dilluns, 29 d’octubre de 2012

Uatsap

Els missatges eren enviats a les hores convingudes, rutina diària. Cada cop que cremava una etapa del dia, ella deixava petja via mòbil i continuava el pas inexorable de les hores. L'indicador mostrava que els missatges eren rebuts, però no es queixava de la manca de resposta, les obligacions sempre han de passar primer. Esperava pacientment alguna notícia, mirant l'aparell cada cop més freqüentment. Però no arribaria cap mena de comunicació, malgrat que ella seguia deixant petits fragments de text amb cada canvi d'ubicació, d'activitat. Després de separar-se aquell matí, ell no havia vist el cotxe que se saltava el semàfor en vermell mentre desava el mòbil a la butxaca, un cop enviat el primer missatge.

divendres, 26 d’octubre de 2012

Jorge R.R. Martín

Em fa gràcia quan em veuen llegir un dels llibres de la saga de Cançó de Gel i Foc (més coneguda pel nom del primer llibre: Joc de Trons) i s'adonen que és en català. El mateix nom de la portada els sobta i els fa arrufar el nas. 'Xoc de Reis'? Però què és això? Llavors em diuen que Jon Neu sona fatal, que 'Jon Nieve' molt millor. I que com es pot dir Port Reial, si es diu 'Desembarco del rey'. I quin mal que el sobrenom d'un gran personatge sigui Ditpetit, està clar que és 'Meñique'! I el primer lloc important que coneixem? Hivèrnia? Noooo, 'Hibernalia'! 

Què tindrà l'espanyol que ho absorbeix tot? Que el llibre sortís en català va ser el que em va fer decidir finalment a llegir-lo, tot i la pressió de l'ambient, perquè em feia certa mandra. La sèrie de televisió ha fet molt mal, és clar. Però no serà que l'autor dels llibres, George R.R. Martin, nascut a New Jersey, va escriure Jon Snow, King's Landing, Littlefinger i Winterfell respectivament? Per què redimonis ha de sonar millor la traducció a l'espanyol?

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Anna

Aquesta noia de la foto és l'Anna Vives. Té síndrome de Down, però això no li ha impedit tirar endavant una feina que ha tingut ressò mediàtic els últims temps. L'Anna ha creat una tipografia homònima amb l'ajuda de dissenyadors de la fundació Itinerarium, que fomenta el treball col·laboratiu i en xarxa i la innovació pedagògica. L'Anna té voluntat d'ajudar gent amb problemàtiques socials i espera que la seva feina doni una empenta a tothom que té dificultats d'adaptació. El lema que han creat per a l'ocasió és 'sumant capacitats', molt encertat. La seva tipografia, que ja està disponible per fer servir en els processadors de textos, és infantil i irregular, però també molt fresca i alegre. L'Anna ens demostra que quan vols aconseguir una cosa, cal treballar-t'ho, siguin quines siguin les dificultats que et posa la vida per davant. I l'esforç de l'Anna pot tenir un premi molt gros. Sembla que hi ha hagut contactes amb el Barça perquè en un futur el club faci servir aquestes lletres per usos diversos, fins i tot els dorsals dels jugadors podrien ser impresos en aquesta tipografia, quedarien com a la samarreta de la foto. No cal dir que la proposta ha rebut ja algunes crítiques, però també força elogis, i jo em vull sumar a aquests últims. Els crítics s'emparen en que la feina d'una dissenyadora no es pot perdre en una samarreta de futbolista, però per mi es fa evident que trobarien indigne una tipografia així. Doncs ja s'ho faran, crec que si això tirés endavant l'Anna seria molt feiç. A mi m'agradaria que la fessin servir, l'Anna ens ha de servir d'exemple a tots nosaltres i es mereix tot el suport que pugui aconseguir. Avui no explico res de nou, ja fa dies que corre aquesta notícia. Però ahir hi vaig pensar i faig el meu petit reconeixement a aquesta artista. I aquí sota, la seva feina:


diumenge, 21 d’octubre de 2012

On van els vots?

