diumenge, 3 de febrer de 2013

Roda el món...

Començava la dècada dels '90 i jo era un pre-adolescent força assenyat. Pel meu ambient escolar, la primer música que em vaig fer meva va ser el rock català. La música, vulguem o no, ens acompanya des que naixem fins que morim. Però aquells grups, aquella empenta, aquell missatge, van constituir la base musical de tota una època, no escoltava altra cosa, i content que n'estava.

Els anys van passar i la meva deriva estava cantada. El món de la ràdio t'obre a moltes propostes i estils. Com la majoria, vaig passar per les meves fases, una curta estada en el hip hop, una ferma i llarga creença en les guitarres de la música alternativa americana, una evolució cap a la música electrònica (no la típica de discoteca, encara que també vaig tenir els meus moments) i una aproximació a la música pop més britànica. Fins i tot he tingut flirtejos amb la música espanyola als locals per on sortia. La ràdio no m'ha abandonat mai i sempre he mirat d'estar al cas del que es fa, encara que el que es fa sigui més enganxifós que no pas bo. Però he tendit a la varietat en comptes de centrar-me en un estil concret.

Fins avui, més de 20 anys després, en que em trobo posant-me música a l'ordinador i em fixo en què porto al cotxe per escoltar. Des de fa temps que l'única música que compro és en català, i tampoc no n'obtinc d'altra per vies diferents. Són els únics grups dels que segueixo la discografia, i n'espero concerts i nous treballs. El que un dia van ser Sangtraït, Sau o Lax'n'Busto avui són Els Amics de les Arts, Antònia Font o Blaumut. I no puc evitar pensar que he tornat als meus orígens, que he donat tota la volta i torno a estar on vaig començar, i m'hi sento molt còmode. Com no m'he de sentir còmode escoltant la música que es fa al meu país o en la meva llengua?

33 comentaris:

  1. Em sembla genial que sigui així... ara vaig a conèixer Blaumut... he sentit tot just una cançó d'ells, em sembla.

    ResponElimina
  2. Res que preocupar-se doncs, ara si comences a comprar música del Fari, avisa que et rescatarem.

    ResponElimina
  3. Ostres Joan, vols dir que hi ha rescat possible??
    XeXu, és el que té donar tants tombs, que acabem on vam començar ;) Això si, tenim un cúmul d'experiència que ens ajuda a valorar el que és bo i millor hehe

    Bon final de diumenge!!

    ResponElimina
  4. Vaig arribar un poc tard a la música en català, per edat i perquè --en genera i tret d'algunes excepcions-- no era fàcil accedir-hi, en els meus temps i al País València. Ara, em sorprenc intercanviant música amb la meua filla de setze anys, i fins i tot anant junts a alguns concerts: ella és més dels Amics i jo d'Antònia Font, però a tots dos --i a la seua germana menuda també-- ens agrada la Gossa Sorda i Obrint Pas. Això si, els bots són cosa d'elles, que un ja té una edat...

    ResponElimina
  5. Està bé això de tornar als orígens! Jo he tingut taaaaants moments musicals que no puc dir que torni mai als orígens perquè em fa verdadera vergonya! :P

    ResponElimina
  6. La banda sonora dels meus anys d'institut i primer s'universitat també passava per Sau, Sopa, Els Pets, Lax, Umpapah ( ja no recordo com s'escriu..). La questió és que fós música de casa. Potser algun toc de Brian Adams, unes cintes de K7 copiades de vinil amb uns quants discs dels beatles, i fins i tot Bon Jovi o Dire Straits...

    Jo no estic gens assabentada de les tendències músicals. Segueixo escoltant el que escolatava i de tant en tant hi afegeixo alguna cosa. Els amics de les Arts en són uns. El poc que he sentit de Blaumut m'a agradat. Potser m'hi animo

    ResponElimina
  7. Hip-hop? com? M'ha sorprès.

