altre lloc i també et cares acabar menjant el que pescaves.
    No és preocupant, però no s'ha de perdre la relació més del compte, el temps no tornarà enrrere per segones oportunitats

    ResponElimina
  6. Hi ha famílies més familiars -valgui la redundància- i d'altres més desapegades. Cada model de família és prou vàlid. Jo adoro la meva, però entenc que els fills- les filles- tenen la seva vida i les seves obligacions -moltes- i que queda poc temps pels dinars i reunions que abans sovintejaven.
    Això si una trucadeta s'agraeix, molt.

    ResponElimina
  7. Tot llegint aquest post, no sé perquè, però m'he posat trista... Potser perquè m'he imaginat a la pell d'un pare que vol compartir alguna cosa amb el seu fill i ell no en té gens de ganes i el deixa plantat. :( Clar que en l'adolescència la relació entre pares i fills es sol trencar.

    ResponElimina
  8. Curiós, a mi també m'ha deixat un sabor amarg aquest post. És molt comprensible que cadascú agafe el seu camí, és llei de vida. A mi em va passar el contrari, a l'adolescència no estava massa unida a la meua familia (coses de l'edat supose) i ara que visc lluny cada viatge de visita és un regal. No té res de dolent fer camins diferents però trobar-se en algún punt i fer un dinaret de segur que n'alegra a més d'un :)

    ResponElimina
  9. Doncs potser no seria mala idea proposar-li una sortida de pesca... en el meu cas seria proposa-li al meu pare jugar al parxís (que sé que li fa especial il·lusió, perquè ell hi jugava amb el seu pare) o anar a veure el Raimon amb la meva mare, tot un ritual de tota la vida... no es tracta de forçar res però, si es pot, val la pena mantenir aquestes petites complicitats-rituals. (De tota manera, el tema desenganxament adolescent és la mar de normal, és després quan ens tornem a enganxar a la família poc o molt...)

    ResponElimina
  10. Doncs jo penso Xexu, que hi ha un moment per a tot. Les coses no han de ser eternes i s'han de fer quan, compartir-les, és plaent per ambdues parts.

    La pesca, ni la caça, ni tot allò que significa fer mal als animals no m'agrada. Però si ho estrapolo d'aquest concepte concret, i penso en les estones de converses i silencis que vau compartir, ho trobo molt bonic.

    I si et serveix de consòl, a banda de les meves filles, amb la resta de la meva family tampoc comparteixo gaires coses.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  11. La meva família tb té aquest tarannà, ens veiem un cop cada dos o tres mesos i a tots ja ens va bé. Potser en un altre moment serà diferent... em passa una mica com tu, no comparteixo gairebé res amb ells. Les coses no poden forçar-se pel fet de ser família, si han de venir, ja vindràn. Això sí, sempre ens tenim molt presents, malgrat no ho demostrem gaire.

    ResponElimina
  12. cada família és un món i en tot cas les relacions fins i tot les familiars canvien amb el temps, l'edat....jo si em reuneixo sovint amb els familiars més propers....cadascú és cadascú....pescar? mai ho he provat cal paciència suposo.....

    ResponElimina
  13. Doncs jo en aquest tema tinc les meves contradiccions. No som de veuren's gaire tampoc a casa meva i com que no vivim aprop doncs tampoc és fàcil, però quan estem junts uns dies m'hi trobo bé, sobretot els primers dies, després del tercer ja n'he tingut prou. Hi ha gent que si no es veu es truca cada dia. I una mica ho envejo. Però jo no ho faig. No tinc res a dir o el que es pitjor gairebé sempre és el mateix i per això no cal fer una trucada cada dia. La meva mare però em recrimina i em diu que els tenim abandonats... i això em sap molt greu sentir-ho. I si penso en els meus fills, buff! Ara els tinc encara tots a casa i suposo que encara per molt temps, però no tinc massa clar que quan no hi siguin el vegi massa, i també em sabrà greu, clar.

    ResponElimina
  14. Tirar la canya no només és per a pescar peixos. N'hi ha que amb els amics feien una bona vega. O això diuen...

    ResponElimina
  15. Potser ara hi podríeu anar un dia a pescar, no? Diuen que al cap dels anys els pares es poden convertir en amics, qui ho sap. Trobo molt bonic aquest hobby que us unia, amb el meu no en compartíem cap. Amb la meva mare de vegades anàvem al cine o de botigues però amb ell res de res.

    ResponElimina
  16. Crec que és inevitable i ben normal que deixéssis d'anar a pescar per anar amb els amics. Crec que a tots els pares els arriba aquest moment. I a tots els fills, és clar.

