dijous, 3 de gener de 2013

La coherència dels aniversaris

La nit de cap d'any vam tenir moltes converses interessants i una d'elles anava sobre celebrar aniversaris. Alguns aniversaris cauen en molt mala data per ser celebrats, ja que algun fet d'aquell dia passa per davant de la persona que fa anys. Això pot ser una murga si realment t'agrada o t'agradaria fer una celebració del teu aniversari. Però no tothom troba la gràcia a reunir família o amics aquell dia per fer-se un homenatge. No cal dir que jo sóc d'aquests, és clar, per mi el meu aniversari és un dia més. Algun cop l'he fet servir d'excusa per fer alguna cosa, i sempre és maco que es recordin d'un i et felicitin, però no m'agrada organitzar res, i encara menys que m'ho organitzin.

Vam parlar en termes de coherència. Si a mi no m'agrada celebrar els meus, no m'agradarà cap any. En canvi hi ha gent a qui agraden sempre, o famílies que no se'n perden ni un. A mi no em fa res participar en aquestes celebracions, fins i tot organitzar el que calgui, perquè sé que a aquestes persones els agrada. El que no vèiem tan normal és dir pestes de les festes i després queixar-te perquè no te n'organitzen a tu. Força incoherent. I com a mostra de coherència, també el fet de celebrar-lo en funció de les ganes o la situació, un any sí i l'altre no, depenent del cas. Sembla que ens haguem de decantar cap a un cantó o altre, t'agrada o no t'agrada. Però per què no et pot agradar només si es donen uns condicionants concrets, i si no no? Dret a decidir per l'homenatjat.

33 comentaris:

  1. Home i tant, celebrar alguna cosa que no et ve de gust celebrar és una murga. A mi m'agraden les festes en general, fins i tot els meus aniversaris ;) però és veritat que hi ha dies que no estàs per punyetes.
    Un petó

    ResponElimina
  2. mmmm, ser coherent no és gens fàcil. Però si, s'ha d'intentar. Crec que t'entenc en el sentit que no cal forçar cap tipus de celebració si no es té ganes. I això s'ha de respectar. Si un no té esma x sortir x cap d'any, crec que s'ha de respectar, xò tot s'ha de tenir en compte i potser aquella persona el que necessita aquella nit precisament és no quedar-se a casa i potser cal treure'l. No sé, tot depen de les persones, del que les coneixem i del moment que viuen.

    En quan als aniversaris, en canvi, certament, la persona mana. Si un no ho vol celebrar, doncs res. S'ha de respectar.

    Això si, no sé si estic segura que la coherència calgui portar-se a tot arreu. Un pot no voler celebrar aniversaris, x la raó que sigui, i voler celebrar altres coses. De vegades el intentar mantenir la mateixa opinió en tot és ben difícil i potser podria arribar a ser una incoherència. Vull dir que potser un no vol fer-se gran i per això no hauria de poder celebrar l'estiu i sant joan quan li encanta poder tirar petards. Bé, és un exemple mal trobat.

    Ja dic, ser coherent, de vegades pot ser difícil.

    El que si que sé és que és ben veritat, hi ha aniversaris que cauen mooolt malament. Una bona amiga és nascuda el 5 d gener. I a ella li encanta celebrar el seu aniversari, cosa que a tots ens ha costat de vegades. Sortir de nit el dia 5 a la nit pot arribar a ser ben curiós. Hem arribat a estar ben sols al A +saco o al Panams! quins records. Aquest any, a més a sucumbit a una realitat. La dels nens. Com que hi ha nens a la colla, cada cop és més difícil que la gent pugui celebrar-ho el dia 5 a la nit i ha acabat acceptant el que li déiem tots, que ha de canviar de dia. Ho celebrem demà,.... i ho porta fatal! x això li estem muntant una que ni s'espera!!!

    ResponElimina
  3. A mi, el fet de fer anys, en sí mateix, em deixa bastant indiferent (bé, en realitat no m'agrada perquè veig que estic força envellida, i a ningú li agrada ser vell... La joventut està més ben valorada) Llavors, on està la gràcia de celebrar els aniversaris?

    Doncs en els regals, evidentment... Regals, munts de regals, dotzenes de regals sorpresa, esperats, inesperats, suggerits indirectament, somniats...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per mi la gràcia és veure reunida la gent que tu has escollit (o la gent que ha decidit que valia la pena moure's per celebrar el teu aniversari). Amb la colla d'amics, els regals solen ser el de menys perquè són més aviat senzills.

