diumenge, 29 de desembre de 2013

Lectures 2013

Un any més vull compartir la meva llista de lectura, que aquest cop és més llarga que mai, cosa que em fa sentir molt orgullós, segueixo a un ritme molt alt que veurem quant durarà. A més, també he superat el número de pàgines llegides gràcies a uns quants totxos que han caigut. Aquest ha estat l'any de les sagues, tercer, quart i cinquè de 'Cançó de Gel i Foc', Els Jocs de la Fam, Harry Potter, The Century i alguns de novel·la negra que també van numerats. A banda d'aquests, una miqueta de tot, que m'agrada llegir força variat per no encasellar-me com em passava anys enrere. Aquests són els meus llibres llegits durant el 2013, amb títol, autor/a i la puntuació que li vaig donar en el moment de ressenyar-los:
  1. L'acabadora - Michela Murgia   (@ i mitja)
  2. Tempesta d'espases - George R.R. Martin   (@@@@)
  3. Legítima defensa - John Grisham   (@@@ i mitja)
  4. Una noia diferent - Ann Bannon   (@@)
  5. Harry Potter and the Philosopher's Stone - J.K. Rowling   (@@@@)
  6. Fi - David Monteagudo   (@@)
  7. Primera nieve en el monte Fuji - Yasunari Kawabata   (@)
  8. Ombres en la nit - Ferran Torrent   (@@@ generoses)
  9. 18 contes - Maurici Capdet   (@@@)
  10. Festí de corbs - George R.R. Martin   (@@@@)
  11. Els jocs de la fam - Suzanne Collins   (@@@) 
  12. Les edats d'or - Albert Sánchez Piñol   (@@@ i mitja)
  13. La caiguda dels gegants - Ken Follett   (@@@@)
  14. Harry Potter and the Chamber of Secrets - J.K. Rowling   (@@@@)
  15. La dona veloç - Imma Monsó   (@@@)
  16. El hombre sonriente - Henning Mankell   (@@@)
  17. Després del terratrèmol - Haruki Murakami   (@@@)
  18. Societat limitada - Ferran Torrent   (@@)
  19. Nana - Chuck Palahniuk   (@@)
  20. Els jocs de la fam II: En flames - Suzanne Collins   (@@@)
  21. No obris els ulls - John Verdon   (@@@@ generoses)
  22. Harry Potter and the Prisoner of Azkaban - J.K. Rowling   (@@@@)
  23. Solar - Ian McEwan   (@)
  24. Mort - Terry Pratchett   (@@)
  25. Una primavera per a  Domenico Guarini - Carme Riera   (@)
  26. Intervención - Robin Cook   (@@)
  27. Asesinato en el Orient Express - Agatha Christie   (@@ i mitja)
  28. Worst case - James Patterson   (@@@@ generoses)
  29. Independència d'interessos - Marc Moreno   (@@)
  30. Cinc dies en un altre planeta - Salvador Macip
  31. Els jocs de la fam III: L'ocell de la revolta - Suzanne Collins   (@@)
  32. L'últim llibre de Sergi Pàmies - Sèrgi Pàmies   (@@@)
  33. El gos dels Baskerville - Arthur Conan Doyle   (@@)
  34. Bressol de gat - Kurt Vonnegut   (@@)
  35. Dansa amb dracs - George R.R. Martin   (@@@@) 
  36. El ministeri de la por - Graham Greene   (@)
  37. Nou dracs - Michael Connely   (@@@ generoses)
  38. L'últim home que parlava català - Carles Casajoana   (@@@)
  39. Deixa en pau el dimoni - John Verdon   (@@@)
  40. Tor - Carles Porta   (@@@)
  41. Cafè Zoo - Ana Moya   (@@)
  42. Els sudaris no tenen butxaques - Horace McCoy   (@@)
  43. Pistola, amb música de fons - Jonathan Lethem   (@@@)
  44. Un quilo d'invisible - Joan Miquel Oliver   (@ i mitja)
  45. 14 - Jean Echenoz   (@)
  46. Invasió subtil i altres contes - Pere Calders   (@@@@ generoses)
  47. Crònica de l'ocell que dóna corda al món - Haruki Murakami   (@@@)
  48. M'ocuparé de tu - Samantha Hayes   (@@@)
  49. El talent - Jordi Nopca   (@@@)
  50. Veritats a mitges - Andreu Martín   (@@@ generoses)
  51. Cross fire - James Patterson   (@@)
  52. L'home manuscrit - Manuel Baixauli   (@@@)
  53. El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge - Haruki Murakami   (@@@@)
  54. 100 curiositats de la medicina - Daniel Closa   (@@)
  55. L'home que mirava passar els trens - Georges Simenon   (@@)
  56. Indigneu-vos! - Stéphane Hessel
  57. El cau del conill - Cristian Segura   (@@@@)
  58. Uf, va dir ell - Quim Monzó   (@ i mitja) 


Com l'any passat, segueix destacant la saga de 'Cançó de Gel i Foc' que són completament addictius. Harry Potter, després de molts anys de negar-me a llegir-lo, m'ha sorprès gratament. Content també de descobrir Pere Calders i de seguir apostant per bons escriptors de la terra, aquest any n'he descobert uns quants d'interessants. Tampoc he oblidat grans clàssics de la meva biblioteca personal, com Murakami, Cook, Macip o Sánchez Piñol. I a l'altre extrem, constatar que Ian McEwan no caurà més a les meves mans i que Graham Greene o Jean Echenoz tampoc no m'han convençut, una llàstima.

Ja sabeu que m'encanta parlar de llibres, així que qualsevol consulta o comentari sobre aquests llibres seran molt ben rebuts. I si en voleu saber una mica més, trobareu les ressenyes que en vaig fer al Llibres, i punt! quan els vaig llegir. Ja només em queda desitjar-vos que 2014 sigui un any de grans lectures per tots, i si a més teniu sort en altres temes, doncs millor!

divendres, 27 de desembre de 2013

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi li agraden els regals

Estem en èpoques familiars, de recolliment i de bons desitjos, però no fotem, la part bona d'aquests dies són els regals, per això val la pena aguantar (una mica) la família. I per estar segur que rebrem el què volem, què millor que saber qui ens ho portarà, perquè els regals no els porten els mateixos éssers màgics a tot arreu, mireu aquest mapa d'Europa:


Segons el mapa, als Països Catalans és el Tió qui porta els regals.


Però aquí, com a España, és molt comú que ens visitin els Reis Mags.


 Però no són els únics, a el País Basc els regals els porta l'Olentzero.


Als països nòrdics tenen un petit gnom generós, sovint acompanyat per una cabra.

http://goodbooksforyoungsouls.blogspot.com.es/2010/11/scandinavian-tomte.html

I finalment, com no, el Pare Noël, o Santa Claus, en les seves infinites versions, del qual us deixo un vídeo d'algunes actuacions memorables.


Però si hi ha un personatge nadalenc que sigui el favorit d'en Pons, al quan va dedicat aquest post per commemorar el seu cas típic 1800, aquest és el Grinch!

http://www.fanpop.com/clubs/jim-carrey/images/141531/title/grinch-wallpaper

dilluns, 23 de desembre de 2013

Nadal normatiu

No és gaire propi de mi fer un post per desitjar bones festes, però aquest cop faré una excepció. I és que voldria que passeu uns bons nadals i que el cagatió us porti molts regals...

NO! Amics meus, els catalans només tenim un Nadal, amb un n'hi ha prou, creieu-me. A més, preferim que sigui bo que no pas feliç. Així que us diré Bon Nadal. I no piquem el cagatió, mai de la vida! El que fem és fer cagar el Tió, al qual prèviament hem alimentat bé. 'Caga Tió...' és l'inici de la cançoneta que acompanya el ritual, però no pas el nom del tronc o simple caixa de cartró, com era el cas de casa meva.

De la mateixa manera, no celebrem la nit bona, aquells que ho vulguin es reuneixen la nit de Nadal. I per acomiadar l'any no muntem la nit vella, sinó que vivim intensament la revetlla de cap d'any.

Així que ja ho sabeu, passeu tots unes molt bones festes nadalenques, però en català correcte, eh!

dissabte, 21 de desembre de 2013

La teva primera nit

Per celebrar el quart aniversari d'aquest blog, al 2011, vaig fer una llista dels comentaristes que havia tingut per aparició cronològica, una bona manera de saber quant temps fa que ens 'coneixem', o que m'aguanteu. La cosa va quedar allà, però he pensat que fóra bo tenir aquella llista actualitzada i fer-la créixer a mesura que algun altre pobre inconscient caigui en aquest racó virtual. També és una manera que tinc d'agrair-vos la vostra aportació, de fet aquest blog el feu tant vosaltres com jo. Si us fa gràcia saber quan vau aparèixer per aquí per primer cop, o si teniu més antiguitat que tal altre, ara ho podreu consultar. Us emportareu alguna sorpresa!

En aquest post hi ha un enllaç a la pàgina que recull la informació, però la deixaré fixa a la barra lateral perquè hi pugueu accedir de manera fàcil en qualsevol moment. És probable que hi hagi algun error, demano disculpes, els aniré corregint a mesura que els detecti. I si algú hi veu alguna duplicitat o errada que no dubti en dir-m'ho.

