dimecres, 27 de març de 2013

Paleolític

Cercant la inspiració miro enrere els meus posts passats, que són molts ja. Constato novament com aquest blog és un magatzem, un disc dur extern, del meu propi cap. Les tristeses hi són totes reflectides, d'una manera o altra. Les alegries, anhelades per sortir de certs espirals, també. Ja no fa mal, però sé que en va fer. És la meva història antiga, encara que es pot dir que fa quatre dies, però en termes bloguers seria el paleolític.

Aquests dies no em surt massa res per escriure, no és falta de ganes, sinó d'idees. Deu ser un d'aquells estat narcòtics que et deixen la ment en blanc. De vegades passa. Per això mirava el passat, sense ànim de recrear-m'hi, només comprovant si ja he explicat tot el que tenia per explicar. Hom pensaria que sí, hi ha un munt de lletra. Però espero que no. O potser hi ha una passa, em sembla que darrerament no sóc l'únic que està així.

25 comentaris:

  1. Deixa anar el que sentis, o el que vulguis compartir, si està dit, no passa res, serà que calia tornar-ho a dir.
    Saps, hi ha dies, en aquesta escalada que estic fent, que caic, però entro i surto dels blogs, i de vegades prenc un somriure, o un cabreig; però ja formeu part d'aquest món meu.
    Nen, que vols la mona??? Una abraçada.
    Si la vols, vine a Valls, això hi dèiem a l'any passat, i mira ja hi tornem a ser!!!
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  2. Si et falta tema.....fas un apunt de cada persona que esborraries del nostre mapa actual. Segur que tens feina per sis anys més.
    La gran sort de no tenir res a explicar és el fet de que no ha passat res greu.

    ResponElimina
  3. Si voleu, per una mòdica quantitat us faig posts per a tots... Quan algú no sàpiga de què escriure, que contracti els meus serveis... De veritat que m'aniria molt bé :-) Gràcies.

    ResponElimina
  4. Un disc dur molt més de fiar que una llibreta o uns fulls de paper! Fins ara mai no havia aconseguit aplegar més de cinc escrits junts. Els blogs són un gran invent, encara que la inspiració vagi i vingui.

    ResponElimina
  5. Jo fa temps que tinc una llibreta on m'apunto els temes dels que vull parlar. Se m'acumula la feina, però no trobo el temps o la manera de fer-ho sortir de mi amb una miqueta de gràcia. Uff, la musa a vegades no ve quan la vols, però en tot cas no està malament entretenir-la amb altres cosetes.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat això del disc dur extern, la inspiració va i ve, ni el Woody Allen fa sempre grans pel.lícules (dolentes, tampoc), l'important, potser, és no estressar-se pel blog, que fem perquè volem. A principis d'any deies que volies prendre't el blog amb una mica de distància, ho estàs aconseguint?

    ResponElimina
  7. Saps què en penso?... estem entrant en una espiral de... uix això de baixa, que se'ns està encomenant. I no, no pas! Tothom té èpoques per tot i de tot. La gràcia del blog personal és, com dius, que pugui anar sent un arxiu dur, una memòria escrita, que et va fent créixer.

    Tb penso que, col·lectivament, la crisi tb afecta als blogs. Ens neguem a escriure sobre tot el que va malament, x no fer-nos escarni, xò inevitablement, la vivim i patim diàriament. Trobar punts d'escapada, costa.

    I sempre passa que hi ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més inspiració, i d'altres que no. I no passa res. Tb pot ser que tot sigui una bassa d'oli i per això manquen idees. Cal buscar-ne de noves.

    Saps què m'ha passat a mi? Des de l'aniversari del blog, que vaig dir que tenia ganes de blog, doncs he escrit menys. I no per falta de ganes, sinó de temps. Darrerament estic tan saturada de coses que els vespres posar-me a escriure o llegir blogs no m'alleuja el cansament. Contradictori? Si, xò què hi farem.

    Per si tens ganes de blog xò no tens idees, et puc deixar el petit llistat de posts pendents que vaig apuntant a la llibreteta (i que no faig. la idea em ve, xò quan em poso a escriure, ja no surt... o em surt una altra cosa), aviam si t'inspira en les teves coses:

    - l'increïble hàbit de recollir taps de plàstic.
    - com menjar japnoès sense fer el ridícul.
    - el brogit de la ciutat.
    - la solidaritat mal entesa, la cooperació de pà sucat amb oli.
    - RC (això ja sé que estàs al dia).
    - desobediència civil.
    - pors superades, pors per superar.
    - no poder anar tant al cinema.
    - projectes, projectes, projectes que mai faig.

