dimarts, 30 d’abril de 2013

La Jana (que no es diu Jana)

Fa gairebé set anys d'aquelles vacances a Begur que recordem amb molt afecte. Poc després, l'amfitriona de la casa ens va anunciar el seu embaràs (amb un 'per cert...'), era la primera entre els amics que havia 'passat de nivell'. La notícia ens va impressionar molt en aquell moment, cosa ben normal. Tot aquest temps i quatre criatures després, ens vam tornar a trobar fent mans i mànigues per quadrar agendes, els mateixos d'aquelles vacances i la descendència respectiva. Vivim tots molt lluny i no ens veiem gaire. Amb la trentena llarga complerta, ja no hi ha massa sorpreses en nosaltres, però la canalla canvia a una velocitat de vertigen. Tots i cadascun em va impressionar, ja no són nadons de pit, ja son nens i nenes, parlen o es comuniquen perfectament, almenys amb els seus pares. Però la que més, va ser la Jana (que no es diu Jana), perquè ara farà 6 anys, i en veure-la em vaig quedar amb els ulls com plats. És una doneta, un bitxo, però com diu sa mare, és preadolescent total. 

Com pot ser, com hem arribat aquí? Fa quatre dies estudiàvem la carrera... i ara la Jana (que no es diu Jana) ja no és la filla de, és una personeta autònoma i guapíssima. Diuen que la més canviada és la seva germana, que només havíem vist de molt petita, però la Jana (que no es diu Jana) és una nena gran, i aviat ho serà més, i sense adonar-nos-en serà una jove preciosa. No sé com ho faré, però he d'aconseguir veure-la més sovint, abans no marxi de casa...

34 comentaris:

  1. La mainada sembla que ens empenyi més el temps... són ells que el fan córrer més? O és a mi que m'ho sembla?

    Faràs bé de veure-la més sovint, els fills dels amics que t'ha vist sovint de petits o mitjans o preadolescents, desprès a la llarga et recorden sempre d'una manera molt tendra... com si fossis de la família.

    Ara que els fills dels meus amics ja tenen els trenta i tants, encara em sorprèn veure'ls i que ells n'estiguin tant contents com jo... Fa pocs mesos vam dinar amb uns amics de tota la visa, a casa, i a la tarda la seva filla sabent que eren amb nosaltres van "passar" a fer un cafè i compartir una estona. la relació amb els fills dels amics, és bonica si se li dóna una mica de temps per fer-la créixer...

    ResponElimina
  2. Són al·lucinants els canvis de les criatures :-)) A mi em passa moltíssim quan veig que una nena moníssima que tenia el primer any de catequesi ara és economista!!... que una que vaig tenir el segon o tercer any ja és mare... que la tira de nens ja s'afaiten!

    El meu nebot gran... si era un xicarronet preciós... i ja acabant el batxillerat, el tio!!

    El veí, la veïna... que eren bebès quan vàrem venir a viure a a aquesta escala ja són persones adultes...

    És maco ;-)

    Això em fa pensar en què deu passar pel seu cap quan deuen veure el meu cabell gris... "Què gran que s'ha fet l'Assumpta!"... ui... no, no, que el post no anava d'això :-P

    ResponElimina
  3. I a través de la Jana (que no es diu Jana) i de totes les criatures dels teus amics, aniràs tenint cada vegada més consciència que el temps passa de debò. C'est la vie. A mi se'm fa estrany adonar-me'n però al mateix temps ho celebro, no m'angoixa, és "llei de vida", que diuen: ells ens vénen al darrere com els nostres pares i avis van venir una vegada darrere dels seus XeXus i dels seus Ferrans.

    PS: per ser que toquem la mitjanit, deu n'hi do quin comentari reflexiu/anada d'olla que m'ha quedat :O

    ResponElimina
  4. Com més gran ens estem fent més ràpid passa. Però val més així també. Que no s'aturin les màquines^-^.

    ResponElimina
  5. Per nosaltres tenir un any més o menys no suposa un gran canvi, normalment, però a aquestes edats és molt en tots els aspectes, és un tòpic però és veritat que creixen ràpid (aquí podríem parlar, també, de si són preadolescents massa aviat, de vegades ho penso, però també són molt nens).
    Per als fills dels amics som com tiets, i ser tiet és molt bonic, també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bonic i de vegades un marron, sobretot quan has de renyar... (si fos tan fàcil no tindria gràcia ;)

      Elimina
  6. Quan tens fills ja no comptes els teus aniversaris sinó el d'ells. I està molt bé perquè, vist així, fer anys és un goig. Tant de bo els poguem veure crèixer ben amunt. Aqt setembre la meva filla (com la Jana que no es diu Jana) començarà la primària i en tinc més ganes jo que ella!