Com que us veig ja molt nadalencs, només em queda dir molt bones festes per tots i moltes gràcies per ser sempre aquí. Si us ve de gust, feu click a la imatge.

http://zwitterioblog.blogspot.com/p/la-teva-primera-nit.html

dimecres, 18 de desembre de 2013

Relats conjunts, Ruslavery


El proper sóc jo, després del barbut. No m'hauria d'haver deixat atrapar, però ja no hi puc fer res, almenys ara per ara. Hauré de seguir el joc, no aixecar el cap i deixar que em venguin per un bon preu, espero que com a mínim em valorin! Quina ràbia de situació, però ara m'hi va la pell, millor creure i ja trobaré la manera d'escapar-me d'aquest país de merda. A saber com me les faran passar aquesta gentussa, però en pitjors places he torejat, jo! Espero que les fotografies i els vídeos s'hagin enviat correctament via satèl·lit, no n'estic del tot segur i això sí que seria una gran putada. Ja que em jugo el coll per cada reportatge, almenys que no sigui per no res. Rebran el meu missatge, però me'n sortiré tant si em venen a buscar com si no. I quan torni seré un heroi, i tant que sí! Si d'aquesta no em donen el Pulitzer ja no sé què hauré de fer. Síria, càrtels colombians i ara aquests maleïts pagerols russos. Que serà el següent?


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest desembre.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Balanç 2013

Que tingueu un feliç 2013! Com, que ja s'està acabant?? Volant ha passat aquest any, però ja queden només dues setmanes i s'haurà fos. Moment per mi de fer una mica de resum, com sempre faig. Aquest cop m'és fàcil pensar en uns quants fets destacables que han marcat l'any.

2013 va començar amb esperances renovades i amb molta il·lusió, però aquesta va anar desapareixent, l'últim intent per reflotar una relació va ser infructuós, i això a mi em sol deixar força KO. Mentrestant, la meva empresa entrava en ERO i ens reduïen horaris i sou. Tot es va acabar a l'estiu quan ens van acomiadar definitivament, així que aquest any m'he quedat a l'atur i amb força dubtes del que vull fer amb la meva vida laboral.

Aquest ha estat l'any de descobrir la muntanya. Vaig començar poc a poc, interessant-me per una afició de la persona amb qui estava, però vaig continuar buscant-me socis i apuntant-me a centres excursionistes. Sense haver fet res anteriorment, aquest any he coronat la Pica d'Estats, l'Aneto, el Neuvielle i el Puigmal entre d'altres. En una d'aquestes sortides, el meu estimat C3 em va deixar tirat a l'alçada de Lleida i el vaig haver de sacrificar, així que em vaig quedar sense cotxe.

Inicialment com a mesura per mantenir-me actiu, vaig tornar a l'activitat castellera. Gràcies a un altre fet remarcable de l'any, la pèrdua d'uns 20 quilos de pes, he pogut jugar altres rols a la colla i n'he gaudit moltíssim, en un any en que el món casteller ha funcionat a un nivell extraordinari, la meva es pot considerar de les triomfadores. Ja no només pels castells, l'ambient a la colla m'ha animat molt i m'he implicat com feia temps que no feia. Actualment he recuperat una mica de pes, però segueixo amb la voluntat de mantenir-me!

Una altra cosa que he fet per estar distret és fer-me militant d'ERC i participo activament en la política municipal, ben esperonat pel procés que viu el nostre país, procés en el que crec més que mai, però amb la formulació de 'la pregunta' he rebut una sotragada.

L'últim terç de l'any m'ha tornat el somriure en forma d'una persona fantàstica que comparteix els meus dies i espero que els segueixi compartint molt temps! Les coses es veuen molt diferents quan es té estabilitat emocional. Per compensar, els Antònia Font han anunciat la retirada, i tot i que això és un cop més fort del que pugui semblar, ens hi haurem d'acostumar, i costarà.

La meva activitat blogaire i lectora s'han mantingut constants, però es detecta una menor participació blogaire en general, la catosfera sembla més pausada. Aquest blog ha tingut un nou personatge recurrent, l'excursionista de pa sucat amb oli. El 'Llibres, i punt!' em segueix portant noves sorpreses agradables. A destacar el tancament del projecte c@ts, del qual ja en vam parlar a bastament en el seu moment. També estic actiu en altres ambients virtuals força addictius, la vida virtual en general segueix ocupant-me força temps.

Agrair-vos com sempre la vostra participació en aquest blog, els vostres comentaris i les vostres atencions. Si tot va bé, d'aquí a 365 dies tornaré a fer balanç, aquest cop de l'any 2014 que s'acosta, qui sap si hauré de destacar importants novetats sobre el nostre país!

dijous, 12 de desembre de 2013

'La Pregunta'

No estic content. En assabentar-me de 'la pregunta' m'ha semblat absurda, però a diferència de molta gent, amb el pas de les hores em decep més i més. I és que em sento babau. Una pregunta que inclou totes les opcions, molt bé, però que té tres possibles respostes:, no o una altra cosa. Calia una pregunta binària, i en cas de sortir no, ja veuríem com establíem les nostres relacions amb España. Una pregunta amb tres respostes només farà que el vot es divideixi, i com més dividit estigui, molt més difícil que una de les opcions assoleixi el 51% del suport.

Per mi, és una victòria dels que no es neguen directament a que votem, però que no volen que surti el . En canvi, alguns que neguen la democràcia, tot i veure's inclosos en les opcions de la pregunta, segueixen posant el crit al cel perquè el procés avança. Lamentable. Però el que em preocupa és que, evidentment, els partits que estan a favor del han acceptat la pregunta, i no són ximples, saben de sobres les implicacions que té. L'enunciat inclou la paraula independència, però amaga moltes més coses. Conformisme? Cansats de discutir? Almenys s'han posat d'acord.

De tot plegat, dono importància a tenir una data, marqueu bé al calendari que aviat penjareu a la paret el 9 de novembre de 2014. Podrem votar, podrem expressar-nos com a poble en unes urnes, i no cal dir que la meva opció és el /, però s'acaba de revifar el meu pessimisme. Caldrà fer una feina molt gran per convèncer que aquesta opció és la que ens obre les portes, i que, en definitiva, /No és equivalent a No. Avui estic una mica menys convençut que ahir que ens en sortirem. Espero que el poble em permeti recuperar la fe en Catalunya, com ja ha fet altres vegades.

Amb tot, jo avui tenia al cap una altra pregunta fins que ha esclatat la bomba, i només plantejava dues respostes, naturalment. Pot sortir No, és clar, però almenys no marejo la perdiu. 

dimecres, 11 de desembre de 2013

Fantasma

Ets el representant d'uns treballadors, de tu depèn que les estratègies siguin bones per tal d'aconseguir un bon tracte pels teus companys. De seguida et veuen alguna cosa estranya, no acabes de voler anar-hi amb tot, sembla que la teva posició és més conservadora, i no t'entenen, perquè no teniu res a perdre i molt a guanyar. Però segueixes amb la disfressa de superheroi, de defensor dels pobres, amb la teva típica cara de menyspreu al poder establert. Et segueixen, et fan confiança.

Un cop tots al carrer, i pendents de judici, et vas deixant caure almenys un cop per setmana per l'empresa. Queden algunes temes pendents i et demanen consell, la teva saviesa no té comparació, és clar. Els que et veuen anar-hi sovint s'estranyen, no ho entenen. Què busques? Ets una mica llepaculs, no? Que no estaves de part dels teus companys? A què ve fer tant la gara-gara a la direcció?

Se n'assabenten abans, però la confirmació arriba via avís del LinkedIn. Ara ets nou líder de projecte de l'empresa que els va fer fora perquè no hi havia diners, t'han repescat. I no saben si ja era una cosa pactada i per això anaves passant per allà i apaivagant el procés, o si ets el rei dels trepes i ho has aconseguit així. Només saben que has salvat el teu cul, i que ho has fet amagant les teves cartes des del principi. Que t'aprofitin molt els quatre rals que et pagaran, traïdor, que el premi gros el tindràs si algun dia tornes a veure les cares dels teus ex-companys. 

diumenge, 8 de desembre de 2013

Tonterietes

Ahir al vespre van trigar molt a servir-nos el sopar al restaurant on vam anar. Hi anem sovint, i com que els va saber greu  fer-nos esperar, les braves van ser a compte de la casa. Res a criticar-los, però l'espera em va portar un record d'aquells que et dibuixa un somriure.

El meu avi era un home molt esquerp, no li recordo mostres d'afecte evidents, però amb els néts tenia molta més paciència que amb els grans, més de la que havia tingut amb les seves filles, fins i tot. En realitat era molt de la conya, el meu germà i jo ens divertíem molt fent-lo dir-nos 'tonterietes'. No sé què ens deia, rodolins gamberros, ximpleries diverses, però el cas és que ens fèiem un tip de riure. Només una d'aquestes 'tonterietes' s'ha mantingut a la meva memòria i és el que em va venir al cap mentre ahir esperàvem la teca.

Va ser en un restaurant molt gran als afores de Tarragona, fa molts i molts anys, potser uns 25. Era d'aquests de plats combinats i poca cosa més, amb un munt de cambrers amunt i avall i moltíssims clients. Realment, anaven de bòlit i no servien les taules gaire a l'hora. Mentre esperàvem el segon, l'avi va treure el seu etern bolígraf i va escriure a les estovalles de paper: 'en aquest restaurant, lo millor, és que de plat a plat fas la digestió'.

Quin riure, quina valentia la del meu avi! En aquells moments ho vaig veure com un acte totalment transgressor, ho havíem de tapar a tota costa perquè no ho veiessin els cambrers, quin atreviment! I sé que no n'hi ha per tant, però aquell nenet no va oblidar l'ocurrència del seu avi, i a dia d'avui encara li fa gràcia. I és que, sí, el meu avi era una mica gamberro, per què negar-ho.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Collonuts

Fa uns dies vaig assistir a un sopar organitzat pels meus ex-companys de feina que teníem pendent des de l'estiu, ja que no ens vam poder acomiadar com Déu mana. Al final vam ser un munt de gent, treballadors de diverses èpoques de l'empresa, i molts ni es coneixien entre ells. En aquest sopar, els pocs supervivents que encara malden per aixecar l'empresa van voler obsequiar amb un detallet als acomiadats, i com que aquest cop érem molts més els que estem fora que els que queden, va ser molt modest, però personalitzat, és molt d'agrair que hi pensessin.