    Mon pare, gran apassionat del món animal, pescava i després els tornava a l'aigua. Fins que un dia un bon home li va dir que si ho feia era per menjar-se'ls, que era molt més just, que el patiment que els donava amb l'ham era massa gran. No ha tornat a pescar mai.

    ps. ja tenim cançó de l'estiu? En fa tota la pinta, aquesta dels Catarres. Dóna bon rotllo.

    ResponElimina
  17. Carai, quines aficions... jo també havia anat a pescar, amb una canya mig de joguina, amb mon pare. Però a mi això d'estar quieta i callada durant hores mai no m'ha agradat, així que hi vaig anar ben pocs cops. De totes maneres, sempre està bé això que un pare ensenyi al seu fill com tirar la canya. Bàsic per anar per la vida!

    ResponElimina
  18. Alguns de vosaltres em proposeu que li digui al meu pare d’anar a pescar un dia. La veritat, ni em ve de gust ni em sembla que toqui, és una cosa del passat. Tampoc no és cap activitat que m’agradaria recuperar. És clar que no se sap mai, però no me’n faig a la idea. Gràcies a tots pels comentaris.

    Carme, no n’estic segur, a mi em sembla que ell ja hi anava abans i que jo després m’hi vaig aficionar, però fa tant temps... Pel que he vist em sembla que és una cosa força normal, i potser evolutivament ja estem preparats així, en un moment ens allunyem del niu de manera mental, i gual que un dia més endavant ho farem de manera física. Sí, reconec que això de deixar-lo allà plantat no va ser massa noble...

    Culdolla, abans de res, benvingut al Bona nit, gràcies per passar. De totes maneres, pel teu coneixement del meu blog i tot el que saps que he explicat alguna vegada, tinc la impressió que no és el primer cop que passes, i qui sap si hi havies vingut en el passat amb un altre nom. A mi m’agrada saber-les aquestes coses, però són de les que no s’han de preguntar, oi?
    Una bona reflexió la teva, no sé si ho havia pensat mai en aquests termes. Una relació que ja et ve donada és fàcil, potser sí. Més que res, perquè no tens opció de no acceptar-la, és allà i punt. Conèixer gent, triar qui vols al costat, és més difícil i exigeix un esforç. Crec que això ho entenc, hi ha gent a qui sembla que els costa estar amb els altres, i no és que estiguin malament, sinó que no tenen aquesta ‘habilitat social’ per mostrar-se a gust en companyia de les altres persones. Crec que m’he trobat gent així, però també és feina dels que no els costa tant que aquests primers se sentin integrats.
    Crec que jo sóc sociable, però també asocial. Poden ser les dues coses? No em costa estar amb gent i amb alguns, els que jo vull, m’hi sento a gust. Però molts cops senzillament no en tinc ganes, passo de la gent i ja està. No sé, sóc una espècie una mica rara. El que sí que et diré és que separo molt i molt família i relacions socials. La família és el grup de gent que més et ve donada, no la tries de cap manera (fins que tries algú per formar la teva pròpia, llavors és una altra cosa), però sempre està allà. És una altra mena d’estament. T’hi pots portar bé o malament, però hi són, no te’ls treu ningú. Curiosament, jo sempre he tingut bona relació amb ells, ja ho he explicat altres cops, no tinc cap motiu per sentir-me’n allunyat, però és així. Prefereixo l’escalf d’altra gent. Potser com diuen per aquí, d’aquí a un temps els tornaré a buscar, però de moment no em sembla massa possible. Veurem què passa.

    Pons, si miro les aficions que podem tenir mon pare i jo a dia d’avui són completament diferents, és clar! Ara mateix, no tinc ni idea de les seves dèries. Estic parlant de coses de fa molt temps, segur que en el seu moment ton pare et portava a fer alguna cosa amb la que tu gaudies prou, i es tracta d’això. No és una afició en comú, sinó alguna activitat compartida, si hi penses segur que la trobes. Que després cadascú vagi pel seu camí, i els dos ho porteu fantàsticament bé és ben normal.

    Jo rai!, sempre encantat de rebre els teus comentaris. No sé què dir-te, potser si fos un altre tipus de persona et faria cas, o potser ho faré més endavant, però ara mateix no em veig proposant-li d’anar a pescar. A més, si recordes un post que vaig fer fa uns dies, aquell d’aprofitar el temps i la sensació de pèrdua, no sé si ara em vull enfrontar a això, que és una activitat mol passiva i monòtona. De ben segur que m’emportaria un llibre o el mòbil i l’estaria consultant tota l’estona, així que no seria el mateix.

