dijous, 28 de juny de 2012

Darrerament estic veient com li costa a la gent dir que no. Primerament a la feina, que algú no sàpiga parar els peus als seus superiors quan demanen bogeries és un problema molt greu, sobretot pels treballadors de base. Els caps tenen poca perspectiva i no entenen quanta feina suposa el que proposen. Però és aplicable a qualsevol nivell, si no dius que no davant d'algunes propostes o peticions tens números de passar-ho malament, haver de fer coses que no t'agraden perquè t'hi sents obligat. Suposo que per dir que no s'ha de tenir molta voluntat; també per renunciar dient un no rotund a algunes coses que ens vindrien de gust però no toquen. Assertivitat? També, però crec que és una qüestió de determinació. I a risc de semblar malcarat o negatiu, un no a temps estalvia molts problemes. Naturalment, s'ha d'estar predisposat a moltes coses, però no a tot. És una qüestió de salut mental.  

dilluns, 25 de juny de 2012

DEP

Ahir es va saber que en Brian, un company blogaire, ha mort recentment. La seva família va penjar un post al seu blog per fer l'anunci, i uns quants blogaires se n'han fet ressò a les seves pròpies cases. No era seguidor d'en Brian, només l'havia vist aquí i allà, seria hipòcrita si digués que el seu decés m'afligeix profundament, però a alguns sí que els afecta com el de qualsevol altra persona propera. No cal dir que lamento la seva mort, i envio el meu condol a la família.

En el que m'afecta aquesta situació, i espero que ningú se senti ofès perquè en parli en aquests moments, és en el fet que tots tenim una fi, i ho sabem. Tard o d'hora tots acabarem deixant aquest món (esperem que més tard que d'hora). Em sembla que queda demostrat que les relacions que s'estableixen virtualment poden arribar a ser fortes i el contacte constant, sovint més habitual que amb les amistats de fora la pantalla, estableix uns vincles que no són pas de nyigui-nyogui. L'afecte que agafem pel nostre cercle virtual més proper no crec que tingui massa a envejar al que professem per altres coneixences. Una cosa és que algú deixi el blog perquè ja no el motiva, però assabentar-me de que un dels meus blogaires propers ja no hi és em sembla que se'm posaria molt malament.

Mirat des d'un altre cantó, perquè ens pot passar a tots, podria ser jo el que desaparegués. Em plantejo si voldria que vosaltres ho sabéssiu, o si simplement seria millor que penséssiu que me n'he cansat. La veritat és que no voldria preocupar ningú, així que seria millor que la notícia transcendís, és millor saber que no pas la incertesa. De vegades hi he pensat, potser serà qüestió de confiar les contrasenyes a algú, o deixar dit que ho comuniquin via comentaris. Preparar un escrit tipus carta al futur em sembla massa perillós. El que tinc clar és que no desapareixeré sense deixar rastre. Si algun cop m'he posat nerviós perquè algú de vosaltres anava de vacances i no avisava, no vull ni pensar el neguit que m'entraria si passa el temps i no hi ha notícies. No voldria que ningú tingués aquests dubtes sobre mi.      

divendres, 22 de juny de 2012

Més que aigua freda, gelada!

Deixeu-me que ara us expliqui,
a aquells que vulgueu escoltar, 
aquest post de divendres tarda
que suposo que a uns quants sorprendrà.

Resulta que per la catos
belluga un paio eixerit
que igual et fa vuitanta quilòmetres
com oblida els seus escrits.

Va un bon dia, de sorpresa, 
i ens proposa una pensada:
escriure tots uns poemes,
ja veus tu quina animalada!

I que faig jo, pobre de mi,
no sóc amant de la poesia!
Si és que abans de fer un poema
em dedico a la pagesia!

Per més inri, el maleït,
ens complica sobremanera:
el poema ha de fer riure
i incloure el mot banyera!

La primera reacció
és engegar-lo a pastar,
però l'Assumpta treu la pistola
i em convida a participar.

En absolut coaccionat,
trec forces d'allà on puc,
si li fallo al pobre nano
deixa el blog i torna al facebook!

I aquí em teniu, encaparrat
mirant de lligar les paraules,
fent quatre rimes i uns versos,
encaixant totes les baules.

Si no us agrada l'intent,
que em nego a considerar poema,
com que sé que no me'n surto
tampoc moriré de pena.

Però almenys m'he quedat ben ample,
que onegin ja les senyeres!
Que en XeXu es posa a fer versos
per tenir content en Banyeres!


La meva participació a la iniciativa 'Poesia en aigua freda' del Jordi Casanovas, alies Banyeres. En quins merders em poso, jo fent versos...

