dimecres, 13 de febrer de 2013

Prisma

Alguns dels comentaristes del post anterior es mostraven atònits pel fet que hi hagués una foto o perquè l'escrit en qüestió era més aviat poètic, qualificatiu que jo no li aplicaria mai, però que s'ha dit. Tan estrany és que em surti d'expressar-me així? Com també han dit alguns, per expressar algunes coses cal fer-ho d'aquesta manera. És cert que en aquest blog els posts solen tenir un perfil molt diferent, però això no vol dir que no em pugui expressar de múltiples maneres, segons la necessitat, el motiu del post, o el meu propi estat. Perquè no pensareu que l'autor d'aquest blog vesteix una túnica, llueix una llarga barba blanca i es passeja tot el sant dia reflexionant sobre la vida, oi? Mai he considerat que aquí al blog sigui un personatge, puc garantir que sóc jo mateix, però m'he/heu encasellat molt. I com que sóc jo mateix, no tinc una única vessant, el meu prisma, com el de tots, té moltes cares. Tots n'amaguem, ja ho hem dit altres cops, mostrem les mes amables o les més visibles. Doncs a mi em plau, de tant en tant, deixar veure algunes de les cares més amagades, passant per sobre de si qui ho llegeixi pensarà que sóc un tou, un malcarat o un radical. En qualsevol d'aquestes aparences, no deixo de ser jo mateix, i aquesta és una de les poques coses que valoro positivament de la meva persona.

Us convido a pensar com sou i com us mostreu, si és possible que algú es pugui estranyar perquè algun cop escriviu alguna cosa que no sembla pròpia de vosaltres. És més, us convido a provar-ho. No serveix de res ser un prisma si amaguem sempre la majoria de cares.

34 comentaris:

  1. A mi el post passat no em va semblar que fos tan allunyat de tu. Fa poc que et conec però mai he pensat que fossis un personatge i encara menys pla. Com passa sempre que fem servir un registre poètic, costa més d'entendre. A mi tampoc m'agrada que m'encasillin, però suposo que és inevitable. Tots tendim a etiquetar, opinar i, fins i tot, jutjar. La fotografia era impressionant i l'escrit ple de sentiment. Que bé que tinguem més d'una cara i mil maneres de mostrar-nos i transmetre.

    ResponElimina
  2. No dubto en cap moment que no siguis tu mateix, no em va estranyar el post anterior, simplement em va agradar veure aquest perfil poètic, una mica misteriós i tot el que es podia llegir entre línies. De fet em va encantar!

    Com tothom, tenim els nostres moments més distants, més propers, més tristos, més graciosos, més seriosos, tot forma part d'un mateix. I com em va dir un amic ... amb el que diem i callem, ens retratem.

    Aferradetes! (sense elles no seria jo) :)

    ResponElimina
  3. tots som primes? fins hi tot jo? no soc una persona plana? no soc el Pons i prou? la genialitat feta blocaire?! la modèstia suprema!? Que complicat que es ser humà...

    ResponElimina
  4. Doncs jo no et vaig veure tant diferent.....a veure si seré un insensible. La llibertat en que un diu les coses no ha de servir per encasellar a ningú. Jo puc dir que sóc tal com em mostro, tant en els apunts com en els comentaris, sense dopar-me i si cal passant pel polígraf.

    ResponElimina
  5. Bé, no em vull posar medalles, però jo vaig pensar que senzillament volies expresar alguna cosa i que t'havia surtit així, no em va sorprendre, una persona com tu, pot fer això i expresar-se de mil altres maneres segons li surti i tot i així que li quedi molt correcte i agradable.
    Per altra banda et felicito si realment al blog ets tu mateix, perquè jo no ho soc (ho seria si publiqués els posts que tinc en esborrany, que són quasi la mateixa quantitat que els que he publicat en tot el temps.
    És per prudència i perquè vaig descobrir que hi havia algú que a través del blog es satisfeia de saber cosetes de mi.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt el post anterior perquè m'agrada la prosa poètica i has transmès molt de sentiment. Crec que mostrem la cara que ressalta més en cada moment, i tenim moments de tot, només faltaria. No estava acostumada a llegir-te amb el registre anterior, però em sembla perfecte!