    ResponElimina
  7. Jo fa quatre dies empenyia un cotxet i ara ja va sola amb el seu cotxet a la Pompeu......i això no ho atura ningú. Hem de viure depresa i és una llàstima, la vida hauria de tenir més llocs per seure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de "la vida hauria de tenir més llocs per seure" m'ho apunto!

      És genial.

      Elimina
  8. No m'ho recordis, em passa el mateix amb les meves filles. Volem frenar el temps però sembla que vagi costa avall, cada cop més ràpid.

    ResponElimina
  9. La Jana ( que no es diu Jana) em fa pensar en fills d'amics nostres o amb els nostres nebots. Recordes quan els vas anar a veure a l'hospita i alguns estan estan estalviant pel carnet de cotxe i a altres coneixes els seus nòvios perquè les tens al facebook. Però mira, a mi en fa gràcia veure com es fan grans i que fan coses no tant diferents del que fèiem noslatres a la seva edat.
    Ho notes més quan els veus poc i amb mig any fan un caaanvi!

    ResponElimina
  10. I amb coses així és quan ens n'adonem que el temps passa volant.... Hem d'aprofitar els dies!! que el temps mai torna enrere...!

    ResponElimina
  11. M'has fet mirar la foto que tinc aquí a l'estudi de la meva Jana (que tampoc es diu Jana). Ella en té nou anyets i és preciosa. A ella si que he tingut la sort d'anar-la veient molt sovint, de veure-la créixer i tb patir amb sa mare la seva pre-adolescència.

    Ara és nena del meu grup de mitjans i se'm cau la baba. És tan bonica, tan espavilada i tan bona persona. M'encanta veure-la créixer. I tb va ser un impacte quan va arribar.

    Fes el possible per compartir estones de cel amb ella, queden per sempre.

    ResponElimina
  12. No són ells que es donen pressa, sinó pregunta'ls i et diran .. jo vull ser gran. Per als adults el temps ens passa en un sospir. Els que tenim fills ens sembla que creixen massa ràpid, imagina els dels altres que no els veus sovint!!
    Hem de gaudir més dels petits, són les etapes més dolces, més sorprenents.

    Aferradetes.

    ResponElimina
  13. M'ha resultat interessant llegir aquesta entrada perqué en les últimes setmanes jo també pense molt en el pas del temps (i qui no ho fa, veritat?)... I mira que sóc jove encara, però de vegades quan em pare a pensar en el temps m'agafa el vertigen i he de respirar per recordar a quina época sóc encara. Em resulta una reacció curiosa, com a mínim.
    Faràs bé de gaudir més temps de la seua companyia perqué quan no ho pensis, de segur que la veus a punt de graduar-se i pensaràs. On està aquell bitxo tan salat?

    ResponElimina
  14. Uii! XEXU, encara et queda molta mili fins no siguin grans ;o)
    Quan arriben a batxillerat és quan ja comences a parlar amb ells de coses més serioses... de l'actualitat... de política!
    Ara encara és una nena, la Jana que no es diu Jana, per molt que els seus pares parlin de pre-adolescència...
    I si que és veritat, a partir d'ara et semblarà que cada cop el temps et passa més ràpid :(
    Una abraçada

    ResponElimina
  15. El temps passa a velocitat de warp 9

    ResponElimina
  16. El meu Jan (que no es diu Jan) ja té 16 anys... i novia!!! Marededeusinyor!!! Si fa no res que ni caminava. I jo "peinando canas".
    Aprofita XeXu que són 4 dies!!

    Petó

    ResponElimina
  17. No ens emboliquis parlant de fills dels amics. Quan tocarà parlar de fills propis, eh? arriba o no arriba aquest mini-Xexu?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Pons té tota la raó - com sempre. Què fas aquí parlant dels nens dels altres?! Tens plans de replicar-te, confessa-ho!!

      Elimina
  18. Que el temps passa ràpid ja ho tinc clar, que, cada vegada, a mesura que et fas gran passa més depresa, és una veritat que puc garantir, però són els infants els que ens fan prendre consciencia del pas del temps. Els nens d'avui en dia no són tan infantils com abans, tenen unes respostes, una manera de raonar les coses que et deixen sorprès... són personetes, com tu dius. És l'edat en que més els gaudeixo!

