divendres, 22 de febrer de 2013

Fill the gaps

Fa uns dies l'Ariadna explicava en un post que havia anat apartant gent de la seva vida perquè li aportaven poc o li havien fet mal. Una veu amiga li deia que era bona cosa perquè la buidor que pots sentir en trobar-te amb poques amistats és ideal per tornar-te a omplir de persones que sí que t'aportin alguna cosa important. He de dir que aquesta és una idea que jo sempre havia tingut, envoltar-me només d'aquelles persones que valen la pena, i deixar de banda les que no m'aporten, o a les que no puc aportar res. D'aquesta manera, també he anat deixant gent pel camí, però he de dir que no veig tan clar que aquesta sigui una cosa bona. Hi ha moments que és realment difícil mirar al voltant i no saber a qui recórrer.

Darrerament em trobo una persona al tren, algú que durant molts anys va estar en el grup d'amics i que ens veiem setmana sí, setmana també. No es pot dir que mai hagi tingut un paper de confessor, és força peculiar, però sí que era una persona amb la que comptaves. I ara mateix m'adono que no tenim res a dir-nos. Trobar-se un dia és lleu, perquè et pots posar una mica al dia, però si la trobada és reiterada... Es veu clar que no hi ha intenció de reprendre la relació, i això ho converteix en una estona força tensa i incòmoda. No és un pensament agradable quan te n'adones, no en queda massa d'aquella amistat.

No sé si és nostàlgia, o el trobar-me amb poca gent propera, però penso que potser no hauria d'haver estat tan expeditiu en deixar que algunes relacions es refredessin, potser calia un esforç per mantenir-les. O potser aquest és el curs natural de les coses i tampoc s'hi pot fer res. Però no em sembla trivial omplir els buits que et deixa el passat amb gent nova. I alguns buits són particularment dolorosos.

31 comentaris:

  1. Fa un temps que em passa el que expliques, cada cop el cercle d'amistats és més acotat i, segons com, sembla que les vagi perdent i pateixo. Mai no sé amb total seguretat si havia d'haver lluitat per mantenir aquella amistat o no. Encara que hi hagués motius pel distanciament, perquè havíem canviat i ja no compartíem el que havíem compartit o simplement perquè ja no ens aportàvem res.

    ResponElimina
  2. Jo no podria dir que he anat apartant gent de la meva vida. No ho he fet o al menys no ho he fet amb intenció de fer-ho. Les circumstàncies ja s'encarreguen prou d'apartar es persones unes de les altres.

    Però si que ha quedat molta gent enrere, per raons diverses. I jo també penso que hi ha buits molt dolorosos. Malgrat tot, la vida sempre et porta persones noves i una de les coses que m'ha sorprès és adonar-me que sí que els buits es van omplint de manera natural per altres persones noves que prenen un lloc molt rellevant en la teva xarxa d'amics. Quan conserves els amics de joventut durant molts anys no sembla que els nouvinguts puguin ser tant importants, mai. Però sí, poden ser-ho.

    A vegades també m'incomoden les trobades de tres, amb gent que no tens massa res en comú...

    ResponElimina
  3. Em trobo en una situació molt particular pel que fa a les amistats. Abans de casar-me sempre tenia gent amb qui compartia moltes activitats. Després, no sé si de manera natural o no, es van anar refredant aquestes relacions. Potser perquè la meva parella i jo no compartíem les mateixes amistats, potser perquè la "nova vida" ens ocupava massa hores, potser per deixadesa de les dues parts, uns per no molestar i altres perquè van formar també les seves pròpies famílies. Sigui com sigui, el primer cop que em vaig adonar que estava completament sola va ser quan ens vam separar. Ell havia seguit mantenint, amb menys freqüència, les seves amistats i les va recuperar un cop separat, vull dir que no va tenir aquesta sensació de solitud. A mi em va costar molt de temps trobar noves amistats i, tot i que gaudeixo compartint amb elles, mai han omplert buits. Els que van ser amics si van deixar un buit, segueix aquí, només ple dels seus records i d'enyorança també.
    Amb les amistats que tinc ara hi ha molta distància, distància física, i és més difícil compartir el dia a dia que si les tingués a tir de pedra.

    Aferradetes.

    ResponElimina
  4. Ah!! però vosaltres teniu amics?!! xD
    En el meu cas jo abandono els amics, ells m'abandonen a mi... No ho fan pas per mi, eh? Evidentment saben que soc genial i tal. Però resulta que es fan grans, en comptes de fer coses junts amb els amics ara prefereixen quedar-se a casa a mirar una peli amb la parella, ara se'n van un cap de setmana romàntic amb la parella, i els pitjors de tots, els que comencen a criar, au, s'ha acabat sortir de festa si hi ha nens pel mig. Hauré de buscar amics estèrils o algo...