L'obsequi és un imant de nevera amb una imatge i una frase encoratjadores igual per tots, i a sota un missatge personalitzat. A mi em van posar 'XXX, un petit gran home... Ets collonut'. Els missatges no eren tan afalagadors per tothom, així que és per estar content que tinguin aquest concepte de mi. Senyal que veuen en mi alguna cosa que em fa de fiar, que em tenen en bona consideració.

Aquestes coses sempre animen, però no hi vaig donar més importància ni hi vaig pensar més fins que el dia següent em va venir a la memòria un detall de fa molts i molts anys. Un bon dia, el meu pare va arribar a casa amb un regal (no recordo quin) i un dibuix emmarcat fet pels seus companys. Acabava d'acomiadar-se d'ells, se n'anava a una altra empresa. El dibuix sí que el tinc present, va estar molt temps penjat en una habitació de casa. Allà estaven caricaturitzats els companys i ell liderant no sé quina animalada. La llegenda deia alguna cosa com 'T'enyorarem, ets collonut!'.

Algunes vegades he parlat malament del meu pare, o amb poc entusiasme. Sempre l'he tingut per algú una mica avorrit, amb poca empenta i que sempre posa pegues a tot. En segons què, tampoc massa espavilat. No m'hi he volgut assemblar mai, vaja. Però qui era realment mon pare? És casualitat que als dos ens acomiadin igual? Potser per la seva implicació els companys el veien de fiar, noble... qualitats que mai li he atribuït? Potser m'hi assemblo més del que pensava i amb nosaltres no s'ha mostrat mai com interactua amb l'altra gent? Preguntes que em faig... qui sap si porto tota una vida equivocat amb la manera de ser del meu pare. Qui sap si en sóc un reflex i no ho sabia.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Gran Recapte

Aquest cap de setmana vaig participar en el Gran Recapte d'aliments que es feia a l'entrada de molts mercats i supermercats en favor de la Fundació Banc dels Aliments, una organització que recull aliments bàsics per combatre la fam que moltes persones passen en el nostre país. Es tracta d'afegir algun producte a la compra pròpia i després deixar-lo als voluntaris que te'l recullen fora, per poc que sigui. M'hi vaig apuntar amb els membres de la secció local del partit i ens va tocar en un barri molt desfavorit del poble. La gent que viu allà és molt humil i passen moltes dificultats, immigrants o fills d'immigrants de les diferents onades, sense gaire estudis i, com és imaginable, totalment aliens al procés sobiranista que viu el país. Per no dir que en alguns casos la gent que ens trobàvem eren usuaris mateixos del Banc dels Aliments, per pura necessitat.

Més enllà de la campanya, de les bones intencions d'aquesta fundació, i sobretot de la meva minsa participació, el que no puc deixar de destacar és que aquesta gent, per la que no donaries ni un duro, és tremendament solidària. Fins allà on poden, que potser és molt poc, però gasten els seus escassos diners per ajudar els altres. Et lliuraven un paquet d'arròs i un altre de llegums mentre t'explicaven que tenen tots els fills a l'atur i no sé quantes desgràcies més. Però no deixaven de col·laborar. També vull destacar un parell de persones amb una mica més de recursos que van entrar al supermercat a comprar per ells un ítem de no més d'un euro, però que em van entregar una bossa plena de productes pel Banc. Una generositat que em va colpir, segur que tampoc anaven sobrats, ells.

Potser no és cert que els que menys poden són els que més donen, però que els més necessitats no s'obliden dels altres, això sí que ho puc garantir. Vaig rebre una bona lliçó, si arribem a sortir de la nefasta situació que vivim serà perquè ens ajudarem els ulls als altres. Ningú no vindrà a salvar-nos el cul, i menys els que manen. Així que ajudem-nos, col·laborem. El que per nosaltres és poc per altres és tot un món. I creieu-me, jo tampoc sóc dels que van sobrats...

dijous, 28 de novembre de 2013

Final

Et lleves un dia qualsevol i tot sembla normal, fins que veus un petit comentari que t'estranya. Penses que deu ser broma i busques confirmació, però no la trobes enlloc, cosa que et tranquil·litza. Passen els minuts i fas la teva, però t'arriba el missatge d'algú que et mostra l'enllaç a la notícia que no hauries volgut llegir mai: Antònia Font pleguen abans d'acabar l'any.

Els que passeu per aquí sovint ja sabeu que aquest grup mallorquí és important per mi i que en sóc molt fan, però és difícil que pugueu entendre què ha significat la seva música pels meus amics i per mi durant tots aquests anys. I és difícil que ho entengueu perquè jo tampoc ho entenc, només ho he viscut, i creieu-me que ha estat intens. Ara ja puc dir ben alt que els he vist 33 vegades en directe i que sempre ha estat un bàlsam, un plaer. La quantitat de records, de sensacions i d'emocions que el grup i la seva música ens ha proporcionat, tant junts com per separat, s'escapa de tota comprensió. Tant és així que la història de la nostra amistat no s'explica sense Antònia Font, impossible, res no hauria estat igual.

Avui és un dia estrany i trist, un dia que pràcticament seria per oblidar. Em sento com si nedés en una piscina que vessa de flam i iogurt natural. Com un post que parla d'un grup de música pot ser tan rematadament personal? Potser en un altre moment em sortiran paraules més coherents. O potser ja és això el que demana la situació, la poca coherència de les seves composicions es trasllada ara a les meves paraules. Adéu, no puc dir altra cosa. Avui tothom es recordar de 'Viure sense tu', però jo vull acabar amb una altra cançó, una de molt menys coneguda que es diu 'Final', perquè això potser és un final, però em nego a viure sense ells, seguiran estant en mi, en nosaltres. Seguirem escrivint la història acompanyats de la seva música.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Pare adoptiu

Aquests dies no he publicat res perquè estava a Edimburg en la meva visita anual i les estones que he tingut he preferit passar per les vostres cases. La visita d'aquest any ha estat una mica diferent, ja que m'ha tocat fer una mica de 'pare adoptiu', tenir una mica de cura d'una nena preciosa i molt espavilada. Un bitxo, vaja. Naturalment, només he fet d'ajudant, però he passat moltes estones amb la nena mirant de fer-la creure, donant-li menjar, abrigant-la i jugant amb ella. Es podria dir gairebé que estava de pràctiques. Però no, no cal que rigueu per sota el nas i digueu que se'm desperta l'instint (sé que ho fareu igualment...), només és que tocava, i m'ha agradat ajudar en el que he pogut.

L'experiència ha estat positiva, però és més fàcil quan la responsabilitat última no és teva. De totes maneres, he pogut comprovar que tenir cura d'una criatura (parlem de 2 anyets), és esgotador i et fa estar en alerta constant. Després ja és com s'ho pren cadascú, però que la ratio de dos adults per cada nen de vegades sigui justa ja dóna una idea de com n'és de complicat. Una altra estadística que podria donar és la quantitat de pàgines llegides del llibre que venia amb mi, que ha estat una xifra alarmantment baixa, cosa que no em fa gens de gràcia!

Ara ja sóc a casa i regna el silenci, un altre bé preuat del que t'has d'acomiadar si tens nens al voltant. Així que sense pressa, eh! Fer substitucions de tant en tant no està malament, però això de la canalla és molt cansat, tu!  Me'n vaig a llegir una estona!

dijous, 21 de novembre de 2013

Relats conjunts, Esmorzar amb diamants i Tardor


L'Audrey mirava estupefacta el televisor. Un cop més, per enèsima vegada, es veia baixar d'aquell cotxe i esmorzar davant de l'aparador de Tiffany's, engalanada amb un increïble vestit de nit i un pentinat digne d'un arquitecte. Com odiava aquella pel·lícula. Com odiava també el llibre del qual havia sortit. Però sobretot, odiava la Holly Golightly, el personatge que més fama li havia donat, i a ella mateixa quan es veia presumint i fins i tot cantant el Moon River. Hagués preferit que la imatge que quedés d'ella fos la de Vacances a Roma o la de Sabrina. Fins i tot les de Xarada o My fair lady. Però no, la maleïda Holly Golightly d'Esmorzar amb diamants

S'estava posant nerviosa, més que apagar l'aparell tenia ganes de rebentar-lo amb la cadira sobre la que tenia posades les mans. I perquè no? A la seva edat encara tenia forces i vitalitat per fer-ho, per què no donar-se el gust i deixar anar tota la seva ràbia contra aquell personatge desgraciat i desagraït? Quan ja aixecava la cadira de terra, presa d'un atac de fúria, va sentir unes notes que la van fer aturar. 


En girar-se va veure en Robert somrient al costat del reproductor de CDs nou. La tardor, la seva estació preferida, i també una música deliciosa que sempre la calmava i la tranquil·litzava. Com la coneixia el seu company. Va deixar la cadira al seu lloc i, encara amb la pel·lícula de fons, però amb la melodia de Vivaldi passant-li per sobre, va lliurar-se a un ball pausat amb l'home que estimava i que sabia fer-la feliç per detalls com aquell.


La meva aportació a Relats Conjunts d'aquest mes.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Xicra


Després de tres dies de ploure sense parar veus que tothom comença a estar-ne fart, no ens agrada la pluja en aquest país. Tenim la tardor a sobre i el fred ens visita. Però com a defensor d'aquesta estació només puc lloar-ne les coses bones, com per exemple, que amb aquest temps ve molt de gust anar a fer una xicra de xocolata desfeta, si pot ser, al carrer Petritxol, és clar. Escalf per les mans i també per l'esperit.

dissabte, 16 de novembre de 2013

Coach

Fa una temporada vaig tenir l'oportunitat de començar un procés de coaching. No ho vaig buscar, senzillament em van parlar d'una noia en pràctiques que necessitava gent per completar el seu aprenentatge. No crec massa en aquesta mena de processos, però ja que havia de ser gratuït, vaig voler provar, almenys per poder-ne parlar amb coneixement de causa.