    ResponElimina
  19. La meva Jana de set anys es diu Jana i ni ella ni jo no entenem com es pot dir Jana sense dir-se'n. Ens agrada anar llegint el "bonanititapat"

    ResponElimina
  20. Què bé que seguiu trobant ocasions per a retrobar-vos malgrat el pas del temps. Sovint dubto que això s'arribi a donar amb els meus actuals companys d'Universitat, però estaria bé!

    ResponElimina
  21. Vaja, déu ser la primavera que ens fa sentir el pas dels anys.

    ResponElimina
  22. Jo també tinc una filla que es diu Jana, i farà ben aviat sis anys. Tot i que creixen molt ràpid, tant, que de vegades sembla que m'he descuidat viure moltes coses amb ella i amb el seu germà que ja en té onze. Ens poden semblar que són més grans, però no podem perdre de vista la seva innocència, que de vegades ferim o fem malbé els adults, amb aquest ritme frenètic.
    Els nens han de viure i sentir la vida en cada etapa, tot i que és cert, es fan grans massa d'hora.
    Si tardes tant en veure-la, la propera vegada ja tindrà parella, hahahah!!

    ResponElimina
  23. El temps passa que se les pela, i més a casa dels altres, i més encara quan es tracta de les criatures.

    Que m'has de dir a mi amic Xexu? Fa quatre dies tenia dues nenes, ara tinc dues dones!

    ResponElimina
  24. Em ve al cap aquella bella cançó del Jimmy Fontana, que ell cantà en català durant la dictadura.
    El món, que no pot mai aturar-se.
    Gràcies, Xexu, per fer-nos sempre costat.

    ResponElimina
  25. Quina colla de Janes i no Janes que han sortit per aquí. El món de la canalla, de com pugen i de que ràpid va tot plegat, ningú se’n salva d’una manera o altra. Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris, com diu en Gasull, a veure si trobem més llocs per seure en aquesta vida, que tot va a velocitat meteòrica!

    Carme, potser sí que són ells els que ens empenyen el temps. Com que nosaltres no canviem massa i ells fan canvis molt grans en poc temps, ens adonem de com de ràpid va tot. El que expliques és un motiu de més per complir el meu propòsit de veure més aquesta canalla, és maco que puguin passar aquestes coses. De moment no ens coneixen, però les més grans ja comencen a tenir edat de recordar la gent que van veient, a part del seu cercle més estret. No sé què passarà en un futur, però si puc arribar a ser algú per aquesta canalla estaria molt bé. Pels seus pares ho he estat durant molt temps.

    Assumpta, sempre hi ha dues visions de la mateixa cosa, oi? Els nens dels que parlo són encara petits, però els que dius tu no tant, i ells sí que han vist canvis en tu i la resta d’adults que els envolten, és clar. Tu els veus canviar i un bon dia són grans, persones adultes, i no te’n saps avenir. A mi m’ha passat això amb els nens de castells, per exemples. De pujar allà dalt a ser uns ganàpies, en no res. I ells ens veuen envellir, és clar, aquest és el problema.

    Ferran, suposo que en realitat va d’això, el pas del temps visualitzat en un exemple infal•lible, veure com creix un nen petit a velocitat supersònica davant els nostres ulls ja cansats. I si a sobre els veus de tant en tant, ja no et dic. La veritat és que no necessito més exemples de que el temps passa, però aquest almenys té la vessant entranyable de veure com creix una criatura que has vist néixer. Jo pensava que a mitjanit tu ja feies nones!

    Maria, sembla que ens passa més ràpid, però no sé per què és així. Ja podríem anar més a poc a poc a mesura que ens fem grans, o és que ja n’estem cansats?

    Gemma Sara, més que un tòpic, diria que és una realitat. Quan qualsevol cosa arriba al seu estat estable, els canvis costen molt d’apreciar. Però un nen en desenvolupament va a marxes forçades, i depenent de quines edats, amb un parell de setmanes el canvi és totalment patent. Ja no et dic si, com em va passar a mi, han passat dos anys sense veure la Jana (que no es diu Jana). Tu ho saps molt bé perquè tens una filla d’edat similar, encara que en veure-la cada dia pot costar més, però si tires la vista enrere segur que te’n fas creus de com està ara. Sobre la preadolescència avançada, és cert que a tendres edats ja comencen a apuntar maneres, però com dius, són criatures i la innocència encara té camp per córrer.
    Ser tiet és molt bonic, probablement. Però aquests nens ja tenen els seus propis oncles que els veuen molt més que no pas jo, ja fan la funció que els toca.