    ResponElimina
  8. No, no ets l'únic que se sent així darrerament. També he estat repassant el meu paleolític blogger i m'ha anat molt bé fer-ho: m'ha servit per comprovar que hi ha coses que encara dolen, que n'hi ha que, gràcies a Déu, ja he superat. També per sentir que he canviat, que no som la mateixa. El meu diari de bitàcora.

    La manca d'idees no és tal: és un canvi de perspectiva, de prioritats també. N'hi ha que li diuen "astènia primaveral"... ;-))

    ResponElimina
  9. Jo també ho faig de tant en tant això de repassar antics posts del Xarel-10, sobretot per rellegir els comentaris que hi vau deixar. M'agrada aquest viatge al passat i comprovar que encara que vaig començar el blog per "provar", ara ja s'ha convertit en part de la meva vida diària.
    En el meu cas no ho faig per cercar inspiració, que per això ja tinc el LLIBRE, però si que et dono la raó que estem en una etapa (i m'hi incloc) on sembla que l'animació catosfèrica està a baix nivell. Espero, com tu, que només sigui una passa i mentre la passem escriu del què et sembli i quan et sembli. Ja saps que sóc dels que penso que en això dels blogs, forçar les coses i fer-les "per obligació" sempre resulta contraproduent.

    ResponElimina
  10. M'agrada molt el que dius! Avui sembla que parlis de mi! No tinc tants posts emmagatzemats al disc dur però quan faig una mirada enrere, en cada relat, en cada apunt, recordo una part del meu passat.

    ResponElimina
  11. no crec que sigui una passa....o si? crec que tots tenim de tant en tant espais de silenci en que el cap vol reposar i no pensar ...després de carregar piles tot torna a funcionar de nou....aixi ho espero....i això de mira enrere i llegir el que hem escrit....també ho faig de tant en tant ....disc dur bona manera de dir-ho.....que passis un bons dies XeXu!

    ResponElimina
  12. XeXu, t'enganxi quan t'enganxi sempre em trobo aquest noi malencònic... Ara ja feia dies que no et llegia perquè no tinc temps per blocs, però amb el temps que fa que et segueixo te n'he vist passar de moments semblats. De vegades el cap necessita descans i no pensar... si no pots escriure no ho facis, potser et sentiràs millor. De vegades un silenci diu més que cent paraules i quan d'aquí un any miris enrere (al teu paleolític personal) aquest parèntesi no serà res... Una abraçada... ja et trobava a faltar

    ResponElimina
  13. Jo crec que deu ser un amica abstèmia primaveral.... Sempre hi haurà temes que parlar i que tocar i potser encara que ja s'hagi escrit sobre ell en el passat, en el present pot haver canviat....

    ResponElimina
  14. Quan pugui tirar enrere en el meu bloc i pensar que estic al paleolític, em recordaré del que acabes d'escriure i sé que em farà moltíssima il.lusió. Però no t'imagines la il.lusió que m'ha fet llegir el teu post i adonar-me que una cosa així pot passar amb el bloc utilitzat com a mitja per a fer-ho.
    El Xexu, el despertador de la consciència blogaire de la Marion!! :))
    I sí, és cert que de vegades passa, però és més una qüestió d'estat mental que no pas real. Segur que en dos dies no pots parar d'escriure, així que estigues preparat per quan comencin a acumular-se les idees una rera una altra dins el teu cap, necessitaràs una vàlvula d'escapament per no esclatar per la pressió de la teva creativitat continguda. ;)

