dilluns, 15 d’abril de 2013

Esclaus del temps

Estic llegint el llibre La dona veloç d'Imma Monsó, quan l'acabi en faré la ressenya pertinent, però es tracta d'una lectura que, tant si t'agrada com si no, fa pensar una mica. Sense entrar en detalls, la protagonista està obsessionada amb el temps, es pot dir que va tot el dia amb el cronòmetre a la mà per esgarrapar segons al rellotge. Aquesta obsessió malaltissa i exagerada que es descriu al llibre t'acaba fent sentir identificat irremeiablement. Potser no portem l'estalvi de temps a l'extrem, però qui no aprofita l'espera d'algun procés per fer alguna altra activitat? O camina fins l'altra punta de la vorera per no esperar al semàfor en vermell? O treu les claus de casa una estona abans d'arribar a la porta?

Aquests i altres petits gestos tenen com a objectiu estalviar temps, optimitzar-lo, ja que la pèrdua de temps aparentment està molt mal vista. Sempre mirem d'anar un pas per endavant, si ja hem avançat una feina, en el moment següent ja ens podrem dedicar a una altra cosa. Però què en fem del temps que guanyem? És més, realment el guanyem? On és, perquè jo no tinc sensació de tenir-ne més pel fet d'avançar-me als esdeveniments o de combinar activitats.

Som esclaus del temps perquè ens han convençut que és important estalviar-lo. Ja funcionava així a la novel·la Momo de Michel Ende, i com en altres casos d'obres visionàries hem de lamentar que la realitat superi la ficció. És el tarannà de la societat actual, tot ha d'anar ràpid, no es pot perdre ni un segon. I després ens estranyem que hi hagi tant estrès, tanta frustració i tantes crisis d'angoixa.

35 comentaris:

  1. Reconec que jo també sóc una malaltissa per aprofitar el temps... :(
    Bona reflexió!!

    ResponElimina
  2. Ho sento, no tinc temps per llegir-me el teu post d'avuí, per fer via et diré que no estic d'acord amb tu i ja està.

    ResponElimina
  3. Ostres, amb el teu post m'ha passat el mateix que em va passar amb el llibre!!! Primer em va agradar, xò després, em va agobiar.

    La sensació que despren, que anem accelerats, que perdem el temps, que som esclaus... no m'agrada. No la comparteixo xq m'estressa per si sola. I el segon paràgraf m'ha recordat molt el llibre, que quin agobio pensar que som esclaus del temps.

    En canvi quan començava a llegir el post, em deia... ostres, i si no vaig pillar bé el llibre? xq les tres activitats que descrius les faig.

    Llavors?

    Penso que no les faig x estalviar temps, per aquesta acceleració que descriu el llibre. Només ho faig x fer alguna cosa. Si espero doncs puc escriure was, correus o llegir, xq potser és un bon moment xò no x l'ansietat d'aprofitar el temps. Si camino x no agafar un semàfor vermell pot ser xq arribo tard o simplement, x el plaer que és anar caminant. I quan trec les claus de casa abans, això em passa a les nits i simplement és x no estar temps deturada a l'entrada de casa remenant la bossa (una que és cagueta).

    Potser estic equivocada i si, tb sóc esclava del temps, xò no me'n sento pas. Hi ha moments per la contemplació. No els gaudeixes? Avui he arribat a casa i simplement m'he estat una estona asseguda al sofà, sense res, només amb el gat a la falda, sense parlar i m'atreveria a dir que sense pensar (o sense pensar gaire), només per la necessitat de descans i el plaer que això dóna.

    No sé, aquest llibre em va atabalar molt. Tant que vaig pensar que potser era una mica lenta (i bé, ja saps com van els lents en aquella família....)

    ResponElimina
  4. Confesso que tinc molts costums d'aquests que menciones, fruit d'un temps que anava tot el dia contra-rellotge i part de la nit també. Ara que podria agafar-m'ho amb tranquil·litat no ho aconsegueixo: no suporto esperar fent cua; agafo el metro quan estan tancant les portes (l'altre dia em van agafar a mig entrar, em van quedar les tetes dins i el cul fora, sort d'una empenta); trec les claus abans d'hora; menjo a preu fet, sense mastegar gaire bé, etc...
    És com un neguit, una inèrcia, que ara no té raó de ser, però que, inconscientment, em guia.