    ResponElimina
  7. catalogar i aplanar la visió de les persones i de les coses en general facilita la percepció en el sentit de rapidesa o comoditat, però fa que aquesta mateixa percepció sigui molt limitada quan no errònia..
    passa que tenim la tendència a expressar-nos reproduint la mateixa cara del prisma a aquells qui així ens coneixen i en moltes ocasions resulta difícil fer-ho d'una altra manera.. no té res a veure amb la falsedat o la hipocresia, si més no en molts casos, sinó en una manera de fer que hem construït amb uns i una altra manera de fer que hem construït amb d'altres..
    poques són les persones que poden percebre'ns del tot.. i més si som persones contradictòries com és el meu cas..és precisament aquesta contradicció la que hauria de fer impossible cap catalogació de qualsevol persona, però malauradament les etiquetes estan a l'ordre del dia..
    m'ha fet som-riure el to del teu post!

    ResponElimina
  8. Tots ens podem expressar de diferents maneres... i està bé que ho fem.

    ResponElimina
  9. Es té massa tendència a etiquetar, alhora també és bàsic també no autoencasellar-se. D'aquesta manera podem fer posts expressant lliurament com ens sentim en aquell moment.

    PD: Per cert, molt bo això de la túnica.

    ResponElimina
  10. A mi m'encanta veure que els blocs permeten jugar amb les paraules. L'escriptura és com posar-se una màscara (sense haver d'anar disfressat) i et permet transformar-te en la versió que tu mateix que més desitgis: més poètic, més càustic, més crític, més imaginatiu, més sensual, més dolç, més recargolat... És fantàstic!

    ResponElimina
  11. Jo hi penso, si vols, però com que jo ja sóc nyonya de sèrie i per defecte, mai sorprendré a ningú per això. Si de cas potser algú s'estranyarà el dia que em posi radical amb temes de llengua o política. Cosa que de moment no té pinta d'estar a punt de passar si tenim en compte l'activitat del meu blog... =P
    (escolto la cançó, ja no la recordava... és maca!)

    ResponElimina
  12. Que a mi m'agrada la poesia no ho he amagat mai. I el teu post d'ahir era poesia, prosa poètica, si tu vols, a la meva manera d'entendre.(Tampoc és que hi entengui gaire)
    I em va agradar molt la forma d'expressar els teus sentiments, ho vaig trobar preciós.
    Ser una mica poeta tampoc no és cap mal!

    ResponElimina
  13. M'agrada la imatge del prisma (i la de la túnica, eh? :). No, és normal fer-se una imatge de la persona que està darrera la pantalla (fins i tot en els comentaris ens sembla "reconèixer" aquella persona), pèro és veritat que la realitat acostuma a ser més complexa, la gràcia del blog és que depèn de tu deixar veure aquestes cares, fins i tot la cara física, que hi ha gent que mostra i hi ha gent que no. A mi no em fa res mostrar la cara física (i la de tota la família, de pas!), en canvi, em costa mostrar la cara de quan estic feta caldo. De fet, tinc més ganes d'escriure quan estic més animada. I també em serveix de teràpia (qui blogueja, els seus mals espanta, com diu la dita). En fi, que encantada de conèixer les cares que em vulguis ensenyar, inclosa la del XeXu íntim de la platja.

    Ja sé que no tenim gustos musicals massa semblants però he recordat una cançó bastant maca sobre el tema:
    http://www.youtube.com/watch?v=d6pC9AxXA48

    ResponElimina
  14. Ostres, no llegeixo cap comentari i vaig de seguida a llegir el post anterior. Estic uns dies sense poder passar per aquí i ja veig que s'inflen bullofes.

    ResponElimina
  15. Jo trobo que el post anterior et va quedar molt bonic, i aquest tb, som fets de moltes coses, així que tb podem explicar-nos de mil maneres diferents.

    Bon dia XeXu!!