Ah, i parlant de propostes, ja heu passat a proposar els vostres blogs preferits? Feu click a la imatge, que serà un moment!

dimecres, 20 de juny de 2012

Quan em poden

Des de quan aquella mirada, aquella expressió, ja no és sincera? O és que no ho ha estat mai? Confies en algú, o per ser més exactes, no en desconfies, i resulta que rere aquell gest amable i serè no hi ha la proximitat que esperaves, sinó un món de càlculs freds i reserva. És més o menys fàcil interpretar les persones, però com podem tenir la certesa que la interpretació és correcta? Vas de cara, actues seguint el que creus just, i topes amb molt poca transparència. Llavors ja no saps si és d'ara, si és que has fet alguna cosa, o si és des de sempre i no te n'havies adonat. Moment de plantejar-se una altra cosa: com s'ho fan algunes persones per aparentar sinceritat i fer que te'ls creguis? No em considero un babau o algú a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. Però algunes persones em poden. Potser perquè he deixat que em puguin. Suposo que és això el que em fa sentir tan poca cosa i tan enganyat.

diumenge, 17 de juny de 2012

Laporta tancada

Joan Laporta diu que està preparat per tornar a ser president del Barça. Quina sort, ja vol tornar el salvador! Per fer-ho carrega contra tot i tothom, la gestió, el patrocinador de la samarreta, la marxa de l'entrenador... com es nota que ha passat (o ho ha intentat) un temps en la política, eh?

Va ser el millor president de la història del Barça, va aportar unes idees, uns valors, va netejar la cara al club. Els seus mèrits mereixen ser recordats i admirats, però del Laporta que va assumir el càrrec al 2003 al que coneixem avui en dia ha plogut molt. Penso que és l'exemple més descriptiu del que es coneix com 'pujar-se-li els fums a algú', no em ve al cap ningú que tingui un complex de déu similar.

No sóc cap admirador de Sandro Rosell, se li poden retreure moltes coses, però tampoc es pot dir que s'hagi carregat el club a nivell esportiu, precisament. Sóc de la idea que un president esportiu s'ha de fer notar el mínim possible, però també cal que defensi la institució, és clar. Laporta va acabar volent ser l'estrella, i així va deixar el Barça, sense un ral i uns quants episodis vergonyosos. Tant cregut s'ho tenia que se'n va anar a la política, volia una Catalunya independent, però només si ell n'era el president, és clar. En poc temps ha vist que això no era tan fàcil, s'ha estrellat clarament. I no només això, s'ha posat en ridícul i ha mostrat la seva egolatria en tot moment, mentre els seus draps bruts es feien públics.

Ara, estarrufat, corrupte, putero i misogin, torna amb la cua entre cames, però traient pit, allà on li va anar tan bé. Però no és el mateix Laporta, és una altra persona, una persona que ja no dóna cap sensació de seguretat, de serietat, i que a mi no em mereix cap respecte. Tot té un temps i un moment, i el seu ja ha passat, o això espero. Tant de bo no cometi l'estupidesa de tornar-se a presentar, però si ho fa, no hem de deixar que un personatge com el de la foto de baix tingui el control de res mai més. Del Barça no, però encara menys del nostre país.

divendres, 15 de juny de 2012

Relats conjunts, Keith Haring


Just abans de fer-ne 18, en Walt sabia que era un incomprès, per què el món conspirava contra ell? No suportava els seus pares, ni els professors, ni ningú en general. Res no l'omplia i el sentiment que més el dominava era la ràbia, tot suposava una immensa tocada de pebrots. I a sobre tothom s'entestava a tractar-lo com un nen. Un rebel és el que era, s'havia de menjar el món.

Un dia al vespre vagarejava distretament per Internet i la casualitat li va aportar la prova de que ell era diferent, superior als altres. L'obsessionava la majoria d'edat que complia aquell 2008, sabia que a partir d'aquest moment tindria la paella pel mànec, ja no hauria d'obeir més normes estúpides. Buscant la data del seu aniversari se li va obrir tot un món, era un senyal. El 16 de febrer del 1990, just el dia del seu naixement, moria a Nova York en Keith Haring, ara ho entenia tot. Les hores li van passar investigant sobre aquest autor desconegut per ell fins aquell moment, fins que es va convèncer que Haring era el seu mirall, fins i tot podria dir que ell n'era la reencarnació! Artista, com ell, que estudiava belles arts, activista, rebel, transgressor... aquella descoberta li acabava de canviar la vida.