Jornada d'eleccions a dues regions d'Espanya, que per cert demostren com en són de diferents, i justament avui és el dia que jo he aprofitat per enviar la carta per sol·licitar el vot per correu. Un any més, i serà el tercer seguit, em munten unes eleccions just quan no seré al país. Fa dos anys, a les anteriors catalanes, ja vaig votar per correu, però a les generals espanyoles de l'any passat no em vaig molestar a demanar-ho. El 25 de novembre de 2012 serà un dia important, i no vull deixar escapar el meu dret a vot.

Es vota per correu si el dia de les eleccions no et serà possible assistir a les urnes. Si resideixes a l'estranger, has de demanar el vot a l'ambaixada espanyola del país en qüestió. Avui he llegit notícies que m'han inquietat, però no sé si les fonts són fiables, les comparteixo perquè em semblen greus, però no puc saber si són veritat. Es comenta que les ambaixades espanyoles d'arreu han rebut ordres de dificultar el vot als catalans a l'exili. Si no els proporcionen els papers a temps, se'ls passarà el termini i seran vots que es perdran. Per més que es queixin després, qui els escoltarà?

Com deia, no tinc manera de saber si això és cert, però em semblaria un atemptat terrorista a la democràcia en tota regla. Per altra banda, això m'ha portat a fer una petita reflexió que va més enllà. Qui em pot garantir que els papers m'arribaran a mi dintre de termini? I encara que sigui així, com puc saber que el vot que enviaré per correu acabarà sent comptat? I anant més enllà? Com sabem que els resultats d'unes eleccions reflecteixen realment el que el poble ha votat? Vull creure que hi ha mecanismes per garantir el procés democràtic, però hom ja comença a veure fantasmes per tot arreu. El mínim que podem exigir és que la veu del poble s'escolti el dia de les eleccions, que ja se'ns prenen prou en conya la resta del temps. No vull sentir-me estúpid pensant que el meu vot acaba a l'interior d'una màquina destructora de paper.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Relats conjunts, Esmorzar a l'herba


Des d'aquell viatge a Paris amb els seus pares que havia estat obsessionat amb aquell quadre. Molt dur arrossegar un nen de sis anys per la meitat dels museus de la capital francesa. Ja n'estava tip i cuit quan van anar a parar a l'Orsay, però la veu se li havia trencat, just abans de reclamar un pipi per enèsima vegada, davant de l'Esmorzar a l'herba de Monet. Feina van tenir els pares per arrencar-lo de davant del quadre partit en dos. Va quedar com hipnotitzat per aquella pintura. Un infant no sempre sap perquè passen les coses. Anys després entendria aquesta atracció.

Els pares van estar contents que el fill s'interessés per l'art, una afició que compartien tots dos, per bé que mai no s'hi havien dedicat. Batxillerat artístic, Belles Arts i un doctorat centrat en els expressionistes. Per prosseguir els seus estudis, la seva destinació europea estava clara. Gràcies als articles que publicava en revistes d'art va poder costejar-se un àtic a Saint-Michel, prop del Museu d'Orsay. Els anys que va passar a la riba del Senna van ser plenament dedicats a l'estudi i l'erudició, no va deixar-se endur pels encants de la ciutat de les llums. Sabia de sobres què l'obsessionava tant del quadre que l'havia fascinat i que havia traçat el camí de la seva vida. Un quadre partit en dos, però de mides desiguals. A aquell quadre li faltaven fragments. Això ho va saber de seguida, però més tard es va assabentar de que res no se sabia de la resta del quadre. S'havia perdut. Era fum.

Les seva curiositat malsana el va portar a investigar aquell quadre fins l'extenuació, a seguir la pista dels fragments que faltaven, però tots els esforços eren debades. Fins i tot va intentar pintar el quadre de nou, però tot i que reproduïa els fragments coneguts de manera magistral, no podia extrapolar què continuava a partir dels límits. Sabia que la mirada perduda dels dos comensals asseguts enfocava a un mateix punt, i això és el que volia saber. Què miraven aquells dos personatges? Aquest és el detall que va captar la seva atenció quan era petit.