    ResponElimina
  16. Encasellar a la gent que coneixem tots ho fem, amb més o menys grau, perquè això simplifica la manera de relacionar-nos-hi. Però hauríem de tenir clar que, com tota simplificació, és un error i, en conseqüència no ens n'hauríem d'estranyar si un dia descobrim una faceta diferent d'aquesta gent. Tots en tenim moltes de facetes.
    Moltes facetes que ensenyem segons les circumstàncies i això no vol dir necessàriament que estem interpretant un personatge. Per parlar de mi, suposo que no t'estranyarà gaire si t'explico que no em passo 24 hores al dia plantejant endevinalles o que no sempre quan acabo de parlar hi "poso" un smiley rialler. Tenir un blog i mostrar-nos-hi com no som, ha de ser esgotador i no crec que ningú pugui suportar massa temps fer aquest teatre continu però que no fem teatre tampoc vol dir que hi haguem de mostrar totes les cares d'aquest prisma que dius. Jo aquí, m'ho vull passar bé i per tant no m'agrada parlar dels meus problemes al meu blog i això ho trobo tan lícit (i tan poc hipòcrita) com fer justament el contrari.

    ResponElimina
  17. Uff, ja m'he posat al dia!
    I tant que ets tu! Tots som un tot format per moltes coses, cares, maneres de fer. Uns dies ens en surt una i uns altres una altra. Malament aniria que no fos així. Tot bon plat necessita de diversos ingredients per a ser comestible. Bé, per a ser comestible i prou potser no calen tants ingredient, però per a ser un plat d'èxit sí. I tu ets un plat molt triat d'entre la carta de la blogosfera, per alguna cosa serà, no? I per cert, el mar i muntanya és una combinació excel·lent!

    ResponElimina
  18. Jo sóc una de les que es va quedar atònita. Llegint la teva resposta al meu comentari, penso si no en vaig fer un gra massa i això et va poder molestar. Si és així, prego aceptis les meves disculpes.

    Pel que dius en aquest post, estic d'acord en tu en que t'has encasillat. Si, escric t'has i no t'hem. En la meva opinió cadascu és lliure d'expressar-se i ensenyar o no la cara (i/o cares) que més li vinguin de gust al seu blog, que per això és seu. Si tu has triat mostrar-te habitualment menys emocional és una decisió absolutament teva. I totalment respectable, no cal dir-ho. Altres blogs tenen un caracter més ... com ho diria... són blog més plens d'emocions que d'opinions.

    Vist el tarannà del Bona Nit no t'extranyis que nosaltes ens quedem parats si en XeXu un bon dia escriu sobre emocions. No és un fet habitual en el teu blog, i ho recalquem, no sempre amb les millor paraules o expressions per part nostra.

    Repeteixo, tu ets l'amo del blog, tu tries quina meva d'escrits hi vols mostrar.

    ResponElimina
  19. Jo també tinc com a mínim quatre cares, dels quatre blocs!

    ResponElimina

  20. A mi el post anterior, és un dels que t'he llegit que més m'ha agradat.
    M'agraden els finals oberts, que cadascú faci el seu.
    No suporto les etiquetes, etiquetar a la gent. Tots som complexes emocionalment i ens expressem segons les nostres necessitats. És quelcom bo i terapèutic, penso.
    ;)

    ResponElimina
  21. Som la suma de moltes variables, de molts jo...encara que tendim i tendeixen a etiquetar.
    Com els dies, no som un ECG pla :)
    Ara vaig a llegir el post anterior :(

    ResponElimina
  22. Crec que les nostres cares van molt lligades amb l'estat d'ànim de cada moment.
    No m'enfado gairebé mai, però avui he tingut un matí especialment difícil. Com no he pogut ensenyar aquella cara d'assassina que m'hauria agradat amb algunes de les persones més que desagradables amb qui he tingut que tractar avui, m'han quedat els prismes tergiversats i he passat la tarda amb un estat d'esgotament total.
    De vegades ensenyar només una cara del prisma és realment perillós, per un mateix i si el prisma es descontrola potser també per als demés...

    ResponElimina
  23. Hehehe així que darrera aquesta reflexió hi ha tot un repte... Escriure un post en el que no semblem nosaltres? :-))

    Consti que a mi no em va estranyar gens un post teu amb foto. Tampoc és la primera vegada, no és tan estrany que n'hi posis alguna... I de posts així, més "tendres", de tant en tant te'n surt algun :-))
    Suposo que deu ser allò que comentaves l'altre dia i que em va fer molta gràcia... i és que són quasi cinc anys llegint-nos i comentant-nos gairebé sense deixar mai ni un sol post i això fa que tot pugui resultar més familiar ;-))

    No sé pas com podria escriure un post que no semblés jo... Com no fes una anàlisi matemàtica o intentés fer poesia :-P

    No! Clar! Jo el que hauria de fer és un post SENSE imatge!!