Els dies següents, previs al seu aniversari, els va dedicar a aprofundir coneixements sobre el seu nou ídol, com més en sabia, més convençut estava de que era el seu model a seguir. La seva rebel·lia per fi tenia raó de ser, val a dir que ara encara se sentia més diferent als altres, més especial. Tal era el seu nivell d'idolatria que va voler donar la campanada tan bon punt fos major d'edat i ningú no li pogués prohibir res. El mateix dissabte que celebrava la seva majoria d'edat amb la família, totalment absent i indiferent, va sortir a la tarda per tatuar-se ben visible, a la part posterior del coll, un mural de Haring que mostrava cinc individus de colors amb aparença de moviment, la seva obra preferida. Quan el van veure els de casa van tenir un disgust immens, però esquerp com es mostrava, ningú no va gosar retreure-li res. Es delia perquè arribés el dilluns i el veiés la resta del món.

A classe tot eren xiuxiuejos. La primera hora la tenien amb el vell professor de dibuix natural, esperava que el carcamal fos el que més s'escandalitzés, els companys ja s'havien quedat muts. Quan el professor va entrar a l'aula, per la part posterior, en Walt ni tan sols es va girar, però va dibuixar un somriure confiat. Ja al seu lloc, l'home no parava de mirar-lo, amb posat encuriosit. Era segur que havia vist el tatuatge. El que no s'esperava va ser el que professor va dir, tot traient-se les ulleres que duia lligades amb una cadeneta:

Keith Haring... un gran artista. Malaurat, certament, apuntava alt. Jo l'havia seguit molt de més jove. Sap Walt, curiosament, aquesta obra amb la que ha volgut honorar-lo és una de moltes falsificacions que se n'han fet, no era una obra seva, encara que se li atribueix. Tenia un estil tan fàcilment imitable...

El món d'en Walt s'acabava d'esfondrar, i amb ell tota la seva rebel·lia. Adorava un fals ídol. Efectivament, els 18 anys van ser per ell el principi d'alguna cosa. El principi de començar a fer-se gran.


La meva aportació a Relats Conjunts per aquest mes.

dimarts, 12 de juny de 2012

Aniversari del cafè

Aquests dies milers de joves s'estan examinant de les proves de la Selectivitat, les que permeten l'accés a la universitat. Fent un càlcul molt fàcil, m'adono que fa ja 15 anys que les vaig fer, que es diu aviat. Dit d'una altra manera, els que ara s'estan mossegant les ungles (innecessàriament, però no els traiem la il·lusió...) pels exàmens, anaven amb el xumet a la boca quan jo hi vaig passar. Però la Selectivitat va marcar l'inici d'una de les meves relacions més duradores, i val la pena commemorar que fa 15 anys que no em separo del... cafè.

Jo era molt mal estudiant. Vull dir que era espavilat, entenia les coses i me les aprenia bé, però la meva tècnica d'estudi era pèssima, i la meva vagància antol·lògica. Em vaig plantar a la nit abans de l'examen (la primera, llavors es feia en dos dies) amb la meitat de la feina per fer, així que no em quedava més remei que aprofitar aquelles hores. Ja apuntava maneres, la meva relació amb la nit és encara més antiga. Fins llavors, només havia tastat el cafè un cop i m'havia semblat dolentíssim. Però aquella nit em calia alguna cosa per mantenir-me despert, així que ma mare em va preparar una cafetera perquè anés fent.

No em va servir de massa perquè els efectes immediats del cafè són només psicològics, i jo m'avorria estudiant i els ulls se'm tancaven, però durant aquella nit, i la del segon dia d'exàmens, el cafè va ser un company fidel. No en prenia abans, però des d'aquell dia ens vam tornar inseparables, i així seguirem. Ara només faig que veure la gent del meu voltant passar-se al te, no sé que li troben. Però just ara fa 15 anys que prenc cafè i no me'n penso separar. Ei, que el deixo quan vulgui, eh? Però és que no vull!

diumenge, 10 de juny de 2012

Rescat?

És el tema del dia: la banca espanyola ha estat rescatada. Què vol dir això? Doncs massa bé no ho sé, però una cosa tinc clara, nosaltres, els ciutadans, no en veurem ni un duro. Vivim enganyats i menystinguts per uns governants que amaguen la situació precària en que ens trobem i ens despisten amb qualsevol altra ximpleria, i encara amaguen el cap sota l'ala a l'hora d'explicar-se. Si total, poden comparèixer tranquil·lament, que el gruix de la població s'empassarà qualsevol cosa que diguin sense més.

