dimecres, 6 de març de 2013

Perestroika

Aquest matí, mentre caminava sota la pluja (sense paraigües, és clar), no em podia treure del cap la cançó Perestroika de Sau, una cançó que potser no havia escoltat des que era un marrec pre-adolescent. Es tracta del lament més trist i melancòlic que recordo en la música catalana.


Amb gotes regalimant-me per la cara, la ment m'ha volat també cap els meus viatges a terres en les que plou cada dia, Edinburgh, l'illa de Skye, Irlanda, Bèlgica... i les vegades que he dit que no em costaria anar a viure a un d'aquests llocs. La grisor, el fred. No és que m'apassioni la pluja, però podria acostumar-m'hi. I barrinant, he visualitzat que en qualsevol d'aquest llocs tampoc no faria servir paraigües, ni capelina. Em compraria un barret.

29 comentaris:

  1. uoooh, gràcies, quina gran cançó! La tenia ben oblidada en algun racó de la memòria! Pell de gallina...

    ResponElimina
  2. Ais, jo sóc més de sol i platges (com més gran més) Potser ho fa el viure a la terra de la boira... No m'agrada, gens. La pluja no em fa res, però m'estimo més el sol.

    Bon vespre XeXu!!

    ResponElimina
  3. A mi m'agrada molt la pluja, però només quan sóc a casa.

    ResponElimina
  4. El barret també te'l pots comprar aquí......i jo també crec que acostumaria a viure en països nòrdics. Encara que ja tinc ganes de veure el sol i portar menys roba. Potser és que no acabem mai d'estar contents.

    ResponElimina
  5. A mi m'agrad a la pluja, però amb mesura, no pas cada dia com en aquests països. Aquí trobo que la pluja fa festa, perquè plou poc i la gaudeixo. Fa més mandra de sortir, però des de dins m'encanta veure la pluja. I mullar-me m'agradava molt abans, ara fa temps que no ho faig i m'agafo paraigües.

    I la cançó, també m'ha agradat recordar-la...

    ResponElimina
  6. Com un senyor!! i amb el temps un rellotge d cadeneta.

    M'encanta aq cançó d Sau.

    ResponElimina
  7. Procuro adaptar-me a tot, sobretot si no hi ha més remei... però em costaria molt viure sense la llum i el sol que tinc aquí, em deprimiria!
    Quina canço més bonica i més trista!

    ResponElimina
  8. A mi no m'importa que plogui... però si m'importa mullar-me de cap a peus ! jo mentre tingui alguna coseta per anar sec, cap problema !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si em mullo els peus, refredat segur... ara bé, si em mullo el cap, doncs res ;-))

      Elimina
  9. Molt bona!! Una bona alternativa.

    ResponElimina
  10. Jo em moriria de tristesa si no pogués veure el sol... Ara bé, la pluja m'agrada "en sí", però no m'agrada gens ni mica a la ciutat: Els carrers són plens de caques i pipís de gos. Quan plou, amb l'aigua i la gent que no mira bé i ho va trepitjant i, per tant, estenent, es va fent com un puré de caca i pixum (que riu-te'n tu dels pastissos de "xocolata" de l'Ikea)... Llavors passa un ciutadà innocent i pensa "caram, com plou! m'estan quedant els baixos dels pantalons tots xops!... menys mal que només és aigua"... I nooooo, no, ciutadà innocent... els baixos dels pantalons els tens impregnats d'excrements de gossos els amos dels quals són porcs de mena.

    La calor xafogosa no m'agrada gens ni mica, la detesto... per tant, jo hauria de viure a algun lloc on els hiverns fossin frescos i no especialment plujosos i els estius fossin moderats (Algun consell si us plau?)

