diumenge, 10 de febrer de 2013

Anada


La platja del passat, l'hivern del present, la ment en el futur. Una conjunció de temps, 30 hores de records, d'analitzar el moment i de pensar què serà. Jo jugant a casa. Tu fent-te-la teva. Com una ona, que ve i va. Però ja en tinc prou de ressaca. Ara només vull anar. Vens? El proper cop toca muntanya.

29 comentaris:

  1. arriba un moment on això d'anar i venir es fa pesat i cal una solució, que en aquest cas s'ha de prendre a dues bandes. Potser els aires de muntanya poden ajudar-hi, hi hagi sort....

    ResponElimina
  2. Mira quina foto més xula! :-)

    Jo també prefereixo muntanya... sempre m'ha semblat que té més vida... Clar que, tot són gustos :-)

    ResponElimina
  3. sona poetic...ho sento
    potser es culpa de l'imatge

    a mi el mar..m'energitza
    i la muntanya em dona una calma que no trobo enlloc mes

    fa un peto??

    ResponElimina
  4. Molt poètic, potser perque aquest moments ho són sempre...

    Preciosa foto! A mi m'agrada més la mar que la muntanya.
    La mar em sedueix, em fa seva. La muntanya em torna a la realitat de la meva minúsucla presència.

    Aferrades.

    ResponElimina
  5. Ei! en XeXu poètic!!! és bonic tal com ho dius... misteriós i esperançador. M'agrada!!!

    Bon dia, poeta!

    ResponElimina
  6. Oh! Les teves paraules acompanyant la imatge és molt bonic! La propera vegada, com que tocarà muntanya, també ens faràs una il·lustració/explicació així?? :DD

    ResponElimina
  7. No entenc gaire de què parles però la foto és molt bonica i la proposta també. El va i vé de les ones del mar també pot arribar a cansar. Bona anada, i bona setmana!!!

    ResponElimina
  8. M'has fet enveja, sana eh! Tinc unes ganes d'escapar-me cap on sigui...
    Fa dues setmanes que hem intentat anar a tocar els esquitxos d'aigua i ho hem hagut d'aplaçar per grips. A veure si la setmana vinent ho aconseguim, encara que em sembla que estem fent torns i fins que no hi passem tots no hi haurà res a fer.

    ResponElimina
  9. Jo potser em fico on no em demanen però... té res a veure tot plegat amb un cert "segrest" del qual parlaves fa uns dies?

    ResponElimina
  10. Que es aquest tipus de post? feia temps que no trobava un post així per aquí, que t'estàs convertint en un fotolog dels collons o que?

    ResponElimina
  11. Una foto? Una foto al Bona nit? En serio? Uauuuuuuuuu!!!!
    Des de quan no hi havia cap foto al post? Des que jo et llegeixo... uhmmm... deixa'm pensar... doncs no sóc capaç de recordar cap foto (que no siguin les del Relats Conjunts) per aquí.

    M'has deixat ben parada. I pel text també. Renoi, avui és dia de sorpreses... o bé t'han suplantat l'identitat i hi ha algú escrivint en nom del XeXu!!!

    Ja em perdonaras la meva anada d'olla d'aquest comentari. De fet, amb el mar em tens guanyada. Sí, vinc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He clicat sobre l'etiqueta i he vist que sí que hi ha fotos. L'última de l'estiu passat. Per això no me'n recordava. La meva memòria és molt més curta :-)

      Elimina
  12. M'agrada mirar el mar...però jo sóc de muntanya...i també demanaria que vinguessin! Un petó!

    ResponElimina
  13. Molt bé: qui ets tu i què n'has fet del nostre Xexu!

    ResponElimina
  14. Has vist bé la foto? l'aigua de l'onada queda i mulla i s'endinsa dins la sorra. Son onades només d'anada. Sempre va quedant una miqueta, per molt que de vegades reculem.

    No sé si anava x aquí, xò el millor del post, que torna a sortir tb de les entranyes. I oi que va bé?

    ResponElimina
  15. No puc dir que sóc una seguidora amb antiguitat, però realment em sorprèn trobar-te en aquest post tant poètic i ple d'una essència, molt diferent de la que ens tens acostumats. Et felicito, per aquest reflex tan particular!!!
    M'agrada el mar, i tot el que la seva remor desperta!!!

    ResponElimina
  16. No és que hi entengui gaire, però jo em penso que això és poesia. I de la bona.
    Bona nit, poeta!

    ResponElimina
  17. Per a dir certes coses, cal dir-les així.
    Tu no eres de platja, això ja t'ho he llegit alguna vegada (que te'n vas fartar durant la infància/adolescència), així que sí, cal anar i cal triar, i al remat, deixar-se de tant de viatge.