    ResponElimina
  5. si una de les dues parts no es vol distanciar ja procura aportar-hi coses a l'amistat, el que passa és que les persones canvien i fan noves amistats que causa un distanciament gairebé insalvable.
    Ens agradi o no és el curs natural de les nostres vides i si ens distanciem es perquè no interessa, lo qual vol dir que si guardéssim la relació, tampoc ens aportaria res.
    No cal donar-hi gaires voltes.

    ResponElimina
  6. Hi ha buits que fan mal, per això la tendència natural és omplir-los sigui com sigui. En el tema de les amistats tot segueix el seu curs, és normal deixar de banda gent, potser no volent sinó perquè la vida ens separa i ens apropa segons anem avançant. Recordo que quan anava a l'institut dèiem que sempre estariem junts i bla, bla, bla.... ara amb el temps veig que no mantinc contacte amb ningú, és més, no m'interessa mantenir-hi cap contacte. De la universitat mantinc aquelles amistats que em van aportar coses al seu moment i que ara de tan en tan ens anem trobant (perquè vivim en comarques bastant llunyanes) i de quan anava al cole del poble i amb la colla d'amics del poble mantinc dues relacions ben boniques.... i suposo que això és com tot amb el temps solament queden aquelles amistats amb les que realment hi tenies alguna cosa en comú.

    ResponElimina
  7. Les persones canviem i de vegades no tenim ganes (ho dic per mi mateixa) a continuar una relació d'amistat que havíem tingut quan erem més joves. És curiós però també interessant de conèixer gent nova pel camí.

    ResponElimina
  8. Sí, no t'ho penses però encara pots conèixer gent nova amb qui pots tenir una relació de molta complicitat, una mena "d'enamorament", i això és fantàstic. Però no has de "buidar" perquè pugui passar això. Si això passa i la teva vida o el teu cap no té espai per les relacions menys gratificants, ja aniran desapareixent de manera natural (tot i que jo, si hi ha una mica de flama, mantinc els amics que han estat importants, ni que sigui estil Guadiana). De tota manera, sempre hi ha diferents graus d'amistat i l'important és tenir un o dos o tres o quatre amics molt propers, a tocar.

    ResponElimina
  9. Ostres, no sé què respondre... No he estat mai una persona de molts amics... O sigui, molts "AMICS" (en majúscules)

    Gent que em cau molt bé i amb la que em puc fer un fart de riure mentre fem un cafè n'hi ha molta... i no cal fer un fart de riure, també puc parlar de coses transcendents, però "AMICS" mai n'he tingut molts...

    Suposo que deu ser culpa meva que, en les meves coses sóc extraordinàriament i exageradament introvertida. Puc explicar coses... i tant... i a major "grau" d'amistat, major confiança... però crec que no existeix la persona aquella (que tanta gent té) amb la que hi ha una confiança al cent per cent... perquè sempre, sempre, em guardo un raconet per a mi mateixa. No sé si això és bo o dolent. Potser és dolent... però és com sóc.

    A vegades penso que pot ser bo tenir una amiga d'aquelles a les que ho explicaries TOT... però jo no n'he tingut mai cap (existeix de veritat aquest tipus d'amistat?) Jo, a una persona que m'estimi molt -com amiga- i li tingui molta confiança li parlaré amb sinceritat, m'hi sentiré bé, còmoda... però sé que MAI serà allò d'explicar tot, tot i tot.

    Pot ser un punt de timidesa, bastant individualisme... una mica de desconfiança? No ho sé...

    Per tant, quan una persona amiga s'allunya -o jo m'allunyo- mai té efectes devastadors sobre mi (ostres, queda molt fort això? No sé si m'estic explicant bé hehehe... sembla d'una fredor molt gran i no sóc així en absolut)

    Si una amistat es perd... doncs penso que potser no li interessava prou... i, pel meu individualisme i introversió, doncs no em costa gens estar sola amb mi mateixa.

    D'altre banda a vegades penso que, potser, una certa autoestima baixa em fa pensar que jo "mai podria aconseguir una amistat d'aquestes a prova de bombes" perquè ningú em podria apreciar "TANT" com per triar-me "d'amiga íntima".

    En definitiva... de què anava aquest post?... De si quan algú ens deixa ens queda un "buit" que hem d'omplir?... doncs no, crec que no.

    Només hi ha dues persones que em deixarien aquest buit... i si el tingués mai de la vida miraria de "suplir-los" i són el meu marit i la meva germana. Si algun dia es cansen de mi, doncs allí quedarà el forat i jo, soleta, seguiré mirant tutorials al YouTube.

