dijous, 29 de novembre de 2012

Usurpadors

Tinc el mal costum de no esborrar mai els blogs que vaig afegint al google reader per seguir, així el tinc ja amb més de tres-cents noms. Molts d'ells, però, estan inactius, si no no faria res més en tot el dia. Em passa com a la vida, em costa molt desprendre'm de les coses que vaig acumulant. Tot i saber que un blog ha tancat, em resisteixo a eliminar-lo. Total, allà no fa cap mal.

És precisament dels blogs inactius que vull parlar. Hi ha gent que tanca la paradeta i ja està. Però alguns senzillament deixen d'escriure, i sempre penses que algun dia tornaran. Darrerament m'he trobat actualitzats alguns blogs que havien quedat inactius, i sempre és una agradable sorpresa. El problema és que quan hi he anat m'he trobat amb posts promocionals, en anglès, i ni rastre de l'autor habitual del blog. Com que feia molt que no els visitava, no sé per quin procés han passat, no sé si es van quedar allà o si van tancar del tot i van alliberar el domini. Sigui com vulgui, aquest domini ha estat repescat per algú que clarament vol aprofitar els seguidors que tenia aquell blog. Un usurpador. Desconec si això és legal o no, si està permès i sobretot la manera com ho fan, però m'espanta. Que et puguin piratejar el blog, fer-lo servir amb finalitats poc nobles, i que a sobre es perdi tot el que tenies escrit no és una idea que em resulti gens atractiva.

No sé si algú de vosaltres s'ha trobat amb algun cas d'aquests. No són els únics, però darrerament ho he vist en els blogs de blogaire que potser alguns recordareu, com la Nits o l'Albert BIR. Cal anar amb compte, potser encara que no publiquem està bé vigilar els nostres blogs, és una merda que algú ens els pugui prendre.

dimarts, 27 de novembre de 2012

El mocador

Havia de fer temps i me'n vaig anar a llegir a una cafeteria, amb una gran tassa de cafè davant. Una estona després, van entrar un grup de persones i van ajuntar dues taules per seure al costat d'on jo era. Immers en el llibre, no prestava cap atenció a la seva conversa, però alguna cosa al cervell es dispara quan sents una paraula familiar. Una de les noies va dir el nom de la meva empresa i va haver de callar en veure que jo me la quedava mirant amb els ulls com taronges.

Explicava als seus amics alguna cosa d'una ex-companya de feina meva, i va esmentar la seva procedència. Vam acabar parlant, resulta que tots ells són del ram, de diferents empreses del sector, i com que el món és un mocador, sempre coneixes algú que ha treballat a o amb qui sigui. La vergonya i l'hora van impedir que segués amb ells una estona i ens féssim cinc cèntims de qui érem, però hi va haver temps per parlar de currículums i per constatar que hi ha gent sense feina i que els que en tenen voldrien canviar. Com si a algun lloc regalessin duros a quatre pessetes. 

Abans es lligava als locals d'oci, però ara sembla que s'ofereixen també serveis laborals.  Vaig haver de dir que jo no tinc potestat per contractar ningú, que ja m'estaven explicant totes les seves virtuts...

dissabte, 24 de novembre de 2012

Miau miau

Em deia el meu amic GG que el seu fill comença a fer relacions d'idees i a recordar coses. Un dia, de camí al jardí d'infància, va veure un gat posat en un lloc i va dir el típic 'miau miau'. En dies posteriors, en passar per allà, tot i que el gat s'havia fet fonedís, el nen continuava fent 'miau miau'. Penso que aquests dies he pogut comprovar la seva evolució en el terreny cognitiu.

La gràcia és que parlar d'això va sortir arran d'alguns records que jo explicava d'altres visites a la capital escocesa. Però no records de vivències o d'anècdotes, sinó de converses intranscendents que vam tenir ja fa molt temps. Res que marqui, res important, només passar per un lloc i recordar que allà vas fer una pregunta d'un tema qualsevol, només per curiositat, sense que allò anés més enllà. No és exclusiu d'aquí, és clar, només em pregunto com és possible que no recordi què vaig sopar ahir i em vinguin a la ment unes converses tan absurdes en el lloc exacte que van tenir lloc.