El coaching és un mètode per guiar una persona a aconseguir un objectiu concret que s'ha marcat. Se suposa que sols no sabem arribar a trencar algunes barreres, i un coach et pot orientar perquè tu mateix arribis a la solució, no és una teràpia, només un acompanyament. He arribat a la conclusió que les persones no sabem pensar, no ens entenem gens ni mica a nosaltres mateixos, per això es fan necessàries aquestes noves figures que no tracten patologies, sinó que ens ensenyen a pensar i a treballar les nostres pors, dubtes o defectes.

M'adono que els coaches faran fortuna (no són precisament barats), perquè estem bàsicament perduts. Són processos curts, de 3 a 6 sessions, i si no te'n surts se suposa que no vas fixar bé l'objectiu inicial. Jo en vaig fer 5 i puc assegurar que em va servir de ben poc, tot i que era agradable poder parlar amb una persona que no em coneix de res, i em va donar punts de vista interessants. Però estava infinitament lluny d'assolir el meu objectiu, perquè en realitat jo ja sé on són els problemes. Penso sincerament que no són mètodes per tothom. Jo no paro de pensar en el què em passa, en com estic i m'analitzo sempre al detall. Si alguna cosa em neguiteja, busco el motiu, i sovint el trobo. Tot el que em pugui fer pensar un o una coach, jo ja hi he passat. I si ja conec els problemes i les possibles solucions i no les aplico, no ho faré perquè ningú em mengi el cap. Se suposa que t'han de fer preguntes que et sobtin i que t'obliguin a pensar. Jo tenia les respostes més que pensades ja.

Ara, crec també que hi ha gent que no pot arribar a saber què li passa, necessita que li facin veure, i llavors aquesta mena de processos són ideals, no dubto que ajuden i poden ajudar a molta gent. Però qui sap si unes reflexions més profundes, més introspectives de nosaltres mateixos, podrien estalviar unes quantes sessions i sobretot molts diners. Aprendre a pensar, una assignatura pendent.

dimecres, 13 de novembre de 2013

La sandàlia

Aquests dies els tertulians i la premsa només parlen d'una sandàlia. Novament, el diputat de la CUP David Fernández va tenir una intervenció estel·lar, aquest cop davant de l'ex-ministre i ex-directiu de Bankia Rodrigo Rato. Ahir vaig tenir una petita discussió amb gent 100% compatible amb la meva ideologia, cosa que és una mica inquietant. El que queda clar, i per això jo ho obviava, és que qui s'ha de mirar aquí és a en Rato, gàngster, corrupte, mafiós, i tot el que se li vulgui dir, això no ho dubta ningú. És a ell contra qui s'han de dirigir totes les ires. Però majoritàriament ens hem fixat en la sandàlia.

En part, el mal periodisme, el periodisme partidista, i no només l'espanyol, el d'aquí també, han centrat l'atenció allà on no tocava, justament per desviar-la i protegir el corrupte de torn. Un altre fet que no podem oblidar, la manipulació informativa que patim és flagrant. Però tenint molt clares aquestes premisses, vull parlar aquest cop de les formes.

No critico el fons, al contrari, considero que David Fernández és la veu real del poble, diu les coses clares que a molts ens agradaria dir, i l'aplaudeixo per això. Fins i tot quan critica els meus, no li falta raó. Però s'està abonant a l'espectacle, i això no m'agrada massa. També ho fan altres polítics que trobo admirables, com l'Alfred Bosch (ERC), amants de fer-se veure i sortir als mitjans. Vull creure que en Fernández no és d'aquesta mena, ell assegura que no busca l'aplaudiment. Per mi n'hi ha prou amb parlar clar, no cal muntar un show a cada intervenció, pots caure en voler-te superar cada vegada, i això et pot fer quedar com un pallasso, per més que el teu discurs sigui punyent, seriós, i sobretot valent. No només per la sandàlia, també sembla que faci entrar amb calçador frases com la del gàngster, perquè quedin i arrelin. Una mica forçat, per més bé que estigui que li diguin això a la cara a en Rato.

Evidentment, alguns mitjans ja el fan quedar com un pallasso, un poca pena o un violent, fan servir els seus excessos en la seva contra, però ja interessa, com dic, desviar l'atenció i que els corruptes quedin impunes, fins i tot com a víctimes. Expresso la meva opinió respecte a una actuació, però no siguem ximples, no ens quedem mirant la sandàlia. Mirem cap on apunta aquesta sandàlia. 

diumenge, 10 de novembre de 2013

Orgull de gesta

'He vingut a fer castells, no amics', vaig dir ja de bon inici. Però en dies com avui és difícil no emocionar-se, no tenir en compte la qualitat humana de les persones que formen la colla, l'esforç, la passió. Treure el cap d'allà on el tens ficat, on ja has estat cridant amb els teus companys, encarar la plaça i cridar més fort, alçar els punys enlaire, amb tots els músculs tensats. Fer un petó a l'escut, un gest de ràbia i d'orgull de gesta. Deixar que t'ajudin a baixar. Abraçar-se amb tots, repartir somriures i rialles, i també alguns plors. Sentir que formes part d'un tot molt i molt gran, però que alhora ets una persona única a qui buscaran i felicitaran. Saber que no, que no es pot ser tan fred ni tan aliè a un sentiment tan enorme.

dijous, 7 de novembre de 2013

Back in 1967

Llegeixo un llibre ambientat al novembre de 1967, a la Barcelona d'aquell temps. Moments de repressió del català, de brutalitat policial, de revoltes d'estudiants, de presumir de democràcia i d'idealisme a flor de pell. I em quedo amb un paràgraf com aquest:

...el Lluís i jo atacàvem Franco quan sortia a la tele (era una mena de pallasso grotesc que no es molestava ni a aprendre a parlar una mica bé, resultava humiliant haver de reconèixer que estàvem sotmesos a aquell titella)...

I em dol l'ànima veure que fa just 46 anys d'aquells fets i que no hem evolucionat ni una engruna, que seguim estant igual que llavors i que ni tan sols algunes formes han canviat. I per si fos poc, hem d'aguantar encara que un pallasso grotesc que no sap ni parlar ens governi i s'escudi darrere una pantalla de plasma. La paraula és fàstic.

El llibre en qüestió és Veritats a mitges d'Andreu Martín.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Decepcions

Analitzo les decepcions perquè sovint em deixen molt tocat, i em costa recuperar-me'n. Com que sempre miro de donar la volta a les coses, penso que és fàcil culpar els altres de les nostres decepcions, la gent no actua com ens agradaria, les pel·lícules no són tan bones com prometien, o el nostre equip no guanya el títol pel qual era favorit. Però si m'hi fixo més, en tots els casos es tracta d'il·lusions que ens hem fet, potser en alguns casos perquè ens n'han convençut des de fora, però tenim criteri propi i hem de saber relativitzar. Les persones no fan tot el que volem, les pel·lícules van a gustos, i els equips de vegades perden. Només tenim decepcions quan esperem coses, quan ens il·lusionem sense tenir una base en la que posar els peus. He conegut persones que m'han dit que no esperen res, que s'ho agafen tot tal com ve. Senzillament, i amb totes les lletres, no me'n crec ni mitja paraula. És propi de la condició humana esperar coses, especialment de les persones, que ja ens coneixem. I quan allò que esperem passa, festa major. Però quan no, decepció proporcional al grau d'il·lusió que ens feia. I de qui és la culpa? Doncs no pas de l'altre, o de la pel·lícula, o del nostre equip favorit. La culpa és nostra, com la majoria de vegades que acabem amb la cua entre cames. Però com que em considero un humà de cap a peus, seguiré esperant i seguiré decebent-me. Algú ho dubtava?

dissabte, 2 de novembre de 2013

A què vols jugar?

—Ei petit, que ets per aquí?

—Mmm... sí, però m'acabes de despertar...

—Perdona, ja sé que fa molt temps que no parlem.

—Doncs sí, i normalment era jo el que et venia a buscar, com és que ara em busques tu?

—Mira, vaig estar repassant posts antics i et vaig trobar per allà, volia saber com estaves.

—Jo bé, com sempre. Esperant fer-me gran, però no arriba.

—No tinguis pressa, sempre t'ho dic. Gaudeix ara, que no tens preocupacions ni res.

—Sí, ja ho sé, sempre la mateixa història. Però ara és una mica diferent, oi? Ara no et veig com altres vegades, em sembla que ser gran no ha de ser tan dolent! Jo també vull!

—Home, té coses dolentes, creu-me, però no cal que te les expliqui!

—Més dolentes que els deures del cole?

—Una mica més dolentes, sí.

—Em recordo d'una paraula que em vas ensenyar... cobàires... caboires... com era?

—Cabòries.

—Això! Ara no em sembla que en tinguis tantes, no? M'agrades més!

—Sí que en tinc home, i algunes de grosses.

—Doncs no sembla que et preocupin massa!

—Home... diguem que altres coses passen per davant, i no em preocupo tant.

—Quines coses?

—Marrec tafaner! Coses, altres coses, ves!

—Però quines coses?

—Serà... res! No t'he buscat perquè m'interroguis, només volia assegurar-me que estàs bé, i dir-te que encara et queden moltes coses per viure, fins i tot algunes de bones! No saps res, Jon Neu!

—Jon Neu? Per què em dius així?

—Res, res, aquest també el coneixeràs en un futur, ja ho veuràs.

—Tot passa en un futur, és que no hi ha res que em passi ara??

—Poca cosa, però aprens molt cada dia, oi?

—L'escola m'agrada, els deures no tant.

—La majoria de coses no les aprendràs a l'escola.

—La mestra vindrà a casa?