    ResponElimina
  10. Jo crec que tot aquest moviment que es produeix al nostre "cercle", d'amics que hi entren i amics que n'ixen, té vida pròpia i nosaltres no podem fer res per canviar-lo. Qualsevol intent en aquest sentit per part nostra, produirà una petita distorsió que no tindrà cap efecte, ni significatiu ni durador en el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Principi de Merch:

      "Qualsevol intent per part nostra d'intentar influir en el moviment d'amics que entren i que ixen del nostre cercle, produirà una petita distorsió que no tindrà cap efecte, ni significatiu ni durador en el futur, ja que es tracta de fluxes i refluxes amb vida pròpia"

      :-DDDD

      No ho he pogut evitar... Sonava tan científic hehehe

      Elimina
  11. Aristòtil va dir: l'amistat és el més important a la vida. "Ètica a Nicòmac". Entre les persones hi han diferents relacions, i l'amistat és una relació que no és jeràrquica com la de germans...pares i fills, relacions laborals...i penso que exigeix reciprocitat. No es pot ser amic de qui no es amic nostre. A vegades l'amistat es pot retrovar i renovar a través de trobades però penso que és molt difícil.Fermament crec que el valor més important d'una amistat és la lleialtat. Feliç dissabte!

    ResponElimina
  12. A mi m'agrada cuidar mooolt les amistats perquè per a mi són molt importants. Cada una en la seva mesura. I clar, per molt que facis n'hi ha que es perden. No es pot lluitar sempre amb el vent a favor. Alguns dels quins es perden és perquè havia de ser així i no cal donar-li més voltes. Altres sap més greu, i alguns d'aquests deixen un forat que no es pot omplir amb un altre. Segurament en sortirà altres de nous, però no estic d'acord en què omplen buits. Cada un ocupa un lloc en el teu univers, els que un dia hi brillaven i ara estan apagats i els que hi brillen ara, però hi ha el lloc de cada un allà. I hi ha el record, dels bons i mals moments, i la conciència del que s'ha acabat definitivament i el que potser no... és un univers també infinit, de relacions, de sentiments, d'interacció.

    ResponElimina
  13. Hmm... les relacions que valen la pena són aquelles per les quals no necessitem plantejar-nos si volem cuidar-les o no, simplement hi són, amb més contacte o menys però hi són. Això m'ho ha ensenyat especialment l'"exili": amb els amics de Barcelona hi tinc, esclar, menys contacte que quan hi vivia, però malgrat el temps que fa que vaig marxar (camí de 6 anys), les amistats indispensables continuen sent al mateix lloc on eren. La resta, segurament és que no calien (per cap de les dues bandes).

    El fascinant món de les relacions humanes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord. Trobo sentit a fer un esforç per trobar un moment per quedar amb algú quan et ve de gust, però veig absurd fer un esforç per estar amb algú que no et crida l'atenció.

      Elimina
  14. Jo, en particular, també tinc recances d'aquesta mena. Haver perdut contactes que m'aportaven moltes coses emotivament parlant. I en podria fer una llista prou llarga. Al cap dels anys, però, ja hi ha oblits d'aquests que ja no tenen solució. I llavors ja no és recança allò que em queda, sinó penediment. Ben bé penediment.

    ResponElimina
  15. Porto una bona temporada en que em passa justament quelcom de semblant, potser per què disposo de poc temps, i el temps del que disposo me'l reservo per a mi, sonarà egoista però és així, el temps , la distància, el fet que valoro molt l'amistat en majúscula, potser fa que "amistats" que havien semblat ser-ho ja no ho són, buits en tinc , sensació de buidor no....potser de tant en tant....cert que he deixat gent pel camí o m'han deixat a mi, conservo un parell d'amistats a tota prova i la resta com diu més amunt el Ferran és que no calien

    ResponElimina
  16. Per diferents motius, he perdut gent molt important a la meva vida, no gaire, és cert, però important, i el forat no s'arriba a tancar mai. Tal vegada perquè més que un buit és una ferida. En canvi, quan una relació ha acabat de manera natural, no he sentit aquest buit. Simplement, l'amistat s'ha anat diluint amb el temps. Tot això és molt complicat.

    Ah, per cert, encantada d'haver-me passat per aquí. Salutacions.

    ResponElimina
  17. La vida és un camí i pel camí es van deixant amics: perquè l'amistat és refreda, perquè no t'aporten res, perquè la vida ens separa. I es troben nous amics, amb afinitats més properes a les nostres necessitats actuals.
    Reprendre les antigues amistats no sempre és fàcil. I vegades és ja impossible. Però a mi m'ha passat fa molt poc retrobar-me amb una amiga que feia més de trenta anys que li havia perdut la pista i reprendre l'amistat des de el primer moment, com si ens haguéssim vist el dia abans.

    ResponElimina
  18. És un tema complicat, potser més que si em parlessis de bioquímica. He llegit els comentaris, per no repetir-me, però m'he embolicat més, i he tornat a llegir el teu post. Estic bastant en la línia del que diu el Ferran. Hi ha persones que saps que hi són, per molta distància física o temporal que hi hagi. Saps que, arribat el cas, us acabareu retrobant, perquè hi ha un vincle que no s'ha trencat mai.