    En quant als barrets, s'estan tornant a posar de moda... No series l'únic, no :-))

    ResponElimina
  11. Jo si que porto paraigües, en tinc un bon sortit.
    A mi també m'agraden molt els dies de pluja, m'agrada seure darrere els vidres i sentir el soroll relaxant mentre veig com el món reneix.
    Visc en una zona que oficialment han denominat "zona desfavorida" per la manca d'aigua que pateix, encara que aquests dies sembla que ho vulgui desmentir.
    El problema és que cada cop que fa una ventada o un dia de pluja em quedo sense Internet durant dos dies... zona desfavorida amb tots els sentits!
    (ara estic robant uns minuts a l'Internet de la feina...)

    ResponElimina
  12. Jo potser tiraria més cap a les terres escandinaves. El fred i aquells cabells rossos sempre m'han atret!

    El primer grup català del quan em vaig fer fan va ser Sau. Vaig anar a l'antològic concert de la Monumental el 15 de juliol de 1992. De fet, va ser el meu primer concert! Després del disc d'"El més gran dels pecadors" els vaig anar perdent una mica la pista ja que els meus gustos musicals van anar variant. Malgrat això, la nit que es va saber la notícia de la mort del Carles Sabater (jo feia vivac en una cova de Sant Llorenç del Munt amb un fred terriblement bèstia, ho escoltàvem per la ràdio) vaig tenir un fort xoc, tot i fer molt temps que ni els escoltava.

    Al tornar a casa vaig posar-me els CD de Sau que encara corrien (i corren) per casa i, per sorpresa meva vaig veure que encara em sabia la gran majoria de lletres (quan dic que els havia escoltat molt, és molt!).

    Des de llavors sempre els tinc presents en algun moment, sempre em sona alguna cançó seva de tant en tant. Sau serà sempre, per mi, un grup referent i ineludible.

    ResponElimina
  13. Jo prefereixo la varietat: unes bones pluges i després un dia lluminós i net. El problema és que aquí en quan cauen unes quantes gotes deixen de funcionar moltes coses.

    ResponElimina
  14. Vols creure que no havia escoltat mai aquesta cançó? Gràcies per enllaçar-la (wapa, wapa!).

    Si no fos per la setmana de pluja que hem passat no ens hauríem adonat que aquest matí ha esclatat la primavera amb un blau puríssim. Els contrastos són necessaris per a veure-hi, oi?

    Per cert, amb mesura, a mi també m'agrada mullar-me sota la pluja (però després volant cap a casa a fer un cola-cao).

    ResponElimina
  15. JO no podria viure en llocs on sempre plou, necessito sol. Tampoc sóc de paraigua però sí de barret. Aquesta setmana no me l'he tret de sobre

    ResponElimina
  16. I sense barret potser també, la pluja aquí és més suau que a Catalunya. També fa que no sigui gents molesta quan plou cada dia, però per molt que sigui més agradable, trobo a faltar una bona pluja de les nostres, d'aquelles de sortir al carrer i als 2 minuts estar empapada, de les de córrer a sota del balcó. L'adrenalina d'un dia de pluja.

    ResponElimina
  17. Millor un barret que un paraigües, que després fan una nosa... i a més aniràs d'allò més "cool"!
    Si hi ha una cançó feta a mida per a mi és aquella d'Els Pets, que deia allò de "està plovent, però em vull mullar..."

    ResponElimina
  18. Quant de temps sense escoltar aquesta cançó!

    Fa un temps que tinc moltes ganes de marxar. I son pensaments seriosos, sobretot de marxar als USA, on hi tinc gent. Xò tb deguts a un no poder més amb tot plegat. A dies, tot em supera. Xò tb és cert que els lligams emocionals son massa forts. No sé si podria tornar a començar lluny de tota la gent que estimo aquí.