—...eeeeh, no exactament. Ja ho veuràs.

—Gnygny, t'odio! No m'expliques mai res!

—Home, no et faré spoilers de la teva pròpia vida, quina gràcia tindria?

—Spo... què? Avui dius coses molt rares, eh!

—Ai sí, em sap greu. Coses del Martini, un amic que faràs d'aquí un temps.

—Vull fer-me graaaaaan!

—Que nooooo, que cada cosa al seu temps. Poc a poc i bona lletra. Per cert, això sí que t'ho puc dir, mai arribaràs a fer massa bona lletra, que ho sàpigues.

—Bah, m'és igual, escriure és un rotllo!

—Doncs prepara't, que te'n faràs un fart...

—Mira, perquè et veig somriure, però només m'expliques desgràcies, eh!

—Més te n'explicava abans, no et queixis. I escriure no està tan malament, home.

—M'agrada més llegir, he començat a fer-ho.

—Llegir... sí una mica també ho faràs...

—Però saps què, el que més m'agrada encara és jugar!!

—Això sempre, petit, no en perdis mai les ganes.

—Avui jugaràs amb mi? Va, vaaaaa, que m'ho deus d'altres vegades!

—Vinga va, avui sí, juguem una estona menut! A què vols jugar?

dimarts, 29 d’octubre de 2013

La competència

Com ja he comentat, el món dels castells està revolucionat darrerament. Les colles estan funcionant a un nivell mai vist, i per exemple, ja són 11 les que aquest any han fet com a mínim un castell de nou pisos, cosa mai vista. La temporada ja s'acaba amb les darreres actuacions importants, i penso sincerament que la majoria de colles es mereixen una felicitació, totes tenen molt mèrit, cadascuna al seu nivell. Però que les feliciti, i ho faig de cor, no significa que m'importi massa el que fan.

Jo que sóc un competidor nat, que sempre jugo per guanyar, però sense fer trampes, en els castells no m'agraden les comparacions, ni els rànquings, ni els punts. Acabo caient, com tots, a mirar classificacions, a pensar si un castell val més que un altre, o si sortim de plaça amb millor actuació que les altres colles. Però en realitat, només m'importa i m'interessa el que fem nosaltres. És clar que és digne d'admiració el que fan altres colles, però no em treu la son. Quan nosaltres ho clavem, me'n vaig feliç i content. Quan ens va malament, decebut i desanimat. I si altres ho han fet millor, doncs felicitats per ells, però que em deixin tranquil, que celebrin el que vulguin, jo només penso en què nosaltres hem de millorar.

No entenc massa les rivalitats, que n'hi ha. Tampoc entenc que algunes colles necessitin mirar què fan les altres a mode de motivació. Que no és prou competir amb la història de la teva pròpia colla? Que no has de voler millorar per tu mateix? Suposo que la competència és un recurs que sempre ha funcionat, però en els castells, i potser jo funciono així amb tot, només vull millorar dia a dia, per nosaltres mateixos, per sentir-nos grans. I el que facin els altres, és coses seva. Especialment, aquells que no sé per quin motiu s'entesten en voler ser la nostra competència.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

El cinquè ítem

Vaig a sortir de casa. A veure, repassem:

Claus
Mòbil
Llibre
Cartera

Està tot, ja puc sortir.

Això era abans, sense aquestes quatre coses no sortia de casa, si me'n deixava alguna, malament. Però des de fa una temporada em cal arrossegar un cinquè ítem, que depenent de cop em guardo molt d'oblidar. Ara la llista és aquesta:

Claus
Mòbil
Llibre
Cartera
Carregador del mòbil

Massa connectat amb l'exterior, la bateria vola. El nou esclavatge modern, estar pendents del percentatge de bateria. Això i trobar un endoll, és clar...

dijous, 24 d’octubre de 2013

El lloc més bonic del món

De vegades veig imatges de llocs remots de la Terra que em semblen d'un altre món, tenim un planeta preciós amb infinitat de racons per descobrir, amb una bellesa gairebé etèria. Probablement, no els visitaré mai. Llavors penso que tu i jo tenim un do especial per triar llocs especialment lletjos, sense cap mena d'encant, sorollosos i concorreguts, tot i que anem millorant. Però que és igual, perquè si he de triar el lloc més bonic del món, trio allà on siguis tu.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Injustícia?

Llegeixo en el llibre en curs la següent reflexió:

Sap quin és l'odi més fort que una persona pot sentir? Doncs el que sents en veure que algú obté sense esforç allò que tu desitges amb totes les forces i no pots aconseguir. El que sents quan et quedes mamant-te el dit veient com algú entra per la cara a un món al qual tu no tens accés. I com més propera és aquesta persona, més intens és l'odi que sents per ella. És així.

Potser és exagerat parlar de l'odi més fort, però si ens posem en la situació que descriu aquest fragment, no podem negar que ens resulta molt frustrant veure com algú obté sense esforç allò que nosaltres no podem aconseguir partint-nos les banyes. Una reacció és odiar-lo i envejar-lo. L'altra pot ser lamentar-se i enfonsar-se per no ser prou bons, això va a gust del consumidor. Però tendim a pensar en injustícia, i no sé si tenim raó de pensar-ho. Té menys dret l'altre d'aconseguir una cosa gràcies a unes capacitats innates que nosaltres no tenim? Potser en un altre tema les tornes canviaran, i serà l'altre qui ens envegi.

També és dur això d'odiar més a una persona propera si aconsegueix allò que nosaltres no podem aconseguir. És ben cert que passa, però em sembla trist, si no ens miréssim tant el melic i penséssim en l'altre, potser podríem admirar-lo i felicitar-lo per la fita aconseguida, encara que no li hagi costat massa, però no puc dir que la frase vagi desencaminada, pel que passa en realitat.

Sempre dic que sóc més d'admirar que d'envejar, però en general, som una colla d'envejosos que només pensem en nosaltres mateixos, odiem els que són millors només perquè ens passen la mà per la cara. Hi haurà excepcions, que ningú s'ofengui, però no es pot negar que el nostre 'meravellós' món funciona així.


El fragment és de Crònica de l'ocell que dóna corda al món de l'Haruki Murakami.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Historial alcohòlic

Per no sé quina relació d'idees, l'altre dia em va venir al cap el combinat que preníem quan érem canalla i fèiem escapades a les discoteques de Tarragona. Alerta eh, perquè recordo que demanar això ens feia sentir súper guais: suc de pinya amb grosella! Era bo, però no es podia dir que ens convertís en el dur d'una pel·lícula de l'Oest...

Recordo haver mirat malament a aquells amics més grans que demanaven les primeres cerveses, quina irresponsabilitat! Beure alcohol, s'havien tornat bojos! Aquesta és una fase que dura poc, naturalment, i després comences tu també, ni que sigui per socialitzar. Una evolució lògica, t'adaptes al que veus. Un dels primers combinats de veritat que recordo haver pres amb fruïció era Licor 43 amb Cacaolat (numumba, en deien els belgues), continuant en la meva línia. Boníssim, però picava a la butxaca, a banda de ser hipercalòric. Després de més gran ja va venir el Martini, amb Coca-Cola o llimonada, però l'he acabat prenent sol amb gel, coses de la Txaro! Per cert, que Martini fa 150 anys, no cal ser gaire espavilat per saber com ho celebrarem...

Pel camí, quantitats industrials de kalimotxo en els nostres jocs de beure, i cervesa en quantitats molt inferiors, ja que sóc d'aquesta estranya raça de persones als que la cervesa no els ha acabat mai de fer el pes, i han passat els anys dient 'ja t'hi acostumaràs', però no ha passat. Vaig a teràpies d'aquelles de 'Hola, em dic XeXu i no m'agrada la cervesa' 'Hola XeXuuuuuu'. Això sí, una bona clara (xampú a Tarragona) sí que em passa la mar de bé, i la sidra irlandesa també! 

Un historial alcohòlic molt trist i poc original, ja ho sé, en el que ha primat la quantitat a la qualitat, no m'han agradat mai els destil·lats tampoc. Avui bec molt poquet i no ho trobo a faltar, però he tingut èpoques. Com tots, oi?

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Relats conjunts, Nens menjant raïm i meló


Te'n recordes, Manuel? Abans era tot molt més fàcil. Tants anys fent el que ens venia en gana, i finalment ens han enxampat. Qui ho havia de dir, oi? Bé, no podem dir que no haguem temptat la sort, és clar, però semblava que podíem fer qualsevol barrabassada i que ningú no ens descobriria mai. Ara m'ha vingut a la memòria quan érem uns marrecs. Recordes la parada de fruita del vell Antoniu? Mentre tu el despistaves jo li pispava el que trobés més a l'abast, fins i tot li havíem furtat algun meló i tot! Ens en fèiem un fart, de fruita! I el vell que no s'assabentava de res, pobre home. Però saps què? Que no em penedeixo de res. Si la gent és tan ruca com per deixar-se entabanar, és el seu problema. Aquesta vida és dels espavilats. I per més que ara seiem al banc dels imputats, ja saps que a tu i a mi no ens passarà res, si nosaltres caiguéssim, caurien també la meitat dels que seuen a l'hemicicle. Aguantem la tempesta, i després a seguir fent la nostra. Espera, que ara puja a l'estrada aquell diputat pollós, mira com va vestit, no sé com deixen entrar hippies al parlament. Segur que només dirà ximpleries.


Escrit inspirat en la intervenció de David Fernández (CUP) davant els ex-directius imputats de Caixa Penedès, i la meva aportació als Relats Conjunts d'octubre.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

I deixem d'embolicar...