    Gairebé tot el post el podria signar. Crec que hem seguit una evolució semblant, menys el darrer paràgraf. No tinc la sensació d'haver tornat. Perquè de fet, no he deixat mai d'escolar música en català, i el que passa és que ara n'hi ha més. Em recorda un post que vaig escriure fa temps. I si, n'escolto més i m'agrada, a més, me la faig més propera, xò no en exclusiva. Per exemple aquest finde me l'he passat escoltant Ivan Ferreiro i Sidonie (que tp m'acaben de convèncer).

    De música en català darrerament escolto força Pets, 4rt 1a, la Beth (mira, una taca nyonya havia de tenir, no?) i, sobretot, Mishima. I va, t'ho confesso, li estic agafant les mides i el gustet a Antònia Font. Però el darrer disc dels Amics el tinc atravessat, m'avorreix profundament, i els Blaumut no m'acaben de convèncer. He escoltat poc, ho reconec, xò no és un estil que em vagi massa i ara estan com de moda (cosa que em fa certa ràbia sense motiu).

    ResponElimina
  8. Jo encara recordo amb nostàlgia la meva època indie, quins temps!

    ResponElimina
  9. Estem envoltats de molts bon músics. I reconec que m'està passant el mateix.

    ResponElimina
  10. Hola a tothom,
    m'agrada aquest blog i avui m'he decidit a escriure un comentari ja que també he retornat als orígens.
    N'hi vaig (vàrem) passar d'hores en el pub Sis Kaires ... I allà vàrem descobrir la música. M'ha vengut a la memòria una cançó que m'agradava i que és una història de pub, Estranya història / N'Gai N'Gai: http://www.goear.com/listen/bf5af37/estranya-histograveria-ngai-ngai

    ResponElimina
  11. Rock català, indie, grunge, britpop... Visca els revivals particulars!!

    ResponElimina
  12. o reconec que sóc molt analfabeta en qüestions de grups catalans i tal. El pitjor del cas és que la nit de cap d'any, com no vàrem anar enlloc, després de sentir les campanades i fer-nos un gran petó... ens vàrem quedar a veure una mena d'especial musical de TV3 que, sincerament, em va semblar força agradable.

    Entre els trossos de vídeo que posaven hi vaig reconèixer el nom del molts dels grups que els més joves de la catosfera anomeneu tan sovint i als concerts dels quals aneu i tal... em va fer gràcia... i em van agradar força... i he dit que és "el pitjor de tot" perquè ja no m'hi veig en cor de pujar a aquest tren, porto massa anys de retard, ja no tinc temps ni ànim... Seguiré escoltant els meus Queen, Chicago, Eagles, Dire Straits, Status Quo...

    ResponElimina
  13. Ostres! M'acabo d'adonar que conec una cançó de Blaumut (com a mínim) la que tenen el vídeo a la web que has posat (la del xiulet) Pa, amb oli i sal ;-)

    A més, crec que va sortir també en aquest especial, (tranquil, senzill, ben fet i allunyat de tota la porqueria que feien als altres canals de la tele) que van fer la nit de cap d'any a TV3 :-)

    ResponElimina
  14. Jo que sóc més "grandeta" que tu també m'agraden uns i altres. I és que aquest nostre petit país té de tot i molt bo!

    ResponElimina
  15. El que està bé es haver "viatjat"i conegut diferents estils per saber el que de debò agrada. Jo és que sóc més de Chiquetete, Cantores de Hispalis, Camela o Los Chunguitos.

    ResponElimina
  16. Ni t'explico la música que escoltava jo de joveneta! Prefereixo no tornar al orígens.

    ResponElimina
  17. Comparteixo els teus gustos per la música en català. M'hi falta només el meu preferit que m'ha acompanyat sempre i que encara estic descobrint perquè és impossible que me l'acabi mai, en Puntí (des dels umpah pah fins avui). Blaumut, ara hauré d'escoltar la cançó del pa amb oli i sal! em té enganxada, hehe.

    M'ha sorprès això del hip hop, jo també vaig tenir una època que l'escoltava perquè el meu xicot n'era molt fan. Sort que va ser un temps puntual!

    ResponElimina
  18. A mi el que em falta és temps per escoltar música. Només tinc cinc minuts de cotxe i quan vaig en família ja no puc ni manar jo...