Després de molts anys d'investigacions infructuoses, va ser el quadre el que el va trobar a ell, i no a l'inrevés. Havia demostrat una devoció fora de mida per aquella pintura, cosa que no va passar desapercebuda pels custodis del quadre, que quan es van assegurar que no suposava cap perill per ells, van anar a cercar-lo per revelar-li el gran secret. Quan va tenir davant els fragments perduts, les palpitacions de l'emoció li van fer perdre els sentits momentàniament. Va entendre per què aquell quadre estava retallat, revelava secrets que no podien romandre a la vista de tothom. Els personatges aristocràtics allà representats compartien esmorzar alegrement amb faunes del bosc, éssers amb potes i banyes de boc, però cap d'ells no se n'estranyava. Un dels dos custodis que va introduir-lo al secret va mostrar la seva aparença per demostrar que l'estirp dels faunes persistia encara avui. Però el món no estava preparat per saber la veritat.

El nostre home, feliç finalment, va veure complert l'objectiu al que havia consagrat la seva vida, però no el va compartir amb ningú, ja que va desaparèixer sense deixar rastre. Ningú no n'ha tornat a saber res. 


La meva aportació a la proposta d'octubre de Relats Conjunts.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Sobre c@ts 2012

Aquest post està escrit amb el benentès dels tres administradors del blog c@ts, i amb vocació de mantenir la transparència que sempre hem volgut mostrar, posat que hem intentat ser només transmissors de la informació, i no jutges. El primer que vull dir és que estem contents d'haver tirat endavant una altra edició, els premis que es van donar el passat dia 14 corresponen als justos vencedors, la repartició s'ha fet amb tota legalitat amb les normes de c@ts a les mans, qui vulgui les pot consultar a la barra lateral del blog.

No obstant, aquest any s'ha donat una complicada circumstància que no volem deixar passar. Haureu vist, els que hagueu anat mirant la llista de votants, que apareixien un gran nombre de persones desconegudes, sense perfil ni blog conegut. Repeteixo que totes les votacions que s'han acceptat (algunes es van haver de descartar) han estat verificades i, segons les normes, eren vàlides. El problema és que tota aquesta corrua de votants desconeguts no s'han acontentat, en molts casos, amb votar el seu blog amic, sinó que han votat aleatòriament en altres categories en les quals probablement desconeixien tots els nominats, cosa que, a efectes de recompte, ha provocat una mica de desgavell, i al nostre entendre, algunes injustícies. 

Entenem que això no és el que volem pels nostres premis, uns premis populars que l'única validesa que tenen és el reconeixement dels nostres seguidors habituals. Voler-los guanyar a tota costa perjudica tots els altres i genera uns resultats discutibles. No està prohibit promocionar-se, però fer-ho més enllà dels límits del propi blog desequilibra totalment el recompte, hi ha duplicitat de vots, adreces inexistents, etc. Ens sap molt greu el que ha passat, això ens ha desanimat i ens fa plantejar molt seriosament cap on va el projecte. Sempre hi posem la millor voluntat, però hem estat esclaus de les nostres pròpies normes. Demano disculpes per tot plegat en nom de l'equip de c@ts, no ho hem sabut fer millor.

Pels motius que he exposat, i a risc de generar algunes decepcions i rebre alguna esbroncada, hem decidit publicar un recompte alternatiu només amb els vots de persones conegudes, per veure com hagués quedat la cosa, tot i que els resultats ja publicats, insisteixo, són els vàlids. Aquí teniu la llista revisada:

C@T REVELACIÓ
1r premi: Fent Punyetes
2n premi: El racó de Sa lluna

C@T DIVERTIT
1r premi: Garbí24
2n premi: Pons's blog

C@T ORIGINAL
1r premi: Col·lecció de moments i El porquet de Sant Antoni
2n premi: Pons's blog

C@T MISCEL·LÀNIA
1r premi: El porquet de Sant Antoni i Blog de l'Assumpta
2n premi: Bona nit i tapa't

C@T OPINIÓ
1r premi: Si dubto és que sóc, si penso és que sóc
2n premi: La cullerada