    ResponElimina
  19. Jo no em podria acostumar a la grisor, potser perquè en la meva vida aquest color ha tingut una predominança excessiva.
    Collons, que em faig gran, i aquesta cançó em fa recordar un temps...
    La pluja, m'agrada, però no mullar-me, tot i que si fas un gest imaginatiu, veuràs, una dona rinxolada amb un paraigua gegantí, amb una nena que porta un paraigües que li cau, un nen carregat de bosses, i que no vol paraigua, i la mare cridant-lo perquè no es mulli. Aix, la pluja, noooooooo, nooooo la suporto quan vaig carregada de fills o bosses, o alumnes en un autobús!!!!
    Si t'agrada mullar-te, sent la pluja!!!! Potser algun dia ho faré!!!
    Nanit!

    ResponElimina
  20. Sí que fas una mica la sensació de "nòrdic". Jo sóc més de solet... la pluja, si és torrencial i dura poc, m'agrada, si és fluixa i persistent, no, però bé, la gràcia és el contrast.... No coneixia aquesta cançó, glups, és maca, em van presentar el Carles Sabater un cop i em va semblar encantador, a més de guapo.
    Ja m'imagino "Bona nit i tapa't a l'escocesa"

    ResponElimina
  21. Em declaro membre actiu de la Lliga anti-paraigües, però sóc mediterrani i em cal una mica d'escalfor. Jo, després de dos dies de pluja ja començo a estar de mala llet, sobretot si no passa de plugim. Si ha de ploure que plogui com Déu mana, nassos.

    La cançó també em desperta records d'una adolescència que comença a ser llunyana. No som grans, ni paralar-ne, però comencem a acumular molta experiència!

    Tinc alguns barrets. Per aquí ni se m'acudiria posar-me'ls, és un tema de tradicció i cultura. Però quan viatjo a indrets on és més habitual, no ho dubto ni un segon. Pràctics, còmodes, ideals per capejar setembres sense pietat.

    ResponElimina
  22. Aquesta cançó... ara feia temps que no l'escoltava, però va tenir el seu moment. No puc dir que m'agradi gaire, és massa trista. Pel que fa el paraigües, jo l'utilitzo, però només quan cal. És a dir, si només plovisqueja, amb barret o boina faig, al més pur estil parisenc (allà ha de ploure de debò per a què hom decideixi usar el parapluie!). El que passa és que si no em tapo el cabell se'm bufa i després queda com brut... i per aquí sí que no passo! Així no tinc res millor per tapar-me el cap, trec el paraigües, encara que sigui només per quatre gotes. I crec que jo no podria viure en aquests llocs que dius... estic encantada de la vida que hagi sortit el sol aquests dos darrers dies. Sol i temperatures agradables sense excés de calor. Es pot demanar més?

    ResponElimina
  23. Perestroika és molt gran, i no es mereix que l'oblidem. o sigui que gràcies per recordar-la. a mi m'encantaria poder anar sense paraigua, però la majoria de dies odio mullar-me i m'enfado amb el món. però t'entenc la sensació ;)

    ResponElimina
  24. Jo vaig tenir la meva època 100% Sau, amb la diferència que feia uns 10 anys que el grup s'havia dissolt i ja ningú parlava de Perestroika, Viatge llarg, Laia o Glòria.

    Dimecres vaig veure un arc de Sant Martí gegant dibiuxat al cel de Barcelona, des d'una de les finestres del laboratori. Vaig deixar el que estava fent i vaig sortir al passadís, animant als que eren amb mi allà a que sortissin a veure'l. M'agradaria que tot això de la pluja i l'arc de sant Martí fos una mena de metàfora... Malgrat que no estiguem d'acord en aquest punt (que la grisor i pluja continuada no m'agardin tant), m'agraden els arcs de Sant Martí després d'un dia de mullena. Per tant, en aquest punt podríem tenir un dia ideal els dos!

    Abraçades Xexu! Espero tenir més temps i ànims per rependre l'activitat al bloc aviat...!

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies pels comentaris que heu fet en aquest post. Van ser uns pensaments que se’m van despertar sota la pluja i de seguida vaig tenir ganes d’escriure’ls i d’enllaçar la cançó, que ens ha portat records a molts i fins i tot ha inspirat un post a la Mireia i a la rits, no deixeu de passar per casa seva a fer-hi un cop d’ull.