    ResponElimina
  15. Jo si que me agradaria escriure de moltes coses de INJUSTICIAS Socials que ara ens toca viure per desgracia , no entendre no tingui diners el Govern Català per moltes coses i si perpagar un enorme sou a BRU DE SALA . Es algu que en costa de entendre he sere un gran ignorant he .Tampoc poc entendre una Independencia sense que tingui un fort proyecta social .Tampoc podre entendre mai com un partit DÉsqueres dongui suport a un de Dretes com fa E.R.C. Costa de entendre algunes coses he despres diuen esque no ban a votar Es que veus aquestes coses i te treuen les ganes de anar a vota Si tu votes un partit D´Esquerres es per qué faixi politicas socials faixi politicas D´Esquerres no de dretes VERITAT ?bEUS SI ES FACIL DE ENTENDRE pacti C.I.U. P.P. Tots dos son de Dretes pensen iguals je je .Ara diuen posaran a vejilar el Monastir de Montserrat per que han descubierto ja lladres VAL MÉS TARD QUE MAI Se adonin conte de les coses els nostres politics he .Callarta cuan pasan tantes injusticias es de covards es una covardia JO Dic si ja molt per poguer escriure que no estinguin ganes es altra cossa he . JO que no tin bona escriptura no ser escriure be no paro de escriure Sabeu que en trobu que si dic algu que no els agrada en recorden que escribo mal , per qué no els agrada lo que dic i no com hu dic importa lo ques diu , no com es diu ho com se escriu .REPATEIXO SI JA MOLT PER DIR I ESCRIURE .. Josep Pages i Canaleta de Cardedeu

    ResponElimina
  16. No sabria què dir-te Xexu... llevat que tinc la mateixa sensació. Ara mateix el ritme ha baixat una mica, puc respirar més tranquil·la de feina, però sec davant l'ordinador i no sabria què dir. Les anècdotes que en alguns moments em fan gràcia o em sobten de sobte s'ennegreixen, i parlar de beques, de frustracions i de cansament m'esgota. I em sap un greu immens, recordo les èpoques bones de blog, el que n'he gaudit, i el que m'ha donat.

    Com sempre diem, però, de res serveix forçar-nos a escriure. I com que no ets un moble, encara tens molt per fer, molt per viure i molt per explicar-nos :)

    ResponElimina
  17. Ai, XeXu, això passa a les millors famílies -incloses les blogaires- i a les millors plomes. Jo no ho trobo preocupant. Potser si que serà l'astènia... La primavera és traïdora.
    Escriu quan et vingui de gust o quant tinguis alguna cosa a explicar. Nosaltres et llegirem, com fins ara.

    ResponElimina
  18. No ets l'únic, a mi també em passa, el síndrome del paper en blanc, en aquest cas la pantalla en blanc, no sé Xexu......jo he fet un reset igual et funciona! Bona pasqua!

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies pels comentaris, macos. El vostre suport sempre és d’agrair. Ara ja em sento una mica diferent de quan vaig escriure el post, veig les coses d’una altra manera. No sé si els temes em vindran amb més facilitat, però estic una mica més desbloquejat. Com que vaig contestant els comentaris a mesura que els feu i els publico al final, com passa algunes vegades, el to de la resposta va canviant. Si algú ho llegeix tot potser se n’adonarà. Però prefereixo no canviar res i deixar les coses com les vaig escriure en el seu moment. Tots sabem que les coses canvien en temps record.

    Dafne, hi ha coses que no per repetides deixen de ser més certes, i de vegades el matís és el que fa un escrit totalment diferent. Surt el que surt, sempre ha estat així i sempre serà així, el blog sóc jo, no pot ser d’una altra manera. El que no he posat en el post és la de gent que he vist comentant aquests posts antics. Alguns encara són per aquí i és una gran alegria, però tants altres han desaparegut o porten posada una marxa molt més curta.
    Ja hi tornem a ser amb les mones? Ostres, és cert que ha passat un any, ja no recordava el teu oferiment, i tornem a tenir pasqua aquí. Però em sembla que em tornaré a conformar amb una mona virtual. Gràcies.

    Sr. Gasull, fa no tant vaig fer un post preguntant-vos a qui eliminaríeu, no sé com anava, però el tema ja estaria esgotat. Darrerament no estic ni massa al cas de l’actualitat perquè em deprimeix, sempre és igual. I això de que no ha passat res greu... bé, certament no, però potser algunes coses que explicaria prefereixo callar-les.

    Assumpta, no tinc diners per contractar un negre bloguer, m’hauré d’espavilar jo sol per mantenir aquest blog actiu. A més, es notaria molt el canvi d’estil, no trobes?

    Loreto, que són un gran invent em sembla indubtable, escriure el que et passa pel cap, i que a sobre t’ho comentin, és genial. Ara, que sigui més fiable ja és una altra cosa. Qualsevol dia d’aquests a google li dóna per tancar blogger, i correm-hi tots a guardar tot el que hem escrit. Perquè francament, no m’agradaria perdre-ho. Com deia, aquí guardo gran part de la meva vida.

