dimecres, 16 de gener de 2013

Relats conjunts, El viatge a la lluna


Aquelles darrers setmanes se sentia enyorat. Ja feia més d'un any que havien partit peres i força mesos que no parlaven. S'havia acostumat a estar sense ella i no tenia necessitat de saber-ne res. Aparentment, ella sentia el mateix. Però feia massa dies que li havia tornat al cap i no sabia com fer-la marxar. Va pensar de contactar-hi, però necessitava alguna excusa, no s'atrevia a irrompre sense motiu. Sense motiu que es pogués explicar, almenys. A més, s'havien demostrat mútuament que no funcionaven com a parella, era una ximpleria, ja li passaria. Però no li passava.

Per pal·liar una mica l'enyorança, va passar estones en alguns dels llocs que havien compartit, que li portaven records agradables. Aquell cafè on havien tingut les primeres cites. Aquell petit restaurant que solien freqüentar els divendres a la nit. Francament, això no ajudava massa a apartar-la de la ment. Fins que un dia, baixant per Villarroel, va veure anunciat que als cinemes Méliès projectarien una pel·lícula de l'autor que donava nom al local, a mode d'homenatge. Era 'El viatge a la lluna'. Va decidir que hi assistiria. Amb la Sònia solien anar a veure pel·lícules antigues en versió original en aquell petit cinema. També li portaria bons records.

El dia de la projecció va acostar-se als Méliès amb el cap a una altra banda, es va plantar a la cua ben despistat. Però tot de cop va tornar a la realitat quan va veure aparèixer la Sònia de bracet d'un altre home, força ben plantat, per cert. La parella es va aturar just a un metre d'on era ell, quan la noia va adonar-se de la seva presència. En aquell moment només existien els tres. Just darrere d'on es trobaven, presidia la paret el pòster de la pel·lícula, la famosa lluna amb la nau estampada a l'ull. Presa d'una ràbia creixent per tota l'enyorança absurda d'aquelles setmanes, en les que no havia fet altra cosa que pensar en la Sònia, el nostre home, impotent, va deixar-se emportar per la visió d'aquella lluna i fa entaforar l'índex a l'ull del ben plantat, que a hores d'ara encara no entén què va passar.


Aquesta és la meva aportació per la proposta de gener de Relats Conjunts. Què espereu per participar? I parlant de participar, sabeu que ja es poden fer propostes per triar la millor iniciativa blogaire 2012? Digueu la vostra!



25 comentaris:

  1. Hahaha que dolent és l'enyorament no compartit!!! El que no entenc es perquè li va posar el dit al ull a ell.
    Bon vespre XeXu!!!

    ResponElimina
  2. Ostres no sabia que la Sònia s'havia separat del Mou......que va ficant dits a l'ull.

    ResponElimina
  3. Pobrissó, desprès de tantes hores pensant amb ella, quina mala sort!
    Em sembla que estem una mica agressius...no sé...no sé...serà la lluna?

    Bon relat, Xexu!
    Aferrades.

    ResponElimina
  4. Ostres, boníssim!!! El trobo molt ben escrit i amb un final sorprenent, he trobat genial la reacció del protagonista. Segurament qui no l'ha oblidat a ell des d'aquell dia és el ben plantat, hahah. Aquesta imatge està donant fruits molt interessants.

    ResponElimina
  5. Una bona proposta, Xexu! M'ha agradat molt! No puc negar que fins i tot en el principi (de fet a tot el relat) m'he sentit bastant identificada amb ell, amb la situació, amb un bar, i fins i tot amb un cinema (tot i que degut a les circumstàncies, he de reconèixer que ara sóc molt selectiva amb les pel·lícules). Fins i tot amb això de posar-li el dit a ull, m'he sentit identificada! En segons quines circumstàncies potser no em podria reprimir! he he he!
    Bona nit i bon relat!

    ResponElimina
  6. un cop més, va rebre qui menys culpa (o cap ) tenía !! Tinc a la Lluna per romàntica i tranquila...però com aqui, quan és plena , té influències molt més fortes !!....pregunteu-li al home llop ....heheheh
    Bon relat i bona nit !! ; )

    ResponElimina
  7. Aquest és el final de la versió XeXu. El meu final, el de color de rosa, que jo m'havia anat imaginant abans d'acabar de llegir, és que efectivament es trobaven al cinema, però ella hi anava sola, i pels mateixos motius que ell... ooooh, vive l'amour! Sóc una nyonya embafadora, ho sé. No escriuré mai, em sortirien novel·letes roses i no ho podria suportar. Dit això, bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també sóc més de color de rosa. Sóc una romàntica!!! El meu marit no pot sofrir les pel·lícules que sempre acabo escollint; i és que no ho puc evitar. Ooooh, l'amour!!!!