    ResponElimina
  5. Crec que és malaltís, doncs jo de vegades em pregunto que faig conduint amb el comandament de la porta de casa si encara falta un parell de kms per arribar. Estic en procés de solventar-ho, però costa, portem masses anys mal acostumats.
    No hi ha res que s'esperi més que la feina.

    ResponElimina
  6. Això de la vorera ho faig, ho de les claus no encara. No tenim prou hores per totes les coses que volem fer, però no sé si és una sensació subjectiva o és la realitat. Perquè entre la feina, els nens, la casa... sí treballèssim dos dies i en reposessim cinc les coses serien diferents. O no.

    ResponElimina
  7. Jo no sé què és el temps...

    A vegades estic desperta,
    a vegades dormo,
    tot i que em costa de distingir.

    A vegades somio, parlo, ric, ploro...
    però això ho puc fer, tant desperta com dormida.

    I mai sé si ha passat una hora, tres hores
    o tan sols cinc minuts...

    Potser és que el meu temps és diferent.

    Hauria de dir Bona nit? ;-)


    ResponElimina
  8. Jo estic força d'acord amb la rits, jo també faig coses com les que dius, però no pas per aprofitar el temps, més aviat per omplir-lo... i ho faig a temporades... hi ha hagut llargues temporades que ni al tren feia res més que viatjar i contemplar, ara sempre faig coses. El dia que me'n cansi, tornaré a badar...

    ResponElimina
  9. Jo tb faig alguna cosa d'aquestes per aprofitar el temps, però després tinc moments d'aquests de contemplació total que diu la rits... No crec ser una esclava del temps, depen del dia l'aprofito més o menys, però sense capficar-m'hi gens ni mica.

    Bona nit XeXu!!!

    ResponElimina
  10. Ja saps que contra la tendencia d'anar tot el dia amb l'escopeta al cul ha sortit el moviment slow, per a contrarrestar justament aquest anar sempre corrents sense ser gairebé conscients del que fem. Però jo que vols que et digui, sóc bastant d'anar a pinyó, i faig aquestes coses que dius i segurament moltes més a l'hora. També dedico un temps a fer ioga i a meditar i aquest temps per a mi és sagrat. Déu ser per a contrarrestar, clar. Però amb el moviment slow no hi estic del tot d'acord i em posen molt nerviosa els qui van al cotxe que semble que xafen ous, per ejemple, i els que et parlen que semble que no els surten les paraules de la boca, o els qui fan les coses lentes, els que donen voltes sense ton si son, els qui es tiren 1/2 h a la dutxa... reconec que a vegades m'he de parar i fer 3 respiracions completes per a baixar "l'spit".

    ResponElimina
  11. He de dir que aquestes actituds se m'han "calmat" amb els anys i que cada vegada sóc més capaç de pensar, com en diu en Joan, que no hi ha res que s'esperi més que la feina. Tot i així, encara no he aconseguit alliberar-me d'aquesta esclavitud del temps ni crec que ho aconsegueixi mai del tot.

    ResponElimina
  12. La gent va molt accelerada i, el que és pitjor, aquesta acceleració és contagiosa. Jo ja fa temps que miro d'agafar-me tot amb més tranquilitat, si haig d'anar a un lloc miro de gaudir de la passejada, si haig d'agafar el metro miro de no anar corrent per si se m'escapa. A vegades no ho aconsegueixo, però continuaré esforçant-m'hi. No m'agrada gens anar amb preses !

    ResponElimina
  13. Per compensar, la filosofía slow que preconitza de fer precisament el contrari del que molts, efectivament, fem un moment o altre. M'hi aplico i en vaig aprenent ("slow blogging" es podria dir el que faig des de fa uns mesos ;-)

    ResponElimina
  14. Les paraules que triem ja ens en donen una idea. M'agrada "perdre el temps", és la millor manera de guanyar-lo, d'aprofitar-lo al màxim. La felicitat sol comprar-se amb aquest temps regalt a un mateix.

    ResponElimina
  15. Jo el vaig llegir i tens raó, et fa pensar. De fet ja ho sabem, però ens enganyem a nosaltres mateixos.
    Abans de tenir l'hora estalviada, ja sabem a que la dedicarem i realment ens estressem més i més.
    Costa molt de no fer-ho, jo encara no n'he après...