      Elimina
    2. Això és perquè segur que tu tens moltíssims regals, he he he he... El 19 de desembre va ser el meu aniversari, després Nadal i avui Reis... amb tres dates així seguidetes segur que tothom obre molts paquets, rep moltes sorpreses, va a sopar, bufa espelmes...

      Evidentment, la resposta que vaig posar a en XeXu no és la que veritablement penso, tan sols és una "rabieta" d'aquella a qui no li surt bé gairebé res.

      Si hagués contestat de cor, hauria dit que m'agradaria fer anys i sentir-me més o menys bé amb mi mateixa, més o menys contenta amb el que faig, amb com sóc (festes, reunions i tot això tampoc ja m'importa massa o, més ben dit, no cal esperar a que sigui l'aniversari per mirar d'estar amb qui m'importa... de festes grans tampoc en puc fer)

      Elimina
  4. Nascut la Nit de Nadal sempre he tingut una dura pugna amb el meu gran competidor... el tió! Any rere any he hagut d'anar marcant territori per a que jo tingués un regal més i més gros que el meu germà durant aquesta Nit. Amb els anys, puc dir, que me n'he sortit prou bé d'aquesta tasca! ;p

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo que em pensava que ho tenia fotut per néixer després de Reis!! (no et fem cap regal Neus, perquè ja van passar els Reis... o Neus, aquest regal ja és el de Nadal, Reis i aniversari i au! aguanta't!)
      Als capri ens fot molt la guitza que hi hagi aquestes festes just els dies que vam néixer. És una competència molt deslleial i dura!

      Elimina
  5. A mi tota la "parafarnàlia" d'això dels aniversaris sempre m'ha posat i em posa molt nerviosa...
    Personalment, no sóc tampoc d'aquelles persones a qui agrada celebrar l'aniversari, de fet, cada vegada m'agrada passar més desapercebuda el dia en qüestió (serà perquè em faig gran?).
    I tampoc acabo de trobar sentit a les celebracions de la canalla, sóc de fer-ho en família, amb els teus, de manera íntima i senzilla, però de vegades, si et descuides i se t'escapa de les mans s'acaba convertint en una exhibisió ostenstosa de qui regala més en qualsevol dels "chiquiparks" més propers...
    Sempre he pensat que el millor regal és aquell el qual es dirigeix a tu, pensant en tu, senzill i posant el valor en la intencionalitat no en el preu. Ostres, aquesta nostra societat del consum exacerbat ha fet molt mal.

    ResponElimina
  6. "La meva Santa" és el 26 de gener i el meu aniversari el 27. Aquest fet em va marcar molt de petita, ja que sortint de les festes de Nadal i Reis i en plena costa de gener ja us podeu imaginar els regals com eren ... un i per a les dues celebracions!. Quan vaig créixer una mica va anar a pitjor, el regal de Reis incloïa el de la Santa i el de l'aniversari. Fins pràcticament quan em vaig casar celebrava les dues coses el mateix dia, triant el cap de setmana posterior perquè poguessin assistir tots. Ara i des de fa una pila d'anys no hi ha celebració ni, per descomptat, regals.
    El que si m'agrada -crec que com a tothom- és que em felicitin, que recordin la data. És més per una qüestió d'afectes.

    Molt bon dia!
    Bessets.

    ResponElimina
  7. suposo que no sóc massa d'aniversaris doncshaig d'anar sempre amb agenda per no descuidar-los.....inclós algun any el meu...
    Dret a decidir per tot.

    ResponElimina
  8. A l'últim meu se'm va passar felicitar-me i per això vaig estar de morros tot el dia amb mi mateix, i la veritat és que són coses que no tenen cap importància, li pot passar a qualsevol.

    ResponElimina
  9. Jo no sóc gaire de festes, però si em demanen ajuda per organitzar-ne una a algú proper o que aprecio sempre m'hi apunto. I que me la facin a mi... no ho sé... no me n'han fet mai cap. Sempre han sigut sota la meva supervisió. La coherència és molt difícil d'aconseguir, tot i que entenc què vols dir. De vegades et poden sorprendre i sorprendre't tu amb alguna cosa que no esperaves o pensaves que no t'agradaria, que no en guadiries. Tot depèn molt del moment i les persones.

