diumenge, 3 de març de 2013

Pensa el lladregot...

Pensa el lladregot que qui no roba és qui no pot. Aquesta dita té un equivalent en espanyol que no crec que calgui remarcar. I és aquesta dita la que em va dir l'altre dia, precisament en espanyol, la meva cap. Tot i que no anava dirigida a mi, per sort. Té gràcia que una persona no s'adoni que el que atribueix als altres com un estigma és precisament un dels seus trets distintius que tots els que treballem amb ella i per a ella coneixem. La paranoia, la necessitat de saber-ho tot perquè no se li escapi res, el pensar que tothom li amaga informació... Amb raó està tan prima, això d'estar sempre pendent de tot deu ser esgotador. Només se li infla la vena quan descobreix, o pensa que ha descobert, un altre fent el que per ella és el comportament més normal. Personalment, la diferència entre 'col·laborar' i 'competir' no em sembla tan difícil d'entendre. Amb tot, en la darrera reunió vaig haver de maldar per no deixar anar una rialla mentre ella s'ofuscava ofesa amb els lladres que es pensen que els altres també ho són. Ceguesa selectiva? Poca auto-consciència? I jo que ho trobo còmic...

22 comentaris:

  1. Vols dir que no ens passa una mica a tots això. No aquest cas concret, sinó que no ens n'adonem de que hi ha especialment defectes o actituts que no ens agraden gens en els altres i que nosaltres també fem. A mi si que em passa, sovint no en sóc conscient i quan ho veus dius: Ostres! Però fins i tot i així, ens és dificil canviar-ho i amb el temps ens en tornem a oblidar. Potser sóc rara?

    ResponElimina
  2. Autoengany... i allò de la palla a l'ull del veí i no veure la biga en el nostre ull. Sí és força corrent, còmic i sovint patètic... pe`ro som així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai sí, allò de la palla a l'ull del veí... és bíblic :-)) Un dia us faré un post perquè veieu com empreu cites bíbliques constantment :-P

      Jo no sé si tinc defectes (hehe) ho hauria de meditar una estona... és que m'ha costat una mica d'entendre el post, primer pensava que anava de corrupció, sobres, sous desmesurats, método 3 i coses així... però després he vist que anava de defectes...

      Elimina
  3. Quan les coses van bé tothom és feliç, quan les presions augmenten, tothom busca a qui senyalar i creix la descomfiança. En aquest cas es fàcil que molts no es vegin enmirallats.

    ResponElimina
  4. Sort que jo soc perfecte i aquestes coses no em passen a mi.
    Hmmm em sembla que això ja ho havia dit abans. I diverses vegades...

    ResponElimina
  5. Diuen que quan veus alguna cosa a les altres persones que no t'agrada és perquè tu també ho tens.... No sé si és ben bé així, però clar el lladre està tan acostumat a robar que es pensa que tothom ho farà (o ho podria fer i per això sospita de tothom).

    ResponElimina
  6. Estava pensant... hi ha defectes que m'empipen molt en altres persones i que jo també tinc (per exemple, la falta de puntualitat... no és res exagerat en absolut, però és molt més fàcil que faci deu minuts tard que no que arribi deu minuts abans... però n'hi ha d'altres que em posen "negra" i que sé segur que no tinc. Per exemple el "fer safareig"... anar a unes persones amb contes o històries que m'he assabentat sobre altres persones, perquè "m'han dit" o "És que la Pepeta sap que..." Si voleu fer córrer un "xisme" no me l'expliqueu a mi perquè allò segur que no correrà

    Altres defectes com ser desendreçada, desorganitzada, incapaç de portar un ordre en res (ep... pregunta real: Oi que els meus blogs estan bastant ben organitzadets? És que em sembla que és l'únic aspecte de la meva vida que esta endreçat) els conec perfectament...

    Mandrosa... el meu defecte número 1... I m'empipa bastant veure algun mandrós en acció just quan jo he decidit fer alguna cosa :-P ... per tant, sé que la mandra és un defecte molt lleig.

    En aquest cas tinc sort que en Josep Lluís NO és mandrós, NO és desendreçat, NO és desorganitzat, etc... perquè sinó aquesta casa seria un caos :-DDD

    A vegades m'enfado, però se'm passa ràpid :-) No sóc rancuniosa i aquest sí que és un defecte que em molesta bastant en les altres persones (mira, ja està... ja n'he trobat un que jo no tinc -o que tinc en una mesura microscòpica- i que em carrega força en els altres)
    Jo quan m'enfado ho dic... quan m'he desfogat ja està... no cal deixar de parlar a aquella persona... i no entenc qui guarda dins seu records de coses dolentes que li va fer Fulanet o Menganeta per "recordar" que no els hi ha de dirigir la paraula ni coses així.
    Estar enfadat és una pèrdua de temps...és inútil i segur que fa que qui ho està es perdi coses molt xules de la vida...