    Vaig a provar-ho... hehe

    ResponElimina
  24. Les persones som com els fitxers PSD de Photoshop: de vegades mostrem unes capes i de vegades unes altres.

    Jo trobo interessant i saludable que ens hagis mostrat altres aspectes diferents als habituals si així t'ha vingut de gust fer-ho.

    ResponElimina
  25. em quedo amb la teva darrera frase
    la veig genial

    petons Xexu

    ResponElimina
  26. Una mica de reflexió sobre com som i com ens mostrem. Està clar que la majoria de gent està a favor de mostrar les cares que faci falta si així ho necessitem, encara que pugui sobtar a algú. Alguns dels comentaris que heu fet són molt interessants i recomano a tothom que els llegeixi, sempre arribem a bones conclusions. Moltes gràcies a tots per les vostres aportacions

    Sílvia, precisament, una de les claus del blog són les etiquetes que poso. Només n’hi ha 13, i indiquen força bé de què va el post, o això intento. Es pot comprovar que clarament guanyen en nombre els posts que són reflexions o pensaments, a banda de les ‘meves coses’, però qualsevol pot anar a la resta d’etiquetes i veure que no només de reflexions es nodreix el blog. Potser sí que igualment l’estil és determinat i quan canvia molt sorprèn, però jo que em conec sé que no és més que una part de mi. A més, tu i jo que compartim sempre finals tràgics de les històries (o gairebé sempre!), potser ja és un indicatiu de com som. Si escric una cosa com la d’aquest dia, potser és que el meu estat és un molt diferent de l’habitual. M’alegro que a tu t’agradés.

    Sa lluna, ho expliques molt bé. Tenim moments de tot, i personalment, aquests es reflecteixen al blog, perquè és part de mi també i l’utilitzo per abocar moltes coses. I crec que en el passat ho feia encara més, el fet que em llegeixi més gent cohibeix una mica de vegades. Però no vull que el Bona Nit canvii, almenys ho intento, vull que sigui el meu blog petitó on expressar tot allò que vulgui, casa meva. Els que esperin de mi que em comporti d’una determinada manera sempre, s’equivoquen. Això és un blog personal, personal de veritat. Ja m’imagino que a tu et podia sorprendre el post, però en positiu, ja que el teu perfil és clarament sensible, es nota!

    Pons, estic segur que sí que tens diferents facetes, encara que el teu personatge és molt marcat i entenc que no les mostris. Almenys reconeixes en aquest comentari que ets humà, una cosa que probablement alguna gent dubtava a dia d’avui.

    Sr. Gasull, em sembla que tots estarem d’acord amb la teva transparència, almenys és això el que es desprèn de les teves paraules arreu. No ens hem d’amagar de com som, encara que no sempre mostrem totes les cartes. Potser gent com tu i jo, que penso que parlem amb total naturalitat, pequem una mica d’ingenus, però no vull deixar de sentir-me còmode aquí als blogs, m’he fet un raconet més de casa meva i vull poder ser jo mateix sempre també aquí.

    Vaja Agnès, agraeixo les teves paraules. És cert que va sortir així, no sé si per mèrit, per sort o pel que sigui, però és ben bé que eren paraules meves i ben meves.
    Sé del cert que em llegeixen persones de fora del món dels blogs, o almenys ho feien temps enrere. Desconec si algú m’ha descobert i em llegeix sense dir-m’ho, però aquest blog és voluntàriament anònim, no dic qui sóc, ni fora dic que el tinc. Ho vull així per poder-me expressar amb llibertat, aquesta que sembla que a tu et manca pels mateixos motius. Vaig deixar de prestar atenció a qui em llegia més enllà dels comentaristes a qui responc els comentaris amb tot l’agraïment. Mirant les estadístiques, però, cada post té potser deu vegades més visites que comentaris. Prefereixo no saber res més enllà d’això.

    Myself, prosa poètica, al final m’ho creuré i tot. Escric el que surt. Generalment és un altre tipus de registre, és cert, però m’agrada que hi hagi coses diferents al blog, aquest cop necessitava expressar-ho així, amb una imatge i poques paraules. Hi ha temes dels que prefereixo no parlar-ne amb total claredat, però dit així ja ho entén qui ho ha d’entendre.