    Sílvia, els que a dia d’avui estem entre els 30 i els 40 em sembla que la tenim gravada a la ment. Una altra cosa és que la recuperem o no. Desconec per què se m’ha aparegut a mi.

    Lluna, pensava que els que viviu a la terra de la boira li teniu una estima especial, que us encanta que us embolcalli, però ja veig que res més lluny de la realitat en el teu cas, que et donin sol! És clar, què ha de voler la lluna si no?

    Jpmerch, que espavilat que ets, tu! Des de casa es veu tot molt millor, el que passa és que aquests dies no para, ni quan estàs a casa ni quan ets fora.

    Sr. Gasull, reconec que la roba d’estiu és molt més còmoda de portar, s’hi va la mar de bé. Però tapat amb un bon jersei i un bon abric també s’està bé. El barret el podria comprar aquí, però total, per quatre dies que plou a l’any, almenys per aquí a baix.

    Carme, no dic que no hagi de ser difícil acostumar-se al canvi, aquí tenim bon temps la major part de l’any, tant és així que quan plou un parell de dies seguits ja ens posem de morros. A mi la pluja en si no és que em molesti, ja va bé que plogui, però com que no porto paraigües, acabo sempre xop. Manies que té un. Potser d’aquí un temps també veuré que, pel meu bé, més val que tingui aquest invent del dimoni a prop.

    Txari, no no, jo sempre amb rellotge de polsera, que si no em sembla com que vaig despullat! I despullat sota la pluja, mal negoci! Pensava que a tu potser t’agradaria més ‘Glòria’...

    Glòria, penso que a molta gent d’aquí l’afectaria no tenir tanta llum com estem acostumats. La llum, el sol, el clima temperat... la veritat és que vivim bé, però ja et dic que a mi no crec que em deprimís anar a alguna d’aquestes terres. Tot seria provar-ho, qui sap si voldria tornar corrents.

    Carquinyol, un altre espavilat. El millor remei per no mullar-se és no sortir de casa. Llàstima que no podem fer campana a la feina cada cop que plou amb l’excusa de no mullar-nos, oi?

    Maria, ara no sé si parles del barret o de la cançó!

    Caram Assumpta, que tràgic això que expliques... vols dir que no en fas un gra massa? L’aigua neteja, i pot ser que dilueixi tota la brutícia que hi ha als carrers, però hi ha molta aigua en comparació a la merda que hi pot haver, penso jo. És clar que els pantalons s’embruten, no és com si ens caigués aigua de l’aixeta a la roba, però bé, crec que no s’ha mort ningú de portar bruts els camals dels pantalons una estona perquè plou. Es renten i ja està.
    Pirineu o Prepirineu? No cal anar massa lluny, fa fresqueta i a l’estiu el sol deu posar-se molt bé en comptes de torrar-nos com fa per aquí baix. Estan de moda els barrets? No ho sé pas, només era una paranoia de les meves.

    Jomateixa, queda clar per què és una zona desfavorida, si us quedeu sense internet quan cauen quatre gotes més que zona desfavorida li haurien de dir zona zero! Amb raó t’agrada veure la pluja, si allà on vius no plou massa. Bé, no podem dir que enlloc de Catalunya plogui massa mai, i segurament convindria que ho fes més, però a la majoria ens sembla, com a poc, molest. A mi m’és una mica igual, només que quan plou em mullo segur, perquè els paraigües no els vull veure ni en pintura.