    ResponElimina
  10. Quan era petita, sempre fèiem les clàssiques festes d'aniversari, de pastís amb espelmes, entrepans de nocilla i 10 amics +/- els cosins (i els seus pares, clar) a casa. M'ho passava pipa! A més, setmanes abans fèiem invitacions a mà per a tothom i les fèiem arribar... I sí, llavors els regals (primer els dels papis que s'obrien en la intimitat i després els dels amics) eren un gran incentiu i sempre una sorpresa.
    Quan vaig fer els 8 anys ma mare va decidir que s'havien acabat les festes d'aniversari, així que durant uns quants anys ho vaig celebrar només amb pares i avis. I quan vaig ser més grandeta vaig començar a organitzar-me sortides al cinema amb les amigues per celebrar-ho. Això sí, cadascú es pagava la seva entrada!!!
    Quan vam començar a fer els 18 el clàssic van esdevenir les festes sorpresa. Clar que jo sóc de novembre, així que després d'haver assistit a 10 festes sorpresa, la meva no ho hauria estat, així que de regal vaig demanar convidar a sopar als amics que jo triés. Vam ser una vintena a taula i em va agradar molt celebrar-ho així.
    I des de llavors, poca cosa. Quan vaig fer els 19, tres amics es van plantar a casa meva a les 6 del matí amb uns muffings de xocolata amb les espelmes... això sí que va ser sorpresiu! Hehehe! I amb la colla de classe som 3 del novembre i normalment mirem de celebrar-ho fent un sopar pels tres. Ni pastissos, ni regals, així que els tres aniversaris solen ser una excusa per sopar junts. Amb els amics del poble de vegades aconsegueixo que anem a sopar i a prendre alguna cosa... i amb els de casa dinem a fora. Així que ja ho veus, poca celebració, i tota inclou menjar!!! A mi m'agrada fer alguna cosa pel meu aniversari, però no em cal res espectacular, i si un any no es pot fer, no passa res. Ara, el que sí que m'agrada (i fa dos anys que ningú se'n preocupa) és bufar espelmes!!!! I no he bufat ni els 22 ni els 23! Malament! =P

    ResponElimina
  11. He de dir que l'aniversari, com a aniversari, se me'n refot. Però m'agraden els solticis i les festes, diguem-ne, de celebració natural del cicle de la vida. Sóc dels que ho celebra tot perquè per reunir-se amb els que t'estimes mai hi ha prou excuses. Una altra cosa és decidir amb qui i com. Però això són figues d'un altre paner.

    ResponElimina
  12. Una festa sempre trenca monotonies i et trobes gent que d'altra manera és difícil coincidir. En qualsevol cas, no tot és blanc o negre, al mig hi ha l'infinit.

    ResponElimina
  13. Jo sóc de les que, a priori, em fa bastanta ansia els events socials amb molta gent, però a nivell més intim sempre estic a punt...
    Per mi, l'aniversari sí és un motiu de celebració... un any més que estem vius! i tan que és important!
    ....però no cal fer una festa... fer alguna cosa especial que alteri la rutina i et faci il·lusió ja és una bona celebració....
    Un peto! bon any!

    ResponElimina
  14. A mi m'agrada molt fer anys, sempre penso que seria molt pitjor no fer-los...
    però prefereixo que no m'organitzin cap festa. Els de més a la vora, molts petons i abraçades i jo ja soc feliç.

    ResponElimina
  15. A mi m'agrada felicitar-los, o sigui que et tocarà el 'rebre'.
    Celebrar-los? doncs no ho sé, mira, sí i no. M'agrada fer-me gran, no voldria pas anar-me fent jove, ja t'ho dic ara. El que no m'agrada és fer balanços o que me'ls facin. Anar fent anys, per segons qui, implica fer algunes coses i als que d'aquestes coses no n'hem fet cap sembla que ens haguem de morir abans d'ahir, tu!
    Ui, que em sembla que em desvio del tema.

    El cas és que m'agrada felicitar-los, ja ho saps.
    I aprofito per desitjar-te un 2013 ben esplèndid.

    ResponElimina
  16. La qüestió és ser coherent davant de tanta incoherència. Costa posar-se d'acord però en general amb els anys vas marcant una ruta i les persones properes ja et coneixen.
    A mi m'agrada celebrar petites coses del dia a dia, tant si és senyalat com si és un dia normal. Més avait prefereixo els dies de color negre del calendari. Una mica al revés de tothom i...funciona molt bé. De festa quan tothom o la majoria treballa ;)
    Bon ANY NOU Xexu!

    ResponElimina
  17. En el meu cas es rebre la felicitació, dir gràcies, i passar ràpidament a una altra cosa. El mateix faig amb els altres, a excepció que em vulguin convidar a sopar, llavors els hi faig un favor i hi vaig.

    ResponElimina
  18. Com més desapercebut passi millor. Per què no podem tenir aquest dret a decidir?