    ResponElimina
  19. Glòria, la meva família és del segon tipus, però estic segur que a la meva mare no li molestaria que la truqués més, que no ho faig gairebé mai. Són dinàmiques que jo trobo còmodes, no em preocupo per ells ni ells per mi, però si ens hem de buscar ens trobem. Sempre he pensat que si jo arribo a formar una família, miraré de revertir aquesta dinàmica i, sense ser un pare absorbent, voldré que els meus fills em tinguin més en ment, i en compte. Ara, del desig de cadascú, al que acabi sent... per comença, no vaig bé per posar-ho en pràctica per ara.

    Alba, tal i com ho pintes, sí que sona trist. Però potser hi hem de buscar un punt d’inflexió aquí, el moment que un jove es desenganxa de les faldilles de la mare per començar a fer el seu camí. Sempre hi ha un moment que passa, i entenc que pels pares això ha de ser dur, adonar-se que el moment ha arribat, el moment que temien de fa molt temps, no ha de ser fàcil de pair. Però passa amb tothom, així que segur que tots ho acaben assumint.

    Rosa, benvinguda al meu blog. La teva història encara em sembla més normal que la meva. És cert que a l’adolescència ens desenganxem dels pares mentalment. Segurament no física, ja que no podem marxar, però ja no els considerem com quan érem petits. El cas és que molta gent, de més gran, i sobretot quan està lluny dels pares, els enyora molt i els visita amb delit. Jo no visc lluny, de fet ara molt a prop, però no els trobo massa a faltar, la veritat, i els veig poc. Faltaria que visqués realment lluny, en un lloc on visitar-los no fos trivial, i potser la meva mentalitat canviaria. O no, qui sap.

    Gemma Sara, estic parlant de coses de fa molt temps, com li deia a en Jo rai!, ara mateix no em veig proposant una activitat així al meu pare. Ja fa molt temps que vaig deixar de ser adolescent, i la veritat és que no vaig ser un adolescent gens rebel, però aquestes coses típiques com el desenganxament segur que el vaig fer. Una partida de parxís encara la faria, però tota una tarda de pesca se’m fa costa amunt. Se m’acudeixen mil i una coses més distretes per fer, ni que sigui sol. Qui sap si en un futur...

    Judit, és graciós perquè jo no tenia cap inconvenient a pescar, i des de sempre he renegat de la caça i els caçadors, que incongruent. Tens raó que tot el que fem té un temps, d’això ja n’hem parlat altres cops aquí, com els amics, les parelles o les activitats que fem per afició. El per què s’acaba de vegades és difícil d’explicar, però poques coses hi ha que ens acompanyin al llarg de tota la vida, el nostre cos i para de comptar. I tranquil•la, no necessito consol perquè no faig coses amb la meva família. No sé si canviaré, però a dia d’avui m’importa ben poc aquest fet.

    Vaja Loreto, descrius a la perfecció la meva manera de veure la relació amb la família, cosa que em porta a pensar que no sóc tan estrany, o millor dit, que hi ha altra gent com jo, perquè de vegades m’han mirat estranyats per pensar així. Veurem com evoluciona la cosa. Ara pensava que és potser quan es tenen fills que tornes a relacionar-te més amb els teus pares, i quan més es reforça la idea de família, però pel que sembla en el teu cas no ha estat necessàriament així.

    Elfreelang, és ben cert que cada família és un món, i cadascuna sap les seves coses. També és qüestió de costums, s’agafa una dinàmica i després és difícil canviar-la. Sí que cal paciència, pel que recordo, és una activitat massa passiva perquè ara em pogués agradar.

    ResponElimina
  20. Laura T, conec aquesta sensació de descrius de cansar-se al cap d’un temps, però a mi em passa abans, tot just després d’una estona, hehehe. Suposo que ja vaig predisposat a fotre el camp el més aviat possible, i així no es va enlloc. Tampoc no entenc massa aquest contacte constant amb la família, com dius tu, gairebé mai no hi ha res a dir-se, però hi ha qui ho necessita. Jo solc aprofitar quan truco per parlar tota una llista de coses que he anat pensant. Sempre havia pensat de revertir una mica aquesta situació quan tingui fills, m’agradaria que comptessin amb mi, sense estar-los a sobre, més del que jo compto amb els meus pares, però no vaig pel camí de tenir-ne, així que de moment no patiré massa per això. Suposo que tu podries revertir la situació ara, amb mà esquerra, que encara tens temps.