      Elimina
  8. Això de ficar-li el dit al ull pensava que era una frase feta, però des de el Mourinho...
    Mira, si aixi és va quedar més tranquil, ja està bé, però ben mirat, quina culpa tenia el ben plantat de tot això?. Podia posar-li al ull d'ella...

    ResponElimina
  9. Hi ha finals ben lletjots.... amb lo bonic que hagués estat que s'haguessin retrobat i com diu la Yáiza... vive l'amour! hehehe!

    ResponElimina
  10. Ben fet s'ho tenia merescut, ja ho entendrà.

    ResponElimina
  11. Que no es queixi el ben plantat que encara se'n va sortir prou bé. No vull imaginar que hauria passat si al cinema haguessin fet "La matanza de Texas".

    ResponElimina
  12. Hahahaha final boníssim!!! :-DDD Molt divertit XeXu!!

    I llavors, la noia, enlloc d'enfadar-se, abandona el ben plantat i, interpretant el gest del seu ex com a fruit de la desesperació per haver-la perdut, li proposa tornar amb ell...

    I ell diu que sí, és clar!!! ♥ ♥

    ResponElimina
  13. De vegades cal topar-se amb la realitat per no caure en l'enyor ni aferrar-se a alguna cosa que el propi protagonista sap que no seria bo. Així podrà tirar endavant! i si, de vegades posar el dit a l'ull, senta d'allò més bé!

    Molt bon final!

    ps. també havia pensat en fer servir el fotograma a mode de recordar la peli de Mélies, xò era molt més superficial. hehehe, aviam si em centro una mica i em poso les piles.

    ResponElimina
  14. Oh que bo, Xexu! Un pòster inspirador per perpetrar la venjança, hahaha! Tot i que clar, que la víctima fos el ben plantat..., però no es pot demanar raonament en ple pic d'enyorança, i menys si es tracta d'en Mou (molt bo el Joan Gasull!).

    ResponElimina

  15. I per què no li feia un petó de rosca a la noia? Com un senyal de retrobament inesperat. I al ben plantat que el fotin, doncs és un personatge secundari.

    Molt bo!

    ResponElimina
  16. Bon i molt bon relat! Genial! M'ha encantat. Ara, mai dels remais s'ha de fer el que va fer aquest vailet tan sofert. No repeteixis mai el què feies amb les teves ex, sobretot si és recent el trencament. És com una mena de calvari bastant prescindible...

    ResponElimina
  17. Mai hem de treure la força bruta perquè és assumir que no tenim arguments per rebatre el que el sentim. La via fàcil és sempre l'agressió. Costa assumir-ho, però és el que ens fa ser "racionals"!!!
    I ara, quina culpa tenia el "guerxo"??

    ResponElimina
  18. Compte! amb aquest impulsos no controlats, molts cops rep el mes innocent.

    ResponElimina
  19. Sorprenent gir a l'evolució del relat. Ara només falta que si li demenen explicaciosns, posi a Karanka per davant.

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. M'alegro que a alguns us hagi agradat o divertit el final, de fet, això és el primer que em va venir al cap, el dit a l'ull, i a partir d'aquí vaig bastir la història. El perquè rep el 'ben plantat' i no ella no ho sé ni jo, senzillament va sortir així. I sobre un final més romàntic... home, no dic que no en pugui escriure, però era massa fàcil, no? Sempre miro de sorprendre una mica, encara que sigui amb una bajanada. No us enfadeu romàntiques de la sala!

    ResponElimina
  21. Molt bon relat Xexu! em sap greu arribar tard.......ben ficat! el dit a l'ull!

    ResponElimina
  22. Arribo tard, m'ha agradat molt el relat a nivell literari molt bé i l'argument m'ha sorprès el final!

    ResponElimina
  23. Pobre ben plantat! Ara ja pot veure la pel·lícula i sentir-se plenament identificat amb la lluna.
    Molt bo!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.