    ResponElimina
  19. Doncs jo sóc de les de celebracions, i més ara que en tinc dos d'aniversaris; aquest 2013 és el meu 10è, i ja tinc la festa muntada; me´n vaig al Liceu amb les amigues a gaudir d'una òpera, perquè ens agrada.
    Jo respecto els qui no els agrada, oi tant; però m'agrada organitzar-ne, també et diré que no hem celebrat iguals els 40 que els 43, per què? Doncs, no ho sé, el per què, ja que és un any més, però al ser desena rodona, sembla més celebrable, no ho sé!!!
    El que sí vaig fer va ser canviar el dia del sant de la meva filla, ja que va néixer el 27 de juny i es diu Jana, així que en comptes de celebrar el sant per St Joan, ella ho fa en una altra data, pensant que a Valls, per aquestes dates és festa grossa!!! I així, ho té ben separat.
    Ai, XeXu, quina enrotllada t'he fotut!!! RES, que m'agrada celebrar-ho, simplificant!!!

    ResponElimina
  20. És complicat ser coherent i no acabar-se enfadant. A mi tampoc m'agraden les festes per obligació. Sé de què parlo perquè el meu aniversari és la nit de Nadal i al final ja no sé què hi faig. Fins que vaig decidir fer el que ens agradés i escampar uns dies la boira.
    Les trobades amb la gent que t'aprecia sempre hi són a temps, és més cada any n'hi ha 365 dies per triar-les.

    ResponElimina
  21. Em passa com a la Yáiza, m'encanta bufar espelmes, mira tu quina ximpleria. I també m'agrada celebrar l'aniversari, sense que calgui fer res d'espectacular, tampoc. En general, em fan il·lusió els aniversaris de la gent, felicitar, fer petons, rebre petons, que em felicitin... regalets, també... el que no m'agrada tant són aquests sopars sorpresa amb molta gent, si no és algú molt proper, m'escaquejo (em sembla que no és incoherència, és supervivència :-)

    ResponElimina
  22. Com podràs imaginar, a la meitat infantil d'aquesta unitat blogaire li encanten els aniversaris encara més que a mi. (Tema txiquiparc: acostumen a ser un horror, però hi ha alternatives, i també està molt bé fer regals conjunts, queda apuntat...).

    ResponElimina
  23. A la meva família es celebra tot. I quan dic tot vull dir TOT. Normalment, més els sants que els aniversaris, fixa't tu! Sempre he pensat que era un costum més generalitzat... de la manera de fer de poble. Jo vaig néixer el dia de Nadal. Cada any he bufat espelmes, a casa no me n'han escatimat ni un! Al principi, junt amb els torrons del dinar de Nadal hi venia un pastís. Generalment una "sara", el meu preferit. Als 18, els meus pares van organitzar un sopar familiar magnífic la nit del 24 que ara es fa cada any. Abans, "sortia de marxa" amb les amigues després del sopar. M'encantava. Nit freeeeeda i molt especial. Poc a poc vam deixar de fer-ho, ja que una tenia son, l'altra s'allargava massa amb els villancicos i l'altra no li trobava el sentit. Van venir uns anys de melancolia. Us he de dir que la mort de la meva àvia la nit del 24 no hi va ajudar gens, a fer que el Nadal millorés. De debò us agrada el Nadal? Una cosa és Cap d'Any i Reis, però... Nadal? Nadal és un dia trist. Aquest any, amb la petita, les coses han canviat, però el meu aniversari segueix sent una cosa rara fotuda enmig de les festes nadalenques. Que sí, que tothom em felicita. Que sí, que tinc un regal de Nadal, un de Tió i un de Reis, això a casa ho han sabut fer molt bé. No he tingut massa clar, però, com celebrar-ho i per això alguns anys he agraït que em muntéssin un sopar. D'altres me l'he muntat jo, però desenganyem-nos. Un parell d'anys fa gràcia, però més ja no. Hi ha coses que no es poden fer cada any. Perden la gràcia. I és per això que no puc parlar de coherència en aquest sentit.

    En general, i sense tenir en compte el meu cas particular, entenc que pot ser una qüestió de principis, com és el teu cas, Xexu, i aleshores es pot parlar de coherència. Aquest tema els meus principis no el toquen. M'agrada celebrar les coses, però sempre depèn de l'humor del moment. A mi se'm fa difícil ser el centre d'atenció, el què m'agrada és tenir a la meva gent a prop.

