dilluns, 25 de febrer de 2013

El geni

Quan portes uns quants anys seguint un grup, però ho fas bàsicament per la seva música, no t'esperes que un dia tindràs l'oportunitat de parlar amb els seus membres, aquells que veus només damunt de l'escenari, especialment si no tens cap neguit especial per fer-ho. Però hi ha oportunitats que tampoc s'han de desaprofitar, i una d'aquestes se'ns va presentar dissabte en el concert que Antònia Font va fer a l'auditori de Terrassa. Quan la música va acabar, els cinc components del grup van sortir a saludar el públic, a signar autògrafs i a fer-se fotografies, cosa gens comú en ells. I allà érem nosaltres, és clar.

Foto robada d'aquí.
Se'm fa difícil explicar la sensació d'estar parlant amb en Joan Miquel Oliver, guitarra, lletrista i compositor de totes les cançons del grup, unes cançons que a mi em transporten; als meus ulls, un autèntic geni. Amb tota naturalitat, com si fos el més normal del món, vaig estar conversant amb ell durant una bona estona, fent totes aquelles preguntes que em venien a la ment, i ell contestava amb tota la calma i la paciència, també amb una familiaritat sorprenent. No semblava que hi hagués cap pressa. Vaig parlar amb els altres també, però a la retina em queda en JoanMi, difícilment oblidaré la conversa que vam tenir. És un personatge eclèctic amb una creativitat infinita, i ara sé que també és atent i agradable. Almenys amb mi ho va ser.

De tot plegat ens queda també una reflexió. Ells per nosaltres són com de la família, els hem vist moltíssimes vegades. Però nosaltres per ells no som res, només unes cares desconegudes. Tot i així, cadascú de nosaltres va interactuar amb ells de manera molt natural, molt planera i això et fa sentir bé. No érem els únics que érem allà, tot i que sí vam ser els últims a sortir. No som especials, però ens vam sentir com si ho fóssim.

21 comentaris:

  1. Doncs és molt d'agrair que gent com ells que no ens coneixen de res ens facin sentir especials una estoneta.

    Bon vespre XeXu!!

    ResponElimina
  2. Està molt bé sentir-se especial, una miqueta de tant en tant.

    M'alegro del'experiència positiva!!!

    ResponElimina
  3. Sembla que quan ens agrada un grup, un cantant, un escriptor ... la nostra admiració ens fa creure que són inaccessibles, però en molts casos no és així. La majoria d'ells porten treballant dur i molt temps per poder oferir la seva feina i crec que el nostre interès per ells és la seva recompensa, sempre que no se'ls pugin els fums (que de tot hi ha a la vinya del Senyor).
    Una nit, després d'un concert a unes festes de poble, vam tenir la sort de sopar amb Tomeu Penya. Semblava que ens coneixia de tota la vida i vam passar una vetllada molt divertida.
    Com bé dius tu, em vaig sentir especial, per ell i els seus acompanyants que no van deixar d'atendre'ns en tota la nit.

    Aferradetes ben aferrades que fa un fred de mil dimonis!!

    ResponElimina
  4. Diu molt d'ells que sàpiguen ser gent normal quan baixen de l'escenari, n'he conegut que no saben o volen fer-ho. Aleshores deixen de ser especials.
    Sempre són agradables aquests moments per poder palpar més bé la realitat de la seva música.

    ResponElimina
  5. Oh! Quina sort! És agradable saber que malgrat "la fama" seueixen sent "normals"! No tothom ho deu portar igual!

    ResponElimina
  6. Efectivament, per a ells no som més que unes cares desconegudes, però la part bonica de la història és que no ens ho van fer saber en cap moment. La conversa fluïa amb una naturalitat que no m'hagués esperat mai...

    ResponElimina
  7. És molt gratificant comprovar que persones a les que admirem pel seu art són properes i senzilles, que no s'ho tenen cregut.
    Això fa que creixi la nostra admiració, la nostra complicitat.
    No hi a res més desagradable que les persones cregudes i prepotents.

    ResponElimina
  8. Quina experiència tot plegat. Ben segur que per recordar...^^

    ResponElimina
  9. Abans de llegir els altres comentaris, perquè em temo que algú ja ho haurà dit ;-)

    No estic gens d'acord amb aquesta frase: "Ells per nosaltres són com de la família, els hem vist moltíssimes vegades. Però nosaltres per ells no som res, només unes cares desconegudes."