    ResponElimina
  27. Lolita, és que em treuen el meu dret a decidir... què publicar! És cert que tenim moltes facetes en el nostre prisma i no les mostrem totes. Com que no coneixem les persones del tot, acotem una mica com són, i quan se surten del camí establert per nosaltres mateixos, ens sorprèn. Deixem només que les persones més properes coneguin les nostres cares més íntimes, més amagades, i segur que estaràs d’acord amb mi que ens sentim despullats, molt vulnerables, quan algunes coses surten a la llum. Per això s’ha d’anar una mica amb compte al triar a qui les mostrem. I bé, les etiquetes no ens les traiem de sobre. Jo les faig servir molt estrictament al blog, però pels posts, no m’agrada que me les posin a mi. Per això les tinc, perquè hi hagi varietat.

    Carme, jo també ho penso, surt quan surt, i per què ho hauríem de reprimir?

    Rafel, a mi m’agrada etiquetar els posts, que quedin ben desats, però no que m’etiquetin a mi. I m’agrada escriure el que em passa pel cap (i per altres parts), és clar. Sempre em sorprèn quan algú s’estranya de llegir-me d’una manera o altra que no li quadra. M’imagines amb una túnica??

    Marion, tenir un blog m’ha permès explorar la meva escriptura, està clar que evolucionem i que sabem fer servir diferents registres. És genial, per aquells que sempre ens ha agradat escriure, és tot un banc de proves. I jo en gaudeixo molt, escrigui el que escrigui, perquè tot surt de mi, i això és el que importa, tant si és un relat inventat com una experiència personal, o alguna cosa més íntima.

    Yáiza, a tu t’hem pogut llegir coses prou variades, trobo. Sempre dius que ets nyonya, però al blog has escrit coses d’experiències personals, articles d’opinió i també coses íntimes relacionades amb amics. I algun cop, radical no sé, però força alterada amb els temes que domines i la gent entén malament! Per això crec que et costaria escriure alguna cosa que ens estranyés molt, el teu blog és força miscel•lànic. A mi m’encanta aquesta cançó!

    Glòria, et repeteixo que tu saps molt bé què és la bona poesia. Per això jo no em posaria en aquest sac, escric el que surt, i vosaltres ho considereu com millor us sembli. Jo prefereixo seguir pensant que escric en prosa.

    Gemma Sara, si a algú havia d’agradar la imatge de la túnica havies de ser tu! Algun dia m’hauré de disfressar de filòsof clàssic. Penso que els que som capaços de reconèixer pels textos i els comentaris són els que considerem més autèntics, els que tenen un estil propi, no? Però això limita molt la coneixença, és clar, quan algú et surt per on no pensaves, et desconcerta. Precisament, tu em serveixes com un gran exemple. Els teus posts són sempre molt animats i sovint hilarants. La participació de la Sara ho converteix tot en genial. Vaja, així ho veig jo, com petites obres d’art que són impossibles d’acabar sense un somriure. Quan comentes, sempre ho fas a consciència i de manera molt propera. Aquí entrem ja en el que esperem de cadascú. És evident que tu no vius permanentment en aquest estat que intuïm aquí. Si un dia et surt de fer un post curtet dient que estàs malament la gent se n’estranyarà. Et donaran ànims, és clar, però pensaran que allò és molt estrany, perquè s’espera de tu que estiguis animada. I tu que vius els teus dies, i pateixes les teves coses, ja entens què vull dir, oi? Segur que passes moltes estones poc agradables, però en el blog mostres la teva millor cara, per alegria de tots nosaltres. Jo mostro la que surt, però gairebé sempre és la més reflexiva. Segurament preferiria que, quan em mostro una altra, la gent estigués contenta de veure coses noves, que no pas que em diguin que no sóc jo.
    Home, la cançó és graciosa, però tampoc la posaré a la meva llista de reproducció, eh! Hehehe.

    ResponElimina
  28. Laura T, no hi ets per defensar-me i ja veus el que passa! És una sort, és clar, que siguem tan polièdrics, perquè si no seria molt avorrit, les persones massa planes no tenen massa interès, però crec que és realment difícil trobar persones planes, tots tenim diverses vessants. M’afalagues. Tinc sort que molta gent passi per aquí, però pel que sembla alguns esperen poca varietat, o s’han acostumat així, més aviat aquesta segona opció. Però escric el que surt, així que si em ve la vena aquesta, no la vull reprimir tampoc. A veure si la muntanya del proper dia va tan bé com la platja del cap de setmana!