    En quant als meus defectes hehehe tinc el greu defecte afegit de pensar que tothom els ha d'entendre i respectar: O sigui, sóc poc puntual i desendreçada, no? Doncs bé, ja ho saps, acostuma-t'hi :-DD

    ResponElimina
  7. Vaja, espero que sigueu força gent a la feina i així les sospites van repartides, perquè treballar amb algú amb aquest caràcter inquisidor pot transformar les hores laborals en una angúnia diària.

    ResponElimina
  8. Uau... sembla una combinació de baixa autoestima, desconfiança i paranoia ! Estareu distrets !

    ResponElimina
  9. Potser fins i tot és l'enveja de veure que algú és fins i tot millor en un aspecte que ens crèiem els "reis del mambo". Diríem allò de, "no vols caldo, dos tasses!"

    ResponElimina
  10. No recordo on vaig llegir que pot passar dues coses que el que no t'agrada dels altres sigui perquè tu també ho tens o ho fas, o perquè no ho tens o no ho fas i t'agradaria fer-ho. En tot cas, la desconfiança és molt perillosa, tant en els altres com en un mateix. No coneixia el refrany!

    ResponElimina
  11. No vull semblar provocador, però tindre secrets és legítim, tothom té dret a la privacitat, i a protegir la seua privacitat.

    ResponElimina
  12. Una persona desconfiada és esgotadora. Pateix i fa patir als altres. Qui no està disposat a dar un vot de confiança -ni que sigui mínim- als subordinats no està capacitat pel càrrec.

    ResponElimina
  13. Com em sona aquesta paranoia, fa tant que convisc amb ella, i no només d'un sol cap, sinó de molts. És esgotador i esquizofrènic. I amb tot, son adjectius que em semblen curts.

    Només se m'acut que paciència i amunt. Trobo que pendre-s'ho amb humor és ben sa!

    ResponElimina
  14. Estic ben emprenyada perquè darrerament desapareixen els meus comentaris als vostres blogs...no deus saber qui té la culpa, oi? ;)

    També em sona molt això, si pogués obrir la boca...però m'ho passo bé quan veig que la caga, és la meva petita venjança.
    I entono el "mea culpa" que ningú és perfecte!!

    Aferradetes i molt bona nit.








    ResponElimina
  15. Si hi has de conviure, millor prendre-s'ho bé. A més t'ha servit per escriure un post!

    ResponElimina
  16. Gràcies a tothom pels comentaris en aquest post. Parlava d’un cas molt concret, però hem acabat parlant de defectes i de complexos d’inferioritat. No està malament, com sempre, més interessants els comentaris que l’escrit..

    Mireia, no ets pas rara, i tant que passa. En molts casos, critiquem coses als altres que nosaltres també fem, és ben cert. Però en el cas concret que explicava, és una persona que pensa que tothom li amaga coses perquè li volen passar per davant, quan en realitat a l’única a qui li veig fer és a ella. La gràcia és que la dita li escau com anell al dit a ella mateixa, però no als altres, per això té pebrots que ella els l’atribueixi.

    Carme, potser ens passa una mica a tots, però em sembla que hi ha casos més greus que altres, i aquest és força flagrant. Ho vaig comentar amb una companya després i ella també va riure.

    Sr. Gasull, a ella no li cal que les coses vagin malament, sempre és així i vol ser la millor i la primera, per això no suporta que algú pugui estar fent coses sense que ella ho sàpiga. I és més, quan van maldades seria normal posar-se a col•laborar per redreçar la situació, i no a competir, no creus?

    Pons, em sembla que a aquestes alçades, ja tots ho sabem.

    Alba, recordo un post de fa moltíssim temps en aquesta casa en que vam parlar d’això, de les coses que veiem en els altres que no ens agraden, i si nosaltres les fem o no. Moltes vegades segur que és així, comportaments que ens reprovem a nosaltres mateixos de manera inconscient, i culpem als altres quan els hi veiem. Però suposo que no és sempre així, que hi ha coses que ens desagraden de les persones perquè sí, i mirem de no fer-les precisament perquè no ens agraden.

    Assumpta, és parlar de lladregots i ja us venen certs noms i certes professions al cap, si tots nosaltres diem frases bíbliques sense adonar-nos-en, imagina també com tenim el cap d’influït per les notícies que ens arriben dia rere dia. Res a veure amb aquest post, ni tampoc va de defectes, només comento un comportament que em fa gràcia perquè posa en els altres una cosa que li és totalment pròpia.
    Però bé, parlem de defectes. Com li deia a l’Alba, fa molt temps que vam estar parlant dels defectes que veiem en la gent i que nosaltres també tenim, i per això ens fan tanta ràbia. Fa tant temps que em sembla que ni tu ho pots recordar. Crec que alguns poden funcionar així, però en altres casos són simplement coses que ens desagraden dels altres i que nosaltres no fem, precisament perquè ens desagraden molt.
    A mi em sembla que els teus blogs estan ben organitzats, però no ho considero un gran mèrit perquè jo també els tinc molt endreçadets, sempre em lloes el Llibres, per exemple, però si veiessis casa meva potser no pensaries que és una constant en mi. Això sí, els blogs ben macos, eh?
    I qui no és mandrós? Home, jo crec que tots ho som, el que passa és que alguns són massa mandrosos, freguen el que és la desconsideració, i això sí que no està bé. Per cert, que està molt bé tenir una persona amb la que et puguis complementar tan bé, però pel que dius ell surt perdent, eh!
    La rancúnia és un mal força estès, és difícil trobar persones poc rancunioses com tu et declares. Potser perquè també tenim, en general, dificultats de dir les coses quan passen, i llavors es van acumulant a dins. Conec algun cas així, totalment al contrari que tu, i no el criticaré perquè és un molt bon amic meu, però no dirà mai res en el moment que una cosa l’enfada, però no ho oblida. El que sí que hem de tenir clar és que hi ha persones per tot, i que és impossible que les altres pensin com nosaltres. Aquest seria un dels meus defectes, ja veus tu, tot i tenir-ho molt clar, molts cops peco d’això, si una persona no actua com jo ho faria, ja penso malament, alguna cosa no va bé. I mira que m’ho repeteixo que no pot ser, però costa!!