    ResponElimina
  19. volia dir que només tinc cinc minuts de cotxe fins a la feina.

    ResponElimina
  20. Podria subscriure gairebé toooot el post! (El títol sobretot!) Però si no fos pel cotxe, poca música escoltaria, a vegades planxant... A la teva llista hi afegiria el misticisme/surrealisme de Roger Mas i la frescor de Manel.

    ResponElimina
  21. La música és Universal, per a mí no té cap traducció més que la del sentits, fins arribar al més profund del ser. Els meus gust musicals no són gaire diferents a quan era joveneta, en tot cas s'han anat afegint amb el pas del temps nous concertistes, cantants o grups.

    Dels que interpreten en la nostra llengua, en Llach, na Maria del Mar Bonet, en Raimon, en Tomeu Penya, na Marina Rossell, en Serrat, en Pi de la Serra, l'Ovidi Montllor, en Joan Isaac...

    Si hagués de fer una llista de tota la música que m'agrada, aquest comentari no tindria fi!
    Aferradetes i bona tarda.

    ResponElimina
  22. Jo no m'he mogut gaire, he anat afegint, però sempre he escoltat molt Cohen, Lou Reed, Janis Joplin, Pink Floyd... també Blur, Radiohead, música francesa... I de música en català he escoltat molt els Manel (vaig enganxar el Joan, que es va convertir en un fan malaltís) i molt La Iaia, que em van enganxar no fa gaire. Aquesta cançó del xiulet té gràcia. El rock català dels 90 no el vaig seguir gaire, tot i que recordo un concert dels Sopa memorable. Ara mateix estic escoltant els Gabinete Caligari (un revival que m'ha agafat). A més de les èpoques, també depèn del moment. Hi ha vegades que necessites ZZ Top i hi ha vegades que necessites uns Beatles, bé, no faig cap descobriment, i descobrir bones cançons és una de les coses més maques que hi ha...

    ResponElimina
  23. m'apuntaria tos els que has mencionat els d'bans i els d'ara i amés com que sóc molt més gran que tu jo vaig començar ammb el Lluis Llach, el Raimon, l'Ovidi 8 que avui hagués fet anys) Al Tall, pi de la serra.....uf! com diuen dalt tenim de tot !

    ResponElimina

  24. Per aquí estem igual. De Sopa de Cabra, Ja t'ho diré i Sangtraït hem passat per altres sons però al final... Mishima, Sanjosex i Mazoni guanyen la partida als músics estrangers.

    ResponElimina
  25. Firmaria pràcticament la totalitat de la teva biografia musical... amb un petit canvi. Allà on hi posa hip-hop jo hi posaria heavy metal i/o rock dur. De fet, la meva etapa "heaviata" no va ser curta. Tota l'època universitària vaig anar engalanat amb samarretes d'Iron Maiden, Metallica, Los Suaves, Helloween comprades en els pertinents concerts...

    Si bé el heavy l'he anat abandonant (que no deixat de banda) el rock dur, i tot allò que tingui uns bons riffs de guitarra continuen molt presents en la meva actualitat musical. Ara bé, m'he anat obrint a nous estils musicals, això també.

    I allà, com a fons de pantalla, inamovibles, tot allò que es fa i desfà en la nostra llengua.

    L'evolució de grups catalans és idèntica a la meva (hi afegiria Obrint Pas, dels quals he gaudit amb alguns concerts antològics). Encara recordo quan encara era jovenet la certa vergonya que em feia la cançó "corre, corre't, corre"... huas!

    ResponElimina
  26. De gustos de música n’hi ha tants com persones, en alguns casos coincidim, i en altres estem molt lluny, però m’agrada saber que la majoria sou seguidors de música en català, sigui de l’època que sigui. Tots a fer país! Gràcies pels comentaris que heu fet en aquesta entrada musical.

    Carme, a mi també m’ho sembla, en català tot em sembla millor. Blaumut va entrant a poc a poc, tenen alguna cosa especial. La seva cançó estrella sona per tot arreu, però el disc està molt bé i les seves cançons sonen al meu cap tota l’estona.