    Lluna, m’agrada triar la manera com explico les coses. Quan faig una reflexió miro d’expressar-me amb tota claredat, vull que s’entengui bé. Però quan parlo de coses més íntimes prefereixo expressar-me de manera més críptica, no cal que ho entengueu tot, qui ho ha d’entendre ja ho ha fet!

    McAbeu, abans de llegir el comentari he pensat en el teu cas, que després esmentes tu mateix. Està clar que si trobéssim un post personal al Xarel-10 ens estranyaria (també al blog de la Trinca), però perquè són blogs que estan dedicats a uns temes molt concrets. No t’amagaré que no em faria res que existís un blog teu on parlessis de coses més personals o el que et vingués en gana, però és perfectament lícit que no existeixi aquest blog, i en tot cas, el Xarel no seria el lloc indicat. Bé, sempre hi ha temps per un canvi d’orientació, però és el blog dels enigmes, i segur que seguirà sent això. Ara, el que no pot ser que ningú es cregui és el que dius, que tu només fas enigmes tot el dia i que no tens vida personal. Tenim moltes cares i mostrem les que volem. Bé, dir cares queda com malament, com si amaguéssim coses, facetes d’un mateix prisma. A mi em surt d’expressar algunes coses íntimes d’aquesta manera que els que en saben diuen poètica, però és com em surt. I és cert que el meu blog generalment s’expressa amb paraules clares i tracta coses quotidianes, però per què no s’estranya la gent llavors quan faig relats conjunts, o altres petits relats? Tampoc no ens estranyem de veure’ls al Xarel. Què té de diferent això que expressar uns sentiments?

    Ariadna, no hi ha res a disculpar, no em vaig enfadar pas, és més aviat sorpresa. A més, sempre vull que aquí us expresseu a la vostra manera, és difícil ofendre perquè ningú no ve a fer mal. Entenc el que dius després, però només vull puntualitzar que si el meu blog és el que és, no és perquè jo ho hagi triat, és que ha sortit així. He vist néixer molts blogs que es qüestionen què seran, és un dubte típic del primer post, i després vas veient com es formen i evolucionen. Encara que no ens ho haguem preguntat formalment, suposo que tots ens ho plantegem, i penso sincerament que no és que triem com fer-lo, sinó que ell ens tria a nosaltres. Tu vas escrivint el que et surt, i de sobte t’adones que tens un blog majoritàriament de tal manera. Això amb els blogs personals, és clar, si muntes un blog temàtic és evident que saps cap on va. Amb tot això vull dir que jo em vaig posar a escriure i no sabia què faria, però sí que sabia com era jo. Al principi escrivia coses molt més personals, més del dia a dia, i també escrivia més sovint. Mica en mica vaig anar derivant a escriure reflexions que em passaven pel cap, molts cops provinents de converses reals, i que d’altra manera es perdrien, però si les podia escriure al blog, a banda de compartir-les amb altra gent, quedarien ben recollides. Però mai he deixat de fer altres coses, explicar activitats que faig, petits relats, anades d’olla, participacions a moltes iniciatives, i si el meu estat ho requereix, escriure nyonyades i coses íntimes. Perquè això és una necessitat, de vegades necessito expressar en aquests termes el que sento, i ja saps que no sempre estem així, però quan surt, no tinc ganes de reprimir-ho. És més, escriure-ho és una demostració que allò que sento és ben real i en vull deixar constància.

    ResponElimina
  29. Helena Bonals, i no pateixes una mica d’esquizofrènia? Jo també escric en diversos blogs, però no tots són tan meus.

    Helena Arumi, a mi m’agraden les etiquetes pel blog, per tenir-ho tot ben organitzat, però no tant per les persones. És molt fàcil generalitzar, però no cal pensar-hi massa per saber que el que veiem no és tot el que hi ha, que de les persones sempre en veiem només una part, petita o gran, però que si simplifiquem amb el que podem percebre, estem deixant de banda una part molt important de la gent que ens envolta.