    Besada!

    ResponElimina

  18. Hi admiro la calma de la llongada, que es deixa acaronar pels llavis d'escuma.






    h

    ResponElimina
  19. caram poètic i filosòfic alhora ....dius molt! la propera vegada muntanya .....ull que les muntanyes no venen i van però es poden pujar i baixar

    ResponElimina

  20. Està bé a vegades anar i que a vegades vinguin. No sóc partidària d'haver d'anar sempre o d'haver d'esperar que vingui.
    Tot es mou. I les onades venen i van, és qüestió de ritme.

    ResponElimina

  21. Qui pogués ser ona i anar a petar a la sorra d'una platja petita, i ser mar en la nit quan el silenci és un déu per unes hores, abans que surti l'alba.
    Quina fotografia més preciosa. L'aigua té quelcom magnètic.

    ResponElimina
  22. Cadascú pot interpretar alguna cosa personal amb aquest text, que segurament no té res a veure amb la finalitat amb el que el vas escriure, això és lo bo, que et desperti sentiments.

    ResponElimina
  23. m'agrada el teu heterònim poètic!
    a vegades expressar-se d'un altra manera és necessari per sentir que diem alguna cosa..

    ResponElimina
  24. I doncs què serà? Haurem d'esperar aquest futur a la muntanya... (és un post molt diferent als teus però m'agrada i a vegades cal trencar una mica per poder expressar el què vols)

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Alguns d’ells gairebé posen en dubte que sigui jo qui escrivia aquestes paraules, però no és el primer cop que ho faig ni serà l’últim, segur. Alguns dels seguidors més antics no es deuen haver sorprès tant. És cert que tinc un perfil de posts força concret, però de tant en tant en surten d’altres menes, tant pel que fa a la foto com per l’escrit. Això és carn d’un altre post, perquè si no em reconeixeu en aquest post, qui sóc jo realment?

    Sr. Gasull, qualsevol aire hi pot ajudar si la voluntat és bona, però com tu dius, hi ha decisions que cal prendre a dues bandes.

    Assumpta, ja sigui a mar o a muntanya, el que importa és la companyia. Aquest cop era platja, però ja saps que a mi m’agrada més a l’hivern. A més, era la meva platja.

    Sargantana, ho tens ben repartit, ja saps on anar en funció del que necessitis. A mi no m’influeix tant el lloc com la companyia. Si sona poètic, potser és perquè, per un cop, ho és. Petons a repartir.

    Sa lluna, això deu ser perquè ets d’una illa, i tot i tenir la serra de Tramuntana per allà, no us acabeu de fer amb la muntanya. De fet, jo no em declaro ni de mar ni de muntanya, només sé que si la companyia és bona, li pots trobar la gràcia a tot arreu.

    Carme, exagerada. Són les meves paraules, les que surten. Com dius, sense explicar massa, però també sense amagar massa tampoc.

    Alba, ho tenia al cap, qui sap, però ha de sortir, no es pot forçar. Aquest post tenia ganes de fer-lo. I ja veus, després comenta gent dient que no sóc jo, i quines coses més estranyes que faig...

    Sílvia, potser fa una bona temporada que aquest blog és més impersonal, però de vegades, fins i tot avui en dia, tinc la necessitat d’escriure alguna cosa que només entengui jo, i qui m’interessa que m’entengui. Per vosaltres gairebé és un joc, el d’endevinar què estic explicant. I no et creguis, n’hi ha que s’hi aproximen molt.

    Jomateixa, pensa que en tens tantes ganes que, quan finalment us pugueu escapar, serà fantàstic. Tot anirà rodat. Cuideu-vos aquestes grips, que sortir de casa sempre està bé. A falta de més diners, bones són escapadetes de cap de setmana.

    Jorai!, com es nota que sempre estàs a l’aguait, no és d’estranyar que encertis un munt d’enigmes a can Mac. M’has enxampat, i em sembla que ningú més ha fet aquesta relació d’idees, però em fa sentir bé que algú em llegeixi amb prou atenció com per relacionar posts de setmanes de diferència. Gràcies. Aquest cop raptava jo, però.

    Pons, des de sempre en aquest blog he tingut diferents maneres d’expressar-me, i aquesta ha estat una. Poso fotos molt de tant en tant, però segur que tu n’havies vist alguna ja. És una categoria del blog, però si volgués un fotolog en tindria un. No sé ni si existeixen ja. Entenc que aquesta mena de posts potser no agraden a tots, però a mi sí. De tant en tant.