    Jo em considero molt afortunada amb les amistats que tinc. I fins i tot en moments de petites decepcions o malfiances, sempre m'han acabat sorprenent molt gratament.
    És clar que n'hi ha d'altres que es perden pel camí, que durant un temps les tens com a amigues però passen coses que et demostren que no eren tals. Algunes d'aquestes pèrdues són certament doloroses. Però potser són senyals que t'ajuden a redefinir l'amistat, a redefinir-te tu mateix, i a créixer. I sobretot, a valorar encara més l'amistat. Tot plegat forma part del complex món de les relacions humanes. En tot cas, no són buits que s'hagin d'omplir, crec jo, perquè justament, si ja no hi són segurament és perquè ocupaven un lloc equivocat a la teua vida.

    Torno al que dius al principi, això de la importància d'envoltar-te de persones que valen la pena, i de la sensació, de vegades, de trobar-te sol sense ningú a qui recórrer. L'amistat és un valor; els amics i amigues han de ser valuosos per tu, no en el sentit utilitari, sinó emocional. Segurament les relacions d'amistat no seran acoblaments perfectes; hi haurà moments de tot, i hi haurà molt de cedir i acceptar, també, però es tracta de buscar l'equilibri. Si buscar algú que valgui la pena suposa exigir un perfil concret per satisfer les pròpies necessitats o mancances, aleshores no és ben bé amistat, i és molt probable que la relació s'acabi trencant. Estar obert a acceptar l'altra persona tal com és, i que ella t'accepti a tu, penso que és la base per no arribar a sentir que no hi ha ningú a qui recórrer. Sempre hi haurà algú, almenys això vull pensar.

    I paro, que m'estic enrotllant molt i embolicant encara més.

    ResponElimina
  19. La vida dóna molts tombs i s'encarrega de separar-te d'amics que sempre voldries al teu costat o d'apropar-te a noves coneixences que t'aporten alguna cosa que, potser amb el temps, es transforma en una amistat més profunda.

    El que valoro més d'un bon amic és la confiança i la llibertat i, per sort, puc afirmar que els meus bons amics es nodreixen d'aquests valors. Si no fos així, no dubtaria en apartar-me'n. De fet, algun cop ho he fet i penso que hi he sortit guanyant.

    Però no és una qüestió de guanyar o perdre, sinó de ser fidel a tu mateix i no haver de fingir per una amistat que no et creus.

    ResponElimina
  20. Quan parlem de temes d’amistat sempre surten comentaris molt interessants, i també molt llargs, avui m’heu donat feina. Però és un plaer poder contrastar tantes opinions, i sé del cert que és un tema que preocupa o interessa a la majoria de gent. Els amics ens importen, i per tant, perdre’ls és un neguit. N’hem parlat una mica, us recomano llegir els comentaris dels altres comentaristes, perquè es pot aprendre molt sobre diferents visions de l’amistat. Gràcies per tots aquests comentaris tan detallats i estructurats que heu fet.

    Sílvia, tu i jo tenim edats similars (jo sóc més gran, ja ho sé!), i suposo que patim això que els amics comencen a fer la seva vida sobretot en parella, nosaltres mateixos també, i les coses canvien una mica sí o sí. Poder mantenir les relacions costa, però amb esforç suposo que és possible. També va a temporades, que hi ha imperatius que no es poden deixar enrere. Però si els vincles són forts, crec que es poden reestablir quan les aigües es calmen. Si no, segurament ja no tornarà a ser igual. També hi ha que la gent evoluciona diferent, i de vegades ens separem d’algunes persones perquè en un moment encaixàvem molt bé i després ja no trobem el nostre lloc amb elles.

    Carme, hi ha diverses maneres de separar-se de les persones, és clar. Les circumstàncies ens fan anar distanciant, però si et digués que jo no he apartat a gent de manera conscient i voluntària t’estaria mentint. Hem d’estar a l’aguait de les noves coneixences, això està clar. Els vells amics no tenen per què ser les persones més afins a nosaltres que hi ha, però són els vells amics. Pots descobrir alguna persona nova que en un tres i no res t’arriba al fons de tot. Et pot sorprendre, però no s’ha de menystenir. Potser és que amb el pas del temps i les necessitats som més receptius a les sensibilitats i com que tots vivim camins similars, és més fàcil trobar semblances en les altres persones. És un pensament que acabo de tenir.
    He de confessar que sempre que puc defujo aquestes trobades casuals, prefereixo llegir. Però hi ha algunes persones amb les que em sap greu fer-ho, i aquesta que comentava n’és un cas, perquè durant molts anys sí que vam tenir molt en comú, però a dia d’avui realment és com si no ens coneguéssim.