    ResponElimina
  16. Moltes empreses fan càlculs de productivitat. La gent ha de treballar a un 80%, 90%, el que sigui però implica anar depresa i no perdre temps no sigui pas que perdin cinc cèntims. A més, tot i el que diguin, cal estar hores i hores a la feina més transports. Si a més vols fer altres coses, el temps no arriba. I així anem accelerats.

    ResponElimina
  17. Fa molts anys que em vaig treure el rellotge del canell i -des que vaig tenir l'ictus que ja no condueixo- he après a relaxar-me en tot el que faig. Està clar que a la feina hi ha un horari i un ritme, però aquest no ho marc jo, vull dir que no he escollit, s'ha de treballar si vols menjar. Llevat d'això i alguna urgència, no visc pendent de l'hora, faig les coses tal com em plauen i al ritme que em ve de gust.

    Bona tarda!
    Bessets

    ResponElimina
  18. Us deixo un regalet aquí i marxo a la Parròquia a veure l'amo del temps :-))))

    ResponElimina
  19. Oh! No s'ha enllaçat!!

    Bé doncs el poso a lo bèstia:

    http://www.youtube.com/watch?v=DEaw2Z3ebns

    ResponElimina
  20. Com jo molts cops vaig també amb el turbo posat, val més que em dediqui a lectures més relaxants.
    Momo, un llibre excel·lent del gran Ende!

    ResponElimina
  21. No me l'he llegit, però pel que dius me l'apunto... Igualment crec que tens raó, però tot i així és una opinió que depèn molt de les persones...

    ResponElimina
  22. Fa anys vaig llegir un consell difícil d'aplicar, al manco per a mi, però que és una bona manera d'aprofitar el temps: consisteix en pensar únicament i exclusiva en allò que estiguis fent just en el moment concret, sigui cordar-te les sabates, fer el llit, preparar el sopar o acabar amb la fam al món. Sembla que sempre tenguem el cap posat en altres coses o en el que hem de fer després.
    No sé si això és exactament del que parlaves en el post, però és amb això amb el que m'has fet pensar.

    ResponElimina
  23. No m'he llegit el llibre encara, ja saps, la manca de temps. Però sí he llegit Momo, és recomanable llegir-se'l i tenir-se-les amb els homes de gris, o ara es diu de negre?

    ResponElimina
  24. Hola, soy una persona que pide que este blog se escriba en castellano. Más vale que me hagas caso, ya sabes que los tribunales me darán la razón, majo.

    No entiendo muy bien de que va tu post porque sólo hace cuatro años que vivo aquí, pero creo que hablas del tiempo y unos clavos. Pues sí, un tiempo muy raro. Prácticamente no hemos tenido primavera.

    ResponElimina
  25. Jo sóc la dona veloç... Quan el vaig llegir, m'hi vaig sentir tant identificada (malauradament) i no diré més pq no et vull escatxarrar la lectura.

    És cert, tot el que dius. Què en fem del temps que guanyem? Anem tan ràpid per no anar enlloc...

    ResponElimina
  26. Uf... el temps i jo no som gaire bons amics. No sé estar-me sense fer res, i en aquest sentit m'identifico amb la protagonista del llibre. A vegades arribo a l'extrem de fer dues o tres coses alhora, com potinejar el mòbil mentre miro la tele i remeno els fogons. Sovint sembla un repte d'a veure qui pot més, si el temps o jo, i arriba a ser esgotador.
    Crec que molts hem desaprès a no fer res, a gaudir del simple descans o la mera contemplació. Bé, almenys jo, i sento que necessito reaprendre-ho. Sobretot ara, amb aquesta primavera que m'està deixant KO.

    ResponElimina
  27. Em sembla que el llibre es posaria malament a més d’un, perquè és molt fàcil veure-s’hi reflectit. Però bé, és important ser conscient de com ens comportem per poder frenar-ho una mica, alguns de vosaltres ja heu dit que ho controleu força bé. A veure si aprenem a relaxar-nos una mica tots plegats. Moltíssimes gràcies pels comentaris que heu deixat.

    Albanta, en realitat no sé si trobarem a ningú que no se senti una mica identificat amb això. És un mal endèmic.