    És cert que "les vostres cares" són desconegudes per a ells... però que vosaltres "no sou res" és una sensació totalment errònia... Serien ELLS qui no serien RES sense VOSALTRES... Al menys com a cantants, com a gent que ha triomfat.

    Què seria d'ells si mai cap "cara desconeguda" hagués comprat un disc seu?... Què seria d'ells si mai cap "cara desconeguda" hagués anat a un concert? Doncs un fracàs total.

    Altre cosa és que alguns músics, cantants, grups, etc. amb els egos pujats i fora de la realitat no sàpiguen valorar el que signifiquen els "seguidors" (fans, admiradors, o com li vulguem dir) però qualsevol persona ben nascuda és normal que sigui agraïda amb aquell qui valora el que fa

    Com et sentiries tu si un dia escrius un llibre i algú se t'apropa i et demana que li signis i et diu que li ha agradat molt?... aquella persona seria "res" per a tu o seria algú amb qui, immediatament, es crearia un corrent de simpatia? Doncs això :-)

    Pots dir que els AF no són creguts, no són distants... però dir que tu per a ells no ets res... no, no... T'equivoques ;-)

    ResponElimina
  10. Imagino el que devies sentir... Jo mai he tingut cap "idol", però sí que segueixo grups que he tingut la oportunitat de conèixer i la sensació que et queda és molt agradable, perquè tu els coneixes molt, però ells a tu no i veure com et tracten bé, amb simpatia i amabilitat et fa sentir d'allò més bé.

    ResponElimina
  11. No he acabat d'entendre mai el "fenòmen fan". Per més que et fascini el que fa algú, no deixa de ser una persona de carn i ossos, i en tot cas som nosaltres amb l'actitud d'adoració qui els eleva a alguna altra cosa. Si us van tractar amb naturalitat és només perquè no s'han deixat aclaparar i segueixen considerant-se gent normal. Com tu, com jo, com tots, llevat d'algunes "figuretes".
    I no m'agrada que et creguis "ningú". Castigat de cara als pòsters.

    ResponElimina
  12. Quina passada! Vaig estar a punt d'anar-hi a aquest concert, llàstima... Segur que a partir d'ara el veuràs amb uns altres ulls, més proper. A mi també em passa això d'idealitzar els grups preferits, si hagués estat en el teu lloc m'hauria posat tan nerivosa que no hauria sabut què dir ni preguntar.

    ResponElimina
  13. Recordo una nit que vaig sortir a fer uns beures i vam acabar petant a l'Heliogabal de Gràcia. Allà, quan ja duiem una estona vam veure que, en un racó de la barra i havia en Joan Miquel Oliver. Allà, tot sol, entre la gentada del bar i, ningú, en tota l'estona se li va acostar a dir res. Ell sol amb una cervesa a la mà. I així va estar força estona, absent a tot el que hi havia al seu voltant, fins que, vés a saber-ne el motiu, va decidir marxar. Un paio sorprenent, la veritat.

    ResponElimina
  14. Em sembla que ja t'havia dit que vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo i de tractar-lo quan vivia a Mallorca i poca gent coneixia a Antònia Font. En tinc un gran record. És algú especial i, tot i la seva genialitat, no va de divinitat absoluta i això el permet ser molt més proper. Té posat de seriós, però és més pura aparença que no pas realitat, perquè et ben asseguro que vaig riure molt al seu costat, sobretot veient el seu sentit irònic de les coses.

    ResponElimina
  15. Quin "subidón!"
    Jo tampoc vaig a buscar-ho, però si et passa una cosa així se't posa aquell nus a l'estomac i l'adrenalina es dispara. després costa de que els nervis et tornin a lloc.

    ResponElimina
  16. Em sembla que tots coincidim amb que és una sort que els cantants i altres artistes siguin gent propera i no se’ls pugin els fums. Es deuen al seu públic, així que no el poden tractar com si fossin inferiors. Res més lluny del que va passar aquest dia amb els membres d’Antònia Font, per sort. Si no, m’hagués caigut per terra una part important d’aquests darrers anys. Gràcies a tots pels comentaris.

    Lluna, no crec que fos pas la seva intenció, ells en realitat no són de massa paraules ni d’envoltar-se de massa gent, però la sensació que et queda quan pots parlar amb algú que admires i no et decep és molt bona.

    Carme, no diré que sigui el meu ídol, però sí que és un músic que admiro molt, és clar que em vaig sentir especial, i és fantàstic.