    Sa lluna, està clar que un dels motius principals per perdre amistats, o deixar-les de banda, és emparellar-se de manera seriosa. Alguns les deixen fins i tot quan s’emparellen de manera no seriosa. I el problema és aquest, si tens a una sola persona, si la perds què fas? Et quedes molt venut. Els amics de veritat, aquells als que més ens estimem, no els hauríem de deixar de banda ni en aquesta situació, ni per parella, ni per fills, ni per res. Ni que visquem a l’altra punta del món. La relació canvia, però s’ha de mantenir.
    Potser, encara que ho hagi dit al post, no es tracta d’omplir buits, sinó de crear nous espais. Els buits estan plens de records de persones que potser ja no tornaran, però dins tenim espai de sobre per crear noves parcel•les per les persones noves que apareixen. No substituiran ningú, però potser podran suplir algunes coses. I encara que estiguin lluny, com el teu cas, com a mínim saps que hi ha algú, que si necessites parlar, explicar alguna cosa, compartir una alegria, sempre pots recórrer a elles. I viatjar, encara que no sempre és fàcil, però el contacte físic pot fer més que mil paraules.

    Ostres Pons, quina gran idea! Per què no se’m va acudir a mi en el seu moment, amics estèrils, és genial! Digne de tu, és clar. Però ja he fet tard, i els meus amics no només no són estèrils, sinó que són força fèrtils, pel que he vist. Un dia d’aquests muntarem una guarderia. Però bé, això de tenir parella no hauria de ser incompatible amb veure els amics, no? Potser és que els teus amics són molt calçasses. T’hauríem de veure a tu!

    ResponElimina
  21. Sr. Gasull, hi ha una variant a separar-se perquè no interessa, que et dono la raó que passa, que és separar-se perquè una altra cosa o persona interessa més. La gent prioritza i deixa de banda altres persones perquè es vol centrar en la parella bàsicament, en els fills quan arriben, o potser en altra gent amb qui congenia més. És cert que evolucionem de manera diferent i les nostres afinitats canvien. Però què passa si la parella es trenca, com deia Sa lluna? No hem de voler recuperar aquelles amistats que ens ‘interessaven menys’?

    Alba, no cal dir que les relacions són fluctuants. Ja no parlo de mantenir els primers amics que fas tota la vida, està clar que els companys d’escola, fins i tot d’institut, tenen una importància gran en el seu moment, però no cal dir que són els que et trobes, i que no és que els triïs. T’apropes als més afins, però potser quan coneixes altra gent més endavant, els passen per sobre. La nostra història està escrita amb tot un seguit de gent que hem anat deixant enrere, pel simple fluir de la vida. Com dius tu, jo no mantinc contacte amb la gent de l’institut ni anterior, ni tinc cap intenció de fer-ho.
    La facultat és una altra cosa perquè et permet triar més, i si coneixes gent que acabes veient que no t’aporta res, te’n pots apartar. D’allà conservo jo algunes de les amistats més boniques, però també hi ha el problema de la distància, i els canvis de vida, que fan que no ens veiem tan sovint. Però són gent que sempre estan al pensament, quan busques amics en el teu cap, et surten ells, i això no és poca cosa.

    Maria, està clar que segon quins canvis en els nostres amics no estem disposats a tolerar-los. I el mateix els passa a ells amb nosaltres. Potser de més grans ja només ens apropem a persones més afins, o sabem millor què podem esperar de cada persona que coneixem.

    Gemma Sara, ho tens molt estudiat això. No ens hem de tancar les portes a noves coneixences, perquè sempre pot aparèixer algú realment interessant, però la gent que ens importa l’hem de mantenir, ni que sigui en standby, ja que no sempre podem estar tan junts com voldrien, però quan ens cal hi seran, i nosaltres per ells. I els que no són importants, els satèl•lits, per exemple, doncs ja desapareixeran amb el fluir de la vida, o qui sap si agafaran més importància, que tot plegat dóna moltes voltes. Es poden mantenir moltes relacions, en realitat no cal buidar res, però com que hi ha graus, els que estan al capdamunt de la piràmide sempre seran pocs.

    Assumpta, això que expliques no és ni bo ni dolent perquè cadascú és com és, però penso que més o menys tots ens guardem algunes coses dintre i no les deixem sortir per més amics que tinguem. En el teu cas, potser aquest paper de l’amistat la té el teu marit i la teva família, i per sort teva, aquests segur que mai no marxaran enlloc. Però com que explicar-ho tot tampoc no sé si és possible, almenys direm que es tracta d’una confiança cega. No vol dir que ho expliquem tot, però sabem que allò que expliquem està segur amb la persona que hem triat. Ens podem equivocar, però si hem triat bé no passa.
    Més enllà de si pots semblar freda amb això de les amistats que s’allunyen, no cal dir que pot ser una avantatge força gran, perquè no pateixes tant com ho faria algú altre. Bé, no sé si és cert, però si no t’entregues tota, doncs sempre et cobreixes les esquenes, i si algú et falla, doncs bé, no era res que no haguessis previst, per dir-ho d’alguna manera. Ara, això de l’autoestima jo ho descartaria. Penso que no massa gent va sobrada d’autoestima, i la majoria considerem que tenim amics íntims. I li donem la volta al comentari, els teus amics íntims, com deia al principi, són la teva família. Llavors no pots dir que no hi hagi persones que et podrien deixar un buit, ja que tu mateixa reconeixes que ells te’l deixarien. Que no volguessis o poguessis suplir-lo ja és una altra història.