    Pons, aquest és l’esperit, si senyor. Llegir el post en diagonal per anar-ne a llegir un altre, o directament no llegir-lo, dius tu. Posant exemples ets molt bo.

    rits, no sé si alegrar-me d’haver-te causat aquest efecte, és una mica buscat, però tampoc no vull fer sentir malament a ningú. Com que has llegit el llibre ja saps que causa aquesta sensació, a mi també me l’ha causat, per això faig aquest post, tampoc no m’agrada, i encara que el llibre és exagerat, és un bon reflex de la realitat. Cert, estressa només de parlar-ne. Però ja veig que el que t’estressa de veritat és sentir-te reflectida pel post i pel llibre. No només hi ha aquests exemples, segur que en sabries trobar altres. Mira, per exemple, a mi no m’agrada gens fregar plats, i sempre ho faig al mateix temps que estic fent alguna cosa per menjar. Mentre bull l’olla, jo aprofito per fregar, i mira, ja són dues activitats que he lligat. Així no sembla un cas massa greu d’aprofitar el temps, no? Bé, en tot cas és una sinergia per poder fer dues coses que generalment em fan mandra. Ara no sé si és aplicable, però si en faig només una em sembla que preferiria estar fent qualsevol altra cosa. I és clar, com dius tu, en els temps morts, si tens el mòbil a la mà sempre trobes alguna cosa que mirar.
    Potser és millor no pensar que fem aquestes coses per guanyar temps, segur que se li pot buscar altres explicacions. Si tu no et sents esclava del temps, ja és molt. Jo no és que hi pensi sovint, però el llibre me n’ha fet adonar. No és que m’estigui agradant especialment, i no sé si és tan trivial fer aquesta separació entre Ràpids i Lents. La manera com ho vius és important, i segur que tu no t’estresses tant com la protagonista.

    Glòria, alguns costums són molt difícils de deixar enrere, i pel que veig, tu et vas acostumar a anar a tota llet i no has aconseguit frenar. Em pregunto de què ens serveix tot això, francament, el temps que se suposa que guanyem no sé on va a parar, o l’omplim amb més ximpleries, ni idea. Jo on més miro d’optimitzar és a la feina quan veig que vaig malament de temps, i fora sí que tinc alguns tics, però crec que no sóc un cas extrem perquè sóc força mandrós també. Creus que podries calmar-te una mica i relaxar les teves activitats? Si ara ja no et cal estressar-te potser convindria, no?

    Sr. Gasull, bon exemple el teu. Jo les claus de casa sempre les trec una estona abans i vaig jugant amb elles. Es podria dir que és per tenir les mans distretes, però crec que una part de ‘ja les tinc a les mans per quan arribi’ també hi ha. Sí que costa lliurar-se d’aquests tics, sí. No sé per què tenim tanta pressa.

    Loreto, podem fer un exercici. Si ara de sobte et lliuren un parell de dies de la feina, la casa està en perfecte estat i els nens se te’ls queda algú, què faries? Realment aprofitaries per fer les coses que sempre volem fer quan anem tan enfeinats? Aposto a que passaries més estona pensant què fer que fent-ho de veritat. Em sembla que l’estrès que ens generen les obligacions diàries que ens impedeix fer altres coses és una mica autoimposat.

    Assumpta, sí que hauries de dir bona nit, força més sovint! I dormir una miqueta més. Potser no ets esclava del temps, però almenys sabries en quin moment de la vida vius, perquè això que dius sembla molt exagerat, però sé pel que expliques que tens el son canviat. T’has de cuidar més Assumpta! Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  28. Respecte el vídeo, exactament, així anem tots, com el conillet de l’Alícia.
    Quin tip de riure amb el comentari en espanyol! Quines sortides tens, i quina ironia amb això dels quatre anys i no entendre-ho. Llàstima que no faré ni cas, aquest blog ha estat sempre i sempre serà en català, és un dels teus motius de ser. I el seu autor té les seves normes al respecte i tot.

    Carme, és una altra manera de veure-ho, però potser no parlem del mateix cas. A mi badar no m’agrada, sóc una mica nerviós i si no estic fent res intento trobar-me alguna activitat. Per sort, com que no surto de casa sense un llibre, això ja em val. Una altra cosa és que sempre miris de tenir un parell de coses en marxa perquè si les fas al mateix temps no les has de fer consecutivament i després podràs fer... què podràs fer?