El projecte c@ts va néixer en aquest blog el 9 de febrer del 2008. En aquell moment només era la proposta de crear uns premis populars, per veure si interessava a la gent, ho havia estat parlant amb una sola persona i vam acordar endegar-ho al Bona Nit. Com que la idea va tenir bona acollida i van sortir alguns voluntaris per tirar endavant l'aventura, ens hi vam esforçar i uns mesos després, al maig, es va presentar el blog on s'havien de cuinar els premis.

Si faig aquesta presentació és perquè aquest projecte que tant m'he estimat i que he compartit amb uns companys de viatge meravellosos durant cinc anys, ha arribat a la seva fi. Després d'anunciar-ho on pertoca, no puc fer més que acomiadar-me aquí, on tot va començar. Com es pot imaginar, em dol molt que un dels meus fills virtuals s'aturi i deixi de funcionar, però a banda que és força feina mantenir-lo, creiem que no hem sabut evolucionar i solucionar els defectes, la fórmula s'esgota i no ens veiem amb cor de continuar. No és una porta tancada, però sí que la deixem ben ajustada. I tot i així, mai ningú em convencera de que no era una bona idea, amb uns objectius preciosos.

Només vull dir que per mi és un moment trist, encara que estic molt orgullós de la feina que hem fet durant cinc anys, i diguin el que diguin, la nostra integritat estava a prova de qualsevol dubte. Si algun administrador hagués intentat fer trampes en favor de qui fos, jo mateix l'hagués convidat amablement a abandonar el projecte amb una puntada de peu al cul. Però mai va ser així, i no es pot dir el mateix de tots els participants. De manera que he d'agrair moltíssim a tots els que s'han deixat la pell a c@ts , aportant el seu temps, esforç i paciència, un plaer treballar amb ells. També agrair a tots els que han col·laborat desinteressadament a tots els nivells, que no són pocs. I finalment, a tots els que heu participat algun cop en el projecte, perquè entre tots vam construir una ambient molt xulo i una iniciativa molt participativa que ens ha portat moltes alegries. Fins i tot agrair als que ens han portat disgustos perquè, malgrat tot, demostraven que els premis significaven alguna cosa, si tan important era guanyar.

Llarga vida als blogs escrits en català! Seguim fomentant la nostra llengua a la xarxa, val la pena, tenim un tresor increïble que no podem deixar perdre mai.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Només paraules

Un percentatge molt elevat de les meves comunicacions és virtual, per via escrita, a dia d'avui em sembla que a molts ens passa. No diguem ja aquells que, a més, tenim un blog. Alguns cops he pensat que sóc només paraules, les paraules dels infinits mails que escric, o les que deixo aquí per aquells que em llegiu. Paraules i poca cosa més. I què hi ha darrere? Una persona dura? Un mar de dubtes? De tot una mica? Això només ho sé jo.

Generalment, rebo bons comentaris sobre el que escric, correcció, claredat en l'exposició d'idees, i això em converteix en una persona coherent, assenyada. Però tinc la necessitat de ser no només paraules, que se'm valori per altres coses, fins i tot superficials, perquè les paraules se les acaba emportant el vent, com se sol dir. No és que necessiti notorietat, ser conegut, l'únic que m'importa és que la meva gent sàpiga que sóc més que paraules, que tinc coses per oferir més enllà del que dic o escric. Necessito ser important per ells. I resulta que hi ha qui es preocupa per fer-me adonar d'això. Uns simples comentaris en un mal moment em van cridar l'atenció, però sobretot una personeta que amb els ulls ho diu tot, que em transmet el que veu en mi, i per força me la crec; perquè aquests ulls preciosos no menteixen.

Em va a temporades, en un altre moment tindré necessitats diferents, però ara em cal saber que no sóc només unes simples paraules. I tu m'ho dónes.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

La percepció de la soledat

A la vida passem moments de tot, alts i baixos. I en els baixos hi ha algunes conseqüències associades que vivim tan intensament que acabem creient que són veritat, i ja ens poden dir el que sigui, que no ens convencen. En el meu cas, un agreujant als mals moments que he viscut els darrers mesos ha estat la percepció de la soledat. He arribat a sentir-me terriblement sol perquè no sabia a qui recórrer, no veia a ningú que em pogués acompanyar en el mal tràngol. Odio dir-ho, perquè a banda de fer-me sentir malament, hi ha algunes persones que llegiran aquest post que es poden sentir ofeses per això, però els sentiments no es controlen, i eren aquests. Aïllament. Ceguesa.

Llavors arriba un dia que tens una bona notícia, una magnífica notícia per compartir, i t'adones que hi ha un munt de gent per avisar. I ho vols dir, vols treure-ho, i envies un mail a tots aquells, i quedes amb uns altres, i un missatget a aquella, i que no et deixis aquell altre de més enllà, i que a aquells ja els ho diràs quan els vegis. I fins i tot ho vols explicar al teu blog. On era tota aquesta gent fa un parell de mesos? Doncs exactament al mateix lloc que ara. On tenia el cap jo? I ara, on el tinc?

divendres, 4 d’octubre de 2013

On és la càmera oculta?

Sempre és una mica estrany trobar-se a la bústia una notificació de recollida a correus, quan no esperes que t'arribi res. Què serà, un regal inesperat, algun admirador secret? No, no, és clar que no. Pots esperar-te qualsevol cosa. Però quan diligentment et presentes allà abans del termini estipulat i t'entreguen una multa de trànsit, és per llogar-hi cadires.

A veure, fem memòria... quants mesos fa ja que no tinc cotxe? M'han posat una multa durant el setembre... i a Salamanca. Salamanca, on no he posat un peu en ma vida, i a més, jo pensava que les multes de l'estranger no arribaven! Passo per la caixa per assegurar-me que no me la cobraran, i em diuen que poden fer-ho si no pago, fins i tot embargar-me el compte... o la nòmina... que no tinc tampoc.

Quan ja estava buscant la càmera oculta, he trucat a aquesta bona gent de Salamanca i els he parlat en un correcte espanyol. Amb accent, però correcte. M'han fet esperar una eternitat mentre feien unes comprovacions, fins que han determinat que van introduir la matrícula malament al sistema, per una lletra, i que els sortia que l'infractor era jo. Que no pateixi, que em treuen la multa d'ofici. Però si no arribo a trucar i vaig directament a pagar ningú s'hagués queixat. Mira que bé, el meu malaurat C3 em segueix proporcionant posts a títol pòstum.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Phubbing

El nostre món està en constant evolució, sembla que la tecnologia avanci a una velocitat superior a la que nosaltres podem assumir-la i comprendre-la. I una de les coses que sembla avançar més lentament és la llengua. Cada dia s'han de crear paraules noves per cobrir les necessitats que generen els conceptes nous, i avui us en vull presentar una: phubbing.

Phubbing és la paraula que s'ha creat per descriure allò que tots patim en els darrers temps, quedar amb algú i que aquest algú es passi l'estona enganxat al mòbil o a la tauleta i no ens faci ni cas. Canvieu la persona de la frase i també val, perquè no ens enganyem, nosaltres també ho fem, no només ho patim. Ja ho sabem que els smartphones ens tenen enganxats i que estem connectats en tot moment, però al final acabarem quedant i parlarem amb l'altre a través de whatsapp. Que hi hagi la necessitat de posar nom a aquest concepte és perquè és molt més comú del que hauria. Adaptar-se o morir, ara ens comportem així. Veurem on anirem a parar.

Pel que en sé, encara no se li ha trobat una traducció, si la llengua és lenta, el català ja ni t'explico. Algú s'atreveix a aventurar alguna adaptació més nostrada?

diumenge, 29 de setembre de 2013

S'al·loteta

Per tancar la setmana tenia pensat explicar un nou concepte que he descobert recentment, però m'agradaria compartir una experiència nova que vaig viure: anar a un concert amb una criatura de dos anys. Sí, sí, es tracta d'un d'aquests fills secrets que tinc, també se'ls ha de treure a passejar algun dia, no?

Un concert gratuït d'Antònia Font no es pot deixar escapar, però com sempre passa, ens vam posar d'acord tard i malament. Els pares de la criatura no van trobar amb qui deixar-la, i posteriorment els va fer gràcia provar l'experiència. I ja ens tens allà, tres adults granadets amb una xiqueta de dos anys a espatlles del pare, picant de mans al so de la música que tant enamora els seus grans. I feia goig de veure, acaba de néixer una nova antoniafònica, ja s'ha apuntat el seu primer concert. Estrictament, també en va viure un altre dins la panxa de la mare.

No estàvem al rovell de l'ou, ni podíem estar completament absorts per la música. A més, a mig concert N va agafar son, i això és imparable (reconec que aquell tram del recital era massa pausat...). Sempre amb un ull a l'aguait, però la vetllada va resultar molt gratificant. Ens grans vam xalar amb un concert dels d'abans, i la petita va fer un bon paper, fins que va caure rendida. Estrany, un vespre estrany, però d'aquells que et fa marxar cap a casa amb un somriure. Encara m'encantem.

dijous, 26 de setembre de 2013

Cançons i il·lusions

Hi ha cançons que ens agraden sense que sapiguem ben bé per què. O ni tant sols ens agraden, però les escoltem o coneixem. Un bon dia, aquestes cançons es tornen diferents, de sobte totes i cadascuna de les paraules dels seus versos se'ns fan entenedores i perfectament comprensibles i ens preguntem per què no les havíem entès mai abans. És quan sabem que aquella cançó la van escriure per nosaltres, o per commemorar la nostra situació actual. És quan aquestes cançons fan mal.