    Laura T, sempre porto amb mi una llibreteta per les idees, i també per les idees de posts, és clar. El que passa és que ja fa temps que aquestes arriben amb comptagotes, i quan apareix una, escric el post i llestos. Va una mica a temporades, ja ho sabem. Però ja m’agradaria a mi tenir un fons de posts pensats per anar publicant! No, a més, jo sóc de fer el post al moment, si passa el temps trobo que almenys alguns perden una mica de sentit, i ja no els faig.

    Gemma Sara, quan algú em fa una referència a coses que he dit anteriorment sempre em cau la llagrimeta. De vegades tinc la impressió que el que escrivim al blog és molt efímer, la gent ho llegeix i immediatament ho oblida. Però no és així, almenys en molts casos no és així, presteu més atenció de la que penso. No, no ho estic aconseguint, però és per motius aliens a mi. Preferia dedicar-me a altres temes, però no ho acabo de fer, tinc molt temps lliure i segueixo pensant en el blog i en els blogs. Mai no he volgut allunyar-me’n, però sí deixar d’estressar-me si no ho porto tot al dia. El problema és que segueixo podent portar-ho tot al dia, i llavors estic igual que sempre. Ah, suposo que en deus ser molt fan, a mi no em desagrada Woody Allen, però ja fa uns quants anys que va fent la mateixa pel•lícula, o aquesta és la impressió que en tinc.

    ResponElimina
  20. rits, la veritat és que darrerament no estic ni al cas de l'actualitat perquè és molt depriment, segur que penses igual. Però els nostres dos casos no són iguals, jo em sembla que pagaria per no tenir temps per estar pels blogs. No em malinterpretis, m'ho passo molt bé, però si els blogs són l'únic que tens per fer, doncs la cosa canvia. Ja sé que hi ha un munt de coses més, a casa mateix. Però un cop engegat l'ordinador, ja no me'n desenganxo. Hauria de moure el cul i buscar-me altres coses, i segur que trobaria el moment per escriure, que m'agrada molt. I no només això, també tindria nous temes! Però mira, és part de l'apatia que mantinc, què hi farem. Gràcies per la teva llista de temes, però són teus i els has d'explicar a la teva manera. Ara ja ens has fet un preview del que has d'escriure, només queda posar-t'hi!

    Xicarandana, sóc una mica tremendista suposo, quan veig que no tinc idees durant una temporada em pregunto si no ha arribat l'hora ja d'aparcar el blog, total, no escriuré res interessant (com si el que escric normalment ho fos...). Però sé del cert que després m'arriba una època en que ho veig tot en clau de post, i ja hi tornem a ser. El paleolític ens diu moltes coses, en certa manera sentim nostàlgia, però també un puntet d'orgull, mira quantes coses hem viscut!

    McAbeu, s'ha convertit en part de la teva vida diària, i de la nostra! És una cita obligatòria, ja ho saps. Et volia dir una cosa a tu personalment, una cosa de la qual també en volia fer un post, però no sabia com encarar-lo. Cada dia passo pel Xarel-10, això ja ho saps. Els dies que no participo és perquè no tinc el cap com per jugar, de vegades passo de l'enigma directament (no gaire sovint, la veritat), i és per això que et dic. Ja sé que és absurd, però d'alguna manera sento que et dec una disculpa.
    Em sembla curiós que miris enrere en el Xarel, això indica que és un blog més personal del que pugui semblar a primer cop d'ull. Jo també vaig estar mirant els comentaris, és el que més gràcia fa. Veure què deien els que encara corren per aquí, i tants altres que han desaparegut. També tinc la impressió que la gent està a força baix ritme, com amb poques ganes. Hi ha publicació, però menys comentaris en general, com si 'la moda' dels blogs estigués passant per tots. Ens haurem d'adaptar al que vingui, jo vull continuar aquí fins que pugui, i fins que en tingui ganes. I com deia al post, de ganes no me'n falten, però sense inspiració es corre el risc de forçar-se, i com dius tu, això sí que és contraproduent.

    Sílvia, tant és el número de posts. Mira, veig que amb les respostes que us dono us vaig explicant a cadascú alguna de les impressions que vaig treure mirant enrere i que no queden reflectides al post. Em va sorprendre algunes coses que escrivia quan portava una vintena de posts, com si portés un munt de temps, no sé què em pensava. Res pedant, eh, al contrari, em vaig sentir un novell durant molt temps, però hi ha coses que pensava que havia escrit molt més endavant i no, portava quatre dies com aquell qui diu! I ara després de 6 anys... ja veus, aquí seguim.