    Lluna, em sembla una actitud molt sana. Sobretot perquè la capacitat de solapar activitats si cal és una virtut, hi ha gent que no sap fer dues coses alhora i posen molt nerviosos als que sí que poden. El problema rau en solapar activitats sempre, sense cap necessitat, això és el que crec que és força comú i és una mica malaltís.

    Laura T, la veritat és que fins a cert límit no em sembla preocupant aquesta capacitat d’estar anticipant moviments, de fer més d’una cosa alhora per guanyar temps. I està clar que la gent que s’encanta quan no toca tampoc no em sembla que tinguin una opció millor d’estil de vida. Ara, segons el llibre, dedicar temps a aquestes activitats que a tu t’ajuden a relaxar-te també és anar marcant el temps, els dediques un temps concret, que és sagrat, però és aquest i prou, una cosa més de l’agenda. De la manera que acabes el comentari ja es veu que tu series denominada Ràpida, a mi tampoc no m’entusiasma aquesta lentitud, però no sé si m’agrada que no m’entusiasmi.

    Mac, no crec que cap de nosaltres ens n’alliberem, per més que siguem dels que fem les coses amb més calma. Reduir una mica l’estrès i aquesta auto-obligació de fer-ho tot a mil per hora ja és molt. Potser és el màxim que podem aconseguir, així que vas bé.

    Carquinyol, bones accions les teves per gaudir una mica més del trajecte i no només de la meta. Probablement així viuríem més relaxats i no ens deixaríem portar tant pel rellotge, però és força difícil, oi? Si has posat fil a l’agulla tu també vas per bon camí.

    Ferran, alguns em parleu d’aquest moviment ‘slow’ que no conec, a mi només em sona del que va començar la Sargantana l’estiu passat aquí als blogs. Penso que anem una mica espitats, però no sé si estaria còmode amb aquest moviment. Les coses preses amb calma molt millor, però presses amb desídia... ja no sé.

    Joan, el lèxic és capritxós, perdre el temps no és el mateix per tothom, per sort, oi? El que per tu és aprofitar un temps sense fer res productiu, per un altre és temps perdut en sentit estricte, avorrit, insubstancial. Però millor que cadascú es busqui la seva manera de gaudir del temps que té. Si una cosa és segura, és que aquest tard o d’hora s’acaba.

    Jomateixa, passa talment com tu dius. Sabem que si estalviem una mica de temps en alguna activitat, en tindrem per tal altra. Però és clar, per què volem el temps si no? Volem fer més coses en un mateix període, si en podem fer dues, per què conformar-se en fer-ne una. El temps guanyat el podem descansar, dormir o el que sigui, però ja trobem coses per omplir-lo. Pot ser un estrès, però també podem dir que l’aprofitem. A mi personalment no m’agrada encantar-me, encara que les activitats que faig són poc exigents, sempre faig una cosa o altra.

    Jordi, la feina ens treu molt temps, és clar! Tant de bo poguéssim viure sense treballar, però no es pot, i és clar, ens exigeixen tant com volen. Ara, tal i com està muntada la societat, si no treballéssim no sabríem què fer, necessitem una ocupació. Potser en buscaríem alguna cosa que ens ocupés la meitat del dia, encara que fos sense cobrar. L’únic guany potser seria que segur que ens agradaria el que fem.

    ResponElimina
  29. Sa lluna, a tu la vida et va donar un toc d’atenció i has sabut escoltar el missatge. Jo ara per ara no sé anar sense rellotge, si no el porto em falta una part de mi mateix. El miro compulsivament, sovint sense ni arribar a veure l’hora que és, però sé que és allà i estic tranquil. Si la feina és l’únic horari imposat que tens, està prou bé. La resta ve sol, si t’ho agafes amb calma. Tens una bona filosofia de vida, llàstima que l’hagis hagut d’aprendre a la força.

    Deric, correries el risc de sentir-te massa identificat amb la protagonista, i no fa gràcia! Momo crec que el vaig llegir massa tard, només fa uns anys. El tema és molt bo, però el llibre en si no em va dir massa res.