    Epíleg: El sant del meu pare, per exemple, durant uns anys va ser una festassa amb amics, família i algun que altre polizón (segur que es colava algú!). Me mare s'ho currava un munt i feia un buffet per unes 50 persones al terrat de casa. Poc a poc va anar perdent la il·lusió i van decidir celebrar-ho d'altres maneres. I em sembla magnífic. Per què fer-ho si no en tens ganes? L'any que ve, potser en tindràs i serà magnífic!!

    ResponElimina
  24. la coherència XeXu per a mi és una gran valor, jo tracto de ser coherent encara que no hem de confondre coherència amb intolerància (he vist i patit alguns casos) ....en fi respecte als aniversaris en gran part saps? coincidim, per a mi no són dies gaire especials i si els he celebrat durant un grapat d'anys era no per mi sinó per persones amigues a qui sabia els feia il·lusió.....però vaja ves a saber si canvio de parer i a partir dels seixanta em dóna per fes festasses.....ep tinc encara cinc anys i mig per pensar-m'ho, desitjo que et portin moltes coses bones els reis mags...!

    ResponElimina
  25. Això dels aniversaris és tot un món i n’hi ha per tots els gustos. M’ha agradat saber com ho viviu cadascú de vosaltres, força interessant. Sigui com vulgui, que cadascú ho celebri o ho deixi de celebrar a la seva manera. El que importa és que tothom se senti bé amb el que està fent i no hi hagi cap obligació pel mig. Moltes gràcies pels comentaris.

    Lluna, ja no tant això com que un any no pot venir de gust per cansament o per mil i una cosa. A banda, és clar, hi ha dies que t’agafen girat. No em puc posar a la pell d’algú que celebra sempre el seu aniversari amb molta gent i justament aquell dia no en té gens de ganes. Suposo que deu ser fatal.

    rits, és complicat el que dius perquè hi ha moltíssims condicionants. Qui som nosaltres per treure algú de casa si no ho vol? Doncs els seus amics. Però sabem que treure’l li convé més que estar sol una estona i pensar tot el que hagi de pensar? Doncs no ho sé, dependrà de cada cas, suposo. Pel que fa als aniversaris sí que s’hauria de respectar la voluntat del que fa anys, però t’asseguro que a mi m’han volgut muntar festes quan sempre he dit que no les volia, i algun cop he acabat emprenyat. Tant costa d’assumir que el que a tu t’agrada no m’agrada a mi, i que si em forces no trauràs res de bo?
    Fins i tot la coherència pot ser relativa. Per exemple, a mi no m’agrada celebrar els meus aniversaris, però sí els del blog. Això és ser incoherent? Potser sí, però és la meva voluntat. Si a algú no li agrada celebrar els aniversaris per no fer-se gran és que té un problema, perquè per sort, està aquí per explicar-ho un any més, i si no ho veu, doncs malament. No és el meu cas. Assumeixo la meva edat, senzillament no m’agrada ser protagonista per això. Potser m’agradarà per altres temes, no ho nego, però per aquest cas concret segur que no. Néixer el dia que vaig néixer no és pas mèrit meu, va passar i prou.
    Sí, precisament de dies així parlava. No sé si puc dir el dia concret d’algú de nosaltres, així que no el diré, però el seu aniversari és justament un d’aquests dies que tothom pensa en altres coses. Resignació, ves. O inventar-se una manera alternativa de celebrar-ho. Esperem que a la teva amiga la convenci això que li esteu muntant i porti millor no celebrar-ho el dia que toca.

    Assumpta, com comentava a la rits, fer anys només implica que continuem aquí, un any més. Potser alguns preferirien no fer-ne, no sé. Però és un fet que hauríem d’agrair més que estirar-nos els cabells. Pel que fa als regals, naturalment que m’agraden, però tampoc no espero aquestes festes per això. Rebre alguna cosa és maco, ja saps que tu també donaràs quan sigui el moment, però no és necessari, almenys en el meu cas, potser tu ho valores molt més perquè és un esforç econòmic important.

    Porquet, just aquests dies són els que vull dir. Suposo que la principi era difícil fer entendre el teu germà que part del que tu rebies no era el tió que ho cagava, sinó que era el teu regal d’aniversari. De més grans la cosa canvia, però tampoc el tió és el que era.