Lamentablement, no domino els temes econòmics com per fer-ne un anàlisi en profunditat, però sí que em sobta el tractament de la informació que en fan els diferents mitjans escrits, en funció del seu color polític. Els més socialistes posen el crit al cel, i els ultra-dretans només dissimulen. Fent una repassada als titulars dels diaris tenim que:

El País: "Rescat a Espanya"
La Vanguardia: "Rescat a la banca"
La Razón: "Espanya rebutja el rescat"
ABC: "Europa financia la banca sense condicions per a Espanya"
El Periódico: "100.000 milions d'euros"
Ara: "Espanya es rendeix i Rajoy s'amaga"
El Mundo: "Rescat sense humiliació"
El Punt Avui: "(No digueu) Rescat"

En què quedem? El país s'enfonsa però els mitjans segueixen difamant i amb la seva demagògia habitual. Algun dia els ciutadans podrem sentir que se'ns té en compte per alguna cosa, ni que sigui per mantenir-nos informats? M'agradaria dir que Catalunya és millor que tot això... però tinc seriosos dubtes. Em sembla una vergonya que ni en aquests moments un govern, un país, pugui ser humil, seriós i comunicatiu. Tot això només em confirma una cosa que ja fa temps que sé:

Espanya és un puto país de pandereta.

dijous, 7 de juny de 2012

El coco

Fa uns dies anava pensant en tots els problemes que hi ha a dia d'avui a l'ensenyament, és un sector molt revolucionat, i amb raó. Per aquelles estranyes relacions d'idees que fem de vegades, no sé per què el meu cap va marxar cap a l'assignatura d'Enzimologia que vaig fer el primer curs de Bioquímica, coneguda comunament com a Enzimo. A l'assignatura s'estudien les proteïnes encarregades de dur a terme les reaccions químiques del cos. Però bé, el cas és que considero aquesta l'assignatura més difícil que he cursat mai. El temari era incomprensible, els problemes eren impossibles i l'examen durava 5 hores (llargues) i et faltava temps. Només tenia una cosa bona... el professor era un àngel i ens aprovava a tots. Si no fos així, encara la tindria pendent... 12 anys després.

I d'Enzimo vaig saltar al blog i em van venir ganes de preguntar quina va ser (o és) la vostra assignatura més difícil, quin va ser el vostre coco. Que per cert, li dèieu així, assignatura coco? No cal que sigui universitària, eh? Pot ser de qualsevol nivell o temàtica. Per exemple, una de les meves bèsties negres de sempre era la física, no hi havia manera, ni a l'institut ni tampoc a la universitat. Què, us hi animeu?

dilluns, 4 de juny de 2012

El tel de la llet

Temps enrere, sempre que prenia cafès amb llet fora de casa els solia demanar amb llet natural. Era una qüestió de pressa, per poder-lo enllestir ràpid. En canvi, a casa me'l solc escalfar moltíssim per fer-lo durar, per poder llegir una bona estona mentre el vaig prenent i es refreda. Però té una desavantatge, si escalfes massa la llet s'acaba formant aquest tel que personalment em resulta molt desagradable. Si per descuit me n'empasso una part, em fa força angúnia.

Aquest tel és el que coneixem com a nata de la llet i es forma a causa d'una proteïna soluble que es diu lactoalbúmina. Quan la llet s'escalfa per sobre dels 60ºC, aquesta proteïna es desnaturalitza i precipita. Que una proteïna es desnaturalitzi vol dir que perd la seva estructura, cosa que significa que també perd les seves funcions i les seves propietats, i en aquest cas concret això fa que formi una xarxa densa que sura sobre la resta de la llet. Aquesta no és una proteïna estranya ni molt menys, és un dels tres tipus principals d'albúmina que hi ha. És la representant de la llet, i la seva parent seroalbúmina és la proteïna més abundant al sèrum sanguini.

Aquesta nata no s'ha de confondre amb la crema, encara que de vegades es barregen els conceptes i en català també se li diu nata. Pot tenir un aspecte similar, però la crema la trobem a la llet crua encara sense processar i el seu contingut és una emulsió formada principalment de matèria grassa, el greix de la llet, vaja. El greix està constituït per lípids, que són unes biomolècules diferents a les proteïnes, així que res a veure. La crema se separa de la llet i se li donen usos alimentaris, té un sabor força bo (és el problema que tenen els greixos, que són bons!) i en funció del seu contingut en greixos se'n fa nata líquida, mantega i productes similars.

Francament, prefereixo la nata líquida que dóna un gustet molt bo a les salses. I mira que sóc més de proteïnes, eh, que són molt més divertides d'estudiar. Però aquest tel de la llet... molt desagradable, per més proteic que sigui! 

 

dissabte, 2 de juny de 2012

Marxa, va

Va, farem una cosa. Jo ara aniré al lavabo i quan torni vull que ja no siguis aquí. Marxa, no trigaré gaire, ara tens l'oportunitat de fotre el camp. Em sents? Marxa, i ja estarà, d'acord? Va, que només seré fora un parell de minuts.

Sempre has estat una desobedient. Per sort.