Sí, ja sé que tenim memòries de diferents tipus i que cursa per diferents vies, però no deixa d'encuriosir-me. Moltes vegades miro un racó concret dels que trepitjo habitualment i immediatament em venen coses que hi han passat, paraules dites, i la majoria de vegades són d'una importància nul·la, però estan allà, es neguen a desaparèixer. Aquesta és la capacitat del nostre cervell, un disc dur infinit del que no cal esborrar res. Qui sap si el fill dels meus amics, d'aquí molts anys i de visita a Edinburgh, en passar prop de la seva guarderia deixarà anar un 'miau miau'.

dimecres, 21 de novembre de 2012

S'alegria des conill

Com alguns sabreu, un dels grups que més m'agraden, Antònia Font, ha tret nou disc recentment. Es diu 'Vostè és aquí', i és ben estrany. 40 cançons curtes, impressions, detalls, situacions quotidianes... la idea sembla estrafolària, però a força d'escoltar-lo hi estic més que enganxat. El disc conté petites perles que no em trec del cap. D'entre elles, vull presentar-vos S'alegria des conill, que com els companys mallorquins podran certificar, és una alegria de poca durada. Això explica la cançó, un minutet escàs i quatre paraules que, un cop enteses, expliquen una situació en la que tots ens hem sentit abocats alguna vegada. A mi m'ha fet pensar força. Aquí us la deixo amb la lletra, a veure què us sembla.


Arpes, saltamontes, cinta aïllant, fil de ferro, 
es Dymo i es Blue tack, un boli Bic per estrenar, 
una màquina d'escriure, barrobins i samarretes,
dur un paraigües, mandarines, doblenxufes, dibuixar,
anar a córrer, mirar fotos, i es mobles auxiliars.
Tot això són ses coses que tenc dins es cap,
jo que pas tot sol ses hores, som tan mal d'aguantar.
Tot això són ses coses que me fan feliç,
jo que tenc un mal caràcter i que m'han fuit es amics.


Marxo uns dies fora, porteu-vos bé en la meva absència per si no puc passar massa per aquí, traieu la pols i aquestes coses, ja sabeu.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Dia de l'enigma i l'endevinalla

Per ser blogaire s'ha d'estar una mica tocat de l'ala, ja ho sabem. Estic segur que si ens posessin davant d'un d'aquells tests de Rorschach de dir que veus en una targeta amb taques, el que necessitaria medicació després seria el psicòleg. No anirem tan lluny, però sí que us animo a descobrir què s'amaga en aquest conjunt de taques d'aquí sota, i així de pas celebrem que avui és l'aniversari d'en McAbeu, el mestre dels enigmes de la catosfera (i millor persona, eh!). Un dels tipus d'enigma que més m'agraden són els visuals, i amb aquest, que és facilet, li faig un petit homenatge. Que hi veieu en tot aquest galimaties?


Felicitats Mac, que en facis molts més, tant d'anys com d'enigmes!

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "Lluna"

dissabte, 17 de novembre de 2012

Relats conjunts, Biblioteca


Era ric, molt ric. Però no es conformava en deixar el seu imperi com a llegat, ell volia alguna cosa més. Ho tenia tot a l'abast i no pensava escatimar esforços. No hi havia res que es proposés que no pogués aconseguir. I es va proposar saber allò que ningú més havia sabut: quin era el sentit últim de l'existència. Per això va decidir consultar els savis més eminents del món. Sabia que ells no tenien la resposta, però esperava que l'ajudessin a descobrir com trobar-la. Però l'únic que li va dir alguna cosa coherent va ser un vell monjo d'un monestir budista: 'Si la resposta existeix, està en els llibres'. I li va fer cas. Es va fer construir la biblioteca més gran del món amb l'objectiu de llegir tots els llibres fins a trobar la resposta. Però quan va estar acabada es va adonar que hi havia més llibres dels que havia pensat, era impossible llegir-ne ni una petita part en el temps que li quedava de vida. Però això no havia de ser cap problema. Amb els seus recursos va finançar la construcció d'una màquina que li allargués la vida, si no indefinidament, sí prou temps com per llegir tots els llibres de la seva biblioteca, a la recerca de la resposta. I allà estava des de feia dos cents anys, llegint i llegint, impertorbable al pas del temps.