    Loreto, efectivament, tenen la mateixa edat i faran el seu primer canvi important en el món acadèmic, ja és un primer pas, que després ve l’institut, la facultat... i com que sí que els veurem créixer ben amunt, totes aquestes fases les viurem. Per més que no comptis els teus aniversaris, el temps passa igual i el pots observar perfectament en ells.

    Sr. Gasull, m’ha fet molta gràcia la teva frase, explica perfectament com canvien les coses i ni ens n’adonem. Llei de vida en diuen, oi? Però aquesta vida podria passar amb més parsimònia perquè tinguéssim temps d’acostumar-nos als canvis, i de poder-los apreciar millor.

    Jomateixa, això és el que diu tothom, que com més gran et fas, més ràpid passa el temps. Suposo que jo mateix me n’adono, sense fills i tot. No sembla que passi res al nostre voltant, els canvis passen en comptagotes, però mires l’edat que tens i ha augmentat. I la següent vegada que ho penses ha augmentat encara més. I així anar fent...

    ResponElimina
  26. Mireia, encara no he vist coses d’aquestes com que tenen parella o es treuen el carnet, anem amb calma! Però tot arribarà, en sóc conscient, potser quan arribi el moment recordaré aquest post i pensaré que em sorprenia que la Jana (que no es diu Jana) fes 6 anys, quan ara està a punt de casar-se... La vida canvia, però al final tots tenim un procés adaptatiu semblant, oi? Abans no s’estudiava tant, ara sí, però el procés és aquest, estudiar, conèixer gent, enamorar-se, fotre’s patacades, treballar, assumir despeses i deutes... i així anar fent.

    Alba, em sembla que darrerament, o ja fa una temporada, només trobo coses que em demostren que el temps no s’atura. Això d’aprofitar-lo és una altra cosa, de vegades en tenim més ganes que altres.

    rits, si segueixo al pas que vaig, la propera vegada que vegi a la Jana (que no es diu Jana) també tindrà 9 anys, i ves a saber què farà ja. Bé, suposo que serà molt semblant al cas que tu coneixes. De moment em preocuparé de veure la seva mare molt aviat, i a veure si estableixo un patró per anar-les veient, m’agradaria molt, tant a la mare, que és la meva amiga, com a la seves dues filles. No m’encarregaré d’elles com has de fer tu, però alguna cosa haurem de fer. Desconec quin tipus de persones seran, a jutjar per la mare haurien de ser fantàstiques, i del pare, que conec poc, només en sé que és un tros de pare com n’hi ha pocs. L’altre dia, les poques interaccions amb la nena em van fer pensar que està en una edat difícil, de respondre molt, però també em va semblar molt espavilada.

    Sa lluna, veure com neix un nen, com dóna els primers passos i es fa fent gran és espectacular. Gaudir-ne com a pare o mare ha de ser genial, tot és sorprenent, no saps com però aquella criatura tira endavant. Com sempre, mentre ho vas vivint ho fas intensament i et sembla molt llarg, però si mires el temps en global passa volant i ja s’han fet grans. De moment no viuré aquesta experiència, i la de veure els fills dels amics tampoc no serà tan sovint com m’agradaria o podria. També se’m fa una mica difícil de vegades veure’m a tanta distància d’ells en aquest aspecte.

    Rosa, atacs d’aquests ens agafen a tots. Acabes pensant que tant és, tens l’edat que tens i no hi pots fer massa més. Complir anys és millor que deixar de complir-los, i tornar enrere és una cosa que no podem fer. Així que tant si ets jove com si ets més gran, penses en el futur, en el que et ve, però no paga la pena estressar-se, no arribes enlloc de totes maneres.
    Veurem si sóc capaç d’anar-la veient abans que es graduï, si no és que estic fent les coses molt malament!

    Fra Miquel, és una nena, això és indubtable, però ja és això, una nena, no un napbuf. Encara està per veure quina relació tindré amb aquesta nena, ja que amb la seva mare, que és una bellíssima persona i bona amiga ens veiem poc, menys del que hauríem. Potser als altres fills d’amics els veuré més sovint, però de moment són més petits i encara els queda. Però tot arribarà, això segur, i aquests nens que ara amb prou feines caminen i parlen aviat seran tan bitxos com la gran de la colla.

    Carquinyol, ja m’has fet anar a mirar què era un warp 9... com deu estar el Micaquet ja, segur que ja fa posts polítics i no ho sabem!

    Lluna, sí que està gran el teu fill! Jo pensava que era més petit, i el noi ja s’espavila amb xicota i tot... sí que passa ràpid tot plegat...