    ResponElimina
  26. Porquet, ja ens vas parlar algun cop del teu Erasmus, no? L’experiència tu ja l’has viscuda, i si encara hi tornaries, senyal que va anar bé i que el clima no et va fer enrere.
    Doncs precisament Sau no era el meu preferit, era més de Lax i Sangtraït. Però ‘El més gran dels pecadors’ per mi era un disc imprescindible amb cançons fantàstiques, ‘Poemes i promeses’ em semblava un himne, per mi ho era. No sé si és perquè les cançons d’aquells temps les sentíem una vegada i una altra o perquè ens van entrar tan endins, però jo també les recordo molt bé, si les escolto encara les puc cantar perfectament, més que algunes més recents. Segur que faré algunes errades i a mi m’agrada aprendre’m les cançons fil per randa, però em sembla que aquestes cançons ens acompanyaran sempre. Prova d’això és que un dia qualsevol, per un motiu qualsevol, se m’apareix una d’elles i em tortura tot el camí fins que no puc fer altra cosa que dedicar-li un post.

    Jordi, no tenim un país preparat per massa inclemències del temps, no. A la ciuta tot queda col•lapsat quan hi ha una pluja mínimament forta, i com deien per aquí, més cap els pobles això pot significar quedar-se sense llum i –oh terror- sense internet.

    Montse Lladó, llavors el post ja ha servit per alguna cosa, perquè algú descobrís una cançó mítica del ‘rock català’. És molt antiga, dels primers discs del grup.
    Hem tingut unes hores de temps radiant, el sol escalfava una mica massa i tot, vull dir una mica massa pels meus estàndards. Sorprenent després d’un fred pronunciat i uns dies de pluja. Però és que la primavera ja és aquí, hem tingut un hivern prou llarg pel que estem acostumats aquí. Justament, pocs colacaos deus prendre, perquè no ens plou massa sovint.

    Mireia, així que tu ets dels meus, res de paraigües. No hagués pogut jurar que eres de sol, però tant com t’agrada passejar per la platja a qualsevol època de l’any era imaginable.

    M., suposo que t’acostumes a aquesta pluja lleu i persistent. Al final ni et protegeixes pràcticament, tret que la roba està més adaptada a aquest temps, oi? A mi aquests xàfecs que dius m’agrada veure’ls des de casa. Si t’enganxen al carrer, no et treus la mullena fins que no et pots canviar.

    Marion, ara m’has fet pensar... i què fas després amb el barret? Haurà de ser dels que no són rígids, altrament serà tan molest com un paraigües. Conec aquesta cançó dels Pets, però mira, diu explícitament el que a mi m’estava passant i no em va venir al cap. En canvi, se’m va aparèixer aquesta de Sau. Els camins de la ment, ja saps.

    rits, és qüestió de provar. Hom es sorprèn a si mateix quan s’exposa a canvis tan radicals. Et penses que no ho podries suportar, i resulta que és una gran decisió i que t’ajuda molt. Però això mai se sap, cadascú es coneix prou per saber si s’hi podria enfrontar (tenint en compte que solem ser més forts del que pensem) i si està prou cansat de la situació d’aquí com per trencar amb tot i establir-se en un altre lloc. Conec casos de tot, és la teva decisió, si decideixes marxar ja ens ho explicaràs.

    Dafne, no confonguem, sempre dic que a mi la pluja no m’entusiasma, i no m’agrada mullar-me. No és que em molesti en excés, però no sóc d’aquestes persones que gaudeixen amb la pluja caient-los sobre la pell. Senzillament tinc mania als paraigües, no en porto mai, i per tant, em mullo. Em molesta especialment també quan porto coses, mullar-me jo és una cosa, però que se’m mulli el que porto em fa ràbia, i més perquè sempre porto a sobre un llibre, i al meu llibre no li pot passar res!! Canalla no en tinc, així que de moment no sé com n’és de divertit anar amb ells sota la pluja.

    ResponElimina
  27. Gemma Sara, precisament aquesta pluja que a tu no t’agrada és la que a mi no em molesta massa, i la que trobaria a un país com Escòcia. Hi he anat tants cops que és inevitable imaginar-se allà vivint. Qui sap, tu.
    Així que vas conèixer en Carles Sabater? Caram tu. No entenc com tantes noies el trobaven guapo, em sembla que tenia uns ulls bonics, però a mi no em semblava pas el prototip de noi atractiu. Ja veus que el meu gust pels homes és força qüestionable...