La meva participació al Relat Conjunt d'aquest mes.

dimecres, 14 de novembre de 2012

Serotonina

Es pot creure que el nostre ésser té separades la part física i la part psíquica, però aquesta part més pròpia nostra, més etèria i canviant, és bàsicament bioquímica. Som unes màquines tan perfectes que tot, qualsevol funció que fa el nostre cos, qualsevol percepció interna que tenim, ve regulada per un sistema complex a nivell molecular o a nivell de xarxes neuronals. Som tan perfectes i tan complexos, és clar, que quan alguna cosa falla es nota i molt.

Una cosa tan abstracta com els canvis d'humor té una explicació també bioquímica. Bé, probablement tingui moltes explicacions, perquè sol haver-hi mecanismes de seguretat, no ens la podem jugar només a una carta en un sistema tan perfecte. Els nivells baixos de serotonina estan relacionats amb davallades d'humor, estats d'ànim melancòlics i depressius. La serotonina és una petita molècula que actua com a neurotransmissor, una manera de comunicació entre neurones. Quan envien el seu senyal a les neurones receptores es manté el benestar, però si no hi ha prou serotonina per mantenir aquesta via, l'estat d'ànim cau. De fet, algunes drogues antidepressives, com el conegut Prozac, actua a nivell d'impedir que la serotonina desaparegui de l'espai sinàptic, el que hi ha entre una neurona que deixa anar el neurotransmissor i la que el recull. Si la serotonina continua estant per allà, tot anirà bé.

Aquesta molècula té moltes altres funcions, potser més importants a nivell fisiològic, però no tan distretes de conèixer, és clar.

Hom pensaria que la solució per recuperar l'alegria seria subministrar-nos directament aquesta molècula. Doncs no, perquè, per sort, el nostre cervell, que és on la serotonina fa aquestes funcions, té una barrera per impedir el pas de substàncies potencialment perilloses, la barrera hematoencefàlica. La serotonina no la pot passar com a tal, però sí que podem ingerir aliments rics en triptòfan, un aminoàcid que podem convertir fàcilment en serotonina, i que sí que passa. Així que aliments rics en triptòfan, com ara els ous, la carn o fruites com el plàtan o la pinya poden actuar com a antidepressius natural, i a més, són molt més agradables de prendre que qualsevol pastilla.

Així que ja sabeu, menys Prozac, i més plàtans!

diumenge, 11 de novembre de 2012

Si fos indecís...

No és que em senti indecís, però la situació que vivim actualment m'ha fet interessar una mica més per la política i m'he engrescat a mirar els vídeos electorals dels partits, a veure que ofereixen cadascun d'ells. L'única conclusió que n'he tret és que, si fos indecís, acabaria no anant a votar, o votant en blanc.

Parlant clar: tots aquests vídeos són una porqueria, cosa que posa de manifest el baix perfil polític que hem d'aguantar. Critiquen a CiU que utilitza la independència per amagar la seva mala gestió, però és que cap d'ells no explica què pensa fer per les persones, ni que sigui per redreçar la difícil circumstància del país. Ara només hi ha un tema: la independència, ja sigui per estar-hi a favor o en contra. I això m'ofèn, i molt. Ja sé que és EL tema, i sóc el primer a donar suport a qui sigui que em permeti assolir l'objectiu, però no vull que ens haguem de preguntar 'i ara què?'. Vull un projecte, vull que m'expliquin què pensen fer i com s'encararà la situació, quins beneficis tindrem amb la independència i en quins punts haurem de tenir paciència i posar-hi de la nostra part. Fins i tot m'agradaria que els contraris m'exposessin arguments de pes per convèncer-me que estar amb Espanya és beneficiós.