    Sa lluna, de vegades oblidem que tots som persones, tant els que triomfen en les arts, com nosaltres. A aquells a qui els pugen els fums ja tindràs temps de deixar-los de banda, però quan coneixes un artista i resulta que et parla d’aquesta manera, és tot un goig. Potser de vegades és més complex d’inferioritat nostre que no pas que ells se sentin superiors. Fantàstica l’anècdota que expliques d’en Tomeu Penya, no sé com deu ser en la seva vida privada, però fa pinta de ser molt divertit, a banda de ser agradable i atent. Si que fa fred, sí! Estic gelat.

    Sr. Gasull, em pregunto si deu ser fàcil que se’t pugin els fums quan tens tanta gent darrere seguint-te. Suposo que sí, però en tot cas, ells es van mostrar força propers, més que propers, d’estar per casa. Si s’ho tenen cregut, no ho demostraven.

    AnnaTarambana, segur que no tots ho deuen portar igual, però mira, aquesta gent no solien sortir, i si ara ho fan potser descobrirem que són macos i que no tenen els fums pujats, a banda de ser uns grans músics.

    Gerhart, en realitat és una sort. Imagina que després de tots aquests anys ens topem amb uns músics prepotents i creguts, distants i que et fan notar que ets molt poca cosa al seu costat. La màgia s’hagués trencat immediatament, i aquesta màgia volem que duri molt més temps!

    Glòria, com li comentava a en Gerhart, que és un dels que hi era, hauria estat una gran desil•lusió per nosaltres, després de tants anys de seguir el grup, trobar-nos una gent tibada i distant. Poder conversar amb ells tan tranquil•lament no fa més que engrandir la llegenda que Antònia Font és per nosaltres, ja que el seu efecte ha transcendit més enllà del que és només la música.

    Maria, doncs sí. No puc dir que vagi coneixent a cantants famosos cada dia!

    Assumpta, no parlava de nosaltres com a seguidors del grup, és evident que un grup es deu a la gent que l’escolta, que el segueix i que fa que guanyi el seu sou, és clar. El que volia dir és que nosaltres particularment no som ningú, només una petita part de la massa anònima. Evidentment, ells tractaven igual de bé a tothom, però jo no puc parlar per com es sentien els altres, només sé com em sentia jo. Ells et feien sentir còmode, però com dius tu, no hauria de ser estrany. Justament per aquest fet, jo ara n’estic parlant i una quanta gent més sabrà que els AF són macos en persona, i això també fa que t’interessis per ells. Segur que si aquest estiu venen a Reus a fer un concert d’aquests de festa major que són gratuïts tu t’acostaràs a veure’ls! Ah, i jo segur que també hi seré, hahaha!
    No crec que jo faci res remarcable per la qual cosa em puguin demanar autògrafs. Però igualment, la meva signatura és una patata bullida, ningú no la voldria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fossis famós, ja veuries quanta gent voldria una patata bullida d'aquestes :-P A més, sempre la podries canviar, home!!

      Ah, d'acord, et buscaré en un concert d'AF... miraré un que faci cara de bioquímic, casteller, català, del Barça, blogaire... i que canti i balli totes les cançons :-DD

      Elimina
  17. Alba, tu no necessites ídols perquè l’estrella musical ja la tens a casa! Bé, jo no parlaria d’ídols, perquè tampoc és això. Només penso que aquest home és bo de veritat, el que fa m’agrada. Va ser un plaer sentir això que dius tu, que et tracten bé sense cap necessitat, però ets allà, hi parles, i et responen amb amabilitat. Ja és més del que molts farien, i la sensació que et queda és molt positiva.

    Joan, home, que tampoc no sóc un groupie, eh! M’agrada molt el grup, els he vist en molts concerts i tinc la seva música, però no em deleixo per conèixer-los, i encara menys per ser conegut per ells. Aquesta vegada va ser diferent perquè vam tenir l’oportunitat (inesperada) de parlar-hi, i ens hi vam apuntar. Si no haguessin sortit, hauríem marxat tranquil•lament sense esperar a veure si els vèiem. Per la resta, tens raó, som nosaltres els que fem que una persona quedi per sobre de la resta. Ara, és feina seva saber mantenir els peus a terra, i crec que no és fàcil.

