diumenge, 29 de juliol de 2012

Mirall

Eslovènia és un país petit i nou de trinca, només té 21 anyets. Abans formava part d'un país que molts vam estudiar a l'escola: Iugoslàvia. En aquell país, tampoc no massa gran i que formava part de l'Europa de l'Est, la gent no s'avenia massa i després d'una crua guerra es van formar una sèrie de nous estats. D'aquests, estic segur que Eslovènia és el més modern i més occidental, abans ja era la regió més rica de l'antiga Iugoslàvia, tot i tenir només el 8% de la població.

Eslovènia té poc més de dos milions d'habitants i la seva bonica capital, Ljubljana, no en té més que l'Hospitalet. La seva extensió és dos terços la de Catalunya. Tenen un idioma propi, l'eslovè, però la majoria parlen anglès de manera fluïda, i prop de les fronteres també dominen les llengües dels països del voltant, italià, alemany, hongarès i croat.

Eslovènia fa servir l'euro des del 2007 i els preus no tenen res a envejar als nostres, no és un país barat. Tenen un sistema de tarifa plana de peatge, molt recomanable quan fas quilòmetres per l'autopista: pagues, però no et sents atracat. Té indústria, té muntanya i fins i tot una petita regió costera, una mica de tot, i prou bonic. No tenen grans coses i són un poble desconegut, no és una destinació turística que et passi pel cap, però és emergent i orgullós.

Eslovènia és un bon mirall en el que mirar-se.

dijous, 12 de juliol de 2012

Dues setmanes

No serà perquè aquests dies no hi hagi temes per parlar, quan la situació del país sembla que no pot ser pitjor, sempre hi ha lloc per la sorpresa i per demostrar, un cop més, que votant un partit d'ultradreta els pobres seran sempre, sempre més pobres (ara molt més pobres, i que es fotin), i els rics seran sempre, sempre, més rics. Però tranquils, que ho oblidarem la propera vegada. Fins i tot d'això hom es cansa de parlar, no hi ha altra solució que intervenir el parlament, i ningú no està disposat a encapçalar una acció així.

Tampoc no deixen de passar coses al meu voltant dignes de ser explicades, però aquestes darreres setmanes m'estan fregint les neurones i tampoc no em sento especialment inspirat. Demà començo les meves vacances laborals i he decidit que aquest any el blog també farà vacances, el temps que jo descansi, que seran dues setmanes, també descansarà ell. Generalment no ho faig, però aquest any m'anirà bé. Seré per aquí, com sempre, però la setmana que ve marxo uns dies a Eslovènia i veuré si sé estar desconnectat.

Comença així la part més destacable de l'estiu: les vacances. Espero tornar amb forces renovades, que la feina promet seguir fregint-me les neurones, i també amb moltes ganes d'escriure. Fins llavors, el Bona Nit dorm, però sense tapar-se massa, no fos cas que agafi el xarampió.

*****

Ah, i que mentrestant podeu seguir proposant els vostres blogs preferits a c@ts, eh!


dilluns, 9 de juliol de 2012

A l'escorxador

Arribar un dilluns a la feina més d'hora del normal i trobar-se un mail de la màxima responsable de l'empresa perquè vagis al seu despatx quan puguis, no seria la millor manera de començar la setmana. 

Que quan finalment pots anar-la a veure, després de molta feina, et digui que vagis amb compte amb els comentaris incendiaris que fas a les reunions generals, pot sonar a advertència i a invitació a posar les barbes en remull. 

Però que més tard et tranquil·litzi buscant la teva col·laboració pel bon funcionament de l'empresa i que et repeteixi, un cop més, que estan contents amb la feina que fas i que no està pas enfadada, et dóna una empenteta per seguir creient en tu... fins la propera. 

divendres, 6 de juliol de 2012

Clàssics

Anava jo caminant i llegint el meu Murakami quan he tingut un pensament que he volgut compartir. En els llibres d'aquest autor sol haver-hi moltes referències a altres llibres, pel·lícules i música que han marcat d'alguna manera els protagonistes. Són clàssics contemporanis, obres valorades i reconegudes. Hi ha moltes obres del segle XX o una mica anteriors que es consideren clàssics 'moderns', no cal que ens n'anem a Plató i Aristòtil, em refereixo a pel·lícules com 'Allò que el vent s'endugué' o llibres com 'El gran Gatsby'.