C@T CATALANS AL MÓN
1r premi: In varietate concordia
2n premi: bloGuejat i Quaderns de Bitàcola

C@T PARTICIPATIU
1r premi: Històries veïnals
2n premi: Relats conjunts

C@T AFICIONS
1r premi: El porquet de Sant Antoni
2n premi: Adverbia

C@T REFLEXIU
1r premi: Bona nit i tapa't
2n premi: Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

C@T CULTURA
1r premi: Quadern de mots
2n premi: Adverbia i Paranoia68

C@T LITERARI
1r premi: Cantireta
2n premi: A la llum d'un fanalet

C@T VISUAL
1r premi: Col·lecció de moments
2n premi: A la llum d'un fanalet i Un lloc per nosaltres


NOTA: Aquest post es publica aquí per deixar els resultats oficials al blog de c@ts, i per si hi ha discussió, que es faci fora d'allà. No cal dir que ens teniu a la vostra disposició per tot el que vulgueu comentar.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Penta c@tpió

Un any més, heu decidit atorgar-me el primer premi c@t en l'apartat de reflexiu, i ja són cinc anys seguits de distingir-me d'aquesta manera. D'un temps ençà tinc la impressió d'haver despersonalitzat el blog una mica, però segueixo gaudint de donar voltes a les coses i comentar-les amb tots vosaltres, és un plaer comptar amb tants comentaristes i tan disposats a dir la vostra. Per això, com sempre, vull compartir el premi amb tots vosaltres, un premi compartit per un blog que fem una mica entre tots, ja que les millors reflexions es troben sempre als comentaris. Gràcies, moltes gràcies de veritat per pensar en el Bona Nit, per proposar-lo i votar-lo, és tota una empenta per seguir endavant. Per tots i cadascun de vosaltres, un bocinet d'això:

Com a administrador del blog de c@ts, tampoc no puc deixar d'agrair als meus companys de viatge la seva dedicació, la seva empenta i la seva lluita per superar totes les dificultats. Carme, McAbeu, gràcies de tot cor per ser-hi i felicitats per una nova edició que hem tirat endavant.

divendres, 12 d’octubre de 2012

12-O

Què és espanyolitzar?

Espanyolitzar és matar 20 milions de natius americans i celebrar-ho cada 12 d'octubre.

Algun altre suggeriment?

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Donar exemple

Fa uns dies va aparèixer un vídeo als mitjans on es veien dos policies municipals fent el ximple al so d'una cançó. El que podria semblar una trapelleria queda agreujat perquè estaven conduint, amb el cotxe en marxa i se'ls veu fent coses tals com treure mig cos per la finestra i tapar-se els ulls amb les mans. El vídeo es pot veure aquí, per si algú encara no l'ha vist. La temeritat dels policies ha estat castigada amb una suspensió de feina i sou, un càstig exemplar.

Uns dies després, vaig sentir comentar a una companya que li semblava exagerat, que tots fem molt el ximple i que no n'hi ha per tant, que tampoc no passa res. Jo no penso així, la veritat. No és que els policies no es mereixin els seus moments d'esbarjo, és clar que sí. El que no poden fer, al meu entendre, és contradir les normes que ells mateixos obliguen a complir als altres conductors. D'haver trobat un conductor cometent aquestes infraccions, ells mateixos li haurien retirat el carnet i l'haurien multat severament. No tenen dret, doncs, a actuar d'aquesta manera i sortir-ne impunes.

Aquest argument no va convèncer la meva companya, i llavors li vaig dir que si es tractés d'ella, podia fer el ximple tant com volgués al cotxe, que es gravés i que ho pengés a Internet, que seria tot un èxit. Mentre no l'enxampessin, es faria famosa i podia tenir molta gràcia. El que ella no pot fer és gravar-se fent el ximple amb productes altament tòxics i nocius com els que nosaltres remenem, fent que li cauen, simulant que se'ls beu o coses similars. Si les autoritats pertinents la veuen, les de l'empresa, sanitat o els mateixos companys, les conseqüències serien les mateixes que van patir els agents. Precisament perquè sabem amb què ens la juguem, no es pot fer broma, dóna molt mala imatge. I el mateix pels policies, aquestes temeritats no les pot fer algú que fa complir les lleis i que se suposa que ha de donar exemple, encara que no passés res. Però i si haguessin provocat alguna desgràcia?

dissabte, 6 d’octubre de 2012

L'enemic

Ens insulten...