Hi ha il·lusions que no ens hauríem de permetre perquè estan contraindicades en tots els manuals de la bona vida. I malgrat saber-ho, ens les permetem perquè són necessàries, la bona vida deu estar molt bé, però no la vius sense les il·lusions. I si al final només és això, una il·lusió, almenys et queda el regust dolç de quan la vas viure. No miris enrere. I així anar fent, perquè d'il·lusions, igual que de cançons, n'hi ha moltes, i encara no les hem cantades totes.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Perfil complet

Sóc una persona hermètica, especialment amb la gent que no conec, em sembla que ja ho he explicat moltes vegades. Em costa deixar que se m'acostin, donar un vot de confiança per obrir-me una mica. O potser era així. He ensopegat amb una persona que em coneix de fa quatre dies, només vam parlar seriosament un cop, i tampoc no massa. I resulta que, perquè una conversa posterior ens hi va portar, li vaig demanar mig en broma que em digués què pensava de mi, i em va fer un perfil complet que em va posar la pell de gallina. D'on redimonis es va treure tot el que em va dir, no en tinc ni idea, però m'ho va clavar d'una manera preocupant. Ara dubto si és que té una gran capacitat per llegir les persones, digna d'elogi, o si jo m'he tornat un fluix i se'm veu el llautó per totes bandes.

dissabte, 21 de setembre de 2013

El nivell de cadascú

Els castells estan de moda. Ens trobem en una nova explosió del món casteller, que sol coincidir amb mals moments en altres camps, com per exemple l'econòmic. Han tornat a crear-se noves colles i la majoria de les existents estan a un nivell altíssim. I precisament d'aquest nivell és del que vull parlar. Sempre es posen els castells com a exemple, i no tot és tan bonic, és clar.

Que hi ha rivalitats és ben sabut, però això, fins a cert punt, és positiu perquè esperona les colles. Però també hi ha egos i molta gent que es pensa que perquè la seva colla fa coses grans, moltes d'altres són inferiors i insignificants. Quan sento que algú de la meva colla menysprea colles més petites em poso negre. Jo vinc d'una colla petita, diminuta, diria. Sé perfectament la dificultat de fer els castells més petits quan no en saps, quan no tens la gent ni els coneixements. Qualsevol petita construcció costa, i qui les menysprea no sap el que diu. Si ja comences fent castells grans amb facilitat pots pensar que tot són flors i violes. Greu error, sobretot perquè les colles tenen cicles, i quan s'entra en una mala ratxa, aquesta és la gent que no entén res.

El que vull dir és que cada colla té el seu nivell, l'habitual que manté, i aquell sostre al que aspira a les seves diades importants. Els castells estan puntuats i ordenats per dificultat 'objectiva' (cosa que no aprovo, però és un altre tema), però cal relativitzat cada castell a la colla que el fa. Per la meva colla fer un castell de set no suposa cap dificultat. Per algunes colles, fer-lo és un somni pràcticament inabastable, i quan l'assoleixen l'esclat d'alegria és tal que sembla que hagin guanyat la Champions. Però jo els entenc, perquè ho he viscut. I ja no parlem de castells de vuit, fer els primers ha de generar una eufòria gegantina. Per aquí no hi he passat a nivell de colla.

M'agradaria que es sabessin valorar els èxits en funció de qui els aconsegueix, perquè totes les fites aconseguides han de ser dignes d'elogi, encara que suposin un nivell que nosaltres ja tenim perfectament assolit. I si necessitem una cura d'humilitat per valorar el que fan els altres, només cal que ens comparem amb Castellers de Vilafranca, a veure a qui no li passen les ganes de fer el fatxenda.

dimecres, 18 de setembre de 2013

El crític

Com ho podria explicar sense dir massa noms? Avui he ensopegat amb un escriptor i emprenedor que em va demanar que li ressenyés la seva segona novel·la. No ens coneixíem, però jo sí que sabia quina cara feia. Per alguna estranya raó, he decidit presentar-me, per contra del que faria normalment, que seria fugir corrents. Ho he fet com a XeXu, això sí, com ell em coneixia. Li ha fet gràcia, i no m'ha agredit ni res, tot i que li vaig fer alguna crítica. 

La gràcia però, era la persona que seia amb ell. Ni la més remota idea, a primera vista, però ha resultat ser un crític literari de renom de diversos mitjans de comunicació importants. Per posar-lo en antecedents, he comentat que tinc un blog de ressenyes i que l'escriptor me n'havia demanat una. Llavors m'ha preguntat de quin blog es tracta, i en dir-li ha contestat 'ah, sí, sí, ja el conec', amb tota naturalitat. M'he quedat de pedra. A més, ha afegit 'ens esteu traient la feina, la gent us fa més cas a vosaltres que a nosaltres'. Pell de gallina, tu. Segons ell, com a periodista, ha d'estar al cas dels blogs de llibres.

Després d'això, hem mantingut una molt interessant conversa sobre llibres i crítica literària a tres bandes. No puc deixar de pensar que hauria de ser jo el que el conegués a ell, i no al revés. En arribar a casa l'he googlejat i és un paio important... Ho explico perquè m'ha sobtat, a banda de pujar-me l'ego uns enters, però com una petita reflexió de l'abast que pot arribar a tenir un blog, fins i tot quan és un humil blog de ressenyes com el meu, que jo pensava que només llegien quatre amics. Sembla que no només el gran germà ens vigila.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Relats conjunts, Ruta 66


Feia una hora que conduïen. No havien dit res des que havien sortit. La carretera era tan monòtona com el soroll del motor, l'únic que es podia sentir en la immensitat d'aquell paratge.

—Creus que ja hem tirat prou —va dir l'Arthur nerviosament.
—Calla i condueix. Encara hem d'anar una mica més lluny.
—Però aquí no hi ha ni una ànima, fa més de mitja hora que no ens creuem cap cotxe.
—Encara hi ha molta llum, hem d'esperar una mica, tu tira —en Jack semblava tenir la paella pel mànec.

Deu minuts més tard.

—Tio, en sèrio, parem ja, no trobarem cap lloc millor, ni pitjor. Fa estona que sembla que no ens moguem de lloc, el paisatge no canvia!
Joder tio, joder, és que no et pots concentrar en la puta carretera!
—Mira, estic fart de la teva prepotència, qui t'ha nomenat el cap de l'expedició? Estem junts en això.
—Ja ho sé, només espero que baixi una mica el sol, trobar un lloc segur...
—Doncs jo ja me n'he cansat, penso parar ara mateix.

I l'Arthur atura el cotxe al voral. El sol ja va de baixada, la llum s'atenua. Estan nerviosos, és el primer cop que els toca fer aquesta feina. En Jack recull les pales mentre l'Arthur obre el portamaletes i comença a treure el cadàver que han d'enterrar.


La meva macabra proposta per el Relat Conjunt d'aquest mes!

dissabte, 14 de setembre de 2013

Ho desmenteixo!

Com a qualsevol persona, m'agrada fer coses amb els amics. Una d'aquestes coses pot ser passejar tranquil·lament. S'esdevé que algun d'aquests amics, pot ser una amiga. I fins i tot pot ser que aquesta amiga tingui un fill i el porti a la passejada. Llavors és quan, com no pot ser d'altra manera, et creues amb mitja colla de castells i et veuen en aquesta circumstància. Bé, no exagerem, no cal que sigui mitja colla, només que et vegin uns quants ja n'hi ha prou perquè es facin la idea, la interioritzin i la transmetin a qui sigui que ho pugui preguntar. I això em va passar en dues ocasions fa unes setmanes, i diria que amb amigues diferents i nens diferents!

La passada setmana vaig poder confirmar les meves sospites. En qualsevol grup gran de gent es poden trobar múltiples variants familiars, i per tant costa menys sorprendre's o assumir certes situacions vitals. Així que ara jo, a ulls d'un sector de la colla, estic ajuntat amb una dona que té un fill. Visca la imaginació! Es veu que ningú no pensava que el nen fos meu, no sé com prendre-m'ho. Vaig haver de desmentir-ho, i em sembla que els va saber greu i tot que no fos així! Però bé, només vaig parlar amb alguns dels que m'havien vist, així que encara en deu haver que pensen que sóc un pare de família. Suposo que els ho podré anar explicant quan em preguntin quan penso portar el meu fill a la colla...

dimecres, 11 de setembre de 2013

Carta al futur

Benvolguts nens i nenes catalans,
em vull dirigir a vosaltres des del passat, a aquells que acabeu de néixer, i fins i tot als que esteu a punt de fer-ho i els que vindreu. Penso en vosaltres i lamento que no pugueu viure el que estem vivint aquests dies, a la segona dècada del segle XXI els vostres grans estem fent història, ens estem movent com mai, d'una manera ferma i reivindicativa, però pacífica, com marca el tarannà de la nostra terra.

Si us ho explico és perquè no voldria que caigués en l'oblit, encara que probablement ho trobareu en els llibres d'història, cosa per la qual em disculpo, perquè tindreu feina amb aquesta assignatura. Ja sé que us estranya que una vegada Catalunya, el nostre país, va formar part d'Espanya, però és cert, això que us fan estudiar és ben veritat. Penseu que vam passar males èpoques, no ens tractaven precisament bé. És per això que vam decidir fer un pas endavant i deixar la tortura enrere.

Espero que el país en el que viviu sigui just i tingui memòria, però que us expliquin les coses tal com eren, sense inventar res. La realitat dels dies des dels que us escric ja us semblarà prou inversemblant, però anirà quedant enrere. M'agradaria que no es repetissin els errors del passat i per això us animo a treballar per una Catalunya justa, potent i solidària amb tota la seva gent, i si convé amb els altres països que ho necessitin. Ara intentem posar les bases perquè ho tingueu una miqueta més fàcil.

Res més, que ja sabeu que els avis sempre xerren i xerren. Ara sou el futur, però quan ho llegiu sereu el present, un present molt diferent. No el deixeu perdre, d'acord?

XeXu

dilluns, 9 de setembre de 2013

Encadenats per Catalunya

Quan pensem en cadenes, en encadenar-se, la sensació és més aviat de rebuig, d'ofec. Una cadena ens lliga i ens priva de llibertat, i a ningú no li agrada això. Pot ser que ens deixi ben lligats de mans i peus.