    Leviathan, cada persona sap si li agrada viure amb un punt d’estrès o no, potser hi ha qui s’hi sent còmode. A mi, de fet, no és que em molesti, però quan un llibre et fa pensar en tu mateix i t’hi veus reflectit, t’adones que potser no tot és tan normal com sembla.
    Per cert, com puc saber amb quina de les tres estic parlant quan comenteu? Hauríeu de tenir un perfil cadascú, home, i publicar i comentar amb el vostre propi perfil.

    Xicarandana, això és una de les coses que surten al post, i probablement la base del mal. Suposo que la majoria d’activitats que fem són rutinàries, o almenys les dominem a la perfecció. Això fa que no calgui dedicar tota la nostra atenció a fer-les, i podem pensar en altres coses, com per exemple, el que farem a continuació, fins i tot pensem com optimitzar-la per acabar abans i canviar de tema. Així es genera una roda que no para, sempre pensant en l’instant següent. Així que el teu consell és bo, però no crec que sigui gaire fàcil d’aplicar.

    Rafel, suposo que les idees que es poden treure dels dos llibres són similars, tot i ser obres completament diferents. El que passa és que Michael Ende no va pensar que parlar de Grisos aquí no faria massa gràcia...

    Judit, algunes lectures són un perill, correm el risc de sentir-nos massa identificats i que no ens agradi el que llegim. Ara que ja estic a punt d’acabar-lo, he de dir que he trobat alguns punts que també em reflectien, i no fa massa gràcia. Hi ha un moment que parla de l’ànsia d’acabar una lectura per començar-la una altra... l’hagués matat. I en definitiva és això, del temps que ‘guanyem’ no n’acabem fent res.

    Pati, això de fer moltes coses alhora, d’aquest tipus que expliques, em sembla que és molt comú. Qui no consulta el mòbil mentre va caminant pel carrer? Si jo fins i tot llegeixo caminant pels llocs que conec, ja ho he explicat molts cops. No sé si això és ànsia de voler aprofitar el temps o no saber-se estar quiet. O és la mateixa cosa? El que no sé és si jo he sabut mai quedar-me en un estat contemplatiu, per tant no sé si puc tornar-ho a aprendre, ho hauria d’aprendre de nou. Ja em deia que era un nen hipernerviós, em costa estar quiet. Tot i això, espero no acostar-me als nivells del llibre.

    ResponElimina
  30. Hehehehe m'alegra que t'hagi fet riure el comentari en castellà ;-))

    És que anava entrant al teu blog a veure si tenies comentaris nous al post aquest del temps i cada vegada veia "com una temptació a fer alguna gamberradeta" el post de sota, el de "si un sol nen..." i al final no m'he pogut resistir... :-DDDD

    ResponElimina
  31. Avui m'he comprat de segona mà el "Diccionari per a ociosos", del Joan Fuster. A "Temps" diu: "Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps".
    Bona nit!

    ResponElimina
  32. Jo porto, des que he parit, una mica obsessionada amb això del pas del temps. No sé com m'ho faig però amb prou feines puc fer les coses més bàsiques, se'm passa el temps volant ... Necessito dies de 50 hores com a mínim!!!

    ResponElimina
  33. Assumpta, encara n'ha arribat algun altre, ara ja no crec que arribin, però jo els segueixo afegint a la llista. Va estar bé aquell post, vaig riure amb les propostes, i com et vaig dir, també em va fer gràcia el teu comentari gamberro.

    Gemma Sara, mmm... no em sembla especialment inspirada la definició, però no seré jo el que critiqui Joan Fuster. Suposo que el podríem definir de mil maneres diferent.

    Kuroi, sembla ser que parir ho canvia tot, ho he vist en els amics i amb un munt de mares novelles que he tingut al voltant. T'has d'adaptar a la nova circumstància, tens una nova dedicació que ocupa la major part del temps, i totes les altres coses s'han de repartir de manera intel·ligent. Suposo que al final tothom se n'acaba sortint, encara que al principi sigui difícil.

    ResponElimina
  34. Des del moment en que ens paguen un sou (amb el que vivim) a tant per hora, el concepte del temps s'ha pervertit. Agafa un valor i un preu, sovint, exagerats. És clar que tenim un temps limitat en aquesta vida per viure'l, però potser amb tantes ganes d'afanyar-nos no l'acabem vivint. I que consti que, per altres coses, tenim pressa, molta pressa (potser perquè ja fa massa temps que esperem).

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.