    Sr. Gasull, per ara no he caigut tan baix, però ja està bé que em vigileu per si m’aparto del camí.

    Lluna, està bé provar una mica de tot per saber que el millor ho tens a casa, que és el que a mi m’ha passat. La música que em fa sentir més coses és la d’aquí. Els sentiments s’expressen i s’entenen millor en llengua pròpia.

    AlfredRussel, estàs recuperant el temps perdut. És cert que temps enrere devia ser més difícil accedir a la música d’aquí, però si ara t’interessa, pots comprar per Internet fins i tot, cap problema. Antònia Font també és el meu gran grup de referència, i no és d’ara, aquest sí que fa més temps que el segueixo. No sóc massa d’Obrint Pas i La Gossa Sorda, veus. Aquests sí que els veig més per jovent, i jo també tinc una edat, no tanta, però prefereixo més aviat les històries aquestes al voltant de la trentena.

    Alba, ara m’encurioseixes, de què t’has d’avergonyir? Back Street Boys? Álex Ubago? Alguna cosa pitjor??

    Mireia, tu i jo no ens portem massa anys, escoltàvem les mateixes coses, i en gaudíem a la nostra manera. Mica en mica jo també vaig anar afegint autors estrangers sense abandonar del tot els d’aquí, però a força d’anys sí que els vaig deixar de banda. Fa uns anys va venir Antònia Font, i a partir d’aquí el meu interès s’ha renovat, fins adonar-me que, a banda de la ràdio, per pròpia voluntat només em poso música en català. Els Amics els trobo molt bons, i Blaumut és l’últim descobriment, el que em sona actualment al cotxe, i les seves cançons m’estan agradant molt. S’enganxen i són molt agradables de sentir perquè fan servir instruments de corda barrejada amb música pop. Val la pena. A veure si et convencen.

    rits, el tema del hip hop era més un estil que no pas un tema musical. Coses dels estils, gent amb la que anava es van tornar rapers, i jo darrere. Però només a l’estiu, durant l’any jo era ‘normal’. Res, no he sigut mai de pertànyer a tribus, però a l’adolescència, i segur que tu ho observes sovint, sempre hi ha la necessitat de sentir que pertanys a algun lloc o a alguna cosa.
    El que tu i jo compartim segur és la música alternativa, potser ets la persona d’aquí la catos que més gustos va compartir, a jutjar per les cançons que poses als posts, i ja saps que sovint en dic alguna cosa, almenys de les d’aquella època. I si no, és perquè se m’oblida després de dir el que vulgui dir sobre el post! Algunes coses de rock català sí que les vaig mantenir. Era molt de Lax i a ells sí que els vaig seguir fins arribar a la universitat, recordo bé haver parlat d’un dels seus discs en un lloc concret d’allà, ja saps un d’aquells records que deia en un post no fa massa temps, que ves a saber per què em ve a la ment. Però Lax va canviar de cantant, i tot i que encara toquen, no ha estat mai el mateix i els vaig abandonar. Per cert, Lax és una espina que tinc clavada perquè no he anat mai a cap concert seu, i m’hagués encantat. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  27. Amb Els Pets em vaig quedar força enrere, però com que de tant en tant sona alguna cançó nova seva a la ràdio, li trobo la gràcia. Cal dir que s’han esforçat per renovar-se i per treballar-se les cançons, queda poc d’aquell ‘rock agrari’ que feien al principi. Sobre Antònia Font no cal que digui res, oi? Mishima són els que a mi m’avorreixen molt, i els 4t1a no els puc sofrir per la veu del paio, veus, el mateix que em passa amb LOL. Finalment dir, encara que ja ho saps, que a mi el disc dels Amics sí que m’agrada, és un molt bon treball, però no per portar en concert, per posar-lo i escoltar-lo. I ah, si els Blaumut no t’agraden perquè estan de moda és que no estàs sent massa objectiva. De fet, em sembla que de vegades peques per aquí, i em temo que jo també. Però jo em vaig interessar pel grup abans que posessin la seva cançó a tot arreu. A mi el disc m’agrada molt, és molt agradable, i al concert em vaig divertir.