    Pons i AhSe, si no estiguéssiu sempre de conya i fent el gamberro pels blogs potser us adonaríeu que després del post anterior aquest és un tema que més val no tocar.

    ResponElimina
  27. Glòria, tens experiència de sobres per haver-les vistes de tots colors amb la canalla. La veritat, jo no puc comparar massa, però de moment els fills dels meus amics, tret de la Jana (que no es diu Jana), són encara molt petits i per mi sí que són infantils. Se’ls veu espavilats, però encara són innocents, descobreixen el món, fan els primers passos. Suposo que parles de després, de quan comencen a parlar i aprendre de la vida de veritat. De moment sempre m’han agradat una mica més petits, 4-5 anys, els trobo molt graciosos. Curiosament, cap d’ells no està en aquesta fase encara, tres no hi arriben i una ja s’ha passat.

    Daniel Recasens, sigues molt benvingut al blog, tant tu com la Jana. Això del nom és una llarga història que ningú d’aquí té per què recordar, però ja ho vaig explicar. La nena s’havia de dir Jana, això ens van dir abans que nasqués, i tots estàvem molt emocionats. Va haver-hi un canvi de nom d’última hora, i la nena no es diu així, però aquest és un nom que ens agradava molt i al principi sempre li dèiem Jana. Ara ja tots li diem pel nom que toca, però aquí al blog, per referir-me a ella em sembla una bona alternativa, com per altra gent que esmento de vegades i que no anomeno pel seu nom real.

    Yáiza, espero que cap dels teus companys llegeixi el teu comentari, doncs. És una qüestió de voler, ja se sap. Nosaltres hem tingut una relació molt maca durant molt temps, però cada cop és més difícil per les circumstàncies de cadascú. Abans jo m’esforçava molt més per mantenir el contacte, però si no hi ha ningú que estiri del carro sempre és complicat. Així que ja saps, a insistir molt als teus companys perquè la relació no s’acabi amb la carrera. Segur que val la pena.

    Deric, si només fos la primavera... la canalla creix tot l’any!

    Dafne, ara tothom té una filla que es diu Jana! Si jo en tingués una, potser també s’hi diria. Anem ràpid, i ells també. No sé si som nosaltres que taquem la seva innocència, o és el mateix ambient, però pel que m’expliquen sembla que certes tendències es van avançant i es donen en nanos cada cop més primerenques. No sé si això és normal o no, o si ho diuen de cada generació que passa, ja fa temps que ho sento. Però el que està clar és que els nens han de ser nens durant una bona temporada, és necessari passar per aquesta etapa, no poden créixer tan ràpid, ja hi haurà temps.

    Judit, tan difícil com és pujar un fill, pel que estic veient, em sorprèn que als que ja sou pares us hagi passat tan ràpid. Bé, deu ser com tot, mentre ho vius es pot fer feixuc, encara que en aquest cas és gratificant, però quan gires la vista enrere veus tot el temps que ha passat sense que te n’adonis.

    Jordi Dorca, desconec la cançó que dius, em sap greu. Costat? Ja veus, amb els meus comentaris de total desconeixement...

    ResponElimina
  28. Osti, la Jana (que no es diu Jana) no la facis créixer tan ràpid! Encara li queden uns anyets a casa els pares! La veritat és que les trobades amb els amics ara ja s'han convertit en una mena de "txiquipark", doncs hi ha una mà de canalla que fa basarda i tot. Però bé, suposo que és llei de vida, i els que encara no ens hi hem posat potser sí que ens fa agafar una mica de vertigen, veient com creixen tan i tan ràpidament que espanta, suposo també, perquè això vol dir que nosaltres també ens anem fent (més) grans tan o més ràpidament.

    ResponElimina
  29. Porquet, els seus pares són els primers de dir que estan molt avançats per l'edat que tenen. Es veu que algunes curiositats els surten de ben menuts, ara. A mi no és que m'agafi vertigen, suposo que si em veiés en la situació adient, ja m'agradaria ser pare, però no s'ha donat el cas, i això ha fet que m'hagi hagut d'empassar la paternitat dels amics i que totes les converses girin al voltant del mateix tema, cosa que no m'agrada. Segurament quan ets pare la concepció et canvia, però crec que abans érem persones, i ara només som 'pares de..'. Menys jo, que no ho sóc, vaja. Això, francament, me'n fa passar una mica les ganes, però de totes maneres, no és res que em pugui plantejar ara mateix, així que res.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.