    Thera, pensem força igual, veig. També m’agrada passar desapercebut, prefereixo que es recordin de mi per altres coses. Respecte a les festes de canalla, tampoc no hi tinc res en contra. Si al nen li agraden, a mi em semblaria bé, ja dic que el fet de no agradar-me a mi em genera la necessitat de deixar que cadascú faci el que vulgui, per poder fer jo el que vull. No em costaria, crec fer una festa infantil, encara que ha de ser esgotador, això sí. Ara, el tema dels regals sempre és espinós. La obligació d’haver de regalar i no quedar-te curt és força estressant, no saps mai què fer, i per no cagar-la t’acabes passant. Això passa amb els petits, però també amb els grans. Jo he de dir que valoro molt els regals pensats i orientats a la persona en qüestió, m’agrada pensar-hi i no regalar una cosa general, però no és fàcil, no sóc massa bo, ho confesso. Continua a baix

    ResponElimina
  26. Si tinc una idea segurament és més cara del que hauria, però me’ls acabo gastant perquè les idees són escasses, i la idea probablement és adient per aquella persona concreta, i no es pot deixar escapar. No és que m’agradi, preferiria ser capaç de pensar un detall més senzill o fer-lo jo mateix, però no es compta entre les meves virtuts, si n’hi ha alguna, fer bons regals, en el sentit de clavar-los.

    Sa lluna, si et serveix de consol, el meu aniversari és la setmana que ve, encara molt més a prop de Reis. Alguns anys, de petit, després de tota la parafernàlia de Reis treien un pastís d’aniversari. Ja se sap, aquesta proximitat perjudica, però tampoc no puc dir que sigui un mal dia, n’hi ha de molt pitjors. Tot va a famílies, tinc algun amic que estic segur que farien les dues celebracions per separat, encara que hi haguessin pocs dies de diferència, però dues festes grosses.
    Sí, això sí que fa il•lusió, que et pensin i t’ho facin saber d’alguna manera. Però a diferència d’altra gent, i et puc assegurar que ho he vist fer, si no em feliciten no van directament a la llista negra, mala sort. Jo de vegades també m’oblido de l’aniversari d’algú, espero que no em penjaran per això.

    Sr. Gasull, home, oblidar el propi aniversari és greu, eh? No dono massa importància al meu, però de moment el vaig recordant. Vaig fer un bonic excel amb els aniversaris de la gent, però total, no el miro mai. Els més importants els solc recordar, encara que aquest any he fallat...

    Jpmerch, això és auto-exigència. No passa res, però bé que et vas enfadar amb tu mateix... espero que els altres se’n recordessin.

    Sílvia, així hem gestionat els nostres aniversaris i els dels altres de manera semblant. Si s’ha fet alguna cosa pel meu aniversari he preferit dir-hi la meva, i si no que fos d’allò més informal, perquè no m’agrada massa ser el centre d’atenció. Els que t’estimen volen fer-ho per tu, però si tens per amics una colla de sadomasoquistes i a tu no t’agrada tampoc es pot esperar que t’introdueixin en els seus ritus a la força, no? Cadascú té les seves preferències. Per això, si algú vol festa, doncs fem-li ben grossa. Però cal respectar els que no volen.
    Sobre la coherència gairebé seria millor parlar-ne un altre dia, és tot un tema. L’he inclòs perquè la conversa va anar així, però destaco això que dius que de vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos amb alguna decisió que no ens és pròpia, però és que també hem de tenir cops amagats, no?

    Yáiza, caram, tota una història dels teus aniversaris, ja veig que hi ha hagut versions per tot. Jo no recordo si havia tingut alguna festa d’aquestes amb gent a casa de petit, però sí que recordo haver anar a algunes dels amiguets de classe. Em sembla que a la meva mare mai no li ha agradat portar gent a casa. Ara, entrepans de nocilla, això sí que és un clàssic! No hi havia un home que treballava fent de gos?
    Passant per les d’edats intermèdies, vaig directament a les actuals que fas. És una bona opció, i això sí que ho comparteixo, fer algun acte fent servir l’aniversari com a excusa, perquè saps que a la gent li anirà bé això. Estaria bé no necessitar excuses per fer trobades, però de vegades calen.
    El que no entenc és com pots dir ‘poca celebració’. Sopar conjunt amb els de classe, prendre alguna cosa amb els del poble, i dinar familiar. Ja són tres celebracions, encara que no siguin festes de tirar coets, no està gens malament! Ah, i això sí, que no falti, sempre amb menjar!
    No em vull deixar això dels 19 anys, quan van venir a casa teva els amics a les sis del matí. Home, l’hora no era la millor, però com a sorpresa un 10. És un petit detall d’aquests que es valoren i que no s’obliden.
    I bé, el teu punt de coherència, com deia al final del post, és que t’agrada l’aniversari, però si no es pot celebrar, doncs què hi farem. Però això de les espelmes ho pots arreglar aquest any, encara que et faltin 11 mesos. Poses totes les espelmes dels últims tres anys al pastís, i a bufar! Si no et desmaies per falta d’aire, serà una bonica celebració.