    Joan, deu ser cosa del meu Rh negatiu que no em sento mediterrani en aquest sentit. A mi amb una mica d’escalfor artificial, i també humana, ja em va bé, no em cal tenir el sol a ple rendiment. No sé si la pluja persistent em posa de mala llet, no crec, però sembla que al meu voltant les coses van a un altre ritme també, i m’acaba afectant. I com que no em protegeixo, si plou molt temps seguit acabo refredat, és clar. Penso com tu amb això dels barrets, segurament aquí no se m’acudiria portar-ne un, però és el que m’ha passat pel cap a l’hora de pensar en viure en un lloc més fred i plujós, amb unes altres tradicions al respecte.
    Ei, que nosaltres anem fent el nostre camí natural, és la cançó la que s’està fent vella! Si mires, no sé quants anys deu tenir, una vintena, potser? Crec que alguns més. Quina culpa tenim nosaltres d’haver estat escoltant música tant temps? I totes les cançons que sabem? És que tenim un bagatge!

    Yáiza, molta gent de per aquí trobaria a faltar el sol, queda clar. Ens acostumem molt al que tenim, i la nostra terra és privilegiada pel que fa al temps. Jo parlo molt, però també m’hi hauria de veure, eh. Potser no aguantaria ni dos mesos i hauria de tornar amb la cua entre cames. Però com que especular és gratis, crec que no seria una cosa que m’afectés massa, crec que m’afectaria més estar lluny de certa gent, i ja no només estar-hi, sinó sentir-m’hi. Ara, sí que m’agrada el temps d’aquests dies, si sempre fos així, potser no em queixaria tant del sol. El sol que t’escalfa de la fresqueta de l’ambient és genial, ho reconec. Però ha d’haver-hi aquesta fresqueta, si no fatal! Pensant en Edinburgh, em sembla que allà tampoc no s’estilen massa els paraigües, si no és que cau el diluvi universal.

    aina, quedaria molt bé dir-ho, però no és que no porti paraigües perquè m’agradi mullar-me ni per la sensació. És més una mania a aquest invent del dimoni. Mullar-me no és que m’agradi, és una conseqüència de la meva tossuderia. I sí, la cançó l’hem de conservar, farem bé d’anar-la recordant de tant en tant.

    Laia, per força tu devies agafar Sau una miqueta tard, però mai ho és prou per escoltar bona música.
    Els arcs de Sant Martí tenen quelcom especial, és una cosa que no crec que ningú pugui dir que no li agrada, sempre fa bo de veure i ganes de fer-li fotos, que si surten bé, són precioses. És més, com que només passa en unes condicions molt concretes, em sembla que tots ho tenim al cap i el busquem just quan s’acaba la pluja i s’obren clarianes. A mi no és que m’agradi la pluja, però el que sí que no m’agrada és el sol que tenim per aquestes terres, que et torra i et fa suar de seguida. El sol d’hivern amb la fresqueta que fa s’agraeix, res a dir. Però crec que no em molesta el cel gris, cosa que sembla que no és massa popular per aquí. A llocs com Edinburgh o Dublin el gris és el color predominant, fins i tot en els edificis, i per això em veig allà. Serà una metàfora això de la meva persona. Espero que no, però no ho descarto.
    El temps va i bé, però sobretot espero que tinguis ànims, si no és per estar pels blogs, almenys per viure i gaudir de tot el que facis. Encara que et diré que se t’enyora...

    ResponElimina
  28. Curiós, quan vivia a Barcelona prenia el paraigua a la primera gota. Ara, aquí dalt m'he acostumat a usar el gorro de llana com a paraigua; quina comoditat! Això sí, a l'estiu no me'l poso ni que diluviï, hehe...

    Del tema foscor de l'Europa del nord t'explicaria un munt de coses, XeXu, però no vull bloquejar-te la pàgina de comentaris -_-

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.