    ResponElimina
  17. Marion, no som massa gent, no. Potser per això fa un temps que evito el contacte si no és necessari, per estalviar-me paranoies d’aquestes. Si un dia no té res per demanar-me, estic la mar de tranquil.

    Carquinyol, em sembla que en fas un bon anàlisi, la gent així temen que tothom els passi davant, això denota certa inseguretat, no? És una persona que es mostra molt segura de si mateixa, però si nosaltres en coneixem les carències, suposo que ella les deu saber també, ja sigui de manera conscient o no.

    Porquet, jo no diria enveja, però tampoc no ho sabria definir millor. No sé si enveja els altres, però els tem, no vol que li facin ombra, independentment de si des de fora veiem que són millors o no, però aquesta competència per regnar és una cosa seva, els altres volen tirar endavant i ajudar-se i col•laborar tant com puguin, que és també la meva idea. La persona que dic de paraula és així, però de fets ni de conya.

    Sílvia, confesso que jo també vaig haver de buscar l’equivalència del refrany, però m’agrada descobrir-ne de nous. Molt interessant això que dius. Però per força ha d’haver-hi una tercera opció almenys, no? Que senzillament no t’agradi alguna cosa perquè no la tens, no la fas, i perquè la reproves. Si no és tot molt embolicat, un joc d’enveges i de voler el que no es té. De veritat som així?

    Josep, d’això no hi ha cap dubte, però és igualment legítim el secret professional entre companys que en teoria treballen per portar a bon port un mateix projecte? Perquè ningú no els mana competir, només s’espera d’ells que aconsegueixin bons resultats, i en aquest cas la sinergia seria positiva. No sé si et semblarà que encara és justificable tenir secrets, però ja dic que en aquest cas jo prefereixo col•laborar que competir, ja hi haurà un altre moment per demostrar que ets el millor, si tens aquesta necessitat.

    Glòria, què taxativa! Té algunes virtuts i la veritat és que jo no en puc parlar malament perquè em tracta força bé, tot i que no em callo les coses i no li deu fer gràcia que li remarqui alguns dels seus errors. Però ja no és en nosaltres que no confia, de vegades tampoc, però és en la gent que té al seu nivell, més o menys. Viu pensant que li volen passar a davant, i això no pot ser. La veritat és que no tinc cap mena de sensació de que tingui raó, i si els altres van amb peus de plom amb ella és perquè ella sí que mira de destacar sempre i estar assabentada de tot. No és mala cap, però té defectes importants també.

    Efe, vols dir que és una cosa que va implícita amb el càrrec? Potser sí que quanta més responsabilitat tens, més susceptible et tornes, però això em fa passar les ganes de manar, la veritat.

    rits, ja sospito que altra gent ho ha de tenir pitjor, al cap i a la fi nosaltres som quatre gats, i aquestes guerres internes i desconfiances tenen poca importància generalment. Això sí, sempre que hi ha alguna cosa d’aquestes, la meva cap hi té a veure, si no no passa res. Curiós. Ja veig que tu ho pateixes força, així que ànims a tu també, què hi podem fer?

    Sa lluna, desconec què passa amb els comentaris, tot i que darrerament me n’han desaparegut alguns, blogger falla una mica, però bé, res greu en el meu cas. Em sap greu que trobis problemes a l’hora de comentar, naturalment, és aliè a la meva voluntat.
    Jo sóc de dir-li les coses quan les fa malament, fins i tot en aquests casos, i naturalment no li fa gràcia i es justifica. No s’adona que és la primera a fer coses que critica dels altres, i personalment jo als altres no els les he vist fer mai. Això és graciós, paranoia pura. El pitjor del cas és que ara no hauria de buscar cap protagonisme, faria bé de donar-lo a uns altres i mostrar-se col•laboradora, però no en sap, per més que li diguin, sempre intenta escombrar cap a casa, encara que no toqui.

    Loreto, tot el que m’envolta em sol donar posts a mi, m’abasteixo de la quotidianitat.

    ResponElimina
  18. que vol dir pensa el lladregot que qui no roba és que no pot?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.