    Pons, em sembla que l’indie t’escau, no l’hauries d’haver deixat mai!

    Maria, a mi em sembla difícil resistir-m’hi, trobo molt dolents alguns artistes d’aquí, però alguns m’enamoren, és la música que m’arriba.

    Totvedudol, sigues molt benvingut al Bona Nit. Aquesta cançó no la coneixia, però està bé i sona a aquella època. De N’Gai N’Gai coneixia només un parell de cançons, la més famosa era aquella de ‘Pol petit’, oi?

    Marion, hem tingut les nostres èpoques, eh?

    Assumpta, aquest post era molt personal, cadascú viu la música a la seva manera, i tu la vius amb els teus grups de sempre. No et cal pujar a aquest tren, encara que sense adonar-te’n ja hi ets, perquè ens en sents parlar, i escoltes alguna cosa de tant en tant. No et dic que t’ho hagis de posar a casa, però si vas escoltant el que nosaltres pengem, i reconeixes els noms i algunes melodies com t’està passant amb la de ‘Pa amb oli i sal’, ja és molt, no? Jo també vaig veure aquell especial de TV3, va estar força bé. Low cost, ja es notava, però el recull musical també em va agradar i estava ben fet.

    Joana, de vegades no cal mirar massa cap enfora per trobar molta qualitat, i no només en la música, oi?

    Carquinyol, tenint en compte la ciutat on vius bé podria ser veritat, però per què serà que no et crec?

    Glòria, tu com l’Alba, però no hi ha de què avergonyir-se. Tots hem estat joves i hem seguit artistes que després ens sembla una bogeria haver seguit.

    Sílvia, doncs jo no era massa d’Adrià Puntí, veus. La seva veu em posa una mica nerviós, a més el trobo massa excèntric. Sobre el hip hop (del qual també m’alegro que fos una època puntual), en el meu cas van ser per les companyies, els amics amb els que anava a l’estiu. I més que la música, era l’estil de vestir i això. També l’escoltava, però no tant.

    Jomateixa, si tens poc temps i a més no et deixen triar a tu, malament anem. Qui condueix tria la música, no? No funciona així, oi?

    Tarambana, em passa una mica això, la música l’escolto al cotxe, la que jo he triat. A la feina tenim la ràdio posada tot el dia, però només pots triar la tendència, no el que hi posen. A casa sempre estic fent coses que no em permeten escoltar música al mateix temps perquè em desconcentro. Llavors me l’he de posar expressament i gaudir-ne una estona, cantar, només dedicar-me a això. També ho faig, eh? Aquests que cites no són a la meva llista molt conscientment. En Roger Mas no m’ha agradat mai, i Manel, tot i reconèixer que ho fan bé, els tinc una mica de mania, ja veus.

    ResponElimina
  28. Sa lluna, és veritat que la música és universal, però com sempre dic, jo de música no n’entenc. Del que serien els fonaments de la música no en tinc ni idea, i el que em guia gairebé sempre són les lletres. Hi ha ritmes que m’agraden més, és clar, però una bona lletra és difícil que se m’escapi. Potser és la part menys important, no ho sé, però és el que a mi m’arriba, i per tant, no és gens sorprenent que la música que es fa en la meva llengua sigui la que més coses em desperta. Els noms que cites són d’una altra generació dels meus, és clar, però són els pioners, els que van obrir camí i van cantar en català quan no era tan fàcil. Els meus ja són d’una època en que cantar en català era reivindicatiu, però no de la manera d’aquests.

    Gemma Sara, veig que escoltes una gran varietat de música, i tota, segons el meu criteri, de força qualitat, encara que a mi no m’agradi particularment. Tens alguns anys més que jo i suposo que és normal que tornis als teus grans, jo no tinc aquesta sensació i potser serà una cosa que trobaré a faltar més endavant. Intento adaptar-me al que hi ha ara, realment, no em poso discos antics, cosa que no vol dir que no pugui fer puntualment. Manel em fan rabieta, i La Iaia els tinc molt poc sentits, només una cançó que sona per la ràdio i que em recorda a Mishima. Et diré que difícilment necessitaré ZZ Top perquè no els he sentit, mai, tot i que sé qui són, difícil oblidar les seves barbes! I encara necessitaré menys els Beatles, que com ja he dit molts cops, no són sants de la meva devoció. Ara, que de tant en tant el cos et demana una música en concret, aquí t’he de donar la raó totalment. Quan t’agafa per una cançó, disc o grup, això no hi ha qui ho aturi!