    Ariadna, sempre que poso una foto surt algú que s’estranya i s’exclama com tu. Per sort, aquesta vegada no m’hauré d’explicar massa perquè ja has descobert que tinc una categoria especial al blog per posts amb fotos i poca lletra. No és massa comú, és cert, però només hi ha un motiu per això. No sóc bon fotògraf i no tinc més que una digital limitadeta. De tant en tant en surt alguna de bona i potser l’aprofito. O potser alguna de senzilleta m’ajuda a expressar alguna cosa que no vull dir massa clarament, com és el cas d’aquest cop. En aquesta categoria hi va sempre una foto gran i algun comentari que l’explica, però sense parlar massa clar. El que s’amaga rere de la foto m’ho solc quedar per mi. Encara que no us ho sembli, aquest tipus de post és tan meu com qualsevol altre, tot i que no m’hi reconegueu.

    Núria, jo no sóc ni de mar ni de muntanya especialment, però m’agrada compartir-les amb algú especial. Així tot millora.

    ResponElimina
  26. MontseLladó, una altra que s’estranya. Què passa, que en XeXu no té dret a expressar sentiments, a fer un tipus de post més sensible i més íntim? El blog per mi és una necessitat, i quan em cal escriure coses així, o ho vull molt, ho faig. Em sap greu que no m’hi reconegueu, és part de mi també.

    rits, sí que va bé, però si et fixes en alguns comentaris, no em reconeixen en aquesta faceta, per dir-ho d’alguna manera. A mi m’agrada tenir la necessitat o tenir moltes ganes d’escriure alguna cosa i fer-ho. No sempre surt, però quan vol sortir, per què aturar-ho? No sé si les ones ens serviran per explicar el comportament de les persones, però igualment, som nosaltres els que no hem de recular, elles poden seguir fent-ho.

    Dafne, potser tu no m’has vist escrivint coses d’aquest tipus, com molts dels que passen per aquí, i encara que m’ho hagin vist, ningú no està obligat a recordar-ho, només faltaria. Però cadascú es veu el blog propi a la seva manera, i a mi no se’m fa estrany. Sóc conscient de la mena de posts que faig habitualment, però dins el meu cap tenen molta més varietat del que vosaltres percebeu. Les etiquetes són importants.

    Glòria, si no n’entens tu! Jo segur que no n’entenc, per això no consideraré mai que res del que escrigui és poesia, tret de quan ho intento de debò, que llavors surt un nyap.

    Senyoreta Reykjavík, quina bona memòria! Ara no vaig mai a la platja perquè me’n vaig cansar, o de gran no li he trobat la gràcia, però aquest cap de setmana era la mateixa platja de la que me’n vaig fer un fart, en ple hivern, que la cosa canvia molt, tot i la rua de carnaval. Va ser diferent i molt agradable trepitjar aquella sorra de nou. Com expressar aquell moment? Doncs segurament d’aquesta manera, no cal dir massa més. Qui ho ha d’entendre ja ho entén.

    Òscar Az Al, endavant, sempre endavant.

    Jordi Dorca, quina bonica paraula aquesta, llongada, que no coneixia. Allà ens trobàvem, veient les ones anar i venir. Calma i pau, però sobretot un molt bon moment.

    Elfreelang, tu sí que dius molt! Tens tota la raó, les muntanyes pugen i baixen, i si a sobre fossin russes, encara seria pitjor. Per sort, no anirem tan lluny!

    Agnès, de ritme i de cert equilibri, per dir-ho d’alguna manera. Si la balança sempre està del mateix cantó, alguna cosa no funciona. Estira i arronses en el bon sentit de la paraula.

    Helena Arumi, en aquest cas, la platja no era petita, era ben gran. Però el so del mar que s’intensifica a la nit, a falta d’altres sorolls, té quelcom màgic. No hi ha lloc pel silenci, el brogit rítmic de les ones ho omple tot. Però en ple febrer no és massa bona idea baixar a la platja de nit. M’has donat una bona idea per quan no faci tant fred!

    Deric, això és una cosa que passa als blogs, de vegades no cal entendre del tot el que escriu algú, ens ho podem fer nostre i portar-ho al nostre terreny. Si ens ho expliquen clarament és molt més difícil sentir-se identificat, és clar.

    Lolita, sembla que m’has entès bé. Si hagués explicat els fets tal com van ser no tindrien més interès que aquest. Necessito dir les coses d’aquesta manera perquè m’arribin a mi i a qui vull que arribin. Les interpretacions que en pugueu fer són cosa vostra, però m’alegro que a alguns us agradi aquesta manera d’expressar-se.

    Tarambana, no descartis el post de muntanya, tot i que alguns dels comentaris m’han fet una mica enrere per tornar-me a expressar en aquests termes. A d’altres sembla que us ha agradat, però massa críptic acaba confonent massa. Veurem què surt.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.