D'aquí.

O que ens faci arrossegar una gran càrrega.

D'aquí.

I fins i tot hi ha cadenes imaginàries que ens lliguen tant o més que les reals.

D'aquí.

Però per sort les cadenes també tenen una vessant positiva, la d'unir, enllaçar i no permetre que es trenquin els vincles. I d'aquestes és la que es farà a Catalunya el dia 11, amb les mans enllaçades, pacífica, solidària i clamant per allò que sembla que les cadenes eviten: la llibertat. I també ho és la que ens proposa el Blog-via, tots els blogs enllaçats per la independència del nostre país. Aquesta és la meva baula de la cadena blogaire.


Rebo la cadena de la Carme i la passo a l'Assumpta!
   

divendres, 6 de setembre de 2013

A cal desballestador

Ja fa camí de dos mesos que el meu cotxe va passar a millor vida, se'l van quedar a un desballestador de Lleida. Vaig haver d'anar-hi personalment a recollir les coses que tenia allà, discs i material d'excursió, bàsicament. Un cementiri de cotxes és un lloc sòrdid i que fa certa por, sort que era de dia. Hom també es pot fer una idea de la gent que hi treballa, tot i que he de dir que em van tractar molt bé. Justament d'aquí surt aquest escrit que explico com a record.

Quan m'acompanyaven a l'estació en cotxe, perquè era impossible que hi arribés per mitjans propis des d'allà, vaig recordar que m'havia descuidat un CD al lector, el 'Lamparetes' d'Antònia Font. Amb molt poca esperança li vaig demanar al meu xòfer, un home esquerp i de poques paraules, si me'l podrien fer arribar. Em va dir que sí, que passaria el missatge, però de la manera que ho va fer, vaig donar el disc per perdut. Què hi farem, almenys era el 'Lamparetes', recordo que vaig pensar. Per mi és el seu pitjor disc. O el menys bo. Vaig fer un recordatori al conductor quan va parar davant l'estació, per insistir que no fos.

Aquest tipus de coses són les que oblides ràpidament i no hi penses més fins que obres la caixa buida del CD, o en el meu cas, quan reps un gran sobre a la bústia que conté una peça rodona i rígida a dins, després d'un parell de setmanes. La meva sorpresa va ser majúscula: el 'Lamparetes' havia tornat a casa. Vaig estar tan content i agraït que vaig escriure un mail ben efusiu al desballestador, un mail que evidentment mai no ha obtingut resposta, però en el que lloava la seva professionalitat més enllà de les seves obligacions. Un detall d'aquells que et fan creure en les persones, encara que sigui només un segon, i que després se't passi.

dimecres, 4 de setembre de 2013

Intoleràncies poètiques

Ara que està en marxa un altre mes de poesia a can Itineràncies poètiques, he pensat que jo vaig dient per aquí i per allà que la poesia no l'entenc, però no n'he parlat mai, que recordi, aquí al blog. Entre els blogaires hi ha molta afició a la lírica, a escriure poemes i contestar-los amb més poemes. No renego de les metàfores, però les que es fan servir en vers se'm solen escapar, no em veuria capaç de lligar-les, enllaçar-les, i ja no parlem de la mètrica. Llavors em trobo amb el problema de comentar. Molts blogs que segueixo religiosament, i per motius diversos, publiquen poemes periòdicament i generalment em quedo sense saber què dir. Els llegeixo, o com a mínim els començo, però llavors veig que no estic entenent res, i per dir una bajanada, prefereixo girar cua. Per això cal també una disculpa per aquells poemes que sí que comento, perdoneu les ximpleries que dic.

Tornant a la creació, ho he provat, algun cop per escrit, però generalment fent bullir el cap; no hi ha manera. Miro de trobar la gràcia que molts trobeu a expressar-vos d'aquesta forma, però em curtcircuito. I sense voler ofendre, de vegades em sembla que n'hi ha prou amb prémer 'enter' al final de frases curtes perquè algú ho consideri poesia, però intueixo que la disciplina ha de merèixer una mica més d'exigència.

En definitiva, la poesia i jo no som amics, tampoc no tinc el típic llibre de Martí i Pol al costat del llit (ni enlloc més), em supera i em deixa sense paraules. I de xerrera a mi no me'n falta, així que això encara li resta més punts. Tinc altres tipus de post que no solc comentar, però ja és una altra història, menys poètica!

diumenge, 1 de setembre de 2013

Bruxisme

M'agradaria parlar d'un hàbit que probablement tots coneixem, però no pel nom que té. El bruxisme és un acte inconscient que consisteix en serrar les dents de manera continuada. El fregament de les dues parts de la mandíbula afecta, a la llarga, a tot l'aparell mastegador, esmalt de les dents, músculs, articulació de la mandíbula i genives, que estan sotmeses a una pressió molt gran i desacostumada. La tensió muscular de la zona fins i tot pot produir mal de cap i malestar. Les causes d'aquest hàbit solen ser períodes de tensió o concentració, o situacions d'estrès i ansietat prolongades.

El pitjor del cas és que es fa difícil de controlar i no ens n'adonem fins que la zona està adolorida, senyal que portem serrant les dents força temps. Patim només de les conseqüències que provoca, però no podem aturar les causes, és una manifestació física de determinats estats mentals. I per estrany que sembli, una manera de pal·liar-lo no és mossegar altres coses que no siguin les dents, com ara un xiclet. Es tracta de reduir l'esforç, no de substituir-lo. Per tractar-lo es proposen tècniques de relaxació i també fèrules dentals que se solen portar mentre es dorm, moment en que el fregament arriba a ser sorollós i tot.

Com en tot, hi ha diferents graus i en els pitjors casos no hi ha manera de parar-ho, la persona ho passa molt malament, n'he conegut algun així. Per sort, també es pot donar en menor mesura i desaparèixer per si sol quan la persona en pren consciència o quan passa la temporada de nervis de punta. Em sembla que és un problema més comú del que sembla entre la població, i a jutjar per la crispació general, crec que serrar les dents està ben a l'ordre del dia.

dijous, 29 d’agost de 2013

Potser has sentit a parlar de mi

De vegades, amb un rampell de follia i de riure'm de mi mateix, em sento com si fos en Kvothe, el protagonista de la Crònica de l'Assassí de Reis.

He aguantat tones de pes a les meves espatlles fent castells. He pujat muntanyes ben altes després de 35 anys de sedentarisme. Vaig mofar-me a la cara d'un paio que em treu 40 cm d'alçada i prop de 100 kg de pes i vaig sobreviure (per poc). He convertit en possible allò que ni els meus caps creien en matèria de cultiu cel·lular. He cantat les quaranta a qualsevol que ho ha merescut, independentment del seu càrrec o posició. Vaig enfrontar-me a Déu en un combat desigual i em va guanyar, però no per golejada, ni molt menys. Potser has sentit a parlar de mi (segurament malament).

No m'ho tingueu en compte, si us plau.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Si no volies caldo...

Internet és un lloc dolent. L'excursionista de pa sucat amb oli va descobrir una pàgina web que li va deixar els ulls com taronges, la del CEC. Allà proposen una gran quantitat d'activitats, però la que li va cridar l'atenció va ser una de prendre un caldo d'una marca molt cara en ple agost. Encuriosit, s'hi va apuntar. Però resulta que no, que Aneto no és només una marca de de brous, sinó un cim de 3404 metres, el més alt dels Pirineus.

Primera vista de l'Aneto (esquerra) acabat de passar 
el Portillón. A la dreta, el Pico de Coronas.

Ja li va estranyar a l'excursionista de pa sucat amb oli que per prendre un caldo calgués un xerpa, però quatre desconeguts i ell en van contractar un que els havia de portar a la correcta degustació, a bon port. Ara, l'excursionista de pa sucat amb oli segueix sense saber cuinar, però ha après l'ús correcte de grampons i piolet, entre d'altres coses.

El sol sortint, i nosaltres amb hores de camí a l'esquena...

L'ascensió a l'Aneto per la via clàssica està catalogada com a fàcil, fins a dalt de tot no té massa complicació. Això sí, amb neu es fa molt més senzilla, la falda d'aquelles muntanyes, quan no està colgada, és un pedregal que no s'acaba mai i que ho complica tot una mica. Roques, pedres, pedretes, roques, pedres, i finalment, alguna pedra més.

Des del cim de l'Aneto, tota la carena, Coronas, Malditos, Maladeta...

Es fa nit al refugi de la Renclusa (2149m), després d'arribar-hi a peu des de l'aparcament de la Besurta. Els punts de referència de la ruta són el Portillón Superior, un coll a 2870m, pel que es creua la cresta de les Maladetes, el Collado de Coronas (3198m), el coll entre l'Aneto i el Pico de Coronas (3293m), i el mític Pas de Mahoma, una cresta completament aèria i exposada que et porta del replà abans del cim fins el sostre dels Pirineus. Impressiona, per què negar-ho, però més val no pensar què et pot passar, el creues i prou. Ara, hi havia tanta gent allà que l'excursionista de pa sucat amb oli va haver d'esperar torn per poder creuar-lo de tornada.

Detall del Pas de Mahoma. No sé si s'observa bé, però 
la caiguda des d'aquí no seria cap broma.

En definitiva, un cim d'entitat, fet al ritme que tocava segons el xerpa i amb una gent que segurament no veurà més, però que van demostrar aptituds a la muntanya, per tranquil·litat de l'excursionista de pa sucat amb oli. Un dia meteorològicament molt bo. També una excursió per aprendre i adquirir experiència, cosa que no li va gens malament. Tot i que després d'això, augura un llarg descans, qui sap si definitiu, per dedicar-se a les coses que li són més pròpies.

Informe de danys: molt cansament en acabar la ruta, genolls una mica ressentits, dolor muscular molt lleu i molts posts per llegir a l'arribada.