    Elfreelang, potser és que ens passa de vegades és que el que escriuríem és tan trist, tan depriment, o tan repetitiu, que preferim no escriure-ho. Jo em sento com anestesiat, com si no pogués pensar amb massa claredat sobre res, i d'aquí la manca d'idees. Però com tu dius, ja tornaran, això segur. Ja hi he passat altres vegades.

    ResponElimina
  21. Carina, és cert que aquest blog no ha estat mai un fart de riure precisament, però he tingut moments de tot. Hauràs de passar per aquí algun dia que expliqui alguna cosa optimista, no? Perquè si sempre que passes em trobes pels terres... Afortunadament ja estic millor i almenys tinc un parell de coses per escriure. No vull que això es converteixi en una obligació, quan ja no tingui res més a dir potser que em plantegi plegar, i si no em surt d’explicar certes coses potser sí que el més assenyat és fer una pausa, com ja he fet altres cops. Però de moment no ho tinc previst, veurem què passa. A tu també se’t troba a faltar, dius les coses com les penses, la teva visió sempre és interessant. Encara que tinguis un gust literari tan qüestionable, hehehe!

    Alba, una de les coses que poden canviar a l’hora d’escriure alguna cosa repetida és la gent que ho llegeix. Alguna de la gent que comentava els posts que vaig estar repassant encara continuen per aquí, motiu d’orgull perquè encara no s’han cansat de mi. Però d’altra gent no hi éreu en aquelles èpoques, i la vostra opinió al respecte podria ser molt interessant de saber.

    Marion, suposo que hi ha moltes maneres de prendre’s el blog. Com molts, jo penso que deixem un bocinet de nosaltres a cada escrit que fem, per més impersonal que sembli. Però a sobre, el meu blog és completament personal, hi escrit el que em passa, les coses que penso, el que sento, els meus records... està clar que jo el faig servir com un disc dur. Un dels objectius, és clar, és poder fer una retrospectiva i veure què estava vivint en un moment determinat de la vida. I tant que és possible. Però també he vist molts blogs caure, no sé què significaven pels seus autors. Per mi significa molt, ja t’ho pots creure. I és clar que ens cansem de les coses, que el temps és limitat i que el nostre panorama personal pot canviar molt, però jo espero que res no m’impedeixi anar fent, fins el moment que jo mateix m’adoni que he d’acabar, si és que això passa. Porto ja un temps, com saps, i potser baixaré el ritme, potser els temes canviaran, però no deixarà de ser un reflex de com sóc jo i què m’està passant. En essència, el mateix de sempre.
    Si d’alguna manera la meva experiència t’anima i et fa venir més ganes d’implicar-te amb els blogs, me n’alegro moltíssim. Només puc parlar de com ho visc jo, no sóc exemple de res, però estic encantat de parlar de blogs i com els veig.
    Els temes vindran, segur que sí. Crisis d’inspiració n’he tingut d’altres, després començo a veure-ho tot en clau de post.

    Josep Pagès, primerament, sigues molt benvingut al meu blog, gràcies pels comentaris que has deixat també en posts anteriors. De vegades toco temes d’actualitat com els que cites, d’algunes coses n’hem parlat en aquest mateix blog. Però ara porto un temps que tampoc no estic tan al cas de les notícies, i per tant tampoc no em surt d’escriure sobre això. Va com va, vaig tenir una temporada que seguia l’evolució política força al detall, i com que aquest blog és part de mi, això es veia reflectit aquí, és clar.
    Si tens ganes d’escriure sobre tot això, fes-ho. Desconec si ja tens un lloc on parlar-ne, el teu comentari no inclou enllaços, però em sembla que les teves idees són força clares. També és cert que la teva escriptura té forces incorreccions, però això no vol dir que el que penses tingui menys valor. Llegir en català i practicar molt ajuda a millorar l’escriptura i també a plasmar les idees d’una manera més estructurada. Els arguments ja els tens, alguns jo els podria subscriure, ara només falta millorar una mica les formes.