    Joana, és massa fàcil etiquetar, ho sabem fer molt bé. Però costa més tenir una visió més àmplia de les persones. Almenys, si hi pensem una mica, segur que ens adonem que simplificar no porta enlloc.

    Jomateixa, és clar, mostrem cares molt diferents en funció del nostre estat d’ànim. També aquí al blog, és clar. I tu que ets lectora, potser coincidiràs amb mi que no ens agrada o enganxa tant un llibre si no passem una bona època, o millor dit, que també depèn del nostre estat que un llibre ens pugui agradar més o menys. No crec que hi pugui haver persones amb una sola cara, que no canviïn mai el seu estat. I tu el que has de fer és deixar sortir la mirada assassina, així no et queda el prisma del revés!

    Assumpta, si a tu t’hagués estranyat alguna cosa que faci jo sí que seria per preocupar-se! És clar, tu me n’has vist de tots colors, i en realitat, com aquest de l’altre dia ja n’hi ha d’altres. Però no tothom té la memòria que tens tu, és clar, ni falta que fa. Només que em fa pensar que no em vegin de determinada manera, expressant sentiments, per exemple. No ho faig massa al blog, però no em costa massa fer-ho a la vida real, quan els tinc de veritat.
    És cert que un post teu sense fotos és estrany, ja diràs si gaire gent se n’ha adonat o no, jo penso que no, només els més fidels. A veure com et surt l’experiment.

    Carquinyol, de tots és conegut el meravellós efecte terapèutic del blog, de vegades cal escriure unes coses concretes, o d’una manera concreta, i et quedes molt més tranquil. Per sort, porto millor el tema de les capes de les persones que no pas les del PS, que sempre em faig un embolic.

    Sargantana, és una mica resum de tot plegat. Ara que la torno a llegir, sí que ha sortit reeixida.

    ResponElimina
  30. XeXu,
    conec malalts d'esquizofrènia que no tenen quatre blocs ni quatre personalitats. No sé d'on ve aquesta idea tan estesa. Encara que Pessoa n'era, i tenia em sembla que quatre heterònims.

    ResponElimina
  31. Contestant la teva última pregunta, et diré que cap ni una diferència. Tens tota la raó. Per això jo no vaig trobar tan estrany aquell post teu. Veig que també estem d'acord en que no es tracta de que ens amaguem de res, simplement és que mostrem una o vàries d'aquestes facetes segons les circumstàncies i jo diria que de manera inconscient (com dius tu, tal com surt en cada moment). I això és, al meu parer, el que ha de ser.

    ResponElimina
  32. Helena, no cal dir que no sóc expert en psiquiatria, era una manera de parlar. Potser en aquest cas s'escauria un trastorn de personalitat múltiple, encara que també podries dir que és una única personalitat amb quatre vessants visibles.

    Mac, veig evident que tots amaguem coses aquí, però això no vol dir mentir ni anar de mala fe, és un tema de privacitat i intimitat. Jo explico molt, ja ho saps, però estic segur que també saps que no és tot el que em passa o el que sento. De la mateixa manera, altres expliqueu menys, però no ho entenc com secretisme, sinó que no us inclineu a parlar de vosaltres mateixos. Curiosament, en casos com el teu, si m'ho permets, et diré que això no resta ni una mica de la confiança que em despertes. I que explicar coses pròpies no és cap garantia de res, eh? Hi ha gent que inventa i menteix, ves, mai no podem estar segurs de res. Pel que fa als blogs, doncs estem ben d'acord. Si fins i tot vaig participar en la iniciativa del Banyeres de fer un poema en aigua freda, això no va estranyar a ningú?? Bé, al mateix impulsor de la iniciativa sí que el va sobtar!

    ResponElimina
  33. Arribo molt tard. I bé, no sé ben bé què dir. Simplement, que tots som compostos de moltes coses, de moltes parts. I al blog anem deixant parts de nosaltres, sense ganes d'amagar res, xò és difícil ser completament transversal i ensenyar tot el que som. Només amb temps s'aconsegueix. Com que fa temps que et segueixo, doncs no em sorpren aquesta vessant més personal.

    Buf, fer aquest exercici? Amb el darrer post dels RC ho hagués fet (el de la lluna), xò no he arribat a temps. Havia pensat un relat eròtic, o mig eròtic. I hagués estat sorprenent, jo em sorprenia i tot pensant-lo.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.