    Sílvia, això és el que em pensava que em passaria a mi, sóc molt vergonyós en realitat. Però no va ser així, senzillament ens vam posar a parlar allà amb ells, i tot va anar rodat. Dona, com et deixes escapar un concert d’Antònia Font? De lloc n’hi havia de sobres. Les entrades eren caretes, és cert, però sempre val la pena veure’ls.

    Porquet, quan presentava els seus treballs en solitari tocava sovint a l’Heliogabal. No hi he estat mai, però suposo que és prou petit i reclòs com perquè ell se senti segur. Em sembla que no és massa de ser el centre d’atenció, ell fa tota la feina, però prefereix que sigui en Pau el cap visible. Ja el podries haver anat a saludar. Segur que si li pagaves una cervesa tenies conversa per una estona. Francament, no sé si jo m’hi hagués atrevit, i potser en aquells moments ell preferia estar a la seva bola, i interrompre els seus pensaments no li hauria fet tanta gràcia.

    Marion, no recordava que m’haguessis dit que hi havies parlat, però veig que la sensació que et va quedar és semblant a la meva. No sé els altres, però en tot cas, a ell no se li pugen els fums, fa més pinta de voler passar desapercebut. El que no vaig tenir l’oportunitat de gaudir és aquest rampell irònic i divertit que dius, va ser agradable i proper, però la conversa va ser més o menys seriosa, i això que li vaig fer alguna pregunta que podia donar peu a alguna broma.

    Jomateixa, estranyament, estava molt tranquil. Sóc molt vergonyós quan conec gent, i si és gent famosa, el més normal és que ni m’hi apropi. Però aquest cop tot va ser fàcil i normal, ni una mica de nervis ni res. No et creguis, jo sóc el primer sorprès. Això sí, una estona després, tots ens dèiem a nosaltres mateixos ‘uau, hem parlat amb el grup!’.

    ResponElimina
  18. Què xulo!!! un gran regal que segur que perdurarà sempre. Guarda els moments com un gran tresor.

    No sé si no som res. Potser no et posen cara, xò sense els fidels seguidors, un grup no és res. Sense que la gent et recolzi, un grup no acaba de sentir-se bé. I no crec que sigui una cosa de fama o diners. El reconeixement que tots necessitem. Tinc un amic que toca en un grup, i no acaben de connectar amb la gent. A mi, la música que fan m'agrada xò reconnec que els falta la connexió en directe. I és una llàstima. I ells senten que els falta alguna cosa. X tant si que considero que sou importants.

    Buf, si algú a qui idolatro (o més que idolatro, segueixo, xq ja no tenim edat d'idols) pogués xerrar, segur que faria el pàmfil de valent.

    ps. intento donar una oportunitat a Blaumut amb la cançó que has posat. De segur que és maca i la lleta segur que arriba, xò.... no, decididament, és un no. ;)

    ResponElimina
  19. Assumpta, més que firmar, m'agradaria posar dedicatòries, però sóc tant maniàtic que no m'agradaria repetir-me, i m'estressaria quan no em sortís una cosa nova. Tu busca'm, però pensa que jo sí que et tinc vista a tu per les fotos que has posat, així que hauré de decidir què faig si et veig, si et vinc a saludar o fujo corrents, hehehe!

    rits, sense tornar-me boig, però sí, és un molt bon record que conservaré. Va ser un plaer poder parlar amb ells després de tant temps de seguir-los. És cert que un grup es nodreix dels seus seguidors, com un blog, per exemple. A mi m'agrada escriure, però reconec que si no em seguís ni comentés ningú potser no tindria tantes ganes de tirar això endavant. És una mica de reciprocitat, ells donen coses que nosaltres apreciem, però ells necessiten també del nostre escalf, saber que fan coses que agraden. El teu amic haurà de reflexionar a veure què és el que falla.
    Jo també pensava que faria el ridícul, però em vaig posar a parlar, i estava molt tranquil. Fins que no t'hi poses... no sé, potser un altre dia vaig la mar de decidit i faig el passerell.
    És una llàstima, a mi m'agraden molt, i aquesta cançó em diu moltes coses, però cadascú té els seus gustos, reconec que són especialets. Què faig, et declaro persona non grata aquí?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que no. Si cal, me la tornaré a escoltar... xò.... cal? Et podria dir que millor la deixo reposar i ho torno a intentar, com amb el disc dels Amics,... xò és que el resultat tampoc va ser gaire bo... Millor, et dic que et felicito xq trobis una cançó que et transmet tant i llestos. :)

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.