Sempre dic que a mi no m'agraden els clàssics, suposo que és perquè em costa transportar-me a unes situacions realistes però tan allunyades de l'actualitat. En canvi no em costen històries d'èpoques més remotes, no les dec viure com a reals. A l'altre cantó, hi ha gent que adora els clàssics i té poc interès per la producció actual, o se la pren com una cosa molt menys valuosa. I en aquest sentit anava el meu pensament. Què passarà d'aquí a 100 anys? Autors com Murakami, Paul Auster o Cormac McCarthy, directors com Lars von Trier o grups musicals com U2 o Coldplay què significaran? Seran oblidats? Seran només uns artistes que van tenir èxit durant un temps? Seran efímers?

Potser és una opinió molt optimista, però crec que aquestes expressions artístiques no les valorem ara perquè les tenim a l'abast, són contemporànies. Quan desapareguin penso que passaran a ser clàssics com els que actualment considerem així. Hi haurà qui pensi que no tenen punt de comparació, que aquells vells escriptors i cineastes arnats, tenien tot el mèrit i que els d'avui són simples imitadors. Jo no hi estic d'acord, cada època valora allò que ja no hi és i menysté una mica el que es fa llavors. És una llàstima no viure per veure convertits en clàssics els autors que tant ens agraden a alguns i desagraden a altres. Però potser llavors deixarien d'agradar-me, oi?

dimarts, 3 de juliol de 2012

Besavi


L'estiu és una estació que no m'agrada massa, però bàsicament és perquè sóc poc tolerant a la calor. Com ja he dit molts cops, sóc de tardor. A l'estiu passa una de les coses que em resulten més desagradables de totes: sortir de la dutxa i començar a suar immediatament, en el mateix moment que l'aigua et deixa de tocar la pell. Només per això l'estiu ja em treu de polleguera. Però també té coses bones, i per ser positius, destaquem-ne algunes. Solem fer vacances, la gent es posa molt guapa i hi ha moltíssimes activitats a l'aire lliure. I a més, ve molt, però molt de gust poder prendre un bon gelat, o un cubà com el de la foto a La Valenciana del carrer Aribau, orxata amb una bola de gelat de xocolata dins. Mida besavi, la mitjana, mig litre de no res. Amb un berenar així qui pensa en l'operació bikini?

diumenge, 1 de juliol de 2012

Aquaplaning

Sempre he dit que no m'agrada conduir, i la veritat és que no m'apassiona. Per això han passat deu anys des que vaig treure'm el carnet i només en fa un que tinc un cotxe en propietat. No m'havia fet falta, ni tenia els diners per comprar-ne un, però bé, que tampoc hi tenia interès. Des que el tinc l'he anat fent servir i hom s'hi acostuma, t'hi vas trobant més còmode. Però no sóc un gran conductor, miro de ser prudent i estar a l'aguait, però em sembla que és inevitable confiar-se quan ja coneixes un camí. 

Avui m'ha passat. Una corba perillosa i molta aigua a la carretera, les rodes han patinat i he perdut el control. Primer a una banda, després a l'altra, fins acabar fent una volta sencera i xocant contra la tanca de protecció de formigó. Jo n'he sortit il·lès, i el cotxe ha patit danys només en la carrosseria, aparentment. El morro una mica aixafat, però no ha estat un xoc massa violent. Dintre de la desgràcia, puc estar content de que anava sol i ningú no ha pres mal per culpa meva. Tampoc no he causat problemes a cap altre vehicle ni a la circulació. I sobretot, és clar, que estic bé com per explicar-ho ara.

Malauradament això no és cap relat, m'ha passat realment. Ara toca buscar taller i mirar d'arreglar els desperfectes, una despesa amb la que no comptava i que em fa tremolar més del que m'ha fet tremolar l'accident. M'agradaria dir que això és un toc d'atenció que em pot ajudar en un futur, però no hi crec massa. Només ho veig com una mala experiència, i sincerament, una tocada de collons.