    ResponElimina
  22. Jpmerch, això que dius és poc menys que dir que no tenim lliure albir, que la nostra trajectòria vital i la de tots els que ens envolten està ja marcada i poc hi podem fer per canviar-la. No creus que si mirem de cuidar les amistats tenim més números de conservar-les? És clar que molts cops és senzillament perquè no les volem conservar, però jo penso que sí que hi tindríem alguna cosa a dir si ens hi esforcéssim.

    Marta, has fet tot un decàleg del que és per tu l’amistat. És cert que l’amistat exigeix reciprocitat, si no no va enlloc. Segur que moltes es perden per això, alguna de les parts deixa d’aportar el que donava, pel motiu que sigui. Aquí hi entra la lleialtat, mentre es mantingui per les dues parts, suposo que la cosa tira endavant. Però també la comprensió, l’acceptació, la complicitat, hi ha tants factors que hi juguen un paper...

    Laura T, estic d’acord amb el que expliques, com ja he comentat en una resposta més amunt. No es tracta d’omplir buits, perquè alguns buits no es poden substituir, sinó de trobar gent que ens ompli per altres bandes, que supleixi unes necessitats que tenim, no imitant les persones que hem perdut, sinó aportant altres coses que ens facin falta i que potser ni ho sabíem. Potser és crear noves necessitats, però també és tornar a sentir-se carregat. La vida ens porta a moltes separacions perquè per força hem de fer cas a uns imperatius concrets, i aquests requereixen molt temps i esforç. També passa perquè evolucionem diferent, penso que la majoria de persones que passen per la nostra vida ho fan per temps limitat, mentre tenim la necessitat que aquella persona ens cobreix. Després potser ja no ens cal, i la separació es va produint. És un cúmul d’interaccions, una matriu difícil de definir, però et diria que digna d’estudi!

    Ferran, és una cosa de sentiment, de sentir-ho dins. He de dir que tot pot trontollar, és clar, però que quan mirem dins trobem algunes persones que són indiscutibles. Preguntar-nos a nosaltres mateixos ‘qui són els meus amics?’ és una manera d’arribar-hi. Et venen noms al cap, i llavors t’adones que a algun d’ells fa sis mesos que no el veus, i la meitat de temps que no hi tens ni contacte. Però de totes maneres, tu el segueixes entenent com un pilar, i saps que no haurà canviat res quan per fi us retrobeu. Els noms que no surten per respondre aquesta pregunta... doncs bé, ja saps, tu ho has dit.

    Jordi Dorca, el penediment només pot venir si et declares culpable d’haver deixat enrere a gent per pròpia voluntat, quan ells no ho volien. Si ha estat una cosa a dues bandes, per simple evolució de les vides de cadascú, crec que se segueix escaient més recança.

    Elfreelang, de la manera que ho expliques ho podria definir com una situació de manual. Queda molt ben definit com solen passar aquestes coses, pels imperatius de la vida ens distanciem de la gent, i després el temps lliure que tenim l’hem de prioritzar, i sovint les relacions es veuen afectades. Això no vol dir que no puguem conservar els amics, però es fa una mena de purga natural del llast que hem anat arrossegant, i fins i tot la manca de temps no ens deixa pensar que ens trobem més o menys sols. Quan necessitem algú, el podem trobar. I d’altres han anat caient, però no ens sortirà de buscar-los.

    Xicarandana, gràcies pel comentari i benvinguda al Bona Nit. Està clar que tenim gent amb diferents graus d’amistat al nostre voltant. No ens ho plantegem fins que toca decidir, o fins que ens adonem qui ens importa que es quedi i qui no. Algunes relacions senzillament van desapareixent, i gairebé ho trobem normal. Altres, si desapareixen ens fa molt mal. Són aquestes les que hem de cuidar, però de vegades no s’hi pot fer res, i el buit, o la ferida, la portes amb tu sempre.

    ResponElimina
  23. Glòria, resulta difícil d’analitzar com es pot gestionar aquesta recuperació de l’amistat després de tant temps. Tu saps les causes que us van separar, potser eren totalment alienes a la vostra voluntat, però aquestes coses passen. No us heu necessitat en tot aquest temps, però ara les vostres vides estan d’una manera que podeu tornar a encaixar. Doncs benvingut sigui. Jo he pensat molts cops que algunes persones del passat ja no encaixen amb la meva manera de ser o la meva vida d’ara, i no és res greu, senzillament és així. Van jugar un paper en el passat, però ja no hi tenen res a fer. Reestablir una amistat sense aquesta necessitat no crec que tingui futur. Però si es donen les circumstàncies, per què no?