Però no, tot el que sento és 'junts ho farem possible', o 'vota'm a mi que jo et garanteixo la independència', o pitjor encara, 'si els votes a ells, et canviaran el cognom!'. Fins i tot vaig veure com gent amb l'odi als ulls proclamava 'ens agrada Catalunya!'. Per no parlar de crits a la xenofòbia directament. Només em desperta certa credibilitat l'spot de ICV, ho reconec. Ja sé que en un minut és difícil resumir un programa electoral, i que aquests estan allà per llegir-los. Però siguem sincers, qui ho fa? Ens prenen per ximples, com sempre. Es gasten diners per fer propaganda barata, molt barata, amagant les intencions reals. I un cop més a suportar aquesta olor de socarrim...

dijous, 8 de novembre de 2012

Barri Sèsam

Avui, estimats amics, explicarem la diferència entre lluuuuuny, i prooooop. Lluny és quan una cosa o persona està a certa distància, o molta distància, no ho veiem, no hi podem arribar de cap manera perquè no està al nostre abast. Tan lluny com a Austràlia, per exemple. I prop és quan aquesta cosa o persona està al nostre costat, ho veiem amb els ulls, ho podem tocar fins i tot si allarguem la mà; té proximitat.

Així doncs, nens i nenes, algú em podria explicar per què avui, a l'hora d'esmorzar, em sentia més a prop d'una persona que està a Austràlia, a través de la pantalleta del mòbil, que no pas de les dotze o tretze persones que seien amb mi?

diumenge, 4 de novembre de 2012

Dolor

La part amarga dels castells és que són físicament molt exigents. Si tens una posició de cert compromís, el cos està sotmès a un esforç considerable. Una constant entre els castellers és que solem portar les nostres forces al límit, donem tot el que podem i sovint no calculem bé. Els castells són més perillosos per la temeritats dels mateixos castellers que no pas per l'activitat per ella mateixa. Prova d'això és que un castell pot anar perfectament, però algú es pot fer mal si no està en un bon estat físic. I això em passa a mi. Vaig forçar la tornada sense un bon procés d'adaptació. He afrontat castells grans en mala condició, perquè el cos se'm va ressentir després dels primers esforços. Però de vegades et sembla que pots, que estàs prou bé, i el cos diu prou. Diguem que el seny és la part de la famosa màxima que més ens falla als castellers. Ara em toca conviure amb el dolor i dir adéu a la temporada abans d'hora. Més per necessitat que per voluntat, el tòrax i l'esquena m'obliguen a parar.

dijous, 1 de novembre de 2012

L'equip de bàsquet

Curiosament, la castanyada és una de les poques festes de l'any que ens trobem els quatre de la família. Ahir al meu germà li va agafar per buscar fotos antigues i les vam estar mirant. Me'n va passar una tot dient que un dels meus companys d'escola se'l troba al mateix edifici on treballa. A la foto hi sortim els integrants de l'equip de bàsquet, nens de la meva classe i del curs més petit. Calculo que té uns 25 anys.

Fa gràcia veure'ns les cares i els cossos. Recordo el nom de tots, fins i tot de l'entrenador. Mirant-los, em posava a pensar què sé de cadascun avui en dia. Un d'ells va posar un bar de tapes que freqüento de tant en tant. Un altre me'l trobo al tren de vegades, és periodista esportiu, sembla ser. Aquest era de l'altre curs, com un nano esprimatxat que veig per la plaça arrossegant un cotxet amb la seva dona. Segueix sent molt prim. L'estrella de l'equip em sembla que és enginyer i és el que es troba mon germà. Dels altres n'he perdut la pista.

No tinc massa interès en recuperar cap d'aquestes persones, però veure una foto així et fa fer un salt al passat i recuperar la realitat des d'allà. Tothom creix, evoluciona a la seva manera i es genera un espai cada cop més gran entre gent que abans era molt a prop. Aquest espai no és només físic. Com són, què fan, com han crescut? Ara són tots homes fregant l'edat en que es deixa de ser 'jove'. Com jo. Segur que entre tots nosaltres, no n'hi ha dos que visquin la mateixa situació. Però en aquella foto serem per sempre aquells nens que ens les vèiem negres per encistellar la pilota.