    Totvedudol, sí, suposo que poc temps després d’abandonar mon pare amb els seus peixets em devia dedicar a tirar un altre tipus de canya, però no és una activitat que m’agradi, sóc més de pescar amb xarxa i paciència.

    Sílvia, definitivament, això no m’ho crec. Els pares es tornen amics? No, per això són pares, són una altra cosa. Ara, que sé de casos en que es consideren així, eh, però jo no ho entendré mai, ni m’ho acabaré de creure. És per la manera com jo sóc, a mi no em passaria pel cap. Potser és normal que les noies facin coses amb les mares i els fills amb els pares, pot ser una tendència natural, encara que no hi ha motiu perquè no es barregin les coses.

    rits, sí que és veritat, quan ets petits només hi ha els pares, però arriba un moment que descobreixes el món i veus que té una colla de possibilitats. Crec que pels pares ha de ser duret aquest moment, saben que no hi ha camí de tornada, però ho han d’assumir, i tots ho fan, és clar.
    Nosaltres no els tornàvem a l’aigua, si pescàvem alguna cosa la portàvem a casa i ens els menjàvem. No sé si és gaire just fer una cosa o l’altra, la veritat és que em sembla que els pescadors no tenen en compte el patiment que provoquen als peixos, suposo que per això ton pare ho va deixar, no volia fer-se responsable d’aquest patiment. Sembla que tornar-los al mar era una bona cosa, però no ho era del tot.
    No sé si serà la cançó de l’estiu, però crec que sonarà força, i crec que merescudament, és una bona cançó per les èpoques que venen, i a mi em fa gràcia el que diu.

    Yáiza, em sembla que mon pare no em podia ensenyar massa com anar per la vida, i menys a tirar la canya, no el veig jo amb massa habilitat... bé, com si jo en tingués gaire... És una activitat massa passiva aquesta de pescar, tot i que jo no recordo que se’m fes pesat, de seguida descobreixes que hi ha coses millors a fer, i s’ha acabat la pesca.

    ResponElimina
  21. Amb el meu pare no vam compartir cap activitat, de fet ell no en tenia cap fins que es va jubilar. Treballava durament al forn i no tenia temps per més coses. Va ser de més gran quan em va sorprendre amb el seu interès per la jardineria i per tot el que fos el contacte amb la natura. Com jo tenia un petit jardí, aquest ens va unir durant uns anys.

    Sé que arribo tard, però he arribat, i no sempre es pot fer-ho a temps.
    Aferradetes.

    ResponElimina
  22. Als estius que jo passava al poble, aquells quan era infant i duraven 3 mesos, molts capvespres anàvem a pescar amb el meu tiet, el padrí, mon germà i mon pare, al Segre, que passa ben a tocar de la masia. Doncs bé, d'aquells vespres de pesca no en guardo pas un record massa positiu, la veritat (i mira que dels estius a pagès gairebé tot el que recordo em fa somriure).

    Bàsicament ens passàvem hores i hores, en un o dos punts del riu tirant la canya, mentre batallons de mosquits ens crivellaven totes les parts del cos. Diuen que la pesca és relaxant, doncs jo em posava ben nerviós, allà quiets com estaquirots, blancs perfectes dels mosquits, i total per pescar alguna truita que, després, tampoc no és que m'agradessin massa.

    Potser l'únic gran moment era el moment previ a la pesca, en que anàvem a l'hort a cavar amb l'aixada per trobar llambrics (així en diuen als cucs de terra). I és que érem una mica salvatges i pescàvem amb els llambrics, enfilant-los a la cullereta... cosa que no hauria de dir, doncs no està pas permès!

    ResponElimina
  23. Sa lluna, en aquest blog mai no és tard, jo miro tots els comentaris, i si no són a posts molt antics els contesto tots. Mai no és tard per començar a fer activitats amb la família, no? No havíeu compartit res en el passat, però les obligacions de vegades ho impossibiliten. I potser no havíeu trobat l'activitat per compartir, que de vegades costa trobar el punt mig.

    Porquet, tal com ho pintes, no sona gens divertit, no. I això que era una activitat que fèieu en plan familiar. Els mosquits sí que són un problema, però no és de les coses que a mi em van quedar gravades. Ara les hores i la paciència sí, ves, això és pescar. El que jo no arribava era a procurar-me el meu propi esquer, l'anàvem a comprar-lo, que era més fàcil. Potser pescadors (de poca volada) sí, però urbanites també!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.