    Pati, amb visites com la teva dóna gust tenir un blog! Llegeixes tot el que es diu (que sol ser molt interessant) i rellegeixes el post per fer un comentari ben meditat, és de llagrimeta. I no ho dic en broma, eh, ho valoro molt, de veritat. T’has guanyat que no t’atabali amb la bioquímica!
    Com ja li he comentat al Ferran, jo també hi estic d’acord, fins i tot li proposo un mètode per saber quines són aquestes persones que sabem que hi són independentment del temps i l’espai. Només es tracta de buscar a l’interior i veure quins noms ens surten primer.
    El que hem de tenir present és que ningú no és perfecte, i que les persones fallen, per més amigues que siguin. Segurament és més un tema del que involuntàriament els exigim, que no pas per falta d’ells, però sempre hi ha algun punt on un amic no actua com voldríem. És aquí on es demostra l’amistat, cal passar per sobre d’això i saber que nosaltres també fallem. Això és vital per relativitzar les errades alienes, entendre i perdonar. Una petita falta no pot enfosquir mai tota una vida d’amistat profunda. Potser una gran falta sí, però llavors ja parlem d’altres coses. El que està clar és que tot plegat, els bons moments amb els amics, i els no tan bons, ens ajuden a canviar la nostra percepció i la nostra idea de l’amistat, cosa força sana, trobo. No cal ser ingenu, perquè al cap i a la fi som tots persones, però tampoc no hem de ser uns desconfiats perquè algú ens hagi fallar.
    Interessant això que dius de no omplir els buits perquè si ja no hi són és que no hi havien de ser, però aquestes desaparicions de vegades són traumàtiques i no volgudes, el buit s’hauria d’analitzar en cada cas per saber l’abast que té.
    Vaja, això em passa per anar contestant el comentari a mesura que vaig llegint-lo. Al darrer paràgraf dius coses molt similars a les que ja t’he contestat més amunt, jo que et pensava que et descobriria la sopa d’all, i ho tenies més que clar, hehehe. S’ha d’acceptar els altres, no els hem de voler portar al nostre terreny, o que siguin de la manera que ens agrada. Està clar que algunes persones mai no les podrem tenir a prop, no voldrem, però molta gent té força per aportar, i si els descartem perquè els falla una cosa o altra, segurament perdem magnífiques possibles amistats, i després encara ens queixarem que estem sols. M’he de declarar culpable d’això, potser ho som tots, perquè acceptar-se a un mateix i acceptar els altres no és tasca fàcil. Però recentment ho he fet i crec que ha estat un gran encert, espero que l’experiència em serveixi en un futur a l’hora de conèixer altres persones i no descartar-les d’una plomada per qualsevol bajanada.

    Marion, et faries creus de la gent que necessita caure bé als altres, mantenir les relacions encara que li aportin més neguit que plaer. Però no és el meu cas, també penso que és millor apartar-se de la gent que no t’aporta res i centrar-se en els importants. Aquesta ha estat sempre la meva premissa, i d’això anava el post. Però també de no ser massa destraler tampoc, perquè ningú no és perfecte, i si ens posem a apartar gent ens podem quedar sols. Potser coneixerem altra gent que ens pot arribar ben endins, però ningú no ens ho garanteix, oi?

    ResponElimina
  24. Les amistats que són bones i de veritat perduren en el temps i milloren, com el bon vi. N'hi ha d'altres, en canvi, que hi són durant un temps i després s'esvaeixen... Com ho veig jo, els amics que es perden pel camí es perden perquè totes dues parts ho volen. Si una de les dues parts insistís en mantenir la relació, potser no es perdrien (en certa manera, és com allò de "dos no es barallen si un no ho vol). En la meva experiència, com a mínim, les amistats que ja no hi són, s'han perdut perquè ni ells/elles ni jo hi vam posar interès. Però potser si els ho preguntem opinen diferent...

    ResponElimina
  25. Home Xexu, si la meva visita t'ha semblat de llagrimeta, la teua resposta és de traca i mocador. Moltes gràcies! I subscric el que dius fil per randa, estem 100% d'acord.
    Jo em limito a comentar el que m'interessa (i si l'atzar i el temps m'hi porten, que no sempre passa, malauradament). La teua dedicació sí que és admirable, i només per això ja dóna gust passar per aquí.

    I no dic que no m'interessi la bioquímica, eh? Però et puc assegurar que en aquest cas la meua intervenció et provocaria un altre tipus de llagrimeta, més aviat de suor. ;)

    ResponElimina
  26. Tingues en compte que la amistat depén de dos, un és lliure i l'altra persona també, al mateix temps hi ha les influències externes. De tota manera, parle des de la meua experiència personal.