    Elfreelang, els que cites, com deia més amunt, són de la generació anterior als meus, que pel que veig tu també vas seguir. Són els que van obrir camí i van deixar la porta oberta per l’aparició de Sopa, Els Pets i la resta. Ara la cosa és fàcil, si vols cantar en català, cantes en català. En altres èpoques, com saps, era una decisió difícil.

    Els d’Otis, heu fet el mateix camí que jo, encara que les vostres preferències actuals no les comparteixo massa, just són els grups que evito! Però també tenen molta anomenada avui, i és producte del nostre país, així que em val!

    Porquet, el rock dur va planar també al meu voltant, em sembla que moltíssima gent de la nostra generació hi va caure, i em sembla que alguns hi continuen ficats, perquè me’ls trobo i no han canviat l’estètica. Jo no vaig arribar-hi mai, com a molt Sepultura i altres coses més tirant cap a Punk Rock com Bad Religion (que m’encantaven!) o Industrial com Rammstein. Coneixia els grups que cites, però no els seguia. Per dir-te que Metallica em va començar a interessar quan van treure el ‘Load’...
    Suposo que hauria de dir que les guitarres són la meva predilecció també, però no exerceixo això que dic, així que no tinc massa credibilitat. On sí que coincidim és en la música en català. No m’agrada tot el que ens fan empassar, és clar que no, perquè per més català que sigui, si és dolent és dolent, però per contra alguns m’agraden molt, m’entusiasmen i m’emocionen. Obrint Pas no està entre les meves predileccions, els trobo molt pesats. Està bé reivindicar, però molt cansa! No sé, no m’entren. També pel tipus de música, eh, no és massa del meu estil.

    ResponElimina
  29. no em creus ??? ay que doló que doló.... ;)

    ResponElimina
  30. Cmpletament d'acord amb el que dius. De fet, ls gustos son els que tenim cadascú i aquests son com son.

    Amb lax em va passar el mateix i Pets els he recuperat recentment. Han crescut i sobretot m'agraden les lletres i la seva pausada calma.

    M'ha fet gràcia això de la veu del del 4t1a, no hi havia pensat, xò recordo que et passa amb LOL. Una llàstima, xò és el que hi ha, oi? (al meu parer, és clar). Això si, no diguis que t'agrada la veu de Manos de topo (xq a mi em desquícia). No et pensis, el bloqueig amb el disc dels Amics em sap molt de greu, xò ... no puc...

    Segur que no sóc objectiva. Em sap greu.

    ResponElimina
  31. "La Grange" de ZZ Top, els barbuts bé es mereixen un Spotify... ;)

    ResponElimina
  32. Carquinyol, que no, que no cola. Jo també et podria dir 'dame veneno que quiero morir dame veneeeeeeno...', però no colaria igual!

    rits, just aquest matí i he pensat en aquest comentari perquè han posat una cançó a la ràdio i em sembla que em vaig equivocar. El cantant que té una veu que no aguanto és el dels Vuit. Els vaig confondre amb els 4t 1a, perdona. Tots dos grups els tinc poc sentits, però el de Vuit em sembla un adolescent repel·lent.
    Justament és 'L'espècies per catalogar' el disc que porto al cotxe ara, ja que em venia de gust escoltar-lo, ja veus. Però no passa res, cadascú té els seus gustos, com tu dius. A veure si el següent que facin t'agrada més, qui sap.

    Gemma Sara, m'he posat la cançó (i a l'Spotify per fer-te cas!) i em sona. No em facis dir on l'he sentida, potser és força coneguda i jo no ho sé. No seria el meu estil, però mira, com a mínim l'havia sentit.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.