    ResponElimina
  22. Laia, recordo un post teu que em va impactar molt. Bé, que em va ensenyar molt. Vas escriure, fa força temps, que no passaves per un bon moment i que no tenies ganes de fer posts tristos durant aquella temporada, així que deixaves d’escriure fins que tinguessis ganes de tornar a escriure de la manera habitual del blog. Em va semblar d’una honestedat i una claredat d’idees admirable, i he mirat d’aplicar-ho, encara que em costa deixar el blog aparcat i també m’ajuda escriure les coses que em passen, encara que no siguin alegres.
    Encara que ara tinguis temps, però poca inspiració, tinc la impressió que no se’t passa pel cap tancar el blog. No m’ha semblat mai que t’estressi, és clar que el gaudeixes i el gaudies quan estaves molt més activa, però t’ho prens amb més calma que jo, i tampoc no està malament. Quan et surt alguna cosa, l’escrius. I si no, doncs no, però quan et torna a venir, escrius amb les mateixes ganes. Segueix així. O d’una altra manera, com prefereixis. Però segueix.

    Glòria, sort de vosaltres que em teniu molt mimat, la vostra constància sempre m’anima a seguir també, comptar amb tantes opinions i tanta participació és un privilegi. Ja farem, la primavera no és la meva estació preferida, i això que no sóc al•lèrgic. Els temes van i venen, i mentre no fallin les ganes, tot va bé.

    Marta, suposo que es pot dir així, però més aviat em sento com amb el síndrome de la ‘ment en blanc’. Deu ser el mateix, oi? El que passa és que sóc una persona que constantment pensa coses, no sempre positives, però en aquests moments no em surt escriure’n cap. Però bé, potser això canviarà en breu, ja em veig diferent que quan vaig escriure el post.

    ResponElimina
  23. No sé per què però ho sospitava... :-)))

    ResponElimina
  24. Ummm jo formo part d'aquesta comunitat bloguera una mica en hores baixes. Jo pateixo una alarmant manca de temps i també, és clar, d'idees. La llibreteta on sempre apunto els temes que m'agradaria tractar té algunes ratlles, però la gran majoria d'elles no sé ni com començar-les per a crear-ne un post. I així vaig, que el meu ritme ha baixat vertiginosament. I no només a l'hora d'escriure posts, també de seguir altres blogs. No em veig amb cor de seguir tots els blogs que seguia abans, ja sigui per manca de temps, altre cop, per desmotivació o per altres prioritats. La veritat, i ara faig una confessió que em podria valdre l'excomunicació bloguera, he aprofitat l'eliminació del Reader i el meu traspàs cap al Feedly per fer neteja de la base de blogs i n'he deixat de seguir uns quants. Em sap greu, però ara mateix no m'il·lusionava entrar a veure els posts pendents i trobar-me'n centenars. Només això ja em desmotivava. Així que prefereixo trobar-me'n unes poques desenes i mirar de seguir d'una forma més desestressada, senzilla i profunda els blogs que s'han quedat al Feedly. Sé que potser és lleig, però és la manera que he trobat per seguir sobrevivint al món blogaire.

    ResponElimina
  25. Assumpta, què exactament és el que sospitaves?

    Porquet, ja saps que tot plegat va a temporades, però que hagis pres algunes mesures vol dir que no et vols desvincular d'aquest món, i això ja és un primer pas. Suposo que molts, quan els manca temps i idees ho van deixant passar, i com que ja sabem que el temps vola, quan se n'adonen ha passat mig any o ves a saber quant, i encara fa més mandra i estranyesa posar-s'hi. Així moren molts blogs, suposo. A més, com et passa a tu, molts hem arribat a seguir una quantitat exagerada de blogs, i quan veus que no arribes a seguir-los tots et poses les mans al cap. Al principi, de la basarda que fa el número que dóna el reader, deixes de comentar-ho tot. Però si hi poses voluntat, la teva solució no la veig malament, de fet és la més sensata, adequar la càrrega blogaire al temps i les ganes que tenim. Tots, sense excepció, tenim els nostres favorits, i a banda seguim altres blogs. Si ens sobra el temps, doncs cap problema, però si s'ha de prioritzar, pot saber greu, però ja sabem qui seran els perjudicats. Jo també em passaré a Feedly, encara no ho he fet i hauria d'anar-lo provant per acostumar-m'hi. De moment no tinc pensat eliminar ningú, però tens raó que és un bon moment per plantejar-s'ho. I res, que només em resta dir-te que si ets aquí vol dir que aquest és un dels blogs que ha passat pel teu sedàs i s'ha mantingut, així que és motiu d'alegria per mi. Gràcies.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.