    ResponElimina
  27. Maaaai hem parlat d'això, mai!! ;)

    Tu i jo tenim maneres diferents de gestionar les amistats i sempre he pensat que el teu punt de vista és més valent que el meu. Mantenir amistats en un moment baix està bé, ja que pot ser útil de cara a un futur, però desgasta molt en el present i t'asseguro que hi ha vegades que no val la pena. Ara bé, també és cert que no cal ser dràstic. Ni tu ni jo :)

    Fa temps vaig escriure una carta a una amiga explicant-li que l'amistat no era una línia recta, sinó una gràfica que pujava i baixava. Està allà i no cal tancar-li mai la porta. Tampoc hi ha necessitat, no, d'anar tancant portes? Vull dir que perquè en un moment la cosa ja no sigui com era, perquè no t'ha respost com tu voldries, no cal carregar-s'ho tot. Ja tornarà... Cada persona té les seves gràfiques.

    Jo tinc clar qui són els meus pilars i hi ha hagut moments en els que jo no he estat un pilar per ells. Ens hem vist menys, sense tantes ganes ni complicitat... Però les coses s'han anat equilibrant i eventualment he trobat "parches" que m'han apuntalat. Alguns d'ells s'han quedat com a pilars i d'altres no. En tot cas, no he restat pilars. Els primers ara no estan tan sols.

    I sobre la persona del tren, entenc que pugui resultar incòmode. M'imagino la situació i m'estranya que no agafis el llibre i et posis a llegir. No cal fer-ho a saco. Pots dir "perdona, però ara mateix estic en un moment molt interessant de la novel·la" i santes pasqües. Jo ho faria. De fet... crec que ho he fet, però no amb el llibre. "Et fa res si dormo?"

    ResponElimina
  28. Els d'Otis, no crec que opinin diferent, són relacions que es deixen perdre perquè en aquells moments ja no aporten el que havien aportat. Durant un temps, estem molt a prop d'algunes persones, però després desapareixen. Només algunes hi són sempre, però les relacions són fluctuants. Potser hauríem d'entendre l'amistat com una cosa més freda, més puntual, però crec que no me n'acabo de sortir.

    Pati, la meva dedicació només respon al vostre esforç per comentar les bajanades que explico. Si no obtingués una resposta tan positiva i enriquidora potser no tindria sentit esforçar-me amb les respostes, però amb tot el que rebo em semblaria una vergonya i una desconsideració no respondre tan bé com sàpiga. I a comentari més argumentat, més esforç en la resposta, és clar.
    Cadascú sap de les seves coses, segur que tu m'enxampes més d'una falta o més d'una construcció incorrecta i de manera molt elegant t'ho guardes per tu, hehehe.

    Jpmerch, sí que és cosa de dos, però em sembla que la manca d'interès acaba sent una cosa conjunta, les relacions es deixen perdre, i estrany és que un vagi perseguint l'altre perquè no passi. Suposo que d'alguna manera el segon capta el missatge, i encara que sigui de manera inconscient, sap que ha arribat l'hora de deixar que passi.

    Txari, sí que n'hem parlat, sí. I ho fèiem precisament perquè tenim, o teníem, maneres molt diferents d'entendre les relacions amb la gent del nostre voltant. És normal, però, que al final evolucionem en la manera de pensar. Tu has tirat cap a centrar-te més en la gent important, i jo ara penso que potser la purga va ser una mica massa exagerada.
    Et puc dir que jo he tancat algunes portes al llarg de la vida, algunes no fa massa, però era realment que creia que aquestes persones ja no encaixen en la meva vida i em poden fer més nosa que servei. Si et pots estalviar mals de cap, sempre va bé. Ara, hi ha portes que no es tanquen, encara que es pugui discutir o la circumstància hagi canviat les coses. Igual que han canviat, poden capgirar-se altre cop, i s'ha d'estar allà.
    Això dels pilars és una vella idea meva, me l'aplicava a mi, no sé com ho veu l'altra gent. El que està clar és que han anat canviant al llarg de la vida, uns han durat més i altres menys, però és difícil mantenir-los. Al final, tot i tenir persones al cap per fer aquesta 'funció', acabes pensant que l'únic pilar que s'ha de sustentar ets tu mateix. Sóc massa feble per fer forta aquesta idea, però no va tan desencaminada. Tampoc és incompatible amb tenir gent que sigui de vital importància al voltant.
    Per què no em sorprèn que siguis capaç de dir algú si li molesta que et posis a dormir? Home, jo generalment em capbusso en el llibre i no faig cas de res. Alguna gent que em trobo fa el mateix, la solució de 'no t'he vist' val pels dos. Però en casos de coneixences més profundes, com la que comentava, em sembla que no en sóc capaç. Opto potser per la solució més covarda, que és agafar un tren una mica més tard. Ja veus tu, sóc un estratega!

    ResponElimina
  29. M'agrada el q dius d ser el pilar d'un mateix. Sé q és estrany, però no era conscient de q és un punt al q vaig arribar fa un temps.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.