    ResponElimina
  27. Joan, l’aniversari es pot entendre com una excusa per reunir la gent que tu vols i passar una estona junts. D’alguna manera, la data obliga als altres a treure’s la son de les orelles. És clar que hi ha molts altres motius de celebració, i per mi sempre són millors els altres, tret de les festes nadalenques, perquè l’obligació és veure la família, i això ja no em fa tanta gràcia.

    Jordi, no tinc res en contra de la celebració, per aquells a qui agraden, em sembla fantàstic. Però pels que no ens agraden, ningú no ens hi ha d’obligar, oi?

    Rokins, és clar, aquí no hem parlat de celebracions concretes, i hi ha celebracions i celebracions! A petita escala, més íntimes, jo també m’hi apunto. Com deia més amunt, fer servir d’excusa la data per fer alguna coseta especial, però sense exagerar. També comparteixo que la importància de l’aniversari és que ens demostra que seguim aquí, però més enllà d’això, jo no li dono més volada.

    Jomateixa, això ho he comentat més amunt, no fer anys seria molt pitjor que fer-los. Ens fem grans, i sort, que encara estem aquí. Ja veig que ets de celebracions austeres, però sempre és bonic rebre l’estimació dels teus en forma de felicitació, petó o abraçada.

    Elur, a mi també m’agrada felicitar els aniversaris, me’n solc recordar força (tampoc te’n salvaràs...) i sempre és un detall per l’altra persona saber que hi penses. També m’agrada ser felicitat, és clar, no és que hagi de posar la creu a ningú perquè no se’n recordi, però és bonic. Sí que sembla que els trams d’edat porten certes coses associades, i que poden arribar a mirar-te com ‘pobret aquest, que no va a l’hora’, però mira, saps què, he canviat molt d’idea en això. Jo era el primer que m’ho deia a mi mateix, m’és una mica igual que fan els altres, però no m’agradava com em veia a mi, i ara passo d’això, prefereixo quedar-me amb les coses que tinc i les que puc tenir, valorar-les i gaudir-les. I si així van bé les coses, riu-te’n dels que van a l’hora! Ja s’ho faran.
    Ah, i referent al que li has comentat a en Porquet, pensa que el meu aniversari és encara més a prop de Reis!

    Joana, qualsevol dia és bo per fer una celebració si es tenen ganes i ànims per fer fer-les. No ens cal que ningú digui que és un dia especial, el dia serà especial si nosaltres ho volem. Sí que és cert que els altres et van entenent i respectant la teva voluntat, però costa de vegades, eh? Alguna enrabiada m’ha portat.

    Pons, ja veig que ets força dels meus. Però és clar, si volen convidar a sopar sempre ens hem de mostrar una mica més predisposats i fins i tot podem fer una abraçada de felicitació, no?

    Maria, jo l’exerceixo força, aconsegueixo no fer coses que no tinc ganes de fer.

    Dafne, és veritat, a falta d’un, tu tens dos aniversaris, i es celebres els dos! Doncs això, fas la teva celebració i la que em toca a mi, i queda compensat. I al Liceu, ni més ni menys. No em sorprèn gens que siguis d’aquelles que gaudeixen amb muntar una festa, ja sigui pròpia o aliena, només veient les activitats que ens ensenyes al blog, ja és fàcil d’endevinar.
    A més de tot plegat, per aquí hi ha qui es queixa, jo mateix puc fer-ho, que té sant i aniversari massa a prop, o l’aniversari a tocar d’una típica festa d’aquestes de fer regals, i vas tu i dius que has canviat el sant de la filla precisament perquè no li coincideixi amb l’aniversari i el tingui ben separat! Aquest és un detall que ta filla no oblidarà mai, t’ho asseguro! Molt bona. Jo també em vaig canviar el sant de lloc, però no tenia cap motiu d’aquests, i és tota una altra història. Només que no veia que el dia indicat posés el meu nom per enlloc, vaig buscar en un altre santoral, i vaig canviar el sant unilateralment. Total, per no res, ja que no el celebrem mail!

    Rafel, et passa el mateix que al Porquet, sou del mateix dia! Dies complicats, són aquests dels que parlava. Hi ha moltes altres coses que es barregen i al final no fas res bé. Continua a baix

    ResponElimina
  28. Està clar que les obligacions no són bones en aquest sentit, però quants cops ens empassem el que pensem i ho acabem fent. Sembla que si no haguem d’ofendre algú, però els únics ofesos som nosaltres. I com deia més amunt, de vegades la data és l’excusa, però no ens hauria de caldre, oi?