Ens tornen uns diners ridículs...

Ens riuen de nosaltres...

Ens amenacen amb la violència...

Ens posen la por al cos...

Ens auguren misèria i aïllament...

Però com sempre, l'enemic més gran que té Catalunya, és Catalunya. Ara ens comença a ser igual el que diuen de fora, però no parem ni pararem de barallar-nos, i així no anirem enlloc. Per esdevenir un país, per fer front a tots els problemes que apareguin, cal unitat, arremangar-nos tots i treballar plegats. 

Partits sobiranistes, que de vegades dubto que meresqueu aquest nom... voleu fer el fotut favor d'escoltar-nos i deixar-vos de collonades? Si demostreu que només us interessa la cadira, us garanteixo que us quedareu sense ella. Ara no és el moment de pensar en vosaltres. O és que no heu entès encara per què hi ha eleccions el 25 de novembre?

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Concentració

No em sé concentrar. Sempre ho dic, i per ser que faig activitats que requereixen ser acurat, sona una mica estrany, però no em puc concentrar en una sola cosa i no ser en altres llocs. Dispersió, en podríem dir. Potser és el fet d'estar sempre a l'aguait, però la meva ment no queda en blanc, tampoc. La veritat és que no sé si envejo els que es concentren tant que no s'assabenten de res del seu voltant (conec gent així), o els que els cal centrar-se en el que estan fent per no perdre's (també en conec), però tampoc no suposa avantatges no saber quedar-se només en una sola activitat. A casa llegeixo davant de l'ordinador i vaig saltant d'una cosa a l'altra, ara miro un post, ara escric un mail, llegeixo unes pàgines, contesto comentaris... i faci el que faci, si alguna altra cosa desvia la meva atenció, paro i me n'hi vaig. Després continuo tranquil·lament amb el que estava fent. Segurament si ara anés a l'escola em diagnosticarien alguna síndrome d'aquestes que tenen els nens avui en dia. Per sort ja se m'ha passat això i ho podem deixar en 'és un paio dispers'.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Xiquets xinets

Baixo una mica de l'hort, però aquests dies m'he assabentat que fa un parell d'anys es va formar la primera colla castellera a la Xina. La iniciativa la va dur a terme una empresa tèxtil de Hangzhou que té tractes a Catalunya, i tot i que va costar una mica, perquè els xinesos veien molt estrany això de pujar-se uns a sobre dels altres, sembla que ha acabat quallant i ho troben molt divertit. Aquests dies corren per Catalunya de la mà de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i visitaran diferents seus castelleres, per acabar assistint al Concurs de Castells de Tarragona d'aquest proper cap de setmana per ajudar la colla que els acull.


En els darrers temps els castellers han exportat cultura catalana per tot el món, viatjant com a colla a molts indrets i mostrant arreu una de les tradicions més nostrades. Em sembla lògic que una mostra de folklore tan especial impacti molt a tothom qui el vegi per primer cop, i també que molts sentin curiositat per provar-ho. De fet, no és la primera colla que es forma a l'estranger, des del 2007 existeixen els Castellers de Lo Prado a Santiago de Xile, apadrinats per Castellers de Vilafranca. Hi posen voluntat, però no se'n surten massa. A més, també existeixen els Govindes, unes colles índies que un cop l'any alcen torres humanes descomunals, però no segueixen els estàndards castellers catalans.

Qui sap si en un futur el fet castellers traspassarà fronteres i veurem castells de gamma alta en llocs molt allunyats d'aquí. De moment, sembla que els xinesos tenen un nivell molt acceptable pel temps que porten, i naturalment la seva disciplina els fa prendre-s'ho molt seriosament, lluny del desgavell que pot suposar un assaig aquí. De moment els portem segles d'avantatge, però si s'ho proposen de veritat, em sembla que hem begut oli...