    Gemma Sara, és molt lloable això, no hi tinc res en contra. A mi m’agrada felicitar, i que em felicitin també. I que les millors celebracions són les senzilles i les que es fan de cor també és veritat. Si tu vols estar amb algú el dia del seu aniversari però hi ha 20 persones, el percentatge d’aquesta persona que et toca és molt petit, no ho acabes de gaudir. Una cosa més recollida s’aprofita molt més. Ara, és comprensible que a la canalla els agradi ser protagonistes per un dia, tanta gent per ells, tants regals i tantes atencions, sembla lògic, oi? Però després creixem i cadascú s’ho pren com vol. Apa, a bufar espelmes, tant la unitat infantil com l’altra!

    Txari, tu ets protagonista d’aquest post, per dos motius almenys. Perquè teu era l’aniversari del que parlava, tot i que al llarg dels comentaris no he volgut dir la data perquè no sabia si la voldries fer pública, i també perquè la conversa va ser a tres bandes, sent tu i jo dues de les bandes. Gràcies per explicar la història del teu aniversari a casa teva, que déu n’hi do, perquè sí que sou de celebrar-ho tot, i com més gran millor. A mi el dia de nadal també em genera certa tristesa, és un dia més aviat melancòlic en el que es recorden moltes coses, encara que no sigui en veu alta, però suposo que tothom té al cap aquells que ja no hi són. Sense tristeses, però aquest any mateix a casa recordaven què bé que tallava els torrons el meu avi. Només per això, ja té associat certa nostàlgia. He de dir, però que això és només referent a la família. Les tardes de nadal per mi fa molts anys que són una altra cosa, perquè és moment de quedar amb gent, per exemple amb vosaltres, i celebrar el teu aniversari, els anys que s’ha escaigut. I de normal, la tradicional ‘borratxera’ de nadal per oblidar que hem vist a la família.
    Tornant al teu aniversari, té desavantatges respecte a altres aniversaris. Alguns els pots celebrar sempre i no hi ha problema. Però el teu implica un esforç extra perquè tots, invariablement, aquell dia tenim un dinar gros i força indigest. Agafar el cotxe, el tren o el que sigui i plantar-se a casa teva costa. Per això algun any està bé, sobretot el primer, perquè era tan original que no hi podíem faltar. Però malauradament no es pot exigir cada any, i no sé si això li dóna valor o li treu importància. De totes maneres, no em recordis que aquest any he oblidat felicitar-te, on tindria jo el cap? Què hi farem.
    I si parlem del meu aniversari, doncs no sé si és coherent o no, però no em diu res celebrar-lo, prefereixo celebrar el dels altres, ves. No m’agrada ser el centre d’atenció per aquest motiu sense cap mena de mèrit. Ja saps que, almenys en el passat, no em costava ser el centre per altres coses.
    El teu epíleg és fantàstic. Bé, a mi em sorprèn que pugui existir una celebració de sant amb 50 persones, però que hi hagi aquesta variabilitat està bé. Un any és una passada. Fer-ho per sistema afegeix una pressió que fa que perdi tota la gràcia. Va com va i tothom ho viu a la seva manera. Però sigui com vulgui, a casa teva es treballen molt les festes...

    Elfreelang, així ho fem igual, algun cop he muntat un sopar o alguna cosa perquè els altres ho demanaven. Mentre no es converteixi en res més que això, doncs mira, encara serveix d’alguna cosa l’excusa. L’avantatge és que trobar-te amb els teus mai no és mala cosa, així que si l’aniversari és un motiu, doncs aprofitem-lo. Doncs espero que ens ho vagis explicant, encara queden cinc anys llargs, però com que encara estarem per aquí, ja diràs si a partir dels 60 t’agafa per fer festasses, qui sap tu, no es pot descartar res. Jo de moment no em veig canviant d’idea, però encara em queden 25 anys per pensar-m’ho!

    ResponElimina
  29. Ho sé prou que és més a prop de Reis el teu que el meu!

    ResponElimina
  30. Completament d'acord amb el que comentes. Tot depen del cas. Per tant, com dius, l'important és conéixer l'amic i saber què li agrada i què necessita en cada moment. I si no coneixes gaire la persona, doncs indagar x intentar encertar-la.

    Tranquil, no celebrarem el teu aniversari amb una festassa xò et deixaràs estirar les orelles? ;) en canvi pel blog la muntaràs ben grossa oi?

    Si, la sorpresa va anar genial! va ser una gran nit!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.